Cioran i la crisi

• Apreciar más la vida propia que una idea, pensar con el estómago, vacilar entre honor y voluptuosidad, creer que vivir es mucho más que todo: eso es la vida (E.M. Cioran op. cit., p. 49)
• La vida sólo es plena en la inconsciencia (íd. p. 66)
• Y el propio Devenir, ¿qué es sino una función tragicómica de nuestros encantamientos (íd. p. 71)

El text punyent, contradictori, irònic, de frases breus i lectures lentes, es deixa veure força en aquest llibret primerenc d'E. M. Cioran escrit cap el 1941, en romanès però residint ja a París, amb notables influències nietzschianes, que porta l'eloqüent (però contradictori també) títol de Sobre Francia (Ed. Siruela, Madrid 2011). En ell s'hi aventuren les que seran les seves principals tesis, si en podem dir així, respecte el límit i, per tant, de totes les capacitats o incapacitats que aquest projecta sobre els homes. La cultura, la pàtria, el sentit, el futur, les idees... que tan sols valen la pena si moren, és a dir, si experimenten el límit humà. França, així, seria el "poble de la immanència" (i que, per tant, genera l'ornament -p. 31-, ergo limitacions, -p. 35) més que cal altre a Occident. I això és cultura, és a dir "un estalvi d'energia a compte de la sang" (...) sota la qual "jeu el cadàver d'un home" (p. 51). O aquella que necessita aliment espiritual per no momificar-se (p. 58). O bé "matís, profunditat, intensitat. Sense una dosi d'atificialitat, l'esperit humà es trenca sota el pes de la sinceritat, que és una forma de barbàrie", diu (p. 45). Una bona frase contra la inflació d'autenticitat que ens rodeja. Més sobre la cultura:

El porvenir humano se despliega entre dos polos: el pastoralismo y la paradoja. La cultura es una suma de inutilidades: el culto al matiz, la delicada complicidad con el error, el juego sutil y fatal con la abstracción, el aburrimiento, el encanto de la disolución. El resto es agricultura. (p. 79)

Cal llegir el llibre, esclar, en el context d'una França que justament, moria, en ple conflicte mundial (i que l'autor pren d'exemple com a fi de la civilització occidental), des d'un Cioran amb veleïtats filo-nazis en la seva etapa romanesa fins a un Cioran que escruta baixos fons i ombres parisenques que li causen un fort impacte ja al conjunt de la seva obra posterior, de manera que "decadència és igual a lucidesa col·lectiva" (p. 50) i que li porten a afirmar que "la densidad de la obscuridad en el fondo de una civilización sostiene su dinamismo, mientras que la suma de luz la condensa a la esterilidad" (p. 94). Però és interessantíssim veure com pot aplicar-se a contextos justament posteriors i, també, als nostres.

Vaig llegir el llibre en plena efervescència independentista preelectoral. Les invectives de Cioran contra "el patriotisme", el qual res no fereix tant la intel·ligència (pp. 68-69), fiblaven com mai. "Els països -lamentablement- existeixen", etziba (p. 28). O que massa passat mata la llavor d'infantesa del futur (p. 110). Però  no cal quedar-se aquí. Hi ha reflexions a dojo que escupen sobre la nostra realitat diària. Vegem-ho: La decadència associada a l'obsessió pel "refinament sexual" (p 53) o la gastronomia (més aviat, sobre parlar contínuament d'alta gastronomia, ja que "les aliments substitueixen les idees" p. 73). O la denúncia contra l'oblit de l'irracional ("és el perill de les civilitzacions en el moment de llur maduresa (...) la decadència (...) és sang racional", p. 66) ja que "el racionalisme com a forma de viure és la negació de la vida" (p. 95). O la reivindicació del mite contra la "despoblació" (p. 54) ja que un poble es torna ridícul quan transforma els mites en conceptes (p. 55). O la defensa del símbol: "Tot just abolits els nostres símbols per la lucidesa, la vida és un amarg deambular entre temples abandonats" diu en una bella imatge (p. 97).

Disculpeu la multitud de cites, però no me'n puc estar. La reflexió brutal que encara avui es pot fer la nostra societat occidental llegint Cioran, i aquest primerenc llibre ja n'és una bona mostra, no té necessàriament el colofó de la desesperació o de suicidi, com sovint s'atribueix al filòsof romanès. L'autor creu que és justament en el detritus, al marge, a "la pedra que el constructor havia llençat" (amb paraules bíbliques: Salm 117 i Mt 21, 43), en l'experiència de morir, que és possible renéixer si un sap escoltar les "vibracions"de la seva profunditat. Diu en aquest llibre una frase que podríem fer servir per descriure l'actual crisi econòmica, i no només econòmica, i pensant que les esteu cridant a Rajoy o a Merkel (o a cadascú de nosaltres), amb ella us deixo.

Hemos vivido una descomposición, pero, si tenemos fuerza suficiente para ello, nos reharemos; vibraciones ocultas nos devuelven al horizonte del futuro, pero no debemos juzgar nuestro valor en el reparto de las podredumbres objetivas (p. 105).