- "Sin embargo, a pesar de todo lo dicho, me preocupa el clima que estamos creando. Tengo la impresión, desde hace mucho tiempo, de que lo políticamente correcto se está convirtiendo en una losa que no corrige el pensamiento represivo, sino que lo esconde en las catacumbas, lo enquista y, quizá, le permite una larga vida en la clandestinidad. Estoy a favor de luchar contra las tesis de don Aquilino y de regular las leyes que desmientan sus miedos y sus prejuicios, y de que pierda en todos lo frentes. Pero también estoy a favor de que su pensamiento aflore a la superficie, de que sepamos qué piensa la sociedad, más allá de lo que le parece correcto decir, para quedar bien".
- "Al final resultará que tendremos una sociedad que sólo se atreverá a decir lo que queda bien en los salones públicos, pero que ahondará más en sus prejuicios y en sus miedos callados, sencillamente porque los hemos ignorado".
- "La forma de combatirlo, desde mi punto de vista, no es con la demonización de los pocos que se atreven a verbalizar el pensamiento de muchos. La forma de combatirlo es venciendo dialécticamente y convenciendo".
L'abat Soler
A rel del tema de la Llei, i de parlar lliurement també, val la pena llegir l'entrevista que El Punt dedica avui a Josep Mª Soler, abat de Montserrat, qui mostra un tarannà absolutament allunyat del redicalisme de la minoria conservadora de l'Església, proposa algunes línies de treball per acostar posicions i, a més, demana una actitud positiva del missatge de l'Església al món. Soler (això ho deuen fer els aires de Montserrat) és un home optimista i proposo que siguin aquests amb els que ens fixem els que segurament no ho som tant.
L'Abat Josep Mª Soler (Foto: El Punt)
Molts catòlics, pocs missaires
Seguint amb el tema, així podríem titular les conclusions d'una part d'un recent estudi del CIS, a banda d'altres (satisfacció amb la feina, o l'alta edat d'emancipació dels fills, etcètera) que avui ressenya El País. D'aquesta manera, un 78% dels enquestats diuen ser catòlics (un 1,8% d'una altra religió, ho dic per desmuntar algun esquema sobre l'auge del l'oferta religiosa), però un 51% reconeix no anar gairebé mai a missa. Un 17% diu anar-hi de tant en tant, un 11,4% alguna vegada al mes i només un 18% reconeix anar-hi gairebé cada diumenge o festius. En fi, els no creients sumen un 12% i els ateus un 6%. Aquesta radiografia val la pena de retenir-la. D'una banda, per constatar que la majoria de ciutadans se senten formar part de l'Església, bo i no practicar (no és només aquí, passa en l'amor, en la política, en el futbol, a la feina...) Per això , d'entrada (hi hauria més raons), encara avui l'Església és una institució a considerar i respectar d'una manera especial, malgrat que formem part d'una societat laica. I també ha de fer reflexionar l'Església sobre el grau de vinculació dels seus fidels, enormement versàtil (el que segurament ho fa més suportable), però també fràgil. Pensar una mica més en l'Església com a lloc d'acolliment i no d'exclusió, tal i com la representava Jesús mateix, com a àmbit de llibertat, com a lloc d'expressió de lànsia de transcendència... I fer-ho des de tots els punts de vista, el litúrgic, és clar, però també el pastoral, el comunicatiu. I és que hi ha molta gent, molta, que sembla que ho esperi.
Capgrossos a la blogosfera
:
11 comentaris:
Sobre el primer punt: Parlar lliurement i que siguin les teves paraules les que et desqualifiquin. No obstant dir el que va dir el Sr. Polaino pot fer mal a molta gent i representa una opció de pensament molt reduïda i radical. Sobre l'Abat Soler, que dir, que fantàstic! Sobre els missaires que puc dir si segur que sóc del grup majoritari, del contradictori... i sobre els bloggers que enhorabona!
Joan
Tots tenim força cntradiccions. En fi, el més interessant de la proposta de Rahola és que, sovint, el discurs real (per més minoritari o radical que sigui) no emergeix, i això acaba sent més dolent que bo.
família,
jo, que sovint desconfio del que em puguin dir els columnistes d'opinió, em pregunto: si tres persones que han tingut i tenen un gran pes polític com la Rahola, en Piqué i en Pujol estan dient això de que el llenguatge políticament correcte s'està estenent per tot arreu i que la gent no diu el mateix en públic q en privat... a qui es deuen referir? A ICV i al PSC, no? Perquè és clar, no crec q quan diuen això tirin pedres ni a PP, CiU i l'independentisme... per tant no deu ser pas tothom que fa això de dir el que toca, sinó els adversaris polítics... quina casualitat, no us sembla? No serà que la qüestió és dir qualsevol cosa per crida una mica l'atenció i quedar com el més honest de la colla?
joan
Joan, jo pensava que això del llenguatge políticament correcte ho haviem denostat tots, no? Ara que es continua practicant.. evident! Exemples a diari.
Joans,
No crec que el tema de fons del que diu Rahola sigui -estrictament- el llenguatge políticament correcte (per cert, recordeu un article de Xavier Rubert de Ventós defensant-ho?), que a vegades és sinònim de bona educació i de no apagar el foc amb gasolina. El tema, crec, és el de situar o no en el debat polític temes i arguments que fan nosa. És un debat difícil (ja sabeu que jo defenso la prudència com a màxima en política), però cal afrontar-lo, també per anar més enllà dels propis prejudicis. I això més enllà de les ideologies. La dreta, per exemple, té força prejudicis i ara es troba incòmoda davant l'aflorament de realitats que preferirien ignorar (homosexualitat, investigació científica, desenvolupament territorial). Però l'esquerra també en tenim, bé van de pressa a indicar-nos-ho els que tu cites. El que crec que cal desemmascarar, de latreviment de les dretes, és la sospita sobre que no val la pena canviar res, que hi ha coses que no es poden arreglar ni conciliar, i que això és prou per aturar les reformes. L'esquerra faria malament d'ignorar aquestes resistències (això és el que cal advertir), però ha de dir que, a diferència d'ells, sí que confien en la conciliació dels pols, en les coses "que mai no hem fet així", en la federació dels pobles... i com que sóc de missa fins i tot diria en l'amor als enemics. No sé si m'explico.
El principal defecte de l'esquerra, i més de la branca jacobina i espanyolista, és que només sap separar el món entre dretes i esquerres, bons i dolents.
No sé ben bé de qui parles. Per la meva part, em passo el dia defensant que aquestes línies de dreta i esquerra no ho poden dividir tot; òbviament tampoc els bons i els dolents, com tu dius. No hi ha temes de dretes i uns altres d'esquerres, a l'agenda política. Tampoc crec que hi hagi ni referents culturals, ni tecnologia, ni formes de vestir o pentinar-se... que es puguin atribuir a la dreta o a l'esquerra.
S'ha d'assumir que el debat dretes i esquerres és del segle XIX, ara, quan de Rato a Solbes hi ha tan poca diferència, Zapatero es recolza en la guerra de l'Iraq i tot el que pot relacionat amb l'església per separar-se del PP. Però en allò realment important, la política econòmica, de Rato a Solbes hi ha poca diferència.
Pedro
Deu ser que es configura al segle XIX, sí, però a la majoria de països normals, en democràcia, hi ha fonamentalment dos pols, un de més conservador i un altre de més agosarat, diguem-ho així. I amb tots els matisos i complexitats del món, evidentment. A mi m'agrada comparar-ho amb el moviment del cor, el sístole (el bombig cap endins) i el diàstole (cap efora). L'un sense l'altre, és clar, no són res. Crec que això segueix així al segle XXI, amb totes les variants i contradiccions.
Respecte a la política econòmica, crec que cal diferenciar el rigor, sempre necessari, de les opcions polítiques que, diguis el que diguis, hi són.
En matèria fscal, per exemple, amb rato va pujar la pressiós sobr els contribuents, però desigualment: va baixar la fiscalitat per capitals i va pujar per les rendes.
Llegeix-te la llei de grans superfícies comercials a veure què n'opines, el que sí que et dóno la raó és que el PP va il.legalitzar vergonyosament una opa completament legal sobre Iberdrola, en això no sé si anem a millor, però no anem a pitjor.
La llegiré.
Publica un comentari a l'entrada