dijous, d’abril 27, 2006

Partit nul | Electes i municipis | L'esperit humà

Partit nul

La decisió d'ERC de demanar el vot nul per l'Estatut és pròpia d'un partit més còmode a la trinxera que al Govern, més propi de l'excitació que de la resolució de problemes i l'assolioment d'acords. És un greu error, per ERC i per Catalunya, que el text que dóna el grau més alt d'autogovern que mai haurà tingut Catalunya no compti amb el concurs d'un dels partits que més hi ha treballat. I que, segurament per covardia, per donar peixet a la síndrome de català emprenyat que s'està convertint en el moll de l'os del discurs independentista, per satisfer unes bases assedegades de política heavy (molestes per les incomoditats i limitacions de governar), es llancin a la piscina quan l'electorat (aixó ho diuen a les enquestes) més aviat és partidari del . (Foto: Julián Martín / Efe).

Els electes i les administracions locals de segon grau

Els amics del Consell Comarcal del Maresme em van convidar a moderar, primer, i a participar després (en substitució de l'Antoni Soy, tot un honor) a una Jornada (foto: CCM) que tractava sobre algunes dificultats de les administracions locals de segon grau (consells comarcals, diputacions, consorcis...) i de la que em plau traslladar-vos l'esquema de la meva intervenció. No sé si s'entendrà prou (els esquemes, ja se sap...), però veig que hem coincidit força amb l'Alcalde de Mataró, que n'ha fet la cloenda (em preocuparia si no fos així, ejem). Aquí va:

1. L'organització territorial de Catalunya no està resolta

Legislativament

  • Estatut parla per primer cop de l'administració municipal
  • Lleis territorials a la nevera?
  • Llei Municipal catalana?
  • Llei Municipal espanyola?

Institucionalment

  • Vegueries i/o diputacions? (què passa amb el model en xarxa de Diputació de Barcelona?)
  • Han estat útils (pels ciutadans) els Consells Comarcals, 20 anys després?
    Qui és el seu client? Els municipis o els ciutadans?
    Quins són els seus actors? (municipis / consellers / partits)
    Quina és la seva matèria?
    Com se serveix als diferents tamanys de municipis?
    Tots hem de fer-ho tot? I el que fem en comú ho ha de fer tot el CCM?
    Duplicitats: (EUM/EUPMt / Oficines d'Habitatge)
    Quin és el seu marge de maniobra?
    Quin el seu rol polític? (mal de la Llei 87 / líder oposició fent de president?)
    Quina ha de ser la seva dimensió?
    Hem auditat cost/benefici?
  • Serveis mancomunats (incentiu francès?)
  • Models: agències, organismes autònoms, empreses. Geometria variable?

Descentralització Generalitat

  • Models diversos
    El de la Llei de Policia (forta centralització, però amb presència municipal amb minoria de bloqueig)
    El dels consorcis de Salut o d'Ocupació, territorialitzats
    El de Benestar Social (inexistent, excepte a Barcelona, on abans-d'ahir es creà un Consorci)

2. Els municipis, regidors i la política, enmig d'aquest merder

Què busquem en una administració de 2n grau?

  • Aliances estratègiques
    Objectius comuns per a problemes comuns (una riera, els residus, l'economia...)
    Cooperació (tu un polisportiu, jo un teatre / tu una zona industrial, jo un gran parc)
  • Economies d'escala
    Prestació més eficient dels serveis
    Minimització dels costos de serveis de valor afegit (010, protecció civil, menjadors escolars, etc...)
    Obtenció de recursos que reben directament les entitats de 2n grau

L'electe, atabalat

  • Potser compatibilitza diverses funcions, diverses ocupacions, diverses prioritats
  • Potser no compta amb el suport d'un directiu / gerent
  • Potser no té clar què ha de fer (prioritats polítiques) en aquest àmbit
  • Potser es refugia darrere els tècnics, substitució de la funció política per la funció operativa (“em demanen que arregli coses, doncs jo mateix m'hi poso”)
  • O, a l'inrevés, delega funcions polítiques als tècnics (exemple: reunions: qui hi va?)
  • Potser el funcionament d'aquests organismes no deixa espai per la política
  • No vull dir “treballar pel Partit”, ni discutir sobre les seleccions esportives, sinó conèixer quins objectius polítics hi tenim, allà.

El ciutadà

  • L'Ajuntament i l'electe són el seu punt de referència (error: serveis municipals fora del municipi, política local fora de l'Ajuntament.)
  • Política participativa tendent a l'ofec (massa consells, massa reunions, massa papers) i a l'obturació (nul traspàs, nul·la mediació)
  • Demanen solucions polítiques a problemes polítics, no serveis (que, en tot cas, en són el seu producte) – quins són els problemes polítics?

3. La repolitització

En algun lloc s'ha de coure la política

  • El regidor no és un oracle, sinó un representant d'interessos, d'idees i de projectes polítics
  • Fer política és exercir responsablement aquesta representació
    a) conèixer món (llegir, visitar, navegar, debatre)
  • b) contacte directe amb els seus votants
    c) debat polític al seu Partit

La participació ciutadana no és un problema organitzatiu

  • Subsidiarietat també als municipi: el que pugui fer un altre (entitat / carrer /...) no cal que ho faci l'Ajuntament
  • Fórmules que vagin a l'arrel (la participació a l'Ampa ja és ben migrada...)
  • Fórmules que no “clericalitzin”la participació ciutadana (amb experts en forma de sacerdots)

Agilitat per aproximar la política dels resultats

  • Administració lleugera (bon exemple: CCM any 1999 desmuntant maranya)
  • Rendir comptes
  • Al servei dels ajuntaments

A casa d'en Rubert - VIII
:
"Sovint fem cultura quan creiem estar fent o buscant una altra cosa: divertint-nos, venjant-nos, pintant una paret o enamorant-nos. És més: quan es desitja expressament 'fer cultura' és molt probable que el que estem fent realment sigui poitica, urbanisme, publicitat, fons d'inversió o vagi vostè a saber (...). Cultura pot ser des d'allò que dol -en Kierkeggard o en Kafka- fins allò que diverteix o emociona -de Shakespeare a Chopin. (...) Cultura és encara allò que transforma una realitat dura i opaca en una forma simbòlica (artística, científica, lingüística, religiosa...) fins a convertir aquesta realitat en quelcom penetrable a l'esperit humà. És doncs allò que fa comprensibles les coses, no allò que es vol o que s'adquireix ja comprès -'que si faig gaire l'amor? No, no, prefeixo comprar-lo fet' (...). Perquè una peça cultural sigui legítima, o bé ha de poder ser falsa o bé ha d'arribar a ser bella. I que per produir cultura i no un succedani cal que algú pateixi o es diverteixi, jugui o se la jugui."

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, pp. 89-90. Il·lustració: Antoni Tàpies, Pila de matèria, 2002.
:
Publica un comentari a l'entrada