dimecres, d’agost 29, 2007

Reprendre el fil

Propostes d'agost - XXIX
:
Vaig dedicar uns quants posts fa més o menys un any a deixar-vos anar en petites dosis alguns fragments del llibre Matar a Platón, de la professora i poetessa Chantal Maillard, la mateixa de la que us he parlat fa poc. Aquell poemari, que contenia algunes innovacions formals (una mena de poema transversal anava configurant-se a peu de cada pàgina...) i es subdividia en dues parts, la que dóna nom al títol (a propòsit d'un accident de trànsit) i la que us vaig ensenyar, Escribir, que com ningú exorcitzava un fil entrellucat de dolor (i de plaer, i de vida i de tot amb el que carreguem) a través de l'exercici de l'escriptura.
:
El fil s'ha fet més gruixut i el llenguatge, i l'atreviment formal, és qui entrelluca. Parlo del poemari Hilos (Ed. Tusquets, Barcelona, 2007), seguit del recull Cual. No se'n parla (no en vol parlar), però sabem almenys un dels fets que li ocorregué entre llibre i llibre, la mort del seu fill. Ahir us parlava de Paula, d'Isabel Allende, avui els diaris parlen de Mortal y Rosa, d'Umbral, alguna vegada us he parlat de Joana, de Joan Margarit, i la literatura és plena de petites peces magnífiques sorgides de la lluita personal per seguir vivint després d'un fet com aquest ("Partir, quedar, contar. / No dejes de contar. // Dime qué fue de mi", p. 53). Però no va d'això, diríem, si és que la poesia té argument.
:
Va de la dificultat d'anomenar les coses (de paraules que "os libren / de angustias permanentes" que diu que ja no té, p. 143), del buit, de les relacions esfilagarsades entre la ment (no hi ha ment, diu, sinó temes i imatges que la mendiquen a ella com a suport..., p. 47) i el cos, entre el propi cos, entre les persones, entre el subjecte que nos sabem massa qui és i l'objecte contemplat que va determinant-lo ("al fin y al cabo es por anaolgía / que aprendemos el mundo y sus causas", p. 139), entre "entrañar" i "extrañar" (p. 153), cosits amb uns fils sense els quals "todo será un cúmulo de / fragmentos" (p. 107). Parla de la llum que fa "más sólidas las cosas / más rotunda la materia" (p. 147) i de la fredor inesborrable ("las heces: lo más cálido de mi", p. 95), del doble sentit de la paraula importar (allò important i "traer adentro" i que "Será / por eso que el dentro // asfixia" (p. 89). Foto: Bernardo Pérez.
:
Com que no us vull marejar més amb un mal post fet amb massa parèntesis, us deixo dos dels poemes. L'un, magnífic: dos que anem a fer història, que anem a fer un món millor amb "lo que hay". L'altre, recuperant Plató, ens deixa l'enyor o el desig dels reencontres.
:
Llegar a otro. Hacer historia. Entre
muchos. O entre dos.
Cíclicamente. En fechas señaladas.
:
Por la endeblez del uno.
Hacer historia. Repetir.
:
Atender a las hojas,
que vuelven a caer.
Estacionarse.
.............Luego,
:
entredós, aspirar al sol.
.........................No hay sol.
Hay tan sólo aspirar a haberlo.
Si lo hubiese no habría el aspirar.
Lo habría de otra carencia. En el hay,
nadie puede que-¿nadie?-darse.
:
Desbrozar de recuerdos la memoria
antigua. Para hacer mundo con el
hay. Percibiendo el hay. Mejor
percibiendo lo que hay, sin el hay.
Percibiendo ello. Tampoco.
Percibiendo apenas.
En ello. Sin el ello. Eso vendrá
más tarde. Con la nueva
memoria. Con la tristeza también.
La nueva tristeza.

:
("Más de uno", p. 33)
:
Hubo un tiempo, tal vez,
en que todo era un punto.
No una concentración:
sin Cuales en el centro,
no era necesario.
y tampoco lo era cuando el punto
se ensanchó,
si es que ocurrió de esa manera.
:
El exceso empezó
con el espacio interno. Allí
las idas y venidas, las
direcciones, los límites
:
y el impulso,
:
la miseria de cada Cual
expandida en los husos
.
:
(p. 177)
:
:
Publica un comentari a l'entrada