diumenge, de febrer 17, 2008

Autoestima professional

:
Una de les característiques que em desagrada més de la societat actual és la manca d'autoestima professional que tenen força col·lectius, especialment en el sector públic. Parlis amb qui parlis, es queixen de la manca de prestigi social de la seva professió. Un dels focus d'aquest desprestigi, crec, és la mala relació que tenim amb la idea de l'autoritat. L'altre dia em feien veure que la paraula autoritat és de la materia família que la d'autoria, i que les dues tenen a veure amb la responsabilitat que cal exercir quan es té la potestat de fer-ho. Bé, una certa dimissió d'autoritat professional i persoal (sempre la culpa la té un altre), una altra mica de por al seu exercici (i de quedar com autoritari, o carca, que és tota una altra cosa), i la crisi del mestratge, de la transmissió o de la mediació (és a dir, que algú et marqui un camí, l'acabis triant o no), hi fan força forat.
:
El deix de queixa sobre el desprestigi social de determinades professions apareix sovint. Sembla com si ningú tingués en compte els riscos que assumeixen i les situacions en què es troben, sovint amb una manca de respecte evident. Els metges, els mestres, els policies, els periodistes, els artistes... No diguem els capellans o els polítics. Ja dic que una mica de raó tenen. És massa fàcil insultar, generalitzar, parlar per parlar, tendir a la banalització i al poc respecte pel treball dels altres.
:
Prenc de la televisió dos exemples contradictoris sobre com enfrontar aquest fenomen. La setmana passada, en un programa de TV3, feien una enquesta informal sobre què preferiries que fos el teu fill, soldat o capellà, en en benenès que ambudes coses deuen ser poc menys que un drama. No vaig veure'n el resultat, però tant és. El que més em va al·lucinar és la quasi certes abasoluta que les dues professions són poc recomanables per a un fill. Jo ja estic acostumat a la postmodernitat, i no m'espanta que els actors porno diguin que ho porten molt bé amb els pares o amb la parella. Però demano per als capellans i militars, almenys, la mateixa dignitat (o indiferència) que els porno-stars, no?
:
La segona és a l'inrevés. Crec que les sèries de 'professionals' han fet en general molt bé per al prestigi del col·lectiu que relaten en pantalla. Policies, veterinaris, mestres, metges, periodistes, polítics, etcètera, han estat tractats amb dignitat, oferint situacions que promoguin reaccions diverses i que prestigiïn la professionalitat dels de veritat. Són els herois d'avui, i d'herois en falten. Savater deia en un llibre de fa molts anys que l'heroi, aquest a qui recorrem per emmirallar-nos-hi i prendre aire, ens fa veure que l'ètica és fonamentalment acció, posar-se en marxa, treballar, trobar-se amb les resistències davant les teves passes, fracassar i aixecar-se, errar i intentar-ho de nou. I que, en el fons, és això la llibertat. Ens ho hem de creure: en el respecte professional hi ha també el camí de la llibertat individual.
:
Foto: Diego de Velázquez , La fragua de Vulcano (1630), Museo del Prado, Madrid.
:
Publica un comentari a l'entrada