A propòsit d'El falcó maltès, l'opera prima de John Huston (1941) que l'altre dia van passar per City TV, en Joan de Sagarra en parlava diumenge passat a a La Vanguardia, i que Jaume Subirana glossava al seu weblog, també m'agrada com introduiex Shakespeare resumint tan bé el film. I l'al·legoria de l'èxit, aquest material en què fem els nostres somnis i que al final esdevé tan ful.
:
Pèrò hi ha un altre fragment, dit també al final, que sempre m'ha seduït (la pel·li en té molts), quan Bogart diu "Sí, nena, faré que et detinguin per assassinat. Si et cau cadena perpètua t'esperaré sempre. Si et pengen, et recordaré sempre".
:
No sabria trobar cap altra síntesi del difícil equilibri entre l'amor i la justícia. M'agrada especialment que la paraula de l'amor sigui aquest "sempre", ara que tot és tan provisional. A vegades, aquest sempre és excusa d'una escessiva confiança, un recurs que ens fa ajornar urgències, que retarda sine die allò que, en el fons, volem dir sempre, volem fer sempre, volem sentir sempre ("Vull, sense que la vida em pugui socórrer, estimar sempre, sofrir sempre, morir sempre" deia Corneille el 1674 a Suréna I, 3).
:
Però també aquesta confiança ens hauria d'asserenar perquè les coses quotidianes construïssin aquest sempre, que només es pot fer de mica en mica, com aquells passos que no temen el temps perquè només la constància ens fa aribar al destí. Hi ha coses que portem al cor que les hi tindrem sempre. Tant si avui les tens com si demà les perds, i viceversa. Tant si corregim o no els nostres vicis i mancances. Tant si les empresonen o les pengen.
7 comentaris:
Aina,
Ostres, que curiós, al meu comentari que és a http://ramonbassas.blogspot.com/2004/10/la-mort-el-civisme.html#comments , que també et responia a tu, faig la mateixa cita de Borges.
Per què ens fa por aquest "sempre" si senzillament el fem igualment tant si en som conscients o no? Per què no ens hi abracem, doncs? Per què tenim por?
Com que a aquestes hores de la nit només ens pot salvar la poesia, aquí en tens una mica més sobre el tema:
"No vol dir res aquest corb que ara passa.
Dia vindrà que callaré per sempre.
però també per sempre hi haurà vent,
i silenci, i paraules, i poetes".
Miquel Martí i Pol "Llibre de les solituds" (Ed. 62, Barcelona, 1997, p.22.)
D'altra banda, com viuria Bogart si a ella l'empresonen o la pengen?
La seva vida seria espera, seria record, però seria vida. Perquè ella en seria el terme.
Ramon, m'ha agradat molt això que has penjat a teu blog. Us explicaré una anecdota personal. El 1-1-2000 vaig regalar a la que ara es la meva dona un anell que, digue-m'ho d'aquesta manera, era com de compromís. Vaig intentar que gravessin una frase molt llarga, però es clar, un anell es una cosa petita. Així que ho vaig anar reusmint, resumint i al final vaig decidir posar una paraula que era: SEMPRE.
Ostres, quins filosofs que tenim sueltos per la blogosfera.
Nomes voldria emfatitzar allo de tranquilitzador i reconfortant que te el sempre.
La natura com a exemple maxim, perque malgrat totes les nostres pors, sempre hi seran presents les ones de la mar, el vent, la pluja... Quasi alliconador per nosaltres que som tan vulnerables.
Ara me n'adono que estic dient el mateix que el poema de Mart i Pol. Una cosa semblant volia dir quan vaig fer el post amb el poema "mon cor estima un arbre" de Gabriel Janer Manila.
Saramago, a la conferencia de quan li van donar el Nobel, va explicar que son pare va anar a abracar-se amb els arbres abans de morir...
Per aixo es tranquilitzant regar les plantes tambe ! :-)
Les cites al falcó maltès i el poema de Martí Pol ("No vol dir res aquest corb que ara passa") m’han remès a El cuervo, d’en Poe. Allà, la presència d’aquest ocell representa la desesperació, la manca absoluta d’esperança (és a dir, la mort) d'un home que ha perdut la seva estimada (l’amor), i ara se m’acut que la expressió que el corb repeteix constantment -”mai més”, “nevermore”-, és l’antònim d’aquest “sempre” identificat amb la vida del que crec que esteu parlant….
Hola a tothom,
En primer lloc, estic molt content que un pots hagi generat aquestes aportacions.
En segon lloc, al marge de si hi ha o no eternitat, la idea de sempre em remet almenys a dues coses:
1ª El compromís. Tot el que fem traspua un cert compromís, vulguem o no; el que em sembla més positiu és reconèixer-ho, "abraçar-ho" i aclarir-nos (si ens comprometem amb algú, doncs, no val a fer-li el salt, per exemple).
2ª La trascendència. Perquè aquest compromís ens depassa, només és possible a través de nosaltres -i ara- però és més que nosaltres -en un sempre sense temps que alguns anomenen cel-
No puc evitar un segon comentari.
Aina, la pluja i el vent continuaran sempre, almenys per mi, perque el temps de les meves pors i esperances un dia s'acabara, morire, pero la roda del temps continuara girant...
I ja m'agrada que sigui aixi. Ojala ho aconseguis entendre i acceptar-ho del tot! Aixi les meves pors les aconseguiria fer petites, petites...
No tinc gaires problemes ,doncs, en acceptar el "sempre" perque es la manera de desprendre'm. I sera nomes aixi, quan podre mimar i gudir amb plenitud de "l'ara".
Publica un comentari a l'entrada