Balló i Pérez al cine

Lectures d'agost - XVII
:

:

El llibre de Jordi Balló i Xavier Pérez Jo ja he estat aquí. Ficcions de la repetició (Ed. Empúries, Barcelona, 2005), no seria possible si no fos per la capacitat que la indúsria audiovisual ha tingut per a la creació de nous referents universals, recolzada primer pel cinema i després per la televisió. Aquests dos autors, com la majoria de la població occidental, han format la major part dels seus referents a través dels productes audiovisuals de ficció (films, sèries, etc.) que consumim bé en la intimitat, en família, o bé a través d'esdeveniments col·lectius com són avui els cinemes.

:

Balló i Pérez sostenen que la ficció moderna no fa més que reproduir les pautes i els mites clàssics que han servit de referents a successives generacions de la nostra civilització. Que els temes tractats, i la forma de fer-ho, donen voltes sempre a l'argumentari i tensions ideades des del passat i que, la seva repetició (com quan ens expliquen una i altra vegada un conte) és la clau per fer avançar la societat i per a la transmissió de coneixement. La cita amb què inicien el libre, de Kierkegaard, diferencia entre repetició i record, ja que "són el mateix moviment, però en sentits oposats; car allò que es recorda es repeteix retrocedint, mentre que la repetició pròpiament dita es recorda avançant. És per això que la repetició, si és que aquesta és possible, fa feliç l'home, mentre que el record el fa desgraciat".

:

El llibre fa un repàs a multitud de productes coneguts per la majoria de la pobilació. L'estabilitat, la geografia, l'amor, els tabús, la identitat i la seva crisi, la mort, l'autodestrucció, el pas del temps, la vida erràtica, l'infinit o el retorn són els temes que, en forma de capítol, es van agrupant les reflexions i els exemples.

:

Curiosament, som àvids de ficció i de relat. Primer, crec jo, perquè no podem viure totes les possibilitats teòriques que la nostra vida. O per falta de temps o per falta d'oportunitats o per alguna limitació que hem interoposat (moral, legal...). Segon, perquè anem pel món despistats i volem saber de situacions similars a veure si ens donen pistes. Tercer, perquè les coses de veritat, allò que ralment importa, sovint no ho sabem explicar si no és a tavés d'històries o analogies. I quart, perquè només és així, també, que podem transmetre a les generacions que vénen la nostra experiència, que es transmet molt millor amb històries que amb conceptes abstractes.

:

Exerici d'avui: penseu per quines altres coses pot servir, la ficció.

:

Pinter a Londres | Ria de Bilbao

Lectures d'agost - XVI
:

El mes d'abril vaig publicar tres cites (una, dues i tres) de la novel·la de Harold Pinter Els nans (Ed. Columna, Barcelona, 2005; trad. Marta Pera). Que un autor teatral novel·litzi no el deixa immune a la capacitat per donar ritme teatral a la novel·la i, enmig, introduir-hi girs narrartius propers a la intospecció. La història d'uns nois dels ravals de Londres, de les seves relacions i de les seves escasses expectatives, permet a Pinter acostar-nos a la diversitat del comportament humà, a la profunditat d'allò més quotidià i a la nostra lluita contínua per sobreviure enmig dels límits.

:

L'exercici d'avui és llegir les tres cites.

:

Ria de Bilbao

:

(o recordant Perecoll, maldestrement)

:

Bauman al sofà de casa | Minotaure

Lectures d'agost - XV
:
Agnolo Bronzino, Venus, Cupido i el Temps (1540-50). National Gallery, Londres.

Fa una mica més d'un any us parlava de l'entrevista que havien fet a Zygmunt Bauman que a La Vanguardia, amb motiu de la publicació del llibre Amor líquido (Fondo de Cutura Económica, Madrid 2005, vegeu pròleg i nota a Debate, vagau fragment en aquest post). Només amb els links que us he posat ja n'hi hauria prou per presentar-vos un llibre que reflexiona sobre la fragilitat dels vincles en les societats modernes, especialment dels vincles amorosos. L'estiu és també temps de divorcis, nois.

:

Bauman, un dels millors pensadors vius, critica l'obsessió actual per la satisfacció immediata i per una felicitat donada, no buscada i, per tant, exempta d'assumir els fracassos propis com una eina pedadògica. "Si la felicidad prevista no llega a materializarse", diu, "siempre está la posibilidad de echarle la culpa a una elección equivocada antes que a nuetsra incapacidad de vivir a la altura de las oportunidades que se nos ofrecen" (p. 80). Creu que la irrupció de determinats models de comportament, sota la pàtina de la llibertat, porten l'home a la seva reducció, a la incapacitat per desplegar totes les seves capacitats de superació. Així, reflexiona sobre el nostre comportament sexual, sobre les comunicacions personals després de la irrupció dels mòbils, sobre la dificultat de les relacions d'ajuda mútua i de la implicació ciutadana després de fenòmens com Gran Hermano o de la necessitat de la recerca d'una nova harmonia natural.
:
Minotaure avui
:
L'escriptor Antonio Gala i el torero Morante de la Puebla a Alhaurín el Grande, Màlaga (Julián Rojas, El País).

:

Us recomano la conversa que l'escriptor Antonio Gala manté amb el torero Morante de la Puebla, avui, a la darrera plana d'El País. Parlen de l'amor, de l'erotisme, de la mort, de la por, de tot allò que suggereix aquest fenomen tan incomprès. Gala recorda una anècdota molt reveladora, quan "una vez, Irene Papas me dijo que los occidentales veíamos la tragedia griega como un espectáculo, cuando en realidad es un ceremonial, un rito. En los toros sucede igual", diu. Més endavant, Morante reconeix que "cuando yo estuve tan mal, me ponía delante del toro y le transmitía todas mis penas. Es una especie de dios toro al que le dices: 'Ahí va eso, ayúdame'. Y creo que cuando mejor se torea es cuando más se sufre. Cuando pasas miedo y hay algo que no comprendes." El que jo deia, incomprensió.

:

Marías a Anglaterra

Lectures d'agost - XIV
:

La darrera novel·la de Javier Marías, la segona part de la triologia Tu rostro mañana, es diu Baile y sueño (Ed. Alfaguara, Madrid, 2004). Ara diu que escriu la tercera. He parlat molt de Marías, darrerament, no cal dir que m'agrada molt i que llegir-lo és sempre entrar en un món enigmàtic, fet de paraules ajustadíssimes, un torrent de descripcions i sensacions, una aturada d'un temps fet de xiclet. L'argument es pot explicar ràpid, però no deixa de ser intrigant, amb un munt de reflexions i digressions que, lluny de fugir-ne, et fan entrar dins del text, dins la història, amb els calfreds inclosos.

:

Es pot llegir aquest llibre sol, és clar, però serà molt millor recórrer la història, amb els seus personatges i els escenaris, que comença amb Todas las almas (1989) i seguir amb la primera part de la triologia, Fiebre y lanza (2002). Estilísticament, recomanaria comparar-lo amb Mañana en la batalla piensa en mi (1994), la primera d'ell que vaig llegir, que crec que marca el cànon estilístic de les seves obres posteriors i la que en fa arribar als seus extrems, amb una barreja de gèneres impressionant, com és Negra espalda del tiempo (1998).

:

A banda de l'argument, i del tractament del temps, Marías detaca per l'ús del llenguatge (o de la puntuació, com diria Mendoza), per la seva relació obsessiva amb les paraules i la sintaxi, per la descripció dels personatges pròpia del Segle d'Or espanyol, per l'ús dels efectes que marquen el ritme narratiu i, especialment, per alguns paràgafs magnífics. Un d'ells, crític amb això que fem més o menys als blocs (pp. 64-65), curiosament. Però destaco el de la tesi central, que, sovint, callar salva (p. 210), la reflexió sobre la violència (p. 333) o sobre la confiança (p. 289).

Subirana a Adrada | Entrevistes

Lectures d'agost - XIII
:

Un que visita aquestes pàgines, perquè el poso o perquè s'hi posa, és Jaume Subirana, blocaire que, amb el material de la seva bitàcora i d'altres peces (un ONLI, segons Teixidor), composa el volum Adrada (Edicions 62, Barcelona, 2005), com ja havia fet a Suomenlinna (Ed. Proa, Barcelona, 1999). (El 2011, el següent?). Hi trobareu de tot, frases breus, reflexions més pausades i llargues, anotacions al camí d'una vida que, com la de tots, és feta a trossos. Trossos de carn i de ment, de posts als blocs i de versos dispersos, de família i de feina, d'admiracions i emprenyaments, d'estius i d'hivern, de mort i de vida. I la gràcia del poeta, de l'escriptor, és trobar les paraules més adequades que t'obrin la porta dels secrets del llibre.

:

Llegiu la crítica d'Enric Bou.

:

Uns dels millors passatges, ara totalment pertinents aquests dies, es diu A Muntanya:

Asserenament, rejoveniment, conciliació. Aigua amb força, roques, arbres i més arbres, verd i més verds, so del riu de fons, perspectiva oberta de les valls, cims un dia emboirats i l'altre lluents en la distància, com el Mont Perdut avui, després del mal temps. Calor al sol i fresca a l'ombra, caminar, mirar en arribar, contemplar. I nosaltres, fugaços com el bon temps, com els núvols que no paren de passar si alces els ulls cap al cel, com aquest batec d'ales invisibles a la banda dels boixos, ca a l'estimball. (p. 64)

Entrevistes a dojo
:
Josep Sánchez Llibre
:

L'estiu hi porta i, amb elles, alguna agradable soprpresa. Com l'entrevista que avui concedeix El País a en Jordi López Camps, director general d'Afers Religiosos de la Generalitat, amb respostes molt clares sobre les relacions de l'Episcopat amb la Generalitat o la qüestió de la llibertat religiosa al nostre país. També reconforta veure com el diputat Josep Sánchez Llibre, dirigent d'UDC i, per tant, de CiU, pensa de l'exconseller Felip Puig, sí el del Carmel enverinat, més o menys el que penso jo, en una sucosa entrevista a La Vanguardia d'ahir. Un personatge que "falta al respecte" i que ni es molesten en replicar per evitar "una bronca tremenda". Quina perla.

:

No és una entrevista, però sí una important referència la que fa el suplement cultural d'ABC (coses de les vacances i els viatges, no patiu... bo i que és un molt bon suplement) d'ahir al bloc del mataroní Mia Font, 4 colors, en una secció dedicada a blocs espanyols de la que no en tenia ni idea. També surt en Juan Valera amb Periodistas 21.

:

Tornant a les entrevistes, i a casa, el web del PSC de Mataró va oferint entrevistes als regidors socialistes de Mataró. La van obrir Montse López i Arcadi Vilert. I avui apareixia la que van fer a Fermí manchado. La meva va sortir dimecres. Aquí us la reprodueixo.

:

Entrevista al web del PSC

:

Ramon Bassas: "La reducció dels accidents i dels índex delictius és, entre d'altres, gràcies a l'acció preventiva i policial".

:
Entrevistem al Quart Tinent d'Alcalde, President de l'Àrea de Via Pública de l'Ajuntament de Mataró i Regidor de Seguretat i Prevenció.

:
- Com a Regidor de Seguretat i Prevenció, quina es la tasca realitzada el passat curs que t'agradaria destacar?

- La reducció dels accidents i dels índexs delictius, seguint la tònica dels darrers anys, que es deu a diversos factors. Un d'aquests, és, sens dubte, l'acció preventiva i policial portada a terme pel conjunt de cossos de seguretat, a partir d'un capteniment i coordinació exemplars pel conjunt de Catalunya.

:

- El civisme i la conducció responsable són dos temes actuals, no?

- Sí, a Mataró, aquest curs també ha estat el del primer any amb l'Ordenança de Civisme, un instrument eficacíssim contra el vandalisme, i del Pla de Seguretat Local, amb índexs molt positius. I amb la posada en marxa del carnet per punts, tenim una eina més per a l'actuació preventiva contra els accidents de circulació, al costat dels controls (alcoholèmia, velocitat, cinturó...) i de la millora del trànsit i el comportament responsable dels conductors.

:

- I què més heu fet?

- També acabem de fer una Carta de Serveis de la Policia de Catalunya a Mataró, el primer compromís de qualitat conjunt de dos cossos policials que es fa al nostre país. Per últim aquest curs hem aprovat un Pla Estratègic per a la Policia Local, preveient la seva adaptació a una ciutat canviant, amb nous requeriments, i del qual aviat en podrem veure resultats concrets.

:

- Veig que en l'àmbit de la protecció civil feu força coses, no?

- També ha estat un bon any respecte a la protecció civil. Tenim el 100% d'urbanitzacions amb les franges de protecció efectuades, hem fet nombroses sessions d'autoprotecció en comunitats de veïns, tenim plans preventius pel conjunt de festes de la ciutat (som l'únic municipi que ho té) i hem col·laborat amb el nou sistema de transport d'urgències de la Generalitat, un tema que clamava el cel.

:

- Quines actuacions més immediates tens quan t'incorporis acabant les vacances?

- Com he dit, hem de veure resultats aviat del Pla Estratègic de la Polica Local. Acabem d'enllestir un concurs per incorporar força agents, tant per reposició de jubilacions com per increment efectiu. L'objectiu és millorar la presència al carrer, tant en nombre de policies, com hores/dia com dies/any. També apretarem una mica més amb els temes de civisme, la gran prioritat per a la recuperació d'espais i places que els veïns han de poder disfrutar. I espero acabar l'any, també, complint amb l'objectiu del manteniment dels índexs de seguretat ciutadana i amb el de la reducció dels accidents. Tot això, amb la implicació de la ciutadania, sense la qual, certament, ben poca cosa podríem fer.

:

- Al final del mandat, haurem complert el programa electoral del PSC?

- Crec que el programa s'ha complert a l'abast, amb tot el que t'he explicat. Fonamentalment, volíem una ciutat segura a tots els nivells.

:

- I com es fa, això?

- Primer, des del punt de vista preventiu i de la planificació, així com també el normatiu (nous plans, ordenances, simulacres, etcètera), calia atendre els nous riscos amb què la ciutat s'enfronta. Segon, des del punt de vista operatiu, aprofitant l'eficàcia del conjunt de cossos policials i millorant els sistemes de coordinació i la satisfacció del servei (millora en el temps de resposta, en la resolució de delictes, en el trasvàs d'informació, etc.).

:

- Deies que el civisme era una prioritat pel PSC, no?

- Sí, en tercer lloc, dèiem que havíem d'atendre fenòmens d'incivisme, de falta de respecte a l'espai públic i a les persones. Són fenòmens que s'amplien amb la capacitat de disfrutar de nous espais o noves possibilitats (a més places, més possibilitat de no respectar-les, per exemple), i potser també per una certa crisi d'autoritat que viu la nostra societat. Cal fer-los front, justament, perquè els ciutadans i ciutadanes puguin gaudir-ne amb tota llibertat. Cal ser diligents en l'exercici de l'autoritat, de l'autoritat democràtica que té com a objectiu la protecció dels nostres drets i llibertats. Aquest és el compromís del PSC.

:

Tresserras a Cambridge (amb Wittgenstein)

Lectures d'agost - XII
:

:

Vaig saber de Wittgenstein fullejant els primers números d'una revista efímera que es deia Saber, a la prestatgeria d'una llibreria que hi havia al carrer de casa i que visitava gairebé cada dia. El primer que em va sobtar va ser el seu retrat, els seus ulls. Hi publicaven uns fragments inèdits de les seves sentències, en alemany i en català. Dels textos, em va sorprendre també el seu estil, primer, i el que entrellucava sobre la seva dèria per entendre el que diem a través de com ho diem. Més tard, vaig comprar un llibre (que el vaig deixar i ja no el tinc) que es deia De la certesa, ple dels famosos aforismes, i que vaig subratllar. En guardo les fitxes. Sobreviure l'adolescència amb Wittgenstein em va permetre començar a posar distància entre la veritat i el llenguatge, i a començar a sospitar que, en el fons, relatem la veritat a través de sistemes tancats, lingüístics, que tan sols s'hi acosten per analogia o, com a molt, amb un sistema propi que té sentit només dins d'ell mateix. Així, per mi, el relat religiós, per exemple, quadra en ell mateix però no fora d'ell mateix, bo i que és fora d'ell mateix que adquireix sentit. Per això costa tant que ens entenguem, a vegades.

:

Repasso sovint un parell de sentències del libre citat, sobre el dubte (ja us dic que era adolescent, l'etapa del dubte). La primera diu que "Qui vulgués dubtar de tot no arribaria tan sols ni a dubtar. El joc mateix del dubte pressuposa ja la certesa" (115). I la segona diu "El nen aprèn creient l'adult. El dubte s'esdevé després de la creença". Diria que aquestes dues frases han estat fonamentals per llançar-me de ple a la creença acompanyat de dubtes que no fan més que fer-la fecunda, fer-la meva. No sé si m'explico.

:

Vaig voler saber més de Ludwig Wittgenstein, he llegit biografies, altres llibres, etcètera. La seva vida és molt atractiva, un personatge tendre, contradictori, generós, apassionant. Us recomano que en llegiu qualsevol cosa.

:

Aquest punt de vista, el de la reflexió del fet transcendent en un filòsof que no era religiós, obsessionat amb el llenguatge, és el que pren el professor Miquel Tresserras al llibre Wittgenstein: integritat i transcencència (Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003), que repassa la'arició de les reflexions del pensador austríac sobre el llenguatge. Especialment, a rel de les reflexions fetes a Cambridge fugint d'Àustria després que aquesta fos incorporada al III Reich. L'estudi inclou una breu contextualització sobre el positivisme, corrent en el que emmarcaríem d'alguna manera el nostre filòsof, una altra sobre el seu pensament i una concreció de la matèria transcendent en algú que deia que hi ha temes dels quals no es pot parlar, perquè el llenguatge, el llenguatge racional vull dir, no els pot abastar. De manera que aquí s'obre el món de l'analogia, de la significació, de la poesia, de l'art, i que ell , senzillament, no hi entrava. O no hi feia entrar el motiu d'estudi pel qual creia que servia la filosofia: el llenguatge.

:

I la tesi de Tresserras rau aquí: no ho podem explicar, o ho fem amb un gir lingüístic no racional que difícilment n'abasta l'experiència donat que el que compta és l'experiència i no explicar-la. No és en el llenguatge que es resol l'experiència religiosa, sinó en la vida. No és en el sí o no dels fills (Mt 21, 28-32) sinó en el que finalment un acaba fent. O sigui que no feu massa cas del que dic. I, si no ho veieu clar, us recomano aquest llibret.

:

Prats a l'Orient

Lectures d'agost - XI
:
Ramon N. Prats. Foto: Marc Arias, La Vanguardia.
:

Un dels llibres que més rellegeixo, i del qual he apuntat alguna cita en les meves matusseres cròniques d'exposicions per Valors, és una recopilació de quatre conferències més una introducció organitzades fa més de deu anys per la Fundació Joan Maragall i que porta per títol Espai i símbol en l'art oriental (Índia, Tibet, Xina, Japó) (Ed. Cruïlla, Barcelona, 1997). L'edició, la introducció i un dels capítols va a càrrec del tibetòleg Ramon N. Prats i la resta, d'experts d'una categoria similar a ell, altíssima.

:

La seducció que Occident té per Orient i per la seva espiritualitat és una bona excusa per capbussar-se en els plantejaments artístics i la sconstrucció simbòlica de uqatre cultures de llarga tradició a l'Orient. El llibre és curt i, forçosament, les exposicions dels autors són simples i pedagògiques. I, entrant en el món artístic i estpiritual dels orientals, de fet, ens preguntem també sobre els nostres cànons. Que, en un món global com el que tenim, jha no sabem si són nostres o no.

:

M'interessa, per exemple, per descriure el procés del Barroc que, com ja sabeu els que m'aguanteu, és un període artístic que m'interessa moltíssim. Després m'hi referiré. El professor Alfredo Cadonna, al seu escrit sobre la Xina, narra la disposició i el trajecte intern dels temples taoistes, i el vinclua al procés interior de despullament i introspecció de l'individu que el recorre. "Algunes sèries d'aquesta representació pictòrica acaben amb aquesta imatge d'un simple cercle en blanc. L'objectiu final és aquest: el buit. La individualitat superada" (p.30). Aquí em paro per dir que la diferència fonamental amb el Cristianisme és que, al final, no hi ha aquest buit sinó l'Home, l'home nou, transfigurat i ressuscitat. I m'interessa de destacar-la davant la seducció d'un concepte abstracte de Déu, difús, orientalista, basat en la força que mou les coses o sobre un ésser superior o una energia interior.

:

Jo sempre defenso que l'art Barroc, com deia, que multiplica els estímuls, que reconeix la dimensió carnal de l'individu (no sé si de forma fatal o feliç), parteix d'aquesta multiplicitat per parlar de la unitat, s'endinsa en els estímuls per superar-los, per desprendre's-en (la mort?), però sense el rebuig inicial dels puritans, que tan sols veuen caos, pecat i desordre (per això els protestants són tan reacis al Barroc).

:

Caddonna diu "la multiplicitat, el món en què ens trobem, no té res de negatiu en si mateixos, perquè allò que és negatiu, al cap i a la fi, és solament l'ull que veu el caos en aquella multiplicitat. Si el contemplem amb l'ull de la saviesa, del qual parlen l'hinduisme i altres tradicions, aleshores cada un dels elements de la realitat esdevé sagrat" (pp. 30-31).

:

Exercici: Ara, de vacances, visiteu algun dels milers de retaules barrocs o poseu-vos un motet coral de l'escola veneciana al MP-3 per anar a la platja. Obriu i tanqueu els ulls davant la bellesa del retaule o dels cossos que prenen el sol. I penseu un moment sobre això.

Martínez Marzo a Formentera

Lectures d'agost - X
:

:

Isidre Martínez Marzo ha escrit aquests versos des de més llocs que no pas Formentera, ho ha fet també en indrets tan distants com Laugharne (Gal·les), Ferrera de Pallars o Les Rotes (Dénia), tres bons destins de vacances que, com ha a ell, ens permeten reflexionar sobre la nostra condició d'hostes, aprofitant una aturada en el temps que pemet veure el que has recorregut ("Un altre de més ple / migdia sense fi culmina allò que fou", "Avui", p. 23) i pensar, potser patir, pel que vindrà, o pel que no vindrà ja mai més.

Tots els dies del món fins al darrer

ressonen ara, d'un en un, possibles

("Mirada antiga", p. 27)

Quin és el nom d'aquest ocell que canta

tots els dies a l'hora del capvespre?

(...)

El seu cant és el plany d'una altra vida,

la que podia haver estat: aquella

("Més enllà", p. 68)

Fer-ho fora de casa i a casa, dins o fora, com diu ell, a tot arreu som hostes, de fet, d'un món i d'un destí que no és ben bé el nostre ("Roman el món / possible, l'enyorança fa camí", "Nocturn", p. 22; o "Les meues hores són els teus mil·lenis (...) salves un món que no té qui l'habite", "Mots endebades, p. 28). Hostes (Ed. Proa, Barcelona, 2006, Premi Carles Riba 2005). Ara que som de vacances, molts, potser val la pena donar un cop d'ull i acceptar la proposta de mirar el món, o de mirar-nos nosaltres, amb les seves ulleres, els seus poemes.

El goig de creure

:

comença dins els ulls,

acaba amb la mirada

("Epigrama", p. 29)

M'agrada la poesia que ho diu tot assenyalant un fragment, aturant-se en una mena de llum, de flash, que has d'atrapar amb paraules. ("Acarona flanc a flanc / la vastitud d'allò petit", "Elogi del tacte", p. 26 o "el món dura l'instant / d'un sí robat als déus", "Si tornava", p. 36) La tasca artesana del poeta és la de triar aquestes paraules, fer que dringuin al cervell i aquest desplegui bé camins de reflexió, bé noves sensacions, bé una nova llum, de dins, que diu: això, era això el que buscava. Com aquests versos de ressons ellotians...

Tot el que és important passa de sobte.

En la procaç mil·lèssima veloç

s'inaugura la fi, l'inici acaba

(...)

El llamp mortal, el mot del sí o del no

(...)

El dring d'aquest rellotge que no para

("Setge", pp. 64 i 65)

El valencià Martínez Marzo repassa un a un els sentits, o el sentit, del que palpa, delque veu, delque respira, de la densitat de la vida viscuda, densitat no sempre percebuda i que porta a la "insostenible lleugeresa", i ho dic ara que som estiu i desitgem tant la lleugeresa. El que viu, doncs, l'experiència entesa aquesta des de tots els punts de vista, és la que mena als valors i no al revés, malgrat l'inabastable de llur plenitud.

Ara mateix, quan cada amor sadolla

la seua gran conjura, viure és creure

(...)

Quantes sendes

saldarien el deure de bastar-se!

("Poema d'un dia", p. 33)

No sóc res més que els noms en què he cregut

("Ciutat del cor", p. 47)

Donem-li forma a l'incommensurable

("Credo", p. 49)

Tàpies a Campins

Lectures d'agost - IX
:

:

Antoni Tàpies aprofita els estius, a la seva casa de Campins, per produir la major part de la seva obra pictòrica. Any rera any, des de l'estudi que té sota el Montseny, ens arriba amb una remesa de noves peces que, com ell diu, s'han de llegir conjuntament, donat que tenen un discurs complementari. Ho explica en un llibret-entrevista que li fa Manuel Borja-Villel i que es diu El tatuaje y el cuerpo. Antoni Tàpies conversaciones con Manuel Borja-Villel (Ediciones La Rosa Cública, Barcelona 2005), que recull tres converses fetes els darrers anys entre el director del Macba i l'artista català.

:

Tàpies és un dels pocs artistes que escriu, té una bona obra publicada. Potser per l'estigma que recau sobre els autors abstractes respecte a l'absència de narració, cosa que ben bé no és el que li passa a ell, però. Tàpies, justament, utilitza o representa objectes o figures perfectament reconeixibles, però en un context o en un univers que inquieta, el significat del qual, com si estiguéssim llegint un codi, sovint se'ns escapa. D'aquí la inquietud de l'home occidental, que es passa el dia interpretant, i que Tàpies pretén interpel·lar-lo, despertar-lo "a una consciència plena, més perfecta" (p. 10). Deia que és un dels pocs que ha escrit, sobre ell i sobre l'art, sobre el que fa i sobre el que fan els altres. Davant en Borja-Villel, compila tota la seva experiència (de pintor, de lector, d'observador, de melòman...) i la resumeix de forma molt eficaç.

:

Reconeix que el seu llenguatge pictòric té una intenció reactiva contra l'art decoratiu i burgès. Ell que estava molt malalt de jove, va pensar que, de fet, qui estava malalta era la societat que el rodejava (p. 66). I damunt aquesta negació, a la manera de com deia Popper que reflexionava, explora nous camins, adopta formes i signes propis (pp. 38 a 42) i converteix en simbòlica la realitat representada, el fragment que parla del cosmos, en paraules seves (p. 54, p. 75). Els símbols no són baladí. Uns mitjons usats com al millor manera de rememorar la pobresa, la postguerra, la malaltia. Unes cames o peus en forma d'exvot (p. 51) amb tota la seva càrrega que vincula la carn, la carn mutilada, amb allò espitirual i l'esperança ("Aquell qui veu el dolor, veu l'origen del dolor, veu el possible fi del dolor i veu el camí a seguir per evitar-lo" diu un dels savis que ell cita, p. 77). Unes escales lul·lianes per parlar de l'accés a altres mons, o les seves connexions, o al coneixement (p. 44). Un tros de sorra per representar el tema que l'obsessiona (a ell i al pensament modern): la matèria (p. 33). Un tors humà, el tronc pel qual passa la malaltia i l'amor, el fred i la calor, la gana i el colesterol, la joventut i la decrepitud, la matèria vivíssima i la matèria inerta (p. 88)...

:

Per últim, Tàpies diu que, per ell, el suport del quadre no és un suport, sinó que en forma part, de manera que les pintures, de fet, serien escultures (p. 93). D'aquí ve la referència al tatuatge, que imprimeix al cos un dibuix, però que, de fet, fa protagonista al cos i no al dibuix, o a tots dos indefugiblement (p. 61) .

Roth a Nova York

Lectures d'agost - VIII
:

L'animal moribund, de Philip Roth, (Ed. La Magrana, Barcelona, 2002, trad. Xavier Pàmies) és una narració sincera de la influència d'un fet, d'una espurna d'amor, rera un degoteig de cinisme. Un professor sexagenari, que ha participat, bo i la seva edat, en la revolució sexual dels anys seixanta, s'instal·la en una vida a cavall entre la seva culta però avorridíssima dedicació professional i les conquestes femenines, especialment de les joves estudiants.

:

Escrit com si elprotagonista es confessés, o estigués davant un divan, o davant el diable, o en una llarga conversa, podem entrar dins les seves entranyes ("El cos conté la trama de la vida en la mateixa mesura que el cervell", segons la cita que obre el llibre, d'Edna O'Brien), els seus valors, les seves seguretats, el seu progrés fatal que, alhora, el condueix al'acte d'amor que ignora però que se li presenta com una oportunitat ("Jo penso que ets tot d'una peça en començar i que l'amor et fractura", p. 93).

:

La descripció que fa de la generació de la ruptura dels seixanta és brutal, especialment quant a la seva deriva posterior. I el plantejament del conflicte entre l'amor i la llibertat, o entre la llibertat i els seus límits, inclosos els del cos i la decrepitud, sigui o no aquesta lligada a l'edat, colpeja profundament en aquesta mena de societat sense escrúpols a la que també, sens dubte, hi porta aquesta mena d'anarquia bàquica del Woodstock permanent contra la memòria i la transmissió. "Tota una generació", diu a la plana 7, "que es treia del cony les seves pròpies conclusions sobre la naturalesa de l'experiència i les delícies del món."

Leon a Venècia

Lectures d'agost - VII

: Foto: El País
:
Donna Leon és una escriptora nord-americana, afincada a Venècia des de fa 25 anys, ciutat a la que ha ubicat el protagonista de les seves novel·les negres, el commissario Guido Brunetti. La vaig descobrir just després del meu darrer viatge a Venècia, fa tres anys, a través d'alguna entrevista que li van fer en una de les seves estades a Barcelona, on gaudeix de gran prèdica. Les seves novel·les tneen tots els ingredients de la novel·la negra, una fina ironia, i una franca crítica a les coses de la societat que no li agraden: l'enveja, la corrupció, la hipocresia. El realisme que fa servir l'ha portat a no publicar cap dels seus llibres a Itàlia, entre d'altres coses, perquè creu que seria una mena de desagraïment per les coses bones que li ha reportat aquest país.

:

Utilitza Brunetti i les seves trames per entrar dins d'aquests móns foscos, a través d'un comissari de policia ben especial, però també ben normal. Especial perquè la seva manera d'entrar en aquests móns evita que se li encomani, té una actitud diem-ne moral. I normal, dic, perquè, a diferència d'altres protagonistes de novel·les negres, té una vida privada com la majoria de la gent, amb una esposa que s'estima i amb dos fills fruit d'aquesta relació. Completen els personmatges fixos els seus subordinats i companys, el seu cap (una mena de babau) i la secretària, la signorina Elettra, un simpàtic complement.

:

D'aleshores ençà he anat llegint algunes de les novel·les de Donna Leon. La que us ofereixo avui és de fa temps (1998), però que ha servit per reestrenar amb el número 2 la col·lecció més important de novel·la negra en català, ara anomenatda "La nova cua de palla", amb qui molts ens vam estrenar en aquest gènere, i es diu Noblesa obliga (Edicions 62, Barcelona, 2006; trad. Xavier Solé). La trama es desencadena amb la troballa del cadàver d'un noi, fill d'un comte ric, segrestat dos anys abans. La trama anirà descobrint els camins de l'estultícia, però també els sentiments del commissario, les seves reflexions i la seva manera curiosa de descobrir les coses, deixant que la gent parli i anant cosint les informacions.

:

El paisatge de fons és Venècia, la seva gent, el seu menjar, les coses que ensenya i les coses que amaga. La riquesa i bellesa, d'una banda, i la maldat i altres vicis per una altra. I et queda unes ganes terribles d'anar-hi de nou.

• "Com que era alemany, sabia perfectament que les armes de foc tenien molta més força que qualsevol reclamació que pogués fer respecte als seus drets legals" (p. 18).
• "Va treure un exemplar de La bona vida, de Ciceró, i el va obrir pel capítol sobre les obligacions, on Ciceró descriu les divisions de la bondat moral. 'La primera és la capacitat de distingir la veritat de la falsedat, i de comprendre la relació entre un fenomen i un altre i les seves causes i conseqüències respectives. La segona categoria és la capacitat de reprimir les pasisons. I la tercera és la capacitat d'actuar amb consideració i comprensió en les nostres relacions amb les altres persones'" (p. 237).
• [La Bíblia] "en lloc d'estar reclamant un ull i una dent, el que realment ens diu és que hi ha límits; que, si perdem una dent, lúnic que podem esperar és una dent, no una mà o... -i aquí va fer una altra pausa-, un cor." (pp. 269-270).

Calvo al Prado

Lectures d'agost - VI
:

:

És un dels millors llibres que he llegit darrerament, un dels millors fils conductors de l'art i de les seves intencions, dels seus trajectes. Ara, a l'estiu, molts aprofitem per treure pols als nostres mínims coneixements artístics, bé pel pas casual per una esglesiola o per l'accident de caure enmig d'un museu, o una d'aquestes exposicions de marines que hi ha en algunes poblacions de la costa. Los géneros de la pintura, el darrer llibre de Francisco Calvo Serraller (Ed. Taurus, Madrid, 2005) fa un repàs per quatre gèneres comuns, a vegades titllats de menors, en la pintura, precedits per una boníssima contextualització. Els gèneres tractats són el nu, el retrat, l'autoretrat, el paisatge i el bodegó. L'epíleg és dedicat a l'art contemporani.

:

Els exemples citats (i reporduïts) corresponen a obres d'arreu del món occidental, però se centra, especialment, en l'estudi de l'art espanyol i, en especial, en els moviments que es van succeir a l'etapa barroca, que són molt clarificadors. Encara més, la majoria de peces les podem trobar al Museu del Prado, del que Calvo Serraller en fou director.

:

L'erudició d'un dels millors experts mundials en art no tapa la prosa exacta, ha tret les referències que poden fer inaccessible el text i el presenta diàfanament, ordenadament. És obvi que s'adreça a un públic general, no sé si com vostè però sí que com jo, que tenim dues o tres idees mal endreçades. A més, com passa en totes les ciències i els sabers, parlar d'art vol dir parlar de tot: de la manera de comunicar-nos, de la manera de veure'ns i de veure el món, del que creiem i del que passa al nostre entorn.

:

Diu Calvo, per exemple, que la pintura transita dels temes històrics a les faules perquè "aun estando el espectador lejos de poder vivir él personalmente esa acción narrada o representada, todo lo que había en ella le concernía de la manera más directa y explicaba la razón de ser profunda de su humano destino" (p. 26). I em fa pensar en les paràboles de Jesús, o en els mites grecs, o en la fascinació pel cinema, o en la crònica rosa del Tomate. Parla també, i sovint, de la tensió entre la iconoclàstia protestant i de l'estètica de la Contrareforma, més sensual, més necessitada de seducció, més disposada a valorar la providència de la vida humana, menys disposada a una concepció clàssica de la bellesa i del cànon.

:

Així, els gèneres li permeten veure quin és el projecte occiental, aquesta mena de quadratura del cercle impossible, potser, però apassionant. "El desnudo", diu, per exemple; "es la explicación o la razón misma de ser del arte occidental: ese punto o intersección dramática entre lo natural y lo celeste, entre el ideal y lo real, entre lo carnal y lo espiritual, entre el cuerpo y el alma". (p. 61). I (ara que som en temps de bikinis) entre el mostrar i l'amagar ("ésta es la clave: desnudarse o vestirse", p. 63). I així podeu disfrutar fins a repassar-los tots.

Dahl al llit amb la veïna | L'univers és a fora

Lectures d'agost - V
:

Roald Dahl és un autor anglès de pares noruecs conegudíssim especialment pel públic infantil, ha inspirat un munt de pel·lícules de gran èxit i ha publicat llibres que han estat autèntics best seller de la literatura infantil i juvenil. Recentment, s'ha publicat a Catalunya un parell de llibres amb contes per adults, bé pel seu to macabre (la majoria de les Històries imprevistes, Ed. Empúries, Barcelona, 2005) bé per la seva càrrega sexual, o còmico-sexual, millor, com el primer dels relats d'Intercanvi de parelles i altres contes (Ed. Columna, Barcelona, 2005), que dóna títol al llibre. En ell, un perspicaç somniador d'un polvo amb la veïna, que l'acaba fent, surt amb la cua entre cames. Els homes som uns fatxendes. "Espatlla de xai" i "L'home del sud" (el primer, repetit al llibre anterior, visca la coordinació) responen a la mena de contes d'humor negre amb els que va conquerir el mercat editorial als Estats Units en el moment de la seva publicació. El darrer, "El gran gramatitzador automàtic", és precursor d'un programa informàtic que feia llibres però, sobretot, esdevé una crítica ferotge als seus companys escriptors. Us ho passareu prou bé.

:

L'univers és a fora

:

Del dol que viu la ciutat i el món casteller, de la pregària col·lectiva i en silenci de cadascú, de les mostres de solidaritat prèvies i de condol posteriors i de la imatge feliç episodi de la donació de sang, com si fos l'alè que faltava, hi poso la lletra d'un dels darrers poemes que he llegit de Màrius Sampere. Aquí el teniu

Del litre

o litre i mig

o dos o tres

de sang, l'ejaculació

pel vehicle

en gota implecablement

benèfica i el cos

se salvarà, ben viu, viurà

per a després, la mort de màgia

i resignació, quan l'agulla

s'enretiri

i no deixi entrar

sinó sortir, perquè

l'univers és a fora

"Transfusió" del llibre Ens trobarem a fora, Ed. Proa, Barcelona, 2006, p. 43.

Benet a Roma | Món al revés | La vida no para

Lectures d'agost - IV
:
Daniele Crespi, Pietat (c. 1626), Museu del Prado, Madrid.
:

Ja m'imagino que xoca veure algú a la platja amb el llibre que recomano avui, i que xocaria més si aquest algú practiqués top less o nudisme. I que sovint la xafugor de l'estiu estova les neurones i a capacitat de concentració. Però l'estiu també és propici per les estones llargues i per les ombres, per un cert recolliment de tarda i capvespre. Qui sap si, a més, la visita casual a una esglesiola, o topar-se, en un museu, davant un quadre de temàtica religiosa o, en ple viatge, notar les diferències de subtsrat religiós entre Catalunya i el país que visitem, poden desembocar en una passatgera reflexió sobre la fe. La fe del món i la nostra.

:

Total que el papa Benet XVI va publicar per Nadal passat la seva primera carta encíclica que, sota el títol, Deus caritas est (la famosa formulació de la primera carta de Sant Joan), parla sobre l'amor. (Us podeu baixar íntegra la versió catalana aquí i castellana aquí). De Déu i del Papa poster vostè i jo no hi entrendrem gaire, o potser no sigui estimulant de parlar-ne, però de l'amor... De l'amor en parlem tots, ens delegem per rebre'l (i per practicar-lo, sigui entès això àmpliament), ens apenem de no donar-lo prou i és el canal pel qual hi col·loquem xafarderies i mitologies modernes (premsa rosa).

:

Feu un exercici. Penseu que qui ho ha escrit no és el Papa. Ni tampoc Joseph Ratzinger, aquest sinistre cardenal del qual fa temps que no sentim a parlar-ne. I. encara més, subratlleu en el que coincidiu, i poseu una x en el que no. Veureu com coindidiu més vegades del que us penseu. Ésun text escrit des de la modernitat, des del reconeixement de la dificultat lingüística, no ja d'entendre la parlaua "déu", que no ho pretén, sinó fins i tot la paraula "amor", de la que desglossa, d'entrada, les concepcions eros i agapé. A diferència del que un pensaria, no renega pas ni menysté l'amor eròtic, sinó ben al contrari. En reclama la humanitat front a la seva mercantilització. I diu que, de fet, aquestes dues versions de l'amor (la tercera és la caritas) mai van deslligades del tot. És un text magnífic, amb unes simples i molt adequades referències partístiques i filosòfiques, sense pedanteria, amb una exposició narrativa intel·ligible i, especialment, amb ganes de trobar punts d'encontre amb el món, el món de vostè i de mi mateix que, com deia, deleja d'amor. Sense concessions, però. Amb crítiques al marxisme i al consumisme que jo subscric ara mateix. I amb una tesi, al final, molt pertinent reivindicant la caritat (la tercera versió de la paraula "amor"), la donació personal, front als qui pensen que l'estat provident (o el veí del costat, o el Carrefour, o la Revolució o qualsevol cosa aliena al meu cor) pot resoldre les necessitats humanes, en especial la principal d'elles, que segons Benet XVI, és la solitud. (Deus caritas est, versió castellana, Sociedad San Pablo, Madrid, 2006)

• Ciertamente, el amor es « éxtasis », pero no en el sentido de arrebato momentáneo, sino como camino permanente, como un salir del yo cerrado en sí mismo hacia su liberación en la entrega de sí y, precisamente de este modo, hacia el reencuentro consigo mismo, más aún, hacia el descubrimiento de Dios. (6, p. 19)
• Los profetas Oseas y Ezequiel, sobre todo, han descrito esta pasión de Dios por su pueblo con imágenes eróticas audaces. (9, p. 25)
• El amor apasionado de Dios por su pueblo, por el hombre, es a la vez un amor que perdona. Un amor tan grande que pone a Dios contra sí mismo, su amor contra su justicia. (10, p. 27)
• Aunque se extienda a todos los hombres, el amor al prójimo no se reduce a una actitud genérica y abstracta, poco exigente en sí misma, sino que requiere mi compromiso práctico aquí y ahora. (...) Amor a Dios y amor al prójimo se funden entre sí: en el más humilde encontramos a Jesús mismo y en Jesús encontramos a Dios. (15, pp. 34-35)
• No obstante, éste es un proceso que siempre está en camino: el amor nunca se da por « concluido » y completado; se transforma en el curso de la vida, madura y, precisamente por ello, permanece fiel a sí mismo. Idem velle, idem nolle,[9] (17, p. 38)
• La política es más que una simple técnica para determinar los ordenamientos públicos: su origen y su meta están precisamente en la justicia, y ésta es de naturaleza ética (...). En este punto, política y fe se encuentran. (...) En este punto se sitúa la doctrina social católica: no pretende otorgar a la Iglesia un poder sobre el Estado. Tampoco quiere imponer a los que no comparten la fe sus propias perspectivas y modos de comportamiento. Desea simplemente contribuir a la purificación de la razón y aportar su propia ayuda para que lo que es justo, aquí y ahora, pueda ser reconocido y después puesto también en práctica. (...) La Iglesia no puede ni debe emprender por cuenta propia la empresa política de realizar la sociedad más justa posible. (28, pp. 56-58)
• Ha llegado el momento de reafirmar la importancia de la oración ante el activismo y el secularismo de muchos cristianos comprometidos en el servicio caritativo (...) La familiaridad con el Dios personal y el abandono a su voluntad impiden la degradación del hombre, lo salvan de la esclavitud de doctrinas fanáticas y terroristas. (37, p. 78)
• El amor es una luz —en el fondo la única— que ilumina constantemente a un mundo oscuro y nos da la fuerza para vivir y actuar. El amor es posible, y nosotros podemos ponerlo en práctica porque hemos sido creados a imagen de Dios. (39, p. 79)

El món al revés?

:

Parlant d'això. Mentre Carlos Guadián, remenant per internet com només ell sap fer, descobreix una connexió entre l'Opus Dei i ERC, El Plural donava compte fa pocs dies de l'entrevista a Hans Küng (a la foto) qui mostra la seva simpatia amb el Papa Benet XVI, de qui admira la seva voluntat de diàleg. El teòleg suís, que fou apartat pel mateix Ratzinger fa uns anys del mestratge a causa de les seves diferències doctrinals, també creu que l'ofensiva conservadora de l'Església espanyola, de la seva part més de dretes, diguem, ha fracassat. Nostre Senyor l'escolti.

:

La vida no para

:

És estiu però, com canta en Gerard Quintana, en una versió de Lenine, fins quan el cos reclama una mica més d'ànima, la vida no para. Per exemple, el magnífic esforç i la gran resposta ciutadana a la crida dels Capgrossos per donar sang, queda esborrat per la tristesa de la pèrdua de Mariona, l'anxaneta d'una caiguda fatal. Descansi en pau. La mort tampoc no para.

:

Coses més banals. Els lladres fan l'agost, mai més ben dit, però es troben en què la Policia tampoc no descansa (felicitats!). I davant els despropòsits de l'oposició davant la crisi del Prat, avui es publica una molt bona entrevista al Delegat del Govern, Joan Rangel, que explica fil per randa quin va ser el desenvolupament de la crisi i el seu desenllaç. Segurament, l'únic possible. Almenys pels que, en situacions com aquesta, com di ell, gasten neurona i no testosterona. Ah. I a Argentona munten una molt bona festa major. I, demà, hi passejarem els del PSC amb el nostre candidat a Argentona, en Vadó Casas, un vell amic.

Simenon a la frontera | Acord CiU-PP

Lectures d'agost - III
:

Seguint també amb el que deia ahir, hi ha una altra història entre dos germans que es retroben (tema antiquíssim: Caín i Abel, fill pròdig...), entre la innocència (o no tant) i la malícia, entre la fidelitat a la família o als valors (ressona aquí la veu d'Albert Camus, qui deia que entre la seva mare i la justícia triaria la seva mare), entre una banda i l'altra del riu que separa la frontera estatunidenca amb la mexicana. És una de les novel·les americanes de Georges Simenon, escrita a Arizona el 1948, i que transita per l'ànima dels homes com per la fosca on s'ambienta la novel·la. La d'un home que rep la visita del seu germà pròfug i que aquest li demana que l'ajudi passar la frontera per retrobar-se amb la dona i el seu fill. El prolífic belga aquesta vegada, no utilitza l'inspector Maigret per cavil·lar per les vides dels seus personatges. La novel·la es diu El fons de l'ampolla.

:

La vaig llegir ràpid, crec que en un trajecte de tren i una mica més, ja que vai comprar el llibre a l'estació de sants mentre esperava el de rodalies cap a Mataró. L'estiu i la xafogor ambienten bé la lectura.

" La maledicció que pesava sobre el fills de Caín...

- Sempre vaig amb petits contra els grans.

(...)

Els febles...

S'havia esforçat per ser un fort... ¿realment havia estat del forts?... ¿Hi ha forts?..."

:

(Ed. 62, Barcelona 2003. trad. Ana Casassas, p. 155)

CiU i PP, de nou d'acord

:
D'esquerra a dreta, Nadal, Castells, Tura, Geli i Valls, després de la seva compareixença parlamentària d'ahir. Foto: G. Manuilo / Efe.
:

Els dos partits de la dreta ja es posen d'acord en tot, fins i tot en la tàctica de les acusacions sense massa solta ni volta contra els governs català i espanyol per la vaga injustificada delpersonal de terra de l'aeroport del Prat. Diuen, amb la lògica Bush a Iraq, que una carregada policial hauria acabat amb el problema, quan, segurament, encara continuaria i agreujat. El conseller del Carmel enverinat, o sigui Felip Puig, va arribar a demanar la intervenció de l'Exèrcit! Tenen la intel·ligència a la punta del fusell. I obliden que, en canvi, quan al Govern anterior li passava un problema de la seva responsabilitat, o bé la consellera dels incendis jugava a tennis o bé el conseller en cap (i acual aspirant de CiU) ballava en una discoteca de Vilassar de Mar quan Catalunya es parava per les nevades. Per no parlar del chapapote. I han tingut una compareixença ràpida dels consellers al Parlament. També han demanat que no es desenvolupi l'Estatut, just quan en el seu article 140 preveu el desplegament en matèria d'aeroports... I ningú menciona els veritables causants del caos. És això, el que govern que volen?

:

Marsé en un puticlub | Prostitució a les Corts

Lectures d'agost - II

:

La transformació del personatge principal, de la que parlàvem ahir que esdevé el tret diferencial de la novel·la moderna, té en Juan Marsé algunes característiques curioses, especialment en força de les seves sobres. De passar de ric a pobre, de marit a amant, de pare a padrastre, de xarnego a català... amb una característica curiosa de quasi transformació física, mimètica, amb l'altre. A Canciones de amor en Lolita's Club es tracta de dos germans bessons, un border line, diríem, i el seu germà policia, que torna a la llar familiar desencadenant la tragèdia, enmig d'un procés d'assimilació, com de redempció. Tot això ambientat en un bar de carretera, en un prostíbul com n'hi ha tants, i amb el rerefons del narcotràfic i el terrorisme d'Eta al paisatge.

:

Però el que més em va agradar d'aquest llibre és com està escrit. Impecablement, amb un ús del llenguatge i de les tècniques narratives pròpies d'un mestre. I és que si els elements característics fan la novel·la, el mestratge del narrador fa la bona literatura.

:

(Per cert: llegiu aquesta esplèndida narració de la seva infantesa, publicada ahir a El País). Aquí teniu un fragment del llibre:

"No, no, se han equivocado... Será la patria o la rabia o la idea de alguien, piensa, el podrido sueño de alguien, esa maldita paranoia sanguinaria y ese desviirse ciego y estúpido en la intolerancia lo que también a ti te meterá una bala en la cabeza o te hará volar por los aires el día menos pensado." (Ed. Areté, Barcelona, 2005, p. 219)

:

Prostitució a les Corts

:
Sergio Arau, Piernas.
:

No, no és un escàndol ni un best seller d'intriga. És que la diputada Lourdes Muñoz ha penjat al seu bloc els treballs de la ponència parlamentària sobre prostitució, així com les aportacions més interessants dels experts consultats per les Corts espanyoles. No podem mirar cap a un altre cantó, encara que aquest sigui un tema que no agrada, en el qual hi ha posicionaments morals ben comprensibles i molts prejudicis. La política a vegades ha d'entrar en móns qe no agraden, especialment si vol resoldre problemes. I, com ara es veu, els problemes dels més febles. Ho dic avui, dia de la Mare de Déu dels Àngels. felicitats a totes les Àngels i a tots els àngels.

:

Dia 3: donació de sang extraordinària a Mataró.

:

Grisham a Bolonya | Polítics on line

Lectures d'agost - I
:

:

Com que aquest mes d'agost penso fer vacances i com que m'agradaria mantenir el ritme de publicació d'un post diari, he anat preparant aquestes setmanes una selecció de llibres que recomano amb la vaga idea que potser un d'ells interessi algú dels que es perdin per aquestes pàgines, aprofitant l'insomni que la calor procura aquests dies. Compte: ni té la pretensió de crítica literària, ni de cànon personal ni de cap altra pretensió. Ni sé a hores d'ara si la munició m'arribarà a finals de mes... Tampoc sé massa per què llegim.

:

Des del Quixot sabem que la novel·la (gènere que alguns consideren nascut aleshores, no abans) consisteix en la narració d'una transformació interior d'un personatge, o del descobriment de les seves possibilitats inexplorades. Entre el personatge que obre la primera plana i el que la tanca, com en el riu d'Heràclit, hi ha tot un altre. I des de Sun-Tzu sabem també que l'enemic es comença a vèncer quan el coneixes, quan l'entens, quan respires com ell, quan t'avances als seus moviments. Aquests dos elements els trobareu a la novel·la de John Grisham, El intermediario, la història d'un home que ha de sobreviure a un conjunt d'amenaces, i que passa per una mena d'experiència de redempció, per un aprofitament del saber acumulat en una etapa anterior, despeciable, i que és aplicat per a la supervivència i per a la reivindicació de la vida tranquil·la i digna. I, en bona part, ambientada en una Bolonya acollidora i romàntica, a partir dels ulls curiosos d'un nord-americà com ell.

:

Polítics on line

:

:

Així titulava diumenge passat La Vanguardia un reportatge d'Esteban Hernández sobre els blocs polítics, comentant si tindran o no importància en un futur immediat a l'hora de fer campanyes, i posant en dubte que la manera clàssica de fer campanyes, basada en lapropaganda, sigui la més adequada a aquest mitjà. Hi ha un fragment que em va interessar força. Diu

Pero existen otros usos que apuntan a otra clase de rentabilidades. Ortiz de Zárate llama Políticos 2.0 a quienes pretenden satisfacer las inquietudes personales y conectar directamente con los electores. "Son esos políticos que escriben con asiduidad, que redactan en primera persona y que dejan pistas personales, que se equivocan y rectifican, que creen sinceramente que la mejor manera de regenerar la democracia consiste en abrirla a la participación ciudadana". Se trataría fundamentalmente de cargos d ela administración local, aunquie también ve Ortiz de Zárate algunos ejemplos, más reducidos en el número, en el Parlamento español y en los autonómicos. Aunque, advierte, "los políticos 2.0 son pocos, poquísimos. Por eso mismo, inmensamente valiosos".

Caram...

:

Això és un Govern

El President Maragall amb els consellers Del Pozo; Figueras, Nadal i Sabaté.
:

Un parell de notícies enmig de Les Santes ens han impedit, potser, de copsar amb prou exactitud la importància que l'acció del Govern de la Generalitat té per la nostra ciutat. Em refereixo, per exmeple, a l'ampliació de places de dia de la residència Municipal de Sant Josep, d'acord amb un conveni amb el Departament de Benestar i Família, al front del qual i ha la consellera Carme Figueras. Un pas, potser petit, però un pas més, en fi, cap a la política d'ampliació de drets i d'atenció personalitzada a les persones grans, preparant-nos pel desplegament de la llei espanyola de Dependència i la llei catalana de Serveis Socials (lleis que mereiserien per sí soles tot un mandat).

:

La segona és un important conveni subscrit entre el Departament el titular del qual és el conseller Joaquim Nadal i els municipis de la segona corona metropolitana, entre ells el nostre, per ampliar progressivament el finançament del transport públic en aquesta zona, fora de l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM), però amb clara vocació metropolitana. Justament a Mataró ja s'havia anunciat aquesta mesura tan important. D'aquesta manera, es complementa l'esforç municipal per dotar de qualitat el transport públic urbà i en integrar-lo a la mateixa xarxa de l'ATM. Això ha de significar atendre el creixement de la dotació actual del Mataró Bus (que es multiplicà per tres des de l'inici de la concessió actual) per donar millor servei a una ciutat que el necessita, com la nostra, i a un sistema geogràfic, econòmic i de mobilitat que se n'ha de sortir beneficiat. Especialment, és clar, aquells qui més necessiten el transport públic.

:

Aquestes dues notícies posen de manifest que el canvi a favor dels serveis de proximitat que ha imprès el nou Govern no pot quedar-se aquí, que ha de seguir. Els seus resultats, d'entrada, els veurem a mig termini i, de fet, encara hi ha molta feina a fer. Pensava en casos com el del nou sistema de trasport sanitari urgent, un canvi que clamava el cel: les conseqüències nefastes de l'anterior model encara les estem patint. En aquests canvis es veu per què caram volem un Govern d'esquerres i no un de CiU. Penseu per un moment qui són els beneficiaris d'aquestes polítiques i ho entendreu en un segon.

:

I també desmenteixen algunes crítques que, per justificar la seva injustificada oposició a un Pla d'Infrastructures del Transport (que és el que els municipis, el país i els seus agents socials reclamen amb insistència: amb el pa no s'hi juga), diuen que no hi ha una aposta decidida pel transport públic. Obliden aquest conveni. Obliden el pla ferroviari orbital. Obliden les noves línies de transport interurbà, tramvia o metro. O, senzillament, no ho deuen conèixer.

:

Kimberly i l'Odissea

Les vacances són també una punxada a la vena amb dosis de sensacions, algunes que fan reviure la memòria, d'altres que desperten camins insospitats, il·lusió i certa angoixa. No, no vull desconnectar, com es diu erròniament. Res, que visito alguns llocs plens de bons records, que menjo perfectament, que enyoro ja abans que faci falta, que pujo i baixo campanars, camins, carrers, que desafio l'aire calent, que assisteixo a una missa davant un retaule barroc magnífic, que escolto música fantàstica en un cotxe, que entro i surto dels segles, i que ara m'emociona la Kimberly de Nip/Tuck reconnectant-se a ella mateixa, sortint del segrest de la seva imatge per retrobar-se perquè, com citava el pare Kolvenbach de Pascal avui a La Vanguardia, "l'home és més que l'home".

:

Giorgio de Chirico, El retorn d'Ulisses (1968), col·lecció privada.
:

I això també és el que penso llegint avui Mario Vargas Llosa en un article que ha fet sobre L'Odissea amb motiu de l'estrena de l'espectacle basat amb un text seu, a Mèrida, i que publica El País. Us deixo amb les seves paraules:

La Odisea es, más todavía que La Ilíada, el texto literario y la fantasía mítica que funda la cultura occidental. (...)

Con el soberano de Ítaca, navegante esforzado o palabrero simulador, la vida mediocre en la que estamos inmersos se abre de par en par y otra la reemplaza, de proezas y mudanzas inusitadas, de color y violencia, de delicadeza y maravilla, de ternura y pasiones desatadas. (...)

El de La Odisea es un mundo de cuentos y de apetitos en libertad. Hombres y mujeres gozan comiendo, bebiendo, danzando, amándose, tanto como oyendo a los aedos o bardos contarles historias verídicas o fabulosas, ayudados con una cítara. En ese mundo no hay una frontera impermeable entre el cuerpo y el espíritu, ambos son el anverso y el reverso de lo humano y, por eso, los seres que han alcanzado a realizarse de manera más cabal, como el héroe del poema, viven sumergidos en ambos, gozan de ambos como si esos dos mundos fueran inseparables, uno solo.

Entre las muchas cosas que ha sido, hay una constante en la cultura occidental: la fascinación por los seres humanos que rompen los límites, que, en vez de acatar las servidumbres de lo posible, se empeñan, contra toda lógica, en buscar lo imposible. (...)

Y en todo caso, aun cuando aquello fuera una quimera, siempre queda la estratagema del viaje a la ficción -la mentira que se vive de verdad-, donde se pueden infringir todos los límites, porque no hay límites o porque, en ella, un ser mortal y fugaz, como el rey de Ítaca, puede incluso derrotar a los dioses todopoderosos.

:

Darrer dia de Santes | Sergio

Només tinc uns minuts perquè, certament, no tinc massa temps de posar-m'hi, avui, el darrer dia de la Festa Major. Després de tenir el rècord de parelles, ahir, al Ball de Requisits, que em permet treure un cop l'any la meva vocació frustrada de ballador d'envelats (ho deuria ser en una altra vida, això...), també em toca tocar ballar amb la lletja i desfer algun malentès. Les Santes són, per molta gent i per mi també (i abans de ser regidor també) una barreja de plaer i de tensió, d'intensitat i de relax, de soroll i silenci, de festa i de feina, una mena de teràpia de resistència del sistema muscular, coronari i nerviós alhora. Però no em queixo: així ho he triat i deu ser fruit d'una altra vocació frustrada, ara no sé en quina vida era, bé de surfista o d'alguna altra cosa menys confessable. Agafem-nos-ho amb humor. (Foto: Sergio Ruiz)

:

Deixeu-me unes ratlles, però, per un elogi desmesurat al fotògraf Sergio Ruiz, que enguany exposa (i fins demà) a l'Ateneu Caixa Laietana la seva particular visió de Les Santes, amb el material de l'any anterior. Fins fa poc no vaig poder acostar-m'hi i trobar-me amb un treball interessantíssim tant de les experiències personals (els primers plans, per exemple, amb cares, peus, mans o dits que ho diuen tot) o experiments estètics propers a l'expressionisme (la llum, el cel, el foc...). En Sergio, que el coneixem bàsicament en la seva faceta de reporter gràfic, amplia notablement els seus registres i ens confirma el que molts temíem: que tenim un gran artista. Només us queda demà per acabar-ho de disfrutar. I val la pena de fer-ho presencialment, ni que sigui per gaudir de l'aire condicionat patrocinat per la nostra genuïna Caixa d'Estalvis.

: