dimarts, de setembre 27, 2005

A les portes de l'Estatut?

:
Avui hem tingut Assemblea local del Partit a Can Palauet i l'hem dedicat bona estona a comentar l'informe polític que jo he fet com a Primer Secretari i que he dividit entre les tasques immediates a fer, els eixos polítics d'actuació del PSC de Mataró durant el curs, les fites a les que ens haurem d'enfrontar i, finalment, hem fet un repàs als dos temes que poden marcar la situació política general els propers mesos: l'Estatut, tant si s'aprova com si CiU no ho deixa, i el pas de gegant en les reformes socials que promou el Govern Zapatero. Demà segurament emetrem una nota de resum i, per tant, no n'avanço el seu contingut. Només diré que ha estat una reunió molt interessant, on han sortit les preocupacions dels companys i companyes i en les que he notat un ambient de coincidència i sintonia en les diagnosis i en les prioritats marcades pels propers dies i pels propers mesos, que hem tractat amb tota la franquesa i frescor que mereix el debat polític entre nosaltres. Demà també tinc Comissió Informativa de Via Pública a l'Ajuntament, òrgan que presideixo, al matí, i un acte, a la tarda, que respon a una invitació que he rebut per parlar de l'Estatut. A veure.
:
Parlant d'això, cal destacar els esforços de Maragall i del Govern de la Generalitat per assolir un acord nacional per l'Estatut. Demà, cimera de líders polítics prèvia a una Declaració del President en la que demana que els partits posin l'interès del país per davant del curt termini partidista. És un clam i espero que finalment s'imposi el seny al principal partit de l'oposició.
:
Per últim, avui l'Ajuntament de Mataró ha presentat els seus plans respecte a l'esvoranc sorgit a la Baixada de Santa Anna. No tan sols l'arreglarà sinó que aprofitarà per refer la del carrer inferior, avançant uns mesos el que calia fer més endavant i minimitzant els efectes sobre la població i la mobilitat. Ho ha fet avançant-se notablement a la petició que feien alguns de parlar-ne. Diligència i solucions.

43 comentaris:

Pedro ha dit...

Si no s'aprova l'estatut serà culpa de tota la classe política.

Ramon Bassas ha dit...

Jo és que no sé què cony és això de la "classe política". El que sí sé perfectament és qui s'està resistint a l'acord.

Pedro ha dit...

Paraulotes no calen, si no és un bon estatut no cal aprovar-lo. Si no saps què és la classe política t'ho posaré fàcil: els polítics. I un partit que està a l'oposició i s'ha presentat amb el concert econòmic com a programa té com a obligació defensar-lo.

Ramon Bassas ha dit...

Saps perfectament que la proposta d'Estatut i de nou finançament és substancialment millor que el que tenim avui, i anys llum millor que el que ha aconseguit o demanat mai CiU.
I també que un acord significa acostar posicions, justament fent que cadascú renunciï a una part del seu programa per trobar el que ens uneix. I molt especialment, treure del mig qualsevol indici d'inconstitucionalitat que bloquegi el text.
Per últim, polítics ho som tots.

Velis ha dit...

Veus, amb aquesta frase de que tots som polítics si que hi estic d'acord.

Amb la resta, bé... no sé si estic una mica fora de lloc, però és que jo sóc convergent convençuda i la meva visió és radicalment diferent. Ho sento. :-)

Javi ha dit...

En 23 anys de govern CIU no ha tocat una coma de l'Estatut ni ha fet res en aquest sentit. Ara que es té la possibilitat de donar un salt endavant (tothom está d'acord en que el nou Estatut és molt millor que l'antic) cal aprofitar-la. Tenim un president del govern que ha agafat el compromís d'aprevar el nou Estatut, sempre que es trobi dins de la Constitució, per tant, no siguem tontos i enviem a les Corts un Estatut que sigui constitucional. I el partit que está fent propostes fora de la Constitució es CIU. O sigui, que són ells els que tenen la pilota i als que toca fer jugada. Però més val que juguin ràpid, que el temps s'acaba.

Miguel ha dit...

Tranquils companys que tindrem Estatut, d'això n'estic completament convençut. Suposo que us estareu adonant com jo que això que estan fent els de CiU és pur teatre, apurar fins l'últim moment per presentar-se davant la ciutadania com els garants de les essències de la pàtria davant la maldat dels partits espanyols, com ells diuen. De totes formes, crec que, amb aquesta actitud, menyspreen la intel·ligència de la gent. El cas és que els fot, i molt, que s'aprovi un nou (i bon) Estatut sense ells al poder, doncs saben que la seva aprovació serà una victòria personal d'en Maragall, i crec que el Tripartit en sortirà reforçat.

Albert ha dit...

Hi ha expressions polítiques que fa tremolar. La velis ens diu que és una convergent convençuda. O sigui que si es creu tot el que digui CDC i, posem per cas, tot el que digui l'Església Catòlica; seria interessant saber què li queda de pensament propi. El que jo li puc dir és que ser nacionalista no és ser més patriota que qui no ho és perquè amb la xerrameca nacionalista hi ha el risc que el nostre país no tiri endavant

Velis ha dit...

Ep!
Que una cosa no treu l'altra.
Suposo que si dic el que dic és perquè bo o dolent algún criteri dec tenir. (espero)
I no es tracta només de nacionalisme, que també, ni només de xerrameca (massa i a tot arreu). Es tracta de trobar més o menys coherent una o altra opció. Si.

Pedro ha dit...

Diu el naya que el concert econòmic és inconstitucional? Llavors Navarra u Euskadi estan fora de la constitució no? O és que hi ha espanyols de primera i espanyols de segona? No fem demagògia sisplau, que amb la LOAPA (us sona?) ja en vam tenir prou.

Javi ha dit...

T'equivoques Pedro, no soc jo el que diu que el concert económic es insconstitucional, és el Consell Consultiu el que diu que la proposta de finançament de CIU és inconstitucional.

Pedro ha dit...

I el tribunal constitucional diu que és constitucional, sinó dues comunitats no el tindrien. Per mi pesa més el TC que el consell consultiu. Jo no sé si Catalunya necessita concert, però el que està clar és que no ens poden negar el que els vascos tenen.

Ramon Bassas ha dit...

- Velis:
Ets la convergent més catxonda que conec. Gràcies per participar al blog.

- Pedro:
Navarra i el País Basc tenen els furs reconeguts a la Constitució (ja els tenien durant el franquisme) i, per tant, el seu propi sistema de finançament. La resta, formem part del sistema general. Això és de tercer d'ESO. Però tu i l'Artur Mas el dia q ho explicaven no hi vau anar, oi?

Pedro ha dit...

O sigui que coses que van passar l'any 1830 decideixen si Catalunya pot tenir més prestacions socials o menys?
D'altra banda, la tendència a assimilar a CiU tot allò que no sigui favorable al tripartit és nociva, jo no sóc procliu a CiU, pèrò el que no es pot tolerar és que sigui el boc expiatori a qui donar totes les culpes. Per cert, quan em referia a polítics, em referia a gent que cobra per fer política.

Albert ha dit...

No dubto que la Velis sigui la convergent més caxonda de totes. Tenia un company de feina que s'autodefinia com l'ala frívola de CDC. A mi m'agraden doncs els frívols, heterodoxes, dissidents, cismàtics i no m'agraden els conveçuts. Per admetre que la Velis tingui criteri, hauria d'admetre que la seva frase no era encertada. Em ratifico que el nacionalisme és un xerrameca perquè pretén ser més patriota que els altres

Miguel ha dit...

Pedro, les coses que van passar el 1830 no són les que decideixen si Catalunya pot tenir més prestacions socials o menys (i això malgrat que als nacionalistes els agrada molt recórrer a la història i modelar-la al seu gust, ja estic començant a sentir i tot que la Guerra Civil va ser d'Espanya contra Catalunya, per flipar vaja...). El que compta per saber si Catalunya pot tenir Concert o no és el que anomenem "Bloc de la Constitucionalitat" vigent, i la Constitució actual permet que les Comunitats Autònomes del País Basc i la Comunitat Foral de Navarra tinguin aquest règim foral, però no contempla cap Comunitat Autònoma més (Catalunya, per tant, no pot, llavors hem de buscar fòrmules alternatives). Com bé diu en Ramon, això és de tercer d'ESO, però vaja, si voleu seguir opinant d'allò que no teniu ni idea ho podeu continuar fent si voleu. Salut!

Anònim ha dit...

El concert econòmic del vascos i navarresos deriva dels furs que van aconseguir després de les guerres carlistes, ja sabeu els de "Dios, Patria y Rey" (però no el rei actual, sinó un rei absolutista), la dreta més rància, retrògrada i carca de la història d'Espanya. Uns furs que ni tan sols Franco va abolir, (com diu en Ramón). I a la transició es van mantenir per la por al terrorisme d'ETA. Sincerament, jo no vull tenir res a veure amb això.
I sí, hi ha espanyols de primera i de segona: que potser algun dels que estem escrivint aquí té dret a ser Cap d'Estat, o sigui Rei?
P.D.: veig que al final també hauré de fer un blog pròpi, surten com bolets ;)
Salut i República

Joan Safont ha dit...

Crec que aniria bé una mica més de serenor. Ens estem posant al nivell del millor Zaplana. Per cert, estic completament segur que CiU donarà suport al Nou Estatut. Ha aconseguit, en certa forma, fer augmentar a l'alça la proposta de finançament del Tripartit, però ara ja no té arguments. Pel que fa al Concert basc i al Conveni navarràs (reben noms diferents) deriven de l'anterior règim, on cada terra feia sa fiscalitat. A partir de la reforma fiscal d'Alejandro Mon que va harmonitzar el sistema fiscal espayol l'any 1845, l'antic sistema de recaptació i duanes de que gaudien les provincies basques i Navarra, que sempre va anar unida a aquestes, va ser una reinvicació més del carlisme (sisplau no caiguem en la caricatura) que era quelcom més que una lluita dinàstica. La Restauració intenta solucionar el problema carlí, i l'incipient nacionalisme, recuperant aspectes del finançament de les hisendes provincials que s'han mantingut fins al segle XIX. Avui dia són les Diputacions Forals les qui gestionen els tributs dels territoris bascos i navarresos. Pel que fa al franquisme, aquest no va respectar el sistema que ja venia de l'època de Cànovas i va castigar a les "traidoras provicias de Vizcaya i Guipuscoa" amb la retirada d'aquest règim económic. Pel que fa a les províncies de Navarra i Àlava se'ls va mantenir per haver-se unit a l'Alzamiento al primer moment. Això no va evitar que fossin dues províncies espanyoles poc poblades i endarrerides econòmicament. Amb l'aprovació de la Constitució, a la seva disposició addicional 1a es va introduir la referència al respecte i emparament dels Drets històrics dels territoris forals. A través d'aquesta fòrmula es va reformar i impulsar el Concert Basc i el Conveni Navarrès, a través de les hisendes forals. Com podeu comprovar a qualsevol exemplar de la Constitució de 1978 és que no es fa esment a País Basc i Navarra, directament. En el seu moment hauria estat possible debatre la possible introducció al Principat del Concert, el desig d'assolir ràpidament l'autogovern, la correlació de forces i l'antipatia que podia provocar ser l'administració encarregada de la recaptació foren alguns dels motius que van fer que no es proposés. Només apuntar aquesta referència històrica. A vegades ens agrada parlar molt i sense gaire paciència cap a l'altre.
Per cert, estic segur que la Velis és una convergent encantadora, com moltes convergents que conec que també són encantadores.
Visca Catalunya i Visca l'Estatut!

Pedro ha dit...

Miguel, no cal que siguis tant ofensiu, t'acabo de demostrar que del tema del concert econòmic en sé més que tu, doncs com jo he dit, que els furs encara existeixin depèn d'allò que va passar a la carlinada de 1839, per tant no diguis que tu ens aps més que els altres.
D'altra banda, no sé quina experiència tens tu de la guerra. El meu avui va ser a la batalla de l'Ebre i els seus caps li prohibien parlar en català, a més va ser testimoni de la gran matança que es va poroduir a l'Ebre, on tot hi saber que la batalla estava perduda, la república hi va enviar els joves de 16 i 17 anys, la lleva del biberó.
Per cert, la porposta de finançament del tripartit també és inconstitucionals egons el consell consultiu.
http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not190432296.htm
En Miguel diut antes bajanades que tinc una feinada per respondre. Per cert, coneixes la revista EL TEMPS? Suposo que no perquè està feta a València per l'Eliseu Climent (el coneixes?). Aquesta setmana hi ha un reportatge sobre la matança que va fer la república contra un petit partit comunista anomenat POUM.
Per cert, com molt va bé va dir Anthony Beevor (saps qui és?) la guerra civil és l'única guerra on la història l'han escrit millor els vençuts que els vencedors.

Pedro ha dit...

Per cert, on deia que el meu avui va ser a la guerra volai dir avui. I disculpeu les faltes, he escrit el text massa ràpid.

Velis ha dit...

L'important al capdavall, no és que hi hagi Estatut, és que hi hagi un "bon" Estatut. Esperem-ho doncs.

Albert ha dit...

Què vol dir un bon Estatut? Com "bon" és un adjectiu, com quan diem això és exquisit, resulta que l'Estatut serà bo o dolent a gust del consumidor. Com CiU ha governat i menjat amb un estatut re-escalfat a base de negociacions; ara no li semblarà bon un estatut fet en una altra cuina, per això vol posar ingredients (articles) que sap que no agradaran i poder dir que no hi ha res a fer amb aquests de Madrid. I culpar a Madrid és la xerrameca nacionalista.

Velis ha dit...

Noi, quina dèria amb això de la xerrameca nacionalista!

Amb "bon" estatut em referia a que no fos tan sols un estatut de compromís, un text que surti perquè ha de sortir i punt, sino que sigui beneficiós "de veritat" per Catalunya. Ens el venguin com ens el venguin.
I en dir-ho no parlo ni pels uns ni pels altres, parlo per tots dos, que quedi clar.
ës un assunpte massa important, crec.

Miguel ha dit...

Per cert, la Constitució del 78 va ser votada democràticament, que sembla que ho oblidem. És un simple apunt que sembla que algú no el té en compte. Pedro, no entraré "al trapo", et desqualifiques tu mateix amb el que dius, com ho dius i com ho escrius (encara no m'he enterat si vols dir "avi", "avui" o "avió". I no em donis lliçons d'antifranquisme que vinc d'una família del bàndol vençut, repressaliat, castigat, torturat i exiliat. A més, tinc familiars que compleixen tots aquests requisits i una mica sé de què va el tema. I no presenteu la Guerra Civil com una guerra Espanya vs Catalunya, em sembla una manca de respecte pels lluitadors espanyols del bàndol republicà (i una concessió als catalans feixistes, que per cert eren molts). Salutacions a tothom.

Joan Safont ha dit...

Sisplau Miguel per defensar-te tampoc cal que caiguis en el maniqueisme més ranci: La Guerra Civil no va ser únicament una lluita entre la dreta i l'esquerra, va ser una cosa més complexa, cal llegir una mica els motius que dugueren als militars feixistes a alçar-se contra el govern: els perills del comunisme, l'ateïsme i el separatisme, és a dir es va posar com a motius la por als avenços socials, a la secularització de la societat i les lluites per l'autogovern de les nacions i pobles dins de la República... Com dèien Espanya també s'acabava, com qualsevol Zaplana actual. Les aspiracions catalanes cristal·litzades en l'Estatut del 32, els projectes bascos, gallecs, andalusos... la por al nacionalisme, separatisme, independentisme o regionalisme era immensa. Cal recordar a més que aquests camisas azules deien aquella famosa frase de "Antes roja que rota" és a dir abans governada pels comunistes i unida que "trencada" en diferents nacions i regions. La repressió contra Catalunya no va ser únicament per ser un dels baluards de la República. Com diu Joan Manuel Tresseres, la repressió franquista a tot l'Estat fou un genocidi però a Catalunya va arribar a ser un etnocidi, és a dir es va perseguir una llengua, una cultura, un tarannà. La Catalunya republicana era una societat cosmopolita, culta, rica i pròspera que va ser ensorrada per la repressió i condemnada a ser una caricatura del que havia estat, una cultureta jocfloralesca, de poemes inòcus i teatre prefabrià. A Catalunya amb una gran població de classes populars i mitjanes es va patir molt, no tothom era ric ni burgués. Tamnbé al País Basc, on el nacionalisme basc va ser un fidel aliat a la causa republicana, la causa democràtica que els havia atorgat la possibilitat de ser una mica més lliures, tot i no estar d'acord en molts dels plantejaments de l'esquerra, com explica el Lehendakari Aguirre a les seves memòries d'exili. El meu propi avi, que era català, de la quinta del 39 va anar a la guerra mobilitzat l'any 36-37, era un jove treballador des dels 7 anys, que va combatre a Aragó i País Valencià, tornat a Mataró i obligat a anar a fer 3 anys de servei militar a la Corunya, deixant a la seva ciutat, pares, esposa i fill. No repeteixis tan això de que hi havia catalans feixistes, sisplau. En devia haver tants com a Jaén, Múrcia, Logroño o Albacete. La meva família, catalana, no era feixista. No confonguis vençuts en silenci amb col·laboradors exultants. Tampoc tots els immigrants d'altres llocs de l'Estat que van arribar a Catalunya als 50, 60, 70 eren tots militants del Partit Comunista, n'hi havia de feixistes i camises blaves, que tot i pobres eren seguidors "inquebrantables" del Caudillo. Jo no vull canviar la Història, espero que tu tampoc la vulguis caricaturitzar. També voldria recordar que la Guerra no va tenir res d'heroïc, va ser sang, dolor i por, en tots els llocs i bàndols.

Pedro ha dit...

Jo no he presentat la guerra civil com un enfrontament Espanya versus Catalunya,axiò t'ho inventes tu, ja sé que tens família que va estar a la guerra, en presumeixes molt al teu blog. Simplement t'he exposat fets concrets que tu no comentes (al meu avi li prohibien parlar català, Cambó i Nin van ser perseguits per la república, etc...), defuges parlar dels drets històrics que venen de 1830 i que ja has demostrat que no coneixes, després de dir-me que jo no en tenia ni idea. Ara, tu que véns d'ICV que és un partit que ve del PSUC, et vull donar les gràcies per haver aconseguit el 1979, juntament amb el PSC (éreu els partits majoritaris amb la UCD, i vau fer pinya) que no tinguéssim concert econòmic. I jo no t'he faltat al respecte, tu m'has dit a mi que jo no en tenia ni idea i com a mínim m'he informat.

Miguel ha dit...

100% d'acord amb el que dius, Safont, no crec que sigui contradictori amb el que dic jo i que, alguna vegada, hem comentat personalment. De totes formes, gràcies pels matissos, jo no hauria estat capaç d'explicar-ho tan bé.
Pedro, no he dit en cap moment que tu hagis presentat la Guerra Civil com un conflicte Espanya vs Catalunya. Sí és cert que moltes vegades (masses, diria jo) amics meus nacionalistes (i no només amics) sí ho han fet, i això és, simplement, fals.
D'altres temes no entenc gaire (i per això prefereixo no opinar), però sobre la Guerra Civil he llegit bastant (i conec testimonis familiars molt propers) i no em poden intentar enganyar. El que passa és que segurament tinc visions personals de persones que durant la Guerra vivien a Andalusia, que és on tinc els meus orígens, i això per força s'ha de notar. De totes formes, totalment d'acord amb el tema de l'etnocidi que va patir, entre d'altres parts d'Espanya, Catalunya, pel simple fet que la gent que hi vivia eren catalans. I totalment d'acord que a totes les parts d'Espanya hi havia feixistes, si no segurament no haurien guanyat la Guerra Civil.
I Pedro, no em donis les gràcies pel que va passar el 1979 que jo encara no havia nascut. Si avui tenim democràcia segurament és perquè la gent que a la transició es va mullar va ser capaç de negociar (i això sempre, repeteixo, sempre, vol dir fer concessions) i posar-se d'acord. D'altres, en canvi, van preferir mantenir-se al marge (i no ho dic per CiU, no siguis mal pensat). De veritat creus que s'hauria pogut aconseguir un concert econòmic a Catalunya el 1979? Jo, ara, tenint una visió històrica, opino que no, però vaja, és una percepció personal.
I perdó si t'he ofès en algun moment, si em coneguessis personalment sabries que no ha estat la meva intenció, però també sabries que dic les coses clares (i en persona te les diria igual). Sobre els drets històrics podria explicar alguna cosa, però és un tema que, de veritat, no m'interessa.
Bé, això d'escriure comentaris als blogs em cansa una mica i sempre em quedo amb ganes d'explicar més coses, així que a veure si quedem un dia i parlem cara a cara tots plegats.
Salutacions a tothom.
Safont, ets un crack, mai no em cansaré de dir-ho!
I que segueixi el debat!!!

Pedro ha dit...

Jo tampoc havia nescut l'any 79, i respecte al que dius que l'any 79 no creus que fos possible aconseguir concert econòmic, no és un problema del que tu creguis o del que jo cregui. És un problema de què va ser possible, el País Vasc i Navarra es van plantar, van dir no a la constitució i van anar tots a la una. El PSC tenia massa lligams amb el PSOE, UCD-CC tenia massa lligams amb Suárez i el PSUC 8és a dir, ICV) tenia massa lligams amb Carrillo i el PCE, cap dels tres va demanar allò que era just. CiU era una minoria, tota sola no podia fer res.
D'altra banda, si som socialistes (jo em considero socialdemòcrata) hem d'estar en contra que certs espanyols, vascos i navarresos, tinguin més drets que altres espanyols (catalans, doncs els catalans no podem demanar concert econòmic.
Com molt bé va dir ZP, el matrimoni homosexual s'havia d'aporvar perquè segons la constitució tots tenim els mateixos drets. Faig servir el mateix argument per demanar el concert econòmic.

Miguel ha dit...

Potser tens raó en el que dius Pedro. Ara, i sense que serveixi de precedent, no em puc mostrar severament en desacord amb tu. El que sí et puc dir és que si tothom (com van fer al País Basc per exemple), s'hagués plantat, com tu dius, durant la Transició, no hauria estat gens fàcil aconseguir un sistema democràtic com el que tenim avui. Sóc dels que pensa que per arribar a acords s'ha de dialogar i negociar (intentant fer les mínimes concessions, però concedint al cap i a la fi, depenent de quina de les parts sigui millor negociadora). L'actitud aquesta de "plantar-se" no sempre (per no dir gairebé mai) dóna resultats. Salut!

Ramon Bassas ha dit...

Carambes!

Tres cosetes:

1. Jo no sóc de CiU, òbviament, ni nacionalista; però comprenc els que ho són. De tota manera, crec que puc definir-me en contrast amb ells, és a dir, dient per què a mi no em sembla una bona diagnosi del món, la nacionalista. Per cert, m'agraden els d'ERC quan diuen que ells no en són, d'això.

2. El problema del concert, ara per ara, és únicament d'encaix cosntitucional. erquè el sumatori de les dues propostes és el mateix, però una d'elles el propi Consell Conmsultiu ha dit que no pot prosperar.

3. La Guerra Civil, òbviament amb molts matisos, fou una lluita d'uns insurrectes favorables a un règim autoritari contra els favorables a un règim democràtic, que inclou tots els matyisos que dieu. No creieu?

Albert ha dit...

Joan Safont fa riure, per no dir que fa plorar, quan diu que Catalunya era culte i rica. Sembla que ens estigui dient aquell poema d'Espriu. Si era rica em pregunto innocentment perquè la CNT va ser possiblement el sindicat més important en la històrica del sindicalisme. No cal que diguis els altres si hem llegit o no, però els militars no es va aixecar pel separatisme, sinó per l'ordre públic; tot i admetent que el separatisme va ser un argument addicional, però el detonant és que el govern republicà no controlava la policia. ¿A on fiquem els catalans de l'Institut St. Isidre que van anar a Madrid a queixar-se d'una llei de la Generalitat que els perjudicava?
Velis: Ja veig que estimes Catalunya, el que passa és que es pot ser no nacionalista i també estimar-la i no sempre a Madrid estan els "dolents" de la pel.lícula. Les coses humanes no són fàcils de destriar, per això, ja veus, tanta polémica i vull pensar que tots volem el millor, però crec que s'ha de tenir la humilitat de no dir que l'altre és traïdor perquè està lligat amb... el poder econòmic? el poder polític? l'egolatria pròpia? i tutti quanti

Pedro ha dit...

Ramon, diu que el consultiu ha dit que la porposta de CiU és inconstitucional, en contrast amb la del tripartit, que sí que ho és. T'hauries d'informar una mica més, amb aquesta notícia per exemple:
http://www.telenoticies.com/noticia/arxiu/not190432296.htm
Les dues propostes, tant la del tripartit com la del PSC han estat declarades inconstitucionals, per tant, no hi ha cap motiu per aprovar-ne una en lloc de l'altre.
D'altra banda, això que dius que a la guerra civil uns eren insurrectes i els altres no és molt discutible. A Catalunya, durant els primers sis mesos de guerra (els pitjors) els ajuntaments van perdre tot el poder perquè els hi van robar els comitès de milícies antifeixistes de Catalunya, que no eren comitès escollits democràticament. D'altra banda, la mà de Stalin, un dels pitjors dictadors de la història (amb Mao i Hitler) va se rpresent durant tota la guerra, ell dirigia la política del PCE i dels seus líders, Palmiro Togliatti i Erno Gero.

Anònim ha dit...

Primer de tot vull felicitar a en Ramon, per la marxa del seu blog. Soc en Xavier Cugat.

Uns comentaris sobre el post d’en Pedro. Ernö Gerö era el representant d’Hongria al CEIC, no se que hi pinta en la teva argumentació, encara que en documents interns entre la CEIC (l’òrgan de Govern de la Internacional Comunista) i la Unió Soviètica hi ha comentaris d’ell sobre la Guerra Civil.
Sembla que hagis posat un nom totalment a l’atzar només per fer veure que saps del que parles, sense saber-ne. Dit això dues puntualitzacions:
1) La guerra va provocar una situació caòtica, especialment a la banda democràtica. El fet de que un Govern democràtic es trobi en mig d’una guerra i sense exercit ho provoca. Les situacions caòtiques provoquen caos i això no vol dir que no hi hagués democràcia. Per posar-te un exemple. El fet que hi hagués pillatge durant l’huracà Katrina i abusos d’alguns grups de persones, no vol dir que Estats Units sigui un país democràtic (si us plau, estalvieu-vos comentaris tipus: ‘Per a mi USA no es una democràcia perquè...’, crec que l’exemple està entès.
2) Per altre banda les guerres son situacions d’excepcionalitat que no permeten que es respectin tots els principis democràtics. Per posar un altre exemple. Si s’enganxa a un espia del bàndol contrari no es pot esperar a fer un judici just. Se l’ha de pelar i ja està.
3) Per altre banda la insolidaritat de la Generalitat de Catalunya al emprendre en uns moments crítics decisions unilaterals que perjudicaven al conjunt de la causa democràtica, juntament amb un cap de Govern, com Largo Caballero que va actuar d’una manera bastant incompetent, van provocar que la situació de caos a Catalunya fos encara més gran. Tot això es va començar a solucionar amb en Negrín i s’ha de dir que el Partit Comunista d’Espanya va ser dels partits que van actuar amb més responsabilitat durant tota la guerra i fent sempre concessions. Si coneixes Ernö Gerö i Palmiro Toggliati, segur que saps que el PCE sempre va pensar que primer calia guanyar la guerra i després ja es parlaria de política.
4) Si la República va tenir l’ajut militar de la URSS, va ser a pesar seu. Durant tres mesos la República va intentar no necessitar l’ajut de l’URSS, demanant material militar a França, Regne Unit, Estats Units. El tractat de no intervenció va fer que aquests països es neguessin en rodò. Al final la única alternativa eficaç va ser demanar l’ajut a Stalin.
5) L’ajut de la Unió Soviética va ser magnificat per el Franquisme i això, suposo que quaranta anys marquen, dura fins als nostres dies. Daniel Kowalsky (1) xifra en no més de 4000 els ciutadans sovietics que van trepitjar el territori espanyol. La estada mitjana d’aquestes persones a Espanya era de 2 mesos. Xifra en el nombre màxim de ciutadans sovietics en un moment determinat d’unes 800 persones. I hem de tenir en compte que la major part d’aquestes persones no eren militars.
(1) Daniel Kowalsky es doctor en historia per la Universitat de Wisconsin i especialista en les relacions hispano-sovietiques a la dècada del 1930. Té el premi Gutemberg de la American Historical Association i ha estat professor de la Washington University de St.Louis i de la American University in Cairo. Es molt recomanat el seu llibre (la seva tesis doctoral) “La Unión Soviética y la Guerra Civil española – Una revisión crítica”, publicat per la editorial Crítica dins la seva col•lecció ‘Contrastes’.

Pedro ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Pedro ha dit...

Em dius que Erno Gero no hi pinta res aquí. Però no em parles de l'altre nom que he citat, Palmiro Togliati, l'autèntic líder. D'altra banda Gero potser no té la importància de Togliati, però era una veu respectada i amb autoritat al Komintern.
1)La república tenia l'obligació de garantir l'ordre públic, i no estic parlant de l'exèrcit (que malauradament es va posar del costat franquista) sinó dels mossos, la guàrdia civil i sobretot, les guàrdies d'assalt, que per alguna cosa es van crear. L'autèntic problema va succeir quan el 18 de juliol qui va guanyar la batalla a BCN no va ser la república, sinó els militants de la CNT que van anar als dipòsits d'armes i hi van entrar amb total impunitat. Van tenir les armes a les seus dels partits fins que es va produir la carnisseria dels fets de maig, pràcticament un any després, durant el qual es va crear un cos policial, les patrulles de control, que actuava absolutament al marge de la llei.
L'assassinat dels germans Badia, molt ben explicat per Josep Benet en el seu llibre "Domènech Latorre, afusellat per catalanista" o per Josep Maria Sòria a la Vanguardia, no va ajudar. Els germans Badia eren els encarregats d'ordre públic de la Generalitat, els seus assassins no van ser perseguits, i els pocs periodistes que van intentar investigar van ser assassinats (Josep Maria Planes) o amenaçats (Tísner). Els germans Badia van ser assassinats a l’abril, per tant no hi havia guerra, per tant l’excusa que durant la guerra no tot es pot controlar no val, els seus assasssins estaven perfectament identificats i quan es va acabar la guerra el primer que va fer el comisari Polo va ser detenir-los. En un consell de guerra l’assassí, Justo Bueno Pérez (que durant la guerra v as er al front de l’Aragó amagat i lluitant), va suplicar clemència alegant que ell era anticatalanista.
2)A les guerres no es poden respectar sempre els principis democràtics, d'acord amb tu. Però hi ha una convenis de Ginebra que parlen d'allò que es pot fer i allò que no es pot fer, per alguna cosa s'ha creat el TPI, per jutjar els crims de guerra contra la humanitat. Malauradament, l'any 1939 no hi havia TPI, i no es poden jutjar els crims del franquisme (molts i molt nombrosos) i, sobretot, l'enviament de la lleva del biberó a una batalla que estava perduda (allà es va pedre una generació) i, sobretot, tal i com explica Javier Cercas a Soldados de Salamina, les matances de presos que es feien mentre l'exèrcit republicà es replegava cap al nord de Catalunya. La guerra estava perduda però preferien morir matant.
3)D'acord amb tu en què prefereixo la gestió del PCE que de la CNT, i d'acord amb tu que millor és guanyar la guerra abans i després fer la revolució. Ara, no cal protagonitzar incidents lamentables i repugnants com el segrest i l'assassinat d'Andreu Nin, dissident amb el pensament únic que propugnava el PCE i a qui es considerava troskista (tot i no ser-ho). L'incident amb Nin, juntament amb el que he citat el punt anterior, fa esgarrifar i demostra que la visió maniquea de veure la guerra democràcia contra llibertat és falsa. Nin va ser assassinat per ordres de Stalin. Nin va ser conseller de justícia de la Generalitat i va permetre, entre altre coses, l'avortament i va instaurar la majoria d'edat als 18 anys, novetats mundials (com explica EL TEMPS aquesta setmana). Segons la república nin va ser rescatat per milicians alemanys nazis conxorxats amb els troskistes i Franco, ni Jiménez Losantos diria coses així.
4)Churchill explica molt bé a les seves memòries que no va poder recolzar la república perquè els amics que tenia a Espanya, pel simple fet de no ser d'esquerres, s'els perseguia i s'els matava. Crec que l'assassinat de Calvo Sotelo (pocs dies abans de començar la guerra) va ajudar en aquest aspecte. A Churchill no li va tremolar el pols a l'hora d'ajudar després a Grècia o Yugoslàvia, però no podia ajudar Espanya, doncs si ell visqués a Espanya hauria estat perseguit per la república, tal hi com ho van ser Cambó o Carrasco i Formiguera (que va fugir de Catalunya perquè era catòlic, i a Burgos el van matar per català, per tant associar burgesos catalans amb Franco no és encertat).
5)Rússia va ajudar poc i malament, tal com explica Goerge Orwell a "Homage to Catalonia" quan descriu les armes de les milícies, on regnava el caos i el desastre (Orwell va deixar de ser comunista a Espanya). Però al ser l'únic país que ajudava, es va apropiar de la república. Negrín va ser directament nomenat per ell, però més enllà d'això, tothom sap que a Barcelona, durant al guerra, el vertader poder el tenia el cònsol rus, Antonov Ovseenko, tal com explica Manuel Cruells al seu llibre "Els Fets de maig de 1937". ovseenko va ser executat per Stalin quan va tornar a la URSS.
PD: els crims de Franco són per tots de sobre coneguts, doncs són molt més recents, començant per Puig Antich. Si he de triar entre Franco o la repúblicca em quedo la república, però no per gaire, doncs no és aquell paradís que ens han fet creure.

Anònim ha dit...

Ramon, espero que em disculpis per ajudar a desviar el tema, però no em puc resistir a fer comentaris sobre la Guerra Civil. Prometo que ja no contestaré més ni faré contrarépliques.

Evidentment Palmiro Togliani era el màxim responsable del comitè executiu de la Internacional Comunista a Espanya. Ara m’agradaria saber que te a veure Ernö Gerö

1) No li pots exigir l’obligació de mantenir l’ordre públic a una República que te la meitat del país ocupat per uns rebels. Es ridícul. En tot cas farà el que pugui. A més et recordo que les responsabilitats en Ordre Públic eren transferides a la Generalitat de Catalunya. En tot cas la responsable era la Generalitat. En tot cas efectivament la gestió per part de la República dels fets de maig i la poca ma dura de Largo Caballero amb la Generalitat (pura incompetència), van fer que Azaña forces la seva dimissió i que Negrín prengués el relleu. Tot això que discutim no desvirtua que era la lluita d’un poder democràtic, contra un de rebel. El que va passar a partit de juliol es la desintegració gradual d’una República causada per l’alçament dels rebels.
2) Com t’imaginaràs un detingut per un assassinat a l’època de Franco, no crec que com argument de defensa digués que era catalanista i comunista. Que hi van haver problemes abans de la Guerra Civil, ho sabem. Que hi van haver assassinats, també. Es clar. Un no esta vivint tant normal i al dia següent hi ha una Guerra Civil. Que el Govern de la República potser fallava en coses (com la seguretat ciutadana), però això no treu que no fos un Govern democràtic. Per posar un exemple. Demà comencen a augmentar els casos d’assassinats a Madrid perquè la política de Seguretat Ciutadana està fatal i això no vol dir que no hi hagi democràcia. En tot cas voldrà dir que els que manen a Madrid son uns inútils.
3) Nin va ser assassinat per un agent soviètic i la República intentava mantenir les relacions diplomàtiques adequades amb l’únic proveïdor d’armes que tenia.
4) El que va dir Churchil em recorda a Pujol. Son grans persones que es creuen més grans del que son. Churchill no va recolzar a la República, pel mateix que França. Al 1936 hi havia a Europa una situació prebèlica. Alemanya ja havia trencat els acord de Versalles i es rearmava a marxes forçades. Churchill no va enviar armament, perquè temia que la Guerra Civil Espanyola fos el detonant d’una Segona Guerra Mundial.
5) Efectivament, la URSS va ajudar poc i malament, però molt al seu pesar. L’armament Soviètic tenia que ser enviat en vaixells camuflats a través del Mediterrani, passant per les costes d’Itàlia, o fins que els rebels van ocupar totalment el nord a través de la ruta del nord. El que van fer els soviètics, l’anomenada operació X. Recordem que la URSS formava part del grup de països de ‘la no intervenció’, així que tenia que camuflar les trameses. La dificultat logística era tal, que algunes de les armes es van enviar de la URSS a Méxic i de Méxic a Espanya. Al final quan els rebels van ocupar el port de Cartagena les armes es desembarcaven a França i d’allà per terra fins la frontera espanyola. Moltes d’aquestes van quedar immobilitzades durant molt de temps pel Govern Francés, d’altres van desaparèixer pel camí i algunes, després de uns quants suborns als funcionaris francesos van arribar. La voluntat soviètica era ajudar a Espanya clarament. Per il•lustrar clarament la voluntat soviètica, una carta del ministre de defensa Voroshilov a Stalin deia (la copio en castellà):
“Querido Koba! (Koba era el diminutiu afectuós d’Stalin), te adjunto una carta de los bienes que, aunque nos perjudique, deberían ser vendidos a los españoles... Si Francia coopera, no será posible hacerlos llegar a su destino con prontitud. Podrás comprobar que se trata de una lista de una cantidad bastante importante de armamento.[...] Lo más doloroso será el envío de aviones, pero es lo que más necesitan, por lo tanto tenemos que hacerlo.”

Javi ha dit...

Em començat parlant del nou Estatut i trenta-i-pico comentaris més tard hem acabat fent lliçons d'Història sobre la Guerra Civil. Impressionant.

Pedro ha dit...

A veure, em fa una mandra còsmica respondre't i més en veure que és impossible fer-te baixar del burro, però vaja, suposo que puc fer algunes puntualitzacions.
1)Sí que els hi puc exigir el fet de mantenir l'ordre públic. Com he dit en l'anterior post els germans Badia (et sonen?) van ser assassinats a l'abril no estàvem en guerra, per tant la policia havia de perseguir els assassins (que tothom sabia qui eren) i detenir-los. Des d'un principi la CNT-FAI disposva de massa poder, com molt béw explica Josep Maria Planes al llibre de Proa "gàngsters de Barcelona".
3)La detenció d'Andreu Nin va ser efectuada per les forces de seguretat públiques, no és que fossin uns inútils (que també), és que ren uns feixistes detenint a qualsevol opositor com Nin. Dius que el va matar un agent soviètic i et quedes tan ample. Molt bé, jo faig l'esforç de citar les fonts i tu en canvi dius coses que jo no havia sentit mai i no dius d'on les treus. Per cert, no has parlat ni de la immensa massacre que va suposar la lleva del biberó (la pèrdua d'una joventut) i les matances que narra soldados de Salamina, fas veure que no ho has sentit. Això mereix un judici de Nuremberg.
4)Amb Churchill fas el mateix que amb Nin, el jutges amb dues línies (mostrant un gran menyspreu envers ell, cosa que diu molt poc de tu tenint en compte tot el que va aguantar) i no cites cap llibre ni cap font, t'ho treus de la barretina. A més aprofites per comparar-lo amb Jordi Pujol, a qui també deus tenir mania i així mates dos pardals d'un tret. jo he citat les memòries de Churchill i no pots negar que si ell hagués viscut a Espanya s'hagués agut d'exiliar, per tant no tenia sentit en el seu cas recolzar la república.
5)No m'has dit res del cònsol Ovseenko. Em parles de coses de l'armament rus que si, estan molt bé i són molt interessants, però no tenen res a veure amb si la URSS tenia poder de decisió o no, i és evident que sí que en tenia. Per demostrar-ho he citat el periodista Manuel Cruells quan parla d'Ovseenko en el sue llibre "els fets de maig".
Sé que no em donaràs la raó en res, però bé, em sembla que tens un càrrec públic amb el PSC i em preocupo que els càrrecs públic parlin bé el català, t'he de dir que en català és incorrecte dir "tenir que", la construcció correcte és "haver de".

Pedro ha dit...

Barcelona · 28/09/2005
El POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), amb la seva consigna de ‘la terra per al qui la treballa’ i defensava els drets dels pobles a l’autodeterminació, passa a ser un dels referents del PSC de Maragall i Montilla. Dijous, a les 7 de la tarda, el PSC té previst commemorar el 70è aniversari de la fundació d’aquest partit, amb l’acte ‘1935-2005: 70 anys de lluita pel socialisme’, en què hi intervindran Isidre Molas, Manuela de Madre, Manel Alberich, Salvador Clop, Carmel Rosa, José Montilla i Pasqual Maragall.
Paral·lelament a aquest acte, que pretén homenatjar als antics militants del POUM que van ingressar al PSC, la Fundació Andreu Nin ja tenia previst organitzar un acte propi de commemoració de la data. A 2/4 de 8 de la tarda, Wilebaldo Solano, darrer secretari general del POUM, els historiadors Andrew Durgan i Pelai Pagès i l'escriptor José Gutiérrez repassaran la història del partit. Així, la Fundació Nin vol “perseverar la memòria històrica del POUM i fer un homenatge públic a un partit que durant la guerra civil va mantenir una actitud perseverant a favor de la revolució i, per aquesta raó, va patir la calumnia sistemàtica i la repressió final per part de l'estalinisme i dels seus representants a Espanya, el PCE i el PSUC”. Segons la fundació, el POUM “segueix sent un referent històric inevitable en la lluita contra l'estalinisme i per la defensa dels valors d'un socialisme democràtic, plural i revolucionari". Des del carrer Nicaragua, la visió sobre el tema no deu ser ben bé la mateixa.
El POUM va ser un partit de caràcter comunista autònom que no es va integrar mai a la Internacional Comunista. Es va fundar el 29 de setembre de 1935 arran de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i de l’Esquerra Comunista. Lluitava per la revolució democràtico-socialista mitjançant la presa del poder per la classe obrera i la instauració transitòria de la dictadura del proletariat. Durant la Guerra Civil, la creixent oposició entre el POUM i el PSUC-PCE va dur els dirigents poumistes a mantenir relacions amb la CNT-FAI, defensant una organització miliciana de l’exèrcit, la socialització de la indústria i el transport. A partir dels Fets de Maig (1937), el PSUC-PCE va acusar els dirigents del POUM de trotskistes i feixistes, fins al punt que el seu secretari general i conseller de Justícia de la Generalitat, Andreu Nin, va ser assassinat.

Ramon Bassas ha dit...

Bé, nois, jo ja fa dies que m'he perdut.... però vaja, com que el tema "se las trae", potser sí que caldrà fer un debat en viu.

Per cert, en Xavier no té cap càrrec públic.

Pedro ha dit...

Perdó, no m'he expressat bé, quan deia públic volia dir de cara al públic, no públic en el sentit de obrar de l'administració. Públic de sortir als mitjans i aquestes coses.

Anònim ha dit...

Pedro,

Primer de tot perdona si en algun moment t'he donat la impresió de menysprear a algú pel fet de dedicar-li dues línies. Simplement son temes molt densos i trobava que el missatge era massa llarg (A més que vaig buscar informació a diversos llibres i portava temps) No hi ha cap anim de menyspreu a ningú.
L'obra d'Andreu Nin no em pot mereixer menyspreu. Ara be, en general, una guerra civil no em sembla el moment de fer política.
Ara mateix només disposo del llibre 'Historia Universal del sXX'(Ed.Sintesis), que es el que estic llegint, soc de viatge. Prometo buscar algunes fonts quan torni en cap de setmana.

Només un tema sobre el que crec que a aquestes alçades no fa falta buscar cap cita (n'hi deuen haver centes). Es la de la raó d'en Churchill (i altres potencies europees) de no implicar-se a la Guerra Civil.
No creguem en totes les memories. En Krushov (per exemple), càrrec (fet potser no molt conegut) a l'época d'Stalin, en va publicar unes en que semblava un santet.


I per altre banda els temes, sobretot els histórics, mai son blanc o negre. I és més, segurament estan influits per la ideologia del qui escriu. Entre els que m'agraden, i ara m'enrecordo hi han Ian Kershav (potser la millor biografia d'en Hitler), Paul Preston, Gabriel Jackson, Kowalsky, Antony Beevor... (cito de memoria)
Suposo que la seva manera de veure les coses m'ha influit en certa manera. Ells son els meus ulls en la historia.

Per acabar, espero que el fet de tenir, aixó que dius un 'càrrec públic' (que no ho es) no faci que o be m'hagi d'amagar en pseudonims, o be simplement m'inhibeixi d'opinar.

Valoro moltissim el dir el que penso i el no amagar-me.

Accepto la correcció, es clar. Ara be, sembla que m'has entés, no?

Trobo que es un tema massa extens per parlar-ne aquí, així que si vols un dia quedem i xarrem sobre historia que es una cosa que m'agrada força.

Anònim ha dit...

Sobre la mort d'Andreu Nin.
Wikipedia:
"Finalmente, a medida que las tensiones antitrotskistas se hicieron más evidentes, azuzadas por el PCE y el PSUC (rama catalana del partido comunista), y tras los sucesos de mayo de 1937 en Barcelona, fue detenido por la policía política soviética a las órdenes de Stalin, que actuaba clandestinamente en la zona republicana con la connivencia de los mandos comunistas en la policía y el gobierno (junio de 1937)".
Pelai Pagés (Professor d'historia de la UB): "Después de los hechos de mayo de 1937, en plena represión contra el POUM, fue detenido en Barcelona, secuestrado, trasladado primero a Valencia y luego a Madrid, sin conocimiento de la policía republicana, torturado por la policía política soviética, dirigidos por el general Orlov, jefe de la NKVD rusa en España, y por los agentes de Stalin, Togliatti, Codovila y Stepanov, y asesinado en un descampado cercano a Alcalá de Henares, tras una peripecia consistente en sacarle de la cárcel para llevarle a un chalet, y de aquí decir que se lo habían llevado unos falangistas, compañeros suyos. "

Per tant agents soviétics.