El vertigen de les identitats

Èxit policial

:

Ahir deia que no s'ha de baixar la guàrdia, malgrat que els índexs de delinqüència hagin baixat a la ciutat. I que ho veuríem aviat. Estava referint-me a l'operació policial conjunta que fins aquesta tarda no s'ha fet pública relativa a la vigilància en centres d'oci nocturn. Més de trenta actes per tinença i tràfic d'estupefaents, detencions per robatori i algunes identificacions per possessió d'armes. Malgrat tot, els resultats no són tan espectaculars com a l'inici de les operacions policials conjuntes. Diguem que el panorama és molt millor. Però bo i així, com veieu, no es pot fer el ronso si volem reduir al mínim, i mantenir-ho, l'ambient de tranquil·litat a la nit. També he de dir, però, que, a vegades, aquestes accions policials poden tenir mala rebuda, com deu haver passat a Berga. Felicitats, doncs, als efectius i comandaments que ho han fet possible.

:

Més reflexió sobre la violència

:

Parlant dels fets de Berga, i del bullying, i d'això que us he explicat, avui s'han publicat dos articles magnífics, un de Rafael Argullol, a El País, i l'altre d'Antoni Puigverd, a La Vanguardia.

:

Del primer, aquí en teniu un fragment:

• "Cuando despegan los ojos de la pantalla, lo cual a menudo sucede muy poco, el lenguaje que llega a sus oídos también les señala el camino: pocas palabras -y cuanto más reiteradas, mejor- con la suficiente dosis de bronca y zafiedad. Son las que escuchan por todos lados y corroboran que son las "únicas", no sólo porque nadie se atreve a corregirles, sino porque la publicidad las adopta como consignas. ¿Para qué buscar un lenguaje más complejo y que describa mejor la complejidad del mundo si el triunfo social está equiparado al mayor de los simplismos? ¿Para qué la cultura si los adultos acogen y aconsejan la necedad? El aprendiz de matón se siente seguro del camino escogido porque no ve indicio alguno de que las cosas vayan en otra dirección. Poseedor de todos los derechos e ignorante de cualquier deber, se convierte en un maestro del chantaje. Nada es más útil que infundir temor en un mundo en que los padres tienen miedo de los hijos, y los profesores, de los alumnos."

I del segon, aquí teniu un alte fragment (disculpeu la llargada):

• "Es comprensible una reacción de temor y cólera de una población trastornada por el doloroso asesinato de un vecino entrañable. Menos explicable es, en cambio, el acompañamiento que los medios de comunicación realizaron de tal estado de ánimo: subrayando el perfil visceral de éste y contribuyendo a calentarlo; dando por buena la opinión visceral de la ciudadanía y por sospechosa la de los Mossos; y silenciando, finalmente, por activa o por pasiva, los aspectos más confusos del caso. (...) Los hechos de Berga son un síntoma. Lo primero que ponen en evidencia es que también en la Catalunya comarcal, alejada de la colosal y promiscua conurbación barcelonesa, se manifiestan los grandes problemas del presente, a saber: malestar social, pérdida casi irreparable de la cohesión colectiva, choque cultural, inseguridad ciudadana, violencia gratuita, popularización del alcoholismo y drogadicción entre los jóvenes. (...) Son explosiones repentinas de la efervescencia magmática que nuestras sociedades ocultan en su interior. El magma subterráneo tiene muchos ingredientes: la falsa homogeneidad de una sociedad catalana, que, al margen de las idealizaciones políticas, oculta una persistente dualidad; las tensiones culturales que conlleva el fenómeno de la inmigración; la crisis de la familia como primer instrumento de socialización y la impotencia de la institución escolar para hacer frente a los retos que tan cómodamente la sociedad le encarga (no sólo enseñar, sino integrar a los recién llegados e iniciar en los usos sociales básicos a los niños y jóvenes que los padres no saben, no pueden o no quieren educar). En el fondo, estamos hablando de los mismos componentes que se han descrito estos días comentando el no francés: la confusión y el vértigo de las identidades, la pérdida de los patrones culturales, la precariedad económica, el conflicto de civilizaciones... (...) Contra la tentación del populismo, el Estado democrático ha de oponer no una retórica vacía, no buenas intenciones, sino una defensa decidida de la autoridad democrática combinada con con grandes inversiones sociales. El frágil equilibrio de los barrios periféricos (l´Hospitalet) y de las zonas desindustrializadas (Berga) en las que la nueva emigración se instala por razones económicas, puede saltar en mil pedazos si tarda en llegar el cojín amortiguador de las inversiones. (...) Flota, finalmente, en el fondo de los hechos de Berga la chocante visión de una masa juvenil ensimismada en el enorme contenedor de la noche. Una gran parte de nuestra juventud, incluso la que adopta modos alternativos, se aísla en una especie de mundo al revés, especialmente en el fin de semana, con los horarios completamente invertidos. Apenas aparece en los diarios como algo preocupante y, sin embargo, la sociedad no puede permitirse el lujo de mantener sus energías juveniles aparcadas en un limbo. Un limbo de consumo, drogas y alcohol en el que, cuando los adultos duermen, los jóvenes se refugian. Aparentemente diversos, extrañamente gregarios".

