:L'exposició antològica amb que se'ns brinda a revisar l'obra, encara en ple procés creatiu, de Santi Estrany (Mataró, 1923) consta de vàries parts: la relativa a les ciutats i els viatges, els ex-libris, una pinzellada als esgrafiats públics, una altra sobre els seus orígens pictòrics, la visió de la tecnologia, l'estudi del cos, un vídeo sobre la seva obra i un quadre, una mena de dissecció de La Hilanderas de Velázquez, en el que es resumeix la seva passió per la geometria clàssica. Déu n'hi do.
Això fa que puguem dir moltes coses d'Estrany, fill d'un reputat i estimat artista mataroní i germà d'un arquitecte. En aquest article n'esbossarem només un parell, però us demano que feu l'exercici de reflexionar sobre tot allò que s'us convocarà al cap, que serà molt. La primera que cal comentar, ja l'he dit. Estrany, bevent del reneixement i del cubisme, reivindica que darrere la realitat hi ha formes perfectes. Compte, són a la realitat, no pas a l'ideal. Les formes perfectes i el seu punt de fuga en acció permanent esdevenen premissa i objectiu. Són el límit en què l'artista vol emmarcar l'esdeveniment, l'emoció, la vida quotidiana, el que sigui; com és la pedra o el metall per l'escultor. I són l'objectiu en l'ideal clàssic de bellesa: la bellesa seria la proporció, la compensació, l'exactitud, la perfecció personal, l'harmonia amb el cosmos... Passat, com dic, pel sedàs Noucentista de la realitat reivindicada, de la història educada, de les persones embellides, de la ciutat desruralitzada, del caos derrotat, de l'optimisme mediterrani.
El segon aspecte a destacar és el paper de l'home (home o dona, vull dir) en aquest ordre còsmic. Si bé el propi Estrany reconeix que -en alguns quadres- les persones hi són tan sols "per comprovar la mesura de les composicions", ens en descobreix dues conseqüències més: L'una, que l'home esdevé així "la mesura de totes les coses" i l'altra, per tant, que dins l'home també hi ha amagada la bellesa geomètrica de la perfecció. Els seus estudis humans o la comparació entre els turistes assolellats i els déus egipcis ho semblen indicar.
No sé si té raó. A casa nostra, des de la Contrareforma almenys, inclòs el Velàzquez obsessionat per les lleis de l'òptica, la pintura ha anat en sentit exactament contrari: el naturalisme pessimista, els impulsos indòmits, els marges, la crítica a l'ideal clàssic de bellesa... Però encara que només sigui per això, per veure què pot donar de si aquest artista fascinat per l'Europa civilitzada i els seus ideals ara que semblen entrar en crisi, valdrà la pena passar-hi una bona estona.
:
Això fa que puguem dir moltes coses d'Estrany, fill d'un reputat i estimat artista mataroní i germà d'un arquitecte. En aquest article n'esbossarem només un parell, però us demano que feu l'exercici de reflexionar sobre tot allò que s'us convocarà al cap, que serà molt. La primera que cal comentar, ja l'he dit. Estrany, bevent del reneixement i del cubisme, reivindica que darrere la realitat hi ha formes perfectes. Compte, són a la realitat, no pas a l'ideal. Les formes perfectes i el seu punt de fuga en acció permanent esdevenen premissa i objectiu. Són el límit en què l'artista vol emmarcar l'esdeveniment, l'emoció, la vida quotidiana, el que sigui; com és la pedra o el metall per l'escultor. I són l'objectiu en l'ideal clàssic de bellesa: la bellesa seria la proporció, la compensació, l'exactitud, la perfecció personal, l'harmonia amb el cosmos... Passat, com dic, pel sedàs Noucentista de la realitat reivindicada, de la història educada, de les persones embellides, de la ciutat desruralitzada, del caos derrotat, de l'optimisme mediterrani.
El segon aspecte a destacar és el paper de l'home (home o dona, vull dir) en aquest ordre còsmic. Si bé el propi Estrany reconeix que -en alguns quadres- les persones hi són tan sols "per comprovar la mesura de les composicions", ens en descobreix dues conseqüències més: L'una, que l'home esdevé així "la mesura de totes les coses" i l'altra, per tant, que dins l'home també hi ha amagada la bellesa geomètrica de la perfecció. Els seus estudis humans o la comparació entre els turistes assolellats i els déus egipcis ho semblen indicar.
No sé si té raó. A casa nostra, des de la Contrareforma almenys, inclòs el Velàzquez obsessionat per les lleis de l'òptica, la pintura ha anat en sentit exactament contrari: el naturalisme pessimista, els impulsos indòmits, els marges, la crítica a l'ideal clàssic de bellesa... Però encara que només sigui per això, per veure què pot donar de si aquest artista fascinat per l'Europa civilitzada i els seus ideals ara que semblen entrar en crisi, valdrà la pena passar-hi una bona estona.:
* article per a la revista Valors (maig 2010)
"Santi Estrany. recorregut vital" es pot veure a can Palauet (Palau 32, Mataró) fins el dia 11 de juliol.Vegeu article Art i ofici, de Cinto Amat, també a MataróNotícies.cat.Vegeu article Art i docència, de Pere PascualHe parlat recentment de Santi Estrany a Santi Estrany a NYC i Estrany i el Reneixement.Il·lustracions: esgrafiat de Can Campins, Cadaqués 3, Nu masculí 1, Egipte 5.
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada