Sense perdó

L'altre dia, en un d'aquests canals de pel·lícules (gairebé, l'únic que miro a la tele), feien Sense perdó, de Clint Eastwood (1992). La vaig veure quan es va estrenar i no recordo si alguna vegada més, també a la tele, però en tot cas fa molt de temps. Només recordava, a banda de l'argument, que m'havia agradat molt, potser dels films que més m'han agradat mai. Mentre la mirava, pensava "ara saps per què coi et va agradar tant". Cada escena, cada dilema dels que planteja, cada avenç en el tortuós camí que el protagonista va traçant, esdevé una autèntica reflexió sobre el perdó i, com diu el títol, la seva absència. I el seu anhel.

L'amor de la seva dona, morta recentment, que el redimeix d'una penosa vida anterior que, malgrat tot, no refusa. Un amor que tothom trobava incomprensible. O el conflicte sobre el deure. ¿Què hem de fer, concloure la venjança d'un acte infame, o de dos, o deixar-lo córrer per no embrutar més la pròpia història plena de sang? ¿És possible una vida digna amb cadàvers al teu actiu? ¿Exactament què és el perdó? ¿L'oblit? ¿La permissivitat? ¿O és alguna cosa que passa per dins per desplaçar-te, per fer trontollar la vida entotsolada i que no saps massa com usar-lo? 

El que més m'agrada, però, dels dilemes de la pel·licula d'Eastwood és que, en realitat, no els respon clarament. Els planteja i el personatge actua. No sap si fa bé o malament i no ho sabrà mai, però actua, resol. A mi em sembla un plantejament semblant al de Million dollar baby, que ara vaig comentar aquí fa deu (deu!) anys. Davant el dubte, el lloc de l'ètica, el lloc de l'home, és l'altre. Per més brutes que et quedin les mans i la biografia.