Congrés de blocaires

:

:

Una de les coses que no puc fer, i a fe que en tinc ganes, és ser al congrés de blocaires que aquests dies han organitzat a Sant Cugat del Vallès, de la mà, entre d'altres, d'Oriol Iquierdo i la Institució de les Lletres Catalanes. Però ho podem seguir a través del web, de Toni Sala o Biel Mesquida.

:

El PP davant ls reformes estatutàries

:
A propòsit de la recent signatura d'un pacte entre les dues principals forces polítiques valencianes per a la reforma del seu Estatut d'Autonomia, PP i PSPV, crec que queda bastant clar que els auguris catastrofistes davant l'Espanya plural (per cert, no era Aznar qui ho reivindicava el 1996?) no s'estan pas complint. Ni es trenca Espanya, ni es destrossa la Constitució, ni els dirigents territorials del PP comparteixen el que diu el seu cap de files

:
El PP –que governa al País Valencià– i el Partit Socialista han cregut que era necessari i bo reformar l'Estatut d'autonomia i s'han posat d'acord per fer-ho, segons sembla, sense massa problemes i, per descomptat, sense trencar-se les vestidures. L'acord a què han arribat compleix fil per randa les tres condicions que el President del Govern va posar pels canvis estatutaris, és a dir, que la iniciativa partís del parlament autonòmic, que la promposta estigués dins el marc de la Constitució espanyola i, finalment, que comptés amb un ampli suport parlamentari (els dos partits sumen 83 escons del total de 89 que tenen les Corts Valencianes).
:

A ningú se li escapa que la iniciativa del President Camps i del líder opositor Pla entra en contradicció flargant amb la doctrina que fins avui ha tingut Rajoy (i Zaplana, el mut). però Camps no està pas sol al PP en la seva falta de sintonia amb Rajoy, segurament és aquest darrer el que no té sintonia amb el que precatiquen els dirigents territorials del PP: cap d'ells s'ha oposat a les reformes proposades, don el PP governa s'han impulsat reformes estatutàries i, on no governa, participa en los processos de reforma o fins i tot els proposa, com en el cas d'Extremadura.

:

Vegeu, si no, què fa el PP en aquestes comunitats:

• Andalusia: Estan participant en els treballs per la reforma.
• Astúries: Estan participant en els trenalls per la reforma.
• Illes Balears: És el PP el que ho ha impulsat, fins i tot amb peticions criticades per Rajoy com la gestió dels aeroports.
• Canàries: Mentre han estat governant, han imulsat la reforma i ara continuen participant en els treballs per fer-la. També aquí demanen la gestió dles aeroports.
• Castella-Lleó: Ha impulsat la reforma, creant un grup de treball per fer-la.
• Catalunya: Estan participant en els treballs per la reforma
• Extremadura: És el PP el qui ha presentat una moció demanant al Parlament que es reformi l'Estatut.
• Galícia: Fraga ha anunciat aquests dies que impulsarà la reforma de l'Estatut.

Com una bleda...

:

Com una bleda estic de content perquè algú a qui admiro, la poesia del qual, almenys, m'agrada força, em cita al seu blog. Vull dir en Jaume Subirana. Quin honor (i que pretensiós queda dir-ho, aquí...). Evidentment, no pel que dic, sinó pel que copio; em referiexo a la tira d'en Batllori del post d'ahir.