:
A El País de diumenge, amb motiu de la 10 edició del Festival de Cinema de Màlaga, feien un reportatge-entrevista sobre Bigas Luna, que celebra enguany el quinzè aniversari del film Jamón, jamón. Parla d'aquesta pel·lícula i d'altres que ha fet. A mi em passa més o menys com a tothom i crec que Jamón és el seu millor treball. Potser el temps m'engnya, però recordo que em va agradar molt. Ja veieu que sóc iconofílic (o com es deu dir?), que disfruto amb les analogies simbòliques i que participo de la tensió mediterrània (entre l'antropocentrisme heleno-europeu i l'antropo-escepticisme espanyol, no pas misantropia, però). I que, segurament aleshores, començava a admirar-me de com, partir d'elements ben simples, fins i tot lletjos (el toro d'Osborne, el desert dels Monegros, les tapes d'un bar de mala mort, la prostitució), és possible fer les metàfores més belles. És una pel·lícula per veure, plena d'imatges que et queden. Tornant a les metàfores, en recordo dues. Una, quan fa coincidir el premi d'una màquina escura-butxaques amb una ejaculació (a The Cotton Club, també fan coincidir un ball de claqué amb un tiroteig, finalitzen a poc a poc els cops de peu alhora que finalitzen les vides...). Dues, la famosa baralla final inspirada en el quadre Duelo a garrotazos (1820-1823) de Goya. Una premonició també del moment polític que viu Espanya, potser.
A El País de diumenge, amb motiu de la 10 edició del Festival de Cinema de Màlaga, feien un reportatge-entrevista sobre Bigas Luna, que celebra enguany el quinzè aniversari del film Jamón, jamón. Parla d'aquesta pel·lícula i d'altres que ha fet. A mi em passa més o menys com a tothom i crec que Jamón és el seu millor treball. Potser el temps m'engnya, però recordo que em va agradar molt. Ja veieu que sóc iconofílic (o com es deu dir?), que disfruto amb les analogies simbòliques i que participo de la tensió mediterrània (entre l'antropocentrisme heleno-europeu i l'antropo-escepticisme espanyol, no pas misantropia, però). I que, segurament aleshores, començava a admirar-me de com, partir d'elements ben simples, fins i tot lletjos (el toro d'Osborne, el desert dels Monegros, les tapes d'un bar de mala mort, la prostitució), és possible fer les metàfores més belles. És una pel·lícula per veure, plena d'imatges que et queden. Tornant a les metàfores, en recordo dues. Una, quan fa coincidir el premi d'una màquina escura-butxaques amb una ejaculació (a The Cotton Club, també fan coincidir un ball de claqué amb un tiroteig, finalitzen a poc a poc els cops de peu alhora que finalitzen les vides...). Dues, la famosa baralla final inspirada en el quadre Duelo a garrotazos (1820-1823) de Goya. Una premonició també del moment polític que viu Espanya, potser.
:
:
:
En tot cas, al reportatge citat, hi ha unes declaracions de Bigas que he trobat molt encertades. Diu que està preparant un film sobre l'èxit, l'actual vedell d'or. Tothom creu en l'èxit. Per això espero amb candeletes com tractarà cinematogràficament aquest tema qui diu el següent: "Quiero hablar de una cosa que me parece terrorífica de la sociedad de hoy, que vende el éxito como lo único que hay que lograr, cuando yo creo que el éxito es uno de los caminos más seguros y rápidos a la infelicidad. Quiero hacer una crítica a esto de que parece que el que no tiene éxito es un desgraciado, cuando a mí me parece una absoluta locura". Foto: Efe.
:
Baron a Cirera
:
Nosaltres, a la nostra. A escoltar (i a escriure al bloc el que escoltem, o sentim, o observem). Divendres passat, per exemple, a Cirera, amb una quarantena de persones que van acudir a un dels cafès que fem de tant en tant i que, ara, un cop Joan Antoni Baron actua com a candidat socialista a l'Alcaldia, esdevenen espais per al diàleg i el compromís mutu fixat en la cita electoral a la qual volem mobilitzar tothom qui cregui que a la ciutat encara li falten molts canvis. Hi ha molts projectes pel barri, millores en els equipaments, en l'aparcament, en l'accés a l'habitatge. I hi ha demandes, queixes, agraïments, dubtes, noves propostes que, de fet, enriqueixen la proposta de continuar canviant la ciutat amb la mateixa força i ritme que fins ara. I amb el mateix objectiu: que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats. Foto: QM.
:
Baron a Cirera
:
Nosaltres, a la nostra. A escoltar (i a escriure al bloc el que escoltem, o sentim, o observem). Divendres passat, per exemple, a Cirera, amb una quarantena de persones que van acudir a un dels cafès que fem de tant en tant i que, ara, un cop Joan Antoni Baron actua com a candidat socialista a l'Alcaldia, esdevenen espais per al diàleg i el compromís mutu fixat en la cita electoral a la qual volem mobilitzar tothom qui cregui que a la ciutat encara li falten molts canvis. Hi ha molts projectes pel barri, millores en els equipaments, en l'aparcament, en l'accés a l'habitatge. I hi ha demandes, queixes, agraïments, dubtes, noves propostes que, de fet, enriqueixen la proposta de continuar canviant la ciutat amb la mateixa força i ritme que fins ara. I amb el mateix objectiu: que tots els ciutadans tinguin les mateixes oportunitats. Foto: QM.
:
2 comentaris:
Bigas Luna, si no compten alguna que altra cosa que es podria haver estalviat, és un dels meus directors favorits.
Però, potser, jo prefereixo "La teta i la luna" (menys sexual, però més tendre).
Encara que segurament no té res a veure, jo gaudeixo igual (o més)del simbolisme de Kim-ki Duk. Si veus "La isla", mira com enten el sexe femení...
Parlant de sexe femení (bon tema), i de simbolisme (és diferent?), recomano l'obra de Chema Madoz (segur que la coneixes). Cada dia m'agrada més i, no sé per què, ara he barrejat l'obra de tres tios molt molt diferents però amb punts convergènts (poesia visual-simbolisme)
Parlem de Brossa?
- Albert,
A mi també em va agradar força "La teta i la lluna", tens raó que és més tendra. Ho sento, no coneixo Kim-ki-Duk... de Chema Madoz i de Brossa, que tenen molt en comú, diria que tenen un corrent més surrealista. Però són molt bons, sí.
Publica un comentari a l'entrada