L'instint paternal

Avui us recomano l'article de Joana Bonet a La Vanguardia, que qüestiona l'exatltació dels valors femenins amb què sovint els homes ajornem les nostres tasques. "El orgullo de sexos es un asunto frívolo e inmaduro porque la igualdad nada tiene que ver con enaltecer lo femenino por encima de lo masculino", etziba a rel d'un reportatge a la revista Slate amb el títol "Estan acabats els homes?".

I posa alguns exemples molt propers, per cert, de veritables discriminacions per motius 'de gènere', com els 'feticidis' (la mort selectiva de fetus femenins, també a Catalunya), o com una sentència que demanava a un home que acredités que havia de fer les feines de casa enlloc de la dona, que és a qui li tocava. Diu Bonet. "la conciliación, que nunca será efectiva hasta que al hombre no se le reconozcan sus derechos y responsabilidades como padre. Y los ejerzan. Más aun, cuando la revista Proceedings of the National Academy of Sciences acaba de publicar que el instinto paternal existe. No, los hombres no están acabados, sino en condiciones, al lado de las mujeres, de acortar distancias y celebrar diferencias".

Hi ha molt per fer en matèria de drets i responsabilitats dels homes. I no només pels homes.

Fotos: Jan Saudek, La Santa Rússia (2003)

Carbonell a 'Vida nueva'

Us recomano que llegiu l'entrevista que concedeix Josep Mª Carbonell, flamant president de la Fundació Joan Maragall, a la revista Vida Nueva, en la que adverteix que qui cregui que Catalunya està descristianitzada (escèptics i ultres de banda i banda, afegeixo jo) s'equivoca. Interessant la mirada d'aquesta revista, i d'altres del món catòlic progressista, a Catalunya. Uns la podeu baixar d'aquí.

Correspondre als instants

¡Estar aún aquí
tan pegado a este suelo y respirando!
¿Cómo corresponder
la generosidad de los instantes?
Es posible que nunca alcance el don
de habitarlos sin más, ligeramente,
pero apenas el borde
¡qué dichoso me insiste, cómo, inmenso!
No he sabido llorar cuando debía
y así voy viendo el vaivén de horas
sin saber dar las gracias, siempre en vilo.

Andrés Neuman, "(Vaivén de gracias)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.81.

Mans brutes, si us plau

No m'agrada la puresa. Ja sé que (encara que no ho sembli) té mot bona premsa: agrada més aquell qui viu al llimb pontificant i amb frases, i a vegades actituds, molt favorables de cara la galeria. Acostumen a ser actituds individualistes, molt calculades, que apel·len directament a les essències i -això és important- es malfien de les mediacions (partits, esglésies, cultura, mitjans...), veritables agents impurs, encara que sovint hagin fer carrera a causa d'aquestes mediacions. Guanyen premis d'ètica, a vegades, i reconeixements públics, sempre, i com tothom, però potser més, tenen molt d'interès en amagar la foscor pròpia, les mancances que els igualen als altres.

Jo crec tot el contrari. Primer, que desconfio d'arribar a la veritat (o al poder, o al cel, o a la justícia, o a la felicitat, en fi, al que t'importi) de forma 'directa'. Sempre hi ha mediacions i sempre, doncs, viurem el que desitgem de manera més pura enmig d'impureses que cal assumir com indefectiblement humanes. No dic que s'hagi d'assimilar tot, però sí aprendre a conviure-hi i a 'tocar-ho' sense que entri dins (aquí hi ha el mèrit). Segon, perquè l'ètica, per mi, és precisament fer a vegades el que no toca fer, el que no agrada -potser-, però hi ha un imperatiu ue passa per davant d'altres coses i -sense saber-ne els resultats- t'hi aboques de tot cor. L'ètica no és quedar bé o parlar tot el dia d'ètica. I, tercer, perquè som el que fem, no el que pensem o diem, o diem que fem. I els purs acostumen a no embrutar-se les mans. Contra el que deia un lema polític (per una altra cosa), jo m'estimo més la gent amb les mans brutes. Vés a saber si les netes són com les de Pilat.

Parlant d'això, ara em ve al cap que vaig fer fa uns anys una entrada 'blasmant el puritanisme' en la que parlava d'això i, més concretament, d'una frase genial de Josep Ferrater Móra, que deia que "el purità és l’home que renuncia a l’experiència", i de dues aportacions valuoses de Lluís Duch, que desenvolupa molt bé en uns vídeos de l'any 1999 produïdes pel CCCB, aquí i que us recomano amb ànsia. Per cert, Duch (a qui he tingut l'honor de tractar una mica darrerament per raons que no vénen al cas) fa demà dia de la M. de Déu de la Mercè 50 anys de monjo de Montserrat, uns dies més tard del seu 75è aniversari, motiu pel qual s'acaba d'editar un llibre d'homenatge. Per molts anys.

Sant Pep

L'últim dels laics o persones de carn i ossos que ha estat elevat als altars d'aquesta manera inapropiada ?perquè sempre havia estat el Vaticà qui proclamava els sants, no cap altra instància? ha estat Josep Guardiola, entrenador del Barça als darrers anys: molta gent considera que ha fet actes prodigiosos. Però Catalunya, i Barcelona en especial, hauria de redreçar aquesta tendència pagana, que podria dur-nos, un dia o altre, a una ruptura cismàtica amb l'Església catòlica, apostòlica i romana.

Jordi Llovet, fragment de "La fàbrica de sants",a El País, 22.9.2011.

En Manuel Mas

Es veu que Manuel Mas ha dit que no repetirà a la llista del PSC a les eleccions generals que s'han de celebrar el proper 20 de novembre en el que Mataró Ràdio anomenava la fi de la seva carrera política. Curiosa paraula. No crec que Manuel Mas hagi pensat mai en el seu compromís polític, fins i tot en l'exercici de les responsabilitats que ha mantingut com si d'una carrera (o d'una cursa, en castellà seria la mateixa paraula) es tractés. La viu com una autèntica vocació, amb passió, posant-hi tot el que té, amb tot el que això suposa i que en una entrada que em va dedicar que agraeixo profundament deia sense massa embuts. Espero que, com també deia, prengui les opcions que la vida li posa al davant: recentment s'ha estrenat com a avi i segur que veurem la seva vitalitat desplegar-se com els millors moments. Tot és un inici.

Hem treballat junts i hem viscut moltes coses junts, també compartint moltes emocions. Hem discrepat i hem coincidit i -això ho vaig aprendre de seguida- més val que ens ho diguem clar, cosa que agraeixo. Hi ha tres coses més -almenys- que sempre agrairé. La primera, que hagi estat al meu costat quan més m'ha fet falta, quan el senzill hauria estat no mullar-se i mirar cap un altre lloc. La segona és que m'hagi fet confiança en tasques que jo veia molt complicades i no sé si el millor per dur-les a terme; és ben bé que pots treure molt de tu mateix a través de la confiança aliena. I la tecrera és el mestratge, en tots els sentits: en dir les coses clares, com diu, i sense massa miraments; en el seu pòsit cultural després d'haver llegit un munt de llibres; en la seva exigència a la feina; en la seva receptivitat (o el rebuig davant fets, propostes o pensaments mediocres); en la seva activa memòria de la tradició socialista i obrera, sense cap teatralitat. Queda la recança si n'hem fet bon ús, de tot això. Però ara és l'hora d'agrair-l'hi.

Ens vam conèixer fa molts anys. Ja ho veieu a la foto, quan l'entrevistava per un treball de Bup. Que Déu concedeixi a aquest escèptic, agnòstic i no-sé-què més, com a ell li agradava definir-se fa uns anys (sempre en contrast) molts més anys encara i que els passi amb la felicitat d'iniciar aquesta nova etapa plena d'oportunitats. Que no ho dubti, això.

Lisístrata a Filipines

Qui diu que ja no hi ha respecte pels clàssics? La darrera 'adaptació' de la famosa comèdia d'Aristòfanes (bé, triomfen només aquesta mena de clàssics, però per alguna cosa es comença) s'ha produït a l'illa de Mindanao (Filipines) i ha aconseguit acabar amb una guerra que feia més de 40 anys que lliuraven, entre d'altres, els homes d'una cooperativa de costureres de la població de Dado que, des que van proclamar la 'vaga sexual', han aconseguit el cessament d'hostilitats, segons informa La Vanguardia. La mesura pacifista, a més de ser eficacíssima, ha permès reobrir camins i carerteres i reactivar el comerç que estava posant en crisi la producció de les pròpies costureres, potser pensant més en els quartos que en el sexe, o amb les baralles sempiternes, com és obvi.

Així Lisístrata és motiu d'inspiració per a la resolució d'uns quants conflictes recents, més enllà d'Atenes i Esparta. Diu la mateixa notícia que "en 2006, una huelga similar se inició en la ciudad colombiana de Pereira, conocida por el tráfico de drogas y los crímenes violentos. La huelga fue llevada a cabo por las esposas y novias de los miembros de una banda criminal para que cambiasen su estilo de vida y entregasen las armas. Una campaña parecida llevaron a cabo mujeres en Kenia en 2009 para protestar por la brecha que se abría en la coalición de Gobierno". Bé, potser les dones dels senyors 'mercats' podrien fer el mateix per deixar en pau la pobra Grècia rebesnéta d'Arsitòfanes.

El deute dels fills d'Abraham

Tinc la mania que el cinema representa molt bé el llegat cultural  moral del judaisme, i potser el conjunt del semitisme, a la nostra cultura. En vaig parlar fa tres anys, també en sortir del cinema, en aquella ocasió per veure la darrera de Sidney Lumet i així m'hio ha semblat -de nou- en veure aquest remake d'un film israelià inèdit a Espanya i que ara és anomenat La deuda (John Madden, EUA, 2010). Val la pena, les interpretacions són molt bones i ho és també el ritme narratiu.

Per mi, el llegat jueu bascula aquí bàsicament sobre la idea de la veritat i la culpa, en primer lloc, valors que passen per damunt d'altres interessos, inclosa la raó d'Estat. "Quina és la terra promesa? Quin el lloc d'Israel?" semblen preguntar-se alguns dels protagonistes aturmentats: potser aquest lloc on som i les seves seguretats o potser un ferm propòsit en la recerca de la dignitat humana al lloc que sigui, la mateixa que és assassinada en massa a l'Holocaust i la mateixa que, enlloc de pagar amb la mateixa moneda -com recomanaria una mala ortodòxia levítica- confia en la justícia i en la dignitat fins i tot del monstre. Alguns teòlegs jueus sostenen que Déu no té espai, sinó que té temps. No és 'a casa', a Israel, sinó en la Diàspora potser impossible, com podem besllumar en la metàfora dels dos homes en joc al triangle amorós que subjau a la trama.

El temps, aleshores, la terra promesa que es contrueix amb les passes i amb les hores, el temps perdut, és la llosa central del film que cal redimir. Perquè els fills i els néts de la protagonista, els principals afectats per la mentida, és a dir, les generacions que segueixen l'estela dels grans de sorra proclamats per Abraham, recobrin de nou la dignitat, recomposin l'Aliança (Gn 17, 7), fa falta l'acte no sé si heroic o antiheroic que el bell personatge que interpreta la meravellosa Helen Mirren ha de fer, arriscadament, com una antiga profeta bíblica sota la presència del Gran Absent.

Si no és servidora no serveix

Us recomano que llegiu l'entrevista que fan a Capgròs al nou rector de la basílica de Santa Maria de Mataró, Segimon Garcia, que compaginarà aquesta tasca amb al de rector de sant Josep, també a Mataró, i de Vicari Episcopal a la nostra zona. Especialment per aquestes frases:

L’Evangeli ha de ser el centre de les nostres accions, del nostre missatge. I hem de ser una casa acollidora, oberta, i estar al costat dels més necessitats. Si volem ser una Església creïble ho hem de fer amb el testimoni de la nostra pròpia vida. Les celebracions han de ser dignes, però no per l’estètica, sinó que ens serveixin d’alguna cosa. L’Església, si no és servidora, no serveix per res.

Viatge i casa

En ti tendré mi viaje por la tierra
igual que en mi hallarás la casa móvil.

Andrés Neuman, fragment a "(La estancia y los traslados)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.74.

Què ensenyem?

Mientras los medios nos aseguran que Europa está ardiendo, la pedagogía New Age nos invita a tocar la lira. Como decía un filósofo refiriéndose a una cuestión no del todo ajena a ésta, la excusan dos hechos: No parece darse cuenta ni de que Europa está ardiendo ni de que está tocando la lira.

A este paso, más que en escuelas públicas y privadas, nuestro sistema escolar se va a escindir en escuelas que educan para la felicidad y escuelas que educan para hacer frente a la verdad de los hechos, que con frecuencia es muy poco consoladora, y para gestionarlos con el saber que haga falta, la voluntad necesaria, una vela encendida a la diosa fortuna y sobredosis de resiliencia.

Gregorio Luri, fragment d'un post al seu bloc.

La pell i Almodóvar

Hi ha qui no suporta Almodóvar i hi ha qui el troba fantàstic sempre. És el problema d'intentar parlar sense aquest apriorisme i, encara més, de fugir dels epítets amb què aboquem els nostres prejudicis en tota conversa. És impossible. Hi ha qui troba pretensiosa i d'una aparença buida de transcendent La piel que habito (2011), com Carlos Boyero, i a qui fascina perquè "Freda en la posada en escena però amb una seqüència culminant amb què Almodóvar toca el cel i que de cap manera pot deixar indiferent", diu Judith Vives, la meva veïna més cinèfila. Jo he de dir que em va agradar força, que manté una intensitat i ritme narratiu que -justament- és el que busco quan vaig al cine un dia al vespre i que -i aquí hi ha la gràcia- permet múltiples lectures, obre nombroros camins i genera, si un vol, reflexions d'interès, com la que feia Mercè Ibarz avui a El País o com explicaven ahir un article llarg i dos de curts al suplement Cultura|s de La Vanguardia.

A mi em suggereix dos temes. El primer, la reflexió sobre el paper central de la pell en la configuració de l'ésser humà com a projecte únic a la naturalesa. Aquell ésser que ha descobert que té un 'cor', un interior, una profunditat, s'hi comunica sobretot a través de la pell. Curiosament, diem que una cosa és 'epidèrmica' quan no va al fons, però sabem tots que els tentacles de l'interior es mouen al pas de carícies, de ferides, d'arrugues, de cicatrius, de taques, de tumors, de petons, del seu color, de llepades, de mossegades, de cremades. Pensem en un interior aïllat (del que és capaç de fer) però no és res sense aquest contacte de l'aire i de la resta de matèria, viva o no, que s'hi acosta, que s'hi allunya o hi penetra. Alguna cosa d'això ens diuen alguns artistes, com Wolfgang Tillmans (en parlava fa poc aquí) o, també prop de casa, Josep Mª Codina (aquí i aquí). Almodóvar ens planteja un nou horitzó (moral, estètic, sensual, polític): la mutació, la intervenció i el control de la pròpia pell (o l'aliena).

El segon és conseqüència del primer. La pell és un dels atributs que diferencia els homes i les dones, encara que n'hi ha més. La mateixa pell que servirà per diferenciar blancs i negres en un país racista separa alhora homes i dones en una civilització com la nostra on els homes han de semblar homes i les dones han de semblar dones. Recupero aquí un escrit que vaig fer fa un any, a rel d'una entrevista a la filòsofa Beatriz Preciado, en el que plantejava els trets generals de la teoria queer, segons la qual la construcció dels gèneres respon a la voluntat del biopoder (concepte acunyat per Michel Foucault i seguit pel feminisme de la mà de Betty Friedan) per identificar els rols sexuals i socials, donant primacia al grup d'homes blancs de conducta heterosexual i amb atributs culturals masculins (forçut, sexualment actiu, abocat a la feina, d'èxit, etc...). Aquesta mutació que planteja Almodóvar a La piel que habito qüestiona obertament (potser de manera més clara i més simbòlica que els altres films) aquest repartiment de rols que anomenem 'gènere' sobre el qual es construeix, com deia, tota la civilització, i que gràcies la pressió de moviments LGTB, per exemple, podem qüestionar (a no ser, com a vegades passa, que construïm altres 'gèneres' diferenciadors: els barris o bars gai, etc.). I trobar, ara sí, sota la pell, la persona única que és cadascú, al marge de les construccions socials que l'atzar ha determinat pel nostre esdevenidor en néixer amb un cromosoma diferent que un altre. O en no fer-li cas.

L'Estat i l'art

Ha fet molt de mal al món de l'art la deriva romàntica de la figura de l'artista, una figura que, abans d'aquesta època, no diferia massa de l'artesà i, sobretot, no se li atribuïa el paper de torsimany, de mèdium, de sacerdot o d'home maleït al que obliguen els cànons des d'aleshores. La confusió de rols entre la vida i l'obra, un excés de pretesió transcendent, la necessitat d'experimentar el límit sobre el propi cos o la pròpia vida i l'aïllament de les "impureses" (familiars, burgeses, higienistes, organitzatives, col·lectives) són característiques que, desenganyem-nos, no aporten cap valor a l'art i, em temo, tampoc a la vida.

En un temps en què demanem que els capellans es puguin casar (o puguin ser-ne les dones), que els polítics siguin més 'normals' (o 'de casa', diuen alguns) i que les exquisideses gastronòmiques o sexuals puguin ser a l'abast de tothom ha arribat l'hora de demanar artistes com vostè i jo, sense més contradiccions i vicis que qualsevol altre, amb el reconeixement d'un ofici que, per bé i per mal, té el seu lloc al nostre món i al nostre imaginari. Que no l'hem de posar fora d'ell, bé per exalçar-lo pedantment o bé per demanar-li els sacrificis que neguem a qualsevol altre, com que treballi per amor a l'art, mai més ben dit. Les dues coses considerarien l'art com quelcom que és fora de la vida quotidiana. I no és així.

L'art, el mercat i l'Estat

Cal reclamar, doncs, una millor consideració social de l'art. A vegades, ens passem per l'extrem. L'instint humà de la possessió simbòlica posa en marxa mecanismes milionaris al voltant de l'art, especialment després de la consolidació de la cultura i el consum de masses després de la II Guerra Mundial i, sobretot, després del Maig francès (que va ser una mena d'explosió dels límits del capitalisme i així ens va). Recomano un article de fa temps de Raimon Obiols, aquí. L'artista romàntic ha trobat en el mercat, d'una banda, el finançador de la seva extravagància i, de l'altra, el substitut del mecenes o de la casa reial que, segles més tard, han nodrit els museus (estatals, sobretot) més rendibles del món.

En aquest context, l'Estat com a proveïdor d'art està molt desacreditat, especialment ara que Estat és sinònim de deute públic amb primes de risc inassumibles. De tota manera, si volem normalitzar l'art, si volem que el mercat (i els gustos massius) no sigui l'únic criteri imperant, si volem descobrir, si volem incentivar la creació, algun paper ha de tenir l'Estat, és a dir, els poders públics que emanen de la sobirania que atorguem vostè i jo. Però té mala premsa, pel que he dit i per les contínues sospites -sovint fundades- de dirigisme, amiguisme o creació d'un cànon funcionarial, amb trampes i papanatismes. També crec que això es podria corregir (amb millor professionalitat, amb més transparència, etc.) encara que sempre, sempre, hi haurà aquestes sospites. Però sense poders públics finançadors d'art hi haurà només dos tipus d'artista: el que aclapara el mercat i el que pinta a casa seva. Si s'emborratxa una mica, aquest darrer, potser els del primer bloc li faran un racó fins que mori de cirrosi al cap de tres anys.

Carles IV o la família Monster?

Acabo. Els grans pintors del Reneixement i del Barroc, també molts del Romanticisme, han aribat fins avui gràcies a la protecció de l'Estat. Velàzquez pintava el rei, sí, i alhora descobria les múltiples perspectives amb un paper d'absència i presència del monarca dels àustries que encara avui ens impacta, com a Las Meninas. També Goya pintava Carles IV amb la seva família, ja borbons, i els retrats psicològics que avui veiem en el llarg llenç donarien per mil interpretacions i, sobretot, emocions (en descobrir-nos-hi, potser). Sens dubte, amb molts més matisos que la família Monster, per posar un exemple de producte cultural del mercat. A ningú se li escapa que les dues obres mencionades necessiten, almenys, una mena de beca, una petita comoditat d'uns mesos, un petit ecalf del Leviatan que, sense saber-ho, confia en l'artista un retrat que el delata.

