dijous, de juliol 14, 2005

Llibertat i seguretat | Causes del terrosime | Blair

Llibertat o seguretat?
:
Del debat sobre llibertat i seguretat que, pels que de tant en tant xafardegeu aquest blog sabreu que m'agrada, avui hi ha dues interessants recomanacions. Ambdues parteixen de negar que siguin dos valors diferents, ans al contrari. Sense seguretat, sense límits, sense sòl per o ntrepitjar, vénen a dir (encara que segurament amb conclusions diferents), no hi pot haver llibertat. La primera recomanació és el post de Josep Mª Terricabras. I la segona és un article de Fernando Savater a El País (a la foto, del diari citat) que, a grosso modo, subscric plenament.
:
Parla de Blair, elogiosament, i compara alguns dels debats amb els que hi ha hagut a espanya davant el fenomen terrorista. Front els que han titllat algunes mesures com a retall de les llibertats, Savater ironitza dient "En realidad, ha solido llamarse "progreso social" al recorte de ciertas libertades particulares a fin de conseguir mayor seguridad de bienes para la mayoría. La enseñanza general obligatoria, por ejemplo, o la no menos obligatoria cotización para la Seguridad Social, la velocidad máxima permitida en las carreteras, los impuestos y qué sé yo cuántas cosas más que limitan la libertad de elección de bastantes en nombre de lo que se supone mejor para todos, ante la indignación de neoliberales y de libertarios de derechas. Según el planteamiento digamos "progresista", la seguridad así conseguida permite un uso más eficaz y auténtico de la libertad a quienes de otro modo verían la suya coartada por la incertidumbre o la necesidad." Efectivament, quan els progressistes parlem de seguretat, parlem de tot això, també.
:
I continua "La seguridad es un ingrediente fundamental de las libertades públicas, lo mismo que sin éstas nadie está realmente seguro frente a las autoridades o entre los demás. Lo importante es que si desaparecen privilegios o se imponen ciertas incomodidades, sea de modo proporcionado y sin afectar nunca a las garantías fundamentales sobre las que se asienta la democracia (como creo que ha ocurrido en Guantánamo, por ejemplo)". Cita Montaigne, dient "De verdad, cuando se llega a unas situaciones tan apremiantes que no cabe aguantar más, acaso sería más razonable bajar la cabeza para prestarse un poco a recibir el golpe, en vez de llevar la obstinación hasta sus últimas consecuencias y mostrarse inflexible, porque si no se suelta nada, se da pie a que la violencia todo lo pisotee: cuando las leyes no pueden lo que quieren, más valdría obligarlas a querer todo lo que pueden" (Assaigs, I, XXIII).
:
Més endavant diu "Tanto lo ocurrido en Madrid como en Londres indica claramente que ha sido una consideración generosa hasta la negligencia de las libertades de expresión y reunión de ciertos grupúsculos lo que ha facilitado los crímenes que ahora deploramos (...) No es el celo policial lo que provoca los atentados, sino su ausencia lo que permite fraguarlos".
:
Terroristes amb causa?
:
Respecte a les causes del terrorisme, tòpic al que alguns s'acullen per esmorteir l'impacte dels atemptats com el de Londres, Savater pica fort: "Por supuesto, el terrorismo islamista tendrá sus causas, como todos los aconteceres de este mundo. Algunos pensadores nos han brindado las más profundas: el capitalismo salvaje, la arrogancia de Occidente, la injusticia universal, etc. Me extraña que nadie haya mencionado el Pecado Original, que también tuvo mucho vicio. Por cierto, el nazismo y el estalinismo tampoco carecieron de causas, quizá a fin de cuentas compartieran alguna con el terrorismo actual. En cualquier caso, lo urgente ahora es defendernos de sus ataques y proteger los mejores logros de nuestras sociedades frente a ellos".
:
El mateix diari, també sobre les causes del terrorisme, inclou una interessantíssima entrevista amb Rosemary Hollis, una experta aglesa en política internacional. Hollis minimitza el paper real de la religió en el fanatisme ("La religión por sí misma no es la explicación"), així com també el de la pobresa. I aduueix una forta identificació política amb allò que Gluksmann diu "el nihilisme" i a la substitució de la identitat nacional, de la comunitat nacional (us sona, això?) per la identitat virtual. "Buscan un lugar al que pertenecer y unos camaradas de armas en nombre de algo". És a dir, Internet els proporciona l'Islam o la idea força que el seu país (quin és el seu país?), o la realitat, no els ofereix. "Un francés descendiente de argelino que busca sus raíces no está interesado en el pueblecito argelino de sus abuelos, está interesado en el islam que tiene a su alcance en Internet, que no pertenece a ningún país, y lo encuentra a su medida precisamente porque él siente que no pertenece a ningún país". Però vaja, ens ho posa una mica més complicat.
:
Tony Blair per Jordi Pujol
:
Ja dic jo que Pujol està més bé fora del poder que governant. Bé, em permetreu la broma per dir que aquest poític murri (dit amb tot el carinyo i respecte, sincerament) reconeix en Blair, en un article a La Vanguardia, que hi ha valors fins ara adoptats per la dreta (la rectitud moral, la seguretat, la família...) que Blair ha aconseguit encarnar, amb la idea que, com bé ha sabut intuir Bush, els valors morals són més forts que els interessos, com ja deia Keynes. En fi, no difereix massa del que hem parlat, Pujol veu en Blair un lideratge molt positiu la defensa de la llibertat amb límits com a garantia de la pròpia llibertat, de la configuració de la comunitat nacional com un espai comú (no multicultural, ep) de relació i d'identificació, i d'excel·lència, de la defensa de la família i del medi ambient i de la necessitat de la modernització i l'enfortiment.

9 comentaris:

Joan Safont ha dit...

No sé si em torno conservador o és que ja no accepto determinades coses per bones com abans. Efectivament en el tema de la seguretat i de la llibertat també estaria en aquesta línia. De fet si com a demòcrates hem acceptat unes llibertats, com a democràtes hem d'aceptar unes obligacions i unes restriccions dels nostres dets si aquestes són necessàries pel bé comú (de qui com diu Pujol, que també crec que afina molt des de que té temps per escriure, ningú s'enrrecorda). Ara bé, el que tampoc podem permetre és transformar un sistema de drets i llibertats com el que tenim en un estat polícia vigilant, en un 1984, o tolerar qualsevol tipus de mesura per evitar una certa "inseguretat" (les guerres injustes, per exemple).
Respecte al segon tema el de les causes del terrorisme crec que també s'ha abusat molt d'unes causes que no són certes: la fam, el colonialisme, el despreci d'occident, etc... Jo crec més en el nihilisme i el fanatisme (perquè trobant causes remotes justificariem els camps de concentració, i no és això). Els terroristes que han atentat a Londres eren ciutadans britànics, sense problemes econòmics i que coneixien el seu país d'origen, Pakistan, de referències. De fet gairebé la majoria de països de l'orient mitjà i proper van ser durant pocs anys colònies d'Europa. Ho van ser durant molts més anys de l'Imperi Otomà. I de gana més en passen a l'Africa i el terrorisme no ve d'allà. No obstant molts cops Occident tampoc ha ajudat als països àrabs a lluitar contra el fanatisme i han col·laborat amb els governants autoritaris i corruptes, sense cap preocupació per aquestes societats, només aplicant la teoria dels "nostres fills de puta".Complicat el tema eh!
En quan a l'article de Jordi Pujol sobre Tony Blair que dir si un ja és membre del club de fans del Premier...Fantàstic!
Fins aviat Ramon!

Ramon Bassas ha dit...

Joan,

Tens raó (no crec que et tornis conservador, senzillament és que les esquerres han de ser garants de totes les segurtats), malgrat que no entenc que la limitació del dret sigui sempre un retall.

Respecte a l'article de Pujol, deia que era murri perquè intenta fer-se propi (és a dir, del lloc on no s'hauria d'haver mogut) un discurs que ell no concep a l'esquerra (en això coincideix amb alguna esquerra). Però és que els valors que diu Pujol que defensa Blair són perfectament assumibles per l'esquerra. No sé si m'explico.

Cesc Amat ha dit...

Felicitats Ramon i Joan per aquestes reflexions necessàries. L'article d'en Savater hauria de ser de lectura obligada, especialment quan explica això que el "progrés social" passa sovint per la retallada de llibertats, així sense embuts.

Més coses, l'experta en terrorisme minimitzarà el paper de la religió, o aclarirà que arriba en forma d'una determinada interpretació a través d'Internet, però alerta... potser també cal anar assenyalant sense embuts que interpretacions religioses, i per tant salvadores, de determiants imants te molt a veure amb aquest terrorisme. Es important i aclaridor llegir les biografies dels terroristes identificats fins ara en aquest sentit.

I seguint una mica amb aquesta línea, tot i que aquesta és tota una altra discussió. Però alerta també en potenciar valors morals forts per sobre de determinats interessos. El filosof anglès John Gray, en la millor línea liberal anglesa ben entesa, parla de la democràcia com a gestió de conflicte d'interessos. Potser cal ser modest i acceptar els sistemes institucionals per gestionar interessos, i no per salvar-nos i aconseguir el paradis. Com molt be diu en Joan, la visio new-con o born-again christian de Bush no ens ha ajudat gaire tampoc...

No se si m´he explicat, per això vull acabar repetint el que insinua en Savater al final, que potser cal intentar entendre més les nostres pròpies raons i motivacions(dels ciutdans democratics) i no capficar-se en entendre les motivacions dels 'altres'.

Ramon Bassas ha dit...

Cesc,
Jusament em sembla que l'interessant d'aquesta reflexió és fer una mica de capbussament en les raons "dels altres". Per exemple, pels que som fills del pensament feble, reivindicar de tant en tant els valors "forts" (que tot no val igual, vaja). O pels crescuts (és un dir) amb el paradigma de la il·lustració i del marxisme, pensar que hi ha coses que van més enllà del determinisme dels interessos, i que en això justament consisteix la llibertat (malgrat que, en política, per exemple, sempre s'hagin de tenir en compte, els interessos, o fem el ridícul, com diria Marx). És a dir, la política és l'art d'administrar, sí, però molt més, no?

Pedro ha dit...

Doncs ja faria bé en ZP de fer-se més amic de gent com en Blair i de separar-se de cadàvers polítics com Chiraq (un deliqüent) i Schroeder. Merkel i Sarkozy ho tindran fàcil.

Ramon Bassas ha dit...

Pedro,
Espero que el futur d'Europa depengui de plantejaments polítics més progressistes que els de la sra. Merkel o el sr. Sarkozy, aquest darrer, per cert, ministre de Chirac.

Cesc Amat ha dit...

Si, es clar, la politica deu ser molt mes... es allo del debat Habermas-Ratzinger. Pero modestia i pluralisme poden anar molt be en aquest mon convuls. No se si "valors forts" ajudaran gaire, en tot cas poden acabar d'accentuar el desastre, com els born-again christians americans. Aixo es el que volia dir.

Anònim ha dit...

Doncs, a mi em sembla molt interessant l'article de Reyes Mate a El Periódico d'avui divendres: "El parany del cau".

Ramon Bassas ha dit...

Cesc,
El que vull dir, de fet, és que, en tot cas, caldrà veure de quins valors parlem. Però la seva absència, o la feblesa dels que realment valen la pena, crec que genera un buit.

Anònim,
Si, l'he llegit. Però no trobes que no aporta massa idees noves?