dimarts, de novembre 04, 2008

Llum o fosca et són igual

Avui us recomano un breu testimoni de la meva amiga Mª Àngels Dresaire, publicat a L'Agulla, en el que explica com va anar descobrint la seva vocació de carmelita desclaça, per a la qual en féu la professió el passat abril a Mataró. Cita com a una mena de 'declaració d'amor', com un grat inici de descobertes, el salm 138 (o 139). Mireu el que diu la Mª Àngels aquí i ara us poso el salm que cita. Que ens escriu des del passat més remot fins a l'actualitat dels nostres cors. I on tot el que importa en aquesta vida hi és concentrat.
:
Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes,
tu saps quan m'assec i quan m'aixeco;
descobreixes de lluny estant els meus propòsits,
saps prou bé si camino o si reposo,
et són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc als llavis la paraula,
que tu, Senyor, ja la veus pronunciada.
M'estrenys a banda i banda,
has posat damunt meu la teva mà.
No puc abastar un saber tan admirable;
és tan elevat que no el puc entendre.
On aniria lluny del teu esperit?
On fugiria lluny de la teva presència?
Si pujava dalt al cel, hi ets present,
si m'ajeia als inferns, també t'hi trobo.
¿Provaré de prendre les ales de l'aurora?
¿Aniré a viure a l'altre extrem del mar?
També allà les teves mans m'hi portarien,
també allà m'hi vindrien a buscar.
¿Diré, doncs, que m'amaguin les tenebres
i tingui per llum la negra nit?
Per a tu no són fosques les tenebres
i la nit és tan clara com el dia:
llum o fosca et són igual.
Tu has creat el meu interior,
m'has teixit en les entranyes de la mare.
Et dono gràcies perquè m'has fet tan admirable,
les teves obres són meravelloses:
ho reconec amb tota l'ànima.
Res del meu cos no et passava per alt
quan jo m'anava fent secretament,
com un brodat en el fons de la terra.
Els teus ulls em veien abans d'estar format,
i els anys que em destinaves
eren tots escrits en el teu llibre,
abans que n'existís un de sol.
Déu meu, com podria ponderar els teus designis?
Com podria comptar-los d'un a un?
Si m'hi posava, serien més que els grans de sorra!
Em desvetllo i encara estic amb tu.
Déu meu, si et dignessis fer morir l'injust!
I vosaltres, sanguinaris, allunyeu-vos de mi!
Ells pronuncien el teu nom amb traïdoria,
són enemics teus: juren en va pel teu nom.
Senyor, ¿no he d'avorrir els qui t'avorreixen
i detestar els qui es rebel·len contra tu?
Els avorreixo amb tota l'ànima,
els considero enemics meus.
Déu meu, penetra els meus secrets i coneix el meu cor,
examina'm per conèixer què desitjo.
Mira si vaig per camins d'idolatria
i guia'm per camins eterns
.
:
Il·lustració: David, de Donatello, c. 1440 (fragment).
:

2 comentaris:

Silveri Garrell ha dit...

Caràm, parles de la professiò religiosa d'una monja i ens poses un pastís sense sostenidors. Realment no se que vol dir aquesta estàtua.

Ramon Bassas ha dit...

- Silveri
És el rei David, una escultura de Donatello. Al rei David se li atribueix l'autoria dels salms. Que jo sàpiga, no portava sostenidors, almenys als pits.