Dies de Fira

:

A Mataró ja tenim en marxa la Fira d'Atraccions. Si veniu a la ciutat, allà ens hi trobarem.

Foto: meva

:

Eurocampanya - 11
:

Ets al cens? Si ets de Mataró, busca't aquí i mira a veure a quin col·legi has d'anar a votar...

:

:

Més Duch | La dreta també vota

Per complementar el post de l'altre dia, us poso ara el vídeo que ha sortit de la ponència de Lluís Duch, dissabte passat, a la II Jornada 'Valors i Compromís'.
:

:
Eurocampanya -10
:

:

La nova Venus

:

Aquests dies es pot veure a Ca l'Arenas, a Mataró, una peça de Pol Codina (web, Facebook), questa que teniu aquí. Pol Codina és un jove escultor mataroní, que treballa fonamentalment el ferro, i que ja gaudeix d'un interessant currículum. Fa algun temps que segueixo amb plaer els seus treballs (podeu veure un peix gegant al pati de la seu central de Caixa Laietana, per exmeple). Aquesta peça es diu 'Partim d'un interior', va inaugurar la seva estada al centre mataroní divendres passat (en vaig tenir l'honor de tancar l'acte) i l'endemà hi reflexionava, a la Jornada 'Valors i compromís', a partir de la idea que expressava Laia de Ahumada: La recerca interior ha d'acabar en l'altre, si no no té sentit (vegeu vídeo).

:

El cicle de Ca l'Arenas, que dedica a l'interior [n'he parlat ja aquí], mostra quines lectures tan diverses es fan d'aquesta idea. Per alguns, l'interior és un hàbitat, o un viatge, o la roba interior, o un camí de profunditats entotsolades. Em va agradar molt que la visió de Codina fos aquell interior que aviat s'ha de buidar en un altre, és a dir, no el buidament pel buidament sinó el buidament per a ser un mateix i ser l'altre alhora, aspecte que la maternitat i l'embaràs ens expliquen tan bé.

:

De sempre el cos fèrtil o prenyat d'una dona ha estat un bon símbol d'aquest missatge, a banda d'exalçar els valors de la fertiliotat i la continuïtat de la nostra espècie. El reconeixement de l'altre funda un àmbit de valors nou, un lligam inesborrable entre l'interior i l'exterior i una confiança de ferro (mai més ben dit) en això que en diem l'ésser humà.

:

Finalment, la proposta estètica: el moviment, la preminència del tors, la poètica de les petites planxes de ferro com capes de personalitat, anuncien també les contradiccions i el calidoscopi que reprsenten tot i cadascun de nosaltres.

:
Eurocampanya - 9
:

Dins els recursos en vídeo del PSC, podeu accedir al vídeo diari de campanya, que ja porta unes quantes edicions, i que podeu trobar aquí.

:

També podeu seguir la campanya en directe, en la retransmissió dels mítings més rellevants del PSC, en aquest espai: :

El mirall de Luri

:

No m'entretindré, en principi, en la resta de les molt recomanables conferències (potser algun apunt més, sí) de la Jornada de la Revista Valors de dissabte passat. Les teniu aquí i ahir vaig mostrar-vos els apunts de la versió en directe de Lluís Duch. Però ara us passo al damunt d'aquest escrit el vídeo que s'ha publicat de la part de Gregorio Luri (aquí el bloc). Podeu llegir la resta de l'article aquí. Luri reprèn la idea socràtica quan diu que l'altre és el mirall de l'ànima, aquesta “loca república alterada” segons Lope de Vega, el límit que tenim per poder-la mesurar. I imagina un diàleg entre Nietzsche i Ratzinger, a través de la primera encíclica d'aquest darrer com a Papa (en vaig parlar aquí), per “conèixer-te a tu mateix mitjançant l’acció”, en paraules del vell filòsof alemany de la 'mort de Déu'.
:

Eurocampanya - 8

:

Aquesta és la relació d'actuacions de campanya que farem a Mataró fins el dia que s'acabi, previ al de reflexió.

• 29 de maig: Campanya al Camí de la Serra
• 29 de maig: Campanya a la Plaça de les Tereses
• 29 de maig: Porta a porta
• 30 de maig: Campanya a mercats
• 2 de juny: Campanya a Molins-Torner
• 2 de juny: Porta a porta
• 3 de juny: Campanya a Cerdanyola
• 3 de juny: Raimon Obiols: Europa i els drets humans
• 3 de juny: Porta a porta
• 4 de juny: Míting central del PSC amb Maria Badia, Montilla i ZP a BCN
• 5 de juny: Europees: Acte final PSC, amb Maria Badia, Baron, Montilla i Corbacho, a Mataró

:

L'interior de Duch

De la Jornada "Valors i compromís", organitzada per Valors i que tractava sobre la interioritat en podríem treure moltíssim material. Hi és a la revista i al web. Curiosament, Lluís Duch, ("l'home més savi de Catalunya en aquests moments" em va dir Antoni Puigverd al descans) diu que havia entès malament el títol de la jornada i havia preparat un article sobre la intimitat, que el podeu trobar aquí (magnífic). I va fer tota una altra dissertació sobre la interioritat, si bé algunes de les reflexions eren compartides en ambdós treballs. Una anècdota que ens proporciona dues reflexions de primer nivell.

:

De la segona, vaig prendre uns apunts. Ara us els brindo, encara que m'heu de perdonar l'esquematisme.

• Els moments de crisi promouen replegament, prima la interioritat sense exterioritat: d'aquí la moda de l'exotisme, especialment d'Orient.


• Si Atenes (Grècia) era la de la theoria, descobreix l'ànimà i tot l'aparat interior; Jerusalem (semitisme) és l'ètica, la realització en la història i l'espai del Pla de Déu. El cristianisme és una síntesi de les dues visions, que viuen juntes i contradictòriament.


• La societat actual viu tres crisis quant a formes d'acollida
  · Crisi de la codescendència: família
  · Crisi de la coresidència: ciutat, política
  · Crisi de la cotranscendència: fer abastable l'inabastable


• Contra aquestes crisis: Auge de comediació (mitjans de comunicació) que inspiren gran confiança.


• Afegim també la crisi de la memòria. Oblit planificat: Per viure en el present necessitem l'absent: l'absent del passat (història, arrel, propòsit) i l'absent del futur (projecte, utopia, esperança)


• Identitat del present: Només el que es viu ara i a tota velocitat. Però no podem pair la velocitat dels esdeveniments: Per tant, on posem límits a aquesta velocitat? - Quina 'salut' proposem?


• La salut és bona administració de l'espai i del temps.


• Els animals viuen, els éssers humans habiten.


• L'home és aquell que pot argumentar contra el sistema, que pot anar més enllà de l'instint i de la moral (ètica).


• Hem passat del sociològic (grups socials, classes, com estàs?) al psicològic (individu, teràpia, com em trobo?), progressivament des de la II Guerra Mundial, amb la seva pleniud en els nostres dies: Profunda desconfiança en els sistemes socials; l'ésser és retira a l'interior. No cerca experiències sinó vivències.


• Experiència i vivència són dos trajectes biogràfics. Experiència és de dins a fora. Vivència és de fora endins. Vivència és també abolició de l'espai i del temps, és a dir, gnosi. Societat que cerca teràpia. Societat d'autoajuda.


• "L'home viu en ciutats perquè és més que un animal, però menys que un déu". Aristòtil, Política I.


• Actualitat: Manca consciència de que som carn i esperit, l'un sense l'altre no existeixen. Cobra importància la imitació que és la forma bàsica d'educació), del testimoniatge.


• Sortir de dintre cap fora, la decisió ètica, és la prova de foc del cristianisme.


• "Allò que salva les religions són els hetetges", diu Ernst Bloch. "El que salva les religions no són els grans sistemes orals sinó la marginació", parafraseja Lluís Duch.


• La modernitat (ss. XVII-XVIII ençà) és victòria del sentit de l'oïda damunt del de la vista.


• El model social actual és adolescent. S'ha retallat la infantesa.


• Crisi i empobriment del llenguatge: compte. Per l'ésser humà només existeix allò que es pot emparaular al·luisivament. La reducció del llenguatge ens duu a la violència, que es defineix com a la substitució de la polifonia humana.

Eurocampanya - 7
:
Subscriu-te al butlletí diari de la campanya socialista, amb lincs i un breu resum. Aquí.
:
:

Sexe gustós

Amb una mica de conya, El Periódico publicava el passat dia 16 una notícia segons la qual Ksawery Knotz, un monjo franciscà de Polònia, advoca per les pràctiques sexuals "gustoses, sorprenents i plenes de fantasia" en un llibre que ja ha exhaurit a les llibreries la seva primera edició de 5.000 exemplars.

:

Conya i morbo, és clar. I algun acudit amb la postura del 'missioner'. Knotz diu coses tan raonables com estranyar-se que "per a algunes persones resulti difícil de comprendre que Ell també està interessat en la seva vida sexual". O que "durant l'acte sexual, les parelles matrimonials poden demostrar de qualsevol manera el seu amor". Aquest franciscà manté, am més, un web on estableix diàleg sobre qüestions de parella amb qui vulgui.

:

Si no fos que tenim una societat hipersexualitzada (hi ajuda la crisi d'inimitat) i hipercrítica amb l'Església (hi ajuda la crisi de mediació... volem anar directes al cel, al gra, al líder, al resultat), segurament abordarím aquest tema amb més normalitat. No és el primer ni el darrer catòlic que elogia l'alegria en les relacions sexuals, que admet el plaer compartit com a forma d'aproximació a la divinitat o que elogia el cos, cosa que no sempre s'obté en una societat de sexe fàcil o banal.

:

El que és rar és el contrari, de fet. En una religió que es basa en un llibre el primer miracle del qual consisteix en fer sortir vi de l'aigua, o en que el seu el fundador s'estima més les carícies tendres d'una pecadora que el servei abnegat del seu amfitrió, la cosa hauria d'estar del cantó del monjo polonès. Així, tampoc seria d'estranyar en aquest ús més desacomplexat del sexe, que -com deia Joaquim Gomis al Foc Nou d'aquest mes- el papa actual, abans de ser-ho, hagués escrit favorablement del risus paschalis (vegeu aquest post), que "feia referència al costum que va néixer a l’Edat Mitjana al centre d’Europa –especialment a Alemania, inicialment a Baviera– de provocar la diversió dels assistents a la missa del diumenge de Pasqua. Per aconseguir-ho, el capellà deia i feia autèntiques indecències des de l’altar, fins arribar a ensenyar els òrgans sexuals".

:

Foto: El Periódico

:

Eurocampanya - 6
:

Clica sobre el quadre

:

El model Guardiola

:

A propòsit dels xiulets al Rei i l'himne espanyols d'alguns afeccionats a la final de la Copa del Rei, escrivia dilluns passat Antoni Puigverd a La Vanguardia aquestes frases tan atinades:

:

Deberían preguntarse los líderes culturales y políticos del catalanismo si no han entronizando la pataleta como único gesto catalán posible. ¿En el horizonte catalán ya sólo queda el silbido y la tristeza?

:

Un joven entrenador de fútbol, Guardiola, ha señalado otras vías. Ante las dificultades, unidad. Ante la adversidad, esfuerzo y aplicación. Para salvar los obstáculos, no improvisación ni visceralidad, sino estudio y rigor. Y para combatir los demonios internos: liberar el talento, fomentar la mutua generosidad. No sabemos si Catalunya tiene futuro, pero sabemos que regodearse en la tristeza y en la coz del asno resentido no lleva a ninguna parte.

:

Foto: AFP /Luis Gené

:

Els volem 'a lejos'

Eurocampanya - 4

:

:

Memòria en xarxa

La Fundació Rafael Campalans (foto) ha iniciat un who's who històric del socialisme català [aquí] que, de moment, es nodreix del material biogrpafic que s'ha anat publicant als butlletins de l'Arxiu Històric de l'entitat. El contingut és molt interessant i us recomano llegir algunes de les biografies. Segons diuen de la Fundació, "es tracta d'una selecció de personatges que van des dels anys trenta del segle passat fins a l'actualitat i que han tingut o tenen un pes important dins la trajectòria històrica del socialisme a Catalunya".

:

Veig que el criteri d'inclusió, sembla, és que els personatges ressenyats han de ser morts, criteri que podria ser revisat, a parer meu. De fet, també diuen a lapresnetació que "La nostra intenció és anar ampliant gradualment la llista de persones que hi apareixen amb noves incorporacions, amb la voluntat de posar a l'abast un instrument de treball per als investigadors i públic en general".

:

El mètode de treball també ens l'exliquen: "Les biografies han estat elaborades seguint dos procediments diferents: per una banda hi ha les que s'han encarregat a la investigadora Laia Jorba, Doctora en Ciències Polítiques de la UAB, i per l'altra hi trobem les que han elaborat historiadors o bé companys de militància dels personatges estudiats. En tots dos casos s'han seguits unes pautes metodològiques semblants, tenint com a resultat un treball caracteritzat pel rigor científic a la vegada que per l'aproximació acurada i profunda".

:

Per últim, em permeto un darrer suggeriment. Seria bo explotar totes les eines que suposa haver obert a la xarxa aquesta informació, de manera que ens permeté s d'afegir-hi més documentació, enllaços d'interès, comentaris o fotos dels internautes, etcètera. Memòria en xarxa, i viva!

