La mort, en plena fase creativa i, en tot cas, massa jove, d’Octavi Comeron (1965-2009), ha estat la causant de l’exposició que hi ha ara mateix a Can Palauet, a Mataró. Especialment, la necessitat de posar en valor el treball artístic i de recerca d’un home intreressat especialment en el procés de producció artística, al món contemporani, i especialment en la seva percepció. El tema no és senzill i em temo que l’exposició vol explicar moltes coses -efectivament, la reflexió de Comeron és també complexa i mereix temps- en detriment de la seva intel·ligibilitat, tot i els esforços plàstics. Deixo pel lector la tasca de treure’n la seva pròpia narrativa, de les moltes que ens proposa la mostra i, si ho vol, algunes pistes.
La primera es correspon a reflexionar sobre el “valor” de l’art (¿potser un tema a reflexionar u dia en aquesta revista?), partint de la ditxosa polisèmia de la paraula valor. La que el neci confon amb preu, com diria Machado, sí. Però també sobre l’excés de transcendència sobre el treball, sobre el rol “sacerdotal” de l’artista contra la seva dimensió “artesana”, o poster “obrera”. I sobre la contradicció contínua sobre què és una obra artística. La peça “Registros” (2014), de Yolanda Domínguez, explica el procés per convertir, administrativament, un cotxe en una obra d’art.
La segona té a veure amb el poder i l’art, qüestió molt antiga i encara avui irresolta, i que té a veure amb el punt anterior. La decisió municipal de tancar el centre de creació Can Xalant, a Mataró mateix, és posada com a exemple del nul interès per a l’art “improductiu” i, per tant, de la mena de decisions que hi ha darrere les “polítiques cuturals” de bones intencions.
I la tercera enllaça amb un autor que la mostra -de fet- no cita: Byung Chul-Han. El filòsof alemany d’origen coreà ha fet furor a casa nostra amb la publicació dels seus llibres, punyents retrats de la nostra societat. Trobo que dues de les seves teories il·lustren bé el discurs de Comeron: Una, sobre la mentida de la “transparència” i el joc de miralls en què s’inscriu, de manera que no vegem el que no convé o impossibilitem les produccions, també polítiques. L’altra, sobre el canvi del treballador explotat a l’emprenedor autoexplotat com a paradigma del treball, que amaga, així, tota crítica, tota “negativitat” d’un món que es pretén, panglossianament, el millor dels possibles.
L’exposició Octavi Comeron. Contracte comú es mostra a Can Palauet (Mataró) fins l'1 de març de 2015.Publicat a la revista Valors (febrer 2015)Il·lustracions: Una foto d'una instal·lació Octavi Comeron i un retrat seu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada