dimarts, d’abril 29, 2008

El símptoma Chikilicuatre

Al Valors del mes d'abril hi ha un interessant article de Francesc Grané el qual pren el fenomen de moda i la rocambolesca història de l'elecció de Rodolfo Chikilicuatre per a Eurovisió per parlar sobre les idees que hi emergeixen. He de dir que vaig prendre'm aquest fenomen amb la conya que més o menys tothom se l'ha pres: a una entelèquia com aquest festival una bona resposta és ridiculitzar-lo amb una fenomenal broma... que acaba per ser oficial. És que als bufons els paga el rei, i el rei avui és el mercat. A vegades penso si fenòmens polítics semblants amb major o menor grau que es presenten con a radicalment anti-sistema no són pas el millor aliat del sistema... donat la seva impossibilitat real de fer-ne cap canvi en el sentit que es proposa. L'humor no és innocent (n'he parlat també aquí, aquí i aquí) . Bé, aquí teniu un bon tros de l'article.
:
Isaiah Berlin diu que "cal comprendre els mitjans com a textura general de l' experiencia humana". (...) Avui els mitjans de comunicació són el vehicle de construcció per excel·lència dels significats que atorguem a les coses, a les persones, al sentit de les nostres experiències. (...) Com es diu sovint, la vida, per si sola, no té sentit:es tracta de construir-lo. I, en aquesta feina, cadascú fa servir els materials de que disposa.
:
(...) Els ratolins de Gran Hermano o Chikilicuatre, representant espanyol -català!- a Eurovisió, són expressió d'una forma de pensar i sentir social. Una forma peculiar d'identitat. Chikiliquatre, herència de La Trinca (com a productors de Gran Hermano...), exponent paradigmàtic de la indústria de la telescombraria, arriba associat a un discurs social progressista.
:
Perquè allò rellevant del Chikilicuatre és el fet de ser un representant d'aquesta tradició crítica (vinculada al pensament crític, eufemisme d'una certa esquerra que s'atribueix el monopoli de la consciència crítica). La funció social de la crítica és constituir-se en els veritables coneixedors dels interessos dels altres. Crítica i ironia es converteixen en el capital cultural que atorga superioritat respecte la resta del grup.
:
Malalts de tele va viure durant anys a base de riure del que feien "a Espanya". Chikilicuatre és una paròdia d'Eurovisió, se'n riu d'Eurovisió, pero competirà a Eurovisió. La indústria crítica, com el pensament crític, no trenca res, no canvia res, no transgredeix res. Al contrari. El negoci de l'humor és la victòria del gran capital. Crítica i ironia són aliats de la mateixa indústria, del mercat, del gran capital donant lliçons de progressisme.
:
Chikilicuatre, el Torrente català, és un símptoma del distanciament. La vertebració social catalana es construeix avui sobre l'humorisme. Humorisme de la distància, del rebuig. (...) Sentir-se per sobre de tot. La seva forma de relació és la ironia -despectiva- envers el fet social. Possiblement per això la irrealitat esta tan instal·lada en les elits dirigents del nostre país i anem somniant independències o utopies. Els valors de l'humorisme són els valors del lliure mercat, exponent d'un tarannà fonamentat en el desapego, en el distanciament, en la relativització de tot, excepte el mercat. (...)
:

3 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Avui en dia costa molt trobar periodistes que com en Francesc Grané facin una crítica de la indústria dels mitjans de comunicació que vagi més enllà del "ji ji ja ja". Ara el rei despullat és el mercat (els estudiants de màrqueting aviat analitzaran a les escoles de negoci el cas "Chikilicuatre") i recordeu que el gran mantra del negoci dels mitjans és: "Tot per l'audiència".

Anònim ha dit...

Ramon,
trobo que en temps d'analfabets destralers i entelèquies culturals pesades, personatges com en Chikilicuatre ens salven. D'una manera senzilla ens ha fet riure, i la risa ens fa millors, més guapos.

Bravo per en Chiki i aquest nou aire, fantàstica sorpresa. Bravo per aquest original cantant que sense cantar ens encanta a tants. Tot un luxe per al pais, un luxe caspós, però luxe al cap... i a la fi. Twelve points!

Ramon Bassas ha dit...

- Jordi i Vladimir,
Gràcies per les aportacions. No m'interessa tant el personatge com el 'símptoma' que Grané hi creu veure en el seu fenomen.