:

Eurocampanya - 3
:

Maria Badia, la candidata dels socialistes, la meva candidata, és l'única dona cap de llista a Catalunya. També és l''única que va votar a favor de la Constitució Europea i, a diferència del candidat de CiU, va votar l'Estatut. És l'única que engruixirà les files del grup majoritari de l'esquerra europea, l'únic que pot plantar cara de debò a partit del bel·licista Aznar, del magnat Berlusconi, del pèrfid Chirac o de l'homòfob Kaczyński. I aquí la teniu:

:

Clica damunt el quadre
:

Propostes a Baron

A rel de celebrar ja el mig mandat i el concquè aniversari de l'arribada de Baron a l'Alcaldia vam celebrar fa poc un acte. Una de les coses que vam fer, allà, i que continuarà després (voldrem recollir-ho tot cap a finals de juny en una Jornada), és que els ciutadans expressin la seva opinió sobre en què cal prioritzar l'acció els propers dos anys. La feina per fer.

:

Vam recollir ja allà algunes aportacions, però ara ho obrim a internet. Clicant aquí ja es poden fer aquestes aportacions. I el debat, que per això estem els partits, també, ja està servit.
:

Eurocampanya -2
:

Ahir vam començar la campanya, a Mataró, com arreu del país. Ens vam aplegar amb l'excusa de mostrar el primer cartell i per agafar forces en aquesta nova contesa electoral. Vam comptar amb els nostres dos diputats, Consol Prados i Manuel Mas, i l'alcalde Baron (total: que a la taula érem 4 blocaires). Mas va insistir en les dificultats per mobilitzar electoralment uns ciutadans que veuen Europa com quelcom massa llunya, tot recordant que "el 70% de lleis que s'aproven al Congrés són transposicions europees".

:
La Consol i Joan Antoni, a rel del fet que el PSC presenti als seus cartells electorals un reguitzell de personatges com aquests, insistien en el fet de reivindicar que hi ha dos models, que a Europa ens estem jugant dos camins ben diferents i que per això val la pena que s'escenifiqui bé per tal de ser-ne conscients. "Els tristos no guanyen eleccions", va resumir Consol. Doncs amb alegria, a guanyar.

:

:

Fotos: Quico Melero

:

Xarxa vs. xarxa

Aquesta és la primera part (aquí a segona) del vídeo que va deixar l'advocat guatemalenc Rodrigo Rosenberg Manzano en previsió de ser assassinat, en el que acusa el president del país de ser-ne el responsable en cas que això fos així. Brutal. Diumenge hi reflexionava Moisés Naím a El País. Hi feia notar dos fenòmens concorrents. El primer: l'enorme pes que té al món, especialment als països de l'Amèrica Llatina, el crim organitzat. Sens dubte, la pitjor causa de mort al món i la més silenciada (n'he parlat aquí i aquí), amb ramificacions a tot el món i tots els sectors i amb força impunitat. La segona, el poder de la xarxa utilitzat contra aquestes altres xarxes, la globalització però al revés del que la fan servir, la cpacitat dels homes d'enfrontar-se, fins i tot després de morts, al mal d'aquest món.

Diu Naím: "A medida que las cosas se le pongan más difíciles a las organizaciones de narcotraficantes que tienen sus bases de operaciones en México, los incentivos para trasladarlas a países como Guatemala, Costa Rica, Panamá, El Salvador, Honduras o Nicaragua serán cada vez mayores. Pero Centroamérica no está inexorablemente destinada a convertirse en un infierno de corrupción, crimen y muerte. Hay sociedades que logran producir anticuerpos que repelen estas tendencias. Algunos de estos anticuerpos ahora vienen armados con cámaras de vídeo".

Eurocampanya - 1
:
Accedeix al Manifest-Programa dels socialistes europeus. Clica al damunt del quadre:
:
:

Més responsabilitat

Us recomano l'atenta lectura del post que ha fet avui en Jordi López al seu bloc, que recull alhora una altra reflexió d'Àngel Ros, alcalde de Lleida, així com altres dirigents socialistes espanyols, sobre la inoportunitat de la reforma de la llei de l'avortament (especialment el rebaix de l'autoritat paterna) o de la dispensació de l'hormona avortiva sense cap mena de restricció. Aquesta darrera mesura també ha estat criticada recentment per Pilar Rahola, gens sospitosa de filocatolicisme, en un article La Vanguardia. I l'ampliació de la Llei ha obtingut la crítica del company Ramón Jáuregui (foto: Efe), número 2 del PSOE a les Elecicons Europees i estimadíssim socialista basc.

:

El país té un greu problema quant a l'increment de l'avortament, especialment entre els més joves (increment que el PP no va poder aturar el seu dia, recordem-los-hi, i que nota més a les comunitats on governa -vegeu aquí-). Aquest és un problema que cal conèixer i compartir, i del que seria molt bo un debat menys encrespat, més tolerant i més respectuós amb tothom (ho vaig dir ja aquí). Algunes coses han de canviar, i segur que no és la llei, per aturar el creixement aritmètic d'aquesta nefasta xifra. L'increment de la responsabilitat personal em sembla un camí interesant (l'apuntava el diputat Manuel Mas potser una mica barroerament... que espero que vagi cap on vaig jo), i també amb mesures socials -que són les que hem de fer els ocialistes, com diu el nostre nom- però no sé si aquestes dues mesures van en aquest camí, em temo que van just al contrari, a la seva banalització.

:

López diu: "Les mesures anunciades en les darreres setmanes pel govern no incideixen en l’arrel del problema. No són mesures radicals, és a dir, polítiques públiques que resolguin el problema des del seu origen. Més aviat sembla que són mesures pensades per acontentar als radicals. Em dóna la impressió que els promotors d’aquestes iniciatives anunciades darrerament no han contactat amb totes les sensibilitats que té el socialisme davant d’aquests temes. S’ha tingut l’orella massa orientada en una direcció i això ha impedit escoltar aquelles veus que proposaven altres solucions. No voldria creure que en el substrat d’aquestes iniciatives hi hagi un càlcul de tàctica electoral que pretén refer les aliances polítiques en uns moments de feblesa parlamentària. Com tampoc seria admissible pressionar la consciència dels diputats en el cas de tenir reserves en les iniciatives legislatives". Queda dit.

:

Post scriptum
:
Hi ha alguns articles més crítics amb la Llei que he llegit entre aquesta nit i avui i que penso que seran del vostre interès. De la mateixa Pilar Rahola a La Vanguardia d'ahir, aquí; o Gregorio Luri, al seu irònic post d'ahir, aquí; o l'editorial de Jordi Llisterri, aquí, a la revista Foc Nou, que dedica un especial a l'avortament, amb articles tan interessants com el de Teresa Forcades, aquí, amb una llibertat, un nivell de debat i una llunyania de les posicions radicals que ja m'agradaria veure a tot arreu.
:

Diàleg vs. oportunisme

Ahir, a Mataró, vam celebrar una Audiència Pública per posar a debat els habitatges dotacionals a mataró. Els habitatges dotacionals són aquells que, per la seva idiosincràsia i el seu destí afavorint determinats col·lectius (joves, gent gran discapacitats) es consideren equipaments i es poden fer damunt d'altres equipaments, sempre dins uns límits.

:

A la ciutat ja en tenim algunes experiències, que han estat exitoses: Al barri de Cerdanyola, als carrers València i Carlemany (no sense polèmica el seu dia amb promotors acusant l'Ajuntament de competència deslleial -?-), i aviat al carrer Maragall, al Pla d'En Boet, al carrer de sant Cugat i al de Núñez de Balboa, aquest darrer encara en obres. A La Llàntia al carerr Teià. Etcètera. En el marc del Pla Local de l'Habitatge 2005-2015, refrendat més tard amb un acord signat per tots els grups municipals, ja hi figuraven una colla d'habitatges previstos a través d'aquesta fórmula. Hi ha encara molta necessitat a cobri en matèria d'habitatge públic.

:

Un grup de veïns propers a un d'aquests espais on, damunt d'una superfície d'equipaments de prop de 3 mil metres quadrats, s'hi ha de fer habitatge dotacional (vegeu memòria i nota de premsa) van posar sobre la taula la necessitat de fer una Audiència Pública per parlar dels que hi ha previstos a Figuera Major. Malgrat les 2 sessions informatives obertes en el període d'al·legacions i el munt de reunions que s'hi feren, i encara que no complien strictu sensu els requisits formals, el Govern va accedir a fer-la per parlar-ne obertament.

:

Ahir es va fer l'Audiència i es va poder escoltar tothom. El Govern es va comprometre a ajustar, en la fase del projecte constructiu, tots aquells aspectes que poden millorar substancialment la proposta. Per les intervencions dels veïns que hi van parlar, alguns en contra i d'altres a favor del projecte, i pel que m'han comentat després, crec que la idea ha estat ben rebuda.
:

Paper a banda va jugar el cap del grup de CiU, Joan Mora, qui, espolsant-se les mans (ja veiem què valen els pactes amb ell), va desentendre's dels vots positius de CiU al projecte que van durar fins el dia que van veure que hi havia qui s'hi oposava. L'oportunisme tan descarat tampoc va donar cap altra solució ni cap altra proposta al problema de fons que tenen els mataronins. Una bona part d'ells no tenen accés als habitatges, un dret fonamental. És clar que CiU també era la que, governant Catalunya i tenint-ne les competències, no va promoure ni un sol habitatge públic a Mataró en 23 anys. I no en va deixar promoure negant-se a incloure -per exemple- la figura dels habitatges dotacionals que va haver d'introduir el govern d'esquerres quan van passar a l'oposició. No tenen propostes per l'accés a l'habiatge des joves de Mataró. Ni n'han fet mai ni volen que ningú en faci.

:

Ja en vaig parlar en aquest post.

Foto: Judith Vives a capgros.com.

:

La Bíblia geu a terra

:

Aquest cap de setmana m'he trobat amb dues reivindicacions del coneixement de la Bíblia. La primera la feia el professor Rafael Argullol, dissabte a El País, que explica una anècdota amb uns alumnes que comentaven aquest quadre que us he posat avui, narrada per un amic seu que, en descobrir que la seva figura central era 'aquest que geu a terra' enlloc de Jesús, deia "Si han olvidado quién es Cristo, ¿cómo van a reconocer al 90% del arte occidental?". Afegeix Argullol: "Mi amigo, que unos días es ateo y otros sólo agnóstico, y que defiende fervorosamente el Estado laico, propondrá para el curso próximo la Biblia como el primer libro de la bibliografía de su asignatura".

:

La segona, il·lustrant un reportatge diumenge a La Vanguardia, sobre l'origen espiritual i religiós de les iniciatives solidàries que ressorgeixen amb força amb la crisi, és un altre article, de Francesc Torralba, que reflexiona sobre l'ús o l'abús que es fa de la Bíblia per determinats interessos, quan aquesta "puede ser leída como una fuente de sanación interior, como un impulso de transformación social, como una forma de sabiduría práctica, pero sobre todo como una forma de pedagogía del amor que libera y eleva". Torralba es queixa també el creixenet desconeixement de la Bíblia a la nostra societat, inclosos els universitaris que, no tan sols ignoren els personatges de l'Antic Testament sinó fins i tot les paràboles evangèliques. "Para ellos", diu, "la cuestión no es cómo interpretarla, sinó por qué leerla. se preguntan qué ejercicios emanan de tal ejercitación, qué tipo de nutriente espiritual contiene el Libro de los Libros".

:

Em pregunto si aquest fenomen és igual en societats de cultura protestant, on la interiorització de la Bíblia hi forma part central, que en els de cultura catòlica, que sempre ha tingut un paper més secundari a favor de la mediació (l'Església, la interpretació, etc...), que és la que realment és en crisi, penso jo.

:
Il·lustració: Correggio, El davallament (1524-25 ), Galeria Nacional de Parma.

:

Dissabte que ve Jornada de 'Valors'

[Aquest text és íntegrament el del missatge que he rebut de la revista Valors]
:

Ara fa un any celebràvem la I Jornada Valors i Compromís festejant els cinquanta números d'aquesta publicació, amb la presència de Toni Comín, Jordi Pujol, Begoña Román i Francesc Torralba [escoltar-ne el so i veure'n vídeo]. Ja llavors vam anunciar la voluntat de donar continuïtat a aquesta cita, generant un punt de trobada anual al voltant dels valors; un espai de debat que permetés fer en directe, per un dia, allò que calladament té lloc cada mes en aquestes pàgines. Ha passat un any i encarem ara la II Jornada, que tindrà lloc el 23 de maig a la Sala Cabañes de Mataró. Es titula El nostre interior i si l’any passat fèiem un anàlisi dels valors de la societat actual, aquest any ens endinsem ben endins nostre i ens preguntem qui som, conscients que els veritables canvis per a fer un món més just i més lliure sorgiran després que cadascú sigui capaç d’assumir-se a un mateix i, des d’aquest aprenentatge, projectar-se cap a l’exterior [Veure vídeo de la II Jornada "El nostre interior" d'Eloi Aymerich, clicant aquí].

:

En aquest número els cinc ponents de la II Jornada ens avancen les conclusions que exposaran en veu el dia 23. Són Laia de Ahumada, escriptora i autora del llibre Monges; Lluís Duch, doctor en teologia i monjo de l'Abadia de Montserrat; Gregorio Luri, doctor en filosofia i autor del llibre L'escola contra el món; Antoni Puigverd, periodista i escriptor; i Margarita Rivière; periodista i assagista. En el monogràfic també hi trobem un article final de Jordi Cussó, capellà, economista i president de l’associació cultural Valors, l’entitat independent editora d’aquest mensual.

:

La II Jornada, però, no és la darrera cita del curs de Valors. Encara ens en queda una, el 27 de juny, al Casal de Sant Josep de Mataró. Es tracta de l’edició 2009 del tradicional Sopar Debat [veure notícia de 2007: Joaquim Cervera parla de la felicitat a Mataró] organitzat per diverses entitats mataronins cada primavera i que en aquesta ocasió versarà sobre el plaer, amb la monja benedictina Teresa Forcades com a ponent. La trobada la compartim amb els companys de l’Acció Catòlica Obrera, Cristianisme Segle XXI, Justícia i Pau del Maresme i Grup Tercer Món, amb qui fem sovint camí d’una forma conjunta. Us esperem a les dues cites!

· Llegeix la ponència de Lluís Duch clicant aquí.
· Llegeix la ponència de Laia de Ahumada clicant aquí.· Llegeix la ponència de Gregorio Luri clicant aquí.· Llegeix la ponència d’Antoni Puigverd clicant aquí.
· Llegeix l’entrevista a Margarita Rivière clicant aquí.

:

ALTRES CONTINGUTS DEL PRESENT NÚMERO

:

· Entrevista Eduardo Lallana, coautor del llibre Pedro Casaldàliga. Las causas que dan sentido a su vida. “De Pere Casaldàliga en quedarà el seu amor per les persones”. Llegeix entrevista clicant aquí.

· "L’Alcorà, lectura femenina", de Maria Coll. Llegir article clicant aquí.

· "No tot està per fer ni tot és possible", de Francesc Amat. Llegir clicant aquí.

· “Plensa al Seminari”, de Ramon Bassas. Llegeix clicant aquí.
· “SecondLife: una altra vida és possible?”. Article Marc de San Pedro. Llegeix clicant aquí.

:

La Mosqueta

Dijous a la tarda vam ser amb el Conseller de Governació, Jordi Ausàs, al centre d'empreses TCM 1.0, al polígon de Vallveric, junt amb l'Alcalde Baron i la regidora Romero (foto, de SF), amb l'objectiu de conèixer un projecte innovador de la Fundació Maresme per tal que persones amb discapacitats psíquiques puguin desenvolupar un conjunt d'habilitats i accedir a múltiples prestacions a través de les tecnologies de la comunicació.

:

El projecte el teniu ben explicat al web de La Mosqueta, on hi ha notícies, articles i material específic per a persones amb discapacitats motrius; o el Messenger Visual, un servei de missatgeria instantània. El projecte de continguts digitals, alhora, és un dels primers resultats visibles del Centre per a la Innovació Tecnològica Adaptada a Persones (CITAP), impulsat conjuntament per la Fundació i TecnoCampus Mataró- Maresme. L'Esteve Buscà és l'ànima del projecte, ens el va explicar amb l'entusiasme que es mereix veure com el món de la tecniologia es posa de forma tan clara i evident al servei de les persones i de les potencialitats que restaven amagades.

:

En parlen capgros.com, El Tot Mataró, El Punt i la nota de l'Ajuntament. Més fotos aquí.

:

Mig mandat i cinc anys

Per celebrar el pas de l'equador d'aquest mandat municipal i els cinc anys de l'accés de l'Alcalde Joan Antoni Baron a l'Alcaldia de Mataró, els del PSC vam muntar un acte que congregà 130 persones i en el que, a banda que un grup de ciutadans mostressin la seva opinió i proposessin en què prioritzar els esforços en aquests dos propers anys (procés que obrirem a tothom fins a finals de juny), Baron va reiterar el seu compromís de treballar fort i valent, ara més que mai.

:

Ja podeu començar a dir quines serien les vostres prioritats emplenant aquest formulari.

:

Us deixo els enllaços perquè us en feu una mica de composició de lloc.

• Enllaç al discurs de Joan Antoni Baron.
• Enllaç a capgros.com (inclou vídeo de la notícia a TV Mataró)
• Enllaç a El Punt
• Enllaç a més fotos de l'acte (Quico Melero, autor d'aquestes dues)

:

Irlanda?

:

El passat dia 8, a El País, el professor Joan B. Culla escrivia [aquí] a rel d'unes declaracions de Joan Carretero al diari Avui, exconseller del Govern Maragall (per cert algú recorda una sola cosa del seu pas per la Generalitat?) i exmilitant d'ERC en les que deia, segons Culla, "Tenemos que dinamitar el mapa político catalán. Esto debe cambiar. Aquí tiene que haber claramente unionistas españoles por un lado e independentistas por el otro". Per Culla, que també és nacionalista, la frase respon a la fascinació que ha tingut en determinat catalanisme el procés d'independència d'Irlanda, especialment amb la del Nord, fascinació que l'autor demana matisar força i, si pot ser, fugir-ne. Diu:

:

En el Ulster, unionistas y republicanos (que es casi sinónimo de protestantes y católicos) no son dos posturas políticas, sino dos comunidades socio-culturales de base religiosa, impermeables entre sí y físicamente separadas por barrios. Ni el más optimista de los nacionalistas irlandeses (los republicanos) confía en convencer de sus ideas a un solo unionista; su única esperanza es demográfica: que, en algunos lustros más, la superior natalidad de los católicos deje en minoría a los protestantes del Ulster y permita ganar un referéndum a favor de la reunificación de la isla.

Nuestro caso es muy distinto. Lo es en el sentido de que aquí no existe un foso comunitario que separe a españolistas e independentistas en dos compartimentos estancos, sino una ancha gama de matices, de lealtades compartidas, de posturas intermedias (catalanistas de distinto pelaje, federalistas, soberanistas, autodeterministas...), ambiguas y a menudo cambiantes. Cataluña también difiere del Ulster en que el nacionalismo no puede fiar su triunfo a una dinámica demográfica favorable. Aquí sólo nos vale la persuasión.

:

A mi em sembla que un dels perills de l'actual deriva independentista del nacionalisme català és justament aquest. Contràriament al que semblen proposar sectors majoritaris d'ERC o el pujolisme ja definitivament enterrat, hi ha determinat 'sobiranisme' que malda per aclarir les coses sense embuts ni noses, per generar fractura social en base a comunitat (?) i llengua (?) a partir de les afinitats o no amb Espanya com a punt de referència. No m'estranya que la gent s'allunyi de la política si les coses van així. Però el risc, lluny de matisos i de projec tes nacionals en positiu, hi és. Ara ja tenen el carreter(o) amb la dinamita.

:

Goytisolo i la crisi d'intimitat

Un dels arguments que utilitzo quan (pobre de mi) em demanen que expliqui les possibles causes del fenomen dels blocs (n'he parlat aquí de refilada, aquí, aquí i aquí), que s'estén ara amb l'èxit de les xarxes socials, consisteix en qualificar de 'crisi d'intimitat' un altre dels fenòmens concorrents en el temps que estem. La quantitat d'informació diem-ne íntima que es comparteix a internet, obertament, o a qualsevol lloc públic penjat d'un telèfon mòbil, o en qualsevol reality, o en molts més llocs, l'exhibició de roba interior a causa de pantalons baixos, ls vicissituds de determinats mandataris, en són exemples ben clars. Sembla com si la cultura actual pensés que les fronteres de la intimitat són una extensió dels 'armaris' de la repressió.

:

Res més allunyat de la realtat, tot el contrari. La intimitat, l'espai més petit i reservat que té el jo tot just despunta cap el món, és l'espai més lliure. Una de les condicions d'aquesta llibertat rau en la reserva. En la capacitat de nosaltres mateixos per respectar-nos i, especialment, en la capacitat que tenim per respectar l'àmbit íntim des altres quan se'ns ha permès de compartir-lo. El trencament aquestes condicions va directament a atemptar contra el jo, contra la dignitat de les persones. Però, en fi, hi ha gent, molta gent, que pensa just el contrari. O no, que es troba en posició moral de denigrar l'altre traspassant el llindar.

:

En això es deu haver trobat Juan Goytisolo, almenys de cara a reflexionar-hi en l'àmbit dels autors literaris, on s'hi afegeix un altres del components de la cultura actual: la recerca de nous mites a la vista de la buidor del llenguatge mític-simbòlic. "Los episodios y vicisitudes de su vida", diu, "expuestos a la luz del día, cumplen una doble función: la de rebajarlos, para consuelo de mediocres, al nivel de todo hijo de vecino y, paradójicamente, la de fortalecer y amplificar el mito". Tot això en un món on "las bufonadas y dotes histriónicas de Berlusconi, los amores y desamores de Sarkozy encarnan la nueva era. El Gran Teatro del Mundo calderoniano se ha transmutado en un Gran Plató Global en el que los entronizados por la fama aspiran a convertirse en personajes de sí mismos. Seguir siendo únicamente personas es una prueba irrefutable de mediocridad".

:
Podeu llegir la resta de l'article a El País, del passat dia 7, en aquest enllaç.

:
Fotos: en aquest bloc i Bernardo Pérez.

:

Cinema i escola

Fa uns dies us parlava de la revista Compartir, editada per la Fundació Espriu. Per casualitat rebo des de fa més de deu anys cada trimestre un nou número d'aquesta revista. Em va encuriosir que la dirigís un poeta, Carles Torner, que ja aleshores admirava,i em van admirar els números que llegia en una sala d'espera. Lluny de centrar-se en el món del cooperativisme sanitari, la publicació inclou altres matèries d'interès general, algun poema i un comentari de l'obra de Salvador Espriu, germà del fundador, que ja és mort. Per cert, en aquest darrer el comentari el fa Vicenç Villatoro a un fragment de la Primera història d'Esther, en la que ens proposa veure l'enemic com aquell qui ens complementa, com qui ens fa les preguntes que mai no ens faríem. Admirable.

:

El monogràfic d'aquest número tracta sobre la visió que ha donat el cinema del món escolar. Com que m'és molt difícil de resumir-ho -les firmes són de primer ordre i els textos tots ells recomanables-, us poso ara els enllaços i vosaltres mateixos. És una delícia.

:

• Rebel.lió a les aules. Imma Merino
• Quan les càmeras entren a l'escola. Àngel Quintana
• Això comença avui. Anna Jolonch
• “Les pel·lícules o les sèries són avui dia formes d’educació sentimental per als adolescents”. Sergi Rodríguez
• Entre les parets de l'institut. Carles Torner
• High School Political. Josep Maria Ferreiro

:

Transport i raó

Llegeixo al darrer número de la revista Hora punta, editada per Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), un article del professor Salvador Cardús en el que, després de desmitificar el tòpic d'adotzenament i caos associats a l'imaginari dels transports de masses, comenta les dades de l'estudi de 40 mil usuaris de TMB per defensar que formen part de "tot un món invisible que demostra l'alta capacitat que tenim per posar ordre a la complexitat".

:

Les pautes d'elecció, que combinen harmoniosament la racionalitat individual amb la col·lectiva, junt amb una alta professionalitat tècnica s'apuntarien com a elements claus d'aquesta màquina perfecta. El mateix Cardús deia fa anys que el sistema de comunicacions, contra el que es diu, funciona amb un nivell que s'estranyava que no hi hagués problemes encara més sovint.

:

Perdona'm, salva'm, t'ho agraeixo

Al darrer número de la revista Compartir, editada per la Fundació Espriu, hi ha un magnífic poema de la jove poetessa russa Xenia Dyakonova, que viu a Barcelona, i que m'ha semblat d'una senzillesa i bellesa extraordinària per explicar en breus paraules què és una pregària, quin és l'estat obert de l'ànim(a) cap el món i l'esdevenidor. La fe com a base però el futur com a promesa, la repetició -tan present en les pregàries-, la recitació, fer-les present a la vida quotidiana, les sensacions que acompanyen... tot hi queda molt ben recollit.

:

M’he inventat una oració:
perdona’m, salva’m, t’ho agraeixo.
Sense saber-ne la raó
contínuament la repeteixo.

Quatre paraules valen més
que la promesa d’un reialme.
Quan prenc la vida de través
em fan recuperar la calma.

A casa, al metro i al carrer
em persegueixen i m’apressen.
Un dia amb elles pujaré
a veure aquell a qui s’adrecen.

Tinc el destí al meu davant,
i al meu darrere distingeixo
la fe que em diu xiuxiuejant:
perdona’m, salva’m, t’ho agraeixo.
:

Xenia Dyakonova: Kanikuly. Gelikon-Plius, Sant Petersburg, 2007.

:

Canvi de rol

Deia l'altre dia Richard Serra a El País que la seva vocació com a esculor li va venir tot contemplant l'obra Las Meninas, al Prado, especialment pel joc de posicions i de rols entre subjecte i objecte. Diu: "viendo la obra de Velázquez me di cuenta de que quería explorar la relación entre objeto y sujeto. Quería colocar el sujeto en la percepción del movimiento de quien ve la obra. Ése fue el mayor descubrimiento de mi vida".

:

Verdon a Poblet

Aquesta Setamana Santa vaig passar un moment per Poblet i da casualitat vaig adquirir un número de la revista que publica la Germandat del Monestir. Amb alegria he vist que publiquen en pdf els números a la xarxa (no sabria on anar a comprar-la) i així em permeto de recomanar-vos-la. Hi ha articles molt recomanables de tot allò que és motiu d'interès pels monjos, que ja veureu que són variats.

:

El número que vaig comprar corresponia al del juliol de 2007 (en publiquen un caa semestre) i iclou una entrevista al professor Timothy Verdon (New Jersey, 1946), doctor per la universitat de Yale i membre del Centre de la universitat de Harvard per a l’estudi del renaixement italià, que va visitar Poblet fa un parell d'anys. Val molt la pena. El títol ho diu tot: "L'Església ha comès una indelicadesa espiritual en tancar el misteri de Déu amb fórmules aparentment racionals". Com que em va enganxar, la vaig llegir del tot i aquí us exposo uns fragments:

:

Una Església que, com per exemple avui a Itàlia, parla encara molt de política, és perillosa. També una Església que més aviat sembla simplement una agència social és una Església que s’allunya de la seva missió central. Tot i que sabem que l’acció caritativa està motivada per l’Esperit Sant, massa sovint no deixem veure que el nostre donar aliment al pobre no és tan sols un acte social: es tracta d’un acte d’amor cristià. I, per tant, hem de modificar la nostra proposta perquè sigui intel·ligible per a tothom com una proposta en Jesucrist i no només com a bona voluntat o bé, com algú deia aquest matí, nostàlgia pel passat i coses semblants.

Hem de saber fer una contracultura, hem d’oferir en les nostres esglésies obres d’art que convidin al silenci i a l’interioritat. Hem de demanar als músics no pas que componguin lletges paròdies de la música rock sinó que inventin un nou cant gregorià.

Si l’artista fa una imatge de Crist i la sent com a pròpia, si l’artista és ajudat a entrar en la tradició de l’Església per elevar la seva experiència personal a un nivell on aquesta podrà ser comunicada universalment i, després, és ajudat a retrobar el Senyor, llavors s’esdevé que, com en el passat, ell ens farà veure el rostre del Senyor d’una forma nova, d’una forma filtrada a través de la seva personalitat i de la seva experiència, i això és sempre quelcom únic. Cada persona és diferent i l’artista, filtrant el seu encontre personal amb Crist a través de la riquesa interior de la seva pròpia personalitat, pot donar una visió del Senyor diferent, nova, autèntica, però que ningú havia ofert abans que ell. I en la nostra societat, que no creu en els sacerdots.

Si un individu lliure, perquè l’artista és sempre més lliure que els altres, narra amb entusiasme, amb bellesa, el seu encontre amb Crist, les persones poden romandre fascinades. (...) Per tant, hem d’ajudar els artistes perquè puguin viure aquesta trobada personal amb el Senyor.

També nosaltres hem acceptat la idea romàntica de l’artista com un gran geni a qui ningú pot dir res. En canvi, no ha de ser així. L’artista necessita un input, el diàleg amb els altres, com tothom.

L’occident ha imaginat Déu de forma mesurable. Ja Massaccio durant el Renaixement col·loca la Santíssima Trinitat en una arquitectura feta en perspectiva, mentre al mateix moment a Rússia Rublov fa una trinitat molt més mística. Tot i així al mateix segle XV, un artista monàstic com el beat Angelico, pocs anys després de Massaccio, era lliure d’escollir si construïa al voltant de la seva imatge la perspectiva o bé, com en molts casos, si eliminava qualsevol referència a aquesta perspectiva per tal de deixar veure que Déu se’ns presenta contra el fons de la infinitud. La perspectiva ho enclou tot en un petit món. Per tant el Renaixement que ha inventat la perspectiva ha restat, però, més lliure.

L’Església durant els temps moderns ha pecat o, si es vol, ha comès una indelicadesa espiritual en tancar el misteri de Déu amb fórmules aparentment racionals. Déu és personal, és tres persones en un sol Déu, i com en qualsevol persona hi roman el misteri. La fe és confiança en una persona.

És a dir, mentre el New Age i les altres formes de religiositat contemporània que reflecteixen corrents orientals, de l’extrem Orient —em refereixo al budisme i a d’altres— ens proposen un misteri irracional, el misteri cristià no és completament del tot irracional: Sant Pau i la literatura joànica intenten donar un marc lògic al cristianisme amb una lògica, això sí, més elàstica que no pas l’aristotèlica.

Crist també és lògic, ofereix de fet una nova lògica, una nova llei: és més, es proposa personalment com el logos d’una nova forma de vida.

Les coses han de tenir una finalitat car no són valors abstractes en si mateixos.

Nosaltres com a Església hem de tornar a parlar de la bellesa del seguiment de Crist, de la bellesa de la vocació, cosa que a Itàlia no s’ha fet des del 1968.

Deia el nostre cardenal Giovannelli de Florència que no manquen les vocacions sinó que manquen les respostes.

:

Sóc objecte d'Anson

Ahir, al suplement cultural de La Vanguardia apareixia un muntatge de l'artista Martí Anson coincidint amb una exposició que fa a Mataró. Ell mateix ha dit que aquesta exposició era "una pallassada" i a un li surt un mig somriure quan veu la quantitat de subvencions oficials que rep la pretesa crítica, però vaja, encara que sigui perquè els amics m'enviïn fotos com aquesta i m'augurin un gran futur com a objecte artístic, ja n'estic cofoi.

:

En aquesta mena d'auca es poden comprovar algunes coses. Una, que em posen al costat del President. Dues, que m'atribueixen un mèrit que no és meu. I tres, que la tinc més grossa que l'altre mataroní famós -a banda de mi-, Nacho Vidal. La foto, és clar.

:

He parlat ja de Martí Anson aquí, aquí i aquí i no parlaré aquí de la seva obra al voltant de la famosa polèmica de Fàbregas i Caralt perquè hi estic massa implicat. Però no podia deixar de passar aquesta sorpresa i, en el galop cap a l'arribada d'El Corte Inglés a la ciutat, veure pel camí algunes coses prou divertides. Un dia en faré un llibre, de les divertides i de les interessants, també, però, com va fer Fabian Estapé amb les memòries, primer el faré llegir als meus advocats. Ara, disfruteu, que ja és primavera.

:

Plensa al Seminari *

:

La galeria Toni Tàpies ha tingut l’encert de perllongar una exposició d’escultures de Jaume Plensa –de format més petit al que ens té acostumats- tot instal·lant-ne una sobre una columna d’acer als jardins del Seminari Concicliar de Barcelona, a pocs metres del local. Sota el títol de La llarga nit, la figura d’un home en estat de recolliment resta il·luminada amb una àmplia gamma de colors variants durant tota la nit i es manté traspasada per la llum natural durant el dia.

Sense desmerèixer l’exposició, que acull un els escultors catalans més importants d’aquest moment i que transita per la vesratilitat dels materials en representar la fugura humana, avui em centraré en aquesta peça i, especialment, en la capacitat de diàleg amb l’entorn que suposa la seva ubicació pública, encara que sigui efímera (bo i que alguns ja han reclamat la seva permanència).

El primer pol del diàleg és justament la seva diferència entre el dia i la nit. Uneix les dues ‘versions’ el fet que no passa desaparcebuda, que la nit no l’apaga, que no ‘tanca’: com el nostre cos, que treballa incessantment fins i tot quan dormim, també la llum, matèria principal de l’escultura, sembla fer-ho. Una gran lllum externa que el travessa i l’omple gràcies a la pell translúcida, durant el dia, o una vigorosa i variable llum interna que ens atrau com el mateix misteri de la nit on habita.

La segona dualitat, com deia, es dóna entre l’aspecte radicalment solitari del personatge (com a focus de llum, com un estilita de l’asfalt, en una posició de recolliment) i la ubicació plena del brogit urbà: la pròpia galeria d’art i les altres que hi ha a la zona, la cruïlla de plena de cotxes en trànsit, els bars i restaurants o una important discoteca gai de la ciutat. Sembla que res d’això pot restar indiferent a la llum que transmet una figura humana: la mateixa que genera brogit, vida i estrés genera esperança, vida i profunditat.

Fotos: Galeria Toni Tàpies i meves.

* article publicat a la revista Valors (maig 2009).

L’exposició Jaume Plensa serà oberta fins el proper 22 de maig de 2009 a la galeria Toni Tàpies (Consell de Cent 282; 08007 Barcelona); l’escultura es troba als jardins Seminari Conciliar de Barcelona, visible des de fora, a la cantonada de Consell de Cent amb Balmes.

• En parla Juan Bufill a La Vanguardia (i aquí)
• En parla Beatriz García Moreno a Revista de Arte
• En parla Jordi López al seu bloc.
• En parla Enric Borràs a Vilaweb.
• En parla Maria Palau a El Punt.

:

Mai més

:

Divendres passat, El País feina una notícia necrològica, escrita pel periodista Juan Cruz, de la poetessa urugaiana Idea Vilariño, traspassada fa uns dies als 88 anys, lluny, doncs, de la foto sense datar que publicava el diari i que ara us poso. No coneixo l'obra de Vilariño. Per l'article me n'assabento que mantingué una apassionada relació amb Juan Carlos Onetti que, en finalitzar abruptament, causà la creació d'un poema que l'he trobat impressionant, "Ya no". Ara us poso una versió cantada de María Teresa Cibils.

:

:

El poema, com dic, em sembla impressionant. Més d'un dirà que té un efecte terapuèutic en qualsevol procés de dol, inclosa la separació o el desamor. Certament, fins a assumir que la persona que estimem ja no hi és hi ha tot un procés previ d'assumpció, dolorós. Una de les coses que costa més d'assmuir, crec, és que hi ha coses, projectes de futur, esperances, que irremediablement s'esfumen. I des d'aleshores, la possibilitat de refer, de viure, de tornar a començar. El moment quan passa d'un procés a l'altre el trobo molt ben narrat. És també una bona manera d'aomiadar aquesta poetessa. Ara, la lletra.

:

Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.

No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos, esperarnos, estar.

Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién ni si te acuerdas.

No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.

:

Sí a l'ordre

:

Dimecres passat em va agradar força un article de Salvador Cardús a La Vanguardia, que podeu trobar íntegre aquí. Fent un paral·lelisme amb els mètodes de cura dels infants contraposats que proposen els doctors Eduard Estivill i Carlos González (fotos), tots dos best-sellers, l'autor sosté que també a Catalunya preval (en l'àmbit de la cultura i de la política) la diferència entre els que pensen com el primer, que proposa "un sistema de entrenamiento en unas pautas de conducta que permiten “aprender” a dormir fácilmente, consiguiendo un régimen de descanso saludable", i els que ho fan com el segon, per qui "establecer pautas sociales es “antinatural” y crea barreras entre padres e hijos, en una muestra clara de rousseaunismo trasnochado".

:

Cardús, una mica provocativament, i posant-se a favor del mètode Estivill, posa aquesta diferència fins i tot més enllà de dreta i esquerra. Jo no aniria tan lluny, és clar. Però sí que em sembla molt oportuna la reflexió, també des de l'esquerra. Algunes de les responsabilitats que he hagut d'assumir, per exemple, especialment quan era responsable de Seguretat Ciutadana al Govern de Mataró, han passat per la gestió dels límits: canvis normatius en matèria de civisme, desenvolupament de plans preventius quant a la seguretat, etcètera. Recordo amb interès el debat de fons. Certament, a dreta i esquerra hi havia crítics (no gaires, també és cert) que utilitzaven exactament els mateixos arguments.

:

Alguns encara els sento en altres projectes. "No ens podem posar límits" per mirar de saltar-se algun dels drets en col·lisió; "el carrer és nostre" per justificar el segrest real quepoden viure determinats espais públics a causa del consum de drogues o altres circumstàncies; "cadascú pot fer el que vulgui amb el seu cos" per amagar el suport al botellón i la manca absoluta de criteri en l'ús de l'espai; "això és un atac als moviments socials" per intentar esquivar una agressió dles drets d'altri; "les multes només es posen per cobrar més" per defugir de totes totes de la responsabilitat (amb totes les conseqüències) dels nostres actes lliures...

:

Certament, aquestes actituds són extrapolables a altres realitats. Alguns dels debats que s'obren amb motiu del desenvolupament de l'activitat dels Mossos d'Esquadra, per exemple, m'hi fan pensar. O les crítiques massa fàcils a la Llei del Tabac o als controls d'alcoholèmia, curiosament liderades per Aguirre o Aznar. O, d'altra banda, un excés regulador fins al darrer punt en moltes coses i després una absoluta irrresponsabilitat en le que afecten a l'ordre públic. Crec que aquest també és un discurs d'esquerres, de l'esquerra democràtica, per qui l'ordre, si és un ordre democràtic, és un bon camí quan estén els drets als qui més els costa d'usar-los i quan crea espai públic de qualitat i a l'abast de tothom.

:

3 de maig

:

I avui a segona obra, també de Goya, amb nom de dia. El tres de mayo de 1808 en Madrid o Los fusilamientos en la montaña del Príncipe Pío, també al Prado, és més coneguda que la d'ahir. El focus de llum que, subjectivament, només serveix a la figura central, una mena de crucificat sense creu, tocat amb una pulcra camisa tractada amb la delicadesa dels blancs barrocs, esdevé el centre de la nova violència moderna. La de les armes, aquí tan a prop, la del poder, conta l'individu, el nou heroi de la Il·lustració ençà, ben aviat mort, ben aviat perplex. Com en el quadre d'ahir, la ciutat, fosca, reial, assisteix de testimoni al vessament de sang dels seus súbdits traslladats al seu nou paper d'individus.

:

Fa uns mesos vaig passar pel Prado per veure de nou alguns d'aquests quadres. En aquest vaig fixar-me especialment en ls traços de la sang escampada al costat dels cossos morts. Allà hi ha expressionisme abstracte, per la qual cosa penso que, de nou, és des dels marges on sorgeix tota modernitat artística.

:

Dos de maig

:
No cada dia pot dir que té un quadre amb el seu nom. I de Goya. Aquest es diu El dos de mayo o La carga de los mamelucos, és de 1814 i es guarda al Museu del Prado, a Madrid. És un quadre imponent, violent, romàntic, un festival del color i de la llum per mostrar el més cruent i fosc. Si aquesta és la modernitat del quadre, la lluita dual d'Espanya, de moros i cristians fins ara, és el tema que el lliga amb la tradició més atàvica.
: