Es dóna el que es té

Cada mig any, més o menys, el savi em truca. Jo, senyoret, espero que em truqui i busco un parell d'hores tranquil·les que altres pagarien a preu d'or. Quan un savi et busca, et parla, et pregunta t'adones tant de la teva petitesa com t'honora que et tingui d'interlocutor malgrat la distància de més de trenta anys i de més de trenta tones de coneixements, que ja et va impressionar triant-te per a un curiós àgape a la teva adolescència. Parlem de tot, d'allò i d'això; d'anècdotes, felicitats i ferides, també. 

Fa pocs dies, he sentit el vídeo que ha enregistrat CatalunyaReligió [aquí] on la dominica sor Lucía Caram, a més de moltes coses, en diu una d'essencial. Es féu monja per lliurar-se als pobres. De cop, un dia, veié que necessitava omplir-se: "preocupant-me de les coses del Senyor m'havia oblidat del senyor de les coses", deia, ja que "si no tens res a dins, res no pots donar", de manera que entrà en un convent contemplatiu i ara, en plena efervescència activista, agraeix la intimitat des de la qual retroalimenta el sentit de la seva acció, una intimitat que ella comparteix amb Déu (perquè tot aliment és en moviment amb l'Altre). I el savi, parlant del món però, esclar, ressonant endins, t'ho repeteix amb les seves paraules i la seva experiència. Donaràs el que tens.

He conegut el món de la desafiliació, que -com diu un altre savi, Duch- és directament proporcional a una minoria hiperafiliada, que també he conegut de prop. I posant el cos i l'ànima en tantes coses s'han oblidat de nodrir cos i ànima. Fer, fer contínuament per no pensar, per no haver de trobar-se amb tu mateix, la cara del qual, coneguda, desconeguda, ens molesta. Al número de desembre de la revista Valors, l'amic Francesc Grané critica el que en diu "cristianisme sense Déu" que practiquen tants, potser amb totes les bones intencions, però oblidant el que el savi diu: només donaràs el que tens.

Potser aquest seria un bon propòsit del 2013 que porta sis dies consumint-se.

Este post en castellano, aquí