dilluns, d’abril 02, 2007

Del CCCB a Comte-Sponville

nom El CCCB
:
El País d'ahir va oferir un breu resum de Josep Martí Gómez de les xerrades del cicle sobre el sentit que es feia al Centre de Cutura Contemporània de Barcelona i que us en vaig parlar fa més d'un mes. El cicle ha reunit alguns dels pensadors més importants del moment, al voltant de la recerca del sentit en la bogeria del món actual, consicients que el sentit, produït històricament pel fet religiós, és un fenomen que necessàriament l'ha de transcendir. Creu el cronista que la visió del món oferta pels conferenciants és enormement pessimista.
Ante tanto horror originado por el hombre y tanta desgracia causada por la naturaleza entró en crisis la idea de un Dios bueno y omnipotente; estamos en un tiempo en el que el progreso ciega, atontece, nos impide defender ideas que fueron la gran conquista de los tiempos de la Ilustración. La paradoja del cristianismo es que nos liberó de los ídolos, nos habló de libertad y permitió decir a mucha gente que gracias a Dios era ateo, pero hoy ya son muchos los creyentes a los que en momentos de crisis les gustaría poder exclamar "Dios mío, ¿por qué no me has abandonado?".
En tot cas, insisteix en la necessitat de compartir, creients i increients, un nou espai per al sentit:

Creyentes e increyentes pueden confluir en la solidaridad por las víctimas, en la esperanza, en una religiosidad que abre un plus a la ética, en el convencimiento de que, pese a todo, cualquier tiempo pasado, esos tiempos en los que el individuo se podía adaptar a los cambios porque éstos se producían con lentitud, no fueron tiempos mejores.


nom André Comte-Sponville
:
La reflexió (vegeu també l'article que vaig comentar de González de Cardedal) em coincideix amb la lectura d'un interessant article d'André Comte-Sponville, "Una espiritualitat sense Déu", a la revista Dialogal, del Centre Unseco a Catalunya, en la que aquest pensador ateu reflexiona sobre la dimensió espiritual al marge del fet religiós, donat que "els ateus no tenen menys esperit que els altres", seguint una mica el pensament de Spinoza. Diu també
Som éssers finits oberts a l'infinit, éssers temporals oberts a l'etemitat, éssers relatius oberts a l'absolut. L'esperit és aquesta obertura. L'espiritualitat és el fet de viure-la, d'habitar-la, d'exercir-la.
:
Pels creients, l' espiritualitat sovint és l' experiència d' una trobada amb el Tot Altre, que seria un subjecte, una persona (o tres); en resum, una trobada amb Algú, que seria Déu. Pels ateus, l'experiència espiritual és més aviat la de la fusió en el Tot mateix, que no és un subjecte, ni una persona, ni algú, sinó quelcom, o més aviat el tot del que és (l'ésser, la natura, l'esdevenir). (...) Pels creients, això sovint passa per la pregària, és a dir, per la paraula, encara que sigui interior. Pels ateus, té més aviat a veure amb la meditació i el silenci. Pels creients, és una trabada d'amor compartit, o que es pretén que ho sigui. Pels ateus, és més aviat una experiència de pau, d'eternitat, de simplicitat, de plenitud, de serenitat.
:
Això no impedeix que creients i no creients es retrobin de tant en tant, especialment en el cim de la vida espiritual. L'absolut no pertany a ningú, i tots els cims s' assemblen. (...) Això pot viure's en totes les experiències místiques, amb o sense Déu. Spinoza escriu: "Sentim i experimentem que som etems". No que ho serem, després de la mort, sinó que ho som, aquí i ara. Això ho trobem en totes les grans espiritualitats, religioses o no. També és la lliçó de Nagarjuna, a Orient: "Mentre distingeixis entre el nirvana i el samsara, ets al samsara". Mentre distingeixis entre l' eternitat i el temps, ets en el temps. Mentre distingeixis entre la salvació i la teva vida tal com és, ets en la teva vida tal com és. En resum, la saviesa no és una altra vida; és la veritat d'aquesta. Ja som al Regne: l' etemitat és ara.
Bé. Tant de bo que molts creients ho visquessin també així.
:
Publica un comentari a l'entrada