Escoltant | Cap proposta

Escoltant
:

Dimecres començàvem la precampanya de l'única manera que abem fer: escoltant. És a dir, vam iniciar, amb l'Alcalde Baron, el porta a porta que farem a unes quantes llars per donar la cara, parlar de tu a tu, prendre bona nota del que ens diuen i, quan es pugui, demanar el vot per Montilla i el programa que atén els problemes reals d ela gent i els dóna resposta.

:

Després vam anar al nostre local del barri de Cerdanyola a parlar amb altres ciutadans que s'hi havien aplegat. Ho vam fer amb la Consol Prados, fins avui Secretària d'Immigració de la Generalitat que, des d'ahir, a rel de l'esplèndida votació al Consell Nacional del PSC, torna a ser candidata a diputada, aquesta vegada en el número 15, per la llista socialista de Barcelona.
:

Cap proposta

:

En una ciutat que bull de projectes i de realitzacions, que no para, que cada dia treballa en noves coses i n'enllesteix d'altres d'importants, el flamant candidat de CiU estrena portada amb tres missatges. Un, que compatibilitzarà la política i els negocis (com Fernàndez Teixidó?). Dos, que a canvi de l'Alcaldia pactarà amb qui sigui (fem números: pactarà amb un PP que entrarà amb CiU com el cavall de Troia). I tres: que no té cap proposta, ni tan sols una, a fer en aquests moments, fora de parlar d'ell. Ni una.

:

Pepe Blanco i Jordi Sevilla | Encreuats | Mas i el rus

Pepe Blanco i Jordi Sevilla, nous blocaires
:

Fa uns dies que he enllaçat el bloc de Pepe Blanco, secretari d'organització del PSOE, que s'apunta al club blocaire, per la porta grossa (centenars de comentaris, tantes visites ell en un dia com jo en el millors dels mesos...), però amb l'atreviment que cal tenir, avui, per fer política. Les ganes d'expicar-se i que et repliquin. I la immediatesa, que no és sempre bona consellera i que t'obliga a gestionar-ho amb prudència. Felicitats i benvingut sigui aquest gallec murri que, d'això, també se'n sortirà.

:

I el primer ministre espanyol en disposar de bloc és el titular d'Administracions Públiques, el valencià Jordi Sevilla, que ja compta amb unes primeres entrades i que, com l'anterior, s'apunta al fenomen aportant les seves refelxions, més enllà de l'encasellament al que els personatges públics són enviats sense cap mena de pietat. O per matisar el que li enganxen els micròfins (i que aviat serà desmentit pels ciutadans de Catalunya).
:

Tres frases dels encreuats

:

Em tranquilitza saber que Leibnitz ja deia que forma part del gran ordre que hi hagi un petit desordre. Però m'empipa de nou que "Dios da pañuelo a quien no tiene narices" (El País, 19 de setembre de 2006, p. 53). I, finalment, em consolo pensant, com Góngora, "a la que me quiere quiero y a la que me olvida olvido" (El País, 20 de setembre de 2006, p. 62).

:

Mas vol baixar els impostos a Tetruashvili

:
Foto: Las Provincias.

:

Jo em pensava que la proposta-estrella del candidat Artur Mas (n'hi ha que neixen estrellats) serviria per baixar els impostos als immigrants que parlen àrab (va insitir que no era l'anglès, que tots els que presentessin una acreditació en qualsevol idioma estranger tindria una rebaixa a l'IRPF). O sigui, que tots els que no van poder accedir als estudis d'idiomes haurien de pagar més impostos, a sobre, reduint la seva disponibilitat de renda per gastar-se, si volen, en una escola d'idiomes. Em seguiu?
:

Bé, no era l'àrab. O no tan sols. Era el rus. Les connexions i negocis de la seva mà dreta, l'extrotskista Fernàndez Teixidó, amb un dels pressumptes capos de la màfia russa implicat en trames esfereïdores, potser anava per aquí. No penseu malament. Ja sabeu que el diputat i exconseller Teixidó passa per ser un expert en fiscalitat (en com estalviar-la, vull dir) per a la qual cosa sempre troba temps, es veu, i uns emoluments generosíssims. Torna la CiU dels negocis?

::

Gil de Biedma | Fradera i Eidenbenz

De nou, Gil de Biedma

:

Una cosa et porta a l'altra i l'altra a una altra. Aquests dies he llegit un recull de les principals entrevistes que es van publicar a Jaime Gil de Biedma (Jaime Gil de Biedma. Conversaciones, edició i pròleg de Javier Pérez Escohotado, Ed. El Aleph, Barcelona, 2002) que m'ha tingut embaladit. Havia llegit ja (de molt jove) la poesia de Gil de Biedma, més tard el seu Diari de 1956 i també la recopilació de la seva obra crítica, que és com anar a uns quants màsters sobre literatura. No he llegit la biografia que en féu Miquel Dalmau, no em feu dir per què. Llegir-lo de nou, a través de les entrevistes (algunes més matusseres que altres) que li van fer, permet recuperar aquell personatge peculiar, cultíssim, dandi, contradictori, brusc i tendre. Segurament, aquestes entrevistes són, per sí soles, un tractat sobre poesia, una reflexió sobre el gènere que surt de la vida per comprendre-la (o no), o per ajustar-la, o per encarrilar-la en una maduresa absent de poesia. També és molt suggeridora sobre la seva pròpia obra, i les influències que s'hi observen. Ja havia dit que el personatge i la seva poesia m'entusiasmaven. Hi recorro de tant en tant.

:

Bé, així que vaig llegir, a continuació, el llibret que li ha dedicat Luis Antonio de Villena (Retratos (con flash) de Jaime Gil de Biedma, Ed. Seix Barral, Barcelona, 2006) que, més enllà de les anècdotes més o menys picants, és un bon complement per aproximar-se al poeta català (o barceloní, pels que creuen que només s'es català si s'escriu en català...). Una cosa porta a l'altra... i total, que m'he vist rellegint l'obra complerta de Gil de Biedma, aprofitant que en vaig adquirir la versió de Las personas del verbo que la recull (Ed. Lumen, Barcelona 2002, pròleg de Carme Riera), substituint els dos o tres llibres que ja tenia massa usats i subratllats. Però ha estat, quasi, com el primer dia. L'obra recull poemes antics dedicats a Carlos Barral i els seus llibres, amb una selecció feta per ell mateix. No us espanteu, diuen que va escriure poc. L'amor (o millor, l'experiència de l'amor, com li agradava dir), la infantesa, el pas del temps, l'obsessió pel plaer estètic del text (i alhora, o justament per això, lluny dels cultismes), la fidelitat, un estil proper, quasi íntim, una visió externa d'un mateix... tot això, però dit (la poesia de Gil de Biedma, i potser tota, és per ser recitada) d'una manera com voldríem dir les coses, si les sabéssim dir.

:

Com a exercici, us recomano aquesta triple (o sèxtuple) lectura. Però si voleu anar al gra, si voleu llegir o rellegir i assolir el plaer (a vegades sofrent) de la poesia, llanceu-vos directament als seus poemes.

:

Per fi, Fradera

:
Foto: Segio Ruiz.
:

Ahir es va saber el que fa dies corria en boca de tothom. Finalment, el dramaturg i activista cultural Josep Fradera, mataroní i estimat amic de molta gent, veurà reconeguda la seva trajectòria amb la Creu de Sant Jordi, guardó que molts havíem demanat i que el Govern de Pasqual Maragall ha tingut a bé de concedir. Fradera, que va ser quatre anys regidor de Cultura de l'Alcalde Manuel Mas, és una d'aquestes persones que fou clau per la cultura catalana i cívica en temps de la dictadura i que serví de referent a les generacions que hem vingut després. Com qui no vol la cosa, féu obres de teatre, fundà una escola, col·laborà en la premsa local i en nombrosos premis. I no ha parat mai de fer això, posar-se al davant de les coses, no tenir mai un no, resoldre el dia a dia d'alcaldes i ministres, dedicar-se a la política (i aventurar-se a l'escrutini públic) i treballar, en el fons, per nosaltres. Amb la seva prudència, elegància i murrieria característics. T'ho mereixes, Josep, i tant!

:

...i Eidenbenz!

:

:

La notícia és doblement agradable pels mataronins, perquè la Generalitat ha decidit també atorgar aquesta distinció a l'infermera de la Maternitat d'Elna, la suïssa Elizabeth Eidenbenz, de qui us n'he parlat fa pocs dies un parell de vegades. Es fa després de la ingent tasca de recuperació de la memòria que han fet una sèrie de persones, amb el llibre d'Assumpta Montellà com a referent indiscutible i una colla de seguidors (amb Miquel Torner d'alma mater) als que l'Ajuntament ens hi vam sumar amb molt de goig.

:

Catalunya: quatre crisis | Més Benet

Catalunya i les crisis de Ramoneda
:

:

A la revista Claves del mes de setembre hi ha un parell d'interessants articles sobre la situació en què es troba la política catalana abans de la cita electoral de Tots Sants. Hi ha un estudi sobre els resultats del passat referèndum sobre l'Estatut a càrrec dels professors Julián Santamaría i Joan Marcet. I també una brillant crònica-resum de Josep Ramoneda que acaba amb una frase molt maca: "de tanto preguntarnos quién somos algún día nos olvidaremos de vivir". Us els recomano tots dos (i com que no trobo cap linc, us haureu d'espavilar).

:

Ramoneda apunta moltes coses, totes elles d'interès (i discutibles, és clar). Però al·ludeix a quatre qüestions d'àmbit global que entren en crisi amb la política catalana en les quals m'hi voldria aturar. Resumint: (1) dificultats del discurs de l'esquerra després del Mur i de la dreta catalana als nous aires del liberalisme europeu (de l'Est), (2) desconcert davant la globalització i "pel canvi de noves pautes culturals referencials -immigració, feminisme, noves guerres-" a les que l'esquerra no s'hi sap posar al front, (3) la crisi actual de la UE deixa sense horitzó europeu el catalanisme i (4) l'obsolescència europea del discurs Estat-nació ("on és la sobirania, avui?") tan recorrent a Catalunya i Espanya.

:

Pel que es refereix al discurs de l'esquerra, certament sempre aflorant les contradiccions i posant-nos l'ull els uns als altres, des de la meva modesta opinió crec que estem fent els deures prou bé. Ni que sigui a base de realisme (els problemes globals apareixen sempre en forma contundentment local), les propostes polítiques de l'esquerra catalana (i espanyola) adopten un discurs d'aquestes noves pautes referencials, i uns horitzons (o paradigmes) que tenen més a veure amb els avanços (partint d'allò contingent) que no amb els ideals a assolir (partint d'una idea molt ben dibuixada a la que assemblar-se). Però vaja, és un bon debat. I no tan sols català.

:

Benet XVI: reaccions

:

:

Una de les millors anàlisis que he llegit fins ara, de la reacció desmesurada de l'islamisme (no l'Islam, almenys no tot) a un discurs del Papa tret de context (per cert, vegeu-lo aquí i en traducció no oficial al català, aquí), és la que publica avui Hermann Tertsch a El País. Tertsch critica que cap veu del món islàmic sorgeixi "con el coraje de decirles a los suyos que su indignación es gratuita, inducida o hipócrita" i deixar de dir que la culpa la tenen els de sempre, els croats, ara a través de la figura del Papa bavarès. Continua dient que el discurs del papa contenia una alta dosi d'autocrítica vers l'exercici de la religió, però que "los ofendidos carecen de autocrítica". Però també carrega contra aquells qui, des de les societats obertes i democràtiques, no surten ara a defensar la llibertat d'expressió del Pontífex.

Pagamos hoy también la muy indigna reacción de la mayor parte del mundo occidental en la crisis de las viñetas de Mahoma, cuando quedaron en evidencia las dudas y fisuras sobre nuestros principios en Occidente. El ejército de caricaturistas, intelectuales y políticos que se prodigan en guasear sobre un Cristo o el papa se abstuvieron de solidarizarse con los daneses y de paso les tacharon de ultraderechistas. (...) Es el islam el que debe dejar de amenazar, quemar y matar por el hecho de que alguien hable, escriba o dibuje.

Jo pensava si la mateixa moguda pro-Rubianes la podríem muntar pro-Ratzinger (avui a El Club m'han copiat la idea) qui, segons Tertsch, ens fa "el primer gran favor (...) desde su pontificado a todos, al islam y a Occidente".

:

No comparteixo, en canvi, ni la visió pessimista (o determinista) de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, ni la cínica del parell de perdonavides que prenen el relleu de Castro en el discurs maniqueu al que ells i Bush ens volen fer portar a la resta del món.

:

En canvi, trobo molt encertades les paraules de José Montilla, dient clarament que "no tenen raó els que critiquen Benet XVI" i ressaltant "el paper important que té l'Església Catòlica per cohesionar la nostra societat" ja que "és portadora de valors que són necessaris, com la justícia social o la solidaritat i és un factor d'integració". O l'atinada reflexió, com sempre, d'en Cinto Amat. I també els dos posts que ha fet Jordi Llisterri (gràcies per la cita), una primera reacció molt reveladora dels equívocs que hi ha sobre la taula i una segona reflexió sobre el fenomen que hem viscut i unes primeres conseqüències.

Eduard Novellas

Eduard Novellas

:

:
Vaig anar a la inauguració de la mostra de l'Edu Novellas, un jove pintor mataroní al que li han encarregat d'exposar, en una de les cambres petites de ca l'Arenas, la seva particular visió del retrat (sóc el que hi ha davant les copes, sempre ben posat, jo; fotos: R. Gallofré).

He de dir que em va agradar molt i que en recomano la visita. de pas, una nova excusa per visitar aquest Centre d'Art i la resta d'espais expositius. De Novellas coneixia ja la seva dèria pel retrat, de manera que, això sí, no ha estat una sorpresa. Domina el gènere i, diria que, la seva obra el reinterpreta després de la seva evolució contemporània. Com si diéssim, és una obra post-fotogràfica, com si el pintor fos el dissolvent (o la humitat o el temps) que, enlloc de fer-les malbé, n'extreu noves possibilitats. Com si haguéssim d'intervenir per extreure la identitat, que és el que ens fascina d'un retrat, que és aquella identitat, aquell subjecte que se'ns escapa i volem "subjectar", és a dir, convertir en objecte a partir del qual, també, dir la nostra. Veiem que l'hem captat i, de cop, veiem també que tenim el rostre de la mort, que els hem deixat sense vida. La rosa que, com deia Tennyson, matem quan l'arrenquem per admirar-la. Novellas sembla que els vol reviure, com si perllongués l'angoixa que ha usat per subjectar el model als llenços. Com un nou alè perquè revisquin.

:

Fent amics | Fent enemics

El bloc fa amics
:

:

I suposo que el contrari. Però vull explicar-vos algunes experiències recents de lectors que se m'han presentat i als que no coneixia prèviament. Fa poc, en una botiga d'electrodomèstics prop de casa, mentre buscava un regal, el dependent que em va atendre, que em va dir més tard que havia estat veí meu (glups! El Gran Germà...), em va preguntar "encara escrius?". Jo devia fer cara de tonto perquè de seguida em va indicar que es referia al bloc i vaig alegrar-me de trobar-me algú que deia que em seguia de tant en tant i que li havia agradat. Ostres, ara el saludo efusivament quan me'l trobo a la porta de l'establiment (és que no tinc gaire experiència amb els fans...).

:

Ahir, mentre visitava una esplèndida exposició del Taller de Gravat de Mataró, al l'espai F del Foment (tens raó, Pere, és molt bona), un senyor se'm va adreçar per dir-me que em felicitava pels escrits sobre art (que consti que tan sols aspiro a ser-ne un mediocre espectador i escriure des d'aquesta experiència), cosa que em va sorprendre una mica perquè em pensava (donat els pocs comentaris que generen), que interessaven quatre i el cabo. Però no. Almenys aquest senyor i en Xavier Ubach (que fa poc ho vam comentar en un forn on vam coincidir) diuen que ho segueixen. Els juro que si tingués més temps en parlaria més.

:

La tercera ha estat aquesta matinada. Bé, després. A la matinada he rebut un correu electrònic de l'Eloi Aran, que em recordava que fa més d'un any el vaig citar a rel del seu treball guanyador d'un Concurs Bíblic analitzant les cançons de Pedro Guerra. Bé, em comunicava que ha obert un bloc i jo, ni corto ni perezoso, ja el tinc lincat. És jesuïta i, pel que he vist, està molt interessat amb la cultura popular contemporània (a banda del disc de Pedro Guerra, comenta les similituds entre Los Piratas del Caribe i La Guerra de les Galàxies en un divertit post) i els valors, o la fe. També publica els seus propòsits setmanals, una mena de prova de com, això de ser creient i conseqüent amb la fe, no es fa a base de grans projectes sinó de petits reptes. I ben senzills, com proposar-se netejar els lavabos. En fi, s'afegeix a la molt poc nodrida presència de les persones que ja han "sortit de l'armari" i que no els fa res dir que són cristians i reflexionar-hi.

:

Bé, potser dir-los amics el primer dia és una mica excessiu, falta el filtreig. Però potser aquest pot ser l'inici d'una gran amistat, no?

:

El Papa i els musulmans

:
Foto: AP / Pier Paolo Cito.

"Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m'acosti!"

Isaïes, 50, 8. (Llegit avui a totes les eglésies catòliques del món)

Bé, potser el Papa també necessitarà un bloc, per fer amics. El cas és que s'ha muntat "la de Déu" (mai més ben dit) amb unes declaracions clarament tretes de context sobre la naturalesa violenta de l'Islam i la racional del Déu cristià. Avui s'ha afanyat a demanar disculpes però, com si alguns vulguessin confirmar exactament aquesta ridiculització de la fe islàmica, ja han cremat esglésies, han assassinat una monja, han cridat nuncis a consultes, s'han proferit amenaces serioses i s'han muntat manifestacions arreu del món islàmic, amb crits que no fan cap gràcia, per cert. Òbviament, el cap de l'Estat amb la diplomàcia més antiga no va preveure les conseqüències diplomàtiques de les seves paraules. M'agradaria veure per un forat l'operatiu vaticà a les nunciatures i les ambaixades per restablir els ponts (per això són pontífexs, ves).

:

Sobta, però (o potser no tant), que ningú hagi volgut entrar al fons de l'exemple que el Papa Benet citava, una antiga conversa entre un emperador bizantí, crec, i un persa, les conclusions de la qual, justament, eren la necessitat de tractar la fe d'una manera, diem-ne, raonable. D'una banda, per desligitimar aquell qui vol imposar la "voluntat de Déu" per les armes i, especialment, per deixar que la fe ocupi el seu espai, en convivència amb la raó. Aquest missatge és, per mi, importantíssim. Especialment, ho és a la pròpia Església, entestada massa sovint a intervenir en disquisicions científiques quan aquest, d'entrada, no és el paper de la fe. És a dir, s'allunya de l'Església que condemà Galileu o la que vol imposar una doctrina "creacionista" sobre l'evolució de l'espècie humana. Alguns ho han entès al revés. De l'altra, el Papa Benet s'allunya també dels qui (des de tot el món, d'Orient a Occident) usen el nom de Déu, o del transcendent, per a l'ús de la violència, sense que enmig hi mediï la raó. Que s'hagin emprenyat, especialment, els que s'hi dediquen dia sí i dia no (segrestant l'Islam, em temo), deu seu un símptoma que no va tan desencaminat. I que, de fet, del que parla el Papa Benet, és d'un tema de rabiosa actualitat, com es diu ara.

:

L'hauran d'ensenyar a ser (més?) diplomàtic, potser, i a utilitzar els maquiavelismes retòrics als quals està sotmesa l'opinió pública mundial, massa sensible a la crítica, per exemple, d'aquest reguitzell d'il·luminats que han utilitzat la cimera dels països no aliniats (o aliniats directament amb Déu, la Revolució o Al·là, ves a saber) per nodrir encara més aquesta retòrica. Però també caldrà tenir en compte que, sovint, quan el Papa o un bisbe parla, tots els prejudicis del món acudeixen a la prevenció, tot el que no ha dit sembla clarament proclamat (he sentit avui uns comentaris a la ràdio absolutament fora de lloc), tots els "ja ho deia, jo" ens ofusquen de l'objectiu de la reflexió papal que, si us la llegiu bé, rebreu amb alleujament i simpatia, segur.

:

Del que realment pensa el Papa sobre l'Islam, i del projecte de portar les confessions a un espai comú d'entesa "per buscar el veritable bé de cada persona i de la societat", avui La Vanguardia se'n fa ressò i cita el discurs que féu fa un any a Antioquia.

L'hora de Ramón Gaya *

Ramón Gaya, La taula. Estudi de Salvador, 1950.

Coincidint amb el primer aniversari de la mort del pintor i escriptor Ramón Gaya (Múrcia 1910- València 2005), s'exposa a La Pedrera una retrospectiva de la seva obra pictòrica, pautada amb fragments dels seus escrits i poemes, a més d'una projecció d'un documental sobre la seva visió de Venècia. Gaya és, amb la resta de components de la Generació del 27, un exemple dels qui van veure escapçada la seva etapa més creativa a causa de la Guerra i l'exili. Aquest allunyament, però, el portà a reforçar els que podrien ser els trets més identificatius de la seva obra.

Ramón Gaya, Tramonto a Venezia, 1953.

En primer lloc, la seva clara opció per la pintura figurativa, un homenatge a la tradició de la pintura clàssica espanyola des del Barroc a Picasso, front a les avantguardes que estaven en boga als anys vint. I, també cal dir-ho, amb una actitud gens bel·ligerant, modestíssima, actitud que es veu en els seus dos úinics autoretrats mostrats, en els que apareix molt en segon pla, talment com féu en el panorama cultural espanyol. Tant poc bel·ligerant, que permetia la inclusió de trets contemporanis, que ara diríem minimalistes, a la seva revisió del classicisme més tardana, ja retornat a Espanya: economia de l'espai (el retrat de Victoria de los Ángeles de 1986 o "Dues roses" de 1995), economia de traços ("El julivert", de 1994) i economia cromàtica (com es pot veure en la seva pintura al·lusiva a Velázquez el 1969).

Ramón Gaya al Louvre, La Verdad, Múrcia.

El segon tret destintiu té a veure amb el trasbals de l'exili, els efectes del desarrelament i la seva particular relació amb les ciutats que l'acollien com a habitant o visitant, que retrata amb un deix de nostàlgia. Per Gaya, la seva pàtria era la pintura antiga, a la qual ret continus homenatges fins a la mort, amb bodegons on apareix, al fons, una reproducció d'una obra en concret de l'artista citat. Però més que l'obra antiga, o clàssica, el pintor murcià diu clarament (1958) que la seva pàtria és el Prado. Buscar d'on és, sentir sense palpar la crida de la identitat, és un altre dels seus trets característics.

Per últim, cal destacar la seva inquietud intel·lectual i, en especial, la seva producció literària, que no queda enrera, i en la que ha deixat constància de la seva proecupació sobre el destí, sobre el missatge amagat dels pintors, sobre el fet de crear, sobre els dubtes i la seva capacitat d'enfrntar-s'hi, en mig d'un context, el segle XX, que era poc amant dels matisos i de la calma.

• * Publicat a la revista Valors (setembre 2006)
• Ramón Gaya, l'hora de la pintura, exposició oberta fins a l'1 d'octubre de 2006. Sala d'Exposicions de la Pedrera. Passeig de Gràcia, 92. Barcelona.
• Web del Museu Ramón Gaya (Múrcia)
• Notícia a Cuatro (19.7.2006)
• Recull d'articles sobre Ramón Gaya a El Cultural / El Mundo.
• Notícia del diari Avui recollida al bloc Art Neutre.
• Crònica del suplement Culturas de La Vanguardia.

Més efectius | 'Mas' impostos

Més efectius, més seguretat
:
Foto: El Periódico.
:

Un dels desastres més clamorosos de l'anterior Govern del PP va ser en matèria de seguretat, al marge del que va ocórrer l'11-M (la investigació del qual va detectar força mancances en matèria de lluita antiterrorista). Catalunya, malgrat els acords Pomés-Acebes per al desplegament, va ser una de les víctimes més afectades. El desplegament a poc a poc (que el nou Govern ha accelerat) va ser precedit per un ràpid replegament de les forces i cossos de seguiretat de l'Estat a Catalunya, deixant una buidor d'efectius que comporta alt risc. A Mataró ho vam patir i, com s'ha vist aquest any, encara ho estan patint les pobles comerques que encara no tenen desplegament. El cert és el que el nombre de policies, a Espanya, va disminuir per primera vegada sota els governs d'Aznar (i el breu període de Rajoy a Interior no va ser-ne cap escepció) i, òbviament, va incrementar-se el nombre de delictes i faltes. Per amagar-ho, es van inventar un programa anomenat "Policia 2000"ue premiava les comissaries amb menys delictes, fet que féu desvirtuar notablement les estadístiques oficials. Un desastre, ja ho he dit.

:

L'acció del Govern Zapatero i del Govern Maragall ha estat just la contrària. La ja mencionada acceleració del procés de desplegament al territori en un nou marc policial català, en el cas de Catalunya, i la millora del nombre d'efectius i de la coordinació policial. I tot, amb objectius claríssims sobre seguretat: atendre la seguretat urbana, atendre els nous fenòmens de seguretat global i promoure polítiques preventives i globals sobre seguretat.

:

Fa pocs dies coneixíem la magnífica decisió de la creació d'un comendament únic per al Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, cosa que em portà a defensar l'intercanvi d'informació policial a tots els nivells com a pas ineludible per als processos de coordinació, a nivell europeu i tot. Bé. Aquests dies, coincidint amb la primera Junta de Seguretat de Catalunya presidida per Maragall (una novetat del nou Estatut), s'ha conegut l'acord d'incrementar notablement la plantilla de Mossos d'Esquadra, els propers anys (que arribarà als 18.300 efectius el 2015) i també el del conveni per a l'intercanvi d'arxius en matèria antiterrorista. El camí (el de l'Estatut, el de la seguretat) és aquest. I cal felicitar-se que avanci.

:

Mas baixarà impostos als immigrants

:
Foto: www.mallafre.info.
:

Als que sàpiguen una llengua estrangera, diu. L'àrab? Els que no han tingut accés a l'educació en idiomes, en els seus anys escolars, al damunt hauran de pagar més impostos? No se li acut potenciar les escoles d'idiomes? Ja sap el que diu? I, sobretot, ho sap Duran i Lleida?

:

Sempre, sempre

En Javi Naya em demana un altre meme, ara sobre quin és el post més interessant. No tinc massa temps de repassar-los i, a vegades, quan n'he repassat algun, em sorprenc de les coses que no recordo. O sigui que n'agafaré un que recordo, molt al principi (novembre de 2004), que li vaig posar el títol de Sempre. Em va agradar, especialment, la mena de comentaris que va generar, com una conversa. També en recordo les circumstàncies que m'hi van portar, com vaig fer-ne una ràpida racionalització (sempre racionalitzant les emocions, quin fàstic) convocant un parell o tres de referents (els explícits i els que no, com Camus), alguna de les poques idees que em volten sovint pel cap i em vaig posar a recer terapèutic d'un escalf anomenat bloc (o weblog, aleshores) com si fos una pregària al vent.

:

Bé. Ara que m'he lliurat de l'amenaça, passo el repte a quatre blocaires més, que són...

• Jordi Fernàndez
• Jordi Merino
• Carmen Bastida
• Eli Solsona

Ridícul vs. important

:

En fi, no sé si serà ridícul avui ser independentista o no ser-ho, però el que deu ser ridícul és entestar-se en un tema tan absolutament ridícul. El fet és que em preocupa saber si el Govern de la Generalitat serà dels que planifiquen les escoles a fer, encara que sigui a corre cuita i sense cap feina feta, o serà dels que no ho planifiquen. M'agradaria saber si serà dels que impulsen la Llei de Barris o la Llei de Serveis Socials o dels que no ho van fer. També seria bo conèixer si mantindran l'avançament del desplegament dels Mossos a les comarques del Sud o tornaran al calendari antic, o si ens treuran la delegació de competències, al municipi de Mataró, en matèria de policia d'espectacle (el que ha permès ser més contundent) o faran com abans, que no ens la volien donar. O si manitindran el complement de pensions o no ho faran, d'acord amb els aliats que abans tenien a Madrid i al Palau de la Ciutadella (el PP). Ah, m'agradaria saber si faran algun habitatge protegit o no. Els d'abans van estar-se vint-i-tres anys sense fer-ne cap, a Mataró. Els d'ara en preveuen cent (a veure si vénen els d'abans i tornen als bons costums...)

:

Però no acaba aquí. També vull saber si executaran els plans que preveuen la constrtucció de centres sanitaris i assistencials o reprendran la, diguem-ne, planificació anterior. En fi, si a Mataró tindrem Llar Cabanellas i ampliació de l'hospital per Salut Mental, si tindrem el nou CAP de La Llàntia, etcètera. Posats a fer, a mi, el que realment m0agradaria, és que ens diguessin si creuen fermament en la construcció d'una línia orbital ferroviària que faci créixer la riquesa de les ciutats de la segona corona metroplitana sense necessitat de fer créixer el CO2 o si faran, com diu laprincipal força de l'oposició, tot el contrari. Bé, ara que hi som posats, desitjaria albirar si la política d'immigració del Govern de la Generalitat es farà amb els municipis (recursos, acompanyament, control...) o es farà com abans, és a dir, res. Anem endavant o tornem a abans?

:

Si voleu, podem continuar, la llista és llarga i, com veieu, els temes no són de la trascendència de la que¡, a vegades, parlen alguns dirigents polítics, especialment els que han de preservar l'equidistància a força de no mullar-se. Les solucions a aquests problemes, per cert (desenganyeu-vos) no té res a veure amb si som o no independents (que no és exactament el que es vota el dia 1, això Catalunya ja ho ha dit). Té a veure amb què proposa cadascú i, també, en l'aval del que ha fet fins ara. Sabeu que passa, és que ja tinc una edat i una família i m'he de començar a preocupar de coses importants...

:

Occident | Elna i Llimona | Contingència

Occident
:

Totes les contradiccions d'Occident, tota la defensa d'un règim feble (la democràcia) davant les tendències fortes rera aparents causes humils, totes les apel·lacions a la contingència davant l"acontecimiento revelador", totes les connviències entre alguns laïcistes i el Partit de Déu (Hezbol·là), totes les similituds sospitoses entre les teocràcies àrabs i la crítica interna d'Occident ("el odio a la ciudad y el anonimato, la crítica al consumismo, a la primacía de la razón unilateral, al tecnicismo sin alma, a la propiedad privada, al racionalismo sin límites, a la falta de sentido, a la pérdida del sentido de la solidaridad"), totes les denúncies al simulacre occidental de "el orientalismo como imagen distorsionada de Oriente, como el occidentalismo (la imagen distorsionada de Occidente)". Tot això és en un brillant article de Joseba Arregi, avui, a El País.

:

Dos articles més

:

Avui, La Vanguardia parla del projecte del director Manuel Huerga de portar al cinema la història d'Elizabeth Eidenbenz a la Maternitat d'Elna. espero que sigui tan emocionant i instructiva com el llibre de l'Assumpta Montellà. I ahir, Narcís-Jordi Aragó recordava a la seva setmanal columna d'El Punt el pare caputxí (i socialista!) Jordi Llimona, mort fa set anys, i l'enyor que molts tenim de les seves impertinents reflexions.

:
Contingència
:
Hieronymus Bosch, El jardí de les delícies, 1510 Museu del Prado, Madrid.
:
"No et repugna res del que has creat"
:
Llibre de la Saviesa, 11, 24.
:

Montilla a Montserrat | Infrastructures

Montilla a Montserrat
:

:

Si José Montilla va elegir Poblet com a primer escenari per aparèixer públicament després d'haver estat elegit candidat a la Presidència de la Generalitat, tria Montserrat, un altre monestir benedictí, per fer el seu primer acte públic després de deixar el Ministeri d'Indústria i abocar-se de ple a la precampanya. No he parlat d'això amb els companys que dirigeixen la campanya, però he de dir que ambdós gestos em semblen significatius. I no parlo de l'anècdota, o del tòpic catalanista que acostuma a acompanyar aquesta mena de visites. Em refereixo, especialment, al discurs de respecte a la tradició religiosa i catòlica de Catalunya feta des de conviccions netament laiques, és a dir, que basen bona part de la seva proposat política en la separació de l'Església (o la confessió) i l'Estat. De fet, alguns pensem que aquesta divisió ja va ser proclamada a l'Evangeli, però vaja.

:

Ahir vaig ser a una parròquia de Mataró que acollia un nou rector i n'acomiadava un altre. L'oficiant, el Vicari Episcopal, va fer notar la multiplicitat d'orígens (cofradies dedicades a verges andaluses, murcianes, etcètera), inclòs el seu mateix (és de Salamanca), el dia justament anterior a la celebració de la Diada Nacional. Això també és tradició catòlica. Entre els assistents, que després vam compartir una estona al pati, hi vaig trobar molts coneguts que voten el PSC i altres que em van dir que ho feien i vam animar-nos mútuament davant les eleccions que vénen. Aquesta síntesi també és tradició catòlica. I no és cap recerca absurda de "vot catòlic", el que diria que busca Montilla, sinó fer públic el compromís del futur President amb els valors que hi ha al darrere de molts catalans, de missa o no, nodrits de romeries, cants litúrgics, simpaties, escoltisme, solidaritats, emancipacions emuladores del Crist, coincidències, i, potser, l'Esperit Sant o la tramuntana.

:

Més infrastructures el 2007

:
Carlos Ocaña.
:

Algú es pensa, potser, que el Govern hauria d'estar de vacances, just quan més feina cal fer. Parlo, especialment, de la necessitat d'iniciar els passos que facin complir les disposicions aprovades amb l'Estatut (refrendat pels catalans, sobiranament, cosa que hi ha qui ignora). Avui, per exemple, el Secretari General de Finances del Ministari d'Economia, Carlos Ocaña, ha anunciat la previsió de 400 milions més d'euros als Pressupostos Generals de l'Estat pel 2007 en infrastructures per Catalunya. D'aquesta manera, es compliria amb la clàusula que diu que la inversión de l'Estat a Catalunya, en el proper septenni, ha de ser equiparable al pes que l'economia catalana té al Producte Interior Brut espanyol. De nou, el Govern de Zapatero compleix amb els seus compromisos amb Catalunya. I de nou, també, el PSC és qui encapçala les grans decissions que han fet avançar l'autogovern del país, des del retorn de Tarradellas al nou Estatut. I el millor encara és per venir.

:

El programa | La Diada | Els enemics

:
El programa dels catalans

:

Aquí podeu accedir al web de la Conferència Nacional del PSC i, a través d'ell, al text que el Partit proposa com a Programa Electoral i que, d'ara fins el proper dia 20 de setembre, posa a disposició de tots aquells ciutadans i ciutadanes que hi vulguin fer aportacions. Ara és el moment de posar per escrit aquells àmbits, aquells horitzons, que volem que siguin assolits els propers quatre anys, a través d'algú, com nosaltres, que som d'esquerres, que mirem endavant sempre i que som aquí per canviar les coses. Tu també, oi?

:

La Diada a Mataró

:
Aquí
:
Estimar els enemics
:
Javier Cercas, foto: Jo Schwartz
:

De la premsa d'avui, a banda de destacar l'alternativa de Cayetano Rivera Ordóñez (o la vigència barroca del mite de Minotaure), entrevistes a dojo amb el nou Alcalde Hereu (o unes molt bones expectatives) i una entrevista amb Montilla a El Punt (o com en aquest país són notícia les coses evidents), voldria que llegíssiu l'esplèndid article de Javier Cercas al suplement setmanal d'El País. Per anar fent boca us en destaco uns fragments:

• Es así: tarde o temprano, uno acaba aceptando a la fuerza que, por mucho que se lo haya propuesto, los matones no van a permitir que su vida transcurra sin obligarle a conocer el odio. Se trata de un momento deslumbrante: el momento en que uno descubre que tiene enemigos y que, aunque nunca hubiera querido tenerlos (o al menos hubiera querido poder elegirlos), ellos no quieren dejar de tenerlo a él, que es el elegido; es el momento exacto en que el joven iluso descubre que es un hombre. Uno desconoce a menudo por qué esos hombres han decidido ser sus enemigos, por qué lo odian, por qué incluso, dadas las circunstancias propicias –y la historia nunca ahorra en circunstancias propicias–, no vacilarían en matarlo.
• Y es entonces cuando uno tiene que tomar decisiones sin retorno. La principal de ellas consiste en prohibirse a toda costa odiar a los enemigos: primero, porque el odio (lo dijo Michael Corleone) no nos permite juzgarlos, lo que nos deja inermes; y segundo, porque el odio a menudo propicia la peor pesadilla: acabar pareciéndonos a ellos.
• Martin Amis (...) sostiene que (...) “disfrutar insultando es una perversión juvenil del ansia de poder”.

Del Papiol a Malmö | Creure

Del Papiol a Malmö
:
Foto: El Mundo.
:

Ahir, el Consell de Minstres va aprovar una reforma del sistema policial basada en la creació del Comandament Únic del Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, el cap del qual serà Joan Mesquida, de qui us parlava fa poc. És una de les promeses de Zapatero al Programa del 2004 que, com es veu, s'està complint fil per randa. La reforma és important per vàries raons. Per exemple, perquè no és gens senzill de fer. La coordinació d'un cos militar amb un altre que no ho és, després d'anys i panys d'excessiva compartimentació, no és una qüestió que es resolgui de seguida.

:

També és important perquè, com hem vist a Catalunya, i jo parlo especialment de Mataró, la coordinació dels cossos policials esdevé un factor multiplicador de la seva eficàcia. És una tendència convergent amb la resta de policies europees, aplegades sota l'espai Schengen, que Espanya ha tingut molt d'interès en què avanci, ja amb el Ministre Alonso i ara amb Pérez Rubalcaba. Els reptes de la seguretat global, que s'enfronta a actors que actuen en xarxa, precisa d'un major treball conjunt. Perlo del terrorisme, sí (el crim que busca publicitat), però també del crim organitzat i de les seves bandes (el crim que vol passar desaparcebut), l'acció de les quals ens descol·loca quan aixeca el cap.

:

És el que cal fer, sí senyor. Una nova promesa dels socialistes (ahir, en un sopar a Mataró, el conseller Carnes deia que als socialistes ens costa prometre, anem massa al gra, però que, això sí, el que prometem, ho complim). De nou, contra un PP immobilista i sota el govern del qual hi va haver regressió (més delictes, menys efectius...) en matèria de seguretat. I un pas per assolir el principal repte de l'acció coordinada de les policies europees (almenys): que un guàrdia local, per exemple, del Papiol, fent un control rutinari d'alcohol, apresi un delinqüent perseguit per un jutge de Malmö.

:
Creure
:
"'Jo crec...' és expressiu, però 'jo sé' no ho és"
:
Ludwig Wittgenstein, De la certesa, 180.
Foto: Gian Lorenzo Bernini, Èxtasi de Santa Teresa ~ 1647-1652. Santa Maria della Vittoria, capella Cornaro. Roma.
:

Mataró Ràdio | Insultador | Benet XVI | Berlin

Mataró Ràdio
:
Estudis de la ràdio (foto: R. Gallofré - capgros.com)
:

Dilluns comencen les emissions regulars de l'emissora Mataró Ràdio al dial 89.3 de la FM. Dijous passat, al matí, vaig tenir ocasió de visitar els seus estudis, al centre cívic de Pla d'En Boet, amb motiu de l'enregistrament d'una entrevista per al programa inaugural en tant que portaveu socialista. Els estudis donen idea del que es pretén, una ràdio com Déu mana, participada i professional, ciutadana a tope, generadora d'activitat i del ressò que tot allò que Mataró amaga es mereix.

:

En l'esmentada entrevista, que em va fer en Joan Salicrú, flamant responsable dels informatius, vaig reconèixer la feina de tanta gent que hi ha estat al darrere. Els de la Plataforma, que ens van convèncer del projecte, lligat a la necessitat d'aprofundir en els lligams comunicatius de la ciutat, d'acord amb el Pla que el propi Ajuntament havia aprovat. També, òbviament, de l'Esteve Terradas, regidor tenaç i discret que haurà complert amb escreix l'encàrrec de comunicació que li féu el Govern. A la Mei Ros, directora de la Ràdio i reconeguda professional de l'Ajuntament. I a la regidora de CiU Maria José Recoder qui, a més de fer possible que la Ràdio neixi amb prou consens polític, passa per ser una bona experta en comunicació que ha millorat el projecte inicial.

:

En fi, ja hi som. Demà inaugurem els estudis i dilluns les ones. Felicitats i sort!

:

L'insultador de pell fina

:
Foto: capgros.com
:

Ahir, al Ple, enmig de l'aprovació de temes de gran transcendència per la ciutat (un exemple: canvi de normes urbanístiques per permetre ascensors en pisos envellits, per promoure el comerç tradicional i l'aparcament, etcètera), el cap del grup de CiU (res a veure amb l'actitud comentada més amunt), últimament molt callat, va recuperar el to agressiu i el va etzibar contra el meu company Arcadi Vilert a qui va acusar, sense que cap testimoni en recollís exemple, d'insultar "a la seva intel·ligència" (caram). Vaig pensar les vegades que hem aguantat els insults d'aquest senyor i, molt especialment, quan ens va dir "feixistes" (cosa de la qual encara no s'ha retractat, per cert).

:

El cert és que Vilert, en el punt que s'estava tractant (la modificació del Pla General que permeti la ubicació d'una escola a can Fàbregas), va expressar quins eren els objectius del Govern. El primer, atendre la petició que ens feien els propis treballadors en el sentit d'executar el Pla promovent aquesta modificació (que fins ara no feia falta) amb la idea que les indemnitzacions pel tancament de l'empresa no es retardessin. El mínim que deu ser raonable, davant el drama de l'atur, deu ser atendre les peticions laborals i, com s'ha fet, promoure l'acompanyament per a la reconversió dels empleats a noves ocupacions. El segon objectiu fou el d'executar el Pla amb els mateixos paràmetres que estava ja dissenyat des del 1977, de manera que s'obtingui zona verda i equipaments. I el tercer és el de, per la via de la discontinuïtat de la planificació urbanística (un mètode que permet la nova Llei), ampliar la capacitat d'obtenir sòl d'equipaments i posar una nova escola (que fan molta falta) al centre de la ciutat.

:

Jo ja sé per què Esperalba va treure el pitjor d'ell mateix. És una tàctica dilatòria. Un, perquè es pensa que dient insultador als altres ens oblidarem de la seva faceta més característica. Dos, perquè, desviant una mica el tema, ens oblidem de l'absoluta manca de planificació en la construcció dels centres escolars que va practicar el darrer Govern de CiU. Tres, perquè no suporten que algú com Vilert se'n surti més que algú com ells (ja m'enteneu). I quatre, perquè, en plena efervescència de la discussió, ens oblidem que CiU (i el PP) no va proposar ni una sola alternativa al projecte que ahir presentava el Govern. Aquest que diu que vol sanejar Mataró, que comenci per casa.

:
Benet XVI vol deixar de prohibir
:

:

Us recomano que llegiu el post de conversió de Jordi Llisterri als qui pensem que Benet XVI, bo i ser com és i ser qui és, té més escletxes de llum de de foscor, més capacitat 'avançar que cap element que et faci pensar en una regressió. Comenta, primer, i destaca, després, les respostes del Papa en una recent entrevista en una televisió alemanya prèvia al viatge pontifici al seu país d'origen. I en destaca la seva voluntat que l'Església deixi de ser identificada amb les prohibicions (del sacerdoci femení, dels temes sexuals i afectius, etcètera) i aflori el missatge positiu que hi duu a dins, sovint tan endins que no es veu enlloc.

:

Bé, ja sé que és més senzill estar contra el Papa, especialment pels catòlics progres. Però ningú ha dit que viure sigui senzill...

:
Berlin
:

:
"Adonar-se d'allò relatiu i qüestionable de les pròpies conviccions i en canvi defensar-les sense retrocedir és el que distingeix l'home d'un bàrbar"
:
Isaiah Berlin
citat a F. Savater, Sin contemplaciones, Ed. Libertarias, Madrid, 1993, p. 153.
:

Santa Maria | Estat propi | Parlar clar

Ora pro nobis
:

:

Avui, al Ple, finalment no hi aniran les propostes de resolució que, sobre la restauració de la Basílica Parroquial de Santa Maria, havien presentat els grups de l'oposició. Cal dir que la decisió els honora, donat que han renunciat a la politització d'un objectiu comú, que no entén de disputes. I cal dir, també, que, des de l'aprovació d'una resolució similar a les que es presentaven, fa un any, fins ara, hi ha hagut avenços substancials.

:

En primer lloc, hi ha la inclusió de Santa Maria de Mataró al llistat d'esglésies a restaurar en col·laboració amb la Generalitat a rel d'un conveni amb els bisbes catalans. En segon lloc, el compromís i el del conseller Mascarell amb el projecte de restauració d'aquest monument. I, en tercer lloc, hi ha també el compromís de l'Alcalde Baron i del seu Govern en apostar per aquesta emblemàtica restauració.

:
Foto: R. Gallofré.
:

La qüestió és que la restauració d'aquesta peça històrica (en una ciutat que no es destaca per la seva monumentalitat) és cabdal per a la recuperació de la nostra memòria i identitat ciutadana. L'Església alberga capelles barroques excepcionals, té vestigis paleocristians i superposicions de diversos estils. Té també un dels millors orgues del país. Els més agosarats afirmen que la seva disposició (el lloc més alt de la ciutat romana) la predisposa perquè sota d'ella hi hagi sedimentat un temple romà. Amb una sola peça podem fer una síntesi del que ha estat la nostra història, que arriba viva als dies d'avui. Ningú no pot negar que val la pena, doncs. I, com que costarà molt (els calés no ens els regala ningú), ja cal que la Mare de Déu a qui està consagrada i totes les santes i els sants ens hi ajudin (que tampoc se m'ofengui ningú per aquest jansenisme).

:
Estat propi?
:

"Jo també vull un estat propi" és una frase de Berlusconi?

:

Després de tenir la quota més alta d'autogovern i de llibertat que ha tingut mai Catalunya, amb la gestió de més del 50% de la despesa pública en mans del Govern autonòmic (que és Estat), amb la participació com a ciutadans en les decisions que afecten el conjunt d'Espanya (que també té un Estat propi dels catalans i propi del conjunt d'Espanya), aquesta afirmació a quina propietat al·ludeix?

:

O és, finalment, la renúncia d'una part del catalanisme a la creació d'una xarxa social ben forta, d'una cultura nacional feta de l'esforç i la simpatia popular i d'una economia que confia més en la iniciativa que en les subvencions?

:
Parlar clar
:
Wang Qingsong, Follow me, 2003.
:
"Algunos piensan bien pero se explican mal: sin claridad los hijos del alma (decisiones e ideas) no salen a la luz"
:
Baltasar Gracián, El arte de la prudencia (af. 216), ed. Temas de Hoy, Madrid, 1996, p. 125.
:

Salut mental | Civilització

Salut mental

:
Fotgo: R. Gallofré (capgros.com)
:

Aquest matí no m'he volgut perdre la col·locació de la primera pedra de l'ampliació de l'Hospital de Mataró amb motiu del creixement de la Unitat de Salut Mental que, amb l'aposta per la Llar Cabanellas, configuren un salt copernicà en l'atenció a la salut mental a la nostra ciutat, en la que s'hi invertiran més d'onze milions d'euros. Un nou model, segons ha dit la consellera Marina Geli, que prioritza, que atén la planificació de forma odernada i que, especialment, normalitza els malalts de salut mental, sovint estigmatitzats ("ara entraran per la mateixa porta", ha dit). Ha estat també cabda la intervenció del director general de l'ICS, el mataroní Carles Manté. Si hi sumem la constitució dels Governs territorials (que poden atendre la política preventiva de salut molt millor, segons ha reconegut la pròpia consellera), la instal·lació del nou centre TIC i Salut promogut per la Bioregió (avui ens acompanyava el seu president executiu, Joan Cornet), i la construcció de nous centres d'assistència primària, el balanç en salut del Govern d'esquerres és immillorable, com apuntava el regidor Batista aquest estiu i recordava avui l'Alcalde Baron.

:

Però el més significatiu, potser, el que més cal destacar, és la dimensió que prenen els assumptes relatius a la salut mental. En primer lloc, per la necessitat de normalitzar-los, per evitar l'apartament sanitari, social i laboral de les persones a què afecta, per deixar de blasmar-nos utilitzant símils com "esquizofrènic" o coses per l'estil. En segon lloc, per l'increment substancial del nombre de persones afectades i les conseqüències econòmiques, afectives i psicològiques que recauen sobre elles i el seu entorn. I, per últim, per la necessitat d'emprendre mesures preventives davant els condicionants propicis d'aquestes malalties o del seu agreujament: solitud, estrés, vida saludable, etcètera. Hi ha un camp per recórrer. I tenir bones instal·lacions i bons serveis, així com una xarxa associativa que puja amb força, hi ajudarà moltíssim.

:

Civilització

:
Wang Qinsong, China Mansion (detall), 2003. Vegeu aquí el quadre complert.

Quanta felicitat i tan poca roba!
Res d'això existiria sense el pecat,
és a dir la civilització.

Valentí Puig, "L'emprovador", a Blanc de blancs. Ed. 62/Empúries, Barcelona, 2000, p. 26.:

:

Montilla i el català | Boca

Montilla destina 9 milions d'euros al català
:

Aquí ens podem esgargamellar el que vulgueu, però mentre uns xerren i xerren sobre la catalanitat de Montilla i sobre si diu bé o no "setge jutges d'un jutjat", el Ministre d'Indústria enllesteix els seus darrers dies l'executiu de Zapatero amb algunes mostres de l'aposta del seu Govern pel català (després del .cat i el compromís amb la Fira de Frankfurt). Ahir va signar l'aportació de 9 milions d'euros del seu Ministeri per a la promoció de la llengua en diversos projectes, especialment els lligats amb la tecnologia. És com això del catalanisme del candidat socialista a la Generalitat: uns potser tenen la fama, però són els altres els que carden la llana.

:
Boca
:

"Dejaré mi boca entre tus piernas"
:
Federico García Lorca, "Pequeño vals vienés" a Poeta en Nueva York. Ed. Cátedra, Madrid, 987, p. 228.
Foto: Marie, de Jan Saudek, 1974

:

Concert i desconcert | Bellesa?

Concert i desconcert

:

:

Una amiga em demana que us doni a conèixer el concert coral que es farà dimarts dia 5 a Mataró a càrrec de l'agrupació de música tradicional veneçolana Inrodiac (a la foto). Me'n parlen bé i crec que valdria la pena que omplíssim la basílica de Santa Maria, a les 8:30 del vespre.

:

I un amic de Convergència deu pensar que Lluís Corominas, exalcalde de Castellar del Vallès que va pelgar a mig mandat per fer de Secretari d'Organització de CDC, va fer "un mal servei a la qualitat democràtica". O el mateix Ramon Camp qui, perseguit per la premsa d'una imputació mai dementida, va plegar als poc mesos de regidor de Mataró després de comprometre's a fer oposició durant quatre anys...

:
La bellesa?
:
José de Ribera, El Patizambo, 1642 (Museu del Louvre, París).
:
"Quizás una de las grandes aportaciones estéticas del cristianismo sea la representación positiva de la fealdad. En la cultura grecorromana, lo feo debía ser excluído de la representación artística, puesto que el arte tenía por objeto, de forma exclusiva, la belleza".
:
Xavier Antich, "Dolor y arte de la Pasión" a La Vanguardia, 7.4.2004

:

Mas, truca'm | Espanya

Artur Mas, truca'm
:
(Foto: Domènec Umbert)
:

Mira, em declaro del sector catalanista del PSC a veure si l'Artur Mas em truca i em demana el vot. Ves. Sóc dels que critiquen la hipocresia dels catalanistes d'última hora que parlaven castellà en temps de Franco perquè quedava millor, i els que no dissimulaven les seves preferències a favor del règim, essent fins i tot procuradors a les Corts de la Dictadura i després van ser consellers. Sóc dels que, no tan sols defensa la llengua catalana, sinó que l'exerceixo, i defenso també l'esforç dels municipis (de majoria d'esquerres) que han sostingut els centres de normalització lingüística. Sóc dels qui van criticar que CiU es plegués davant el PP a la condició d'Aznar de no tocar ni una coma l'estatut i dels que s'ha alegrat de l'increment de competències del nou text.

:

M'emociona la història de Catalunya i el seu llegat, especialment dels corrents emancipadors i federalistes, en defenso les seves tradicions pròpies i m'entusiasma la catalanització de la modernitat i de la cultura popular. Sóc sensible a les generacions de nous catalans que ha acollit aquesta terra i a la capacitat del país per fer-los partícips d'un sol projecte de país, que els faci ciutadans lliures al marge dels seus cognoms. Sóc tan catalanista que crec que Catalunya és un país europeu, capaç de superar els seus complexos i acollir-se en una idea d'Espanya oberta, i capaç de tenir "problemes" europeus amb solucions europees, amb dretes i esquerres europees. Sóc també un catalanista convençut que no els immigrant, no, sinó que tothom (inclosos molts votants de CiU) sabés què és la Pasqua i quins els drets de les dones, és a dir, que fossin conscients del llegat occidental que avui ens permet de ser lliures (per cert, en 23 anys, no van tenir temps de pensar-hi? és que no hi havia immigrants? com és que, no d'això de la Pasqua, sinó de tots els problemes que genera la immigració, els governs de CiU van deixar els ajuntaments a la deriva?).

:

En fi, votaré Montilla amb les mateixes ganes que vaig votar Maragall i ni una sola coma del meu catalanisme s'haurà mogut. Montilla i el PSC que beu d'Almirall i de Serra i Moret, de Campalans i de Pallach, de Reventós i d'Obiols, de Fernández Jurado i de Campmany. Que beu de l'experiència republicana i de la clandestina, de la municipal i de la curta però intensa del Govern Maragall. El mateix. El mateix que, amb aquest llegat, ha agrupat una gran majoria de ciutadans dels que en surt la seva continuïtat i, avui, una oferta sincera i solvent pel que el país li reclama. I ara espero que el senyor Artur Mas tingui un sol argument per votar-lo a ell i no als qui, com jo, votarem Montilla i el PSC des d'aquestes conviccions.

:

Quina Espanya volem?

:
Foto: Efe / Franck Robichon
:

Aquesta. La victòria de la selecció espanyola de bàsquet al Mundial del Japó és un paradigma de quina Espanya volem. Aquella que ens permeti ser els primers, que permeti els catalans fer un gran equip, que sigui oberta i moderna, que s'emocioni amb els projectes comuns, que parli diverses llengües i que sigui respectada arreu del món.

:

És clar que, així com els que deien que Espanya no guanyaria mai el Mundial, hi ha qui creu que aquesta Espanya és impossible. Uns, per culpa dels catalans, entestats en diferenciar-se. Els altres, per culpa d'Espanya, entestada en no deixar diferenciar. I tots dos tenen, de fet, la matexa visió escadussera i marmòria d'Espanya.

:

Candidats | Rebecca Blood

Candidats del Maresme
:
Consol Prados
:

Aquest matí, al Consell de Federació del PSC del Maresme, hem elegit la mataronina Consol Prados, l'arenyenc Santi Fontbona, la torderenca Conxita Rodríguez i la llavarerenca Carmen Bastida, a banda d'altres noms que no són de la comarca, perquè la Comissió de Llistes del PSC elabori una proposta per al proper Consell Nacional del Partit. Així, de sota cap a munt (vam començar aquest procés amb les assemblees als municipis) és com elegirem els nostres candidats a diputats al Parlament de Catalunya, l'equip que porarà Montilla a la Presidència de la Generalitat. No hi ha massa partits que ho facin així, per desgràcia.

:

La nostra aposta és, crec, molt clara: aporta experiència i renovació, pluralitat i solvència. No tan sols representa el conjunt dels socialistes sinó que, em sembla, també ho fa de la gent a la que volem representar: el conjut de ciutadans i ciutadanes que volen veure's representats (i ser actors) de la institució que té competències en temes d'alta sensibilitat i importància. Temes que, com vam veure ahir, ha tingut una embranzida sense precedents amb el Govern d'esquerres i que han de desenvolupar.se amb plenitud a partir de les noves eines que ens permet el nou Estatut. És d'això, del que es tracta: de l'educació, de la salut, de la immigració, de la feina. Del que preocupa els ciutadans, caram. En fi, veurem.

:

Rebecca Blood a Barcelona

:

:

Ja fa temps que tinc enllaçats els 10 consells de la blocaire Rebecca Blood, pioners i referent d'aquest mitjà que molts utilitzem. Bé, doncs ha vingut a Barcelona i La Vanguardia li ha fet una entrevista molt recomanable pels que sou blocaires. Encara que l'escala és abismal (un bon blogger en anglès, i als EUA, pot ser de miles de lectures diàries), les seves recomanacions (sobre la dedicació, el temps, els temes, la renovació, etc...) són realment útils.

:

Més escoles i més dignes, una prioritat *

A la dreta de la imatge, l'alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, durant una visita d'obres a la futura escola Anxaneta. / Foto: Adela Genís.

:
La política educativa catalana ha fet un gran gir des l’arribada del Govern Maragall. Des de l’inici l’educació va ser una prioritat, es va fer una opció per la qualitat de l’ensenyament, fins aquell moment els successius governs de CiU, amb el suport del PP, no planificaven la construcció de centres sabent que se n’havia de fer molts.

:
Ha estat el Govern d’esquerres qui s’ha compromès en 30.000 noves places d’escola bressol, a més s’ha fet el Mapa de Llars d’Infants i el Pacte Nacional de l’Educació, una eina de futur, que pilota en tres grans eixos: cooperació entre famílies i sector educatiu, polítiques de proximitat a través dels ajuntaments i treball en l’àmbit del professorat.

:
L’escola de tots i contra ningú

:
Mataró no es queda enrere, tal com diu Joan Antoni Baron, l’escola "cal que sigui de tots i contra ningú, amb els principis d’escola oberta, acollidora, participativa, plural i de qualitat".
:

L’Ajuntament de Mataró està fent un esforç molt important d’inversió en noves escoles, s’està treballant en construir i planificar noves escoles bressol i d’infantil i primària per tal d’atendre a tots els nens i nenes. Estan fent-se l’escola bressol a l’antic Escorxador, i l’equipament escolar amb l’escola bressol i escola d’infantil i primària de la plaça Antonio Machado, a Cirera. I es preveuen noves escoles bressol situades una al carrer Maragall i l’altra on ara hi ha els Bombers, totes dues a Cerdanyola. A més, i pel que fa a les escoles d’infantil i primària està acabant-se la nova escola Anxaneta, s’està preparant el projecte de les de Figuera Major, i Cal Collut, i planificant-se les futures escoles de Cirera industrial i l’Eix Herrera.
:

Tot això és possible gràcies a la política de proximitat de l’Ajuntaments i la coordinació amb la Generalitat.
:

* Article publicat al butlletí municipal MésMataró (setembre 2006), com a Portaveu del Grup Municipal Socialista de l'Ajuntament de Mataró.

: