Quan et pregunten per quina raó la religió hauria de ser matèria escolar (i, a parer meu, no com a assignatura voluntària, ja en vaig parlar aquí) una bona resposta seria que per poder llegir bona part de l'obra de Salvador Espriu que, sense conèixer el nostre llegat bíblic, així com bona part de la mitologia grega i egípcia, hi ha aspectes importantíssimes que es perden. De fet, el més important de tenir o no assignatura de religió és que ens faci persones completes, és a dir, que tinguem al nostre abast elements per una aproximació crítica i responsable a un fenomen que compartim tota la humanitat, cregui en el que cregui o no cregui en el que cregui. I l'obra d'Espriu també ens aporta elements per esdevenir persones completes, si resseguim amb ell l'itinerari que ens proposa.
Estic segur que, ara que es commemora l'Any Espriu amb motiu del centenari del seu naixement, traspassat el 1985, estic segur que alguna activitat deurà haver-hi per reflexionar sobre el paper de la religió a les seves novel·les, a la dramatúrgia i a l'obra poètica, perquè és una de les característiques més singulars i, alhora, de les que sento parlar menys ara que tot just comença. No ho he vist programat però suposo que s'hi haurà pensat d'un lloc o un altre. De no fer-se, com deia, ens estarem perdent moltes coses, d'Espriu, i de les capacitats que ens pot obrir la seva lectura en la nostra pròpia relació amb el llegat històric de la religió i, qui sap, si amb el nostre afany de transcendència.
No sóc gens expert en Salvador Espriu, ni molt menys. Per això gairebé em fa vergonya parlar de dos punts de partida que proposo per a qui li interessi el tema, com a base, que són dos llibres que han tractat aquest tema i que tinc a l'abast. El primer, Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, de Josep M. Castellet, de 1971 (Ed. 62), que em sembla que està exhauridíssim però, almenys per mi, és un clarificador assaig també en aquests temes. El segon, l'opuscle Poesia i transcendència en Josep Carner, Màrius Torres i Salvador Espriu, de Damià Roure, Jaume Subirana, Carles Torner (1995), de la Fundació Joan Maragall. I, si n'hi ha més, que segur que n'hi ha, us convido a incloure'n als comentaris d'aquest post.
I, també, esclar, a muntar alguna cosa, sisplau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada