Deia, ara. I, ara, ja havia fugit. Ara, havia fugit. I jo també havia fugit i si tornava a dir, ara, el qui ho deia ja no era el qui ho havia dit, i, ara, era una altra cosa. Tocava l'escorça de l'arbre i quan apartava el dit de l'arbre que jo havia tocat ja era un altre arbre i el que m'havia empès a tocar-lo era una cosa morta que ja no podia dir què havia estat.
Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 206.
Il·lustració: Heràclit segons aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada