Cor aventurer (II)

:

Amb una majoria d'adversaris, s'actua millor que en una cacera de gallines, en la que no s'hi dóna importància al gallinam sinó a la peça (p. 31).

:
El nihilisme s'acaba en un estat en el que es comença a dubtar del dubte i a creure en les creences, i en el que es maquilla la impotència amb colors brutals (p. 32)

:

Qui ho vol descriure tot, tapia les finestres del llenguatge (p. 32).

:

El poder posseeix un parentesc arquitectònic amb la xifra imparell (p. 32).

:

Pocs són dignes que se'ls contradigui (p. 33)

:

Viure significa comprovar-se en una figura. En aquest sentit, morir és l'última acció (p. 33).

:

Qui es comenta a si mateix, baixa el seu nivell (p. 33).

.

Madurat en les tempestes (p. 33)

:

La vida no és només durada; també és determinada pel contingut. Contingut i durada es corresponen com a quadre i marc d'una obra d'art (p. 46).

:

Quan morim, seguim un instint. Aquesta és una de les causes per les quals amb la civilització creix també la longevitat (p. 48).

:

On s'extingeixen les individualitats, no hi ha premis ni càstigs (p. 54).

:

Hi ha molt de veritat en l'invisible, molt d'engany en el visible. D'aquí que quan un diu "només crec en el que veig", creu tant poc com molt (p. 56).

:

Credo quia absurdum. El comprensible no és fidedigne.

:

Fide digne. Digne de fe. Sigues fidedigne (p. 50)

:

En totes les religions cal diferenciar entre la part descriptiva i la pedagògica. Una vol ser endevinada; l'altra, apresa (p. 57).

:

Resar no aconsegueix, confirma. D'aquí prové el seu efecte (p. 58).

:

Desengany. La paraula sinifica que t'has alliberat d'un engany. Negació de la negació (p. 61)

:

Indignació. T'has tornat vulnerable, has deposat es armes (p. 61).

:

Provar d'elevar-se mentre es rebaixa a d'altres: un esforç no tan sols inútil, sinó perniciós (p. 65)

:

L'esquerra divideix, la dreta parteix (p. 65).

:

La millor economia és comla millor dona, aquella de la que se'n parla molt poc (p. 65)

:

Està disposat a que els bons anys de grans ho siguin també de ratolins (p. 66).

:

L'obscuritat ha de significar el no comunicable, però no la incapacitat d'incomunicació (p. 71).

:

:

Ernst Jünger, Máximas: Epigramas y mantana, Ed. Aldus (trad. i pròleg Javier García-Galiano), Mèxic, 2004. Ahir vaig publicar-ne la primera part.

:

Cor aventurer (I)

Per Ernst Jünger, el 'cor aventurer' és aquell que domina, examina la situació, s'hi enfronta i s'arrisca, diu Javier García-Galiano al pròleg del llibre Máximas: Epigramas y mantana, Ed. Aldus, Mèxic, 2004. També diu que Jünger, personatge controvertit, "adoptava davant de la realitat" una postura "similar a la del lector, el qual, d'alguna manera, intervé en la trama, però sense modificar-la". Amb aquesta traja de visita, us recomano endinsar-vos en aquests pensaments breus, dels que us en poso algun trosset. Demà us en posaré un altre.

:

El que està en repòs és menys visible que el que es mou. (p. 19)

:

La descripció del misteriós per mitjans lògics només donarà resultats si es fa ús de tinta fosforescent (p. 20).

:

Qui vulgui internar-se a l'ordre, ha de ser expert en l'art de l'oblit. (p. 21).

:

Hem de considerar que la mort ens enfronta e el nostre estat més feble (p. 21).

:

Pel nihilisme progressiu, el catolicisme s'inclina per la putrefacció; el protestantisme per la momificació (p. 22).

:

La carn de la gent que es lliura al culte a la salut, suscita desitjos caníbals (p. 24).

:

La democràcia aspira a un Estat en el que qualsevol li pot forumular una pregunta a qualsevol (p. 26)

:

La bellesa sense sensualitat és igual a un pit al que li falten els mugrons (p. 27).

:

El crim no és l'última , sinó la primera sortida que se'ns ofereix; amb freqüència prové d'una falta d'imaginació (p. 28).

:

L'esclavitud pot augmentar considerablement si se li atorga l'apariència de llibertat (p. 30)

:

Mataró amb Haití

Els propers dies s'ha previst un munt d'activitats, a Mataró, per recollir fons per a la reconstrucció del páís antillà. De fet, algunes ja s'han fet. Les primeres activitats van tenir lloc el passat diumenge 21 amb un partit de futbol a 7 i una cursa solidària. Un munt d'entitats van veure's interpel·lades pel fet i van decidir organitzar-se i posar-s'hi a treballar. Només això és un símptoma de la capacitat de la gent i de les seves entitats (aquestes que costa tan poc de criticar), especialment els sues dirigents més joves, de mobilitzar-se per una causa noble, que va molt més lluny de nosaltres però que sentim com a pròpia. Us deixo amb el programa d'activitats previstes i espero que ens hi veurem.
:
Dissabte 27 de febrer
Actuació: Gospel VIU [podeu fer difussió des del Facebook]
A les 21.30 h a la Basílica de Santa Maria.
Organitzat per: Fundació Grup Tercer Món Mataró.
Preu entrada: 10 euros.

Divendres 5 de març
Conferència: “La resposta de la Creu Roja en Emergències Humanitàries”.
A les 20 h al Centre de Solidaritat i Cooperació “La Peixateria”.
Organitzat per: Creu Roja Mataró.

Dissabte 6 de març
Xocolatada i activitats infantils als mercats de Mataró
De 10 a 13 h
A la plaça de les Tereses, al Mercat del Palau (carrer d’Enric Prat de la Riba), al Mercat de Molins (Ronda de Frederic Mistral), al Mercat de Cerdanyola (avinguda de la Gatassa cantonada amb el passeig de Ramon Berenguer III), al Mercat del Pla d’en Boet (carrer de Francesc Layret cantonada amb el carrer de Puig Pidemunt).

De les 17 a les 22 h
Lloc: Foment Mataroní
Preu de l'entrada 2 euros. [Podeu fer-ne difussió des de Facebook]
Festival benèfic “Mataró amb Haití”amb l’actuació de les entitats: Acadèmia Alba Hayal, Acadèmia de ball Loli Granados, Asoccciació Cultural Andaluza Hermandad La Armonia, Ballet Sangre Gitana, Ballet de Susana Salvador, Banda Hermandad Nuestro Padre Jesús Nazareno, Casa de Andalucía a Mataró, Casa Cultural Sabor Andaluz, Casal Argentino de Mataró, Centre Cultural Rocafonda, Club Gimnàstic Mataró, Gimnàs Halteres i la companyia Trànsit Dansa.

Diumenge 7 de març
Caminada per Haití [Podeu fer difussió des de Facebook]
De les 08.30 a les 12 h
Des del Parc Central fins a la plaça de Santa Anna.
Organitzat per: Dones Vista Alegre

:

Foto: Xavier Pallàs, el regidor Carlos Fernández i Alberto Barrientos en un moment de la roda de premsa de presentació (Ajuntament de Mataró)

:

Can Xammar, obert del tot

La transformació de Can Xammar, lenta i com d'orfebreria, ha fet un pas més, molt definitiu ja, amb l'obertura del pas a peu pla entre el Camí Ral i la Plaça de la Muralla, que vam anar a visitar dimecres passat. Dic que ha estat lent i quasi d'orfebreria, o de cirurgia diria seguint amb les comparacions, perquè no era gens fàcil intervenir-hi. Un tros de la ciutat més antiga, damunt els vestigis romans i encara amb peces rellevants com la Muralla del segle XVI que va poder recuperar-se, estava completament amagada i quasi obsoleta pel pas dels anys. Pas a pas, molt de mica en mica perquè no era gens fàcil, s'ha pogut fer tot.

:

Dimerces vèiem -per fi- com s'obria aquest pas, pendent d'urbanització fins que el promotor privat d'aquella cantonada no acabés la seva obra, de manera que el sentit del Centre a Llevant (o viceversa) passa a tenir un tram més agradable, més urbà en el sentit cívic de la paraula, més ple de vida, amb més capacitat per les relacions humanes i per al comerç, una activitat que era inexistent fins fa ben poc a la zona i que avui hem vist com floreix i pot seguir en el futur.

:

I no s'acaba aquí. Encara veurem enllestir un potent edifici d'oficines, algunes activitats econòmiques que aniran obrint, el munt d'activitats ciutadanes que poden desenvolupars'hi, els infants que l'ocupen ja des del primer dia, la petita comunitat humana que hi viu que anirà creixent (una bona combinació entre habitatge de protecció oficial i de lliure aconsegueix això) i una ciutat que de la reforma dels seus espais, reforma moderna i respectuosa alhora amb el patrimoni, en fa la principal bandera del seu urbanisme.

:

:

Fotos: RomualdGallofré i Ajuntament de Mataró.

:

Pilar Rahola dixit

(...) Los últimos casos de este "desamparado" legal han sido los municipios de La Jonquera y de Mataró, donde la ley parece que no les permite impedir la instalación de un macroprostíbulo. En el caso de La Jonquera con el agravante de una sentencia contra el Ayuntamiento, precisamente por intentar evitarlo (...).

El decreto que perpetró Xavier Pomés en el 2002 -y que le valió un bonito premio de la Asociación de Locales de Alterne, ANELA, históricamente presidida por el ultraderechista José Luis Roberto Navarro-, es el culpable del ingente dolor de cabeza que tienen ahora los municipios catalanes afectados, porque creó el marco de una especie de legalización de facto, a la que se acogen los prostíbulos. Pomés añadió más confusión a la confusión, y sobre la confusión, los empresarios de la prostitución hacen su agosto. Gracias, pues, a su delicada aportación, La Jonquera se ve obligada a dar permiso a un macroprostíbulo, y Mataró se las desea para intentar impedirlo (...).

Pilar Rahola, fragments de "Macroprostíbulos", a La Vanguardia, 21.2.2010.

:

Javier Velasco dixit

Nosaltres preguntem pregant a Déu, però la resposta és en la seva Paraula.

La Bíblia no és una cosa més en la pastoral, sense ella no té sentit. És urgent que la Paraula de Déu recuperi la seva centralitat, que informi i transformi la realitat eclesial.

Els grups d'animació creixen perquè amb la Bíblia s'acaben entusiasmant.

Quan la Paraula de Déu és central a les nostres vides, ho canvia tot.

Els cristians no som una religió de Llibre, sinó seguidors d'una persona, Jesús. La Paraula és la seva veu.

A la Bíblia no puc preguntar li coses que són de l'àmbit de la ciència, perquè no en té resposta. Li puc preguntar què hi ha al darrere d'això.

:

[Frases apuntades pronunciades per Javier Velasco a la primera de les xerrades quaresmals de Mataró, dilluns passat. A la foto, Segimon Garcia, Vicari Episcopal i rector de Sant Josep, de Mataró; Javier Velasco i Jordi Espí, Arxiprest i rector de maria Auxiliadora, de Mataró.]

:

Quaresma pel "tubo"

És important el canvi de rumb que està portant l'Esgllésia catalana, especialment alguns més que altres, per fer present el missatge evangèlic a través de la xarxa. Fa tres mesos, reflexionava aquí mateix (vegeu post i enllaços adjunts) sobre l'abisme comunicatiu entre els mitjans que usa l'Església i els que estan apareixent en força com a referents, especialment a internet. Potser la trobada que explicava aleshores, en la que un conjunt de religiosos reflexionaven sobre la seva política de comunicació, o les recomanacions vaticanes al respecte, però el cert és que alguns s'han posat les piles.

La mostra d'avui és la recent iniciativa de l'Abadia de Montserrat d'oferir reflexions quaresmals, una per setmana, d'alguns dels seus monjos, de les que us en poso la primera de mostra. Sempre he pensat que tenim cert biaix en considerar les comunitats monacals com d'una sèrie d'éssers aïllats del món, pels quals el temps ni la vida, ni les coses quotidianes, ni les més públiques, no passen. I res més lluny de la realitat. Sovint, les anàlisis més acurades del que passa 'al món' ens venén de no pocs monjos i monges, fins i tot d'aquells que viuen 'de clausura'. La finestra del Youtube, de ben segur que ens ajudarà a trencar aquesta imatge, a rebre més saviesa, a valorar molt més la nostra Església catalana com a dotadora de sentit, com a mitjà d'expressió d'aquest sentit.

També seria bo que això no es quedés aquí. El web 2.0 permet construir espais relacionats i confondre l'emissor i el receptor, fer-los ambdós (o a milers), partícips de la reflexió que s'està creant, una mena d'assemblea de fidels (i d'infidels) on line. I, a l revés. La pantalla, a casa de cadascú, requereix solitud i un cert silenci; les seves barreres (distància, excés de confiança, fredor, "nocturnitat", etc...) són també propícies per a les confidències íntimes i intransferibles que no sabem massa a qui explicar. Per això també hi ha l'Església, per acompanyar, per ajudar a treure el que tens dins, per orientar (encara que després el teu camí sigui el contrari)... i les possibilitats de la xarxa són impressionants.

.

Espriu: el fred silenci que esdevens

Demà fa cinc anys, en el vintè aniversari de la mort de Salvador Espriu, vaig escriure aquí mateix quina ha estat la meva experiència personal amb la lectura dels seus poemes i contes, a partir del record que en tenia dels funerals, als quals vaig assistir, i, entre d'altres coses, hi deia això:

:

Sí que recordo el vent suau que ens acompanyava pujant al cementiri, la multitud en silenci, la Marina Rossell cantant a la seva tomba, la presència de símbols espriuans pertot. Semblava que havia entrat en un poema seu, en un conte potser. I trobava a faltar la seca ironia d'aquell vellet que semblava tan innocent, de lletres menudes i ordenades, de vastíssima cultura, de lligam amb els nostres mites hebraics, o grecs, a punt de fugir de la memòria. Aquell vent d'Arenys de Mar i aquella aventura la tinc sempre relacionada amb l'alè de joventut, amb l'esperança i l'abisme que significava començar a coquerir espais de llibertat personal. Una conquesta feta d'abrivament i d'arrogància displicent, que només el temps atenua i censura amb humilitat. La poesia d'Espriu ens ho avançava, i potser aquell era l'únic mestratge que ens pemetíem als setze anys.

:

L'oblit dels mestres
:

Després he parlat més aviat poc, d'ell. He posat un poema d'Espriu aquí (adient per aquests dies...) però poca cosa més, em sembla. Segurament això és mostra del que penso sobre l'actualitat d'Espriu i de força poetes que, quan jo era adolescent, eren encara referents de la cultura catalana que volíem recuperar del tot. Han passat molt ràpid de moda. I probablement són tan sols motiu d'estudi o de tontes polèmiques de quatre matats. El segle XX ha tingut grans poetes en català, alguns d'ells amb força popularitat i influència. Fins i tot un autor no sempre fàcil, com Espriu (vegeu aquest vídeo). Cada vegada que hi torno em meravella la seva capacitat literària, la seva destresa en la construcció d'idees o d'imatges, en la seva atenta mirada al món, la seva capacitat de portar a la cultura catalana les innovacions o les aportacions dels clàssics o dels contemporanis. Són el nostre llegat, el nostre tresor, ens han 'salvat els mots'; són del millor que podem aportar al món, aquest país nostre que sempre té una llaga a l'estómac a l'hora de valorar els seus actius.
:

A favor i en contra

:

Hi ha alguns elements que hi juguen en contra. La dificultat del llenguatge poètic en el nostre univers científico-tècnic, la pèrdua de l'atenció i el blasme del silenci (atenció i silenci són condicions clau en la poesia), el rebuig a tot el que no sigui nou i jove, la identificació de la cultura catalana amb una altra cosa més reduïda (en aquest segrest coincideixen els independentistes bàsics i els espanyolistes clàssics), l'oblit editorial, l'absència d'aquests referents en els programes escolars (no n'estoic segur, però m'ho temo, mirant el que llegeixen per encàrrec els nostres adolescents) i no haver sabut trobar el lloc d'aquest llegat als mitjans de comunicació de masses catalans...

:

A veure si trobem alguns elements que juguin a favor de la seva recuperació. Alguns exemples: Els recitals de poesia omplen sales. Alguns espectacles teatrals recents es basen en autors importants del segle XX (Pla -que no era poeta, però ja m'enteneu-, Verdaguer i el propi Espriu-). A la xarxa (i amb bons vídeos) se'n parla, d'esppriu almenys. I un paio des d'un bloc ens fa escriure a tots sobre Salvador Espriu.

:

I ara, un poema

:

Però hem dit que parlaríem d'Espriu i no ha estat ben bé així. Com que aquest bloc de tant en tant parla d'art, i com que hi he posar una escultura de Cusachs d'il·lustració, he pensat que us posaria una estrofa del poema "Potser només això" (Per a la bona gent, Ed. del Mall, bareclona, 1984, p. 51), que fa així
:

L'art, una llarga

por de camí, la porta

del fred silenci

que esdevens, quan les coses

són mar del teu naufragi.

:

[Havia de publicar aquest post entre les 10 i les 13 de demà, dia 22, en el 25 aniversari de la mort d'Espriu, segons el repte que ens proposava aquest bloc [aquí esdeveniment de Facebook], però sóc home de costums i aquí el teniu ja preparat, une shoretes abans]

:

Imatge: Escultura de Manuel Cusachs inspirada en el poema de Salvador Espriu “Sentit a la manera de Salvador Espriu” del llibre El caminant i el mur.

:

Hipocresia o feina

Ja ho deia, davant l'afer dels prostíbuls a Mataró, hi ha molta hipocresia, molta. Més que la que ens puguem imaginar. Uns campions de l'ètica es dediquen a donar lliçons i a la mateixa taula n'hi ha que promouen prostíbuls. Per cert, i continuen mentint en temes sensibles. Els mateixos que infringeixen Lleis i els que ho aplaudeixen. Uns van fent lamentacions hipòcrites i altres treballem per resoldre-ho, dins les limitacions legals que vam heretar d'Artur Mas. I ho resoldrem.

:

Dit això, cal dir alhora que s'ha de respectar la decisió del regidor Ferrando sobre la seva dimissió, anunciada ahir i demanada pel seu Partit- sembla- (ojo al dato) abans que se sabés per la premsa que havia intermediat per un promotor de prostíbuls. Respecte perquè ningú més li ha demanat (ni tal sols l'Església... que no sé perquè cita), sobretot. I perquè sembla que les ganes vénen de lluny. Llàstima, de tot això, llàstima. Espero que tingui sort.

:

Tretze

Pensem que, malgrat tot, val la pena viure i despertar als altres a l'existència. No esperem que ells transformin un món, però sí que esperem que un dia visquin una experiència, encara que sigui fugaç, que els justifiqui el fet d'haver nascut.

:

Francesc Torralba, Pares i fills. L'aventura de trobar-se avui, Ed. Planeta, Barcelona, 2003; p. 25.

:

Velasco, Escós, Taltavull i Comadira

:

L'Arxiprestat de Mataró ha organitzat, com cada any des d'en fa uns quants, tres xerrades quaresmals aprofitant que som en aquest temps litúrgic. Enguany s'ha centrat en la Paraula de Déu i compta amb la participació de tres personatges de molt bones referències. Es farà a la Sala Cabañes (Riera 110-120, Mataró) i podeu difondre-ho en aquest esdeveniment que he creat de Facebook. Aquest és el programa previst:

• Dilluns 22; 20:15 h: "Animació bíblica de la pastoral", a càrrec de Javier Velasco Arias, cap del departament d'Animació Bíblica del Centre d'Estudis Pastorals i coordinador del seminari Bíblia i Pastoral de l'Associació Bíblica d'Espanya.
  
• Dimarts 23: 20:15 h: "El Pa i la Paraula" (reflexions entorn del Sínode Episcopal de 2008 sobre la Paraula de Déu), a càrrec de Josep Escós Sarsanedas, director de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Vic.
  
• Dimecres 24; 20:15 h: "La Paraula de Déu, Pregària i Vida", a càrrec de Mns. Sebastià Taltavull Anglada, bisbe auxiliar de Barcelona.

De tots tres tinc referències. Del primer (dels tres, l'únic laic) us puc dir que és molt actiu a internet, on té web i bloc(s), des dels quals fa comentaris bíblics, breus, de primera magnitud. També ens seguim mútuament al Facebook.

Del segon, Josep Escós, tinc un magnífic record d'una xerrada, fa molts anys en una trobada de la JOC de Mataró en una casa de colònies no-sé-on, en què va trencar molts esquemes respecte el pecat i en en que féu un repte del qual encara no m'he refet: diu que va perdre la seva biblioteca i que va trobar-se alliberat dels lligams que li retenien... A mi no sé què em passaria....

I, finalment, del bisbe Taltavull, a qui he tractat recentment a rel dels actes de beatificació de Josep Samsó a Mataró, només puc dir-ne coses bones, des de tots els punts de vista. I des del punt de vista de la seva aportació pastoral i intel·lectual [busqueu tag a CatalunyaReligio.cat, especialment què en diu Jordi Llisterri], ha estat rebut amb molta esperança pel conjunt de catòlics diocesans de Barcelona.

Dimecres de cendra, de Narcís Comadira

Gràcies a en Jaume Subirana, recupero l'article de Narcís Comadira que ahir publicava El Periódico sobre el Divendres de Cendra, la Quaresma i la seva poètica. És preciós. Entre d'altres coses diu que "la poètica de la quaresma és la poètica de l’austeritat. La poètica del despullament, la del silenci. La poètica de la reflexió, la de l’endinsament en un mateix. Quin pal!, diran els joves, mentre troben totes les gràcies a les filosofies orientals, al budisme i al zen. Algú ha fet molt malament els deures, a l’església catòlica. Mira que deixar-se perdre aquest tresor espiritual tan arrelat en els costums, tan ben lligat al pas del temps".

I que la Quaresma ha caigut en l'oblit. "Un oblit caigut com un pesat teló sobre aquestes coses mentre ens realcen, quan toca, en els mitjans, el ramadà. Quan comença, ens l’expliquen, en fan reportatges, com si ens el volguessin vendre. Quan comença el ramadà, és notícia. En canvi, la quaresma, que és el ramadà de la nostra cultura, es considera una nosa vella i antiquada. El ramadà mola, la quaresma no, què hi farem".

No us perdeu tampoc la seva referència als poetes Maragall, Eliot o Garcés. O aquesta cita bellíssima de Carner:

A l’oreig d’un fi comprendre
és el seny asserenat:
el desig es torna cendra,
l’amargor, benignitat.

.

Terrorisme islamista i religió

Hi ha dos tòpics recorrents quan parlem de terrorisme islàmic, o bé s'apel·la a les enormes desigualtats econòmiques que es viuen al planeta, o bé al caràcter 'intransigent' que tota religió té d'entrada (si és islàmica, més). Per això em vafer gràcia que una manera de desmuntar-lo sigui com es fa en un article de la revista . European Journal of Sociology, titulat "Per què hi ha tants enginyers entre els islamistes radicals", de Diego Gambetta i Steffen Hertog, que eren citats a l'article de diumenge de Moisés Naím a El País. Segons les seves paraules, "entre los islamistas radicales violentos, los ingenieros están sobrerrepresentados entre tres y cuatro veces más que otros profesionales".

:

Diu Naím que "si las causas del terrorismo fuesen la pobreza y la desigualdad, el mundo estaría lleno de terroristas brasileños. Y si la democracia fuese un antídoto eficaz, India, que es la mayor democracia del mundo, debería sufrir menos atentados que dictaduras como China o Libia". Anem al segon tòpic. Explica el director de Foreign Policy, sempre segons els autors del'esmentat article, que "la religión tampoco ofrece una explicación satisfactoria. (...) Resulta que la abrumadora mayoría no había tenido una educación religiosa extensa y que su comprensión del islam era muy limitada (...) y sólo el 5% había llevado una vida religiosa activa". vaja, ara resultarà que la religió és sinònim de tolerància... a veure si caura els esquemes!

:

Però per què arriben a la conclusió de relacionar l'enginyeria amb el terrorisme islamista un cop van descobrir que "el 44% de los violentos eran ingenieros o estudiantes de ingeniería"? Us deixo amb la conclusió:

:

Los investigadores concluyen que las causas de la desproporcionada presencia de estos profesionales se debe a la interacción de lo que llaman la "mentalidad" de los ingenieros con ciertas condiciones socioeconómicas prevalentes en países islámicos. Según ellos, la ingeniería atrae a individuos que prefieren respuestas claras y modelos mentales que minimizan la ambigüedad. En las universidades estadounidenses, por ejemplo, la probabilidad de ser al mismo tiempo religioso y conservador es siete veces mayor en las escuelas de ingeniería que en las de ciencias sociales. Gambetta y Hertog argumentan que hay mucha afinidad entre la estructura mental de los ingenieros y las ideas que nutren a los terroristas radicales islámicos. Esta tendencia interactúa y es potenciada por el hecho de que los ingenieros -inteligentes y profesionalmente ambiciosos- chocan y se radicalizan al enfrentarse con el estancamiento económico, la falta de oportunidades para los jóvenes y la represión política comunes en países islámicos.

:

L'univers sobre mi

Alguna vegada ja he parlat de la iniciativa del Prega-Rock (i per parlar-ne en aquest bloc vaig conèixer l'Eloi Aran, amb qui ara ens veiem més sovint). Ja porten 280 cançons comentades, cançons d'actualitat, intentant extreure'n dels seus textos i de les seves imatges aquell fil de profunditat que sovint queda amagat, malgrat que, si hi parem atenció, és molt important per al seu atractiu. La darrera cançó que han penjat és El universo sobre mi, d'Amaral. Em va fer gràcia perquè a casa la tenim al Sing-star i l'he cantat més d'una vegada (puntuació mediocre, per cert).

M'agrada molt, aquesta cançó, trobo que encomana el seu vitalisme, que deixa molt clar que trobar el teu lloc té a veure amb 'consumir-te', en la donació, en la llibertat, en el compromís. Els del Prega-rock fan notar-ho així: "La cançó parteix de la imatge d’una espelma entotsolada que es va consumint en mig d’un pastís, quina gran imatge! La nostra vida pot ser talment aquest pastís il·luminat, símbol de celebració i festa, però això té un preu: deixar que la vela cremi, deixar que el pastís es comparteixi... i és que “tot allò que no es dóna es perd”!". A més, proposen una dinàmica per a la reflexió i un text de Lluís Espinal. A vosaltres us ofereixo que us poseu a cantar ara mateix.

Solo queda una vela
Encendida en medio de la tarta
Y se quiere consumir

Ya se van los invitados
Tú y yo nos miramos
Sin saber bien qué decir

Nada que descubra lo que siento
Que este día fue perfecto que parezco tan feliz
Nada como que hace mucho tiempo
Que me cuesta sonreír

Quiero vivir, quiero gritar
Quiero sentir el universo sobre mí
Quiero correr en libertad
Quiero encontrar mi sitio

Una broma del destino
Una melodía acelerada
En una canción que nunca acaba

Ya he tenido suficiente
Necesito a alguien que comprenda
Que estoy sola en medio de un montón de gente

Qué puedo hacer...

Quiero vivir, quiero gritar
Quiero sentir el universo sobre mí
Quiero correr en libertad
Quiero llorar de felicidad

Quiero vivir
Quiero sentir el universo sobre mí
Como un náufrago en el mar
Quiero encontrar mi sitio
Solo encontrar mi sitio

Todos los juguetes rotos
Todos los amantes locos
Todos los zapatos de charol

Todas las casitas de muñecas
Donde celebraba fiestas
Donde solo estaba yo..
Vuelve el espiritu olvidado del verano del amor..

Quiero vivir, quiero gritar
Quiero sentir el universo sobre mí
Quiero correr en libertad
Quiero llorar de felicidad

Quiero vivir
Quiero sentir el universo sobre mí
Como un naufrago en el mar
Quiero encontrar mi sitio
Solo encontrar mi sitio

Quiero vivir, quiero gritar
Quiero sentir el universo sobre mí
Quiero correr en libertad
Quiero llorar de felicidad

Quiero vivir
Quiero sentir el universo sobre mí
Como un naufrago en el mar
Quiero encontrar...
Mi sitio...(bis)

Solo queda una vela
Encendida en medio de la tarta
Y se quiere consumir....

Puta hipocresia

Amb aquest mateix títol encapçalava jo mateix un altre post en aquest bloc, amb una interessant cita de Gregorio Luri que venia a denunciar la hipocresia dels mitjans que es beneficien dels anuncis de prostitució i que la critiquen per atacar l'ajuntament ("en unas páginas vende indignación a sus lectores puritanos y en otras ejerce la alcahuetería"). I en feia una curiosa trasllació de la lluita de classes. Perquè, efectivament, a Mataró hi ha prostitució, força, fins i tot davant els morros dels que ara s'escandalitzen visiblement. Què fa que un partit de dretes i catalaníssim s'ofengui per un prostíbul de 50 habitacions i no per un de 30 que ha seguit el mateix tràmit? Ho fa la hipocresia.

:

L’any 2002, essent Jordi Pujol President de la Generalitat i Artur Mas conseller en cap, la Generalitat de Catalunya va aprovar el Decret 217/2002 pel qual es regulen els locals de pública concurrència on s’exerceix la prostitució i, posteriorment va aprovar l’Ordre 335/2003 per la qual s’aprova la ordenança municipal tipus sobre els locals de pública concurrència on s’exerceix la prostitució. Als municipis catalans se'ls marca des d'aleshores l'obligació d’aplicar aquesta normativa i, en tenir alguns municipis delegades les competències en matèria sancionadora d'Espectacles (cosa que no va ser possible fins que CiU va deixar la Generalitat, per cert), podem inspeccionar i sancionar, si s'escau. Fins al tancament (no seria la primera vegada, per cert). Què ho fa que el que aleshores eren bones normes perquè les feia un Govern amb Artur Mas ara no ho siguin? Ho fa la hipocresia.

:

Què ho fa que un no mogui un sol dit perquè el seu partit -ja dic, ben d'ordre- faci el que calgui per il·legalitzar-ho, si és el que vol [com suggereixen Duran i Lleida i Miró i Ardèvol aquí], o per atorgar competències als municipis sobre aquest tema, o per tancar els que hi havia (quan n'hi havia de similars) al poble on viu i sí que ho faci a la ciutat on fa política? Ho fa la hipocresia.
:

Què ho fa que un partit de dretes i espanyolíssim, que donava suport parlamentari al Govern de CiU quan es decretaren aquestes ordres ara es trenqui les vestidures? O que no legislés ni un borrall al respecte mentre va governar, permetent aquesta activitat lliurement, i ara es lamenti en un municipi que no en té competències? Què ho fa que en privat et diguin (i actuïn) d'una manera i de cara enfora facin veure tota la contrària?. Ho fa la hipocresia.

:
La mateixa que els fa caure en el morbo i la política irresponsable. La mateixa que fa precedir les prostitutes a tots els altres.
:
En parlen més i millor la regidora Alícia Romero al seu bloc [aquí] i l'Alcalde Joan Antoni Baron al seu [aquí].
:

La felicitat pesa

Como los demás, el placer de sentirse inteligente no es un placer que se experimente a diario, pero yo lo experimenté no hace mucho cuando leí una frase de Keats (“Soy un cobarde: no puedo soportar el sufrimiento de ser feliz”) y la entendí a la primera, pero sobre todo cuando después leí el comentario que de esa frase hace Cioran: “Para calar a alguien, para conocerlo realmente, me basta ver cómo reacciona a esas palabras de Keats. Si no comprende inmediatamente, inútil continuar”. A mí Cioran me hubiese calado de inmediato. Pero discrepo en una cosa de él: no creo que, si alguien no entiende a la primera la frase de Keats, sea inútil continuar; quizá sólo haya que esperar un tiempo: quizá antes de los veinte años sea casi imposible comprender que la felicidad supone soportar con valentía cierta carga de sufrimiento, mientras que a partir de los cuarenta eso lo entiende hasta un tipo como yo. Por lo demás, también es verdad que basta leer con atención casi cualquier novela de casi cualquier gran novelista para entenderlo. En Indignación, la penúltima novela de Philip Roth, Marcus Messner, un judío virginal que estudia en una puritana universidad del Medio Oeste, invita una noche a cenar a una chica bellísima, distante y aristocrática que al terminar la cena le transporta directamente al paraíso practicándole una felación. Incapaz de aceptar sin más ese regalo maravilloso, Marcus no sabe qué pensar de su benefactora y sobre todo no sabe qué pensar de su no saber qué pensar: “¿Cómo era posible que semejante felicidad fuese también una carga tan pesada? Yo, que debería ser el hombre más satisfecho de todo Winesburg, era en cambio el más desconcertado”. Ahí está la cobardía: ahí está el sufrimiento de ser feliz.

:

Javier Cercas, "La inteligencia y el silencio" (fragment), a El País Semanal, 7.2.2010. Il·lustració: Lucian Freud, "After the Bridegroom", 1995.

:

L'autenticitat a 'Valors'

El número d'aquest mes corresponent a la revista Valors consisteix a parlar de l'autenticitat, amb el títol de "La feina de treure’s capes", aprofitant que celebrem la festa del Carnestoltes. Sobre aquest tema he fet anteriorment un parell d'articles, aquí i aquí, que resumeixen què es el que penso d'aquesta festa. Valors presenta aquest número creient que el seu sentit "s’ha esfumat perquè molt sovint no fem allò que volem o creiem que hem de fer sinó que precisament ens disfressem en funció de l’opinió dels altres. Hem de fer l’esforç de treure’ns les capes que ens impedeixen mostrar-nos tal com som", recomana. Encara que jo crec que, en el fons, tal com som es diu sovint millor des dels revestiments (identitats), que des del despullament, que és més quaresmal.
:
"Tot i que l’autenticitat és un valor en alça en el camp cultural, polític, estètic...", segueixen dient, " el cert és que en les nostres conductes del dia a dia prima més el què pensaran de nosaltres si fem tal cosa o tal altra que no pas el què nosaltres volem fer o ser. Ens disfressem perquè no ens atrevim a ser qui som o voldríem ser". La revista inclou una entrevista a Miquel Osset, extreballador d’una multinacional que va decidir deixar una feina que no l’omplia i llançar-se a l’aventura de muntar una editorial al voltant de l’ètica, Proteus [podeu veure aquí i aquí l'entrevista a Nits Estel amb Valors]. N'hi ha també d'Ignasi Moreta, Jaume Subirana, Marta Pera, Jordi Martínez Font, Montserrat Esteve, Tica Font i Pere Pascual [aquí]. També es pot aprofundir en la qüestió recuperant [aquí] la conversa sobre el tema entre Mar Galceran i Jordi Martínez Font emesa el 5 de febrer al Nits Estel amb Valors, l'espai radiofònic setmanal de la revista.

:

Dediquen aquest número a Xavier Tribó, que n'ha estat col·laborador ocasional (i de qui vaig parlar aquí) i que ha mort aquesta setmana després de donar un exemple impagable amb la seva malaltia. També podeu consultar alguns articles ja en línia d'aquest número, que són "La xarxa que aguanta el país", de Joan Salicrú; “Donar classe fa perdre el moment de cada nen per aprendre”, de Cristina Mas; “Lideratge polític: no n’hi ha prou amb escoltar”, de Francesc Amat; “Barack Obama: ‘Vaig prometre que faria no només el que fos popular sinó necessari’”, de Miguel Guillén; “Conèixer el país”, de Joan Safont [Bloc]; “Records de Lusitània”, de Joaquim Amargant [Bloc]; i “Avatar”, de Marc de San Pedro [Bloc]. I el meu sobre l'exposició d'Ilaria Mauro.

:

Ravasi i el catolicisme carnal

L'entrevista que féu Víctor-M. Amela a La Vanguardia de dimecres a monsenyor Gianfranco Ravasi, 'ministre' de Cultura del Vaticà, revela una gran obertura i intel·ligència (i també diplomàcia) de l'home en qui Benet XVI ha confiat la seva aposta per obrir l'Església al món de la cultura. I viceversa. Per ampliar-ho, us recomano una entrevista que concedí a Catalunya Cristiana -i que ha estat recollida per CatalunyaReligio.cat, aquí)- i una crònica d'aquest mateix portal (amb vídeos), aquí, de la conferència que pronuncià amb motiu del 20è aniversari de la Fundació Joan Maragall. També a CatalunyaReligio.cat sortia un retrat de Ravasi fet per algú que el té a prop, Marta Nin (aquí).

:

Sense símbol, què som?

:

Tornem a l'entrevista de dimecres, però. L'Arquebisbe Ravasi parla, en una societat que té tendència a amagar els símbols religiosos en ares de la laïcitat, que "el riesgo de ese laicismo es quedarnos sin signos de identidad cultural: vas quitando signos... ¡y te quedas en nada!", una identitat que queda definida 2n "el arte, la estética, la belleza plástica: ¿quitamos también águilas y leones por criterios animalistas o por simbolizar a evangelistas? ¿Empobrecemos nuestro entorno?". Jo pensava amb les cercaviles de la Festa Major de Mataró (i de moltes poblacions catalanes), en les quals hi participa una àliga inspirada en l'evangelista Joan...

:

L'erotisme

:

Fa també una defensa del catolicisme com a religió 'amb rostre' (front a la iconoclàstia), de manera que "el catolicismo contempla al ser humano en su integridad: eso suma lo espiritual y lo sensorial. El ser humano no se reduce sólo a abstracciones espirituales: ¡es también sensorial, carnal, sensual, erótico...!". Feta aquesta exclamació, l'entrevistador s'estranya i Ravasi respon que es fixi amb "el erotismo del Cantar de los cantares, o a los teólogos medievales: "En el hombre, el deseo de mujer es un bello don de Dios"". Així "el catolicismo suma cosas, no se queda sólo en lo abstracto y espiritual (como en ciertas formas de protestantismo): los católicos sumamos lo carnal, las formas, las imágenes... ¡Somos mediterráneos! Admiro la Semana Santa en España, tan plástica y tan bella...". M'encanta aquest senyor: sóc catòlic pels mateixos motius que ell: per l'aigua que es fa vi, pel Verb que es fa carn, per la idea que es fa imatge, pel jo que es fa tu, per la raó erotitzada. El catolicisme és una religió "que es mama en la llet materna", diu. Més raons.

:

La raó, la llibertat i la tragèdia

:

Explica Ravasi que és a partir de teòlegs medievals (Tomàs d'Aquino, Anselm de Canterbury…) d'on prové el racionalisme i la i·lustració, "que es a la vez legado del cristianismo y ruptura con el cristianismo". Creu que aquesta ruptura es desvià: "Si nos quedamos sólo con la razón, ¡nos quedaremos a medias! Pues no sólo la razón conoce: ¡el corazón, el amor, también conoce! (...) La ciencia es hija de la razón, que es hija del cristianismo..., pero "ciencia sin conciencia es ruina del alma" (Spinoza). ¡Somos algo más que una razón con piernas! La razón, dejada a solas, puede desembocar fácilmente en la fría crueldad del verdugo."

:

Diu també que "la Biblia es culturalmente imprescindible: sin la Biblia no entenderemos a Voltaire, ni siquiera a Nietzsche, ni tampoco a Marx, como bien dijo Eliot". I que la ciència i la teologia tenen dues missions diferents, una explica com és la vida i l'altra el seu sentit. Finalment, suggereix que la creació del món no és un acte únic, que hi ha molts factors: "La teología habla simbólicamente del acto creativo. Pero el acto creativo es dinámico, continuado, e incluye nuestra libertad". És a dir, allò que va determinar la nostra existència va fer-ho amb la indeterminació de la nostra llibertat. El relat de la Creació, al Gènesi, és exactament això.

:

Finalment, Ravasi, davant la pregunta d'on era Déu a a tragèdia d'Haití respon així: "Y yo le daré alguna respuesta: Jesús, en la cruz, gritó: "Padre, ¿por qué me has abandonado?". Porque Dios creador decide participar de la imperfección de lo creado, Dios decide ser también víctima, sufrir y morir. Dentro de la tragedia vive también Dios".

:

Palpantat a la piscina

:

L'altre dia, després de mesos de sequera, en Xevi Galceran fa un post que he confós amb un conte de Monzó. I això que algun dels darrers, fa més d'un any, també em va semblar boníssim, I els anteriors... També el descobrim de narrador com a pare actiu al seu centre escolar. Dues reflexions: Una, per què em sembla que al seu costat els altres que fem blocs som uns plastes de cuidadu?. Dues, tant li fa si escriu més o menys sovintejat... l'espera s'ho val.

:

Foto: del cartell de Swimming pool, fim de François Ozon (2003).

:

2010: L'any del TecnoCampus

:

Aquest any, si tot va bé, les dues escoles universitàries radicades a Mataró (una d'iniciativa municipal i l'altra comarcal quan CiU creia que això era Xauxa) s'instal·laran a la seva nova seu del TecnoCampus de Mataró i el Maresme, en un sector en plena construcció, del del Rengle, que és a punt d'obrir un hotel, que està enllestint un edifici d'empreses adjacent de 30 mil metres quadrats i on ja s'han començat les obres de 78 habitatges de protecció oficial. Malgrat la crisi, continuen de veres les apostes de la ciutat i toca ara al sector públic fer bé els deures per promoure l'activitat econòmica, que és un dels principals objectius de l'actuació al front de mar que promou com a administració actuant l'empresa municipal PUMSA, que també s'encarrega de les obres del TecnoCampus per encàrrec de l'empresa que el gestiona. Amb esforços i sacrificis, però amb determinació.

:

La prova és que, a continuació, el sector privat pot respondre amb més celeritat. Vegeu així la notícia (i la foto, de dalt, amb la regidora Romero presidint la reunió) que 22 empreses ja s'han decidit a hores d'ara a instal·lar-se al complex del TecnoCampus, a tocar físicament del centre universitari, per aprofitar l'avinentesa de les possibilitats enormes de transferència de coneixement que això suposa. A les deu empreses que ja es van fer públiques el mes d'octubre passat (vegeu el post que en vaig fer), se n'hi afegeixen ara dotze més. A Capgròs deien que totes elles, centrades en el terreny de la innovació a partir del desenvolupament de la tecnologia de la informació, creuen que aquesta ubicació els permet diferenciar-se de la competència. Aquest any és, doncs, l'any que comença en sèrio el projecte del TecnoCampus, ja assajat amb experiències diverses. I, per tant, comença ja amb valor afegit [a banda de Capgròs, en parlen El Tot Mataró, El Punt i la mateixa regidora Alícia Romero].
:

S'aprova la reforma de l'Impost de Successions

Avui, de la mà del conseller Antoni Castells, el Govern de la Generalitat ha aprovat la reforma de l'Impost de Successions i Donacions, que suposa que un el 94% dels contribuents deixin de pagar-lo. Una modificació que beneficia les classes mitjanes, perquè s'amplia l'exempció del pagament de l'impost dels 18.000€ actuals a 500.000€ en el cas del cónjuge i a 275.000€ en el cas dels fills majors de 21 anys; es manté la deducció per l'habitatge habitual i, finalment, s'elimina el factor multiplicador pel patrimoni preexistent de l'hereu. Aquest 94% dels contribuents que se'n beneficiaran contracta amb el 56% que hi havia fins avui. Vegeu La Vanguardia. En vaig parlar fa poc aquí, on hi ha alguns enllaços d'interès.
:
És curiós com dos partits que havien reclamant la seva reforma, CiU i PP, ara no hi no donen suport. Diuen que, senzillament, el volen suprimir. Òbviament, els interessa més protegir els interessos del 6% restant, especialment les seves rendes i la possibilitat d'acumular-les, que no pas els dels altres.
:

Una bona notícia, el dia que se sap que el Govern Zapatero ha prorrogat l'ajut de 426 euros pels aturats de llarga durada sense prestació (vegeu El Periódico).
:

Visca el Barça

"Cuando un padre y un adolescente están en la mesa a la hora de comer no saben muchas veces de qué hablar y una tabla de salvación es el Barça y, a partir de aquí, comentan sus emociones y sentimientos... No es una novela que vaya del Barça, sino sobre ser del Barça, del barcelonismo, y partir de ello, de mover el país, de la contemporaneidad, de relaciones más o menos íntimas... El Barça es sólo la palanca".

