:
Vas a missa i et fixes que n'hi ha uns quants, d'homes sols, com tu. De més joves que tu i també de més grans. L'altre grup social que ve sol són les velletes (que ja no són les pansidetes que cap a l'ésglésia van caminant, com a la Cançó de matinada, sinó que acostumen a ser iaies eixerides, coses de l'espècie...). Homes sols a missa trenca amb el tòpic de la feminització religiosa (ja se sap, l'home al bar o al futbol, per no dir al prostíbul o a la sauna, la dona a missa) i em recorda algunes religions que centren en el gènere masculí la pràctica activa de la pregària. Resar, cosa d'homes, seria. És clar que també crec que el món femení ja és ple d'espiritualitat i, davant d'això, potser l'atordiment, potser l'enveja o la perplexitat, ens porta a la recerca dels referents espirituals del nostre entorn. Des del jazz als sermons de mossèn Jordi. O Christian Dios, amb paraules de Ferran Sàez avui a La Vanguardia. O com fan els toreros portuguesos dels quals parlava ahir, buscant l'experiència de l'engendrament tacats de sang i exhausts del sacrifici. Homes sols que, triada o imposada, treuen profit de la seva condició apropant-se a l'assemblea i, amb més o menys timidesa, recitar els himnes amb les altres solituds allà aplegades, participar d'un sacrifici consistent en estimar-se, escoltar les paràboles que, des de dos mil anys enrera, et parlen de la teva vida d'avui i proferir un suspir, un amén, per duur millor la vida que t'espera.
:
Foto: Alberto Giacometti, Lotor III (1965)
:
Dones soles
:
Les dones soles d'Edward Hooper no van a missa. Van en tren o l'esperen fent un cafè amb llet. Pensen amb l'amant ocasional, que ha estat o serà i es pregunten, nues davant l'edevenidor en la solitud de la casa fosca, quina és la naturalesa del que els passa. I consultaran a Pascal sobre l'òrgan del qual provenen llurs raons. Fins que la llum les il·lumini.:
Foto: Edward Hooper, Habitació d'hotel (1931 ), Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.
4 comentaris:
Me encanta Hopper. Echaron en el canal + un documental que analizaba la obra de Hopper como influencia en el cine. Encuadres, decorados y esa sensación de soledad que poseen sus cuadros.
La verdad es que es el más cinematográfico de todos los pintores.
Un saludo!!!
Es verdad que, tanto el encuadre como el hecho narrativo de los lienzos de Hooper, son muy cinematográficos, existan o no personajes que, no sé si te pasan lo mismo, resultan todos excitantemente enigmáticos, un poco angustiados y acogidos por el paisaje, o las ventanas, o las habitaciones, o la luz.
En el Museo Thyssen organizaron un interesante ciclo en el que un autor explicaba las sensaciones de uno de los cuadros de la colección. Carmen Martín Gaite trazó una historia muy interesante a partir del famoso cuadro "Habitación de hotel" que ilustra este post. Lo hizo el 14 de diciembre de 1996 y la conferncia fue editada el año siguente en el recopilatorio "El cuadro del mes" (1). Te lo recomiendo.
Gracias por la referencia, lo miraré. Por cierto, fíjate en todos los cuadros de Hopper y verás que los ojos de las personas (especialmente los de las mujeres) son completamente negros, parece ser que para intensificar esa angustia de la que hablas.
Seguramente es por ello. Creo que la angustia es el tema por excelencia del arte moderno. Y seguramente del pensamiento contemporáneo.
Publica un comentari a l'entrada