La generació del tomàquet

M'ha fet gràcia l'article que avui publica Manuel Cuyàs a El Punt Avui (aquí) comparant l'efervescència de la crítica al sistema de la seva joventut amb els pedaços que, com a molt, ens atrevim a demanar ara com qui sap què. I a l'inrevés, la rapidesa en què gestionava l'embelliment aquella època i els sacrificis estructurals que cal fer-ne ara. En alguna altra ocasió, li he sentit concretar aquesta crítica en ICV, que ve a ser l'exemple més clar de la transformació. D'un passat revolucionari (PSUC) a un present de capità enciam. Però és que la realitat supera la ficció: sempre poso d'exemple l'anunci que protagonitzà Joan Saura en unes eleccions autonòmiques (ara no recordo quines) en què prometia que els tomàquets tindrien gust de tomàquet. De la revolució al tomàquet, vaig pensar, quin negoci. I els socialistes holandesos (aquí serien més o menys com ICV, allà els socialistes se'n diuen socialdemòcrates) fan servir un tomàquet com a símbol (vegeu aquí). Tota una declaració de principis ...i de renúncies, segur.

Però tant ens podem riure dels tomàquets d'ara com dels peluts anti-consumistes dels anys setanta. El que fa riure és la confiança cega en la superioritat moral en què sovint s'ha refugiat l'esquerra, o bona part d'ella, i de la que s'hauria de desampallegar. No és fàcil, perquè enganxa. El discurs esquerranós de la nostra transició, en les seves accepcions més intel·lectualoides, tendents a trobar sempre una explicació canònica, i sempre del mateix canon, a absolutament tots els detalls de la vida, primer enganxa. Si el canon és relativament rupturista, si s'omple de sang jove (sang i altres fluids) i si, efectivament, té respostes a tot, acostuma a posar-se de moda. Serveix per moltes coses, però sobretot per dues que són molt importants: per lligar i per no donar la nota.

Ara transportem-nos al segle XXI. És obvi que la ideologia predominant en els ambients universitaris i en força àmbits de trobada juvenil és el ditxós independentisme, tan ple de raons i hormones com la dialèctica marxista dels seus pares. L'independentisme fa exactament als nostres joves (a la part més representativa, almenys) la mateixa funció que feia el marxisme als joves antifranquistes de pantalons de campana. S'adapta a tot i té respostes per tot. Tot ens passa per no ser independents, que és el destí que ens té guardat la història d'aquí un parell de caps de setmana. I tot el que ens perjudica ens passa per romandre a Espanya. Au, amb això ja podem anar tranquils. Si no ho discutim, no destacarem, ens adotzenarem en una colla de performances i, sobretot, lligarem. Sort que alguns ja no som al mercat, o ens quedaréim per vestir sants. Espanyols, és clar.

Foto: D'aquí.