La pregària de l'Espinàs

 

Feu-vos-ho com vulgueu, però heu d'anar seguint el blog d'en Raimon Ribera (amb la seva dona, la Mercè Sala). Els que ja el coneixeu no cal que us el presenti i els que no el coneixeu, podeu començar per llegir el que hi penja, com dic. Reflexions atinades, cites ben triades, il·lustracions amb obres d'art modern d'una qualitat excepcional. Tot al voltant de la reflexió contemporània sobre l'espiritualitat, tot i que no tan sols.

Fa poc va penjar el text d'una cançó que no coneixia. L'original és de Georges Brassens i la versió catalana, de Josep M. Espinàs, de 1962. Es diu La prière, escrita "agafant fragments del poema Rosaire, de Francis Jammes, de 1913", apunta. El text és meravellós: repassa les situacions d'opressió i d'esperança d'aquest món, del món de 1962 i del d'ara, amb la tornada de "Déu vos salve Maria!". Aquí teniu la cançó que he trobat a Spotify:

Em va fer pensar en vàries coses. La primera que, efectivament, la pregària és això. No "tancar els ulls" sinó obrir-los bé, sovint on no mirem mai. No ben bé "trobar-te tu mateix" excepte que aquest "tu mateix" es redescobreixi encarnat en aquesta realitat d'angoixes, opressions però també esperances i vida que neix pertot. La pregària és realisme.

La segona cosa que em va fer pensar és sobre la figura de Maria, símbol d'aquesta vida que neix del més petit (i fàcilment rebutjat, com expliquen els dubtes de Josep), de l'engendrament de més vida quan aquest "tu mateix" es redescobreix en els altres. Deu ser aquesta la manera de fer de Déu a la terra, aquesta "salutació" o "salvació" davant de l'engendrament de més vida i més esperança en aquest món.

També vaig pensar en Brassens. Jo soc de la generació que ja no va créixer amb la chanson (i que j no va aprendre francès a l'escola). Però, per sort, aquí va tenir influència i es va adaptar al català i al castellà. És molt bo, tant els textos com les cançons. I encara m'agrada més com, des del marge, des del rebuig a l'establert (també al religiós establert), pot fer una mirada tan afinada amb una pregària a la Mare de Déu. Sens dubte, el Concili estava a punt de bullir... Però em sembla que aquesta relació crítica i alhora d'aggiornamento entre el món de la cultura i la tradició cristiana ha quedat molt seca. Avui no m'ho imagino, potser amb alguna excepció que sembla una raresa.

I, finalment, pensava en l'Espinàs, avui nonagenari. En la seva empenta en posar-se a cantar cançons com aquestes i d'altres en català, als anys seixanta, i la seva capacitat d'atracció d'altres cantants que després han tingut una carrera artística. Ell s'ha dedicat a escriure i també l'hi haurem d'agrair la seva prosa posada al servei del més comú i quotidià, de la mirada posada, com dèiem abans, en el que és petit però segurament decisiu. 

Els inicis de la Nova Cançó tenen encara certa influència del clima conciliar respecte a lo religiós. Serrat als vint anys "encara" podia creure en Déu, al mateix Déu que cridava Raimon "al vent". I Llach deia que la "fe és penosa lluita per l'avui i pel demà" (perfectament compensats per l'"Oració" de Quico Pi de la Serra). Hi ha més exemples, com un caputxí que va treure alguns singles. 

Un altre exemple també el vaig descobrir per casualitat, fa pocs anys, en un concert d'una amiga a Cadaqués, que la va recuperar. És la cançó "Digueu-me per què", de la Guillermina Motta (1971) i que diu "Digueu-me per què estant tan avall sento coses tan altes". A mi em sembla una bona resposta a Gabriel quan digué a Maria que Déu la salvi. I, segurament, també pels baixets com jo. Aquí la teniu.

També vaig parlar de Josep M. Espinàs a "La vida articulada de l'Espinàs" (2013) i a "Escriure moltíssim" (2007).

Acostar-nos a la foscor

 

Al capítol final de la magnífica sèrie "The investigation" (Movistar +, de Tobias Lindholm, Dinamarca, 2020), hi ha un diàleg en to de confidència entre el cap de la investigació policial, quan ja s'ha conclòs, i l'advocat de la policia, més o menys així:

—¿Saps quants homicidis hi ha a Dinamarca, en un any?— planteja el primer.

—No ho sé.

—Cinquanta-cinc. I anem baixant. Mai hem estat tan segurs com ara i mai com ara cada crim fa tant de soroll. Sembla com si cada vegada que som més bons més ens agradi acostar-nos a la foscor.

L'èxit de les novel·les policíaques ambientades en les societats escandinaves, aquests últims anys, segurament es resumeix en aquest diàleg. ¿Com és que en unes societats tan avançades, tan atentes i resolutives amb els problemes socials alhora que desenvolupades i riques, tan tolerants, respectuoses i solidàries hi hagi no només crims sinó, sobretot, atracció pel mal? Hi ha també, encara, una altra pregunta: ¿el progrés social comporta progrés moral? L'abolició de l'esclavitud i la pena de mort a la majoria de societats desenvolupades i l'accés universal als recursos o l'ampliació de les llibertats personals en les més progressistes, com a les del Nord europeu, ¿no fa realment uns homes i dones millors? El policia és el servidor públic que potser és més a prop de la resposta, a desgrat seu i dels valors del seu servei. I la resposta és no. No hi ha, substancialment, progrés moral. 

Hi ha, això sí, condicions que ajuden a viure més còmodament o, si voleu, "millor". Si tots mengem, no ens barallarem pel pa. I qui diu pa diu el que vulguis. Si vehiculem l'agressivitat a través de les seves analogies (esports, espectacles, etc.) és possible que ens abstinguem de fer-la servir a la vida real. Si rebem ajuda psicològica, o mèdica directament, segurament podrem tractar les nostre patologies més perilloses. D'acord. Però hi ha dos problemes.

El primer és que tots aquests "cotofluixos" poden desaparèixer. Les actituds irracionals al principi de la pandèmia lluitant pel paper de vàter als súpers em va fer pensar què passaria si l'escassedat fos de menjar, per qualsevol "errada del sistema" o senzillament una guerra. També ara fa vint-i-cinc anys dels acords de Dayton per posar fi a una guerra que va enfrontar fins a la mort i el sofriment massius veïns que el dia abans se saludaven. Aquest benestar del qual n'estem tan satisfets, i que esmorteeix les possibilitats teòriques del "mal", pot fondre's com un sucre.

El segon és que el mal és intrínsec a la nostra condició humana. Precisament per això, entre d'altres conseqüències, tenim certa intuïció del bé, podem adquirir sistemes morals (i legals) i parlem sovint dels valors, en aquesta revista, per exemple. L'abolició del mal, com assenyala simbòlicament la nostra tradició cultural i religiosa, és impossible mentre mantinguem la condició d'humans. El compromís pel bé, doncs, sempre serà provisional, insuficient, una mica incaut. Haurà de confiar en el "més enllà" per realitzar-se. I, al revés, els sistemes que es presenten com a bé suprem, com a superadors de la condició humana (els homes nous) acostumen a convertir-se en els sistemes on el mal s'absolutitza. Per això va bé de reconèixer-lo, d'admetre'l com a possibilitat, encara que sigui per intentar mantenir-lo a ratlla.

Tot això ve al cas, doncs, de la impossibilitat de bastir una societat sense crims. El crim és com identifiquem el mal més evident, el mal que "fa mal", sovint irreparable. Una societat sense crims o, més agosaradament, una societat que proporcioni "felicitat" als seus membres, era el vell somni de la Il·lustració: si posem llum s'acaba la foscor. Si les institucions, siquin quines siguin, proveeixen "el que falta" podrem abocar tota l'energia a la virtut.

Però les novel·les (i les sèries) escandinaves ens venen a recordar que això no és ben bé així. Que la llum provoca noves ombres. I que mai no ho acaba d'il·luminar tot. I que "el que falta" no acaba de ser mai satisfet, com si fos el fatal destí que ens espera a tots i cadascun dels éssers humans plens de desig. Potser quan parlem de les crisis de les democràcies occidentals (en la seva versió socialdemòcrata —que l'espifia quan creu que fa persones millors— o en la que vulgueu) estem parlant també d'això. Que res mai no és definitiu.

Article per a la web de la revista Valors.

El bisbe i el partit catòlic

 

Contra el que m'imagino que l'interessat pretenia, no han tingut massa ressò les paraules del bisbe de Solsona, Xavier Novell, a la seva carta d'aquest diumenge en la qual expressava els seus dubtes davant la convocatòria electoral del proper 14 de febrer. Es queixava que cap dels partits que hi concorren pot representar la doctrina social i moral de l'Església i animava els democristans a presentar-se per separat (per cert, deia que mai no ho han fet; sí que ho han fet, amb un fracàs estrepitós). En aquest tema, novament, el bisbe es desmarca de la posició habitual dels seus col·legues davant les convocatòries electorals, que acostumen a no demanar el vot per cap opció, ni tan sols per les anomenades "democristianes".

Llàstima que el pas de monsenyor Tarancon per la mateixa cadira no deixés la mínima influència al seu actual ocupant. El decisiu prelat al capdavant de l'Església espanyola durant la transició sostenia que l'èxit de la democràcia espanyola passaria perquè cap de les opcions en joc s'identifiqués com el "partit catòlic". De fet, el papa Francesc, ja va dir el maig de 2015 a Roma (a Roma, on Alcide de Gasperi i els seus companys van fundar la DC italiana el 1943) que la participació dels cristians a la política, a la qual animava, no passava per identificar-se en una sola força, corrent polític o opció. Sense menystenir el que ha significat la democràcia cristiana al si de la construcció de l'Europa democràtica, social i liberal després de la II Guerra Mundial, que és molt, és obvi que hi ha compatibilitat entre ser cristià i fer-ho des d'un ampli ventall d'opcions polítiques, fins i tot enfrontades. Catalunya, sense anar més lluny, és un bon exemple d'aquesta transversalitat. Espero que a Solsona, antic bastió carlista, ara també passi.

Però l'escrit de monsenyor Novell mereix encara alguns comentaris més. El primer és sobre el tema. No és nou. Habitualment, davant les campanyes electorals, el bisbe Xavier fa recomanacions més o menys explícites de vot, a banda d'expressar també de tant en tant les seves opinions polítiques en tant que pastor, és a dir, per influir sobre els fidels de la diòcesi. Tant me fan les opinions que tingui un bisbe i també trobo saludable que les expressi. Però em sembla absolutament anacrònic i propi de societats immadures que indiqui el sentit del vot als seus fidels. A banda de, segurament, inútil. Tan anacrònic, immadur i inútil com quan parla l'us dels preservatius, per entendre'ns.

El segon comentari té a veure amb l'objecció principal que fa per mostrar la seva contrarietat amb la majoria de partits (de fet, ERC i el PSC, on diu que ara hi ha els democristians): la seva posició davant la llei de l'eutanàsia. A banda de no reconèixer que hi ha posicions cristianes que consideren moralment vàlida l'eutanàsia en determinats casos, curiosament els que recull aquesta llei, d'acord amb el magisteri eclesial, oblida un parell de coses més. Una, que hi ha unes quantes preocupacions més, absolutament vigents, al Sermó de la Muntanya i a l'himne d'Isaïas. I, dues, que el papa reconeix, al mateix discurs que he citat, que la participació política inclou "embrutar-se les mans i de vegades el cor", sense que això hagi de ser cap impediment per un cristià. En realitat, m'estimo més els polítics amb les mans brutes que els que es renten hipòcritament les mans, també en l'eutanàsia.

I encara hi ha un tercer comentari, crec que significatiu. Tot i que creu que cal mantenir els blocs "independentista i unionista", com si enlloc de Solsona ens parlés des de Belfast (de nou, lluny de la Catalunya real), el senyor bisbe admet que "agradi o no, s’han acabat les eleccions plebiscitàries i les coalicions que generaven".  El que demanava posar-se a favor de la independència amb la mateixa passió que denigrava els homosexuals reconeix ara que el cuentu que predicava s'ha acabat. En fi, ja era hora. Esperem que també pels pobres gais de Solsona.

(Foto: Xavier Novell amb l'exconseller Toni Comín el 2016, Ramon Estany, Nació Digital)

Publicat també a Catalunya Religió.

Política: raons i emocions

 

Sempre arrufo el nas quan algú, especialment de la meva corda política, demana que, davant els conflictes polítics, se separin els sentiments (tot i que seria millor parlar d'emocions) de les raons, amb el benentès que l'asèpsia i fredor de les dades permeti calibrar millor els elements d'una possible negociació i, si s'escau, un acord. Valgui això pel famós procés o per qualsevol altre tema, de fet. 

Els més perspicaços veuran aquí una reminiscència del debat, per resumir, entre materialisme i espiritualitat, entre el pragmatisme i l'idealisme, o com en vulgueu dir. Duch diria que aquesta dicotomia és falsa i que es tracta de dos fenòmens coimplicats. Jo, ho reconec, en política, tendeixo a l'anàlisi diguem-ne materialista i a la praxi pragmàtica, valgui la redundància. Ho faig no només perquè em surt així, que també, sinó perquè sovint els temes a analitzar i els conflictes dels quals se'n deriven acostumen a ser presentats exactament al contrari, amb una dosi excessiva d'emocions. Però si em paro a pensar, en el fons, les meves anàlisis també estan empeltades d'emocions o, més aviat, d'un apriori on s'hi inclouen les emocions.

Els neuròlegs diuen que primer sempre hi ha l'emoció i després la racionalitzem, fins i tot en decisions senzilles. També en política, em temo. En realitat, no som d'esquerres o de dretes (ni del Barça, ni de missa, ni santeros -els de Mataró-, ni amants de l'art contemporani o lectors de Proust...) després de fer una seriosa reflexió, amb dades, sobre quina de les tendències és millor (millor respecte a què, seria la primera pregunta que la raó tampoc pot respondre). A l'origen d'aquestes afiliacions hi ha sempre una emoció, i hi és també després, fins i tot entortolligada amb la seva racionalització. No hi ha mai prou distància per a raonar bé, ni raonaríem bé si no tinguéssim en compte el pes del lligam emocional.

Sospito, doncs, que per enfrontar un diàleg, o una negociació, precisament són les emocions el que cal tenir més en compte. En primer lloc, perquè el final d'aquests processos és sempre l'inici d'un relat, arribi o no a un acord; relat pel qual el grup al que representes jutjarà aquest resultat, i que haurà d'incloure el seu correlat emocional. No compta tant una dècima més o menys de percentatge sinó si hem avançat o no en la direcció de fons, del fons amb el qual et relaciones emocionalment (i simbòlicament, diguem-ho de passada). Sigui aquest fons "Catalunya" i la seva identitat, la "classe obrera" i la seva dignitat, la "prosperitat" o la "solidaritat". Tots aquests valors no són mesurables en termes estrictament racionals.

Si un vol, doncs, que el procés negociador "acabi bé", haurà de proveir-se d'arguments més poderosos que partides pressupostàries o traspassos de competències, haurà de satisfer emocions, les dels dos bàndols de la taula (dos o els que siguin), que sovint les han propugnat com a contradictòries, quan el conflicte ha estat més present (per a la qual cosa tot procés negociador necessita rebaixar el to del conflicte). És un error deixar-les de banda, o suposar que només l'altre respon a les emocions (i tu a la raó). No és cert. Reconèixer, així, les pròpies emocions i alhora les raons alienes, així com sovint es fa amb els punts forts i febles de les dues bandes, és el primer que haurà de fer qui pretengui un procés negociador a la política. Ja dic que això val tant pel procés, un mort que hem d'enterrar entre tots ben aviat, com per tot lo altre.

La veritat dels Reis

La primera veritat (en el sentit d'aletheia, és a dir, de 'des-cobriment') d'un nen petit és que els Reis Mags són els pares —o d'altres «veritats» semblants en diferents contextos culturals—. Abans d'aquest moment no hi ha en la ment infantil autèntiques «veritats» [...] sinó simples «constatacions» [...] La nova història és «veritat» (el nen s'acostuma al regust amarg que sol dur adherit aquest concepte) però l'antiga, tot i ser «mentida», era molt més agradable.

Ferran Sàez Mateu, La vida aèria, Barcelona, Pòrtic Ed., 2019, pp. 313-314.

Eutanàsia amb mans netes

 

Un diputat a les Corts que no se sap massa què fa (ho he buscat a internet, a la web d'ERC, partit pel qual es va presentar, no hi ha rastre d'ell des de fa més d'un any i a la del Congrés dels Diputats ni tan sols consta com a diputat actual), deia ahir a Catalunya Religió que es va abstenir en la llei que despenalitza l'eutanàsia. Bé, en realitat, ni això. Com va revelar ell mateix l'endemà de la votació, no sabia com funcionava l'aplicació del mòbil que els hi han posat per votar a distància, i no va votar res. 

Però va, assumim-ho que ho va fer "en esperit". Mira que hi ha arguments per dubtar de la llei, com els que expressen els altres interlocutors del citat reportatge, però ell està emprenyat perquè no li van acceptar una esmena sobre limitar als centres públics les eutanàsies. Es veu que si és pel seguro, hi estarà d'acord. Compungit, que és com parlen els polítics que van de moralistes, diu que no està d'acord en prohibir-ho, però que el cinquè manament "pesa molt". 

A mi m'ha posat com una moto perquè és la típica actitud d'anar de guais. De postureig. De rentar-se'n les mans: Jo m'abstinc (o ho faig veure i ho proclamo) perquè jo sóc moral i deixo als altres la pesada i poc glamurosa  feina bruta. Sí senyor. De fet, el primer que es debatia en aquesta llei era si l'eutanàsia havia de ser penalitzada i, en cas que no, com s'havia d'actuar. Una de les preguntes que cap dels que diuen que hi estan en contra em responen és si posarien a la presó les terceres persones la participació de les quals necessita tota eutanàsia. Amb la legislació prèvia, qualsevol jutge els hi pot enviar. Va bé saber-ho, doncs. Al capi de la moral, es veu que li sabria molt de greu, que no ho voldria pas, sisplau, on anirem a parar... però s'absté.

També diu que li pesa molt el cinquè manament, que és com dir, "jo ja voldria que em deixessin, però tinc aquest pes a sobre...". Bé, a mi, que no em puguin matar més aviat m'alleugereix. Però vaja, aquesta mena d'usos preventius i profilàctics dels deu manaments, sempre em fan pensar sempre en la curació del leprós que descriu Mc 1, 40, 45 en oposició al mandat diví del Levític [aquí i aquí]. Com si Jesús digués, "mira, noi, jo ja et purificaria, però és que el Levític pesa molt". Pel nostre campió de la moral, no és a través del clam del leprós, com el del malalt en una situació insuportable que et demana ajuda, sinó a través de la Llei, que Déu parla.

No us penseu que ho estic frivolitzant. No, jo soc el primer que demana rigor a l'hora de tractar aquesta llei i tot el que fa referència als límits irreparables de la vida, especialment el de morir. I que demana un similar capteniment en el desenvolupament dels reglaments (que, com deia Romanones, de vegades són més importants) i la seva aplicació efectiva. No soc dels que es va alegrar d'aquesta aprovació, ni molt menys. Però el mateix rigor que demanem als que hi han votat a favor (amb un amplíssim suport de divuit formacions polítiques diferents), també l'hauríem de demanar als que s'hi van oposar. O als que, amb les mans netes com les d'un ambaixador al Vaticà abans de cruspir-se el llamàntol, s'hi abstenen. Deu pensar "si mai no fas res, tampoc mai t'equivoques". I qui dia passa, legislatura empeny.

Prioritat invertida

 

Prop de casa hi ha un carrer de prioritat invertida, és a dir, tenen prioritat els vianants. De tant en tant, hi ha alguns cotxes que passen contra direcció i d'altres que s'hi estacionen, cosa que no es pot fer. Els veïns s'han mobilitzat i sovint reclamen a l'ajuntament que hi posi remei. No hi estic gaire al damunt i no sé si s'ha resolt, encara que sigui una mica. Tant de bo ho solucionin. 

Més amunt hi ha un grup de contenidors de la brossa. El dia de Sant Esteve, com altres vegades que hi passo, vaig veure unes cames que sortien de la boca del contenidor de rebuig. Eren d'un noi que el remenava. Buscava, m'imagino, ferralla o altres objectes per revendre. Repartides per terra, hi havia diverses capses que no cabien al contenidor de paper amb la pinta de residus de regals de Nadal, espectacle que es repetirà per Reis. A uns ens sobra i als altres els falta i això tan bàsic ho tenim a tocar de casa, a peu de contenidor. A mi, em cau el cor als peus, un dia el trobaran al contenidor de rebuig.

Tots, jo el primer, busquem excuses per poder arribar a casa amb el cor posat: ¿Ja ha anat als serveis socials? ¿Ja ho té controlat, això, l'ajuntament? ¿Veus com faig bé de reclamar polítiques socials i de votar-les com a prioritat sempre que puc? ¿Que vol que l'ajudi, noi? Excuses. Si un xicot abocat a un contenidor no atura el nostre trajecte (el nostre Emaús), fins i tot la nostra vida, ¿voleu dir que hem entès res? ¿Voleu dir que mereixem res més? Si per Reis omplim el contenidor de capses que el desborden, ¿no queda prou clar de quina banda estem?

Compte, jo defenso el lliure mercat, la relació entre consum i productivitat, les comoditats de la vida moderna, els "excessos", etc. I, òbviament, la "pacificació" del trànsit dels carrers, amb mesures amables i també coercitives pels que no són tan amables. El que no entenc tant és què ens paralitza quan veiem la flagrant pobresa a pocs metres de casa, a pocs metres del nostre carrer, què fa que no s'aturi tot, com és que no en fem cap estirabot a les xarxes socials (l'actual manera comodíssima de denunciar el que sigui, calgui o no calgui). O que ens regalem, ara que venen els Reis, una experiència de voluntari a Caritas, un scape room als menjadors socials, un finde a la Creu Roja o el que vulgueu on menys ràbia ens faci. En fi, alguna cosa que ens faci invertir les prioritats. I, de pas, tapar-nos la vergonya.

Nadal

Cuanto más pobre se es en España, más se ama la Navidad.

Manuel Vilas, a Ordesa. Ed. Alfaguara, Madrid, 2029 (14), p. 159.
Il·lustració: Fotograma de Plácido, de Luis Grcía Berlanga (Espanya, 1961)

Els nous "edificis alts" de Mataró

 

Coincideixen a Mataró unes quantes promocions de sectors urbanístics al front marítim i, amb elles, l'astorament d'alguns ciutadans davant el que consideren una proliferació d'edificis alts que, bé per motius estètics o bé per raons urbanístiques (densitat de població o accés a les vistes al mar), valoren negativament. L'Arcadi Vilert, que em va precedir de regidor d'Urbanisme (en el període on es van idear aquests sectors, a principis de segle, desenvolupant el Pla General dels anys noranta), demanava sempre que li plantejaven aquesta qüestió una capsa de tabac, com les quatre fotos del damunt, i explicava el que ara us diré. Després faré un parell d'apunts més.

La teoria de la capsa de tabac

L'Arcadi ens deia que, si fem veure que l'edificabilitat prevista al Pla General és la de la capsa de tabac de la primera figura, certament, els edificis són més baixos, però també ho és l'ocupació del sòl. En una ciutat com Mataró, limitada per les muntanyes i el sòl agrícola de les Cinc Sénies, necessita alliberar sòl tant per les zones verdes com pels vials, si els vol amples, voreres incloses. Per això, si elevem la mateixa edificabilitat però cap amunt (figura 2, per exemple, la Plaça del Gas), alliberes sòl però no prou. 

Si encara l'elevem més, continuant amb la mateixa edificabilitat (figura 3), alliberes tot el sòl possible, però mantens un cert efecte barrera (com a les figures anteriors) respecte al mar, que afecta les vistes, sí, però també els corrents de l'aire. Per això, l'edificabilitat dels nous sectors urbanístics fa un gir i s'assembla a la figura 4. Es manté exactament la mateixa edificabilitat prevista al principi, s'allibera tot el sòl possible i es permet les vistes i l'efecte higiènic dels corrents de vent del mar. No hi ha, doncs, "més pisos", sinó que estan posats d'una altra manera.

Creixement o retenció?

Hi ha qui, amb una certa nostàlgia, hi oposa arguments estètics. No pot ser, diuen, que Mataró perdi el seu caràcter de ciutat mediterrània, la seva fesomia de poble del Maresme, i de vegades ho il·lustren amb fotos antigues. Bé, és una tendència habitual i explicable, especialment quan ens fem grans. Però el cert és que, a banda que fa segles que la vocació de Mataró és clarament la de ser una ciutat (un lloc amb ascensors, entre d'altres coses), la ciutat va patir el seu canvi més espectacular fa uns seixanta anys. En menys d'una dècada, vam triplicar la població. L'activitat industrial es va especialitzar i va col·locar les factories on podia, també on ja n'hi havia, prop del mar (que era considerat un lloc residual, mai més ben dit). Va ser aleshores que vam perdre algunes coses (i que l'afany de protecció patrimonial, ja recuperada la democràcia, va evitar que del tot). Van canviar moltes coses, i em temo que per sempre. Per bé i per mal.

Va canviar, per exemple, la nostra economia, exactament com ho feia el conjunt d'Espanya després dels plans d'estabilització. I més que ha canviat, i canviarà, d'aleshores ençà. Va canviar tant la composició com el nombre, com he dit abans, dels habitants de la ciutat. Els canvis posteriors de l'economia, ara fa vint anys sobretot, van significar una nova aportació de població, no tan abrupta però més constant, en aquest cas provinent del Magrib. Tot això els mataronins no ho vam decidir, esclar, no som un atre planeta. La qüestió era, i és així sempre, com aprofitem els vents de la història per mirar que ens siguin propicis. I en això estem.

Una de les preguntes habituals, doncs, és si la ciutat ha d'apostar pel creixement o no. És una pregunta que de vegades trobo absurda. Si la nostra economia necessita mà d'obra, i nosaltres volem apuntar-nos-hi, necessitarem mà d'obra, fent més fills o fent-los fer als de fora. Són faves comptades. Òbviament, això precisa d'una política de fluxos migratoris determinada, que no depèn tampoc de nosaltres (i d'aquí venen molts problemes). Si, pels efectes de la robotització o del que sigui, en falten menys, doncs no caldrà. Bé, també podem despenjar-nos de l'economia i rebaixar població com, a desgrat seu, passa a Detroit.

A mi em sembla, en canvi, que, sobretot urbanísticament, ens hem de preparar per la ciutat que vindrà i, per tant, mirar d'absorbir el creixement. El que generem a partir del nostre creixement vegetatiu i a partir de la nostra capacitat d'atracció laboral. El risc és que els fills, o els nous, si no poden anar al Mataró estricte vagin al Mataró real: els més rics als pobles del voltant (alguns amb les rendes més altes de Catalunya) i els més pobres en alguna nau abandonada, com hem vist tràgicament aquests dies a Badalona. Cal mirar, doncs, d'atraure feina de qualitat, competitiva en el món on som, i, amb ella, el talent de les persones que hi viuen.

No, els pisos alts no arreglen tot això. Però una política combinada entre innovació econòmica, control de fluxes, gestió de l'espai públic i una oferta cívica com la que podem oferir (cultural, associativa, esportiva, paisatgística...) sí que pot fer força coses.

Hi ha altres problemes associats, sí. Per exemple, l'accés a l'habitatge, tot i que aquests sectors inclouen promocions d'habitatge protegit. O la dotació de serveis públics (educatius, sanitaris, etc.), pels quals també els sectors esmentats preveuen reserves de sòl. Que no n'hi haurà prou? Segurament no. Però que hi ajudaran, això també. 

Potser és per això que, tot i criticar-ho el seu dia, durant els quatre anys que CiU va ostentar l'alcaldia, no en fes cap canvi substancial.

Foto: La nova plaça del sector del Rengle, Ajuntament de Mataró.

Contra el control del país

 

La victòria de la candidatura independentista al rectorat de la Universitat de Barcelona, la setmana passada, se suma a la campanya de control de les institucions de la societat civil, promoguda principalment per l'Assemblea Nacional Catalana i aplaudida, en principi (almenys no criticada per ningú), pels partits d'aquesta tendència. L'assaig culminat amb èxit a la Cambra de Comerç de Barcelona, tot i que el president de la qual, ara, en vol treure rèdit per la candidatura puigdemontista i la seva pròpia promoció política, fa pensar que la campanya va per llarg. Que té ambició, i que provarà altres àmbits. És bastant evident que caurà aviat el Barça, per exemple, o que determinats sectors ho pretenen provar fins i tot a l'Església catòlica, com s'ha vist els últims mesos amb l'assenyalament a l'arquebisbe de Barcelona. 

Sembla una contradicció. Si el procés per a la independència ha acabat com ha acabat, si no tenien previst cap pla mínimament esbossat per fer-la efectiva a curt i mig termini, ¿quin sentit té, ara, ocupar les principals institucions civils del país (i les no tant principals: ateneus, associacions diverses, corals...)?. També minva el suport a la independència com a objectiu entre els ciutadans a les enquestes, baixa notablement la presència de llaços grocs i estelades a l'espai públic i els seus principals partits, tot i que estan condemnats a governar junts si sumen el proper mes de febrer, mantenen una competició caïnita que paralitza tota acció de govern. 

Però a mi, això, em confirma que l'objectiu principal de l'independentisme no és exactament la independència sinó el manteniment del poder autonòmic per part dels sectors socials que li donen suport i les seves xarxes de poder i, en segon lloc, qui ho lidera, qui s'emporta el botí d'un milió i mig (o dos milions) de votants que hi ha en joc. El control de les institucions no governamentals és clau pel manteniment de la cohesió d'una majoria com aquesta. Per moltes raons, però la principal és que el clima del país mantingui la tensió (resolucions universitàries, escridassades al futbol, moralització del conflicte, etc.), de manera que els que no som d'aquesta corda (és a dir, la majoria de catalans) ens sentim com un pop en un garatge, desorientats i fora de lloc. I, en cas que perdessin les eleccions (i, amb elles, per exemple, els mitjans oficials de propagació de la ideologia que es pretén dominant), seria el coixí des del qual bastirien la reconquesta.

Amb aquests plantejaments, doncs, no és cap bestiesa que ningú estigui treballant, de fet, per aconseguir cap independència. I que es presentin dubtes dels més abrandats de cara a treballar per un marc polític amb la resta d'Espanya favorable als interessos de Catalunya. El manteniment de la tensió ho és, en realitat, del bloc electoral que se n'està beneficiant, i volen que duri el màxim possible. I que, mentre ens ho mirem, mira de guanyar temps i quotes de poder més enllà de la política. A banda d'un país més tens, també el necessiten més homogeni, menys divers, com a nacionalistes que són. Tot plegat, esclar, si uns i altres ho permetem. Per sort, demà convoquen eleccions.

El vot catòlic

 

Diuen que aquest febrer hi ha eleccions, de nou, al Parlament de Catalunya. Potser és un bon moment per repassar si hi ha algun comportament homogeni dels votants que es declaren catòlics. A les recents eleccions als EUA, on els analistes disseccionen tots els segments possibles, diuen que una majoria de catòlics, pels pèls, ha preferit el catòlic Biden al protestant Trump. Esclar que, allà, els catòlics són una minoria més (tot i que rellevant) i aquí, potser se’n fa dir molta més gent que no pas s’ho acaba de creure. Però el cert és que a les enquestes, malgrat ser cada vegada un nombre minvant, hi ha moltíssima gent que se’n declara.

L’última enquesta oficial que relaciona confessió religiosa i política, l’òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió del mes de juliol, publicada a l’octubre, diu que els catòlics són un 52% (quadre 3.1.1.62), amb una notable diferència per trams d’edat. Al quadre 3.2.3.62 s’estableix la divisió per record de vot. Allà hi podem veure com els catòlics reparteixen els vots en el mateix ordre que la resta de ciutadans, heterogèniament. Dins de cada opció, tanmateix, la proporció interna de votants catòlics (3.2.1.62) és lleugerament diferent. El partit amb més catòlics és el PSC (70,2%), seguit de PP, Cs, JxC, ERC, CeCP i CUP, amb només un 26,8 %. Hi ha una llista inversa, més o menys, en relació al percentatge d’ateus, la segona religió del país, sigui dit de pas.

On hi ha una interessant diferència és en la pregunta que es fa sobre la independència (ja sabeu, el tema amb el qual ens han entretingut aquesta dècada perduda). Doncs bé, si la majoria de catalans es declara contrari a la independència, pels pèls (46,3% de no contra 45,5% de sí), el comportament del votant catòlic encara és més contrari. Un 50,2% de catòlics es declara contra la independència, mentre que els partidaris arriben a un 41,7% (quadre 3.2.3.54). El que són vuit dècimes de diferència en el conjunt dels electors catalans, s’eixampla fins a vuit punts i mig en el cas dels catòlics.

Potser algunes coses, des de la real transversalitat i pluralitat dels catòlics catalans, valuosíssima, fins a l’ús preelectoral de la inquina contra l’arquebisbe Omella des de l’actual poder autonòmic, s’expliquen millor després de llegir aquestes enquestes que encarrega el mateix Govern.

Article del número d'oct-des. de 2020 de la revista Foc Nou. També s'ha publicat a Catalunya Religió i, en castellà, a Religión Digital.

La pandèmia i la vida

És la vida el més valuós que tenim? Hi ha coses o persones per les quals la sacrificaríeu o la posaríeu en risc? Aquí, al confortable Occident, aquestes preguntes són de saló, o d’acadèmia o, tirant llarg, de llibres d’autoajuda. Només se’ns plantegen seriosament quan hi ha una amenaça real. Una malaltia terminal amb alguna remota possibilitat de ser curada. Un avortament. De vegades, poques, davant una mort practicant esport de risc. Bé, ara, amb la pandèmia, a cavall entre les dues situacions (és a dir, sempre en el pla teòric, però tenint al davant xifres diàries de morts per la covid-19), és un debat viu. Com a mínim, entre algunes persones properes a mi molt crítiques amb les mesures obligatòries de confinament i protecció de les autoritats sanitàries.

Cal dir d’entrada que un servidor —amb tota la humilitat que és possible de practicar— compleix escrupolosament aquestes mesures, és incapaç de refutar o defensar cap pla específic de contingència epidemiològica i, alhora, respecta que hi hagi qui les critica, només faltaria. Però sí que m’atreveixo a posar en dubte els arguments que esgrimeixen: que la vida, sense poder ser exercida amb llibertat, sense poder tocar-nos o respirar junts, o el que sigui per mesures que consideren absurdes o abusives, no val la pena, no és vida. O que l’obediència col·lectiva a les normes sanitàries pressuposa una obediència a qualsevol altre caprici de l’Estat. O que tot plegat no és més que una excessiva por a la mort en una societat que tendeix a fer-nos-la oblidar, excepte els milers de suïcides anuals, en nombre creixent, per cert.

Tot i aquests riscos, que la publicitat i llibertat d’expressió dels seus discursos ja desactiven una mica, aixeco el dit per dir, només, que sense la vida no hi ha res possible. Fins i tot quan aquesta vida és miserable, desesperançada o mediocre. Diria més, és quan és tot això que encara fa més possible una vida plena que no una vida aparentment satisfeta (moralment, espiritualment, emocionalment, econòmicament…). Els que demanen no tenir por a la mort —tot i que ho subscric en el fons—, de tant en tant haurien de mirar de no semblar-se als cínics predicadors que justifiquen la impossibilitat de canviar res en aquesta vida amb la coartada d’una altra vida fora d’ella. Els impacients que s’abracen o abaixen la mascareta per fer petons, perquè “amb tu no puc tenir distància”, o fins i tot “perquè per estar amb tu no em fa res contaminar-me”, potser haurien de ser una mica més conscients que la pròpia infecció, també quan un no n’està conscient, és un agent contaminant de tercers, als quals hauran de renunciar a relacionar-s’hi, doncs.

De nou, en un món acostumat a tenir-ho tot a l’abast i a menysprear els límits, començant per la mort —és cert—, mesures dràstiques i col·lectives, i coercitives, de contenció ens incomoden, com és natural. Segurament menys als que han fet de la contenció, del límit, una línia coneguda, un marge, un bonic claustre fronterer des del qual contemplar el jardí. Però fora de la vida no hi ha vida, ni tan sols la Vida Eterna, per qui hi cregui. Fora de respirar, menjar i reproduir-se no hi ha cultura possible, ni moral possible, ni goig possible, ni ànima possible. I és exactament per això que ara se’ns demana preservar-la. La nostra i la dels altres, que —de fet, com sempre—, van juntes.

Publicat a la web de la revista Valors.

El baturro, l'Omella i la Capella

El senyor Pere Aragonès, vicepresident amb funcions de president de la Generalitat de Catalunya (uf), va mostrar ahir a Twitter, que és on viuen permanentment alguns polítics, el seu delit per tancar esglésies.

.@perearagones, sobre la missa a la Sagrada Família: "No podem tancar esglésies perquè a la Constitució espanyola el dret a la religió és fonamental i el dret a la cultura no" https://t.co/EAyhlVYvuV

— NacióDigital (@naciodigital) November 8, 2020

Com que "tancar mesquites" o, millor, "tancar sinagogues", ja estava pillat de fa temps, agafem la fòbia més nostrada i voilà, ja tenim excusa, ja tenim boc expiatori. L'Església catòlica i la Constitució espanyola en un mateix tuit i tot en ordre. Lliure de pecat. Tot plegat venia per la polèmica desfermada a Twitter (sí, tot queda a casa) arran de l'acte de beatificació de Joan Roig i Diggle, que va tenir lloc a la Basílica de la Sagrada Família dissabte passat. Basílica també expiatòria, per cert. Tot i respectar religiosament les prerrogatives establertes per les autoritats sanitàries (sí, la mateixa Generalitat), se'ls acusava de fer un acte massiu, ajornable, en plena onada tant de contagis com de restriccions. La xarxa es va omplir de tuits, ja us podeu imaginar de quin estil. Com que feia poc que la consellera Alba Vergés, consellera de Salut, s'havia fet un embolic considerable quan li van preguntar per què podem anar a missa i no al teatre, el fil conductor de la polèmica a Twitter va continuar per aquest camí ral, amb un alt grau de "cultura indignada".

☕️ Per què es pot anar a missa o a un museu i no al teatre?

👇 Aquesta és l'explicació de la consellera Alba Vergés.#GemmaNiergaRTVE @RTVECatalunya @radio4_rne pic.twitter.com/MxY7OdDgFB

— Cafè d'idees (@cafedidees_rtve) November 5, 2020

A ningú li va passar pel cap que el culte religiós sigui un dels drets fonamentals, es veu, com bé argumenta el senyor Roger Medina en aquest recomanable post. A ningú, excepte al senyor Pere Aragonès, vicegeneralitat amb funcions de Catalunya del Govern provisional o com es digui, que va trobar en la Constitució (sobretot perquè és espanyola) el greuge comparatiu de trobar fonamental la llibertat religiosa, ignorant que també ho diu la Declaració Universal de Drets Humans.

Però anem a pams. L'acte de beatificació, segons informa l'arquebisbat de Barcelona, estava fixat de fa un any. Tant l'Ajuntament de Barcelona com la Generalitat de Catalunya i, compte, també els mitjans de comunicació, no només n'estaven assabentats, sinó que van ser convidats a participar-hi. Uns en la seva funció representativa i els altres en la seva funció informativa. L'acte es va adaptar a les normes vigents. Es va convocar, així, els assistents, molt per sota de l'aforament permès, entre ells aquestes digníssimes persones. En els dies previs de l'acte de beatificació, mentre confirmaven agendes, a ningú li va semblar malament l'acte, incloses les autoritats sanitàries. Durant la beatificació, tampoc ningú va piular. Compte, hi van assistir el senyor Khalid Ghali, comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós de l'Ajuntament de Barcelona, i el senyor Xavier Bernadí, director general de Dret i d’Entitats Jurídiques, del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya. Com a representants oficials, van seure en lloc destacat. També hi va assistir el regidor Albert Batlle, però a títol personal. I després, en les cròniques de l'acte, ningú va mencionar aquest gran pecat mortal. Valgui com a prova l'excel·lent text de la directora de Catalunya Religió, la Laura Mor, en aquest mitjà, el mateix dissabte a la tarda.

Però diumenge, després per passar per la prova del cotó moral de Twitter, aquesta nova Inquisició a la qual els polítics han jurat lleialtat, les coses van canviar. Ara resulta que tothom "ja ho veia". La consellera Vergés va córrer a desmarcar-se'n i a "obrir expedient" als organitzadors. Obrir expedients en diumenge demostra la innegable competència i celeritat d'aquests servidors públics. La consellera Capella, titular de Justícia, de qui depenen les relacions (?) amb les confessions religioses, va córrer encara més i va anunciar noves restriccions al dret fonamental de llibertat de culte, limitant fins a cent el nombre màxim d'assistents permesos, una xifra que no s'atreviria a proposar per limitar els drets polítics o els drets sindicals dels catalans, suposo. Quin diumenge tan profitós.

Per evitar noves concentracions multitudinàries en actes religiosos, @afersreligiosos portarà al #PROCICAT una proposta perquè, a més de la limitació actual del 30% de l’aforament, NO s’hi puguin reunir més d’un centenar de persones, malgrat es facin en espais amb gran capacitat.

— Justícia (@justiciacat) November 8, 2020

Els mitjans de comunicació també han demostrat, en alguns casos, la seva ràbia o empreyament. I alguna conya, tot s'ha de dir. Es veu que abans de passar per Twitter tot eren flors i violes i després tot és indignació. A casa ho diem d'altra manera: hipocresia. Pura hipocresia.

Què va passar? Doncs que de cop, al cap del senyor Pere Aragonès, president provisional de la Vicegeneralitat en funcions de Catalunya, li va venir el clic. L'acte era presidit per un altre aragonès, el cardenal Joan Josep Omella, bèstia negra de l'independentisme per la seva defensa d'una societat reconciliada. I com en una batalla baturra, el mateix dia que l'Aragonès, el de Pineda (sí, el net de l'alcalde franquista), deia que volia ser president de la Generalitat, no va trobar una millor manera que ficar-se amb l'aragonès (l'arquebisbe, que té el català de llengua materna) al crit de "senyora Capella, atrapi l'Omella". Ja li havien obert un expedient per un fet similar (per cert, ja l'han tancat?), ja li havien fet vudú des de Waterloo, el president anterior (que d'alguna manera també era substitut) l'havia blasmat i el Leviatan de Twitter ja l'havia crucificat, pels motius que vaig fer notar aquí. Doncs ho tornarem a fer, i avall que fa baixada. I fem veure que no en sabíem res, com en lo del procés.

Segurament no era el més políticament correcte, ni el més adequat, no ajornar aquesta activitat. Aquí ha fet bé l'Arquebisbat de Barcelona començant per demanar disculpes. Es veu que Omella i Illa són els únics que es disculpen, a Espanya, per cert. I seria oportú que la seu arquebisbal reflexionés una mica més sobre les seves mancances de relació amb l'opinió pública i amb les autoritats. Tenim un arquebisbe, tres bisbes auxiliars... però cap primer minstre, em temo. Ara bé, dit això, la desproporció de les crítiques, el poc respecte a la llibertat religiosa (hi ha qui es pensa que això només afecta els infaustos catòlics) i, sobretot, la hipocresia ridícula en la qual s'empara el poder independentista i el seu cor de simpatitzants contra el nostre arquebisbe són i han de ser del tot denunciables.

Per acabar, ningú parla del més damnificat per la polèmica. El pobre màrtir Joan Roig i Diggle, ara ja beat, laic masnoví de 19 anys, fejocista, assassinat al principi de la nostra Guerra. Alguns (encara) posen pegues a la beatificació de màrtirs de la guerra. A mi em sembla que és tot el contrari. Les ferides només es curen si es tracten, com saben molt bé els promotors de les lleis de recuperació de la memòria històrica. Revisitar la memòria pot servir per reviscolar els bàndols, sí, però també pot servir pel contrari, per fer bandera de la reconciliació i la pau, del perdó. Em sembla, beat Joan, que tindràs molta feina.

Publicat avui a Catalunya Religió.

Deu mil soldats russos

 

Aquest matí hi ha hagut un seguit de 21 detencions, ordenades pel Jutjat núm. 1 de Barcelona a la Guàrdia Civil, en el marc d'una investigació sobre el finançament de l'operatiu independentista de setembre i octubre de 2017 i una sèrie de ramificacions, “l'origen de les quals era la Diputació de Barcelona i la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes”, segons el comunicat publicat el Ministeri de l'Interior. S'han pres les declaracions oportunes, s'han fet escorcolls, s'han imputat alguns delictes i a hores d'ara em sembla que encara n'hi ha uns quants de detinguts. Corre cuita, les organitzacions de l'independentisme han titllat l'operació de "repressió", n'han culpat Pedro Sánchez (fot-li, que és de Reus) i s'han organitzat algunes concentracions. Entre les informacions que s'han publicat de la interlocutòria judicial, destaca l'indici de relacions amb el govern rus, el qual presumptament hauria posat a disposició deu mil efectius armats per ajudar a la independència de Catalunya. El delicte seria gravíssim. Però tothom s'ha posat a riure.

No és la primera vegada que se'n parla. Dels rumors, les visites d'un dels detinguts a Assange i algunes despeses sospitoses del mateix anys 2017 fins a la detenció, fa uns mesos, del que podria ser l'interlocutor de Puigdemont amb els serveis russos (amb la confirmació dels contactes per part d'un mediador rus una mica desmemoriat), aquesta qüestió no ha estat mai prou aclarida. D'una banda, esclar, hi ha la lògica. A Rússia li interessa desestabilitzar la Unió Europea i no té massa manies en intervenir a l'exterior (recomano la minisèrie La ley de Comey, a  Movistar +). De l'altra, una certa desesperació de l'independentisme en no trobar enlloc cap mena de suport internacional a la seva noble causa. Certament, la invasió de Crimea i la seva autodeterminació, no reconeguda per la comunitat internacional, podria ser un bon esquer pel mètode català, que tindria el mateix valor jurisprudencial. Una causa comuna. A mi, però, em va recordar tot plegat El sastre de Panamà, una novel·la de John Le Carré (i pel·li del 2001) en la qual un intermediari exagera el poder de l'oposició panamenya per endur-se 10 milions de dòlars dels serveis secrets anglesos.

Fan riure

Si això dels deu mil soldats ens fa riure tant és perquè sabem que, efectivament, ningú del món es va prendre en sèrio el procés d'independència de Catalunya, ni tan sols els russos amb ganes de marxa. Cap govern europeu, evidentment (prou feina tenen), però tampoc cap govern occidental, ni oriental, ni als antípodes. Ara riem, però al voltant del famós referèndum de l'ú d'octubre, als independentistes que em trobava els preguntava el mateix: "¿quants governs reconeixeran la República Catalana quan el president la proclami?" i jo els responia, de seguida: "ja veuràs com cap". Tots ells em deien que estava molt equivocat. "Fins ara, el conseller Romeva ha fet una feina molt discreta però molt eficaç i sortiran reconeixements per tot arreu", em deien els pobres incauts panamenys. "No és que sigui discreta, és que no hi és; no hi ha absolutament ningú", els repetia. Bé, no és només perquè ja m'havia llegit Le Carré, que deia això, o perquè fos un visionari. ni molt menys. Tothom amb dos dits de front que no formés part de la "il·lusió col·lectiva" ho tenia claríssim. Bé, cap dels meus interlocutors ha tornat a obrir boca sobre el tema. "Ho tornarem a fer", això sí.

¿No tenien cap suport perquè eren uns mandrosos? De la mateixa manera, ¿no tenien cap estructura d'estat a punt, ni cap pla d'implantació, ni res de res, perquè tenen un os a l'esquena? Potser sí. O potser no. Potser no tenien cap intenció de declarar cap independència. Ves a saber. Però feien com si sí que la tinguessin i aquest és el problema. En primer lloc, perquè van activar els mecanismes per a la legitimació de la secessió, com les lleis al Parlament, el simulacre de referèndum, la mobilització per a l'obstrucció de la justícia (2017) o els aeroports (2019). I en segon lloc, perquè van jugar a espies (poc o molt, ja ho veurem) amb uns interlocutors perillosos i amb objectius contra la integritat territorial d'un país sobirà i dels seus habitants (vostè i jo, per si no m'havia entès). Encara que hi enviessin un sastre tronat.

Però això tot just comença. Inoportunament (tots els actes judicials ho acostumen a ser, de fet), el principi de realitat sempre s'acaba imposant al principi de plaer. Ja veurem com acaba, si com una comèdia o com un drama.

Classe d'islam

Jo, perdoneu, els profes de religió que conec són excel·lents professionals que tenen un temari i una pràctica de gran qualitat, pel que m’expliquen. Sobretot quan la comparo amb la de la meva època, a anys llum. Quan comproves, a més, la formació permanent que fan els dos sindicats de mestres de religió (2!), o del secretariat interdiocesà corresponent, aplaudeixo amb les orelles. Si mai hi ha la famosa classe de cultura religiosa que hauria de substituir la d’educació catòlica, segons el cànon políticament correcte, voto ara mateix perquè s’assembli al màxim a com es fa avui la de la religió catòlica. Professional, laica (com a mínim, sense clergues pràcticament), rigorosa, competent. No només “per entendre els quadres del Prado”, com diuen alguns, sinó, sobretot, per gestionar millor els veritables quadros que protagonitzaràs tu a la teva vida…

Dic això perquè tinc grans reticències al desplegament aparentment mimètic de la classe de religió islàmica en fase de prova en alguns centres catalans, aquest curs. Com sabeu, emulen el mateix procediment que en el cas de la religió catòlica, amb l’elecció de mestres per via confessional inclosa. Però dubto moltíssim, i espero que no siguin prejudicis ni fòbies, que la relació amb la modernitat i, sobretot, el know how adquirit, sigui el mateix en ambdós casos, vostès em perdonaran. Des dels acords que ho fan possible ençà hi ha força exemples per corroborar-ho.

Em sembla que una “mala llei”, els Acords de la Santa Seu de 1979, ha desembocat en una bona assignatura de religió a la pràctica i que, en canvi, un “bons acords”, impecables, com els de l’any 1993 amb les confessions no catòliques, poden tenir com a resultat un greu error del qual només se salvi la bona consciència dels administradors, no pas la bona educació religiosa dels infants. En fi, ja ho veurem quan acabi la prova, potser. Però, com diuen en castellà, “lo mejor es enemigo de lo bueno”. Hauria de ser al frontispici del despatx de qualsevol governant.

_____________________

Article a Foc Nou (set.-des. 2020)

Els pagesos de Josep Pla

Cites del llibre de Josep Pla Els pagesos, Obra Completa VIII, Ed. Destino, Barcelona, 1975 (2) 

El pagès i el seu món

¿Hi pot haver res més característic del temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d'uns milers de cretins que viatgen sense veure res? (p. 13).

El nombre d’idealistes cada dia augmenta. Cada dia és més gran el contingent de persones que somnien l’impossible i que per aconseguir-ho passen per sobre de tot el que se’ls presenta. Les persones que s’acontentem amb el que simplement tenen, amb la matèria del nostre pa de cada dia, els materialistes, som considerats uns perfectes infeliços. Però —cosa curiosa!— en la premsa, en les conferències, en els llibres, els materialistes som objecte d’una crítica ferotge, àcida i destemperada, i si es perd algun cop de garrot cau sobre les nostres espatlles indefectiblement. Som presentats com els causants de tots els mals, de les més perilloses calamitats de l’època. S’han de tenir grans ideals —diuen—, o sia cotxes de vuitanta-mil duros... S’ha de tenir l’esperit esvelt i alterós, etcètera (pp 27-28).

Per aprendre alguna cosa s'ha de saber escoltar. Jo desconfio de les persones que no saben escoltar: solen ésser fanàtiques, grotescament dogmàtiques (p. 31).

En els pobles rurals considerats d'una certa importància -encara que es tracti d'una mínima expressió de la importància- hi ha sempre dos cafès —el cafè i l'altre cafè— per la mateixa raó que hi ha sepre dos grups humans o faccions irreconciliables (p. 56).

No he posat la paraula entre cometes perquè estic una mica tip de paraules posades entre cometes i de tenir el cervell entre cometes: la paraula de referència és perfectament clara i perfectament comprensible (p. 73).

Joguinejar mentalment, fer, en el cap i en el diàleg, el gat i la rata, els pagesos ho feren sempre. La seva taujaneria mental és tan incoherent com el llenguatge que la manifesta. Quan se senten saturats econòmicament, la seva taujaneria augmenta a simple vista. La seva il·lusió llavors és fer el mofeta, prendre el pèl. Prendre el pèl és una de les coses que agraden més als pagesos. Quan prenen el pèl a una persona, tenen l'agradable sensació que fan el viu; sentir-se que són vius els fascina. Sovint us prenen el pèl i ni us n'adoneu. No us adoneu de res. Així és perfectament possible de tenir una llarga conversació amb un pagès —una conversació innòcua, grisa, àdhuc pesada i ensopida— i després resultar que us han pres el pèl d'una manera absoluta i definitiva. (p. 83)

En situacions així, els pagesos es tornen, a més a més, obvis; utilitzen refranys i frases fetes; es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. L'anomenada saviesa popular és la filosofia de les persones considerades intel·ligents perquè guanyen diners. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista —la suen, per dir-ho francament. Us amollen frases com aquestes: «Qui fa un cove fa un cistell. La navegació vol vocació. On hi ha la mort, no hi ha bona sort. Peresa, clau de pobresa. Qui primer arriba primer mol, si el moliner vol. Qui talla mai no s'enganya. El bou perquè llauri i la dona perquè guardi. No es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat...». (p. 86) 

Les persones que no estan habituades a tenir-ne, per pocs que en tinguin, de seguida vessen. En les ciutats, tot s'esdevé en les zones profundes, o sia més enllà del menjador. En els pobles rurals, tot succeeix a la carretera. (p. 87)

[Els pagesos] Són conservadors perquè creuen que la naturalesa humana no pot canviar i que en tota postulació de canvis s'amaga una trampa En tots els ordres de la vida, la humanitat d'avui creu que es poden tenir duros a quatre pessetes. Els pagesos no ho han cregut mai, perquè el seu fons psicològic és fet d'una granítica obvietat. En contrast amb la concepció d’avui, la seva concepció no és miraculista; el que no pot ésser no pot ésser! Aquesta és la seva veritat. (p. 135-136)

La meva idea és, doncs, aquesta; tota persona que viu en un medi caòtic, sistemàticament desgavellat, dominat per imponderables, es converteix, instintivament, en un conservador. Tota persona que viu en un medi d'inseguretat es converteix, aspira a ésser un home prudent. [...] Per fortuna, el conservadorisme excessiu és un pecat que es porta la penitència. De vegades de tan fort no conserva res i és, no sols inservible, sinó contraproduent. (p. 137)

Mentre els pobles es desconeixen, tenen el candor i l'aptitud per a entendre's; quan, a través dels contactes i de les mútues relacions, es coneixen, dialoguen, s'observen i es tracten, la comprensió es fa cada dia més difícil i l'odi apareix indefectible. En les relacions humanes, el coneixement no ha estat mai l'origen de l'amor. Sovint és el principi de l'odi. Entre els homes i les dones —generalment parlant— l'amor dura mentre es manté cec. (p. 147)

Hi ha persones que, pel fet de passar a ocupar un determinat càrrec, de poder posar les anques sobre una determinada cadira, esdevenen automàticament uns pretensiosos i uns imbècils. Persones que el dia abans de la seva —diguem-ne— ascensió eren tingudes Per normals, intel•ligents, enraonades i pacients, esdevenen, l'endemà mateix, uns enravenats i uns bufanúvols imponents. La reacció és immediata; de seguida que la gent veu que hi ha algú que seu en una cadira que no és habitualment la seva, la mira amb recel, la vigila, l'estreny amb la mirada i el pensament. [...] En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. [...] A tot arreu, l'acceptació d'un valor personal autèntic, d'una capacitat per a l'acció, d'una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura d'admiració. Ací és al contrari. Només la mediocritat és socialment plausible (p. 148-149) 

Els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal. En la naturalesa no hi ha res que mori totalment; en la naturalesa tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Així, doncs, la mort és un problema personal, una cosa que ineluctablement s'ha de fer, però que interessa l'interessat d'una manera exclusiva. Se'n va sense pena ni glòria, sense alegria ni tristesa, amb la seguretat, però, que vagi allà on vagi trobarà una altra terra per cultivar i tenir. La mort, potser, en definitiva, no és més que un canvi de terra— una altra masoveria. Per això els cementiris els agraden poc, per no dir poquíssim. (p. 157)

—No us agraden els cementiris? 

—Home! Si, dels cementiris, se'n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S'hi ha d'estar massa estona, i això els fa perdre una mica. (p. 157)

Existeix, flotant, el record de la Mancomunitat. És un record que s'ha de qualificar objectivament de gloriós. Representa un moment fugaç de la nostra història moderna; l'únic en què es treballà seriosament per valorar la nostra riquesa agrícola, forestal i ramadera. (p. 188)

No he cregut mai que les persones, espontàniament, instintivament, tinguem gust, com no he cregut mai que tinguem intel·ligència. El gust és una cosa de molt poques persones, comptadíssimes, com la intel·ligència és també una cosa excepcional. Generalment parlant, el nostre gust és el dels altres, en cada moment. Quan el que podríem anomenar els dirigents —que generalment són els rics, en tant que compradors d'idees o de formes suggerides per intel·lectuals o artistes— encerten el to, la multitud s'hi afegeix i el bon gust, per mimetisme, és general. Si no s'encerta el to, el gust general és pèssim. Formen, doncs, una massa amorfa, sobre la qual incideixen formes i tendències alienes.  (p. 201) 

L'emigració arrenca de la misèria; però la misèria és un problema social, espiritual. Les condicions materials de la vida transformen la mentalitat humana. (p. 211)

Pel mer fet que uns s'inclinin cap a un cantó, apareixen de seguida uns altres que es mouen cap al cantó oposat. Gràcies a l'esperit de contradicció, la unanimitat és pràcticament impossible que es produeixi. Això és un bé. En les curtes temporades en què la unanimitat es manifesta —les curtes temporades en què la reacció es concreta— és com viure en un agregat de llunàtics i de folls. És una cosa difícil de descriure les abrivades d'entusiasme, la passió per la novetat; la fascinació del no-res arriba a graus elevadíssims. I de la mateixa manera que la tensió s'eleva l'interès es desinfla per raons indiscernibles. (p. 216)

El dia de la boda, les mares contemplen les seves filles amb satisfacció, com una obra acabada i llesta —exactament igual com les miraren el dia que descobriren que sabien donar menjar a les gallines. (p. 222)

El diner només s'estima quan es coneix el gust que té. Llavors es converteix en una disciplina que aclareix el cap i tranquil•litza els sentits. El diner s'estima en proporció del que es posseeix. Com més se'n té més s'estima i menys se'n gasta. Per això els rics solen ésser cada dia més rics i els pobres cada dia —indefectiblement— més pobres.  (p. 232)

Alguns creuen que la tendència a l'avarícia d'alguns pagesos és una arrel de l'antiga i continuada misèria. Més aviat em sembla que l'avidesa de seguretat que provoca l'avarícia només es pot sentir quan s'ha sortit de la misèria. Però en aquest punt hi ha una confusió produïda pel fet que la misèria i l'avarícia produeixen els mateixos efectes. El que s'assembla més a un pobre és un avariciós, perquè l'avariciós no és més que l'home que representa el paper de pobre. El pobre-pobre és generalment —dintre de les seves possibilitats— pròdig i malforadat. És per això que precisament és pobre. Per a ésser un avariciós autèntic, la primera condició és tenir algun quartet.  (p. 233) 

El campanaret

Fa anys, decennis, segles, que el ploricó es produeix en aquest país, no pas quan les desgràcies es podrien evitar, sinó després, quan no hi ha res a fer. És un país bonic —extraordinari. (p. 293)

Com que tenia una bona cama, alta i fina —potser la millor cama de la parròquia—, era francament partidària de discretament exhibir-la, cosa que produïa com un miratge d'oasi enmig de la inapetència genèsica que la feminitat rural creava. (p. 298) 

Els animals adaptats a la vida de l'home presenten algunes curiositats i resisteixen el dolor sense fer cap mena d'escarafall, s'abalteixen, s'ajoquen, es moren sense dir res, en un estat d'absoluta, aclaparada passivitat. És en el procés d'esmorteïment dels ulls que es pot seguir l'agonia dels animals. Ara, proveu de deixar de donar-los menjar a les hores habituals i constatareu el guirigall que es forma a les quadres de les vaques, dels animals de peu rodó, dels porcs, als cortals del bestiar de llana, als galliners, als conillars. Tota la ménagerie protesta utilitzant tots els seus mitjans de manifestar-se, sense compliments, llançant el crit al cel de la manera més destrempada. (p. 329)

—Potser la trobarà massa espessa... —li digué un dia la Carmeta en presentar-li un tupí de sopa de menta. 

—No, Carmeta, no. En lo espès, Déu hi és; en lo clar, encara hi ha d'anar. (p. 335)

No senyor. Les bones notícies no són pas cosa dels diaris. Són cosa de la gent, i la gent se les guarda. Fa com amb les cartes. Jo no he rebut mai cap carta per donar-me una bona notícia. Les que m'envien són per comunicar-me una desgràcia o altra. I es comprèn. A qui vol que li passi pel cap de donar una bona notícia? Si mai n'he tinguda cap, penso; els altres que es fotin! I me la guardo. (p. 339)

Aquest país, que té, en el seu passat, l'íntima meravella vigorosa del temple romànic, arribà en la seva despersonalització a la intranscendent badoqueria del barroc buit, superficial i eloqüent. És com passar de la sensualitat sana a l'onanisme. (p. 362)

L'avi Verdera creu en tot. Com que no té confiança en res concret, ha de creure en tot —per si un cas!  (p. 409)

Hi ha moments que fer el senyor consisteix a ser un imbècil; ara consisteix a ser un bandarra. La vida és ondulant. (p. 413)

El règim de solteria és dolent a l'hivern. Més de quatre pagesos s'han casat perquè el matrimoni és un element positiu important contra el fred.  (p. 419) 

El carrer estret

Com més buida és l'existència més soroll necessita. (p. 513)

Si cada nit, en el moment d'anar a dormir, tinguéssim la força i la gosadia de recordar el que hem dit durant el dia, quedaríem espantats de constatar la quantitat d'estupideses inútils, gratuïtes, generalment malèvoles, i àdhuc sovint malignes, que durant les últimes hores hem produït. (p. 525)

—Què vol que li digui? No sé com explicar-li-ho, francament. Massaguer, el rellotger, és un animalàs fred, i com a home, ¿comprèn?, més que petit és mínim. La seva senyora, la Caterina, que és molt bona persona, va una mica curta, com li ho diré?, d'amor, de tendresa, de melindro...

 —Vaja! Li falta calor de niu, com diuen a les comèdies... 

—Perdoni! Això no és cap comèdia! Dir que això és una comèdia és fer un tort a la senyora Caterina.

 —Però jo no dic pas que això sigui una comèdia! Continuï, Francisqueta... 

—Doncs sí. El que li deia. Li falta alguna cosa. Li falta alguna cosa i no la poden treure d'aquí. Massaguer és un banau aturat i distret. No és pas que salti, com les llagostes de rostoll el mes d'agost de rega en rega. Ni això! Massaguer és dels del plat únic... però és una nevera! Cada nit, la pobra Caterina s'arregla i s'empolaina com si fos la primera vegada. Si veiés quines camises, quins jocs de camises i quins flascons d'aigua de colònia i d'olor més capritxosos i fins no té! En té una de color lila, amb unes puntes de color torrat, que li arriba fins al genoll, pobreta, comprada a la Boqueria, que és una preciositat. Quan se la posa, sembla, pobra infeliç, una princesa... I total per a què? Total per a res! Massaguer dorm que dorm, com un enze...

 —És ben trist, realment... 

—Diu que és trist? Jo no sé per què han de casar-se aquests palets de riera. Clama al Cel! Si complissin com Déu mana l'epístola de sant Pau...  (pp. 596-597)

Quin nom —Dolors— de posar a una persona, Déu meu! La seva amenitat és realment escassa. Penso: si, a aquesta senyoreta, li haguessin posat desgraciada —i en aquest cas s'hauria anomenat Desgraciada Martí —, potser li haurien fet favor. (p. 610)

En el nostre país són rares les persones que quan no saben una cosa tenen la discreció de confessar-ho explícitament. La gent es pensa que prendre aquesta determinació implica una minva de la categoria social i de la pública consideració. En definitiva hom està convençut que la discreció fa perdre diners i que la barra és el principi de tota possible categoria. Així hom es considera obligat a fer el viu, és a dir, a simular, permanentment, una universalitat de coneixements. Des de la més tendra infància hom aprèn de fer el viu. Tothom fa el viu. Tothom ho sap tot en tot moment. En una societat així, el diàleg, és clar, esdevé impossible. ¿De què poden humanament parlar les persones que a priori ho saben tot? No poden parlar de res. Per això gairebé tota la nostra vida social consisteix a fer-nos mútuament l'ullet.  (p. 618)

De monògams pràctics n'hi ha molts en el país, perquè no hi ha més remei. En teoria n'hi ha poquíssims. (p. 624)

—També s'hi vol casar, vostè, Enriquet? 

—Sí senyora. Després de tot, un mal moment, tothom el pot tenir...  (p. 647)

A la gent grisa, opaca, corrent, que pobla la superfície de la terra, no li esdevé mai res de particular, res de nou, res d'important. La vida comença, la vida continua, la vida s'acaba en circumstàncies més o menys semblants, disposant de més o menys diners, amb més o menys sensibilitat, amb més o menys lucidesa. En realitat no passa res més. Les novel·les...? On són les novel·les? Les novel·les no es troben més que en la imaginació dels novel·listes, els seus personatges són pures il·lusions del seu esperit, que els lectors confonen, per esperit de modèstia, amb ells mateixos. Un món actiu, actuant —de quina manera!—, però que no pot expressar-se, es troba explicat en les novel·les. Però l'acció de les novel·les és el secret dels qui les llegeixen. (p. 669) 

Quan una relació humana arriba a equilibrar l'afecte i la ironia, la cordialitat i la reticència, assoleix un punt de maduresa que la fan importantíssima. (p. 670)

Podeu trobar el text sencer aquí.