dimarts, de juny 07, 2005

Els cànons amb esprai (*)

grafittis Un moment de la inauguració de la mostra glossada. Foto: Sergio Ruiz.
:
L'art modern, és a dir, el que sorgeix després de l'Edat Mitjana, consisteix en un procés que arrenca la pintura mural i la posa entre marcs. I la perpsectiva és des del "jo". I l'obra és signada. I pretén ser un objectiu en sí mateixa. Diríem que l'exposició que podem veure aquests dies a l'Ateneu de la Caixa Laietana explora un procés similar, i pren com a punt de referència els autors de "grafittis", que els treu el carrer i els posa a l'Ateneu, com si fossin els cors Clavé. Com altres icones modernes, tenen un doble prejudici: per uns són uns "gamberros", per altres són reflex espontani de la joventut i els seus problemes. El primer que caldria, i el discurs de l'exposició no ajuda gaire, és tractar-ho sense prejudicis. Perquè, efectivament, a l'Ateneu no hi ha cap mur, sí moltes pintures (això sí, sense marc, com un conseller sense corbata), alguna escultura i pintures de grans dimensions amb pretensió de mural.
:
Així, aquestes propostes fora de context revelen una varietat i uns projectes propis que valen la pena. Però tot més canònic del que sembla, com intentaré descriure. Destaca, en primer lloc, la varietat de registres entorn les lletres, no el missatge, compte, sinó la lletra com a signe amb vida pròpia, com he vist que fan alguns artistes àrabs amb l'alfabet. En segon lloc, apareix la influència del còmic, o, més aviat, de la caricatura. Diu Félix de Azúa que "la caricatura és la manera dominant d'expressió del segle XX" per exposar "la patètica omnipotència que exhibeix un dels animals més desvalguts del cosmos".
:
La tercera característica que vull ressaltar és el dominant expressionisme neo-romàntic, que quan es calma es veu més, representat per noies ploroses, algun Sant Crist, persones amb angoixa (l'altre "pathos" de la societat tecnològica). I la quarta, per acabar, la sempiterna reflexió del propi artista, sovint objecte de les obres exposades. Firebirth (curiosament, tot són àlies) mostra l'ideal d'autor de "grafitti", amb un díptic impressionant, on hi ha dues realitats separades pel color. Una, el noi d'esquena, nu de dalt, musculós com manen els cànons clàssics i amb un tatoo a les espatlles. A la mà, reposa l'arma, l'esprai a punt de ser usat (o després). L'altra part, és un pla nu, blau, no se sap si ja pintat o per pintar. En tot cas, l'espai, un entorn que ens amenaça i ens allibera i que, només si l'acotem, podem pintar-lo i signar-lo. Aquesta és la llibertat i l'esclavatge de l'home. Aquell gos de Goya en el famós quadre que hi ha al Prado (que tant agrada a Benet XVI), davant la solitud de l'espai enorme, potser tan sols podrà proferir un trist lladruc.
:
perrosemihundido Perro semihundido (1820), Francisco de Goya (Museo del Prado)
_____________________
Publica un comentari a l'entrada