:
L'animal moribund, de Philip Roth, (Ed. La Magrana, Barcelona, 2002, trad. Xavier Pàmies) és una narració sincera de la influència d'un fet, d'una espurna d'amor, rera un degoteig de cinisme. Un professor sexagenari, que ha participat, bo i la seva edat, en la revolució sexual dels anys seixanta, s'instal·la en una vida a cavall entre la seva culta però avorridíssima dedicació professional i les conquestes femenines, especialment de les joves estudiants. :
Escrit com si elprotagonista es confessés, o estigués davant un divan, o davant el diable, o en una llarga conversa, podem entrar dins les seves entranyes ("El cos conté la trama de la vida en la mateixa mesura que el cervell", segons la cita que obre el llibre, d'Edna O'Brien), els seus valors, les seves seguretats, el seu progrés fatal que, alhora, el condueix al'acte d'amor que ignora però que se li presenta com una oportunitat ("Jo penso que ets tot d'una peça en començar i que l'amor et fractura", p. 93).
:
La descripció que fa de la generació de la ruptura dels seixanta és brutal, especialment quant a la seva deriva posterior. I el plantejament del conflicte entre l'amor i la llibertat, o entre la llibertat i els seus límits, inclosos els del cos i la decrepitud, sigui o no aquesta lligada a l'edat, colpeja profundament en aquesta mena de societat sense escrúpols a la que també, sens dubte, hi porta aquesta mena d'anarquia bàquica del Woodstock permanent contra la memòria i la transmissió. "Tota una generació", diu a la plana 7, "que es treia del cony les seves pròpies conclusions sobre la naturalesa de l'experiència i les delícies del món."
2 comentaris:
Llegit, des de Nova York, justament.
Ostres, no recordava que hi anessis. Que tinguis un feliç viatge!
Publica un comentari a l'entrada