Il.lustracions: Paul Cézzanne, Els jugadors de cartes (1894-1895)., Damien Hirts, Crani de diamants (2007) i Francisco de Goya, La familia de Carlos IV (1800).

Tornar-ho multiplicat

He desarrollado una conciencia nómada, es decir, la idea de que la patria no es tanto el lugar donde uno ha nacido, sino lo que uno ha construido a través de lo que va rescatando tras los sucesivos naufragios.


(...) El amor es siempre una segunda oportunidad en la que puedes ser más libre que en la primera. No somos un monólogo, siempre somos una polifonía. Me parece un gran error intentar conocerse a uno mismo sólo a través de uno mismo.

(...) Los pensamientos son emociones enfriadas; y las emociones son pensamientos sin domesticar. Lo bueno sería esa unidad emoción-pensamiento, que implicaría algo ideal: la unidad cuerpo y espíritu, que son lo mismo visto desde dos vertientes distintas.

(...) Para los griegos la ética, el ethos, era la construcción de tu carácter, y ese fue un descubrimiento fundamental: uno tiene que actuar no según la moral de los demás, sino según el criterio propio. Colectivamente vivimos en una sociedad en la que la gente prefiere mil veces estar en la grada juzgando que estar en la arena actuando.
(...) Creo que una de las grandes dificultades que emanan de la ley de la sangre, que es la ley familiar, es que es un amor que a menudo se manifiesta como posesión. (...)
No solamente se predica la posesión, sino la posesión inmediata. Hemos creado un monstruo, la sociedad, que está muy seguro de sus derechos y completamente ignorante de sus deberes. (...)

El sentido de la vida es vivir de manera que el mañana tenga envidia del hoy. Nos vamos construyendo y hay que restituir a la vida lo que te ha dado multiplicado.
 
Rafael Argullol a La Vanguardia, avui.

La dreta i la tradició

Saltava avui a les notícies la polèmica, a Itàlia, per la pretensió del Govern de Silvio Berlusconi de 'racionalitzar' el calendari festiu traslladant dues festes religioses a diumenge com a una de les mesures per fer front a la crisi econòmica. "La jerarquía eclesiástica y los políticos locales se han rebelado con especial ardor en dos grandes ciudades, Milán y Nápoles. La primera celebra San Ambrosio el 7 de diciembre. La capital campana se paraliza por San Genaro, el 19 de septiembre", diu Eusebio Val a la seva crònica a La Vanguardia. El flamant alcalde de Milà, una de les ciutats afectades, l'exmagistrat Luigi De Magistris (a qui vaig citar fa poc), de la nova majoria milanesa d'esquerres ha estat molt clar: "La festividad de San Genaro tiene un carácter religioso y místico que ciertamente no puede ser disciplinado por ley", i assenyala que la festa del sant "es un momento de construcción de vínculos identitarios y comunitarios que la Administración debe proteger". Crec que aquesta visió, que va més enllà d'una aconfessionalitat acrítica amb el fet religiós, és absolutament recomanable en la redefinició que li cal a l'esquerra (per exemple, a casa nostra), treure's les lleugereses 'adamistes' i laïcistes del damunt, i dir, sense embuts, que els 'vincles identitaris i comunitaris' de les expressions (el 'pes') d'origen religiós s'han de protegir. No diu 'respectar', diu 'protegir'.

"Necessitem recuperar la cadena de la nostra memòria cultural,per no caure en una banalització per desmemòria", deia el filòsof José Antonio Maria a La Vanguardia, també, de dissabte, en un magnífic article. És just això una de les coses, un dels vincles, que la tradició religiosa pot aportar a la nostra civilitat. Una tradició que no és a un museu, sinó ben viva. I el que és viu se celebra amb la festa.

Curiosament, és el partit de la dreta italiana de Don Camillo el que té menys escrúpols en polir-se aquests festius i és un representant de l'esquerra, successor del vell partit comunista de Peppone és qui ho reivindica. Un dels arguments que també a casa nostra es fan servir per esborrar la memòria del pòsit religiós dels nostres calendaris és absolutament economicista, en un rampell productivista que ajuntaria els més recalcitrants capitalistes amb els més sòrdids comunistes del pla quinquenal. I algun despistat de bona fe. Dedueixo que la dreta creu que el món de la tradició li és propi, i que li consentirà excepcions, alhora que aprofita la forta crisi actual per produir retalls estructurals que, de passada, s'enduen a capacitat festiva i cohesionadora de les nostres comunitats. Això fa perdre diners, creuen, ignorants que el món s'aguanta -també- per la introducció d'elements simbòlics de sentit al voltant del temps.

El poc respecte per la festa no és propi només de Berlusconi (qui, per cert, es veu que feia disfressar de monges les seves strippers privades). A casa nostra, com bé deia Josep Lligadas a rel de la darera edició de la festa major de Mataró, hi ha bons imitadors. Però proposo que no ens quedem, només, amb l'anècdota. Com diu l'alcalde de Milà, hem d'esforçar-nos en protegir els vincles que configuren la nostra identitat i la nostra comunitat, les dues coses invariablement. La crisi, diuen, és més profunda que no pas l'econòmica. Doncs anem-hi, reforcem-nos en allò que val la pena i ens uneix. I que aquest sigui també un camp a recórrer, com deia, per l'esquerra. Li és propi.

[Aquest tema, ja sabeu, té foça interès per mi. N'he parlat aquí mateix a Contra el papanatisme o Calendari papanata, i fins i tot a TV3 en un debat moderat pels poderosos ulls de l'Helena Garcia Melero]

Àngel Jové al límit

M'agrada que el pintor, com el cas d'Àngel Jové, intenti copiar la senzillesa d'una creació que, segons el relat bíblic, fou feta prou corre-cuita i amb satisfacció del seu creador. Que, fins el final, no s'atreví a llençar l'alè entre capriciós i amorós de la llibertat humana. Fixeu-vos en aquest paisatge, d'una sèrie d'horitzons senzills i desèrtics, foscos, fets de traços gruixuts, sembla, on, malgrat tot, hi passen coses ben delicades, centrades en aquesta línia sempre fecunda entre la terra i el cel. Fecund, perillós i atractiu límit.

Un cop copiat el traç de la creació, crec, un cop intentat el temible gest de dibuixar horitzons, això que s'ha de fer amb el cap ben dret i que ens empeny a fer una intrínseca curiositat interior, t'atreveixes a un tracte fractal amb la natura. I ja no saps si aquella vida limítrof representa una arbreda solitària, batent el vent i el fred, o és una batalla llunyana que aixeca pols i fum, o el pèl que anuncia una fita en el dolç camí de recórrer pells. La fita que farà que l'artista, l'obra i vostè mateix, finalment entrin en un triàleg també fecund.

Il·lustració, Àngel Jové Sèrie VS Limbus (detall) (detall), 2009.

Avui

Lo que antes fue tristeza exagerada

hoy es reflexión y transparencia.

Andrés Neuman, fragment a "(El huésped de si mismo)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.66. 

Foto: d'aquest bloc.

Batec

L'escletxa (...).
Altres hi pintarien al damunt
tapant el traç del temps de convicència (...)
com un desbordament, com un relat,
com una cicatriu sensible, viva,
d'aquest batec constant durant deu anys.

Jaume Subirana, "Escletxa" (fragment) a En altres coses, Ed. 62, Barcelona 2002, p. 45.
Dedicat a l'Ivan i la Marie.
Foto: meva.

Diada hard o soft?

És interessant repassar dos articles recent a La Vanguardia. Parlo de "Catalunya sense poder tou", de José L. Álvarez i una mena de resposta de Francesc-Marc Àlvaro, "L'amenaça catalana" ahir. El primer, defensa la necessitat d'incrementar el 'soft power' (la capacitat d'empatia i de seducció') del catalanisme 'cap enfora', donat que l'increment de les expectatives del catalanisme, ara ja pràcticament reduït a l'independentisme (tota la resta de matisos semblen rposcrits, apunto jo) ha estat en detriment de la capacitat d'aquest altre poder tant o més efectiu al 'poder dur' de les institucions i els poders fàctics, segons el professor d'Esade. El periodista apunta, tampoc sense raó, que el repte del catalanisme no és pas enfora, o no només, sinó -sobretot- a 'dins' del país.

"Lo he intentado explicar", diu Àlvaro, "mediante una metáfora: la mancha de aceite del catalanismo se está calentando pero no sabemos si es mucho mayor de lo que era hace treinta años. He ahí el enigma y la tarea pendiente de los catalanistas. Es indudable que el viejo catalanismo se está haciendo soberanista, como quien agujerea la piedra cada día, pero eso no resuelve la debilidad demográfica del catalanismo en general, que es ser, todavía, un gran desconocido para muchos ciudadanos catalanes".

Crec que, sincerament, aquest és un dels reptes més rellevants del país. La 'parasització' independentista del catalanisme (visible a CiU i el seu 'concert' i en el desconcert dels altres) no comporta, crec jo, a la unitat civil del poble català cap un mateix objectiu d'autogovern sinó, precisament, la desmotivació catalanista de bona part de catalans que no entenem que la via independentista sigui la que més convé al país. Volent 'el més alt' per la nació ens quedem sense nació, només amb una colla de 'nacionals'. És com si a l'Església només es pugués ser dels Legionarios, o al Barça dels Boixos Nois. El repte, doncs, és invers: com convertir l'independentisme en una opció més del catalanisme i integrar les altres opcions en un projecte ampli de país. Crec que el que està en crisi no és (o no tan sols) les relacions de Catalunya amb Espanya sinó, sobretot, que el pacte catalanista de la transició (des de la 'Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia') no ha estat substituït per cap altre acord d'ampli espectre que, a més, sedueixi àmplies capes de la població catalana. O de la nació catalana, que és del que es tracta, oi? O farem una nació sense població, o amb la població dividida?

Un parell d'articles més publicats el passat 14 d'agost per acabar aquest post (amb aires de Diada Nacional) perquè vegeu dos exemples allunyats del que també pot ser un govern d'independentistes (o què amaga també a les seves entranyes l'independentisme). Un és una entrevista a Odón Elorza (El País) en el qual l'exalcalde de San Sebastián descriu el subtil horror de la nova administració governada per Bildu, propera als programes de reeducació totalitaris. Perquè després alguns catalans els riem les gràcies i ens pensem que l'únic problema el tenim amb PxC. El segon, publicat a La Vanguardia, explica les ànsies independentistes del governador de Texas, als EUA, Rick Perry, que compta amb el recolzament del Tea Party. Els seus arguments radicalment conservadors tenen una similitud sospitosa amb el nostre independentisme més revolucionari. Com sempre, els de les àmplies capes 'del mig', potser més toves -ho reconec-, els que volem sortir del catalanisme cridaner i excloent, dur, necessitem altres veus.

[N'he parlat altres vegades a Catalanisme plural vs. independentisme,  Més sobiranistes=menys catalanistes, Un sol poble, Més win-win, Nou catalanisme el dia de la Constitució, Irlanda?, La nació que volem,]

L'entrebanc

Aquesta esplèndida foto és de Jordi Bernadó, és de 2004, i va sortir publicada a El País Semanal el passat 12 d'agost en un reportatge d'una sèrie sobre les peculiaritats d'Espanya en els darrers anys. Correspon a un poble de Toledo, Illescas, i la imaginativa manera de fer un carrer en una mena de no-res on un pal de corrent barrava el pas. No tinc ni idea de les circumstàncies que envolten aquesta curiosa solució, però em fa recordar les kafkianes negociacions que, qan era a l'Ajuntament, aquest havia d'emprendre amb les companyies de serveis que, emparades per la llei i per un enorme poder, esdevenen un dels entrrebancs més insalvables de l'obra pública. Respecte als costos de trasllats (com el que suggereix fa falta aquí) així com en els terminis d'execució, es tracta d'un veritable via-crucis.

Per orientar-se

Francamente, dan ganas de recordar aquel viejo dictum según el cual quien dice que no es ni de derechas ni de izquierdas seguro que es de derechas. Pero no es verdad; la verdad es todavía peor. Desde su nacimiento durante la Revolución Francesa hasta ahora mismo, izquierda y derecha nunca han sido conceptos absolutos, sino sólo relativos, igual que norte y sur o que arriba y abajo: como dice Norberto Bobbio, izquierda y derecha proponen solamente soluciones distintas u opuestas a problemas colectivos, contrastando ideas, intereses y valoraciones sobre la dirección que puede darse a la sociedad. Así que, del mismo modo que es imposible orientarse en la realidad física sin el norte y el sur y el arriba y el abajo, sin la izquierda y la derecha es imposible orientarse en la realidad política. O, dicho de otro modo: quien dice que no existe ni la derecha ni la izquierda, lo que quiere decir es que no existe la política. Y si no existe la política, lo único que existe es el dinero. Y, como ha escrito Ramoneda citando a Polanyi, cuando el poder económico se impone al político -cuando las agencias de calificación no electas se imponen a los Gobiernos electos, por ejemplo-, el fascismo acaba llamando a la puerta. Ese es el nombre verdadero de la enormidad a la que, a menos que intervenga la política, podemos tener que enfrentarnos.

Javier Cercas, "La enormidad", a El País Semanal, 7/8/2011

En contra de Belén Esteban

Un dia vaig exposar els arguments de Gregorio Luri a favor de Belén Esteban que, com que eren originals i una mica contra-culturals, em van agradar força. Però l'ordre racional  té defensors d'una solvència com la de Manuel Cruz que us convido a repassar (aquí) i que va publicar aquest passat mes d'agost a El País.

Us deixo la darrera part:

Pero reparemos, para terminar, en lo que todo este espectáculo deja en evidencia: caducó la vieja engañifa romanticoide -que por lo visto la propia Belén Esteban se llegó a creer- de que el amor podía ser el único ascensor social al alcance de los (y, sobre todo, las) desfavorecidos. Cuando ella lo intentó con un torero tales fantasías pertenecían ya irremediablemente al pasado. Ahora ese mismo ascensor viene representado por el odio o, en su defecto, por el resentimiento. De momento, funciona: Belén Esteban está triunfando a base de explotarlo. Definitivamente, la historia avanza por su lado malo.

La pau a Vallauris i a Vence *

Queda una mica amagat del garbuix i els excessos de la Costa Blava, i més i deuria quedar quan Picasso va decidir d'establir-se al poblet de Vallauris, entre 1948 i 1955, en el periple vital que el féu fer petjada a tants i tants llocs i llogarets, sobretot a la França del migdia i de l'exili. La petjada del geni malagueny en aquesta població al Nord de Cannes ha permès, a banda de contemplar una magnífica escultura a la seva plaça, dedicar-li un petit museu amb notables peces de ceràmica i, sobretot, la decoració mural d'una petita capella gòtica primerenca amb el títol urgent, necessari -aleshores sobretot, però ara també- de 'La guerra i la pau' (1952). Ressonen, de lluny, els estralls dibuixats a Gernika (1938) o de la Massacre a Corea (1951), els dos testimonis que evidencien el fil conductor de la II Guerra Mundial i, potser, de totes les guerres. 

Disposada fonamentalment en tres panells, entrant a la dreta s'hi representa una pau com si dejunéssim a l'herba romàntica, com si descobríssim novament, com si ja fos l'hora de tastar de nou -després de tanta guerra- les potències salvífiques del cos i de la vida. Al front, un símbol d'unitat que repetirà més o menys en altres obres i que vist avui és massa naïf. I, a l'esquerra, trobem el mural de la guerra: un carruatge de destrucció que s'enfronta amb el cavaller de la pau i la justícia. El color, d'una banda, que ho presideix tot d'una manera molt suggerent, i l'aparició simbòlica del combat del Bé, allunya Picasso de les altres dues representacions esmentades de la guerra, contra la qual -sembla dir- ja no valen només els planys ni la proposta arcàdica de la pau. No tan sols. També reclama el paper bel·ligerant (guerra a la guerra) del mateix cos i de la mateixa vida que aspira a lluitar per la seva dignitat, fent el pas de canviar de mural. I que ho veu possible. O, almenys, admirable. Enlloc millor que en una capella per dir-ho.

Prop d'allà, a les afores de Vence, podrem trobar Santa Maria del Roser, la capella que va projectar i decorar Henri Matisse en agraïment a la monja que el cuidà mentre l'havia de cuitar afectat per un càncer, erigida entre 1949 i 1951, és a dir, contemporània de la de Picasso. Aquest mes de juny, als museus del Vaticà, s'ha inaugurat una sala amb els treballs preparatoris de l'artista. La seva intenció és força diferent de la de Picasso, no procura reescriure la història de la salvació, sinó, en tot cas, reinterpretar-la a través de les sensacions i els processos de la pregària. La llum, els vitralls, la pròpia disposició de la capella, és una invitació, en aquest cas, al repòs, a la contemplació i a intentar desvetllar el més feliç, el més pregon, el més admirable de tu mateix per fondre-ho amb la Bellesa. Diguem pomposament que si Picasso representa la força de l'ètica, Matisse ho fa de la mística. Reflexions de l'Europa que reneixia, aleshores, fetes a pocs metres d'una costa boja, bohèmia i luxosa.

* article per a la revista Valors del mes de setembre de 2011

El dolor

............................Quien padece
un dolor está doblemente enfermo
y lucha por sanar igual que lucha
por extraer bondad de un fondo oscuro.


Andrés Neuman, fragment a "(La escuela melancólica)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.60. 
Imatge, Jenny Saville, Reverse (2001).

L'absurd com atribut diví

El l'absurd de l'obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l'obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.

Sant Pau. 1Co 1, 25

Imatge de l'obra Esperant Godot, de Samuel Beckett, dirigida per Joan Ollé (2011)

El ball

Por decirlo de una manera más sencilla, lo conocido y lo desconocido están inmersos en un continuo baile dentro de nosotros y a nuestro alrededor. La naturaleza no humana, tanto si se extiende hasta los límites del inmenso vacío del cosmos como si está profundamente enterrada en lo más recóndito y desconocido del corazón humano, es la forma predominante del Universo. Afirmaría que ese lugar lejos de nosotros y más allá de nuestro entendimiento, al que dedicamos nuestros rezos y también nuestras obras, aquel sobre cuya existencia o no existencia reflexionamos, es absolutamente necesario para la vida y que pereceríamos sin él.

Bill Viola, "En busca del alma de la tecnología", El País, 22.1.2011

Imatge del vídeo Cinc àngeles pel mileni (2001), de Bill Viola.- Kira Perov

Valors.tv (i 13): la tenacitat, amb Lluís Bassat

Valors.tv: la tenacitat, amb Lluís Bassat from RevistaValors on Vimeo.

Valors.tv (12): la confiança, amb Dani Ramírez

Valors.tv: la confiança, amb Dani Ramírez from RevistaValors on Vimeo.

La noia del país del Nord

Si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cer fronterer
Dóna'm records a una noia d'allà
Fa temps jo l'havia estimat

Si hi ets quan hi ha tempestes de neu
Quan el riu gela i l'estiu se'n va
Mira'm si té un jersei prou calent
Que l'abrigui dels crits que fa el vent

Mira'm si els seus cabells són tan llargs
Si fan rius juganers sobre els pits
Mira'm si els seus cabells són tan llargs
Si els duu com sempre els he recordat

No sé si encara em guarda un record
Jo per ella he pregat molt sovint
Tant de nit en la meva foscor
Com de dia en la meva claror

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cel fronterer
Dóna'm records a una noia d'allà
Fa temps que l'havia estimat.

Bob Dylan, "La noia del país del Nord" ("Girl From The North Country" (vídeo), 1963); adapt. Pau Riba, interpretada per Gerard Quintana i Jordi Batiste a Els miralls de de Dylan.

Valors.tv (11): la lentitud, amb Pep Riera

Valors.tv: la lentitud, amb Pep Riera from RevistaValors on Vimeo.

Demà és Sant Agustí

Quan l'home desitja quelcom de més gran, es torna més petit.

Sant Agustí d'Hipona, De Trinitate, IX, 14.
Foto. Fotograma d' El increíble hombre menguante (1957)

Forcades parla de teologia feminista

És un dels èxits a Youtube de Teresa Forcades, a rel de l'edició castellana del seu llibre La teología feminista en la historia (Fragmenta 2011) i aquí us la poso per si no l'heu vist. I si us agrada molt, podeu veure la versió més llarga aquí.

Valors.tv (10): saber escoltar, amb Muriel Casals

Valors.tv: saber escoltar, amb Muriel Casals from RevistaValors on Vimeo.

Autocrítica carinyosa al PSC a rel de Quim Cervera

M'agradaria fer una breu -i carinyosa- rèplica a l'interessant article de  l'amic Quim Cervera al bloc de L'Agulla [aquí] sobre l'"autocrítica" als partits d'esquerra, en especial al PSC, que és el meu. Si de cas (som a l'agost), ho deixo en forma de cinc flashos i quan vulgueu, qui vulgueu, en parlem (Una cervesa amb en Cervera podria ser el títol). El primer que he de dir és que, encara que sigui per fer pensar, per replicar, per assumir el dubte de l'altre, van molt bé les crítiques com la d'en Quim.

1. Autocrítica. El respecte que tinc per l'autocrítica em porta a la desconfiança amb l'abús que se'n fa de la paraula. Sempre demanem autocrítica als altres i a vegades -com és el cas- la fem directament. Crec que l'article hauria de dir-se directament crítica. I, en tot cas (crec que només per això val molt la pena que hi hagi crítiques) el propi PSC en pot fer autocrítica. De fet, això és una de les coses que hem de fer enmig del debat congressual... (si bé no l'única, és la que costa més, ningú fa la seva) No? Del contrari, em recorda els processos comunistes segons els quals l'autocrítica oficial precedia sempre viatges només d'anada a Sibèria.

2. Partit central. Hi ha, en l'argumentació d'en Quim, certa resistència a la pretensió del PSC de ser el partit central de l'esquerra i -diria jo- de ser el partit central del país, a través de la idea de la unitat civil, del consens catalanista i de l'autogovern responsable. Certament, aquest paradigma, avui, és en crisi. Però crec que l'error seria, justament, anar en la línia contrària, en acceptar que el futur del PSC passa per ser 'un partit més' d'un arc parlamentari esmicolat. La vocació del PSC ha de ser tornar a bastir un projecte d'unitat civil (o és que no és en risc?), de refer el consens catalanista i de liderar les aspiracions de l'autogovern responsable. I ha de representar àmplies capes de la societat que volen veure, en aquest projecte, un instrument per avançar. La seva aspiració, doncs, és molt àmplia, molt ambiciosa. Però és per això que es va fundar el PSC, no per fer de club de convençuts sense cap possibilitat de transformar res. La meva autocrítica seria que a vegades som massa 'club', això sí, experts en quasi tot.

3. La tradició del PSC. En Quim situa els orígens el PSC en la Unió Socialista de Catalunya de Manuel Serra i Moret i la unitat amb el PSOE després de la transició. Però això és incorrecte. El PSOE va tenir algunes de les primeres agrupacions a Catalunya, on s'havia fundat la UGT (ho sé jo, que la de Mataró en fou una d'elles). En tot cas, la tradició, els orígens del PSC, tenen a veure precisament amb la pluralitat que pretén aplegar, d'una esquerra àmplia que va més enllà de la tradició socialista i socialdemòcrata, i que dissol les seves fronteres en ribes del llibertarisme, del liberalisme, del federalisme republicà, d'experiències com les de la renovació pedagògica, el cristianisme progressista o el cooperativisme, per posar alguns exemples. Avui, actualitzar la tradició del PSC passa, crec jo, per identificar aquestes noves 'fronteres' diluïdes (vull dir, pas d'entrada més que pas barrat) al gran espai central de progrés. La meva autocrítica és que probablement no hem identificat prou aquests vectors en la societat complexa, líquida i poc estratificada on som ara.

4. La cultura del tripartit. També crec que l'oportunitat de govern d'esquerres a Catalunya ha estat una ocasió perduda per fer una veritable cultura d'esquerres transversal, més enllà dels partits que conformaven el Govern. La meva autocrítica és que ningú s'hi va dedicar pensant, com sempre, que amb les accions de Govern n'hi hauria prou i que la cultura de l'esquerra 'és evident'. L'opinió publicada, descaradament anti-tripartit, ens ha donat una lliçó inesborrable: no és evident. Però, també cal dir-ho, mentre el PSC mantenia una actitud institucional, de lideratge, potser precisament per això els dos altres components tenien molt d'interès en això que ara es diu 'marcar perfil' i que molts interpreten com a fer visible (ridículament visible, sovint) la discrepància interna i la politiqueria.

5. Ser d'esquerres. Diu en Quim que "La teoria que ens han venut des del PSC i del PSOE és que 'primer cal produir, enriquir-nos i després ja repartirem, ja que no es vol repartir misèria'". Em sembla que aquesta prevenció que -sovint- veig en molta gent d'esquerres davant la inequívoca necessitat d'orientar les polítiques econòmiques a la productivitat (i al mercat, mireu Innerarity) i les polítiques socials a la redistribució alimenta més la caricatura de l'esquerra (la que l'aïlla) que no a aquesta voluntat de transformar des de la voluntat de la majoria. És un error no assumir com a propi de l'esquerra el rigor en les polítiques econòmiques i la defensa del mercat, encara que sigui per demanar que es reguli millor (possibilitant un millor mercat) i per exigir, a continuació, que s'estableixi un nivell d'igualtat mínim (i que hem de fer cada cop més digne, més universal) davant el mercat. També el contrari em fa recordar massa amb Sibèria. Ah, i fer-ho progressivament: la tradició socialista és també la que posa èmfasi en pujar el proper graó, no en encaterinar el personal amb el final de l'escala sense pujar cap graó. Aquesta va ser una autocrítica que ja es van fer els socialistes, sobretot entre les dues guerres mundials. No la llencem.

Gràcies, Quim; m'has tret quatre autocrítiques amb l'excusa que et criticava. Amb carinyo, sempre.

Valors.tv (9): El silenci, amb Ivette Nadal

Valors.tv: El silenci, amb Ivette Nadal from RevistaValors on Vimeo.

Jordi de Sant Jordi recitat el 2011

Jordi de Sant Jordi, per gentilesa de Vilaweb i Editorial Barcino i amb el text actualitzat per Carles Duarte, recitat per Roger Mas, Lídia Pujol, Anna Roig, Mariona Segarra i Josep Tero (cantant enlloc de recitant) a Sant Pau del Camp.

Valors.tv (8): L'Alegria, amb Pep Plaza

Valors.tv: L'Alegria, amb Pep Plaza from RevistaValors on Vimeo.

Redescobrir el cos

Un propósito urgente:
redescubrir el cuerpo que omitimos
mientras nos ocupábamos de poseer los otros.

Andrés Neuman, fragment a "(Otros hombres)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.57. Imatge, del bloc Pleasure.

Pells

Avui no és un vídeo, sinó aquesta poderosa imatge d'una peça de Wolfgang Tillmans a la Walker Art Gallery, a Liverpool, en una exposició de 2010. M'agrada molt l'obra d'aquest autor alemany -de la meva edat- afincat a Londres, però, justament aquesta peça, m'ha fet recordar la poètica de l'obra darrera de Josep Mª Codina, de la quan he parlat aquí fa poc, i aquí fa més temps.

Valors.tv (7): El sacrifici, amb Albert Bosch

Valors.tv: El sacrifici, amb Albert Bosch from RevistaValors on Vimeo.

El setè cel

Avui el vídeo és d'una antiga cançó de Jaume Sisa, us deixo la lletra a sota. Aquests dies, encara més a mesura que s'acosti sant Llorenç, molts de vosaltres aprofitareu per mirar el cel, si teniu la sort de ser en algun lloc que permeti la visió de les estrelles. Davant la immensitat del cel ens sentim molt poca cosa. I, alhora, ens sentim també part única i irrepetible d'aquesta totalitat inabastable.

Qui sap, si, a més, ens donarà per pensar quin és el nostre cel, quina la plenitud que desitgem, la que imaginem, inventem, ignorem o engendrem dins del cap. O del cor.

Història certa dels set cels.
Set paradisos màgics i encantats.
Història certa dels set cels.
Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

El primer cel és inventat:
el primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar.

El tercer cel, dins d'un mirall
perfila les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal,
com un oasi verd en un desert estrany.

Del cinquè cel res no se'n sap.
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

Valors.tv (6): la solitud, amb l'Àvia Remei.

Valors.tv: la solitud, amb l'Àvia Remei. from RevistaValors on Vimeo.

Avui és la Mare de Déu d'agost

:

La más profunda verdad del cristianismo se formula a través de un oxymoron jerárquico. Se trata del misterio de una unión audaz de máximos y mínimos; máxima exaltación hiperbólica de María y máxima humilitas. El Magnificat del evangelio de Lucas lo expresa con sublimidad poética.
:

La más humilde de las mujeres, confundida en la anunciación, recatada ante el futuro embarazo, se entrega al misterio del parto y de la natividad, secundada por el prescrito ritual de la purificación. La narración se clausura con su asunción celeste.

:
Eugenio Trías, "Virgen de Agosto", ABC, 22.8.2010
Il·lustració: Nadala de l'Ajuntament de Mataró (2008) amb un dibuix de Manuel Cusachs.
:

Valors.tv (5): L'Autenticitat, amb Albert Triola

Valors.tv: L'Autenticitat, amb Albert Triola from RevistaValors on Vimeo.

Miracle

.........................hasta que un cuerpo roza
el contorno del otro.
Y no hay choque ni eclipse
sino luz y regreso
a la tierra sin orden
donde ocurre el milagro.

Andrés Neuman, fragment de "(Rotación de los cuerpos)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 55

El Míting de la Llibertat - i 3

I avui, l'epíleg. S'ha de sentir.

Valors.tv (4): La resiliència, amb Màrius Serra

La resiliència, amb Màrius Serra from RevistaValors on Vimeo.

El Míting de la Llibertat - 2

Avui, Josep Andreu Abelló, Pep Jai, Joan Colomines, Reventós...

Valors.tv (3): Asha Miró, la generositat

Valors.tv: Asha Miró, la generositat from RevistaValors on Vimeo.

El Míting de la Llibertat - 1

A continuació (seguirà dimecres i divendres) us poso la primera part del documental que féu Josep Mª Forn del Míting de la Llibertat, organitzat pel PSC el 22 de juny de 1976, ara ha fet 35 anys. Va ser al Palau Blaugrana. És antic, sí. Però, de fons, hi surt la línia central del que ha estat i ha de ser el PSC: un partit al servei del poble de Catalunya, un partit d'unitat que troba, en la diversitat, un valor. Vegeu avui Daniel Font, joveníssim, i els finats Mª Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici o el pare Llimona. I molts més...

Valors.tv (2): La quotidianitat, amb Martí Gironell

Valors.tv: La quotidianitat, amb Martí Gironell from RevistaValors on Vimeo.

Hi ha raons sense afecte?

¿Pero existen razones sin afecto,
pureza sin caprichos,
imagen sin temblores?

Andrés Neuman, fragment de "(Tratado de energía)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 50. 
Il·lustració: palau del Marquès de Dues Aigües, detall de la porta, València 2009. 

Jofre Oliveras

M'ha semblat molt interessantel procés que ens proposa el jove artista gironí Jofre Oliveras en aquest vídeo (i alguns altres que té al seu bloc) qui, aprofitant el procés de creació d'una de les seves obres, ens narra el procés que una sèrie de gotes de pintura de diferents pigments, de material divers, produeixen una damunt l'altra. El resultat és el de poder admirar-ho, captar com una simple gota pot crear un grapat de formes, o senzillament captar-les d'una realitat que ignorem i que tan sols l'art, a vegades amb una gota, ens en fa un tast. Ho recordarem: són les formes dels marbres de les cuines, dels magmes dels volcans, dels gelats que es desfan... Potser és aleshores quan apareix la forma amagada del món?

Valors.tv (1): La seriositat, amb Joan Pera

Cada dimarts, dijous i diumenge dels dies que vénen, fins a finals d'agost, reproduiré aquí cada un dels episodis del programa Valors.tv que es va emetre per les televisions associades a Comunicàlia la temporada anterior i que ha estat produïda per la revista Valors. Comencem avui amb Joan Pera, l'actor, que ens parlarà d'un tema aparentment contradictori amb la seva vis còmica: la seriositat.

Valors.tv: La seriositat, amb Joan Pera from RevistaValors on Vimeo.

El testimoni de Marc Vilarassau (i 3)

Tercer i darrer capítol de la sèrie de 3 vídeos en què el jesuïta Marc Vilarassau explica la seva experiència com a malalt de càncer.

El testimoni de Marc Vilarassau (2)

Ve d'ahir.

El testimoni de Marc Vilarassau (1)

Aquest mes d'agost, llevat d'alguna excepció, he preparat una sèrie de vídeos que em semblen interessants. Avui començo una mini-sèrie de 3 en què Marc Vilarassau, jesuïta, explica la seva experiència com a malalt del càncer. Trobar paraules al més complex que ens passa, al més difícil de viure i de digerir, de compartir, és una de les tasques més rellevants de la nostra vida. Vegeu com ho ha fet ell.