dilluns, de juny 13, 2005

Puigverd | funeral | cap de setmana

Faltava Puigverd
:
Deia que s'havia dit tot del famós manifest no nacionalista i no era cert: faltava Antoni Puigverd. Escriu avui a La Vanguardia: "A mi entender, el manifiesto de los intelectuales críticos con el nacionalismo malgasta demasiada pólvora en el tono. Abusa de cierto simplismo mitinero. (...) Tono y anécdotas al margen, se esbozan en el manifiesto dos ideas que la sociedad catalana debería debatir a fondo. El formidable patrimonio que la lengua castellana significa para Catalunya desde todos los puntos de vista (y que, a mi entender, no debería ser incompatible con la protección de la lengua catalana) (...) La segunda idea que se desprende del manifiesto es el empantanamiento social. (...) Esta virtud ha casi desaparecido: la endogamia es la peor enfermedad catalana."
:
Funeral
:
Aquest matí he estat en una d'aquestes coses que et fan tallar la respiració, el funeral pel noi de 23 anys del que us parlava divendres. Sort dela cerimònia discreta i eficaç, sort del ritual de companyia i comiat, sort que inclou el moment d'expressar el que sents (el plor, el res, la solidaritat, la por). Sort de la gent tan maca que els acompanyarà en aquest tràngol inesborrable, tant als pares, a les germanes, a la nòvia... He pensat que en dies com avui on la mort i l'absència són tan contundents, on, sobretot, l'absència ho és de sentit ("per què?"), ens agermana el silenci com a primera resposta mínimament coherent. El silenci, i també la humilitat de reconèxier que no sabem. Els creients i els agnòstics ens assemblem en això: no sabem. I la segona resposta (a veure si en això també ens assemblem) ha de ser la confiança. Les mans i els petons, les referències al traspàs de l'àmbit físic ("siguis on siguis, sé que ens veurem algun dia", deia una cosina en un missatge llegit dificultosament al final), la recerca d'un àmbit interior de pau acompanyat amb la necessitat de l'abraçada... Tot això és l'anunci d'aquesta confiança (digueu-n'hi com vulgueu), l'única que ens pot salvar.
:
Cap de setmana mogut
:
Déu n'hi do, el cap de setmana. Reallotjament d'un grup de religioses concepcionistes a les que se'ls queia un tros del convent, incendis diversos, altres incidents... I la detenció d'un grup de tres persones, autors de pintades que ens portaven de cap i que, amb discreció, finalment s'han enxampat. Per sort, la queixa de la Unió de Botiguers venia acompanyada d'informació. La informació, avui per avui, és la clau de la seguretat. Ara, hi ha dues claus més, concretament en aquest cas (i així ho vaig demanar a l'anterior Ple): una mica més de discreció i denunciar totes les pintades (després, en les detencions, es poden imputar).
:
Per cert, aquesta entitat es queixava fa pocs dies també del volum de permisos de talls de carrer que es donen a la ciutat. He de dir que la sensibilitat dels sectors més afectats és justament la contrària. En fi, ja passa, això. He fet mirar què diuen les nostres dades respecte el 2004 i ens diuen que s'hi van aixecar 218 actes per ocupació o tall de via pública sense permís, la qual cosa ha motivat la seva sanció, que pot arribar fins a 3.000 €, així com la proposta de retirada del permís de conduir al conductor del vehicle infractor si és aquest qui talla el carrer. Sembla una exageració, però, com bé fan notar els botiguers, aquest abús i les seves nefastes conseqüències originen problemes greus per al comerç i el trànsit, que ja és un bon problema per si sol. Les multes no ho arreglaran del tot, però pels qui tenim una visió menys càndida del món, ajuden una mica.
:
Capgros.com treu avui la notícia de l'acte de dissabte. I al PSC hem penjat el discurs de Joan Antoni Baron. Us el recomano.

8 comentaris:

Sr.Ruso ha dit...

Desconec els mecanismes que té internet per que hagis passat pel meu blog i descobrir que havia fet un link al teu, de totes maneres ho celebro. Passo assíduament per la teva bitàcola, tractes temes que m'interessen i alguns (molts) amb el que comparteixo opinió. Però sobretot m'agrada la coherència dels teus posts i que estan ben redactats, la qual cosa no resulta habitual mentre em dedico a perdrem per internet.

Si et veig pel carrer prometo saludar-te, ja que crec que vivim al mateix barri.

Salut.

Ramon B. ha dit...

Sr. Ruso,
Gràcies per les paraules. M'encurioseix saber què és exactament el que t'agrada i en què coincidim... però si de cas, ja m'ho diràs quan em vegis.
Una abraçada,
RB

Tristany ha dit...

Jo ja ho sé que el castellà és un idioma important, no cal que m'ho digui cap intelectual. Però també sé que ser catalanista/nacionalista no és cap vergonya i molt menys penso demanar perdó per aquest motiu, mes aviat em costaria perdonar-me no ser-ne, em sentiria provincià, vençut.

Ramon B. ha dit...

Benvolgut Tristany de Pinós,

Ningú no ha de demanar perdó pel que pensa. En tot cas, el que pensem (més que el que 'som') és perfectament criticable.

I no ser nacionalista tampoc és ser provincià ni vençut. Senzillament és pensar que la principal idea motriu de les idees no és pas l'anomenat "conflicte nacional" sinó un altre.

No trobes?

Tristany ha dit...

Ramon,
No ho trobo, no. Tot individuu forma part d'una comunitat nacional. Els drets individuals i els nacionals són indestriables.
La "teorica" del socialisme jacobí, principalment el guerrista o bé el filo-pepero (Ibarra, Vazquez, Rosa Diaz, Redondo...)o els sectors pijo-snob dels Carreras, Azúa i cia, presenten el conflicte nacional català com antagònic a la política d'esquerres. Tot això no és altre cosa que una manera vergonyant de defensar el nacionalisme espanyol més ranci.
Es pot fer política social d´esquerres sense poder polític, sense finançament, sense infrastructures, sense plenitut de respecte a la llengua i a la cultura, amb expoli fiscal permanent...?
De veritat creus que es pot parlar d´idees motrius de justicia social quan el colectiu del que forma part l´individuu no es lliure ?. No creus que és un engany interessat?

Ramon B. ha dit...

Benvolgut,
Si els drets individuals són indissociables dels nacionals... aleshores dec poder triar en quina nació estic, no?
En tot cas, el que jo critico del famíós manifest és que se situï en el terreny nacionalista, és a dir, en reprendre que el principal factor polític sigui el nacional. En fi, no és això el que penso, ni el que veig a la meva societat.
I personalment aposto per fer política d'esquerres (amb el que tingui) tant a nivell local, com nacional, com de l'estat i de la UE. I, algun dia, des de l'ONU.

Pedro ha dit...

I desde la via lactea no?

Ramon B. ha dit...

Ostres... no hi havia pensat. Faré la Intergalàctica Socialista.