Per il·lustrar una mica més les paraules de Carlos Fuentes, i ara que som al centenari de la mort de Verne, que cito a l'anterior post, us brindo un dels darrers poemes publicats de Joan Margarit.
:
:
:
Els fills del capità Grant
:
A la primera pàgina del llibre
encara queda la dedicatòria.
des dels gravats de ploma
els distingits aventurers em miren
i sento que es fa fosc a Turó Park.
Des de llavors, el seu veler, el Duncan,
no ha deixat de buscar pels oceans
l'illa on els nàufrags vain deixar el missatge.
Llegint, fugia d'aquell món
que es presentava massa perillós,
com le snoies després, com la mort ara.
Amb aquest llibre, algú
va llançar al procel·lós mar del demà
una altra ampolla amb un missatge a dins
que diu: no fugis, sempre et tocarà
algun naufragi, perquè tu pertanys
-igual que el Duncan i el capità Grant-
al boirós oceà del món real.
encara queda la dedicatòria.
des dels gravats de ploma
els distingits aventurers em miren
i sento que es fa fosc a Turó Park.
Des de llavors, el seu veler, el Duncan,
no ha deixat de buscar pels oceans
l'illa on els nàufrags vain deixar el missatge.
Llegint, fugia d'aquell món
que es presentava massa perillós,
com le snoies després, com la mort ara.
Amb aquest llibre, algú
va llançar al procel·lós mar del demà
una altra ampolla amb un missatge a dins
que diu: no fugis, sempre et tocarà
algun naufragi, perquè tu pertanys
-igual que el Duncan i el capità Grant-
al boirós oceà del món real.
- Joan Margarit, Càlcul d'estructures, Ed. Proa, Barcelona, 2005, p. 37.
2 comentaris:
Y encara hi ha gent que es capaç de dir que les paraules son només això, paraules.
En fi, tot depèn del que "engendren", ja saps que sóc dels que creu que "la Paraula es féu Carn"
Publica un comentari a l'entrada