:

Vicenç Villatoro a El País, 29.1.2010, parlant del llibre amb que ha guanyat el Premi Ramon Llull 2010. Foto: Tony Lara.

:

La conversió de Tolstoi

És apassionant la faceta que Lev Tolstoi, autor d'Anna Karenina i Guerra i Pau, desenvolupà com autor religiós, la influència del qual fou notòria en generacions posteriors o en persones com Gandhi. He vist que a la seva biografia a Wikipedia se'n parla breument, i us en recomano una ullada.

:

Atret per aquest fet, i aprofitant que Acantilado en va treure una edició en castellà fa un parell d'anys, he llegit aquests dies Confesión, un llibret fantàstic en què l'autor rus explica pas a pas quin fou el seu procés de conversió personal, el seu procés de redescoberta de la fe.

:

El procés de Tolstoi, resumint, es troba en la reflexió entre la raó i la fe, d'una banda i en la convicció que el secret de la fe s'amaga rera l'experiència de la pobresa. I, en tercer lloc, en la convicció que aquesta conversió no finalitza amb l'adopció de la fe, com si fos una meta autocomplaent, sinó que roman oberta tota la vida, tant com a tensió com a desig. I totsorgia d'una sensilla pregunta: "¿Qué resultará de toda mi vida?" (p. 43),

:
Entre fe i raó
:

L'escriptor rus creu, així, que ha de renunciar a explicar-se totes les coses, l'origen de ls quals romandrà sempre ocult "no porque no sean justas la exigencias de mi razón (estas exigencias son justas y no puedo entender nada fuera de ellas), sinó porque perciblo los límites de mi inteligencia" (p. 141), amb una actitud que recolliria Wittgenstein més tard. És memorable el repàs que fa als relats de Sòcrates, Buda, Schopenhauer o el rei Salomó (capítols VI i VII) sobre el sentit de la vida i l'existència. Recomano el de Buda, aquell príncep la conversió del qual vingué de descobrir que els homes passaven gana, fred o morien tot el que li havien amagat.

:
Creure com els pobres, i amb els pobres
:

Diu Tolstoi que va renunciar a la seva vida burgesa en reconèixer que aquesta no era tal vida, i s'emmirallava en "la del encillo pieblo trabajador, que la crea y le da sentido" (p 117), donat que "están menos insatisfechas con la vida que los ricos" (p. 97) i que "llevan sobre si el peso de su existencia y de la nuestra" (p. 80), alhora que li encurioseix l'arrelament de la religiositat popular.

:
Viure amb Déu cercant Déu
:

Tolstoi arriba a la conclusió que conèixer Déu i viure és el mateix: "Él es la vida" (p. 112), de manera que la recerca de Déu és constant en la vida que ens dóna. Un desig que no s'acaba de colmar perquè justament això, aquest desig, ja comença a ser la resposta. La seva relació amb la tradició i l'Església, ambivalent i complexa, porta també a interessants reflexions sobre el seu paper tan important (qunt a acompanyament) pero també limitat en el procés personal de recerca de la fe.

:

Il·lustracions: L'única fotografia en color del novel·lista, realitzada a Iàsnaia Poliana el 1908 per Prokudin-Gorskii, un pioner de la fotografia en color. I portada del llibre.

:

Revolucions formoses

Era el entusiasmo de la burguesía ilustrada ante el espectáculo de las revoluciones hermosas, porque duran de cuatro a seis, programadas para despertar ilusiones controladas en los espíritus más ilustrados y sensibles de lo que en mi juventud yo hubiera llamado el bloque dominante.

:
Y el otro crítico, que aprendió a leer de una vez y para siempre y va de rigor mortis a todos los entierros literarios.

:

Manuel Vázquez Montalbán, fragments de Pigmalión y otros relatos, Ed. Diario Público, Barcelona, 2009, pp.153 i 148.

:

Trets matrimonials

Yo miraba a Helena y, con una cierta ingenuidad, trataba de verle huellas matrimoniales. Sólo conseguí notar, y aún lo dudo, un superior desembarazo en el arte de desvestirse.

:

Y, en definitiva, la única máxima verdadera era la que se resumía así: Sea usted relativista en todo aquello que no le importe.

:

¿Usted no cree en la psicología? Yo también creo en la disciplina. pero la psicología enseña mucho, no crea. Enseña a comprender lo cabezota que es el hombre, lo cabezota que es la gente.

:

Una tarde salió ella con un capazo de paja en la mano, elástica, breve, dorada, una espléndida mujercita de lujo sobre un fondo vegetal, acristalado, atardecido de zona urbanística donde la parcela mínima debe tener cinuenta mil palmos cuadrados para evitar el trauma del hacinamiento pequeñoburgués.

:

Manuel Vázquez Montalbán, fragments de Pigmalión y otros relatos, Ed. Diario Público, Barcelona, 2009, pp. 31, 44, 49 i 82. Il·lustració: Lucas Cranach, Venus (1532)

:

Conjurats per l'ocupació

Evidentment, els 'plans de xoc' per al foment de l'ocupació no pretenen tan resoldre una situació d'increment de la taxa d'atur com la que estem vivint, sinó, d'una banda, atendre la necessitat de ressituar al mercat laboral les persones amb més vulnerabilitat i, de pas, ajudar a la resta del sistema a generar confiança per a la creació d'ocupació. Els ajuntaments, així, sovint són els gestors de la despesa pública que s'està destinant dels dels governs de l'Estat i de Catalunya al respecte.

:

Aquesta setmana hem tingut tres exemples interessants. Els dos primers, a Mataró. Així, l'Alcalde Baron (que en parlava aquí) i els regidors Melero i López donaven a conèixer els projectes en què l'Ajuntament invertirà el segon Fons Zapatero per a la creació d'ocupació a través d'inversions municipals. Vegeu nota aquí i dossier aquí. Es calcula que podran contractar-se 187 persones.

:
El segon projecte, a més, pretén incidir en els veïnats acollits a la Llei de Barris (un altre instrument creat amb els governs d'esquerres a la Generalitat), és a dir, Cerdanyola, Rocafonda, El Palau i l’Escorxador, gràcies a l'increment de l'aportació del Govern Montilla fins arribar als 425 mil euros, subdividits en diversos programes que tant inclouen la creació d'ocupació com la formació i l'assessorament a empreses. Les regidores Esteban, Romero i Guirao també ho han presentat aquesta setmana. Vegeu la nota aquí.

:

També es va donar a conèixer ahir l'acord entre la Generalitat i els ajuntaments catalans (aquí representats pels presidents de la FMC i l'ACM) per desenvolupar els nous Plans d'Ocupació que impulsa el Govern presidit per José Montilla, de la mà de la consellera Mar Serna. Aquest pla, adreçats especialment a les persones a l'atur que no gaudeixen de prestació, preveu la contractació de 25.000 persones a través dels municipis i es dota amb 100 milions de pressupost. La nota i els documents adjunts els podeu trobar aquí.

:

Fotos: Judith Vives, S.F., Jordi Bedmar.
:

Política amb valor

Us recomanava l'acte fa uns dies i no em vaig equivocar. Va ser un bon acte per parlar sobre els valors i la seva incidència en la política. Del contingut, us deixo amb cinc referències de blocs, la crònica que en fa Joan Salicrú, co-director de Valors (revista organitzadora de l'esdeveniment), aquí, el vídeo enregistrat per Marc de San Pedro, aquí, la crònica de l'acte del seu presentador, el periodista Francesc Ponsa, aquí, l'apunt de Pere Pascual, aquí, i la crònica de Neus Pinart, aquí. També podeu seguir la crònica de Judith Vives a Capgròs. De ben segur que els propers dies se n'hi afegiran [El Tot Mataró, Quim Fernàndez, Alícia Romero].

:

L'acte comptava amb la participació del Parlament de Catalunya, Ernest Benach (que en fa un apunt aquí), del periodista i analista Francesc-Marc Álvaro i de l'assessor en comunicació i consultor polític Antoni Gutiérrez Rubí [nota acte].

:

Destaco en forma de titular algunes coses.

• Primer, la vigència i ànsia del tema (sala plena, desafecció, etc.).
• Segon, el perill del papanatisme moralista (del que mig parlava fa poc aquí) que confondria la política bé amb un debat moralista (que acostumen a fer els que tenen moral dubtosa, per cert) o amb una exhibició de valors bàsics, que duu inevitablement a l'extrem. Ergo la política té lleis pròpies i és un error blasmar-les (per exemple: aquesta cantarella dels aparells).
• Tercer, Atenció també a Isaiah Berlin via F.M. Àlvaro: "la política és triar entre dos mals". Malament quan això no es té clar. Pregunta't quin mal en fa menys. Per la política no sé si fan falta massa valors, però sí molt de valor.
• Quart, front a Maquiavel, però, també hi ha Kant: La referència a quelcom que va més enllà del dia a dia, de la cosa concreta i de la diferència de matís, és bo que la política transmeti també l'emoció dels valors. Ep: de valors en té tothom, la cosa seria "quins valors"?
• Cinquè. La política no està al marge del món del brogit, de la immediatesa i de la manca de buit (de silenci, de respir, d'introspecció, de mirada amable, de meta-materialisme en sèrio, etc...), i potser cal -també en ella- introduir elements de canvi. El món també ho reclama. (Vegeu què en vaig dir aquí, a propòstit també de Gutiérrez-Rubí)

:

:

Biblioteques i apunts a la xarxa

Us recomano que trieu i remeneu el Catàleg Col·lectiu del Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya (CCPBC), un projecte que ja és accessible on line amb molt títols incorporats però que té una ambició brutal. El CCPBC oferirà un conjunt considerable de llibres procedents de les 283 biblioteques censades a Catalunya, siguin privades o públiques, a través del web de la Biblioteca de Catalunya.

:

Alhora, el Consorci de Bilioteques Universitàries de Catalunya ja té en marxa el seu arxiu de Material Docent a la Xarxa (MDX), la darrera d'una de les iniciatives que tenen de posar el material del que disposen a l'abast del màxim nombre de persones possibles. En aquest cas, com ja s'han fet ressò els mitjans, consisteix en publicar el material d'estudi que els professors posen a disposició dels estudiants. Ho he pogut repassar i és al·lucinant. L'obertura al món i el retorn del coneixement al conjunt de la societat és també un dels reptes de les nostres universitats. I excel·lir des de Catalunya en aquests àmbits, una prova de força com a país. Excel·lent el que s'albira que pot arribar a ser... Borges es quedarà curt amb el seu somni de la Biblioteca Universal.

:

Ilaria Mauro, la jove Quaresma *

:

Quan vaig visitar la mostra d'Ilaria Mauro, guanyadora de la 8ª Mostra d'Art Jove de Mataró, érem en plenes festes de Nadal i just al mateix carrer bullia l'estrés consumista de Reis. En aquest marc, la seva proposta em va semblar com la d'un espai de contrast. No és una exposició a l'ús: un parell de vídeos, unes llibretes disposades a les parets i un espai central amb cors de cera sobre un terra de sucre ens fan reflexionar sobre l'abstinència i el desig, a rel dels records quaresmals d'infantesa de l'artista italiana afincada a Barcelona.

Mauro ha centrat fins ara la seva obra al voltant del menjar: els seus rituals, el seu rol social, el seu simbolisme original (aquella matèria que va de fora a dins, que fem desaparèixer en nosaltres per donar-nos vida), el seu simbolisme contemporani, la seva omnipresència... I val la pena que tracti, doncs, sobre la seva absència voluntària com a forma de domini del desig. La instal·lació, a més, convida a les múltiples perpectives: els testimonis de persones que han dejunat, la visió personal via performance i la creació simbòlica dels cors (la vida) i el sucre (el plaer). Contrasta, aquest discurs, amb la cultura dominant, presa constantment en l'etapa edípica i tan recelosa dels límits al desig com ansiosa per la voracitat en què l'assoleix. La desaparició de la Quaresma com a construcció social simbòlica d'aquest aprenentatge porta així a l'aparició de nous símbols que en reclamin la seva vigència. Vital per esdevenir madurs. D'aquí la benvinguda a aquesta exposició i l'agraïment a la recuperació de la memòria quaresmal.

Fa poc vaig llegir El Desig essencial (Fragmenta, 2009), un llibre de Xavier Melloni que recomano, en què repassa diferents impulsos de la nostra vida i la seva vinculació amb un Desig més profund que el que aquests presenten, sense defugir-los. La respiració, la gana, l'amor, el poder, la bellesa, la tecnologia, el coneixement... com a formes d'entrada a un desig superior als desitjos primaris. La idea, grosso modo, és una mena de govern del desig que ens permeti de mantenir-lo i, per dir-ho així, elevar-lo. No pas la seva absència (que anomenaria la via budista), o el seu consum immediat i massiu (la via capitalista), sinó la seva assumpció com a camí d'obertura, de reconeixement de l'alteritat, en un camí cap a l'Altre, de la manera com Déu té desig de nosaltres, que per això ens creà. Crec que l'exposició de què us parlava expressa aquestes experiències del desig en l'impasse del seu compliment.

Així que la proposta d'aquest mes consisteix en què us passegeu per la instal·lació d'Ilaria Mauro i llegiu el llibre de Xavier Melloni, a veure quin desig us activa.

* article per a la revista Valors, febrer 2010.
· L'exposició "Ho fatto un fioretto" està oberta fins el proper 14 de febrer a l'Espai F, a la planta baixa del Foment Mataroní, Carrer Nou 11, Mataró.

· Nota de premsa de l'Ajuntament.

· Crítica de Pere Pascual.

· Web d'Ilaria Mauro

· Vídeo de la presentació del llibre de X. Melloni a Mataró.

· Web del llibre de Xavier Melloni

· Fotos: meva, Ilaria Mauro / Imac.

: