dissabte, de juliol 09, 2005

Entre l'aigua i la boira *

Foto: capgros.com

Hi ha algunes coses importants a dir de l'exposició que acull aquests dies la sala d'exposicions de la Caixa Laietana i que aplega les millors obres presentades al 1r Premi de Pintura Torres Garcia - Ciutat de Mataró. La primera, el propi esdeveniment, que segurament revela algunes coses sobre la revitalització de l'associacionisme cultural i de les iniciatives de caràcter públic i obert del món privat mataroní. Això és un molt bon símptoma que, a banda de dir coses sobre com és de potent la nostra ciutat quan s'ho proposa, també porta el seu nom ben amunt. La segona és que es dedica a un pintor, Joaquim Torres Garcia, d'una interessant i complexa trajectòria personal i artística, que estigués vinculat un temps a Mataró, però que la seva vocació era, per dir-ho d'algua manera, mundial i no tan sols noucentista (per cert, aviat descobrirem un Mataró noucentista sovint massa amagat). També revela força coses, això i, en aquest sentit, fou una delícia l'acte de presentació, amb les autoritats catalanes, mataronines i de l'Uruguai, a més del crític Daniel Giralt-Miracle i d'un dels deixebles de Torres Garcia.

Però especialment el que ens ha d'ocupar més temps ha de ser la contemplació i el gaudi, aprofitant l'oportunitat, d'aquest conjunt d'obres, la majoria d'autors catalans i espanyols (bo i que el guanyador, merescut, Gustavo Díaz Sosa, és un cubà afincat a San Sebastián) i que ens permet fer un viatge ràpid pels corrents actuals de l'art contemporani. L'única limitació és que es circumscriu a la pintura, mentre que l'art actual té en la varietat de formes d'expressió un dels seus incentius. L'art que s'hi mostra ens diu fins a quin punt les avantguardes de principis del segle XX han esdevingut ja clàssics que, segurament hauran perdut part del valor, doncs. Me'n deixo molts, però vegem com ho fan. Clàssics als quals retornar (Miguel Rabasco; Mª Luisa Pérez, Marc Llacuna, José Luis Ayuda, Tomás...), dels quals abjurar, especialment des de l'hiprrealisme i les seves variants (Juan Zurita, Villarejo Llano, Gutiérrez Polo, Miquel Bosch...), o, senzillament, transcendir. D'aquests darrers, destaquen dos autors mataronins, el guardonat Josep Codina, que s'atreveix amb la textura en un llenç que ens parla sobre els plecs i les ruptures. Penso si potser parla de la vida, de la pell, dels trajectes, dels arguments, dels sentiments. I també Marta Duran, que al·ludeix a la música (la peça es diu Pentagrama) i mostra un paisatge de cinc figures, segurament pescadors, entre l'aigua i la boira. M'ha recordat el Barceló de les escenes africanes, especialment quan retrata l'època de pluja. Un retorn discret però valent a la figuració, a la representació humana, però després del tràfec de les avantguardes, del vent, de la pluja i la boira.


Cap comentari: