divendres, de desembre 28, 2007

Potser el temps és només únic

Tura a Mataró
:
Avui, la Consellera de Justícia, Montserrat Tura, ha estat a Mataró per conèixer de primera mà l'arrencada avui mateix de dos nous jutjats a la ciutat, en el marc de la posada en marxa de 41 nous òrgans judicials a Catalunya entre els d'eguany i l'any que ve. Un de primera instància per assumptes de família i un de violència de gènere. L'he acompanyat en tant que Alcalde accidental (foto: amb la jutgessa del jutjat de violència, a capgros.com) i hem vist com una sèrie d'instal·lacions modernes, ben equipades i atentes amb els ciutadans ja han començat a funcionar. Que hi hagi més instal·lacions (en set anys s'ha doblat a Mataró el nombre de jutjats, de 8 a 16), més recursos, en definitiva, és molt positiu per atendre millor els casos i més a prop. Però el desig de tots, avui, era que els haguéssim de fer servir ben poc.
:
Al cor
:


:
Gràcies a Ànima Alada, pel suggeriment.
:
Versos de Nadal - V
:
:
torna a cantar la veu antiga
els versos que tant confortaven
tot té un moment
tot té el seu temps
i el desconsol sembla allunyar-se
i l’escalfor torna a abrigar-nos
hi ha temps de perdre
i de buscar
hi ha temps de riure
i de plorar
torna a cantar la veu amiga
i el temps passa com una treva
de benaurances entre temps
:
però una esberla del fred d’ara
es clava enmig de les paraules
amb el dolor de la sospita
que potser el temps és només únic
plantar i collir
callar i parlar
l’amor i l’odi
viure i matar
néixer i morir
són cara i creu d’un sol moment
potser
cosir sense estripar
és un pobre desig
potser

:
Oriol Izquierdo, "Aquest moment", al bloc Oi?, 29.12.2006.
:

3 comentaris:

ÀnimaAlada ha dit...

De res ;)

ELO ha dit...

I ara resulta que reconeixes públicament que vares registrar personalment l'apòcrif al registre?

Ramon, em confirmes la teva altivesa. Oblida tot allò de la moral i dels valors. Entenc que no vagi amb tu. I queda't amb el teu concepte reconfortant de fe. Lamento el to dialèctic que has emprat amb mi. Ho he atribuït al meu anonimat, i podia ser comprensible... però ara vistos els fets ni això és justificable. Ho sento, jo he reconegut els meus errors alhora d'expressar-me, però en el fons el que reclamava era un gest que em permetés creure en la teva honestitat i no pas verificar la imatge que de tu n'he copsat segons la percepció que en té la gent. Però ho sento no puc fer res més que lamentar aquesta decepció.
(Si mai et cal saber la meva identitat, fes-m'ho saber. Potser algun dia quan ens veiem t'ho recordaré. Ara per ara m'estimo més aquest anonimat. Si t'he ofès o has entès que volia fotre't, perdona'm. Jo apuntava cap a una altre banda. Però veig que això no va amb tu.)
Sort, et farà falta.

Ramon Bassas ha dit...

- Ànima,
En vida teva.

- Elo,
En algun comentari d'un post anterior he dit que renuncio a parlar d'aquesta qüestió en aquest bloc fins més endavant, donat que les circumstàncies (acusacions de delicte sense proves, etc...) m'hi porten. Ho sento.
Respecte tot el sermó, gràcies. Aspiro a viure en un món on no és l'honestedat el que s'ha de demostrar. Una abraçada (i sí, si em veus, no tinc ap inconvenient en saludar-te).