La cultura de Setmana Santa

:

(demà és Dijous Sant)

:

Si, en un moment de despiste, us penseu que la Setmana Santa té alguna cosa a veure amb un tal Jesús, un galileu de fa 2000 anys... I també amb la petja simbòlica de la seva gran aportació: que el sentit de l'home és implicar-se a fons en la vida, estimant, i que això travessa tot límit... Aleshores valdrà la pena acostar-s'hi una mica. Aquests dies sants donaré algunes pistes.

:

Demà passat, divendres dia 2, emeten per COM Ràdio (programa "La Nit", 23 h) una tertúlia de la mà de Ramon Miravitlles en la que vaig tenir el goig de participar, sobre religió i espai públic. Hi havia també l'amic Joffre Villanueva, del Moviment Laic i Progresista, i mossèn Joan Bada, professor emèrit d'Història a la UB. Val a dir que el debat fou cordialíssim, i que vam coincidir en gairebé tot. En un moment donat, en Joffre apuntava que podríem tornar als clicles de la natura per marcar el calendari i no fer sempre ús de les festes religioses. No vam poder parlar més, però crec que aquí hi ha la clau de moltes confusions. Posem-ne dues:

:

La primera, que és urgent diferenciar entre la fe i la cultura. Que ambdues tenen interrelacions, és cert (també entre la gana i la gastronomia, però no és el mateix): sense cultura no sabem com representar, transmetre o acompanyar la fe. La cultura (i les narracions mítiques que la conformen) té com a objectiu educar la natura, canalitzar-la, ordenar el caos. Certament, a vegades, la natura no es deixa educar gaire, però aquest és el projecte de la civilització: convertir un animal com nosaltres en un subjecte social, oi? La fe, de fet, va més enllà (o més aquí) que això. I, probablement, els cicles de la natura, són el primer relat mític que la humanitat va trobar per començar a explicar el seu destí.

:

La segona, que és imprescindible la narració per explicar tot això. No n'hi ha prou amb l'abstracció, ens cal l'analogia. El llegat d'Occident (i de Catalunya), i, si ho voleu, la seva identitat, ve marcat per la successió dels seus relats mítics. El relat cristià, no ho dubteu pas, el que més. Influeix de forma determinant en l'evolució d'Europa i també en els paradigmes ideològics de la Il·lustració i els seus fills. Un exemple del que passa amb la pèrdua de mecanismes rituals lligats a la religió a la vida pública el tenim amb el que explica avui Salvador Cardús a La Vanguardia. Al marge de la fe, el valor que té aquest llegat és massa important en el fomanent de la cultura occidental com per llençar tots aquests segles per la borda. No hem nascut avui.

:
Viacrucis i processons
:

Per acabar, quatre recomanacions, avui, per viure amb més intensitat aquest tems. De la mà de l'amic Toni Martínez, que m'ho va enviar fa temps, he penjat aquí el text de 2008 del Via Crucis interparroquial que es fa a Mataró cada Divendres Sant a primera hora del matí. Tot això es pot amenitzar amb les fotos que fa un temps té penjades en Pere Masramon al seu web sobre la seva particular visió de les processons de Setmana Santa, una de les quals encapçala aquest escrit. Parlant de Setmana Santa, aquí teniu el pregó que l'amic Jordi López Camps va fer per iniciar els actes processionals a Tarragona. Pels qui encara es pensin que això de les processons no és prou autèntic. I, finalment, un breu i recent text de Jaume Patuel publicat al Tot Mataró.
:

Forcades a Terra Santa

Aquests dies podeu seguir al bloc de Teresa Forcades, allotjat a CatalunyaReligio.cat, gairebé on line, el pelegrinatge que està fent a Terra Santa, ja sabeu, els llocs bíblics de referència del relat cristià. Durant catorze dies, la monja benedictina i metgessa ressalta el que tenen en comú les diferents esglésies cristianes, ja que Forcades, convidada per una amiga de l’Església ortodoxa, està fent la ruta pel país de Jesús amb un grup cristià d’episcopalians aprofitant la Setmana Santa que ens trobem. A més, tot i que catòlics i ortodoxos segueixen calendaris diferents, aquest any la celebració de la Pasqua d’aquestes dues esglésies cristianes coincideix el mateix dia.

Amb aquest dietari del pelegrinatge a Terra Santa, Forcades vol mostrar que “més enllà de si fou exactament aquí o allí, Terra Santa dóna testimoni de la festa d’avui: l’Encarnació”. També es pregunta sobre “què n’hem fet els seguidors de Jesús d’aquest llegat. Estic pensant en les proverbials disputes a Terra Santa entre les diferents confessions cristianes pel privilegi (i el negoci) de custodia els llocs sants”. I, finalment, l’interès per veure en primera persona “el paper d’Israel a l’Orient Pròxim, la situació inhumana en què manté els palestins, la vergonya del mur”. Una bona lectura per aquests dies, segur.

:

Causa Comuna

Aquest dissabte, una bona colla de socialistes i gent sense carnet ens hem aplegat al primer plenari de la Conferència Oberta Causa Comuna, amb la pretensió de fer amplis i participats debats sobre les prioritats del país i les idees que han d'articular un discurs de progrés, d'acord amb el que ha anat sortint els darrers mesos en múltiples actes arreu del territori. Una mostra d'obertura i dinamisme que caldria intensificar al PSC, com deia Montilla mateix.

:

A la meva taula hi van participar diversos experts sobre l'encaix de catalunya, els reptes del catalanisme, l'articulació amb Europa, l'eix mediterrani o l'aposta per la cooficialitat del català a Espanya. Mascarell, López Burniol o Branchadell, entre ells. Les propostes del plenari, que són això i que es posen al servei de nous debats de la ciutadania, més etratègiques que programàtiques segons el seu responsable, Raimon Obiols, són les que us poso a continuació:

:

1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica

Una Catalunya dividida no pot guanyar. Una societat civil activa, diversa i creativa ha d’impedir les lògiques partidistes desarrelades que s’alimenten de personalismes i confrontacions excloents. Volem superar l’excés de divisions polítiques que fomenten la desafecció ciutadana i obren el risc del populisme, el clientelisme i l’abstenció. Més que barallant-se, volem veure els responsables polítics i socials del país debatent democràticament i a fons els millors projectes per a una Catalunya millor i més forta.

Volem lluitar contra la instrumentalització de l’opinió pública. La política de mercat, de propaganda negativa i de desqualificació a través dels mitjans afebleix la democràcia perquè desorienta i allunya els ciutadans. Ens oposem a la manipulació política dels mitjans de comunicació i a la manipulació mediàtica de la política, perquè
afavoreixen als més poderosos i degraden la nostra democràcia. Volem informació objectiva, verídica i plural, amb més coincidència entre opinió pública i opinió publicada, tant en els mitjans públics com en els privats.

2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social

La crisi és un repte formidable. La selva global que ens hi ha portat generaria, si no hi
féssim front, una economia afeblida i una societat de mercat, amb els nostres béns comuns (de l’educació i la sanitat fins a l’habitatge i el territori) tractats com a mercaderies subjectes a l’especulació, amb més precarització del treball i més deslocalitzacions. Ens cal, per contra, una economia amb més coneixement, creativitat, obertura, diversificació i productivitat. L’impuls de la R+D+I, una formació d’excel·lència, l’ajut a la renovació de la petita i mitjana empresa i el lideratge de Catalunya en el desenvolupament de l’eurorregió i de l’eix mediterrani són objectius estratègics essencials.

Volem una societat prospera i justa, cohesionada i culta, amb més igualtat i millors polítiques socials, amb un fiscalitat justa, amb més qualitat de vida. Vodem una plena igualtat de gènere, especialment en els salaris i en la vida laboral i familiar. Les dones han de tenir la paritat en les institucions i en la societat.

Hem d’impedir que el territori de Catalunya, el seu medi ambient i el seu paisatge tornin a ser l’objecte de l’especulació d’uns pocs, degradant i enlletgint el nostre país. Catalunya no ha de tornar a ser mai més la víctima del capitalisme especulatiu sobre el territori.

3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble

Volem ser una sol poble, sense discriminacions ni fractures. La unitat civil del nostre poble i la igualtat de drets i deures de tots els que viuen i treballen a Catalunya són qüestions absolutament vitals.

Exigim un compromís comú contra la instrumentalització partidista del fet migratori. Som bel·ligerants contra la xenofòbia i el racisme. La força de Catalunya és la seva capacitat de societat-gresol. Les falses dreceres de les afirmacions identitàries excloents, lluny d’enfortir el país, podrien esquinçar-lo amb un xoc d’identitarismes
populistes i demagògics enfrontats.

Catalunya necessita que s’hi identifiquin tots els ciutadans i ciutadanes que hi viuen i hi treballen. Som un poble fill de moltes llavors, sempre solidari amb els nou vinguts. A tots ells els diem que val la pena fer-se en aquest país, i fer-se d’aquest país. No es
renuncia als orígens pel fet de viure, estimar, treballar i morir en la terra on neixen els fills. La llengua no ens dividirà: cal el ple respecte a la llengua de cadascú, així com l’afermament i la millora de l’escola comuna, que aplega els infants de tots els orígens per a fer-ne ciutadans complets.

4. Catalunya: la causa comuna del bon govern i de l’ètica

Volem una administració eficient, que eradiqui tota mena de corrupció en les institucions i en la societat. El servei públic ha de ser una de les tasques més honorables; ha de ser valorat i prestigiat. Cal millorar constantment l’eficiència, l’austeritat i la transparència de l’administració pública, i cal simplificar-la. L’exercici de responsabilitats públiques no és compatible amb els negocis privats: cal un estricte règim d’incompatibilitats que impedeixi dràsticament una confusió que, quan es tradueix en escàndols de corrupció, genera la desafecció ciutadana i l’afebliment de la democràcia. Proposem un compromís comú per a eradicar la lacra lliberticida de la corrupció en les institucions i en la societat. Creiem en la necessitat vital d’ un compromís ètic renovat en la política, el servei públic i la societat.

5. Catalunya: la causa comuna de l’educació i la cultura

Proposem fer de l’educació la prioritat de les prioritats. Volem deixar a les noves generacions un país millor i volem deixar uns fills i filles millors al nostre país. La capacitat col·lectiva del nostre país comença a l’escola. La força i la qualitat de le’scola pública són la base del futur del país. Hem de mantenir-la en un lloc de preeminència estratègica, aconseguint un màxim d’eficiència pedagògica, garantint l’equitat educativa al conjunt de la població, adaptant l’escola al seu entorn, al territori i a la seva complexitat. Els educadors han de tenir reconeixement, autoritat i suport constant dels poders públics i de la societat. L’educació és el nostre instrument bàsic d’unitat civil i d’oportunitats iguals per a la infància. Una societat culta, de persones lliuresi responsables, es genera a l’escola.

6. Catalunya: la causa comuna de l’autogovern i del federalisme a Espanya i a Europa

Volem el màxim autogovern per a Catalunya en una Espanya i una Europa que reconeguin la nostra dentitat. La diferència no és desigualtat, no és cap privilegi, no ha de ser motiu de confrontació. Contra ls qui pretenen treure profit del xocs d’identitats, proposem l’horitzó federal de llibertat, fraternitat, solidaritat i unió dels
pobles de l’Estat i d’Europa. Volem una política d’afirmació catalana i de mà estesa als altres pobles, per avançar cap a un federalisme plurinacional a Espanya i cap a una Europa sense fronteres, més integrada políticament, com a condició cada vegada més imprescindible per superar els reptes de la crisi, regular els mercats financers, i garantir la cohesió social de les nostres societats i els drets individuals i col·lectius dels ciutadans i ciutadanes.

:
En parlen Raimon Obiols, Joan Salicrú i Josep Maria Balcells.
:

Govern d'Infrastrcutures

:

Si hi ha ahgut un avenç important en aquest Govern de la gGeneralitat ho ha estat en matèria d'infrastructures, el principal dèficit de competitivitat (l'altre, el formatiu i en recerca) que adoleix el nostre país. Us recomano el discurs del president Montilla que va fer divendres al Cercle d'Economia que o diu ben clar. El President ha rclamat l'avenç de la MAT i del a Ronda del Vallès "com s’ha fet el Túnel de Bracons, l’Alta Velocitat o la nova Terminal de l’aeroport; com s’està fent amb la Línia 9, el túnel entre Sants i Sagrera, la Ciutat de la Justícia, les grans obres hidràuliques, les presons i tantes més". L'acord del Maresme en temes de mobilitat (peatges, Línia Orbital, Ronda del Maresme...) és una altra bona notícia pel país.

:

Al cul tatuat

:

En vaig parlar fa poc, d'en Xevi Galceran. No sé si per això o per altres coses (manies incloses, que hi ha gent molt afeccionada) em treu de refiló en un conte, bé, en el cul tatuat d'un conte, sobre... sexe! Aquí el teniu.

:

Parlant de sexe, el millor article que he llegit darrerament sobre l'erotisme i la sexualitat el fa Cinto Amat en aquest recomanable post.

:

Els nous soviètics

Sembla que tenim l'oposició de Mataró disposada a resoldre tots els problemes a base de nacionalitzacions, de més intervencionisme públic i de més control social. Al proper Ple, per exemple, el PP de Mataró demanarà l'expropiació d'un solar on s'hi havia de fer el famós prostíbul, tot per no reconèixer que la resposta de l'Ajuntament, la de fer un pla Especial, és ara per ara la més viale fins que la Generalitat no canviï el Decret que ho regula, de quan Artur Mas, l'aliat de PP, era conseller en cap. La Consol Prados el va respondre molt bé. I és que aquests del PP, relacionats amb el promotor a través del seu arquitecte, mai se sap a quins interessos serveixen..

:

També al proper Ple, CiU demana un major control públic d'un web que recull el treball periodístic professional dels informatius de Mataró Ràdio, http://www.mataronoticies.cat/. És una altra barrabassada, òbviament. Encara que no ens ha d'estranyar d'un partit que ha fet fins l'insospitat pel control dels mitjans locals de comunicació a Mataró, i ho enyoren (en vaig parlar a L'Eli té raó i a CiU contra tothom). Tant, que han de contractar un publireportatge amb la conferència íntegra del seu líder, Joan Mora, l'altre dia a Mataró al mateix canal que viu d'anunciar els prostíbuls que CiU tan bé va regular el seu dia. I que ara, hipòcrites, diuen blasmar. Bé, viuen dels prostíbuls i de sucosos convenis...

:

Es presenta la Nau Minguell

:

La Fundació TecnoCampus Mataró Maresme ha tingut la gran idea de fer una presentació pública del projecte de la Nau Minguell, de la que us vaig parlar aquí. L'obra va a càrrec de la societa municipal PUMSA i la gestionarà TCM Audiovisual, filial de TecnoCampus. És una antiga fàbrica que hem catalogat en aquest mandat i que, com diu la convocatòria, "es convertirà en un centre d’excel·lència per la millora de la creativitat i la competitivitat del sector audiovisual que fusionarà art tradicional i noves tendències en el desenvolupament de nous formats i continguts". I continua: "Serà un espai obert a creadors i empreses audiovisuals, un punt de trobada entre experiència d’ús, talent i mercat amb l’objectiu de consolidar un clúster audiovisual a la comarca del Maresme per a fomentar el desenvolupament empresarial i cultural".

:

Crec que val molt la pena. Per tres raons, d'entrada. Pel contingut, una aposta per crear sinèrgies al voltant de la creativitat i la innovació. Urbanísticament, perquè significarà un impuls molt fort a aquella zona de la ciutat, que va del centre històric fins els barris dels anys cinquanta als setanta (escorxador, palau, Rocafonda...). I també des del punt de vista dela preservació el patrimoni: és així, actualitant els seus usos i fent-lo útil com millor el podem protegir. Preguen fer la inscripció prèvia a la jornada clicant aquí.

:

Maresme, pas endavant *

Recentment, el Consell Comarcal del Maresme, amb els vots dels principals partits de la comarca, ha aprovat el document Propostes per a la Mobilitat del Maresme [llegiu-lo aquí], que tothom coincideix en qualificar d’històric. Sens dubte, ho és. D’entrada, pel seu contingut, ambiciós i realista alhora, que incideix on ha d’incidir. Així, inclou actuacions en matèria de transport ferroviari a curt, mig i llarg termini (penso sobretot en la Línia Orbital Ferroviària); les millores en la xarxa comarcal del transport públic per carretera; un estudi completíssim sobre la mobilitat i la consecució de bonificacions del peatge de l’autopista pels residents que permetran arribar fins el 65% d’estalvi, el 85% en el termini de 2 anys i el 100% quan es construeixi la nova Ronda del Maresme.

En segon lloc, per la seva importància estratègica. El futur de la comarca té part del seu desllorigador en les seves polítiques de mobilitat: han de servir als municipis, els han de fer més lligats a la realitat metropolitana (la que ens fa competir amb el món) i ha de fer més atractiva la comarca no tan sols pel turisme, sinó també per les empreses. L’Alcalde Baron diu sempre que una millor mobilitat del Maresme no passa tant per anar més fàcilment a Barcelona, sinó precisament per no haver d'anar-hi. Així, menys perifèrics, també ens fa més sostenibles (és a dir, sostenim l’economia i rebaixem els seus costos socials i ecològics), incloent l’element de regulació del trànsit que significa mantenir el peatge per als no residents. El contrari seria una catàstrofe.

I, per últim, la importància de l'acord és política, i carregada de símbol. Per primera vegada, els principals partits de la comarca arribem a un acord sobre aquest model. Els socialistes ho hem tingut sempre clar, sigui dit de passada, i vam acabar d’arrodonir la nostra proposta (molt similar a l’assolida) a la Declaració del Masnou el 2007. Per desgràcia, ni ICV ni el PP s'hi han pogut acabar sumant, però el consens és prou ampli com per treure'ns del damunt una altra llosa important per aquest i altres projectes estratègics de la comarca: la manca d'acord en el territori, mancança que ens feia molt més febles.

I és que els projectes (Avinguda del Maresme, Línia Orbital Ferroviària, etc..) són ja sobre la taula, i amb finançament. Amb aquest impuls polític, hem avançat moltíssim. Una gran notícia.

* article publicat avui a MataroNoticies.cat

:

Art i Valors

Aquí teniu el podcast de la tertúlia en què vaig participar, en la meva modesta condició de comentarista d'exposicions de la revista Valors, dilluns passat a Ràdio Estel, al programa que condueix Eulàlia Tort i que és la versió radiofònica de la revista. Vam estar amb en Perecoll, pintor mataroní reconegudíssim (i del que són fan confès), i l'Emma Giné, crítica d'art i conductora del bloc Art Neutre?.

:

Us convido a sentir-la (dura uns 34 minuts, I'm sorry) i veureu les coses que vam apuntar tots tres. Les meves, influïdes notablement per un recent article del professor Félix Ovejero a Claves (número 200, març 2010) que un dia d'aquests us brindaré amb un trosset.

:

En parla Joan Salicrú.

:

Li porta fluixa

Aquesta setmana hem vist a la revista Capgròs el que tots sopitàvem. Juan Carlos Ferrando, regidor del PP a l'Ajuntament de Mataró que va plegar quan va descobrir-se que havia mediat davant l'Ajuntament per sondejar l'obertura d'un prostíbul (i mà dreta del seu líder municipal, Paulí Mojedano), reconeix en una entrevista que ha hagut de dimitir per no poder defensar les seves idees i resultar molest al PP. "Jo crec que una persona, quan creu que no pot portar a terme les seves idees, el millor que pot fer és marxar. Tot va anar molt ràpid, però vaig veure clarament que no tenia possibilitats de continuar defensant el que jo volia defensar, i que la meva permanència al PPC podia fer dany al projecte de Mataró", respon quan se li pregunta el motiu de la seva marxa.

Ferrando, exmilitant falangista, també suggereix que va ser el PP qui el va instar a plegar. "Si aquestes persones creuen que ja no pots ajudar al projecte, el més decent és marxar", afrirma.

Més endavant, Ferrando, que ha estat motiu de polèmica en infringir la llei amb l'ús de dades personals o en fer un mal ús de la bandera espanyola en un casament, creu que ell pot resultar incòmode amb la imatge que el PP vol implantar. "El que sé és que en un partit que planteja una alternativa àmplia i moderada i que vol ser de govern com el PPC, una persona reivindicativa pot arribar a ser molesta o incòmode. Realment, jo era un element incòmode", diu, i manté que "sóc coherent i tot el que és políticament correcte me la porta fluixa". Ja ho hem vist, ja.

.

Torralba, Forcades i Colom promocionen CatalunyaReligio.cat

Aquí teniu el vídeo promocional del web CatalunyaReligio.cat, del que us parlava abans-ahir amb motiu de la publicació dels mapes de tres realitats de la Setmana Santa catalana per cert, hi ha més realitats i probablement més rellevants des del punt de vista religiós, però que podeu trobar a qualsevol església del país. En aquest vídeo donen suport al projecte el filòsof Francesc Torralba, que no sé quan troba el temps d'escriure tant, la germana benedictina Teresa Forcades, ara ja famosa mundial, i el periodista Ramon Colom, que no el teníem massa vist en iniciatives com aquesta.

En tot cas, des d'aquest portal estic col·laborant amb la publicació simultània en ell i a www.ramonbassas.cat dels posts que faig de temàtica religiosa, entre d'altres col·laboracions, i al marge de les meves activitats polítiques, òbviament. Sempre dic que jo, de fet, ni m'hi considero molt, de religiós, ni hi entenc massa, encara que sembli el contrari (Internet magnifica les coses). Això sí, he decidit sortir de l'armari, com qui diu (el símil és d'Albert Sàez). I mostrar amb anturalitat que un pot ser cristià, de la mateixa manera que pot ser d'un equip de futbol, li pot agradar una determinada música o té unes idees determinades. I que aquestes identitats (que ens dibuixen) tampoc no acaben de definir ben bé què som.

D'altra banda, crec que el fet religiós a Catalunya, i no tan sols a Catalunya, té importants dèficits comunicatius. A banda de pederastes, l'Església, i el conjunt de religions presents al país que també hi tenen cabuda, té realitats molt més edificants. Disculpeu l'acudit, però ja menteneu. Per últim, el debat sobre la presència pública de la religió és un debat vivíssim, sigui per les noves realitats religioses amb què s'enfronta el país, sigui per l'evident pèrdua de referents religiosos en la cultura actual, sigui per la recerca de noves vies espirituals, sigui perquè l'Església catalana s'està espavilant quant al seu pes al món (el viatge del Papa és una mostra evident), sigui perquè hi ha realitats punyents que tan sols troben en institucions religioses algun camí d'acollida, sigui pel que sigui. I em plau posar-hi el meu granet de sorra. Aquell gra de sorra de la descendència d'Abraham, potser.

:

Fer la volta

:
A l'ombra de l'eucaliptus, les paraules
se'ns tornen blaves, com un zèfir molt suau
les desprengués d'un quadre de Botticelli.
Primavera és qual la terra ha fet la volta
al sol, quan el calendari ha fet la volta
al cor, quan l'espectre dels colors ha fet
el gir complet de la ruleta i caiem
novament a la casella de la llum.
:
Gemma Gorga, Instruments òptics, Ed. Bròsquil, València, 2005, p. 41
Imatge: Sandro Botticelli, La Primavera, 1477-1482, Galeria dels Uffizi , Florència.
:

Setmana Santa al Google Maps

:

Si fa un any jo mateix defensava les possibilitats que té Google Maps en aquest bloc, i proposava que la gent s'animés a posar mapes (per exemple, literaris), a CatalunyaReligio.cat, al portal que vol esdevenir referència del fet religiós al nostre país, s'ha provat sort llistant tres elements de la Setmana Santa, aprofitant ara que hi entrem, i mapificant-los. Són les celebracions de Pasqua que una colla de moviments i grups de cristians realitzen arreu del territori en les que es combina la reflexió, la celebració litúrgica i la convivència; les representacions de la Passió arreu del país, tant dels espectacles teatrals més potents com de les funcions més senzilles i, finalment, un espès mapa de les processons, viacrucis i desfilades que hi ha als pobles i ciutats de Catalunya.

:

Aquest darrer aspecte, clau per a la comprensió de la cultura religiosa popular a casa nostra, diria que és la primera vegada que es reuneix de forma tan extensa, i permet el seguiment de l'agenda diària d'aquests esdeveniments, l'accés a moltíssims lincs de referència i, per què no, una aproximació turística a l'enorme varietat de formes que pren aquest fenomen.

:

Ho podeu seguir apretant els lins o anant directament als mapes que us poso a sota. A més, i això va pels mataronins, ja s'ah presentat el programa d'actes de la Setmana Santa d'enguany a la capital del Maresme, que podeu trobar aquí.

:
Pasqües:

Ver Celebracions de la Pasqua a Catalunya en un mapa más grande
Passions:

Ver Passions a Catalunya 2010 en un mapa más grande
Processons:

Mostra Setmana Santa als carrers de Catalunya en un mapa més gran
:

Un gran acord

:

L'aprovació del document Propostes per a la Mobilitat del Maresme [llegiu-lo aquí] és molt més important del que sembla. Per dues raons, fonamentalment. Primer, pel seu contingut, que marca el model de moblitat d'una comarca en què aquest aspecte ha esdevingut clau per a la seva configuració passada i futura. Una millor mobilitat no tant per anar millor a Barcelona, sinó precisament per no haver d'anar-hi, per ser més competitius, per ser més metropolitans, per ser menys perifèrics, és a dir, per millorar la nostra sostenibilitat en tots els sentits d'aquesta paraula (millora del transport públic viari i ferroviari, atracció d'inversions per al desenvolupament, regulació de la mobilitat via peatges, etc...). El recent acord Mataró-Granollers [vegeu nota, notícia a capros.com, crònica a El Punt i article de Miguel Guillén a MataroNoticies.cat] indica fins a quin punt aquestes perpectives milloren gràcies a les infrastructures de mobilitat que uneixen les dues ciutats des de fa ja uns anys.

:

En segon lloc, la importància de l'acord és simbòlica. per primera vegada, els principals partits d ela comarca arribem a un acord sobre aquest model. per desgràcia, ni ICV ni el PP s'hi han pogut acabar sumant, però el consens és prou ampli com per treure'ns del damunt una altra llosa important per aquest i altres projectes etsratègics d ela comarca: la manca d'acord en el territori, mancança que ens feia molt més febles.

:

I és que els projectes (Avinguda del Maresme, Línia Orbital Ferroviària, etc..) són ja sobre la taula, i amb finançament. Amb aquest impuls polític, hem avançat moltíssim. Una gran notícia.

:

• El PSC destaca que l’acord del Consell Comarcal va més allà dels peatges (capgros.com)
• Els maresmencs tindran descomptes de fins el 65% al peatge de la C32 (capgros.com)
• Descomptes als peatges l'1 de juliol (TotMataro.cat)
• Rebaixes als peatges des de l'1 de juliol (MataroNoticies.cat)
• Acord històric (MataroNoticies.cat)
• El Maresme pacta una reducció de peatges a la C-32, però només al sud de la comarca (El Punt)
• Dia estratègic (baron.cat)
• Santi Fontbona: “ hem signat un acord pel futur del Maresme” (socialistes.cat).

:

Foto: Els principals dirigents del PSC del Maresme valorant l'acord (R. Gallofré)

:

Política a 'Valors'

Ja m'ha arribat el darrer número de la revista Valors, del que el seu co-director, Joan Salicrú, en feia fa poc una presentació i lincava a alguns dels continguts [aquí]. En ella s'hi fa un resum de les mútliples activitats que s'hand esenvolupat sobre aquesta qüestió, posant per escrit algunes de les reflexions interessants que s'hi han fet i alguns articles més, francament interessants. Jo mateix en vaig fer una breu reflexió [aquí] a rel de l'acte organitzat per la revista el passat mes de febrer. Hi ha el perill, deia allà, de fer un debat un pèl papanates, o voluntarista, sobre aquesta qüestió.

:

Però també, i és massa sovint que passa, quedar-nos cínicament en el paper instrumental de la política. O en les seves dimensions més intrínseques com passa en altres disciplines, com l'economia o l'art, fent que només sigui per entesos o avesats. Precisament, crec que de la política cal treure tot el que la retroalimenta: la primacia de les declaracions en premsa, el llenguatge autoreferenciat, el 'sacerdoci' amb que es practica tan sovint... La política, com l'economia, com la religió o l'art, no és tan sols quelcom d'entesos. Aquesta també és una perspectiva ètica.

:

Més erotisme

:

La reflexió [en vaig parlar aquí] de Gregorio Luri sobre l'encíclica Déu és amor [vegeu Benet a Roma, 2006], del papa Benet XVI, continua avui reflexionant sobre les voltes que l'autor dóna a Nietzsche. En reprodueixo aquest revelador paràgraf:

:
La afirmación del sentido no es específica del hombre, sino de la vida. Estar vivo es estar sometido a la lógica del sentido (como orden estricto de sucesión: nacimiento, reproducción, muerte: la vida es el orden que le es posible alcanzar provisionalmente al caos). Lo específico del hombre es que además de sentirse biológicamente vivo, necesita sentirse existencialmente sano y su salud está asociada a la constatación del sentido (en caso contrario decimos que está enajenado). Esta es su enfermedad paradójica: es un animal enfermo porque a diferencia de cualquier otro animal (que sólo necesita afirmar su vida), él necesita buscar para su vida el cobijo del sentido (de la lógica, de la ciencia... y, en definitiva, de un tipo u otro de providencia).
:

:
Foto: Sunil Gupta, sense títol.
:

Süskind, Orfeu i Jesús

:

Seguint amb el tema d'ahir, recupero algunes cites de Patrick Süskind, del seu llibret Sobre l'amor i la mort ( Ed. Columna, Bercelona, 2006, pàgines 48, 49 i 63).

:

Únicament amb el poder de l'art, [Orfeu] aconseguí civilitzar almenys temporalment el món incalculable, salvatge i violent, fer-lo més amable. És considerat com a fundador del matrimoni, curiosament, també de la pederàstia, i com a inventor de la màgia (...). Jesús superava Orfeu en tots els sentits (...) i havia amansit l'animal més ferotge de tots, o sigui, l'home, el qual Jesús tornava a portar al cel. Encara més, no solament havia desafiat la mort, sinó que l'havia vençuda de fet (...).

:

La història d'Orfeu ens afecta fins al dia d'avui perquè és la història d'un fracàs. El meravellós intent de conciliar les dues misterioses forces naturals de l'existència humana, l'amor i la mort (...) li va fallar.

:

Il·lustració: Daniel Torrent, Orfeu i Eurídice (2008).

:

Luri, Benet, Nietszche i l'erotisme

:

Una de les darreres entrades del bloc de Gregorio Luri es deté a parlar de l'encíclica papal que modestament jo vaig recomanar un estiu [vegeu Benet a Roma, 2006]. Diu Luri que Benet XVI "comienza diciendo que los griegos dieron el nombre de eros al amor que no nace de la voluntad, sino que se impone al ser humano (retengamos esta idea) y añade que el Antiguo Testamento (que es el testamento del Dios oculto de los judíos que se manifiesta a través de la Ley inmutable) utiliza dos veces el término "eros", mientras que el Nuevo Testamento no lo utiliza ni una; prefiere los términos philia y agapé. Esta substitución “denota algo esencial en la novedad del cristianismo". La tesis del papa me parece digna de ser pensada en sí misma, pero no es eso lo que me interesa resaltar, sino el hecho de que para argumentarla recurra ni más ni menos que a Nietzsche. Lo hace con toda normalidad, como si fuese de sí que en estas cosas hay que tenerlo presente. En lugar de anatemizar al profeta de la muerte de Dios, se detiene a hablar con él. Aquí, en este gesto, se pone de manifiesto la manera que tiene el papa de practicar lo que dice. Este es un gesto revolucionario que, por lo que veo, para la inmensa mayoría de los teólogos cristianos, ha pasado desapercibido", es lamenta.

:

Luri sospita, amb aquest diàleg amb Nietzsche, que el Papa Benet XVI "les está abriendo una puerta a los cristianos para pensar la posibilidad de superar la postmodernidad en lugar de negarla".

:

El nostre filòsof navarrès del Maresme destaca de quina manera Benet XVI creu que l'eros ha estat assumit per la pràctica religiosa, no pas negat, i posa com a exemples els cultes de la fertilitat i fins i tot la prostitució sagrada, que les versions amoroses del cristianisme vénen a superar amb l'agape i la caritas. "Pero si eros es el fundamento de todo", diu Luri interpretant el papa Benet, "es también el fundamento de lo mejor y de lo peor y, en este sentido, mantener la divinidad de eros significaría preservar lo mejor que hay en él. Es evidente -añade el papa- que eros necesita disciplina y purificación para poder ofrecerle al hombre algo así como un "pregusto" de las mejores posibilidades de su existencia. La realización de la promesa implícita en eros exige "una purificación y una maduración que incluyen también la renuncia. Eso no significa rechazar a eros ni envenenarlo, sino sanearlo"."

:

Il·lustració: Eric Fischl.

:

La confitura d'en Llovet

Amb el nou disseny del suplement "Quadern" d'El País, Jordi Llovet aprofita que li redueixen una línies l'espai disponible per canviar el títol de la secció (ara es dirà 'Marginalia', "sense accent a la segona "a", perquè és paraula llatina, com no n'hauria de dur Caritas, l'organització benefactora que sap tothom", diu) i per parlar sobre els epigrames, amb un recomanable article que ens en brinda alguns de fantàstics, ja que "epigrames, parèmies, aforismes, apophthegmata, màximes, sentències i refranys són plens d'una enorme saviesa: al pot petit hi ha la bona confitura".

Explica, per exemple, una anècdota de carles Fages de Climent: "Amb un pagès al qual havia arrendat un mas van quedar que li donaria, cada any, una mena de delme: oques, gallines, blat i alguna cosa més del que donen la terra i l'aviram. El pagès no li donava res de res, i damunt li portava problemes legals de tot ordre. Llavors en Fages va divulgar aquest epigrama —que conec per tradició oral—: "T'arrendo terres i camps et deixo gallines i oques, i no em dónes mai cap ou; i dos que tinc, me'ls toques"." Vaja, ho puc aplicar a unes quantes situacions ara mateix. Ara en van uns quants més.

• "N'hi ha que diuen que jo no sóc poeta; però el llibreter que ven els meus llibres no pensa el mateix" (Lucà).
• "El savi salva la seva vida tot perdent-la" (Epictet).
• "Tothom se'n va d'aquesta vida com si aleshores acabés de començar-la" (Epicur)
• "Confronta amb cura pensaments i paraules. Escruta els esdeveniments i les seves causes" (Marc Aureli). "Qui calla, no s'equivoca mai", afegeix Llovet.
• "La glòria o el mèrit de certs homes és escriure bé; i el d'alguns altres és no escriure" (Jean de La Bruyère)
• "Qualitats massa elevades fan els homes menys adequats per a la vida en societat; la gent no va al mercat amb lingots d'or sinó amb plata o moneda fraccionària" (Chamfort)
• "Res no espatlla més la naturalitat en el comportament que el desig de voler semblar natural" (La Rochefoucauld)
• "El camí veritable passa per una corda que no està tibada amunt, sinó molt a prop de terra: sembla posada més aviat per ensopegar-hi que per caminar-hi" (Franz Kafka)
• "Écrire c'est prévoir", "Escriure és preveure". (Paul Valéry)

Si la Bíblia fos una xarxa social....

Llegeixo a l'ABC de dimarts el curiós estudi que ha fet públic el doctorand Chris Harrison, que estudia al Human-Computer Interaction Institute de la Universitat Carnegie Mellon de Pittsburgh (EUA). Harrison ha elaborat un gràfic en el que que presenta les connexions que hi ha entre personatges i llocs bíblics, 2.619 unitats a través de la seva presència en un mateix verset. Els ha tret des d'una còpia digital de la versió “King James”.

:

Així es una impresionante xarxa social que supera les 10 mil unions. En ella, els noms amb menys de 40 connexiones surten inclinats i els que les superen, horitzontals.

:

Segons la crònica, els treballs que fa públics Chris Harrison són visualment molt atractius per la seva expertesa en el tractament gràfic de les dades de gras sistemes i plataformes d'informació. Com la Bíblia.
:

Carles Manté aposta pel TecnoCampus

:

Més persones parlen de les possibilitats del nou TecnoCampus Mataró Maresme (TCM), que iniciarà les seves passes a partir del setembre amb l'obertura del curs universitari, lligant l'activitat acadèmica amb la innovació tèncica i empresarial. Si l'altre dia ens centràvem amb Marcos Faúndez i Esther Cabrera, avui us recomano l'entrevista que Capgròs publica al president del Consorci Sanitari del Maresme (CSM), Carles Manté. És una sort que puguem comotar, a Mataró, amb la particiació d'un home de l'experiència en el món de la gestió sanitària com Carles Manté. L'entrevista es centra, sobretot, en el nou equipament de la Llar Cabanellas, centrat en la salut mental, un centre que -segons Manté- serà pioner a Catalunya.

:

A continuació revela els bons contactes que hi ha entre el CSM i TCM, i parla sobre els nous estudis d'infermeria que s'impartiran des del nou centre universitari: "Des de Barcelona fins Girona no hi ha cap escola d’infermeria. Hi ha un àmbit d’un milió de persones que podran venir a aquest centre de Mataró. (...) Tindrà efectes benèfics perquè generarà professionals i crearà llocs de treball". Per Manté, "el sector terciari continuarà incrementant el seu pes en l’economia mataronina i maresmenca. I la salut, amb els graus que anirem fent al TecnoCampus, contribuirà a replantejar el pes de l’economia en el subsector del coneixement. Això ho podem lligar amb la fundació Tic Salut [fundació de la Generalitat amb seu a Mataró, vegeu web] . Caldrà impulsar empreses de coneixement i noves tecnologies que generin aplicatius pel sector. S’està generant un nou teixit de serveis que té la salut com a eix, i que Mataró ha de saber aprofitar".

:

Mans a l'obra, doncs.

:

Foto: Romuald Gallofré.

:

De quin mal hem de morir

Em fascina una notícia com aquesta de l'altre dia a El Periódico: «Per 5.000 euros podrem saber les nostres malalties futures». Ho diu el doctor Xavier Estivill, coordinador del Programa 'Gens i malaltia', en una entrevista de Cristina Savall prèvia a una conferència que havia de fer.

:

De fet, "això encara no és possible", avisa, "però la tecnologia ja ens permet analitzar de manera completa el genoma d’una persona. Abans aquest estudi costava més de 100.000 euros. A finals d’any serà possible per 5.000 euros. En el genoma s’hi troba la informació de les malalties que patirem i això és vital per prevenir, diagnosticar i tractar. La tecnologia avança ràpidament però el coneixement dels metges no va a al mateix ritme". Glups.

:

Estivill creu que la inormacó podria ser utilíssima de cara a prevenir el càncer. "I també per combatre malalties psiquiàtriques o cardiovasculars, que tenen un alt índex de morbiditat i mortalitat", afegeix. "Ens informarà sobre les maneres més efectives de vèncer la malaltia. El futur de la medicina radica a identificar els factors genètics implicats en les malalties comunes, com ara l’asma, la diabetis o la hipertensió".

:

L'abaratiment progressu del procés i la rapidesa dela seva immediata concreció obre infinites possibilitats. D'entrada, per canviar la percepció de la malaltia com quelcom que ens ha de passar 'el el futur'; ves per on, resulta que ja les tenim determinades en néixer (o abans!) i que les nostres eleccions futures (entre elles, la seva prevenció), o l'atzar, les faran germinar o no. I moltes més que podem imaginar.

:

També obre una inquietud. La de l'estigma des del neixement; la de la tutela de l'Estat (o qui sigui) per tota la vida; la de la discriminació. O que, com sempre, aquestes avenços ens els quedem al pis de dalt. Per tant, al costat de la ciència hi ha d'haver altres reflexions. La de l'ètica, sens dubte, per reflexionar sobre els nous límits que aquests avenços imposen (val tot?). I també la de la política, perquè realment siguin avenços per als homes i dones lliures, i perquè arribin a tothom.

:

Foto: Consol Bancells.

:

Quintana i jo

:
Dissabte a la nit vaig assistir al concert de Gerard Quintana, a Mataró. Ni la predisposició (força gent propera m'havia fet cara rara i em deia 'és que a mi no m'agrada') ni part del resultat semblen massa favorables, la veritat [vegeu crònica de DiaridelaMúsica.com, d'on he tret el vídeo, i de Capgròs]. Però a mi m'agradaria destacar alguna de les impressions positives que hi vaig treure.
:
La primera, els temes. Tant de les lletres d'ell com de les prestades, almenys en les que més em vaig fixar, traspua la idea de l'ambivalència, del mirall que l'entorn (els altres, l'altre, l'enemic, la parella...) significa per nosaltres. Alguns exemples, "La por", d'Eduard Escofet; "La meuca de l'eunuc", de Mònica Casamiquela; una que no sé com es diu que equipara l'amor i l'odi; o "Al cel". Mirall i complement, alhora, dels éssers que convivim amb diversos 'jo' i no els coneixem massa a tots. També m'agrada que l'actitud, davant d'això, combini la tendresa cap a l'ésser en qui conviuen 'jos' contradictoris amb la necessitat de criteri, de pauta, de valor personal, de premissa ètica. A mi, aquesta línia argumental de les peces de Gerard Quintana, és la que més m'interessa d'ell. I crec que és de les més originals en el panorama musical (i cultural) català.
:
La segona, els autors, que em semblen magnífics i -en canvi- segurament desconeguts fins i tot pels més avesats en poesia. Em sembla fantàstic 'descobrir' per la cultura de masses (encara que de masses n'érem poques) poetes que són la mar de bons. I la poesia, de fet, és feta bé per recitar o per cantar, no ens enganyem.
:
La tercera, encara que jo d'això no en sé ni un borrall, la música. Si bé es bo destacar l'esforç de la 'fusió', de cercar un llenguatge propi més enllà del conegut i provar amb l'eclecticisme (al cap i a la fi, són signes del temps), el Quintana que brilla, i emociona, és el que interpreta Dylan, el que depura l'excés, el que canta sense més pretensions (i es limita sobretot a cantar). Algunes peces d'aquest nou disc (que encara no tinc) podrien acostar-s'hi, perquè -de fet- sabem que pot donar-ho.
:

Dones en Xarxa

Hi ha un treball silenciós pero molt interessant, a Mataró i a altres llocs gràcies a l'entitat Dones en Xarxa, que consisteix en promoure la presència de més dones a la xarxa, especialment d'aquelles que, per motius generacionals o culturals, troben que internet és un galimaties d'adolescents complicadíssim almenys tant com l'adolescència. Capgròs parlava l'altre dia de l'experiència a la nostra ciutat promoguda pel al Centre d’Informació i Recursos per a les Dones (CIRD), que depèn de l'Ajuntament, gràcies a la regidora Ana Barrera. L'acció s'ha concentrat en determinats barris de la ciutat que compten, a més, amb uns alts índexs d'immigració, i hi han participat 60 dones.

:

El món on ja som és un món de la primacia d'internet i les xarxes. I la lluita contra les desigualtats passa avui per estendre aquestes xarxes, i els coneixement que s'hi comparteix, allà on 'el mercat' o qui sigui no té cap interès en que arribi. Diria que això és de les coses més importants que ha de fer l'esquerra global en un món global. I fer-ho ben localment, allà on hi ha molt a posar en xarxa.
:

Foto: R. Gallofré

:

Si Déu fos dona

:
Demà és el Dia Internacional de la Dona Treballadora. Ara en diuen De les Dones, però em permetreu que em quedi amb el nom original, que no vol dir exactament el mateix. És una jornada reivindicativa, una jornada que permet acostar-se a les diferències que per raó de gènere encara hi ha a les feines i en el repartiment del treball a la nostra societat. I com, a la condició de treballadora, afegeix la de dona, amb igual orgull i incrementant-ne els greuges. Aquí i arreu del món.

I això no treu, és clar, dues coses més que cal dir aquest dia i cada dia. En primer lloc, que el combat contra les discriminacions i els prejudicis és molt ampli, actual i s'estén arreu. A la discriminació per ser dona, l'acompanya la dels gais, la de les races. I que va sumant. La discriminació religiosa, per exemple, s'ha incrementat arreu del món els darrers anys i té els cristians com a principal col·lectiu afectat. Aquí, a la societat lliure d'Occident, la subtil eliminació de la presència pública de fet religiós que pretenen alguns, pensant que es tracta de quelcom 'privat', remet als antics consells sobre com viure la condició de dona, o d'homosexual, o de negre. No n'estem exempts de crear noves discriminacions. Sense anar més lluny (i perdoneu l'autoreferència, però és que sembla un acudit), l'altre dia un respectable senyor es ficava amb mi perquè sóc baixet. Compte, hi ha un substrat de pensament que margina 'la gent que no serveix': els avis que queden lletjos a les misses o els mítings, o que ens fan nosa amb les seves precarietats; els treballadors sense formació ni experiència que queden a l'atur ("haver-se espavilat", sento); els personatges televisius que són la riota de tothom fent guanyar audiència per les seves mancances, la seva mala educació, la seva vida més o menys desordenada, etc. Els nous 'salvatges'.

I una segona cosa que cal dir aquest Dia. Em refereixo a la necessitat d'introduir valors lligats a la feminitat, i que no són pas exclusius de les dones, al conjunt de les nostres vides. Em refereixo als que s'atribuïen a la deessa Venus contra els que emanen de Mart, talment com les seves respectives constel·lacions si és que hi tenen res a veure, i que Pitàgores recollia amb la dualitat masculí-femení, com ens feia veure Lluís Serra fa poc. Una política més dolça, més quotidiana, més pràctica; unes relacions socials i personals més afectives; un temps menys lliurat a la feina, etc. Més o menys el que ve a dir Benedetti en el poema que us he posat amb vídeo. I amb la seva veu.

Dilluns dia 8, 12 del migdia, Lectura del Manifest del 8 de març davant l'Ajuntament de Mataró.

Il·lustracions: Fotograma de Freaks (1932), i de Carlo Saraceni, Angelets, Venus i Mart (1615)
.

Aprendre del Quebec

Dilluns passat, El Punt pubicava una interessant entrevista a Claude Fleury, director de l'Oficina del Quebec a Barcelona, que m'ha semblat molt oportuna davant la irrupció del fenomen independentista com a nou paradigma per una bona colla de catalans i, molt especialment, del món nacionalista. Preocupa el missatge simple (que té també tots els avantatges de la simplicitat), l'absència de matisos i fins i tot de contingut real (com deia Salvador Cardús aquest dimecres a La Vanguardia). Però a mi, i ara faig aparèixer Fleury, em preocupa més el risc de divisió nacional que pot suposar la disjuntiva independentista, divisió que (no cal ser massa intel·ligent) debilita el país. Precisament la gràcia del catalanisme era el seu caràcter transversal. L'independentisme, òbviament, no ho és.

:

Al Quebec ja ho han provat. Fleury creu que, després d'unes quantes experiències fallides, "em fa dir que no veig la possibilitat d'un altre referèndum ni a curt ni a mitjà termini". No perquè sigui difícil que guanyi el sí, ja que "el 1995 va ser un resultat molt més ajustat: un 50,5% de ‘no' i un 49,5% de ‘sí'", sinó perquè "Això va fer reflexionar molta gent preocupada pel que podia passar". I posa una imatge ben clara: "En la física, quan hi ha dues forces que estiren cap a bandes diferents, no hi ha moviment. La gent es va adonar que era necessari buscar un acord de la majoria per tirar endavant. I que no es podia avançar socialment si la societat estava enfrontada en dos blocs iguals".

:

Reconeix també que la nova política del Govern canadenc de més respecte al Quebec, amb gestos d'alt simbolisme, han fet minvar el desig secessionista, "però al contrari, quan hi ha una manca de respecte, passa al reves", adverteix.

:

Però el que em sembla més rellevant de tot és el que diu a continuació. Fleury creu que l'energia de cara a la reivindicació es gasta ara cap a l'afirmació: "Sí, en un esperit creatiu. Hem passat de la reivindicació a l'afirmació. Un quebequès no es preocupa tant del Canadà, sinó del desenvolupament del Quebec. (...) Ha sorgit de la capacitat inventiva dels quebequesos. Per exemple, Bombardier va néixer d'un científic que va crear una moto de neu i després va crear l'empresa. Ara la indústria aeroespacial del Quebec és la sisena del món. Però en altres àmbits passa el mateix. Al Quebec no hi havia cap tradició de circ, i s'ha muntat un circ sense animals, el Cirque du Soleil. Podem crear a partir de no res. El que explica que una nació tan petita pugui crear és el sentiment d'identitat i el desig de sobreviure."
:

Els catalans hem d'aprendre d'aquests senyors. En un món de prioritats, han avantposat l'afirmació nacional a la independència que la debilitava.

:

Foto: Jordi Soler.

:

Exposició de Monzó

:

Només quatre ratlles per recomanar-vos l'exposició dedicada a Quim Monzó, que fins el proper 11 d'abril està oberta al Centre d'Art Santa Mònica (Rambla 7, Barcelona). El primer que em va impressionar és que es dediqui a un escriptor una mostra exhaustiva com aquesta. És divertida, mostra el personatge popular que és, fa algunes pinzellades a l'anàlisi de la seva literatura i presenta un ventall amplíssim de recursos per acostar-se a l'obra de Monzó.

:

Volgudament, sembla, la mostra s'allunya de la crítica literària (crec que hi ha molt a dir sobre la construcció literària de Monzó, aparentment desmenjada), fins i tot de mostrar les influències que rep i dóna, que crec que són moltes. Hi ha alguns aspectes com al popularitat, la rialla seriosa, la manera de rompre les obvietats i quotidianitat de manera que tinguin sempre noves perspectives, l'actitud absolutament desil·lusionada, distant i un pèl cínica davant el món, que em fan pensar en un mixt entre Capri i Josep Pla. Però les influències, com deia, són moltíssimes. I les que ell genera, fins i tot imitacions, també.

:

De l'exposició, en surt un llibre, escrit pel comissari de la mostra, Julià Guillamon, Monzó. Com triomfar a la vida (Barcelona: Galàxia Gutenberg · Cercle de Lectors, 2009). I ja ha sortit el darrer llibre de l'autor, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (Barcelona: Ed. Quaderns Crema, 2010), un recull d'articles.

:

Faúndez i Cabrera

El TecnoCampus Mataró Maresme, el lloc on el coneixement de les nostres escoles universitàries i les empreses es troben per aportar valor a través de la innovació, ha començat ja el seu compte enrere per obrir a la seva seu del Rengle a l'inici del curs que ve. Hi ha dues notícies que m'agradaria destacar, que provenen de l'àmbit acadèmic. El primer, una entrevista a Marcos Faúndez de Capgròs, director de l'Escola Universitària Politècnica de Mataró, que desgrana les expectatives que genera per la ciutat aquest nou centre. I diu una obvietat de la que potser no s'és massa conscient: ‘Comptar amb dues universitats independents va ser una mala aposta’. Certament, la creació de l'Escola Universitària del Maresme, creada el seu dia de forma independent al marge de l'Escola que feia anys tenia l'Ajuntament en l'àmbit de les enginyeries, fou una decisió absolutament partidista de CiU quan governava en solitari al Consell Comarcal. I fou un error caríssim. Error que ara s'esmena.

:

La segona és l'anunci que ja s'ha proposat a la Dra. Esther Cabrera Torres com a directora de l’Escola Superior de Ciències de la Salut (ESCS), centre adscrit a la UPF, i que formarà part de l'oferta d'estudis de la nova Fundació universitària que aplegarà els dos centres esmentats. Seriositat, competitivitat i rigor acadèmic, això és el que finalment s'ha imposat.

:

Ens tranvsestim a cada instant

:
Organismes cibernètics que no reconeixeran
el jardí de l’edèn darrere els gratacels
de la ironia, la mort i la perversitat del cos
que excedeix sempre els seus límits,
que és semblant però diferent,
resultat d’interaccions constants,
un producte social que alguns escolliran
per fer estudis de mercat –de mercat!-
traçant divisions inexistents,
i un grup seran els homes, l’altre les dones
(es venera el dualisme d’uns gèneres artificials)
-i què farem amb els qui habiten la frontera,
què direm a Venus Boyz o Murray Hill?
Podries proposar reformar les bases
i distingir la gent segons les pigues de l’escot,
la femesa de les natges, la manera de besar,
l’accent a les parpelles o l’elegància de les mans,
sabent que ens transvestim a cada instant.
:
Mireia Calafell, "V", Poètiques del cos; Ed. Galerada, Cabrera de Mar, 2006, p. 24

Foto: Spencer Tunik en una de les seves sessions (Pollsb). Vegeu notícia sobre la seva darerra acció a Sidney.

:

La força de Francisco Melero

:

Aquest matí hem conegut el desenllaç fatal del company Francisco Melero. Feia dies que ens el temíem proper, i finalment ha estat aquest 2 de març de 2010, seixanta anys després d'haver posat els peus a Mataró, quan s'ha apagat aquesta flama, aquest cul-d'en-Jaumet, aquest home lliurat del tot a la seva gent. Perspicaç, intel·ligent, emprenedor, amic dels seus amics i de les coses clares.

:

Llegia avui les notes biogràfiques que vam encarregar a Manuel Patricio, el 2006, per al llibret d'homenatge que li vam retre des del PSC de Mataró a ell i a quatre companys més [vegeu aquí, pàgines 27 a 30]. Ben bé que tota la vida va ser així de despert i treballador, tanmateix sorpèn la capacitat de posar-se alhora al capdavant de projectes impressionants: el seu negoci de calçat, la Cooperativa d'Habitatges de Cirera (mil unitats!), el club de la Unió Esportiva Cirera o la seva tasca al Centre Social del barri. Més tard, fou la figura clau de la Comissió de Clubs de Futbol de Mataró, una de les iniciatives més positives que ha tingut mai l'esport mataroní. Els darrers anys encara se'l veia activíssim a la Junta del casal d'Avis de Cirera. "Mai no he fet res per ser ric", diu al llibret, "però sí per ser independent".

:

Jo el vaig conèixer a finals dels vuitanta, quan ell (independent aleshores però familiarment molt lligat als socialistes), assistia als nostres actes. Més tard vaig compartir amb ell Govern. D'aquella etapa recordo les seves reflexions que acabava amb alguna dita popular que les sentenciava. I també quan, malalt, va voler assistir al Ple per a l'aprovació de les ordenances fiscals quan la seva absència anava a ser aprofitada per l'oposició (un trànsfuga entre ells) per votar-hi en contra. El sectarisme, no us penseu que no, continua encara avui.

:

Què ens deixa? Molt. Les seves lliçons, les de paraula i la dels fets. La del seu caràcter independent. La seva magnífica família, que ha heretat no poques virtuts de Francisco i de la seva dona. El seu sentit de l'humor. Les coses que ha fet i que continuen amb la força que ens va transmetre.

:

El funeral se celebrarà aquest dimecres dia 3 de març a les 16:15 al Tanatori de Mataró.

En parlen Mataró Ràdio, Capgròs, El Tot Mataró, Joan Antoni Baron, Alícia Romero, Miguel Guillén, Manuel Mas i Saül Gordillo.

Foto: Sergio Ruiz.

:

La vitalitat de Tàpies

:

Coincidint amb la reobertura de la Fundació Antoni Tàpies, aquest mes de març, la galeria del fill de l'artista arriba als darrers dies de la mostra de l'obra recent de Tàpies, un esdeveniment que cada dos anys se'ns ofereix i que permet comprovar la seva vitalitat. Aquells que pensen que l'art, precisament el de Tàpies, consisteix en la ruptura i la innovació, trobaran un aire déja vu. En canvi, els que se senten fascinats pel seu llenguatge i les infinites possibilitats que obre, veuran en aquesta exposició un seguit de propostes interessantíssimes pels temes de sempre, per allò que sempre hem volgut de Tàpies i probablement de l'art: que ens codifiqui de nou la realitat, que ens faci veure el que no acabem d'escatir, que ens obri camins que no sospitàvem.

Els elements, doncs, són ben coneguts; i potser això és un avantatge, dic; ja no hem d'aprendre a llegir i potser podrem fixar-nos amb el que llegim. Els famosos signes, la lletra A; la lletra T que tant pot fer-nos pensar en una creu, com el seu cognom, com el nom de la seva dona, del seu fill...; els marcs o finestres que es relacionen amb les creus (el límit, el viatge); els jeroglífics i les fórmules; la diversitat de materials extrets del nostre paistage quotidià, d'on hi 'deixem la pell' (sorres, terres, roba); la divesitat de textures (les pells); els efectes químics i físics sobre aquests materials (com aquell alè que transforma el fang en vida); el joc dels tres colors bàsics de Tàpies (els ocres, els negres, els vermells...); el joc del buit i el ple... les darreres peces fetes a Campins recuperen aquests signes de sempre per dir-nos encara moltes coses.

També dels temes que parla Tàpies hi ha molts prejudicis, molta fama d'hermetisme. En canvi, aquest signes tan senzills ens haurien de fer notar també que és des d'ells que entrem en el món significant de l'artista. Les samarrtes imperi velles i les butllofes, les restes escrites en una paret o en un papir, les nostres finestres per on cada dia el sol ens ha visitat... no activen, per exemple, els mecanismes de la nostra memòria? No convoquen sensacions? No ens evoquen el més quotidià, la nostra vida contingent, el nostre rastre per la vida, les nostres cicatrius? En l'art de Tàpies adquireixen un paper còsmic, un nou centre de l'ordre que ens proposa. Com aquell mitjó vell i brut que presidirà el Palau Nacional de Montjuïc. O com la pedra rebutjada que ara corona l'edifici.
:

* article per a la revista Valors (març 2010)
L'obra recent d'Antoni Tàpies es pot veure a la Galeria Toni Tàpies, Consell de Cent 282, Barcelona, fins el proper 18 de març. Les il·lustracions formen part de l'exposició.

: