El país barroc a l’Eixample

Quan fem anys acabats en zero tenim una mica de vertigen. Haurem de fer palès, cada vegada que diguem els anys, que ja no som la dècada anterior, que és com dir que hi ha coses que ja no tornaran mai més. Tu mateix, el tu que eres, tampoc, o no del tot. Fem com qui diu balanç, esclar, però també intentem desllorigar dels records allò que ens ha fet com som. Les persones que ens han influït, sense que aleshores ens n’adonéssim, les idees o gustos que han canviat, les sensacions primeres de les descobertes que encara perduren, les nostres eleccions més o menys decisives i els camins tortuosos que hi duien. En fi, del teu món. Aquell que t’has anat fent, o t’ha anat fent, i que desapareixerà quan et moris. O molt abans.

País barroc, de Raül Garrigasait (L’Avenç, Barcelona, 2020) és un llibre magnífic. Amb només cent pàgines inclou tot això que dèiem i més. L’autor l’escriu a poc de fer-ne quaranta, amb dos fills petits, vivint a Barcelona des de fa molt de temps però venint de Solsona. En onze capítols, l’autor repassa d’una manera molt personal el paper del barroc, el que en podem dir la seva particular “construcció de la cultura” (per cert, gens pedant en un home tan culte), la influència de la música, de les llengües, de la literatura. Les històries immerses en el paisatge, especialment el del Solsonès, aquest bellíssim indret del barroc i d’agraïdes muntanyes i boscos, i la recerca del que en podem dir la teva comunitat. Dime, niño, ¿de quién eres?

Vaig córrer, per exemple, a parlar amb els meus amics més interessats en qüestions de litúrgia a recomanar-los el capítol tercer. No sabria dir tan bé, tan clarament, tan bellament, quin és el rol de la litúrgia, quin n’és el seu èxit, la crisi actual de la religió ―especialment al món urbà―, el desempar d’un món sense llenguatge religiós (o sense rituals), la tensió cristiana entre el crit i la ruptura de Jesús i la pau i l’ordre del cristianisme, “l’espurna de vida” que és capaç de fer néixer “un ritu vell i monòton”.

Hi ha una tensió, també, que potser només és cosa meva, perquè tinc tendència a prejutjar els territoris en funció de la seva participació a les guerres carlines. Ho faig des que vaig sentir dir l’Isidre Molas, un dia, que les pautes electorals de les ciutats catalanes, des que en tenim dades (del segle XIX) fins a l’actual democràcia, tendeixen a ser les mateixes en funció de la participació en aquell conflicte decimonònic. Perquè el grau de desenvolupament econòmic i industrial que la va causar, és a dir, el pes de l’enemic carlista, determina en bona part la composició social, les pautes i la cultura política dels seus habitants fins avui. I perquè aquesta tensió és latent. En petits detalls, un se n’adona quan visita el Solsonès, per exemple.

La història de la família de la qual parla Garrigasait, especialment la del seu avi, té aquesta clau. L’avi fuig de l’exèrcit republicà “perquè no volia que l’Estat ―fos quina fos la seva màscara ideològica― se li fiqués a casa”. Com tots els qui van suportar i fins i tot mig defensar Franco perquè van ser convençuts que “ell no els molestaria, que ell quedava molt lluny”. Un avi que comença esborrant fort una pintada contra Espanya… que acaba a mig esborrar. A mi m’ha semblat, aquest capítol, una magnífica metàfora dels canvis de les classes mitjanes que ha viscut aquest país, en relació a la política, i que han protagonitzat l’embat independentista d’aquests deu últims anys, “perquè l’Estat no se’ls hi fiqui a casa”.

Aquest “retorn a casa”, a les arrels, aquesta íntima desconfiança a la modernitat i el racionalisme (“pretext [...] per unificar i esborrar”, diu), la reivindicació d’un passat, d’una tradició que “pot travessar tota mena de capes [...] per accedir a una vida innocent i purificada d’esquemes” són també les raons íntimes d’un territori que reté del carlisme la seva desconfiança en la vida urbana i potsmoderna d’avui (“bèstia adormida, plena de llums resplendents” en diu de la seva visió nocturna). Una “resistència íntima”, com defensava Josep M. Esquirol.

S’ha dit molt, jo el primer, que urgeix una formulació de síntesi entre els dos blocs en els quals ens ha quedat aquest país, com un desert postprocés. Encara que sigui per salut mental. Acord, reconciliació, espais comuns, curar ferides. En fi. Però em temo que aquesta síntesi passa, també, per un nou pacte entre la tradició i la devoradora modernitat dels bits, entre el pes substancial i la ingravidesa moral i cultural, entre la intimitat, la comunitat, “els teus”, i la intempèrie, que de tan moderna es torna salvatge. I em sembla que haurem d’agrair per sempre que un solsoní trasplantat i arrelat ja ara a l’Eixample, que ho viu i ho pensa, que ho passa per les entranyes, ens ho hagi fet veure. O això o la quarta guerra carlina, esclar.

Article publicat a la web de la revista Valors.

El fill de la Moreneta

 

D'altres, més propers, en podran dir moltes altres coses, perquè en Sheriff Jarju es movia pertot. Diu la notícia de la seva sentida mort, ahir, que va venir a Mataró des del Senegal a la dècada dels vuitanta. Devia ser molt al principi, perquè jo el recordo des de sempre. Als anys vuitanta, al Maresme, uns quants joves subsaharians van venir a treballar-hi, sovint fent les feines que, tot i la crisi del tèxtil, poca gent volia fer. Uns vint anys abans va haver-hi l'onada migratòria sobretot del Sud d'Espanya i uns quinze o vint anys més tard la dels magribins, que sospito que encara no hem acabat. No és un tema senzill, com de vegades es pinta, com si l'única disjuntiva fos bé el racisme o bé la discriminació positiva. Ni molt menys. Llarg com era, no només d'alçada, ho va captar de seguida. D'una banda, reunint associativament els immigrants i de l'altra, participant activament en les entitats ciutadanes que ja hi havia o que ell va ajudar a néixer. I parlant un català i un castellà esplèndids, a més del francès (almenys) i la seva llengua materna.

Dic tot això perquè cap a l'any 1994 o 1995, en Manuel Mas em va trucar i em va dir; "Ramon, tu, la Paquitona i jo ens n'anem a Estrasburg perquè el Parlament Europeu fa unes jornades sobre immigració i vull mirar què s'hi cou. He pensat que hi podríem portar en Sheriff, què et sembla?". En Manuel Mas era alcalde, la Paquitona i jo, regidors del seu govern, i en Sheriff el líder de Jama Kafo, l'associació dels senegalesos a Mataró. Van ser tres o quatre dies. No recordo gaire el contingut de les sessions, francament, però m'han quedat sempre al cap les llargues converses amb ell (a l'avió, als àpats, corrent per Estrasburg rere el guiatge de l'alcalde, que ja hi havia estat). Sobre la seva història personal, intensíssima, i de la seva família a França (a la qual va dedicar maratonianes sessions telefòniques des de l'hotel). Sobre el moment en el qual va descobrir que mai més no tornaria a viure al Senegal ("ho vaig veure als ulls de la meva família"). Sobre el pas de la religió animista (dels seus avis) a la islamització. Sobre la seva pràctica heterodoxa de l'islam (just quan ens servien un xucrut). I sobre un munt de coses més que recordo amb afecte i alegria, el mateix afecte i la mateixa alegria que teníem en retrobar-nos per la ciutat, amb la seva dona (blanquíssima i rossa), tot i que ara feia temps que no el veia (per cert, rellegiu aquest article a Capgròs de fa uns anys per conèixe'ls millor). Ell tampoc no s'estava de res i preguntava el que li donava exactament la gana, amb aquell aire mig innocent mig murri. Valgui aquest record per avalar tot el que se'n pugui dir i, d'alguna manera, perquè quedi constància de l'importants que han estat les seves reflexions i el seu mestratge, almenys per mi.

Hauríeu de veure l'efecte que fèiem entrant a l'hotel d'Estrasburg on ens vam allotjar.  Dèiem, de conya, que semblàvem els tres reis i jo el patge (era el jovenet i media la meitat que en Sheriff). Com que la barreja de colors no devia quadrar-li, el recepcionista de l'hotel ens va dir mirant de reüll la pell negríssima d'en Sheriff "i vostès, quina de nacionalitat són?". En Manuel va córrer a dir "Catalans! Aquest senyor és el fill de la Moreneta!" Encara riem recordant-ho. Riem, també, perquè no ens fem la idea de no poder-lo tornar a veure mai més. Encara no ens n'hem refet ni d'en Remigi, ni de l'Anna, ni d'en Josep M. Cusachs, ni d'en Cuyàs. Quin any. Descansi en pau.

D'indults i misericòrdies

M'estava mirant, aquest matí, quines reaccions hi havia a la recent sentència de l'Audiència Nacional contra un dels assassins de cinc jesuïtes espanyols a El Salvador el 1989 i només m'he trobat amb un article de l'apreciat monjo de Montserrat Bernabé Dalmau demanant un indult. "Caram", he pensat, "això sí que és estimar els enemics!". Però no, no demanava pas l'indult pel condemnat, que per més inri es diu Inocencio, sinó pels famosos polítics presos arran de la sentència del Tribunal Suprem que els condemna per secessió i altres delictes greus. Ah. Ho fa, diu, empès per algun bisbe que no deu gosar donar la cara. Ja se sap. 

A mi no em fa res que un monjo de Montserrat, un bisbe i el sumsum corda demanin un indult, o diversos, o tots els possibles. Certament, l'anunci del Regne va acompanyat de l'alliberament dels presos (i que els coixos puguin caminar, els cecs veure, els pobres rescabalar-se...). I, anant al gra, segurament tots viuríem millor sense aquests senyors a la presó. Els uns, òbviament, perquè serien a casa. Els altres, perquè aspirem a deixar de sentir el taladro moralitzant del victimisme i centrar-nos a veure com coi arreglem tots plegats el país que aquests personatges han destrossat. A més, l'erari públic deixaria de costejar per tots ells els dos mil euros mensuals que costa mantenir un pres a Espanya, un dels països europeus amb més població penitenciària. I més que n'hi volem posar, pel que es veu de les disputes públiques!

Només hi tinc dues objeccions, pobre de mi. La primera, que no comencem pels fàcils, pels "bons" de la pel·lícula oficial, pels que tenen caixes de resistència generoses, òmniums culturals i poder polític i mediàtic que els recolza. I algun bisbe que xiuxiueja a les oïdes benedictines. No, no. L'anunci del Regne no distingeix entre "presos bons" i "presos dolents" i, molt menys, entre presos amb poder a l'exterior i presos morint-se de fàstic. Més aviat, els del poder cauen del soli, com diu el Magníficat. L'indult pels que ho tenen més malament, sisplau. Primer de tot, per ells, pels que no tenen res de res, ni la famosa "dignitat" que ens etziben als que devem ser uns "malparits", en molt honorables paraules.

La segona deu tenir a veure en l'avaria que devia haver inutilitzat els televisors i les ràdios de la muntanya de Montserrat els dies 6 i 7 de setembre de 2017, perquè (i mira que han arribat a fer sermons del tema), mai no en parlen, els seus habitants. Mirem-ho, doncs. Diu el P. Dalmau que "els nostres aldarulls polítics i socials tot el món va veure d’on venien l’1 d’octubre de 2017. A partir d’aleshores, patim encara més les fragilitats de la democràcia i de l’actual estat de dret". Bé, a Montserrat devien agafar la temporada sense els primers capítols, perquè fou tres setmanes abans, com deia, en seu parlamentària, on es va bandejar com mai s'havia fet en aquests anys la democràcia. Sobretot, aprovant dues lleis de desconnexió que eliminaven de facto els nostres drets constitucionals, l'Estatut de Catalunya, la pluralitat política (amb una Assemblea constituent plenipotenciària sense partits no independentistes), la separació de poders (designant i cessant jutges des de la presidència de la Generalitat) i molts altres atropellaments que, n'estic segur, d'haver-ho sabut, el P. Dalmau i tota la congregació haurien corregut a denunciar. Perquè el que va succeir a partir d'aquelles votacions (i així s'ha provat en un judici... amb la mateixa jurisprudència amb la qual emet sentències l'Audiència Nacional) va esdevenir un pla per executar-les i legitimar-les. Extactament el mateix que passa en aquests moments en alguns països, per cert, en això tampoc som originals.

Diu el P. Dalmau que molts dels que van participar en aquest pla "són catòlics practicants o s’han mogut en activitats d’Església" i que, "per tant, durant aquell temps van sentir predicar el Jubileu de la misericòrdia, virtut que, un cop acabat l’Any jubilar, continua perenne com un dels eixos essencials de l’Evangeli". Bé, no recordo massa que aquests cristians que hi van participar tinguessin cap mena de misericòrdia pels altres, cristians o no, que van patir, témer i plorar els efectes d'aquest procés en termes de ruptura de cohesió, de por a les conseqüències que podria tenir per ells i les seves famílies la constitució d'un estat iliberal, el rebuig a la seva condició de ciutadans de ple dret i, a sobre, que fos una minoria (gran, però minoria) la que imposés sobre una majoria més heterogènia el seu "programa màxim" (els sona?). Però va bé saber que almenys havien sentit a parlar de la misericòrdia. Devien pensar-se que parlaven de la patrona de Reus.

Dit això, que siguin benvingudes totes les peticions d'indult. Tots els passos cap a la reconciliació i el perdó. Amb tota la misericòrdia de la qual siguem capaços i la que Nostre Senyor ens pugui facilitar. Però no de boquilla, no, la de veritat.

Foto: Massimiliano Minocri

Article publicat a Catalunya Religió.

Fer quatre quartos

Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d'aquest general beneit i demà serien partidaris d'una república o un règim comunista, si trobaven la manera de fer quatre quartos. Molts d'aquests senyors que ara s'ajupen i col·laboren davant de les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels Pomells de Joventut [...]

—De catalanistes, n'hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n'hi havia un centenar. Mal comptat.

—I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat la colla?

—Més aviat em penso que s'ha disminuït.

Josep M. de Sagarra, Vida privada (1932), Edicions 62, 2018, p. 199.

Alec Guiness

Per l'Alec [Guiness, mort avui fa 20 anys], les formes són importantíssimes. Com a persona massa familiaritzada amb el caos, dona un gran valor a les bones maneres i al bon ordre. S'inclina agraït davant la bellesa, però també li encanten els pallassos, els aixafaterrossos i les figures excèntriques del carrer, i se'ls mira com si fossin els seus aliats naturals.

John Le Carré, Volar en cercles (Ed. 62, Barcelona, 2016, trad. Marc Rubió), pp. 309-310
Foto: Alec Guiness com a George Smiley.

Omella y Waterloo

En una reciente entrevista en prime time en la televisión autonómica, coincidiendo con la publicación de un libro y con la enésima constitución de un partido a su medida, y con el equipo trasladado a su mansión de Waterloo, el expresidente Carles Puigdemont arremetió contra el cardenal Juan José Omella, titular de la archidiócesis de Barcelona, por situarse "contra los poderosos" y no "con los débiles" y no visitar a los que llaman "presos políticos" en cárceles que, de hecho, están fuera de su territorio pastoral. Eso mismo repitió en una esperpéntica rueda de prensa al día siguiente sobre las últimas medidas contra el coronavirus el presidente Quim Torra, inmediatamente después de anunciar que le abría un expediente por celebrar la misa funeral por las víctimas del covid-19 en la basílica de la Sagrada Familia, superando el aforo de la Generalitat (500 personas, diez veces más que las permitidas, en un aforo para 9.000 personas), limitación que, por cierto, acaba de derogar. La misma Generalitat, desde otra ventanilla, había presionado para que se abriera el mismo templo para las visitas turísticas de aquellos mismos días, cosa que se hizo. El Arzobispado, que conoció la prohibición sin tiempo a presentar recurso, ha anunciado medidas legales contra la arbitrariedad de la administración, que conculca derechos constitucionales, según dice.

De todos modos, a mi parecer, lo más relevante de esta polémica no es la decisión de unos y otros sobre la misa, sus chapuzas y la evidencia de la falta de comunicación fluída entre el Arzobispado de Barcelona y la Generalitat de Catalunya, sinó la conversión de Omella en chivo expiatorio del independentismo. Hay que recordar que dos departamentos dirigidos por ERC se han destacado últimamente por enfrentarse a las escuelas concertadas católicas (Enseñanza) o intervenir en la polémica por las inmatriculaciones (Justicia, de quien dependen las relaciones con las confesiones), con rueda de prensa incluída por el que será candidato a la presidencia de la Generalitat, Pere Aragonès. Es decir, los ataques a la Iglesia católica en general y a Omella en particular entran a su pesar en campaña. Las elecciones están previstas en principio, para otoño.

¿Por qué cargan contra Omella?

Omella, en 2017, aún no presidente de la Conferencia Episcopal Española, se prestó para mediar para que el Gobierno Puigdemont desistiera de llevar a cabo el cumplimiento de las nefastas leyes de transitoriedad, aprobadas por el Parlament a principios de septiembre, con el objetivo de declarar la independencia de Cataluña. Con excelentes relaciones con el Papa Francisco, teléfonos ministeriales en su móvil y con autoridad en el complejo mundo católico español (por ejemplo, el PNV), Omella  trabajó a fondo y al final, como lamentablemente conocemos, Puigdemont rechazó cualquier acuerdo. Seguramente influyó que semanas antes, en el funeral por las víctimas por los atentados de Barcelona y Cambrils, y después en la carta dominical por el Once de Septiembre, el día nacional de Cataluña, Omella llamara a los políticos al diálogo, la concordia y el entendimiento. El enfado de Puigdemont, cuya estrategia pasó por entonces por vincular el impacto de los atentados con el dichoso procés, fue patente. Explícito.

Paralelamente, la presión independentista para tomar el control de la sociedad civil catalana es cada vez más explícita. La Iglesia católica no es una excepción. Como decía Josep Maria Carbonell en La Vanguardia, «quieren una Iglesia nacional. Ya habían conseguido la Cambra de Comerç, los ateneos populares, los grupos sardanistas, los bastoners, los castellers, las uniones de payeses. Faltaban el Barça, Montserrat, La Caixa y la Iglesia». Sin embargo, Omella ha actuado con tiento. No se le conoce ni una sola declaración contra la independencia ni a favor de la unidad de España. Ni una crítica al Gobierno. En algunas iglesias se celebraron plegarias por los "presos políticos" y en algunos templos las pancartas para pedir su excarcelación se ven más que la cruz. Sin embargo, no ha movido ni un dedo para impedirlo, fiel a su estrategia de no contribuir más a la confrontación y de dedicar todo el tiempo que sea necesario para construir puentes, como buen pontífice. Pero son precisamente los puentes los que quieren dinamitar. Si se acaban de cargar a su propio partido, con sus dirigentes dentro, para hacer otro a su medida, ¿qué importancia tendrá la unidad que consiga Iglesia?

Es un error, claro. En esta pandemia, la tarea de ayuda a los necesitados que han realizado las instituciones eclesiales ha sido, y aún es, ingente, mientras pagamos engtre todos la oficina de expresidente y el sueldo de eurodiputado del fugado de la justicia que se considera "de los débiles" desde el cómodo salón de su mansión flamenca. 

Por otra parte, a pesar de la evidente decadencia de su número de fieles en los últimos años (como en el conjunto de Europa occidental), la Iglesia católica es aún la organización más transversal y capilar de la sociedad catalana. Está en los barrios más humildes y en los más pudientes, pasando por todos los demás; las encuestas indican que el voto católico está muy repartido y que la proporción de partidarios de la independencia es similar a la del conjunto de la población (es decir, no llega a la mayoría). Omella no es Rouco, además. No es ni mucho menos la caricatura del obispo contra la que nos lo pasamos tan bien. Y es mucho más simpático, cosa que tampoco era difícil. También tiene al Papa detrás, el Papa y lo que cuelga, que les sería muy útil si un día necesitan reconocer un nuevo estado. Además, el ataque a Omella pone de manifiesto el afán de control social del independentismo, su tendencia al cesarismo y a menospreciar la pluralidad y la división de poderes. Creo que la jugada les ha salido mal. Y no hay mal que por bien no venga.

Article publicat avui a Religión Digital.

Objectiu: Omella

Entre les nombroses iniciatives de mediació i diàleg que l'aleshores president Puigdemont va rebutjar per evitar el desastre de la tardor de 2017, després que el Parlament votés les infames lleis de transitorietat i el seu Govern s'entestés en aplicar-les, hi ha les del cardenal Joan-Josep Omella. A Omella, que feia relativament poc que s'havia fet càrrec de l'arxidiòcesi de Barcelona, i que avui presideix la Conferència Episcopal Espanyola, se'l considera un home proper al papa Francesc i de tarannà diametralment oposat als sectors propers a l'expresident Rouco Varela. Puigdemont no devia oblidar l'homilia d'unes setmanes abans, als funerals per les víctimes dels atemptats terroristes de Barcelona i de Cambrils, en la qual, aprofitant la concentració d'autoritats civils, Omella els va convidar a treballar plegats per “la pau, el respecte, la convivència fraterna, l’amor solidari”. L'emprenyada de Puigdemont, entestat en convertir el dol i la ràbia dels atemptats en un nou motiu per la seva causa, va ser apoteòsica, segons revelaven testimonis directes. Poc després, a la carta dominical que coincidia amb l'Onze de Setembre, Omella, animava “a tots a avançar pel camí del diàleg i l’entesa, del respecte i la no confrontació, ajudant a fer de la nostra societat un espai de fraternitat, de justícia, de llibertat i de pau”, conscient que “l’Església vol estar al servei d’aquest poble i ser, dins d’ell, ferment de justícia, fraternitat i comunió”. 

La màquina de propaganda maniquea ho va tenir claríssim. Si no està amb nosaltres està contra nosaltres. I va passar a ser un unionista. Mai, mai dels mais, Omella ha expressat ni una sola paraula en contra de l'independentisme ni a favor de la unitat d'Espanya. Encara més, permet en alguns temples de la seva diòcesi que les pancartes a favor "dels presos polítics" comparteixin la creu, fins i tot tinguin preeminència, a la seva façana. O que altres temples organitzin actes de suport a aquesta causa. Però és un unionista perquè no s'ha rendit a la seva pleitesia, perquè ha preferit l'entesa a la confrontació. 

Aquests últims dies, Puigdemont ha estat més explícit. En plena promoció del seu llibre un una entrevista prime time a la cadena autonòmica TV3, amb desplaçament d'un nombrós equip a Waterloo, l'expresident fugat de la justícia acusava el cardenal Omella de situar-se a favor "dels poderosos" enlloc de la seva causa, que identificava amb la "dels febles". Ho deia, sense immutar-se, des d'una mansió on ha situat la seva residència, disfrutant d'un sou públic i d'una oficina de suport que paguem tots nosaltres, religiosament esclar, tenint a la lliure disposició mitjans de comunicació públics i la direcció política del principal partit del Govern de la Generalitat. Els febles. Ho deia al representant d'una Església que ha actuat de manera impecable en aquesta crisi del coronavirus, al servei dels més necessitats, abocant-se com sigui i per qui sigui a resoldre les necessitats bàsiques dels nostres conciutadans. Els poderosos. Quina barra.

I diumenge al matí, el president Torra, el seu substitut i -pel que sembla- vicari, tornava a la càrrega, però amb bala. Després d'un esperpèntic estira-i-arronsa, com descriu tan bé Jordi Llisterri aquí, en el qual el Govern Torra exigia l'obertura de la Sagrada Família pels turistes, el president anunciava l'obertura d'un expedient sancionador a l'Arquebisbat per fer-hi una missa de memòria pels difunts per la pandèmia a la mateixa Sagrada Família, el mateix dia que els carrers de les ciutats catalanes s'omplien de botellons impunes. Però no es va quedar aquí. Torra va acusar Omella, sense solució de continuïtat, de no ser al costat dels "presos polítics", amb els mateixos arguments que Puigdemont. Qui no entengui que això va de política, i no de salut, que s'ho faci mirar.

¿És la calor?

Podria ser, tot plegat, per la calor. Perdem la paciència. Combina malament amb l'estrés de presentar aquest mateix cap de setmana un partit polític amb ganivetades contra els teus (també deuen ser unionistes) i et fa dir coses gruixudes. Però em temo que no és així. El periodista Enric Juliana ho atribuïa a la necessitat de mostrar-se com ERC per, precisament a  causa del naixement del nou partit carlista, mirar d'atreure'n sectors. ERC, soci de govern, té les carteres d'Ensenyament, un departament enfrontat bel·ligerantment contra l'escola concertada, i la de Justícia. La seva titular, la senyora Capella (no, no és un acudit), que té al seu càrrec la relació amb les confessions religioses, va anunciar la setmana passada una iniciativa per "mediar" en els casos de les immatriculacions de l'Església dels últims vuitanta anys. Vuitanta! I va fer-ho, no tan sols al marge de l'Església catòlica, sinó situant-se en el fàcil discurs apropiacionista davant els terratinents que en disputen la seva propietat. Una capella romànica mig atrotinada del Ripollès és un perill per la Capella republicana, es veu. Aquest prurit patrimonial del departament de Justícia en plena pandèmia només té un objectiu. Venen eleccions i els dos partits que ens governen es disputen el vot rural.... dels terratinents.

Dèiem que potser era la calor. Jo m'atreviria a dir que és pitjor. És la religió. La religió del poder. La religió amb la qual han convertit l'independentisme, en la qual ja no hi ha política, sinó moral. "La lluita del bé i del mal" que diria el teòleg Junqueras. La devoció sacerdotal al líder i la martirial als que han triat saltar-se la llei com a manera de fer campanya (i perpetuar-se al poder). La primacia de "la fe" davant la malaltia, com va denunciar Josep Lligadas des d'aquí. I aquesta religió no vol competència. Com passava amb els jutges a la llei de transitorietat, només el president pot crear cardenals. I de cap manera se'n poden acceptar dels que són profetes de la fraternitat i la reconciliació. L'objectiu és acabar amb Omella, no s'enganyin. Acabar amb el pont i de passada amb el pontífex. A qualsevol preu. Per política. Per religió. Pel poder i la glòria.

L'àngel aparcat

Quan un exministre diu que té un àngel que l’ajuda a aparcar ens en burlem sense misericòrdia. Quan ell mateix diu que, en una entrevista privada amb Benet XVI, aquest li va anunciar que “el diable” vol trencar Espanya, nosaltres només ens trenquem de riure. I sovint mirem amb condescendència la pervivència d’exvots o de promeses estrambòtiques, per no parlar d’aparicions, amulets, medalles, etc. El món d’avui es pot reencantar en noves irracionalitats (pretesament curatives, emancipadores, exòtiques), però ja no es pot prendre seriosament aquests reductes de l’univers premodern. I als cristians, immersos en aquest món, ens passa generalment el mateix. Dialoguem amb les noves espiritualitats, o almenys no les blasmem, però ens distanciem i ens avergonyim sovint de la quincalla de l’àvia que hem heretat.

D’una banda, fem bé. La profunditat de la proposta cristiana té la porta d’entrada en la realitat encarnada, no en la màgia (que és on classifiquem tot això). Una realitat ben concreta, la dels “més petits”, com diu l’Evangeli (Mt 25, 40), tinguin o no problemes d’aparcament. De l’altra, hi ha el risc de llençar el nen per la banyera. Els relats, les analogies per trobar Déu en la nostra vida, són una via insubstituïble. I el nostre, el de l’Evangeli, s’inscriu en una cultura plena d’àngels, dimonis, cels, inferns, miracles i ressureccions. Fets que no tenen, originalment, un sentit figurat, sinó que parlen de la realitat, de la seva realitat. D’aquí que costi tant, per exemple, parlar avui de ressurrecció, el fet central de la fe cristiana, perquè en el nostre univers lingüístic tot això es queda encallat en les lleis de la física.

Penso que un dels problemes d’algunes versions del cristianisme actual, aïllat del tot de l’ideal il·lustrat, o de la convivència de la llei islàmica en les societats occidentals, resideix en veure com a Occident ens hem quedat sense relat creïble, sense relació simbòlica compartida i compresa, també pels “més petits”, amb el transcendent. I que els nous déus, que també acabaran enfotent-se de la intel·lectualització religiosa, no satisfan en absolut. A veure si per rebaixar l’integrisme, com si fos una vacuna, caldrà una mica més de la religió de sempre a la societat que compartim.

____________

Publicat a la revista Foc Nou (juliol 2020) i reproduit avui a Catalunya Religió.

 

Els somnis

No sé qui pot dir que "perdem" un terç de la nostra vida dormint. Sort que dormim. Si no, que ho preguntin als insomnes. Els que hem anat a dormir amb el cap fent-nos voltes més d'una vegada, amb totes les angoixes despertes, només ens calma pensar que l'endemà no ho veuràs exactament igual. Bé, això i un orfidal, de tant en tant. Però és cert. No cal ser Heidegger per experimentar que hi ha un veritable renéixer, cada vegada que ens despertem. Excepte els dies que estem de dol, real o similar, en els quals quan ens despertem el món ens cau de nou com una llosa, l'endemà sempre es relativitza el que no et deixava dormir unes hores abans.

Sort que el món entra en suspensió, que la nostra atenció descansa i que deixem tot el protagonisme al nostre inconscient, els que tenim la sort de recordar-nos dels somnis quan ens llevem. He estat temptat més d'una vegada a narrar-los, encara que sigui per mi. Com que quan em llevo tinc una sèrie de rutines i les vull fer totes de cop, aviat se'm passen les ganes i s'afebleixen els records. Penso que una bona excusa per anar al psicoanalista seria per comentar-li els somnis.

M'agrada molt, com veieu, somniar. La narrativa més o menys erràtica que l'endemà el nostre jo racional no pot entendre sense "sentit", i el nostre super jo sovint no pot admetre, amb crims, sexe o altres situacions completament inadequades, amb la moral qüestionada. Però també m'agraden els paisatges, les ciutats, les fomes més o menys familiars dels llocs que habito o visito. I les persones, que retornen d'un racó oblidadíssim i se't fiquen on volen, i et fan dir coses, o fer coses. O a resoldre-les i, com els fantasmes, de cop deixen de visitar-me. I les impotències o potències. Sovint em costa vestir-me però, en canvi, no em costa gens volar a un o dos pams de terra. Em poso a conduir, temeràriament (és un somni recorrent: no tinc carnet, com en la realitat), però no tinc ni idea d'aparcar el cotxe que, per cert, o em deixen o faig servir sense permís. També he de dir que he tingut somnis premonitoris. Ho trobo fascinant.

Com que sóc molt racionalista, en el fons, l'endemà trobo sentit a tot, o em penso que el trobo. De seguida detecto les inseguretats, els desigs, els advertiments, la necessitat de treure importància a segons què o qui, les frustracions, la vitalitat de la memòria abans que no comenci a fer-me la punyeta. Un bon terapeuta segurament seria, però, menys misericordiós amb mi i, sobretot, temo que em proposés de resoldre-ho. I segurament em convindria. En alguns moments de lucidesa penso que estic com una cabra. Però, en canvi, ¿què quedaria als somnis per revelar-nos? ¿Com s'ho faria aquest mecanisme del mateix cervell que, per no "aturar el motor" quan parem el cos, s'activa com si tots els nostres sentits estiguessin en marxa amb els materials que troba, alguns de rebuig? ¿Què somnien els perfectes?

Publicat al diari digital de la revista Valors.

Els funerals del covid19

Es veu que hi ha enrenou amb la missa que la Conferència Episcopal Espanyola va celebrar ahir en memòria dels finats pel covid19, a la catedral de l'Almudena de Madrid. Els que sempre estan en contra de l'Església, perquè hi veuen un pols amb el Govern per capitalitzar la resposta simbòlica, una part imprescindible del dol, i imposar els seus privilegis. Els que sempre estan en contra del Govern, bé, sempre que governa l'esquerra, perquè el president Sánchez no hi va anar, enviant-hi la seva vicepresidenta (encarregada de les relacions amb la CEE), en un sèquit presidit pel rei Felip VI i els presidents dels dos altres poders de l'Estat. Ara que ja han tret a passejar els prejudicis, potser podríem dir alguna cosa amb una mica de sentit comú, sabent que no, que no podrem eliminar cap prejudici, però potser ens servirà per treure a la llum un terreny més amable, més vast i més útil que els penya-segats dels que ja ho tenen clar tot, sobretot de qui és l'enemic.

El govern espanyol, de fet, homenatjarà les víctimes en un acte oficial el 16 de juliol, com ja va anunciar fa unes setmanes, i el govern català, amb l'Ajuntament de Barcelona, en prepara un altre per aquest divendres dia 9 des de Montjuïc, que serà retransmès per TV3. L'acte, que va ser anunciat ahir, inclourà testimonis dels afectats, vídeos i música. El seu títol, de ressonàncies inequívocament pasquals, és "De la foscor a la llum".

Co-implicades

Quan vaig llegir això últim vaig pensar en el que sempre deia Lluís Duch. La política i la religió, afirmava, són complicades però, sobretot, estan co-implicades. Inevitablement, la política té pretensions religioses (de sentit, transcendents, profètiques, de cultiu de l'ànima, morals) i la religió en té de polítiques (des dels ministres franquistes de l'Opus a la teologia de l'alliberament, per exemple). Que les dues institucions més importants de Catalunya organitzin un acte que és exactament el mateix que una missa, amb títol inclòs, és una mostra d'aquesta co-implicació, si bé, penso, bastant absurda. Per mi, la tan cacarejada laïcitat passa per deixar de convertir els actes públics en misses, no confondre mai més moral i política, evitar la clericalització dels polítics, i permetre que tot això es faci, a ser possible, al marge, en les institucions que tenen aquesta funció. Un acte discret, humil, resoldria la necessitat pública de record i homenatge.

Un funeral, pels catòlics almenys, és una altra cosa. No és un homenatge. Segons com, tot el contrari. Respon en un llenguatge propi, fruit de la tradició i de les seves mil fonts, a la necessitat de posar ordre al caos. De relligar (una de les accepcions etimològiques de religió) el que està desbocat (els sentiments d'absència, de dolor, de solitud...). De posar esperança on hi ha desesperació. Això no és possible sense símbols (els rituals, els objectes, les oracions, el sacerdot, l'evangeli...) i els símbols no ho són si no són abans signes intel·ligibles i compartits per una comunitat. Per tant, és lògic, i fins i tot necessari, que els membres d'una comunitat (en aquest sentit, que comparteixen un sistema comunicació) desvetllin els seus mecanisme simbòlics per acompanyar el dol. Fins i tot per qui, intel·lectualment, li és impossible creure en Déu, li pot ser molt útil compartir els símbols d'una tradició que entén.

Per això, per exemple, trobo que, tot i les bones intencions, no són gaire útils les iniciatives interreligioses (ara en diuen interconviccionals), més enllà de la curiositat o de l'estètica. Exactament per la mateixa raó que l'esperanto no ha tingut èxit. O, potser, perquè en les cerimònies de comiat no totes les tradicions volen simbolitzar el mateix.

Ara imagineu-vos que haguéssim tingut un accident d'un autobús ple de budistes que anaven d'excursió (Buda no ho vulgui). Crec que seria completament comprensible que es celebrés una cerimònia budista i encara millor si representants dels governs hi assistissin, en nom dels ciutadans que representen. Si l'únic catòlic fos el conductor, posem per cas, també tothom entendria que la cerimònia catòlica fos de menys impacte. En tots dos casos, a banda de cerimònies diferents, l'objectiu explícit també ho és. I el llenguatge, en el cas budista, és compartit a Espanya per una comunitat molt més petita que el llenguatge catòlic, molt més immers a la cultura. Sobretot, des de la perspectiva pública, demanaríem respecte, no ho faríem incompatible amb cap altre acte més "comprensible" pel conjunt i, en tot cas expressant el dol oficial que, constitucionalment, no adquirirà el to de cap confessió, ni tan sols una de pròpia, diguem-ne civil.

Doncs així, crec, amb aquesta naturalitat, és com hem d'actuar, sense fer massa cas als que sempre saben, sobretot abans que algú la pensi, quan una cosa és bona o dolenta. Que de tant marcians, i això va a banda, són també incapaços d'entendre qualsevol mena de context, com el que estableix el nou to de les relacions presidides pel tàndem Calvo-Omella, que és molt esperançador. O no, que potser és per això que el boicotegen: ¿què serà de les nostres conviccions sense els nostres dimonis?

Foto: La Vanguardia.

L'Anna, el seny

¿Quants militants socialistes coneixeu que hagin estat mestres de català a l'Òmnium o que dediquin la recerca, un cop jubilats, a la relació entre Pompeu Fabra i la seva ciutat? Per desgràcia, l'evolució política d'aquest país, sobretot els últims anys, produeix encasellaments que ho fan difícil. El territori de la defensa de la llengua catalana, colonitzat, expulsa la meitat de catalans, especialment els que més necessitarien d'aprendre-la, utilitzar-la i estimar-la. Això devia creure l'Anna Comas que, des de la seva militància socialista de ben jove, sense cap contradicció ans el contrari, va apuntar-se a donar classes de llengua i cultura catalana a l'Òmnium de Mataró. Ella, certament, tenia alguns avantatges, entre els quals cal destacar ser neboda del primer catedràtic de llengua catalana després de la guerra, l'Antoni Comas i Pujol. Refer el país vol dir que hi hagi més gent com l'Anna Comas, que trenquem les caselles, que el català sigui patrimoni de tothom, que hi hagi passió per conèixer-lo i estimar-lo precisament on més fa falta, que t'aventuris a no "votar el que toca" als sectors socials d'on vens, que trenquis els estereotips amb la teva curiositat per anar sempre més enllà.

La vaig conèixer fa molts anys, abans que ella fos regidora. Un dia, al grup "de joves" (ni hi arribàvem) de la meva parròquia ens la van portar per parlar de no recordo ben bé què. Potser d'alguna experiència en l'àmbit de l'educació. Ja tenia aquest parlar entenedor, de cadència justa, ordenat i pedagògic. Més endavant ens vam trobar al PSC, després vam compartir uns anys a l'ajuntament (jo la vaig succeir fent de regidor de Serveis Centrals, i va ser un traspàs extraordinari) i, encabat, encara molts més anys fent el que calgués al partit que compartíem. No sempre hem estat d'acord (de fet, mai no he estat sempre d'acord del tot amb ningú del PSC, ja deu ser això), i no ens n'hem estat de dir-ho cap dels dos, en això també era bona mestra. Però valia la pena sentir la seva opinió ponderada. Podia ser elegantment mordaç, però et feia sentir amablement reconegut sempre. I era allà, sempre allà. Quan calia. 

El 2011 vam perdre les eleccions municipals de Mataró essent jo el primer secretari del PSC. Com que, a més, havia decidit no repetir com a regidor, i creia que era el millor per tothom, vaig deixar el càrrec orgànic. Abans, vaig mirar de pactar amb tothom una gestora que em substituís. Li vaig demanar a l'Anna que s'hi incorporés. No era fàcil, gens fàcil, i tot serien enrenous. Però de seguida va entendre què li demanava. Sobretot, posar seny. El seny de la "senyoreta" Comas ("senyoreta" és com dèiem abans a les mestres). I ho va fer molt bé, cosa que mai no li he agraït prou. També li havia demanat altres coses, com que coordinés els treballs de recerca de la memòria del PSC local, començant per les biografies d'alguns dels seus militants més veterans, treballs que van quedar impecablement bé.

Quan va plegar de l'ajuntament, en Manuel Cuyàs (amic seu del qual encara no hem pogut eixugar les llàgrimes) li va fer una entrevista a El Punt Maresme (que no guardo). Allà, l'Anna hi deia, modestament tòpica, que "ningú és imprescindible". Cuyàs li retreia, en una columna, que això no era cert. Que precisament ella era l'exemple de tot el contrari. Ningú és insubstituïble, tothom és únic. Tothom deixa una empremta intransferible. Tot adéu és una pèrdua. Potser necessària, perquè tot reneixi de nou, però una pèrdua. Avui, dolorosa. Incomprensible. Desassenyada.

• N'ha parlat Manuel Mas.
• Comunicat del PSC de Mataró.
• La cerimònia pel comiat d’Anna Comas se celebrarà aquest dilluns dia 6 de juliol, a les 11 del matí, al Tanatori de Mataró (C. Aristòtil, 37), on també s’ha disposat la vetlla des del diumenge dia 5. Hi haurà aforament limitat.
• Foto: Grup d'Història del Casal.

El drama

El centurió

Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava: —Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement. Jesús li diu: —Vinc a curar-lo. El centurió li respon: —Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: "Vés-te'n", i se'n va, i a un altre: "Vine", i ve, i al meu criat li mano: "Fes això", i ho fa. Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: —Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els hereus del Regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Després Jesús digué al centurió: —Vés-te'n, i que es faci tal com has cregut. I en aquell mateix moment el criat es va posar bo.

Mt 8, 5-13

En Xavier Garí i l'Antoni Soler van respondre un article meu publicat primer a Foc Nou en paper i després aquí mateix* en el qual, parlant de l'actuació (per mi) exemplar de l'exèrcit durant la primera fase del confinament per la pandèmia del coronavirus, demanava un reconeixement de l'Església a aquesta institució perquè, hi deia, només n'hi té una part al seu costat. De fet, com que l'espai era curt, i l'autor també n'és una mica, el que demanava és parlar-ne, bé amb un número a la citada revista o on sigui, amb ponents amb autoritat, esclar. Parlar-ne, s'entén, sense exclusions, sense superioritats morals. A veure si ho aconsegueixo.

¿Per què —i ara m'estenc un pèl mes— cal fer aquest debat, penso? En primer lloc perquè una part ja hi és, com deia. Els clergues castrenses, la tasca dels quals, per cert, un servidor ignora per complet. És com secreta. Sobretot per la majoria de cristians que pertanyem, resumint-ho molt, a l'Església postconciliar. Com si tot el magisteri de l'Església des d'aleshores, en plena guerra freda i els seus conflictes armats colaterals, tirés pel dret amb una apel·lació genèrica a la pau mundial que blasma "els exèrcits", quan no és cert. Ho dedueixo, pobre de mi, llegint l'article 401 del Compendi de la doctrina social de l'Església que va elaborar el Consell Pontifici de la Justícia i Pau (Editorial Claret, Barcelona 2005). Allà s'hi admet l'ús legítim de les armes per part del poder polític en determinades circumstàncies; poder que, per ser exercit necessita l'exèrcit, valgui la redundància. No em sembla que el tracti d'"estructura pensada per tenir la màxima capacitat de fer mal, o d’amenaçar amb fer-lo, i així imposar-se per la força de la violència" o, si és així, en tot cas, en justifica el seu ús quan el mal a abatre ha esgotat totes les altres capacitats. Sense els exèrcits aliats avui Europa seria l'imperi nazi, com advertien alguns (Russell, Orwell) als crítics als pacifistes durant la II Guerra Mundial.

En segon lloc perquè, per tant, no sembla, doncs, un tema a delegar, a amagar, darrere l'estructura eclesial castrense. Ens afecta a tots. Si els sectors més oberts i porgressistes de l'Església, com acostuma a passar, en són insensibles, si no n'admeten la seva necessitat, si són incapaços de veure res més que la benedicció de l'ús de les armes i de la mort, com diuen Garí i Soler, ens resignem a que siguin altres sectors, probablement més conservadors, els que tanquin files, mai més ben dit, al costat de l'exèricit i els servidors públics que acull. No sé si hi ha "altres models de seguretat i de defensa més útils i justos socialment", jo no els conec, encara menys que siguin "molt més compatibles amb l’Evangeli", que no en parla, de fet. Però el que tenim a casa nostra, i a totes les democràcies occidentals, pot ser perfectament útil als objectius, a les "excepcions" en l'ús d ela violència, que la doctrina social de l'Església ha fixat, amb bon criteri. I també crec, a banda, que és perfectament compatible un model de defensa progressista, fins i tot des de la tradició pacifista (penso en l'exministre alemany Joschka Fischer, dels Verds) que inclogui els exèrcits i l'ús contingut de la violència. ¿La cura d'aquest aspecte pastoral l'hem de deixar exclusivament en mans conservadores? 

I, en tercer lloc, n'hem de parlar perquè em sembla que tenim una mica de confusió amb la manera com "veiem Jesús". Garí i Soler no el veuen agafant les armes. Jo tampoc. És dur amb el company que talla l'orella de Malcus: "tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran" (Mt 26.52). En canvi, amb tota la intenció, l'evangelista narra l'encontre amb un centurió romà, (centurió! romà!), de qui diu que no ha trobat ningú amb tanta fe a Israel (a Israel!). I el compara amb els "hereus del Regne", que "seran llançats a fora, a la tenebra". I encara els hi dedica unes quantes floretes més. ¿Un militar estranger, un xusquero, exemple de fe davant els homes bons, els creients, els que fan "el que s'ha de fer"? ¿Unes mans brutes de sang passen per davant de les mans pacifistes dels hereus naturals?

Certament, la qüestió de fons que hi ha aquí, i em temo que a l'Evangeli, va de les mans brutes. Jo i segurament vostè vivim perfectament en aquest tros de món. De tant en tant una pandèmia, una crisi, una baralla política pel sexe dels àngels. I força gent fotuda, esclar, però per això ja tenim Càritas i l'Estat del benestar, per sort. Ara bé, aquest món s'aguanta envoltat de conflictes, de sang i de mort, escenaris infinitament pitjors que el nostre. D'allà ens n'arriben notícies desagradables quan dinem i algunes amenaces. De vegades, ben explícites (del Daesh, dels deliris expansionistes de noves potències, etc.). El que no és tan explícit és adonar-se que les nostres mans també estan brutes, que el conflicte mundial és indefugible del nostre jo. En tot cas, fem veure que no va amb nosaltres. No, aquí som bons. Només alguns, de nosaltres, la majoria vocacionalment, estan disposats a fer el que els altres ni bojos faríem i que ens permeten, entre d'altres coses, ser tan bon cristians i tan pacifistes. Segurament, siguem sincers, per covardia i seguretat. Què fan? Posar la seva vida a disposició de la nostra seguretat, aquí i on sigui del món que faci falta, i, si cal, trair el cinquè manament de la Llei mosaica. Trair la Llei de Déu per salvar-nos a vostè i a mi, que també tenim les mans brutes. I encara ens permetem criticar les dels que moririen per nosaltres. I que, a sobre, hauran de viure amb la llosa de si ho han fet bé o no fins el dia del Judici. ¿A qui us penseu que deixarà passar abans, Jesús? ¿A nosaltres, hereus del Regne, o al centurió?

* Publicat a Catalunya Religió.

Com uns senyors

Jo, a qui primer vaig conèixer és a son pare. Un senyor de cap a peus, amb un bigoti característic, un barret que culminava sempre la seva impol·luta indumentària endiumenjada (que li servia per saludar les senyores com ningú ja feia) i una amabilitat infinita. Era amic de casa, de la generació del meu avi, i vivíem a una mansana. Casa seva, a la Rambla, em semblava el palau de la Sissí. Tot perquè em feia esperar en un saló magníficament decorat pel seu fals ancestre "pirata", com després el fill escrigué. Aquest senyor, el senyor Cuyàs, pobre home, dibuixant professional, em rebia quan era ben petit perquè el meu avi insistia en que li ensenyés els meus gargots.

Poc més tard vaig conèixer el fill. Tot i la simpatia que tothom li atribueix, jo en tinc un record més aviat esquerp, d'aquell temps, m'imagino que en comparació amb son pare. Ell també era, com tots, molt més jove. "És un ximple", m'havia advertit algú. Bé, els meus pares em van apuntar, un juliol, a fer classes de repàs d'una mica de tot a l'escola Freta, en la seva ubicació antiga. Jo em trobava com un pop en un garatge. No hi coneixia ningú i hi feien coses estrambòtiques com francès. Un dels mestres era en Manuel Cuyàs. I la classe que recordo amb més precisió és la que ens explicà el relat del que celebrem l'Onze de setembre.

Després ja ens vam conèixer en altres circumstàncies, la majoria coincidint amb la meva tasca com a regidor, tot i que no totes. Fins aleshores, i després, l'he anat llegint. Em sembla que li he llegit tot i, si no tot, la majoria tant de llibres com d'articles. Els mataronins vam tenir l'avantatge de descobrir-lo abans, amb títols de referències locals i aquests articles tan rodons. Per no parlar de les conferències, o de les presentacions (tant quan feia de ponent com de públic, encara que detestava aquest tòpic de les preguntes). I perdurables. Per exemple, si algú vol conèixer quin era l'aire de la transició democràtica a Mataró, sobretot quan es van constituir els primers ajuntaments, ha de rellegir Mataró, suau i aspre. Jo mateix, quan vaig a la parròquia de Maria Auxiliadora i contemplo l'horrorós mural darrere de l'altar, me'n recordo de la seva única novel·la, Taques al marge, on tothom hi sortia retratat i aquesta pintura hi té un paper rellevant.

A banda del domini de l'art de la prosa, del lèxic i gramàtica correctíssims, de la continuïtat del millor articulisme català des d'abans de la Guerra, de Cuyàs tothom destaca l'aversió al tòpic i la mirada en el detall. Mirada no exempta de prejudicis, com totes, però sempre interessant i, per dir-ho d'alguna manera, compartible, començant pel zoom de la realitat que convivíem. No era cap ximple, no. Ara bé: no tothom, com és normal, combregava amb aquesta mirada, però. La seva aversió a la recuperació de les processons de Setmana Santa (que entenc però no comparteixo), la seva crítica diguem-ne interna a les posicions més autosatsisfetes de la tradició o (últimament) de l'independentisme o, com bé recordo, apel·lar al coneixement de la immigració murciana a través de la seva minyona, per exemple, li havien comportat més d'una crítica, no sempre pública (parlem de Mataró d'abans de Twitter). Però jo no demano dels articulistes, ni de ningú, que em confirmi els meus, de prejudicis; més aviat crec que incentiven a no romandre-hi atrinxerats. I, per mi, aquest és el millor llegat de l'obra de Cuyàs. Aquest i altres coses que no coneixem massa, com agraïa avui un discret tuit de Càritas.

Una vegada vaig fer règim i em vaig aprimar uns vint quilos. Un dia em vaig trobar en Manuel Cuyàs per la Riera, se'm va acostar i (directe com sempre) em va preguntar, sense que ningú ens sentís, "¿que has tingut un mal lleig?". Un mal lleig. Ja ningú ho diu, això i, malgrat tot, era la millor manera, la més educada, la menys esquerpa, d'anar directe a la veritat. No, Manuel; ara el mal lleig se t'ha endut a tu i no hem trobat la manera de preguntar-t'ho, ni de dir-te fins on ens preocupava, ni d'acomiadar-nos com cal. Com uns senyors.

He parlat de Manuel Cuyàs en aquests altres posts, aquí. 

Recomano "Manel, Manuel, Emmanuel", entrada de Manuel Mas al seu blog; "Manuel Cuyàs, mestre i amic", article de Joan Safont a "La Llança"; "Un periodista amb barret", de M. José Recoder, a Catalunya Plural. 

Foto: Cuyàs a casa seva. La Vanguardia.

Correctament incorrectes

A mi em sembla que l'article de la professora Carme Junyent a la revista Valors del mes de juny val per tota la revista. Clar, concís, "Gènere i correcció política" desenreda la moda de "corregir" el llenguatge per tal de "visibilitzar" les dones, com si dient abracadabra obríssim la cova. Sobretot en dues aberracions: l'anomenat femení genèric (quan, per exemple, ens solidaritzem amb les treballadores de Nissan) o els desdoblaments (si ens referim als mataronins i les mataronines, posem per cas). Com que ella ho argumenta molt bé, no ho repetiré i així us faré venir ganes de comprar la revista. 

També hi podeu trobar l'entrevista que la Maria Coll fa a Salvador Cardús, i de la qual aquí en teniu un tast. Cardús ens adverteix que, quan hi ha temes que (per la seva delicadesa, per exemple) no es poden manifestar obertament, "poden acabar afavorint moviments i partits que es presentaran com a representants d'allò que està prohibit" com, modestament, advertia jo mateix en aquesta tribuna* el passat mes de febrer. La veu discordant la posa el catedràtic Quim Brugué, que defensa la correcció política com a "un ingredient fonamental pel bon funcionament de la democràcia", un manteniment de les formes i el respecte i fer més habitable la nostra convivència.

Trobo, però, que una cosa no treu l'altra i que, de fet, sovint es vesteix de correcció política, d'autenticitat, el rebuig a les formes. En el primer cas que posàvem, el rebuig a les formes lingüístiques que, en tot cas, recullen el que hi ha a la societat i no a l'inrevés. En el segon cas, el rebuig a inserir dins de les formes de la democràcia el que no s'adiu amb el discurs dominant, titllant-ho de fatxa, o de malaltís. I amb l'objectiu de silenciar-ho. Tot el que no troba lloc o és expulsat en el llenguatge o en les institucions, en les formes i les convencions, ho farà al marge. No desapareixerà. I ho farà en forma de faltes de respecte, de mobilitzacions marginals o del que vulgueu. Els "signes de retorn a lo reprimit", com deia Freud.

Per tant, la crítica a la correcció política no ha de ser, necessàriament, un clam, o un permís, perquè tothom digui el que li doni la gana de la manera com vulgui, sinó un advertiment perquè ningú situï fora de les formes el que inevitablement hem de tractar. En primer lloc, per entendre'ns, tant en els usos lingüístics com en els institucionals. El garbuix no ajuda a entendre res. I, en segon lloc, per no incrementar el nombre de fatxes, o d'alguna de les fòbies, més que el necessari. Es pot estar preocupat per la minimització cultural de la figura paterna sense ser antifeminista. No cal ser xenòfob ni racista per observar en alguns contextos que determinats patrons de delinqüència són practicats per persones de determinats grups ètnics... precisament per no culpar-ne tot el col·lectiu. En el pitjor dels casos, tot plegat servirà per argumentar millor els prejudicis dels uns i dels altres, i allunyar-nos de creure-hi cegament.

I per això, encara que sembli contradictori, caldria fer un esforç per ser més formals. Per exemple: només els continguts utilitzaran l'insult en el moment adequat (i l'insult adquirirà la seva funció excepcional d'escapament). També ells coneixeran el poder demolidor de no respondre agressivament a una agressió. Només els adults que, en una botiga o en un hospital posem per cas, es parlen de vostè sabran valorar el valor de la distància i de la no invasió en el respecte, necessaris en aquest moment. Només els que saben quin codi de vestir o de comportar-se conté cada situació podran treure'n tot el rendiment comunicatiu (entre d'altres, el de no fer el ridícul). I aleshores, sí, només els formals, és a dir, respectuosos amb l'altre, podran abordar debats delicats sense acabar a faves, que és com ara ho tractem. O amb el tabú.

* Publicat a la web de la revista Valors.

 

N'he parlat també a

• Què té de bo l’extrema dreta? (febrer 2020)
• L'extrema Greta (febrer 2020)
• La vida secreta de les paraules (juliol 2019)
• L'escàndol d'un "streaptease" (maig 2017)
• La por a l'altre (juliol 2013)
• Elogi de l'insult (juny 2012)
• Els gais, malalts? (juny 2012)
• De moros i de cabrons (febrer 2012)

SanTetes

Hauria de consultar amb el psiquiatre aquesta lleu i transitòria recaiguda, disculpeu. L'altre dia em vaig posar de fons una bona estona de la transmissió en directe del ple municipal de Mataró de juny, en aquest format tan incòmode de tenir un ajuntament que no s'ajunta i un ple que no s'aplega. Em van quedar dos moments. El primer és el del debat (?) sobre la proposta presentada per ERC per permetre que les dones puguin fer topless a les piscines de Mataró. No sé on han tret els amics d'ERC de Mataró el seu sentit de l'oportunitat, però davant els problemes que tenim en aquesta pandèmia, ¿era ara el moment? Tot i que deuen tenir tota la raó ¿no veuen que abunden en la idea que els polítics viuen senzillament en un altre món? 

Els més perspicaços, fins i tot, potser hi veuran ganes de distreure l'atenció, no fos cas que algú s'adonés de la responsabilitat d'ERC en el govern de la Generalitat, que va deixar de la ma de Déu les residències en plena infecció o que redueix les plantilles de la policia autonòmica en plena crisi de seguretat a la ciutat. A més, com que tots som molt moderns i enrotllats, la proposta va ser aprovada per unanimitat. ¿Calia, doncs, portar-ho ara precisament al ple? Bé, també he de dir que a mi em va fer riure força, en part els ho agraeixo. Deixo per un altre dia les contradiccions entre el zel religiós d'ERC amb els enterraments per a musulmans i aquest republicanisme hostil amb algunes disposicions de la mateixa llei, excepte que al ple següent demanin piscines separades per religions. Todo se andará.

I la política?

El segon moment per recordar és quan la portaveu de Ciutadans, Cristina Sancho, va proposar una resolució amb diverses mesures per alleugerir l'activitat econòmica, especialment per a autònoms i petites empreses. No he trobat a internet la proposta, però pel que vag sentir, em semblaven idees raonables. La resta grups va preferir no aprovar-la per tal que, en canvi, aquestes i altres mesures fossin estudiades a la recent creada Taula per la la Reconstrucció. 

Segurament tenen raó, però també la tenia la regidora quan, en la seva rèplica, es queixava que "al Ple podem parlar de com podem anar vestits a la piscina però no d'economia, tema que traslladem a una taula al marge del debat públic d'aquest òrgan". "Què quedarà al ple, així?" acabava, amb tota la raó. I sense resposta. Entre les restriccions (minutatge, torns tancats...), els "això no toca en aquesta finestreta", els actes administratius kafkians i les ocurrències d'ERC, és possible que el màxim òrgan de debat polític a la ciutat no debati mai sobre la política de la nostra ciutat. Compte.

Festa major confinada

On sí que deuria haver-hi debat polític (és a dir, sobre les prioritats i les renúncies que hem de fer per agtendre-les) és a la Junta de Portaveus de l'endemà, a porta tancada, on els grups municipals van acordar una posició conjunta sobre l'anul·lació de la festa major de Les Santes i la decisió de fer alguns actes alternatius, ajustats a les prescripcions sanitàries que calguin. A Mataró ens agrada discutir-ho tot, sobretot si el tema són Les Santes, però a mi em sembla una solució encertadíssima. Era evident que no es podia mantenir. La nostra festa major, un esdeveniment de gran impacte emocional en molt bona part de la població, és un veritable fenomen de masses. Aquest èxit la fa més vulnerable que mai. Tant per això com, probablement, per les urgències pressupostàries, la millor idea era fer un any d'abstinència i fer créixer el desig... o de fer festes menors per anar-lo assedegant de mica en mica.

Per tant, també em sembla bé que el tristíssim silenci amb el qual haurem de passar aquells llarguíssims dies de calor es compensessin amb el millor que aquesta refotuda crisi ens ha fet redescobrir. La necessitat dels altres, dels veïns que no sabem ni com es diuen però amb els quals hem plorat i aplaudit. Dels infermers i altres professionals secundaris que miràvem amb displicència i ara reclamant pietat. Dels coneguts que s'han mort i que no hem pogut acomiadar com es mereixien. De la immensa majoria de ciutadans responsables que han evitat que això creixi. Dels terrats, la manera com tenim la gent de tocar el cel. De la reconquesta subtil de l'espai públic, que ara redescobrim amb delit i orgull penjant-ne fotos magnífiques a Instagram. En fi, tot això s'ha de celebrar, s'ha d'afirmar, ha de brillar entre la pavorosa "nova normalitat", per no acostumar-nos a tot el contrari justament. Ah, i també cal celebrar que l'acord s'hagi pres per unanimitat. I agrair-ho.

Només faltaria el nom d'aquest excepcional esdeveniment. Atenent a la recent resolució sobre el topless, i excusant-me davant les imminents acusacions de masclisme i xavacaneria, proposo que se'n diguin Les SanTetes. En honor, per exemple, a la nostra exhuberant Geganta.

(Les fotos són de l'Ajuntament de Mataró)

Suportar la vida

"Jamás nos hallamos  tan a merced del sufrimiento como cuando amamos; jamás somos tan desesperadamente infelices como cuando hemos perdido el objeto amado o su amor"  (p. 26)

"El término 'cultura' designa la suma de las producciones e instituciones que distancian nuestra vida de la de nuestros antecesores animales y que sirven a dos fines: proteger al hombre contra la Naturaleza y regular las relaciones de los hombres entre sí" (p. 33)

"Tampoco el hombre de hoy se siente feliz en su semejanza con Dios". (p. 35)

"La cultura se ve obligada a realizar múltiples esfuerzos para poner barreras a las tendencias agresivas del hombre, para dominas sus manifestaciones mediante formaciones reactivas príquicas" (p. 53)

"Las comunidades vecinas, y añun emparentadas, son precisamente las que más se combaten y desdeñan entre sí [...] Denominé a este fenómeno 'narcisismo de las pequeñas diferencias'" (p. 56)

"La pretendida 'ética natural' [...] nos ofrece la satisfacción narcisista de poder considerarnos mejors que los demás" (p. 85)

"La preexistencia infantil de intensos impulsos 'malos' es precisamente la condición de un clarísimo viraje del adulto hacia el 'bien'" (p. 104)

"Soportar la vida es, y será siempre, el deber primero de todos los vivientes, la ilusión pierde todo valor cuando nos lo estorba" (p. 123)

"Las formaciones sustitutivas y síntomas [...] [son] signos de un retorno a lo reprimido" (p. 161)

Sigmund Freud, El malestar en la cultura [1930], Alianza Ed., Madrid, 1980 (6)