Resurrexit *

:

Eduard Comabella és un pintor pràcticament desconegut. Pel maig de 1988, ara fa més de vint anys, féu la que podríem dir, i sense voler frivolitzar, la seva darrera 'obra' suïcidant-se en un xiringuito de platja que s'havia cremat. Tot semblava estudiat. Sens dubte, l'impacte fou brutal. A vegades, l'art té una funció 'terapèutica'. A través de la representació artística i de la creació d'imatges projectem els nostres interiors convulsos i fan que aquests es vagin asserenant. Però a vegades l'art, allò que la modernitat li ha volgut deixar sense les 'funcions' originals, si és que en tenia, no es pot dissociar de la vida, no la 'buida' sinó que la codifica, ens presenta escenaris encara més complexos que els que ens corquen o commouen. Comabella em recorda una mica Rothko, en aquest sentit. Una evolució cap endins que es rabeja en els indrets inhòspits que troba i en la realitat que 'crea', tot destruint-la. La creació, o recreació, de la destrucció, en ple reconeixement de l’individu com un ésser tan insignificant com connectat directament amb la immensitat còsmica, és un fet recorrent des dels romàntics fins avui.

Pensava tot això perquè tenim l'oportunitat de conèixer Comabella, en una inèdita exposició retrospectiva comissariada pel seu amic i artista Jaume Simon. Després de vint anys de silenci, d'obres amagades dins d'algunes cases, d'impacte per l'amic mort, de tota una generació sense conèixer qui era aquest pintor, ara en tenim l'oportunitat tant amb la mostra com amb activitats paral·leles.

Comabella, deia, va anar enfosquint la seva obra com a testimoni del viatge cap a una veritat que, per assolir-la, ha de passar per estadis de foscor des dels quals recrea el món tal i com el pinta. No sempre la veritat és a la cara il·luminada, ja ho sabem. La Il·lustració (la que 'dóna llum') ens va oferir aquesta paradoxa. En la part fosca de la vida s'hi amaguen veritats que ens sedueixen i que poden destruir-nos. Des de la novel·la negra fins a la psicoanàlisi, des del mite orfeic fins als escriptors i artistes del Segle d'Or espanyol, es nodreixen també d'aquesta seducció. Les temptacions al desert, la paràbola del fill pròdig o les resurreccions de morts són referències evangèliques ben evidents d’aquest trajecte personal inevitable de visita als inferns. Aquestes tres, però, ens donen pa pauta del fet artístic que us vull recomanar. És a dir, després de vint anys, l’obra de Comabella surt a la llum. Els seus animalons malastrucs i la densitat dels espais que pintava, els seus traços de vigor desesperat, la solitud, el seu propi oblit, ara ens permet de veure’ls expressant sentiments ben nous. El del retrobament, el de l’enyor, el de la vida reivindicada, el de la companyia, el del reneixement, els de l’impacte estètic com un toc d’atenció per no adormir-nos, el de la densitat interior... Potser massa tard, sí. Però ara Comabella exposa per nosaltres, per acompanyar-nos en el camí de foscors i resurreccions que ens espera encara per recórrer.
:

* article per a la revista Valors (gener 2009).
· La mostra Comabella" es pot veure a les sales d'exposicions de Can Palauet (carrer d'en Palau, 32, de Mataró) fins el proper 15 de febrer.
· Accediu a la nota de premsa aquí.
· Accediu a article de Sagar Malé a Capgròs, aquí.
· Accediu a un article antic de Pere Pascual, aquí.
· Accediu a un article antic de Manuel Cuyàs a El Punt aquí.
· Il·lustració: Muntatge de Jaume Simon amb diverses peces de Comabella.

:

Xarxes i actituds

Al número de gener de la revista Valors hi surt una molt recomanable entrevista a Genís Roca (sencera, aquí), un important consultor d’internet, que parla sobre l’actualitat i futur de les xarxes socials, un invent, diu, que es resituarà d’aquí ben poc i rebaixarà la seva expansió i profusió quan trobi una utilitat millor que la de simplement ser-hi. Una cosa semblant als blocs, penso.

Diu que, en un context de canvis brutals i de fluxos d’informació i persones a nivell global, “el que està passant a Internet és només la punta de llança, però el que realment està passant és que la gent està trobant noves maneres de socialitzar-se. I socialitzar-se sempre ha estat quelcom interessant i desitjable. Ens fa més humans”. De fet, “canvien les maneres com els nostres fills es relacionen entre ells, canvien les maneres com nosaltres estem en contacte amb els nostres col·legues, canvien les maneres com les families es mantenen en contacte malgrat les distàncies, canvien les maneres com la informació arriba a casa meva, canvien les maneres com participo i com faig saber la meva opinió... “.

Roca opina que el procés a internet passa de parlar sobre quin ordinador o programa va millor, a (en el moment actual) saber en quines xarxes et mous, etc... i després convergirà en una qüestió d’actitud personal. “Allò autènticament rellevant de YouTube no és que qualsevol pugui publicar-hi un vídeo, sinó que hi ha gent amb l’actitud de compartir... i n’hi ha que ho porten només a l’àmbit professional però n’hi ha d'altres que ho porten a l’àmbit personal. És a dir, diferents actituds. Gent que veu normal que qualsevol pugui escriure el que vulgui a Internet i altres que creuen inadmissible que qualsevol pugui parlar d’ells a la xarxa sense el seu consentiment.”

:

Després de Reis

:
cada nit és més llarg
aquest camí de sempre
com si fóssim més vells
cada dia més vells
i fos més fred l'hivern
més llarga la distància
més decandit l'estel
més decandit
:
fins que veurem la llum del dia
ens rebreu amb somriures
mentre ens agenollem
i fem descarregar
l'encens i l'or la mirra
:
però fixeu-vos bé en això
potser resultarà
després
que no us hem deixat res
que no tinguéssiu
abans
:
Oriol Izquierdo, "Després", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 34.
Vídeo: Fragment d'El cant dels ocells, film d'Albert Serra (2008).
:

Els Reis d'Odetta

:
Imatges del film Il Vangelo secondo Matteo (1964), de Pier Paolo Pasolini. Música, Odetta interpretant Sometimes I Feel Like a Motherless Child.
:

Abel contra el sofriment

Aquest senyor de la foto és Francesc Abel, president de l'Institut Borja de Bioètica, jesuïta i una eminència. En una entrevista que he trobat, junt a la foto, al Diario de Burgos, datada el passat 7 de novembre, Abel parla sesne embuts de l'eutanàsia i critica aquells qui, atorgant-se que parlen en nom de Déu (podríem dir-ne caïnites per fer un acudit), ignoren que una de les raons de ser del cristianisme és precisament l'abolició del sofriment a la humanitat. "Se adjudican a sí mismos que son defensores de una cruzada que ya debía haber perecido hace tiempo", diu. "Hay mucha gente cuya ignorancia es tan grande que hace dogmas allí donde no los hay, dogmas que, además, van acompañados de condenas y todo lo que representa la receptividad al otro, la verdad del otro, queda transformada en una cosa como si fuera intención de Iglesia, que nunca lo ha sido y, claro, esto es horrible". Us recomano l'entrevista, que podreu trobar íntegra aquí.

:

Tancs i raons

:

A rel de la contundent i de totes totes excessiva reacció d'Israel a la ruptura de la treva que havia fet Hamas, tot bombardejant a dojo la franja de Gaza, amb un reguitzell impedronable de víctimes innocents, val la pena recórrer a les anàlisis més serenes, si pot ser lluny de les simpificacions i els apriorismes que tant ens agraden, especialment si som tan lluny. Que l'horror i la condemna no és motiu per ignorar les raons d'uns i dels altres. A El País de dimarts passat valia la pena llegir què opina Shlomo Ben Ami, exministre i exambaixador israelià a Espanya, així com l'article de Josep Ramoneda, que expressava molt bé la sensació d'abatiment i de fracàs dels que encara pensem en una solució pactada per al conflicte palestí. Entre d'altres coses, molt interessants per entendre algunes de les claus del que està passant allà, diu això:

:

Cada vez que el Gobierno israelí lanza una acción de este tipo siento una tristeza profunda. Tengo un prejuicio favorable al pueblo judío. Siempre me ha fascinado esta peculiar condición de un pueblo que ha mantenido a través de los siglos una conciencia nacional sin disponer de una tierra propia, de una patria real. Esta vida errática les dio una condición cosmopolita que probablemente ningún otro pueblo ha alcanzando todavía. Si la palabra sagrado tiene algún significado para mí, lo encuentro en la memoria de los judíos exterminados, a los que el antisemitismo no ha dejado de perseguir nunca. Y me irrito profundamente cuando oigo disparates como el de aquel irresponsable escritor que comparó las actuaciones israelíes contra los palestinos con el genocidio nazi.

:

Foto: Tancs al voltant de Gaza (France Presse)

:

La vilesa és bella. O no.

:

Em va agradar molt l'article que va publicar fa pocs dies Enric Juliana a La Vanguardia a rel de la revifalla del cinema italià a partir d'Il Divo o Gomorra, dues pel·lis que encara no he vist però que estan fent cua en una sèrie de films que m'esperen. D'aquest darrer film diu el més eloqüent:

:

Es veraz, es muy contemporánea, evita la política politizada y no se atreve a dibujar un gran fresco de Nápoles, en plan Bertolucci. No abusa de los tres grandes rasgos de la cultura italiana antes de internet: estética, retórica e historicismo. Y perfora como un cañón el mito de la mafia. Los camorristas napolitanos se cargan a Don Vito Corleone. Los jóvenes Matteo Garrone y Roberto Saviano (el director de la película y el valiente autor del relato original) cogen por la solapa a Francis Ford Coppola y le gritan: ¡la mafia no es una particularidad antropológica, la mafia es el infierno!

:

El més pervers i intererssant alhora que ens ha deixat el segle XX potser és això: la bellesa del Mal. Ja ho anunciaven les bruixes de Hamlet (la bellesa és vil, la vilesa bella) i va explotar-ho amb saviesa la Contra-reforma barroca, especialment a Espanya: l'home és lleig, els ideals vans, la vida breu... però és aquesta imperfecció el camí a la perfecció. I la vilesa no és bella, tampoc, s'ha de desemmascarar. Alguns despistats que confonen els gamberros i els terroristes amb ideals nobles, com si fossin pirates romàntics, haurien de prendre nota del que diu Juliana respecte a El Padrí.

:

Foto: fotograma de Gomorra.

:

Balanços

Per començar l'any, us recomano el balanç de l'any i les perspectves de futur que Joan Antoni féu a Mataró Ràdio la setmana passada, en una entrevista amb Joan Salicrú. Us ho podeu descarregar aquí. Hi ha també ua entrevista de balanç a Baron a El Tot Mataró. I una altra a Capgròs.

:

El propi Salicrú s'atreveix amb alguna prospectiva de l'agenda política per l'any que ve en aquest post que trobareu aquí.

:

El diputat Manuel Mas fa una interessant intersecció de la crisi actual en el seu particular balanç de 2008 per a capgros.com que trobareu aquí.

:

En aquest mateix mitjà jo faig el meu, en nom del PSC, i us el reproduexio a sota. Que consti que demanen poques línies.

:

Feliç 2009.

:

Mataró avança *

Sens dubte, la paraula més utilitzada el 2008 ha estat ‘crisi’, també a Mataró. I la dada més lamentable, l’atur. Hem de començar el balanç amb aquesta dada. Hem fet bé els deures? Podem sortir-ne fins i tot reforçats d’aquesta situació?

Certament, la crisi ha agafat amb una economia diversificada, amb bones infrastructures de comunicacions i amb una ciutat més moderna. Vam dir per les eleccions, però, que el pas de Mataró al futur passava per atorgar un plus de qualitat a la nostra economia, per formar millor, per posicionar-nos bé en l’entorn metropolità i per garantir que a Mataró hi hagi un alt grau de cohesió social... El 2008 ens hem dedicat a fer això. Impuls al TecnoCampus, que s’aixeca, constitució de la taula per la FP, arribar a un bons pactes sobre immigració, sobre coordinació urbanística amb el nostre entorn o sobre el front marítim, liderar d’apostes com la TDT o les universitats, fer un nou concurs per millorar el Mataró Bus, construir i acabar nous habitatges protegits, fer noves instal·lacions esportives, cíviques, escolar..., posar al carrer més policies, arranjar nous carrers i parcs, treballar perquè vingui El Corte Inglés, arranjar la Plaça de Cuba, atraure la seu dels Serveis Territorials d’Educació o el Museu Bassat... tot això combinat amb unes polítiques de xarxa social per evitar les situacions de risc d’exclusió.

I hem estat treballant també a mig i llarg termini, apostant pel Pla Estratègic del Port, o pel Pla Territorial Metropolità, per l’alternativa a la N-II (ja s’ha obert un accés a la C32!), pel tren orbital, etc... Els d’aquí al costat faran un balanç més crític, ja ho sé i potser és el que toca. Hem assistit, en realitat, a un any on l’oposició no ha dubtat en utilitzar les armes més baixes i la crispació més absurda per desestabilitzar el Govern. Per sort, sembla que s’imposa el seny i podem tornar a parlar del que importa els nostres ciutadans. Així ho espero. I que tingueu tots molt bon 2009.

:

* publicat a capgros.com.

:

Silenci, promesa on venci la fresa

:

Parra d'hivern, roser d'hivern:
silenci.
Tronc despullat, mur despullat,
promesa
d'un altre temps, d'un nou abril
on venci
el verd absent, l'or verd on bat
la fresa.

:
Jaume Subirana, a Rapala, Ed. 62, Barcelona, 2007 (bloc), "Matí de cap d'any", p. 15. Foto: Kristen Taylor.

:

Arrivederci, Roma.

:

El fred obscur dels vidres
mira cap a un carrer

estret i brut de Roma.

És un hotel modest

amb moqueta vermella

on gairebé no arriba

el soroll de la festa.

Cada un dels dos llegeix sota

la seva làmpara.

En un mirall daurat

la cambra va oblidant.

Arrivederci, Roma.

Els vells ens despedim

de les ciutats per sempre.

:

Joan Margarit, "Nit de cap d'any", a Misteriosament feliç, Ed. Proa, Barcelona, 2008, p. 57.

Foto: Carrer del Trastévere després de la pluja, de José Manuel Azcona.

:

És el meu! És ocult!

:

He viscut cent nadals.
Cent vegades he vist

com l'estel ha guiat

els tres reis pelegrins.

D'angels, n'he conegut

més de cent, més de mil,

en la guerra i l'absurd,

en l'amor i l'oblit.

Quin anunci m'han dut!
Que la pau ja ve al món.
Que la porta en els ulls

un infant sense por.

Sí: durant cent nadals

he pintat l'horitzó

d'un pessebre parat,

esperant el nadó.

Ara un plor ha esclatat.
És el meu! És ocult!
He vetllat cent nadals:
t'he adorat al cent-un.

:

Carles Torner, "Cent Nadals" (en memòria de M. Teresa Sanahuja), a La núvia d'Europa; Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 27. (bloc)

:

Un sant dir 'sí'

:

"El Niño", dice Nietzsche, "es inocente y olvido; una rueda que gira; una santa afirmación; un santo decir 'sí'".
:

Eugenio Trías, Diccionario del Espíritu, Ed. Planeta, Barcelona, 1996, p. 62.
:

Com una capsa

:

Aquesta habitació d'hotel ens conté com una capsa
de Nadal que ningú no tornarà a obrir. Es perdrà el record
de la poma a mig mossegar, el mapa que es neguiteja
damunt el llit, el bitllet d'avió que ens retornarà
on no volem retornar, el desig de tu encenent-se i apagant-se
com les llumetes del carrer. I, als peus de la finestra, les sabatilles
que ens observen, pacients i manses com un petit ramat d'ovelles.
Em pregunto si les habitacions d'hotel han après a celebrar
el Nadal. Per si de cas, aplego les serradures d'un dia gris
i les escampo entre els llençols, mentre tu aportes humitats
de molsa i retalles peixets de plata perquè llisquin sota els ponts
del meu cos. És estrany que aquesta ciutat sigui París,
dius. I mentre proves a orientar-te enmig del desordre
de les meves mans, la tarda es fon com un grapat de neu.
:
Aviat la nit ens caurà al damunt amb un cop sec
i ens trencarà l'ànima a miques: dues figuretes de fang
oblidades en una capsa de Nadal.
:
Gemma Gorga, "Joyeux Noël", a El desordre de les mans, Pagès ed.; Lleida, 2008 (2), p. 44
:

Fills de Déu

:

En Egipto, solamente sobre el faraón (...) era hijo de Dios, mas no sobre el hombre como tal, cosa que sucedió solamente en el cristianismo.

:

María Zambrano, Persona y democracia. Ed. Siruela, Madrid, 1996, p. 131.
:

El bou de Martín Garzo
:
No puc deixar de recomanar-vos, com sempre, el darrer artticle de Gustavo Martín Garzo a El País, ahir. La bellesa de la imatge del pessebre nadalenc, passada pel sedàs de l'esperiència de l'art i la literatura, que fa proper allò llunyà, una epifania, diu, que revela la poesia de la vida. Cliqueu aquí.
:

Si mai...

Nadal, ara que ho dic,
tot de veus que s'acosten.
Jordi Sarsanedas

:

Nadal, si mai ho dic,
té un so de fusta antiga;
Nadal, ara que ho dic,
és molsa, llum i abric.
Nadal, si mai en parlo,
són l'angel i els tres reis;
Nadal, ara que en parlo,
fa por de no trencar-lo.
Nadal, si ve la nit,
és una teia encesa;
Nadal, quan ve la nit,
abrusa el goig petit.
Nadal, mentre no arriba,
ressona en el record;
Nadal, si mai arriba,
dura veus a l'estiba.
Nadal, Nadal, ho dic.
Ho dic perquè ho escric.

:
Jaume Subirana, a Rapala, Ed. 62, Barcelona, 2007 (bloc), "Nadal, ho dic", p. 52.
:

Treva

:

Talment la tropa que folga a la trinxera
amb els alcohols d'una treva de Nadal,
talment això: tornar a les amistats perdudes,
brindar pels qui han mort pel camí, mostrar-se
cicatrius a l'abdomen, treure fotografies
de fills, impúdica abraçada de vells amics.
Per sort, s'acaba la treva, tanquem el cor,
sobreexposat.
:
Valentí Puig, Passions i afectes, Ed. 62, Barcelona, 2007, "Treva", p. 32. Foto: Marcos López, Picada en la Terraza de la Fundación PROA (2005),
:

Poemes fins l'any que ve

Ja sabeu com faig les 'vacances' del bloc. Us proposo alguna cosa diària, generalment un poema. I aquesta pràctica, que ja vaig fer alguna vegada des de Nadal a cap d'any, la repeteixo enguany. O sigui que tindreu un poema de Nadal (bé, uns poemes i alguna frase que bé podria ser un poema) cada dia, amb la seva corresponent il·lustració.

:

Nadal és el temps propici per a la poesia. Ho és també per la seva iniciació, per començar a entendre per què caram serveix. de manera que avui us vull recomanar el llibre-recull de poemes 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira que ha compilat Jaume Subirana. Podeu llegir la presentació que en va fer, aquí, i una recent ressenya de Fonalleras, aquí. Un cop llegides, correreu a comprar-lo o resareu perquè us el cagui el tió.

:

Si no ens veiem, Bon Nadal i feliç any nou. Us ho desitja el vostre amic Ramon. (I perquè no quedi tan fred, us envio aquest vídeo de nadal que ha traduït en Sergi d'Assís aquí).

:

:

Madrid, tres flashos

:

Als que us agradi l'art, a banda de propostes realment molt bones, teniu aquí tres propostes per si us decidiu viatjar a Madrid algun dia d'aquestes festes. Em refereixo a l'exposició temporal Rembrandt: pintor de historias, al Prado (fins el 7 de gener), un bon recull de la pintura religiosa del pintor neerlandès; a l'exposició ¡1914! La vanguardia y la Gran Guerra, al Thyssen i la Fundació Cajamadrid (fins l'onze), amb una bona mostra de l'expressionisme alemany, i una troballa que ignorava: el monestir de las Descalzas Reales, en ple Madrid dels àustries. Com veieu, tenia poc temps i -en matèria artística- vaig aprofitar un cap de setmana fa poc per fer aquestes tres visites en dos indrets molt localitzats de la capital d'Espanya.

:

De la primera només us puc dir que és excepcional (vaig parlar d'una exposició de Rembrandt aquí fa un parell d'anys). Conté quadres molt bons (encara que trobo a faltar els de l'Ermitage) d'una de les línies argumentals de l'art de Rembrandt: la narració bíblica com a base de la vida actual i les seves vicissituds i, alhora, l'exaltació de la vida real com quelcom èpic. Hi podem trobar també el seu joc amb la llum i el tractament de la profunditat, així com algun tractament pioner. Dos exemples: el traç lliure i senzill que copiaria Goya més tard (i els expressionistes abstractes), com es pot comprovar a pocs metres d'aquesta mostra; o també la idea pictòrica de l'interior i l'exterior com a dualitat de l'existència: un interior convuls i un exterior de pau (com es pot veure al quadre que he posat al capdavant d'aquest escrit), com després reprendrien els paisatgistes romàntics o els surrealistes.

:
De la segona exposició, fragmentada en dos espais, en podria també parlar molt. Bàsicament, narra l'impacte que la Guerra del 14 va produir als artistes avantguardistes (especialment els expressionistes alemanys), que tenen una actualitat que fa esfereir. La imatge reproduïda a la foto, per exemple, correspon a Els llops (La guerra dels Balcans), de Franz Marc, de 1913, i sembla feta fa deu anys... La reacció dels pintors te alguns trets característics interessants. Primer: la mostra del límit i l'angoixa de l'ésser humà davant la seva pròpia obra. Segon: la idea que el fragment en què l'art modern converteoix allò real ja no pot tornar a unir-se, i que aquesta fragmentació (no podem saber de les coses si no és a trossos), es fa més real, més evident, amb la mutilació de les guerres. Tercer: La fascinació per la bogeria: per la bogeria letal i per la de les victimes. I quart: l'ànsia del judici final, com si pintéssim de nou els frescos barrocs.

:
La tercera recomanació és la del convent de las Descalzas Reales. Les visites són comptades i haureu de fer cua, pe`ro val la pena. Tapissos de Rembrandt, obres magnífiques que atresoren les seves parets, una arquitectura preciosa, un itinerari fascinant pel món de la història d'Espanya, tan trista segons com, i del seu art tan fecund en el període que governaven uns reis tan contradictoris, dels de la grandesa i el fracàs, com els Hasburg.
:

Il·lustracions: Rembrandt, Samsó cegat pels filisteus (1636); entrada a l'exposició ¡1914! La vanguardia y la Gran Guerra, al Museu Thyssen de Madrid; porta del convent de las Descalzas (detall), Madrid.

:

López, Roglà i silenci

Avui, una mica de miscel·lània (que és una macedònia però en culte). Començo per recomanar-vos el bloc de Jordi López Camps, un de nou. En Jordi, ara "President de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat adscrit a la Presidència de la Generalitat", com ell mateix diu, té una llarga trajectòria de diàleg entre el món creient i el no creient, especialment a l'esquerra. L'he citat alguna vegada, té un bon discurs sobre el paper públic de la religió en una societat com la nostra i ja era hora que sentíssim què pensa de moltes coses... abans que no les publiqui massa tard en un altre llibre. O sigui que benvingut a la xarxa.

El segon suggeriment és el que pugueu escoltar un tast de l'entrevista a Jordi Roglà, director de Caritas Diocesana de Barcelona, al voltant de la generositat, el tema central de la revista Valors del mes de gener. Aquí va:
:

I acabo amb una proposta. El proper dimecres dia 24 de desembre, vigília de Nadal, un grup de cristians i no cristians celebrarem la festa fent silenci. Serà a les 7 de la tarda a la Plaça de Santa Anna. Us hi espero.

-

Ja has signat pel civisme?

A finals de novembre es va presentar un Manifest Cívic elaborat per un conjunt d'entitats mataronines dins el Pla de Civisme que impulsa l'Ajuntament de Mataró.

:

El manifest preveu que s'hi pugui adherir qui vulgui i es comprometi amb els objectius del Manifest. Civisme és respecte, sí, però també acció, compromís, usar el temps a favor de la comunitat i els valors de cohesió. Amb aquesata idea, us animo, mataronines i mataronins, a implicar-vos una mica i -de moment- signar l'adhesió.

:
Així, segons diu el formulari, "faig constar la meva adhesió al Manifest pel Civisme i el compromís amb el respecte i la promoció dels valors que conté. I estic interessat a formar part de la Xarxa Cívica per comunicar-me amb l'Ajuntament, estar informat i proposar noves accions per la millora del civisme i la convivència a Mataró".

:

Dissabte, Comabella

:

Aprofitant el vintè aniversari de la mort d'Eduard Comabella, un pintor mataroní tan desconegut com bo, la sala d'exposicions de Can Palauet, a la seva ciutat, acollirà una mostra retrospectiva de la seva obra, comissariada per un altre bon artista (per mi, també massa desconegut), en Jaume Simon.

:

Tenim tan poques possibilitats de veure obra d'aquest autor (una d'elles, magnífica, és a la Biblioteca Pompeu Fabra), que dóna idea de la importància d'aquesta mostra. Veureu, a més, que les peces són molt bones, mostren un pintor amb un llenguatge divers, amb una composició impecable i un ús acurat del color i una poètica molt particular. Crec que podria haver tingut una llarguíssima carrera de no veure's interrompuda abrupament per ell mateix.

:

D'altra banda, fem una excepció en la gasiveria pròpia de la nostra ciutat quant als homenatges, amb aquest reconeixement. Però, això sí, ho fem un cop mort, com sempre. Ara només us recomano que la passeu a veure, serà oberta fins el 20 de febrer.

:

• La inauguració és dissabte 20 de desembre a les 8 del vespre a Can Palauet (Palau 32 -Pl. Ajuntament-; Mataró)
• Accediu a la nota de premsa aquí.
• Accediu a article de Sagar Malé a Capgròs, aquí.
• Accediu a un article antic de Pere Pascual, aquí.
• Accediu a un article antic de Manuel Cuyàs a El Punt aquí.

:

Zapatero injecta 21 milions contra la crisi a Mataró *

El Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar a finals de novembre un decret llei amb l’objectiu de frenar la destrucció de llocs de treball i la reactivació de l’economia. 8.000 milions d’euros es destinaran a inversió en obra pública i equipaments als municipis. D’aquests, uns 21 correspondran a Mataró i les obres s’hauran de licitar a primers de 2009. Les inversions es destinaran a projectes de nova planificació i d’execució immediata, i els treballadors que calgui contractar per les empreses adjudicatàries hauran d’estar en situació legal de desocupat. El Govern de Baron ja treballa en la priorització dels projectes que se’n beneficiaran.

Per reactivar l’economia i generar ocupació

L’alcalde, Joan Antoni Baron, ha dit que això permetrà “avançar en l’execució de projectes que ja teníem planificats en aquest mandat i que ara s’havien de dilatar en el temps”, alhora que ha assenyalat que “és la primera vegada que es fa una injecció econòmica d’aquesta magnitud als ajuntaments, amb la intenció de reactivar l’economia d’un sector com la construcció, tan vinculat a l’obra pública”.

Altres responsables socialistes també hi han dit la seva. El diputat Manuel Mas, exalcalde de Mataró, creu que aquesta mesura “és la prova del nou per a l’Administració municipal”, que representa una inversió corresponent a “uns 178,5 mil euros per cap”.

Confiança amb els municipis

El delegat del Govern a Catalunya, el maresmenc Joan Rangel, ha opinat que aquesta iniciativa representa “la confiança del Govern d’Espanya en els ajuntaments com agents idonis per generar ocupació arreu del nostre país”. Rangel també adverteix que “els 8.000 milions d’euros amb què està dotat el Fons representen més del doble de la mitja de les inversions de tots els ajuntaments espanyols durant un any”.

No és aquesta cap mesura per resoldre el finançament municipal, encara pendent. I tampoc ho és -aïlladament- per superar la profunda crisi mundial que afecta les nostres economies. Però, en el conjunt de mesures a aplicar, significa un gran avenç i la possibilitat de remuntar en les xifres d’ocupació i en la generació de més activitat econòmica.

:

· * article pubicat com a portaveu del Grup Municipal Socialista a l'Ajuntament de Mataró al butlletí municipal MesMataró (desembre 2008)

· A la foto; els regidors Montse López (Serveis Centrals) i Francesc Melero (Obres, Serveis i Manteniment), que han elaborat la proposta finalment presentada avui.

:

Bellesa i bogeria

De diumenge passat, us recomano l'article de Gustavo Martín Garzo a El País. Després de reflexionar sobre les dues paraules que volen dir 'amor' en grec ("eros, o amor-pasión; y philia, o amor-alegría"), representats en els déus Eros i Psique, l'escriptor s'endinsa sobre aquestes dues maneres de viure l'amor (en vaig parlar, també a rel d'un article seu, aquí). En l'una, diu, prima el desig, el jo, en l'altra, en canvi, el tu, l'acceptació i la donació. "El amor que pide la fusión completa con lo amado; y el amor que se conforma con su vecindad. (...) El primero se pregunta por lo que quiere, el segundo por lo que encuentra. Uno quiere perder por completo la razón; la otra encontrar ese tipo de razón que sabe pedir a la vida lo que ésta te puede dar".

:

Descriu el que ens passa, en l'amor. "El amor es embeleso, fascinación, hechizo, pero también deseo de conocimiento. Al amante no le basta con tener en sus brazos a aquel o aquella que ama, sino que quiere conocer su nombre, entrar en ese jardín que a partir de entonces será su morada en la tierra."

:

En un moment donat, ens recorda la frase de Julieta. "Sólo deseo lo que tengo. Esa frase resume el amor-alegría. El amor-pasión quiere lo que no tiene, es un homenaje a la ausencia; no quiere calmarse, busca avecillas que desplumar. El amor-alegría se complace con esa avecilla que desciende, y sólo vive para conservarla a su lado. Y si el mayor bien es ese otro insustituible, su vecindad, su presencia, la búsqueda de la verdad se transforma en querer lo que es bueno para él; y el deber, en deleite. Eso nos dice el amor: que al amar no sacrificamos nuestro ser, sino que lo realizamos."

:
"Y, en efecto", segueix, "tal parece el amor: un hechizo, una pócima que se bebe, y que nos fija a alguien mientras dura su efecto. Todo en él es paradójico. Es caprichoso y fugitivo, pero le pedimos devoción y constancia; nos promete felicidad, y nos llena de miedo; nos da fuerzas para enfrentarnos a los mayores peligros, pero nos vuelve vulnerables y frágiles; nos hace ser dueños de alguien, y a la vez sus esclavos (...). Los amantes llegan de su mano a un lugar desconocido y se descubren dueños de un poder que no sabían que tenían. Un poder que no tiene que ver con el yo o con la identidad, sino con algo anterior a ellos mismos, que pertenece al dominio de la fábula: como haber alcanzado el corazón del mundo y descubrir, por ejemplo, que pueden acercarse a los pájaros."

:

I clou l'article amb un paràgraf que comença així: "Es lo que nos promete el amor: que será posible algo así. El amor es ese pájaro que se posa un momento en nuestro jardín imperfecto. ¿Cómo no ser feliz de que lo haga y no tener miedo al mismo tiempo de que se pueda marchar? Por eso nos hace hablar, porque todo a su lado está revestido de belleza y locura".

**:

Ressonància

Em sembla molt interessant el paral·lelisme que feia Félix de Azúa a El País de dissabte entre l'experiència d'un pacient que és sotmès a una ressonància i l'experiència de diàleg interior, d'on sorgeix, a la vista de l'absència d'interlocutor (és a dir en absència de transcendència), l'experiència artística del segle XX.

:

Així, "el artista de la modernidad tratará por todos los medios de que nada de cuanto produce se parezca al mundo exterior porque en ese mundo exterior predomina el ruido, la técnica, el dominio, y justamente lo que a él le abruma es el caos que se corresponde con ese mundo dominado, técnico y ruidoso. El artista del siglo XX sabe que el mundo exterior ha dejado de ser aquel lugar habitable en el que los caballos o las reales decapitaciones enriquecían la vida. Ahora el mundo exterior es tan sólo el escenario de una carnicería y esa carnicería es la de todos los humanos (...). La matanza verdadera que es la de todos los humanos, los cuales, ahora, carecen de refugio donde descansar tras la muerte".
:

La feina per fer

Dijous passat ja vam publicar la versió definitiva i corregida dels textos que vam aprovar els socialistes de Mataró al III Congrés que vam celebrar el passat dia 29.
:

El text principal és la resolució fruit de la Ponència Marc que vam discutir dins i fora del Partit amb molta gent tant abans com durant el Congrés, i que incorpora també moltes de les propostes que algunes persones i col·lectius aliens al Partit ens havien fet. Gràcies. Hi ha dos textos més: un que resumeix quin és l'esperit amb què enfrontem els propers anys. L'altre, un petit homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia.
:

Ara, a treballar.
:

Tothom vol ser feliç

No us perdeu aquest testimoni de Sergi d'Assís, monjo de Montserrat, soble la seva experiència al món dels blocs, emès al 33. A alguns us semblarà surrealista això de ser monjo, és el que té dedicar-se avui a una cosa improductiva. Diu en un moment que, si una cosa veu del diàleg que estableix amb els lectors, és que tots ells volen ser feliços. El veureu cantar, ja dic, no us ho perdeu.

El cos dels límits *

Una de les exposicions més interessants que podrem veure aquesta temporada a Barcelona, sota el nom d'El pa dels àngels, correspon a un muntatge de la Galeria dels Uffizi -un dels millors museus del món, a Florència- que recull una sèrie de peces del seu fons relatives al misteri de la comunió o, millor dit, el de la transubstanciació, és a dir, el mite cristià de la conversió de dos elements quotidians dels àpats -el pa i el vi- en el cos i la sang de Crist. D'entrada ja hi ha dos incentius: un, el de poder contemplar peces de la galeria més genuïna del Reneixement, nodrida a partir de les col·leccions de la família Medici; dos, el fet estranyíssim avui a casa nostra que algú trobi que això de la transubstanciació tingui interès. Veurem com, en el fons, no és tan estrany.

No ho és, crec jo, per dues raons essencials. La primera, més barroca que reneixentista, rau en la seducció que uns objectes senzills, gairebé banals, esdevinguin icones redemptores, símbols. I que, al voltant d'ells, es produeixi un reguitzell de sensacions humanes, algunes de quasi extraordinàries, com es representen: el doll de sang que omple calzes, les passions que apunten rere els clarobscurs dels caravaggistes, la unitat del plaer i del dolor (copa amb claus de la creu, pells seductores amb carn moribunda, goig i pecat), de manera que ens posa en primer pla el límit humà. Límit que només pot traspassar l'experiència de glorificació posterior a la unitat amb Crist. La unitat entre allò de més absolut i gran amb el més petit i limitat és la clau de l'experiència cristiana, que recull tan bé el Barroc, és a dir, la resposta catòlica a l'envit de la Reforma protestant a l'home modern.

La segona raó que rescata l'actualitat del misteri de la transubstanciació és en la reivindicació del cos. No probablement com s'entenia a la cosmovisió jueva del segle I, on per 'cos' o 'carn' s'entenia 'realitat', de manera que encarnar voldria dir fer realitat. Em refereixo al cos clàssic que, després del seu blasme medieval, retorna al Reneixement com a mesura de totes les coses. El cos humà, vull dir, aquell en qui -de fet- es transforma un tros de pa (amb Crist) o un tros de fang (amb Adam) o un tros de mico (amb Darwin). Convindreu amb mi que l'exaltació del cos és un dels signes d'identitat de la cultura actual, de manera que entendrem molt bé quin és l'interès dels pintors que volen identificar-lo amb el misteri. En ell s'hi produeixen totes les coses, en ell convergeix la vida i des d'ell expliquem què passa. Limitat, sí, però l'únic camp de batalla de l'experiència. La representació del Crucificat -l'Apol·lo cristià- permet un conjunt de lectures impressionant sobre l'experiència humana representada en aquests quadres.

En fi, una exposició com la bona gimnàstica, al servei del cos i dels seus límits.

* article publicat a la revista Valors (desembre 2008)

· L'exposició El pa dels àngels. Col·leccions de la Galeria dels Uffizi. De Botticelli a Luca Giordano restarà oberta fins els proper 2 de febrer al Caixaforum (Av. Marquès de Comillas, 6-8, Barcelona)

· Fotos:

• Sandro Botticelli, Mare de Déu amb el Nen (c. 1466-1510).
• Luca Giordano. Pujada al Calvari, 1685-1686

Ser més nosaltres

:

La pell, els teus dits, un contorn.

Perdre's en el cim del teu cos,

desdibuixar-se en el descens de l'esquena,

fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,

un sol, un 'devorar-se' amb tanta llum.

:

Les cames, el sexe, una carícia.

Menjar-se els llavis

quan la boca és un pou,

i empassar-se l'alè,

i ser més nosaltres

mentre es deformen les formes

i els límits són aigua.

:

La mà com una heura, l' orella, el calfred.

Buidar-se amb les presses

d'un ritme ancestral, desconegut,

i navegar entre el foc d'un infern excitant,

escalar el purgatori del teu coll

i llavors, només llavors, al paradís,

besar-nos la mirada.

:

Mireia Calafell, Poètiques del cos, Ed. Galerada, Cabrera de Mar, 2006, p. 37. (vegeu post).

Foto: Auguste Rodin, El petó (1988-1889), al Museu Rodin, París.
:

Roca a Mataró

Si voleu un bon resum de la conferència de Miquel Roca i Junyent, l'altre dia, a Mataró, llegiu aquí el post que hi ha dedicat el meu admirat Cinto Amat. Va ser un magnífic al·legat a favor del text constitucional i de la transició, ara que molts la denosten "perquè ens va la marxa", com ironitzava Roca (a la foto, de Romuald Gallofré, amb l'Alcalde Baron).

:

Arguments que contrastaven amb aquells que -des de les seves mateixes files- reclamen amb calculada ambivalència el 'dret a decidir' o que s'oposaven a celebrar amb una conferència a Mataró l'efemèride del trentè aniversari de la nostra Carta Magna. Em va agradar que Roca digués ben alt (entre d'altres coses) que, sense renunciar a l'ambició del poble català (i seria bo que ningú s'atribuís la seva voluntat), l'actual marc constitucional ha permès el major autogovern que mai -mai- ha tingut Catalunya.

:

Una curiositat personal: vaig convocar aquest acte per Facebook a alguns dels meus agregats al perfil. Glups: entre els assistents en vaig veure força, i que no són habituals dels actes. M'agradaria haver contribuït a la seva difusió (més que res per comprovar la utilitat de la xarxa), si no, és una bonica casualitat.

:

Ni un pèl

En una crítica de José Luis Pardo a El País llegeixo un fragment del llibre de Chesterton Lo que está mal en el mundo (Ed. Acantilado, Barcelona 2008) en el que l'autor anglès es mostra en contra de les posicions higienistes que obligaven a pelar-se al zero per prevenir les malalties. Mireu com ho diu, encerteu quan desconfieu de certes ideologies rasuradores que malden contra els individus, i veureu com fareu com jo, demanar-vos el llibre per Reis.

:

La pequeña golfilla de pelo rojo dorado, a la que acabo de ver pasar junto a mi casa, no debe ser afeitada, ni lisiada, ni alterada; su pelo no debe ser cortado como el de un convicto; todos los reinos de la tierra deben destruirse y mutilarse para servirla a ella; a su alrededor, la trama social debe oscilar, romperse y caer; los pilares de la sociedad vacilarán y los tejados más antiguos se desplomarán, pero no habrá de dañarse ni un pelo de su cabeza.

:

Distància creativa

A través del bloc de l'Eloi Aran llegeixo una cita del cantant Bono que expressa millor que ningú què vol dir, avui que està tan poc de moda, la fidelitat. Una mena de descobriment de l'altre com aquell a qui mai no acabes de conèixer del tot. I aquest punt de partida, i tot el trajecte, senyors, és el que dóna sentit a la vida (llegiu aquest post on comentava una entrevista a Josep Mª Esquirol que ve a dir el mateix). Mireu com ho diu Bono:

:

“Entrevistador: Hay una cosa en tu vida que me parece muy infrecuente y extraordinaria en una estrella de rock. Has sido monógamo durante veinticinco años.

:

Bono: Yo no estaba hecho para el matrimonio. Yo no era de esas personas de las que mis amigos habrían dicho: “Éste es uno de los que se casan”. Pero conocí a la más extraordinaria de las mujeres, y no podía dejarla escapar. Tengo a alguien en mi vida, después de mucho tiempo, a quien todavía tengo la sensación que no conozco. Y tenemos casi una especie de distancia creativa de verdad entre nosotros, que Ali gestiona. Las relaciones necesitan una gestión. Ella respeta muchísimo mi vida, y tiene un carácter muy independiente. No sé cómo habrían superado otros un matrimonio durante tanto tiempo, pero así lo he hecho yo. No sé cómo lo has hecho tú, o cómo lo hacen los demás, pero yo creo que se trata de eso. Y, claro, respeto y amor. Yo sigo enamorado. (...) En el corazón de mi realción hay una gran amistad. De hecho, en muchos sentidos, ésa es la clave de todas las puertas importantes en mi vida, ya sea en el grupo, en mi matrimonio, o en la comunidad en la que sigo viviendo. Es casi como si los dos tipos de sacramentos fueran música y amistad”

:

Michka Assayas, Conversaciones con Bono, Edit. Alba, pp. 146-147.

:
Foto: AP.

:

Immaculada

:

Crec que és problemàtic quan es parla de Maria en relació a la seva maternitat biològica com si d'una manera passiva fos el que la fa especial. En una antífona venerable del temps de Nadal cantem encara avui que Déu es va encarnar 'sense intervenció humana'. Per que ho diem això? No hi va haver intervenció de cap baró, pero d'intervenció 'humana' sí que n'hi va haver: Maria va haver de dir Sí. Aquest Sí té tota la importancia. En aquest "sí" lliure i amorós es condensa tota la fecunditat de la maternitat de Maria. Cree que aixo és el que Jesús ens vol dir quan en més d'una ocasió sembla que posi en entredit la importància de la maternitat biològica de la seva mare (Lc 11,27-28 o Mc 3, 31-35). Penso que cal fixar-se en Maria com a persona, com a plenitud de tot allò que és humà. Nosaltres en essència som imatge de Déu, som amor. Hem estat fets per estimar sempre i per això quant més ho fem més bé ens sentim en un sentit molt profund. Ara bé, Déu estima d'una manera absoluta, sense espai ni temps i nosaltres en canvi som històries. A cada moment hem de decidir que ens cal fer per estimar màximament en el concret de les nostres circumstàncies, que són sempre noves. Quan Jesús s' encarna passa a tenir aquest dilema. Jesús passa per l'espai i el temps i decideix sempre a favor de l'amor. Jesús no peca, no deixa d'estimar mai. Maria tampoc. Aquest és per a mi el sentit del dogma de la Immaculada Concepció. És l'afirmació rotunda que el que és essencial en la nostra humanitat no és el fet que pequem sinó el fet que hàgim de decidir en cada moment de la nostra historia, en l'aquí i en l'ara, què és estimar per a nosaltres, què significa ser un mateix en cada moment. Això és el que fa que nosaltres tinguem la nostra dignitat, és a dir, el fet que no poguem programar-nos, sinó que hagim de viure la vida amb tot el risc que suposa aquest viure-la. Si el fet de pecar fos essencial per 'ser humà', no només Maria ens quedaria curta en la seva humanitat, sinó que també ens quedaria curt Jesús, que tampoc no va pecar mai. L'Encarnació seria una burla. Jesús és Déu, pero és Déu encarnat. Maria és humana, pero és humanitat divinitzada. Segons els pares de l'Església, la divinització (entesa com la participació plena en la vida de Déu) és l' objectiu de tota vida humana.
:

Teresa Forcades, entrevistada per Marta Nin a Foc Nou (març 2008).

Il·lustracions:

• Jackson Cheatham, The Inmaculate Conception (2007), dins de la sèrie The Jackson Street Chronicles.
• El Greco. La Immaculada Concepció (1610). Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.
• Nan Goldin. Rebecca i Io com a Madona amb nen (1986). Positano.
• Alessandro Botticelli. La Mare de Déu del Magníficat (1480-1481). Galleria degli Uffizi, Florència.

:

Campoamor

Estic molt orgullós d'haver votat, al Ple Municipal de dijous passat, atorgar el nom de Clara Campoamor a un indret de Mataró. La vida de Campoamor, una lluitadora insaciable, destaca sobretot per haver assolit la igualtat de l'home i la dona al sufragi universal a Espanya. No li fou gens fàcil fins i tot patí l'abandonament del seu propi Partit, el Radical, abans de viure una etapa a l'exili (a Espanya l'esperava una dura sentència de presó) amb molta solitud, on morí. És bo que a Mataró, en reconeixement a aquesta llarga trajectòria, de la qual se'n van beneficiar totes les mataronines de la República, faci aquest petit homenatge com a mostra que les coses no vénen ni fàcilment ni regalades. Molt menys per les dones.

:

Les dones del PSC han treballat força per aconseguir aquest reconeixement, que fa temps que han anat proposant com formiguetes. Al Ple, la proposta -que venia amb la unanimitat de la Comissió del Nomenclàtor- va assolir una majoria amplíssima, amb només un vot en contra, el de la CUP. L'únic partit que no va condemnar Eta va demostrar en aquest punt un altre aspecte de la seva malèvola ideologia: la xenofòbia. Ara resulta que com que és espanyola (no catalana, segons la seva idea) no mereix el reconeixement. Pobra dona, ni morta la deixen tranquil·la. No m'estranyaria que proposessin canviar noms com el de la Ronda Cervantes, o el carrer Santa Teresa, o Sant Isidor... i, si m'apuren, el de M. Luther King, Aristòtil o el Dr. Fleming, que molt catalans em sembla que no eren. Quin fàstic.

:

Nou Catalanisme (el dia de la Constitució)

A través del bloc de Manuel Mas arribo a la conferència que Ferran Mascarell pronuncià amb motiu d el'obertura del curs actual de l'Ateneu Barcelonès, un text interessantíssim que repassa les característiques del catalanisme, apunta molt bé de quins mals pateix i proposa una refundació en tota regla.

:

"La societat catalana –almenys alguns dels seus conductors i líders-", diu l'exconseller, "van pensar que potser Espanya ja no era un subjecte polític que interessés massa. Es va imposar la idea de que el catalanisme com a plataforma i ideari d’encontre dels catalans ja no calia, que el nou terreny de joc estava en la confrontació partidista interna, que qui s’apropiés del catalanisme aconseguiria l’hegemonia a Catalunya. No calia, per tant, seguir enfortint un corrent social de fons, estructurador, cívic; no calia, per tant, elaborar una nova teoria general sobre el país, el seu present i el seu futur".

:

Mascarell creu que bo i vivint -acabant- el període més gloriós d ela seva història, la soccietat catalana està perplexa i desorientada. "El catalanisme històric ha materialitzat gran part dels seus postulats. El catalanisme actual està en fase quasi vegetativa amb un ideari envellit". I remata: "com a conseqüència, el país, està vivint hores decisives sense doctrina". Més endavant recomana "finesa política i idees, això és el què li cal a Catalunya. La finesa requereix força. I la força dels catalans ha estat i ha de tornar a estar en el terreny de les idees."

:

Més endavant es pregunta algunes coses. "Quanta gent veu la televisió feta en imaginari espanyol i català? A qui van votar els socialistes catalans? Quants no viuen com a propis els èxits dels espanyols en els jocs olímpics? Molts catalans viuen la seva identitat cultural i política “múltiple” en l’estat de les autonomies sense especial incomoditat. Espanya és percebuda com a moderna, si més no tant com Catalunya. Espanya és l’estat fort i democràtic. És a tot això que el catalanisme de la transició no ha fet front".

:

Proposa una refundació del catalanisme des de diversos fronts. des de la renovació de la cultura, que "està en tot allò que anomenen identitat, està en l’expressivitat, la creativitat i la innovació". També de la cultura política. I d'una nova mirada a Espanya i al món. I un ressorgiment de la societat civil i del sistema de ciutats, de la nova cutadania en drets i deures, del civisme, de la nova economia, de la nova idea de nació -lluny de l'Estat-Nació del s. XIX, tot el que -en definitiva, en diu el vint--un-centisme. Una bona proposta i molt profunda.

:

La incògnita Montilla

La setmana passada va publicar-se una columna de Manuel Cuyàs a El Punt sobre Montilla. després de dir que li recordava un professor seu i d'algun altre comentari certament graciós, en deixava anar una que no puc resistir-me de reproduir.

:

CiU reincideix a criticar el president de la Generalitat amb les mateixes armes videogràfiques que va fer servir per desprestigiar Maragall i la seva obra de govern. Si aquelles imatges de film de terror no van fer favor a la federació, aquestes li poden ser catastròfiques. Dos anys després, em sembla que el votant de CiU i el país en general són més propers a la seriositat i laboriositat de l'exalcalde de Cornellà que als capricis d'un fill de casa bien de Sant Gervasi. CiU, ERC i ICV, si volen ser partits de profit, han d'estudiar millor la incògnita Montilla.

:

Montero i Llisterri

Enmig d'aquest histerisme inútil sobre la presència pública dels símbols religiosos (crucifixes i altres maravillas) rescato un parell d'articles. El primer, de Rosa Montero, a El País de dimarts, que critica el silenci que sovint hi ha hagut, al bàndol republicà, dels abusos que també s'hi van cometre i mostra el se enuig per aquesta exhibició absurda de mala llet al voltant del tema religiós a Espanya.(Semblant al que va dir fa pocs dies Antonio Muñoz Molina responent una broma de mal gust d'Almudena Grandes). I acaba dient:

:

Miro alrededor, escucho las voces llenas de odio y de intransigencia y no logro entender lo que está pasando. Que una pobre monja muerta en la ancianidad hace 30 años y que no parece haber hecho mal a nadie haya suscitado tan enconado conflicto y recibido ataques tan violentos, me parece una prueba palmaria de lo locos que estamos. Verán, yo creo que la jerarquía católica es obsoleta y reaccionaria, y estoy totalmente a favor de la retirada de los crucifijos. Pero, precisamente por eso, quiero pedirle a Gallardón que, por favor, le ponga una placa a la madre Maravillas en el exterior del edificio del Congreso.

:

El segon és un post de Jordi Llisterri en el que, de forma ben senzilla expressa què vol dir avui ser catòlic, ben lluny de la idiotesa en què s'expressen alguns dels seus defensors i detractors.

:

Vídeo contra la violència

Si fa uns dies us parlava de l'acte que vam organitzar, des del PSC, pel Dia contra la Violència Masclista, ara us poso el vídeo que ha preparat en Jaume Álvarez i que ho resumeix molt bé.

:

:

Mataró sap on va *

Quatre anys i mig més tard de l'arribada de Joan Antoni Baron a l'Alcaldia, un any i mig després de la seva elecció a les Municipals, els socialistes hem volgut donar una embranzida a aquest projecte. Un projecte que podem resumir en aquests trets bàsics: fer una política de proximitat combinada amb grans acords cívics sobre temes estratègics, posar en valor la societat mataronina com a veritable agent de la ciutat, exercir de capital del Maresme en el marc de la Regió de Barcelona i promoure el relleu generacional en el Govern de la ciutat.

Això no és fàcil, gens fàcil. La crisi econòmica posa de manifest força problemes i obliga a actuar amb rapidesa amb prioritats molt clares quant a la inversió i les polítiques socials. Un cert 'cansament electoral' i força desafecció política posa en dubte també la pròpia formulació dels partits com a instruments de participació ciutadana. La immigració, les dificultats d'accés a l'habitatge, les famílies preocupades per la hipoteca i amb dificultats de conciliació, l'envelliment, etc... apareixen com a nous elements polítics als quals cal donar resposta. Una resposta progressista i realista.

Però també, d'aquestes realitats emergents, poden sorgir elements positius de canvi: propostes innovadores en l'empresa, en les iniciatives ciutadanes i en la política, vivències positives de construcció de vincles socials i projectes de transformació als barris i les escoles, impulsos a les polítiques d'habitatge públic i lloguer, idees per aprofitar l'enorme cabal d'expèriència de la nostra gent gran o per canalitzar l'energia dels joves...

Per això ha servit aquest Congrés (www.laciutatquesaponva.com), desenganyeu-vos. Intensament durant tot el dissabte. Però les setmanes, mesos, previs a l'esdeveniment han servit per pensar-hi força, parlar-ho i articular propostes en aquesta direcció, juntament amb molta gent de diversos sectors que confien amb els socialistes. Perquè som allà on se'ns necessita i perquè resolem allò que cal resoldre. Aquesta és la nostra força i, si decau, decau també el canvi que la ciutat vol fer amb nosatres.

Les propostes de noms per portar-ho a terme, sense ser irrellevants, no són el més important. De fet, al PSC hi ha lloc per tothom. I aquesta és l'altra conclusió del Congrés. Un PSC més atractiu i més evident, més autònom, en xarxa amb la gent diversa que ens recolza i confia amb les idees de progrés, actiu i reflexiu, atent, que guanyi eleccions sense ser només una màquina de guanyar eleccions i capaç d'innovar per fer menys encarcarada, més confiada amb les persones, més amable, menys propagandística i més humil la política que hem de fer. Us hi espero.

* article publicat avui a capgros.com.

:

JSC i Economia

Dissabte a la ni, entre el Congrés i la quarantena, vaig anar a disfrutar de l'acte del 30 aniversari de la JSC, amb els companys de Mataró, que ens vam fer una foto amb el President. El dia 13 de desembre, la JSC de Mataró munta una taula rodona sobre aquest aniversari i hi participaré (virtualment).

:

Aprofito per posar-vos el vídeo de l'acte previ al III Congrés en què vam parlar d'Economia (algunes de les coses que s'hi van dir s'han introduït al nostre document final). És una mostra del que defenso. Potser mo compartim el 100% dels valors del que allà s'hi deia, però en compartim força i el nostre Partit ha de saber aliar-se'n.

:

: