Canvis en la política catalana

El PSC creix, CiU cau

:

El baròmetre de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) fet públic ahir revela, respecte a les Eleccions de fa un any, un important increment del vot directe al PSC, del 19,4 % al 25,5%; una caiguda del vot de CiU, del 19,3% al 16,1%; una pujada d'ERC, del 10,3% al 13,4%, i d'ICV, del 4,5% al 7%. El PP baixa del 7,4% al 4,2%. És a dir, valoració positiva del Govern, increment de les seves forces, i baixada de la dreta. Com diu en Pepe Zaragoza, “cada vegada és més evident que la via radical que està prenent Artur Mas pot convertir CiU en un partit minoritari”. Penseu que surt valorat en setè lloc (Maragall el primer, Montilla el segon) . En Pepe també diu que “l'electorat de CiU se sent més confortable amb la línia més moderada i negociadora que representa Josep Antoni Duran i Lleida”.

:

El paper central del PSC en la política catalana estic segur que marcarà els propers anys al nostre país, amb alguns problemes d'ajustament, segurament. Però també el lideratge de Maragall, d'un catalanisme incontestable i eficaç, provocarà reaccions del nacionalisme conservador (i no tan conservador) en la pretesa reconquesta de l'hegemonia ideològica que es va perdent, en favor d'una major pluralitat.

:

Un article de Joan Ferran

Joan Ferran.

En aquest sentit, m'agradaria destacar l'article "El globo de la hegemonía" de Joan Ferran a La Vanguardia de dimecres, les tesis del qual comparteixo completament. Convé ja que "sortim de l'armari" els que -a parer meu, majoritaris- ni simpatitzem amb l'independentisme ni ens creien que hi hagi una manera de ser català, o de preveure que un determinat estatus de Catalunya, que sigui l'únic horitzó possible i que sempre són els de fora qui ens l'han de retallar. En destaco alguns fragments:

• "Reconozco que soy incapaz de adivinar, en la escala que discurre entre derecha e izquierda, la ubicación de Carod-Rovira. Me resulta difícil situarlo ideológicamente. No acabo de identificar -más allá de su admiración por Rovira i Virgili- cuáles son sus fuentes referenciales, su ideología".
• "Y así, como si se tratara de una reescritura de los Quaderni del carcere, se le adivinaba una estrategia dirigida a la inoculación gradual en la sociedad civil y en los medios de comunicación, de conceptos, terminología e interpretaciones histórico / simbólicas afines a su ideario".
• "Quizá ha llegado el momento de afirmar que tanto discurso identitario y atrezzo simbólico deviene empalagoso. Y más cuando su reiteración relega a segundo plano la acción social del Gobierno, se ofrece munición al PP y se desorienta al ciudadano. Pero el problema de fondo no radica sólo ahí sino, sobre todo, en la incapacidad manifiesta del nacionalismo de aceptar que otro mundo existe y con él un mensaje anacional basado en la ciudadanía. En la Catalunya de hoy denunciar las patrañas místicas, de unos y otros, conlleva adquirir la etiqueta de españolista."
• "El nacionalismo es democrático cuando se ve a sí mismo como opción. Cuando el nacionalismo deviene condición para adquirir ciudadanía plena comienza a ser un problema. Quizá ha llegado el momento de afirmar que la prédica del independentismo en un anacronismo; que su un mundo globalizado es plasmación nos conduciría a un enano-estatismo, a una reproducción de los problemas del sistema a pequeña escala, a una debilidad aún mayor de nuestros intereses y de nuestra cultura... Que nadie se engañe."
• "Algunos personajes pueden llegar a creerse hegemónicos porque su entorno vive, siente, habla y respira con el aliento de su propio aliento pero la sociedad catalana, afortunadamente, disfruta de diferentes estadios que conviven en armonía. Nos hemos acostumbrado a que la Catalunya real cohabite con la Catalunya oficial."

Immigració

:

L'Idescat també ha fet públiques altres dades d'interès, expecialment relatives al fenomen de la immigració. La primera és la importància d'aquest fenomen (junt amb que el baby boom arriba a l'edat fèrtil, bo i que tardanament) en l'increment de la natalitat a Catalunya, um 6'8%. Compte: només un 12,5% dels nadons ho són de pares estrangers. Tampoc no cal exagerar.

:

La segona és que a l'enquesta esmentada se cita la immigració com a prim¡ncipal preocupació dels catalans (42,2%), desplaçant al tercer lloc l'accés a l'habitatge (16,2%). L'atur irromp al segon lloc amb un 37,2%. En un popst anterior vaig explicar què em semblava a mi... és obvi que cal afrontar el problema de cara, parlant-ne clarament, donant seguretat i garanties que els processos es faran amb ordre i respectant tant drets com deures, sense discriminació positiva. I que les característiques del fenomen (concentració, ocupació en els trams més baixos del mercat laboral, trasbals al sistema educatiu, necessitat de delimitar els espais culturals i de convivència...) les hem de tenir al capdavant de les polítiques públiques.

:

No ajuden les declaracions de Pujol segons les quals el nou Govern de la Generalitat afronta amb complexes aquest fenomen. La qüestió és que ho afronta, es posa al costat dels municipis (veritables receptors dels problemes), i té com auna de les prioritats actuar-hi com he dit més amunt. Em sap greu dir que el Govern Pujol no va saber afrontar-ho massa bé, sense dedicar massa recursos al tema, i sense posar-se del tot al servei dels municipis.