Buidor i cruïlla

La revista Dialogal, que m'arriba quatre vegades l'any junt amb Foc Nou, és un intent d'aprofundir en el diàleg interreligiós a Catalunya, sota l'empar de l'Associació Unesco. He de dir que és interessantíssima, que dóna molt de si i que sembla la resposta adequada de la societat civil a aquell article del nou Estatut (art. 42.7) quan diu "Els poders públics de Catalunya han de vetllar per la convivència social, cultural i religiosa entre totes les persones a Catalunya i pel respecte a la diversitat de creences i conviccions ètiques i filosòfiques de les persones, i han de fomentar les relacions interculturals per mitjà de l’impuls i la creació d’àmbits de coneixement recíproc, diàleg i mediació". És a dir, l'Estatut reconeix les creences personals i religioses com un valor i no com un problema.

:

Però no és d'això del que volia parlar, sinó del magnífic article d'Antoni Puigverd (foto) sobre els riscos, justament, que la nostra societat perdi els referents de la cultura cristiana i els substitueixi, senzillament, per la buidor. I, en aquesta cruïlla, acaba l'article proposant dos camins: ens endisnem en aquest forat negre de la buidor o refem el camí. Potser alguns optimistes orientalitzants diran que, just buidats, podrem omplir-nos de l'Esperit. O que, de fet, creure no és sinó refer un mateix el camí tan sols indicat pels símbols i ajudat pel ritual. D'això n'he parlat moltes vegades, com un dels leit motifs subjacents d'aquest bloc, o sigui que disclpeu que torni amb el rotllo. Aquí en teniu alguns fragments:

• Seria estúpid, naturalment, culpar, també d'això, els joves. En aquest punt, com en tants altres, l'explicació principal l'hem de donar els pares, professors i propagandistes de les generacions nascudes entre els anys quaranta i setanta del segle passat. Vam conèixer la religió catòlica amb tot detall (certament: potser menys per estudi o lectura que per osmosi, és a dir, per contacte constant i forçós, per influència del clima imperant). I, en general, arribats a l'edat adulta, la vam eliminar de les nostres vides. Amb alegre radicalisme, amb impacient celeritat, incapaços de distingir entre creença i cultura.
• Després de nosaltres, la vivència i l'interès per la tradició catòlica van desembocar en l'aiguamoll de present: aigües religioses estancades, mosquits anticlericals, ruïna dels grans edificis racionalistes que es presentaven com a alternativa a la religió, pèrdua de la brúixola moral, imperi dels sentiments col·lectius induïts per les narracions televisives…
• La mort i la resurrecció de Crist, que han fonamentat tants segles de cultura, ara serveixen o bé d'incentiu econòmic (les formidables vendes de Nadal) o bé de pretext per fomentar la cultura de l'oci (els viatges de Setmana Santa).
• Les esglésies han estat reconvertides en museus o en sales de concert. Als aiguamolls del present prospera una nova indústria: la que converteix les ruïnes en negoci. Però la buidor que fa trenta anys va esclatar no fa més que expandir-se, com diuen que fan els forats negres de l'univers. I la consciència de la buidor comença a fer molt audibles, potser encara no respostes, però sí algunes preguntes. Preguntes com aquesta: hi ha algú que sàpiga per què correm tan de pressa cap al no-res? O aquesta altra: no hauríem de tornar a refer el camí?