dimecres, de febrer 13, 2008

Torres-Garcia i la realitat


Una exposició produïda per Caixa de Girona i l'Ajuntament de Mataró, que després d'aquestes dues ciutats visitarà Múrcia i potser Roma, reconcilia la capital del Maresme amb un dels pintors que més estima. D'una banda, perquè era fill d'un cordiller mataroní que emigrà a l'Uruguai i, de l'altra, perquè inicià la seva llarga estada a Catalunya retornant a la ciutat. Joaquim Torres-Garcia (Montevideo, 1874-1949), conegut sobretot per ser l'autor dels frescos 'redescobrerts' de la sala de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, és un dels autors més interessants però també dels més desoneguts de l'art de la primera meitat del segle XX. Com a anècdota, cal dir que foren les desavinences amb un altre mataroní, Josep Puig i Cadafalch, i precisament per la negativa d'aquest darrer en continuar l'obra a la Generalitat quan l'arquitecte modernista presidia la Mancomunitat, les que propiciaren el seu retorn a l'Uruguai.

L'època en què visqué Torres-Garcia, des del punt de vista artístic, és de gran convulsió. Des de la ruptura de la llum que iniciaren els impressionistes, amb precedents en Turner o Goya, l'art s'omplí de noves ruptures formals, les avantguardes, que reinventaven l'art i, alhora, pretenien un discurs definitiu sobre ell. Des del descobriment de les pulsions ocultes de la psicoanàlisi, amb un Freud emmirallat en el món clàssic i hebreu, l'art esdevé també el millor experiment dels diferents plans de la realitat. I la realitat, la veritat, finalment, com ja aventuraven els barrocs, era a tot arreu, i relativa. L'eclosió, doncs, del fragment, no ocultava certa angoixa per assolir la totalitat.

Torres-Garcia viu aquest moment. I en dóna una resposta personal. No el podem emmarcar en cap corrent (ell deia que era un 'constructiu' i l'exposició diu que això era una màscara), però beu dels corrents més innovadors de l'art del seu temps. Com ells, mirava de reüll al passat entre l'admiració i el rebuig. Torres-Garcia admirava dos moments. En primer lloc, el que en deia l'art primitiu. Li permetia investigar sobre els primers impulsos de l'art, sobre la nuesa del pas innocent que passa de l'experiència a la representació, i en vol captar l'essència, en el benentès que perduri. La vol actualitzar imitant-ho. I sospita que aquests passos són fruit d'un ordre més global, quasi còsmic, que esdevé l'objecte real de l'art.

Lluny d'aquesta experiència, Torres-Garcia admira el Reneixement, és a dir, el pas de l'ordre còsmic a l'ordre de la raó humana, del saber global al fragmentari, de les normes pròpies per cada disciplina (també l'artística)... amb la sospita també que és per aquests viaranys, a través d'aquests instruments, que podem restablir l'ordre que el mateix home trenca. Així, les seves figures i els seus paisatges, les seves formes i objectes, semblen unides per unes lleis ignotes que nomes poden ser conegudes a través de la representació artística, que depassa allò que en diem la 'realitat' que, recordem-ho, té plans que ignorem.


* Article per a la revista Valors del mes de febrer de 2008.
L'exposició Torres-Garcia, darrere la màscara constructiva es pot veure a Can Palauet i el Museu de Mataró (Pl. Ajuntament) fins el 17 de febrer
:
Publica un comentari a l'entrada