Milà fa diana | Bonhoeffer

Milà fa diana

:
Aquest matí he llegit un magnífic article de El País i que en Miquel Iceta ha fet bé de recomanar amb entusiasme en un post. En ell dóna algunes claus respecte a les possibles causes de l'abstenció a les passades eleccions al Parlament de Catalunya, en una perpectiva més estructural, i proposa la reactivació de polítiques d'atenció política prioritària als temes que més preocupen els ciutadans (l'estabilitat de l'ocupació, l'accés a l'habitatge, la qualitat urbana als barris, etc...). Com deia en Miquel, imprescindible. Gràcies, Salvador.

:

Recordant Bonhoeffer

:

Demà dimecres dia 17 (avui pels lectors matinals) se celebra a Barcelona l'acte commemoratiu del centenari del teòleg luterà Dietrich Bonhoeffer, que fou pastor evangèlic a la Ciutat Comtal prèvia a la República i que després fou assassinat pel règim nazi. Les aportacions d'aquest teòleg protestant han influït el pensament cristià (també catòlic) del segle XX. Bonhoeffer recomanava, entre d'altres coses, "viure com si Déu no exisitís", recollint una frase de Sant Ignasi de Loiola, el crit de Jesús "Eli, eli..." i l'experiència cristiana de ser forts en la feblesa, de no refiar-se de la salvació final, de compartir amb la humanitat el seu goig i el seu sofriment.

:

Naím i el delicte organitzat

Moisés Naím (foto: Bernardo Pérez)
:

Ahir, el darrer llibre del director dela prestigiosa revista Foreign Policy (no sé si encara es publica l'edició espanyola, però és una magnífica revista), Ilícito, de recent edició a Espanya, va ser notícia a El País per partida doble. El veneçolà Moisés Naím, que havia estat ministre de Foment a aquell país, és entrevistat al suplement Domingo i el seu llibre és ressenyat per Guillermo de la Dehesa al suplement Negocios. Probablement és una descoordinació, però jo crec que és una meravellosa coincidència.
:

Naím posa èmfasi en dues caracterísiques respecte a la presència de fortes xarxes de delicte a nivell internacional (drogues, falsificacions, armes, tràfic de persones, d'òrgans, de residus, d'articles de valor). Una, el creixement espectacular dels negocis il·lícits els darrers anys, aprofitant l'obertura dels mercats i la globalització de les comunicacions, de manera que ja representen un 10% del comerç mundial. Dues, la invisibilitat d'aquest fenomen gràcies a la importència del poder polític davant d'ell: corrupció de polítics, funcionaris i policies (en alguns països el seu volum de negoci supera els pressupostos de l'Estat), mancança de plans i institucions internacionals que hi facin front, imbricació en altres negocis nets i fins i tot filantròpics, etc. Jaume Curbet, com ja vaig explicar un dia, ja ha fet a casa nostra algun advertiment al respecte, insistint en la localització d'aquest fenomen en societats com la nostra, i no tan sols en l'espai global (tot espai global s'acaba localitzant), en forma de crims. Com sempre, les víctimes també acostumen a ser els més febles.
:

Aquest és un dels reptes més importants de la política i de la seguretat mundials. M'atreveixo a dir que al mateix nivell dels fenomens que, al contrari d'aquest, justament la visibilitat és un dels seus factors d'èxit. Parlo del terrorisme. Per cert, com recordava també a El País André Glucksmann divendres passat, les vícitimes del terrorisme (ell ho exemplificava en l'islamista) tampoc no són els poderosos, no tan sols els "occidentals" sinó, especialment, les persones a les que diuen voler alliberar o per les quals diuen lluitar (líbrame de mis amigos...). En el cas d'Al Qaeda, milers d'àrabs.

:

Visca el PP | La por i el perdó

Visca el PP
:

El PP de Navarra (o UPN, la seva marca electoral a la comunitat foral), amb el seu President autonòmic al capdavant, i el de Santander, crec, que, junt amb altres militants i simpatitzants del partit de Rajoy van fer el que creien que havien de fer: posar-se al costat de les víctimes del terrorisme, siguin quines siguin, condemnant l'atemptat de Barajas i reclamar a Eta el cessament de la violència per sempre, sumant-se a les manifestacions d'ahir. I també la llibertat, és clar, no és pas la pau dels cementiris la que volem els demòcrates. Els demòcrates, sí, aquells que coneixem les nostres diferències i les exposem en públic, aquells que, justament per considerar-nos iguals i respectables, tractem amb poc respecte les idees, que ens passem el dia rebatent i debatent, i molt les persones. I que, això sí, quan algú atempta contra el marc que fa possible tot això, ens unim com un sol home. Les esquerres i les dretes, els nacionalistes i els federalistes, tot quisqui. Per sort per tots nosaltres, hi a gent sensata al PP. De dretes, adversaris contra els que debatrem apassionadament i intentarem guanyar a les urnes, però amb els que compartim unes febles regles del joc que defensarem amb les dents. (Foto: Efe / Juan Carlos Hidalgo, vista general de la manifestació ahir quan va arribar a la plaça de Cibeles).

:
La por i el perdó
:
Javier Cercas
:

Dels molts articles, i tots atinats, sobre aquest tema de l'atemptat que he pogut llegir a la premsa d'avui, n'hi ha hagut un que m'ha impactat. És la crònica que fa Javier Cercas a El País semanal sobre com va viure ell les primeres impressions de la notícia, el passat dia 30, quan anava a veure la pel·lícula Babel (que encara no he vit, però que en tinc moltes ganes). I en fa un paral·lelisme inquietant. I acaba així:

Me importa un rábano por qué ETA ha roto su tregua. Me importa un rábano si el Gobierno ha hecho bien o mal negociando con ETA. Me importa un rábano si el proceso de paz debe continuar o no. Me importa un rábano lo que digan Zapatero y Rajoy y Otegi. Lo único que me importa es el miedo que han vuelto a meternos dentro, el peor pánico imaginable, el más feroz, avasallador y anonadante. Pero lo que sobre todo me importa es que esos cabrones se pudran para siempre en el infierno. Y que sean sus hijos, si es que alguna vez son capaces y la compasión y el miedo les alcanzan, quienes acaben por fin perdonándoles.

:

'Polònia' i la crisi de referents

:

M'ha fet gràcia el recent post de Manuel Mas perquè, aquest exemple, el de les conseqüències respecte a la democràcia que té la sàtira política, a propòsit de Polònia, l'he fet servir un parell de vegades, insinuant-lo, a l'hora d'explicar la política municipal sobre civisme. Concretament, el poso d'exemple per il·lustrar la crisi de referents que, junt a la crisi de la idea d'autoritat, reclamen unes noves bases per a l'autoritat democràtica (front a l'autoritarisme de la dreta que vam conèixer a aquest país durant massa anys).

:

L'he fet servir un parell de vegades i ningú no ha entrar a trapo. La meva tesi, resumida, és: vivim en una època de crisi dels referents, és a dir, d'aquelles persones qe esdevenen punts de referència (en positiu o en negatiu) respecte als quals articulem la transmissió de la tradició, dels valors, del coneixement (també l'emocional), el guiatge i el mestratge, el respecte, etcètera. Un dels exemples és aquest magnífic programa de TV3 (confesso que habitualment em fa riure molt), el qual s'inscriu en la sana pràctica democràtica d ela relativització del poder i de mostrar la seva faceta polièdrica i sovint hipòcrita. També contribuexi, segurament, a fer més popular, més digerible, una informació política sovint pensada per entesos. Fins aquí, molt bé. Però que té uns efectes secundaris que cal tenir presents. En detecto un parell, almenys. Un, que ens acabem pensant que la política (i no tan sols la política) és sempre cosa de fer riure, que tot gira al voltant de la part més frívola i interessada, que és la que és més senzill d'enriure's-en. I l'altre, que, donat que s'han traspassat ja força límits fins fa pocs anys impensables (la monarquia, el Papa, el terrorisme...), que tot, absolutament tot, és vàlid per riure's-en. Aquest és el motiu que ha portat a Manuel Mas a expressar en públic els seus dubtes. Segurament hi haurà qui sospiti que una persona que es dedica a la política expressi els seus dubtes justament d'un programa de sàtira política, però aquest és el meu únic "però".

:

La televisió ens mostra cada dia exemples similars. Les interioritats de qualsevol persona i de qualsevol família poden veure's airejades sense cap mena de pudor, trobem normal la comercialització del cos i de les relacions personals a través dels mass media. Per entendre'ns, hem passat de seguir el model de models i princeses (model Hola) a veure'ls-hi les calces, les infidelitats, les febleses que convertim en riota. I no ens hem quedat en aquest nivell, ara s'ha democratitzat el fet de ser famós (model Tomate). Seguraent el primer model era encarcarat i antic. El segon model és més divertit, sí (la diversió, el gran objectiu), però també és molt més denigrant per la integritat personal. També aquí a democràcia ha de saber acordar uns nous límits. I segurament aquesta és la tasca pendent que genera els dubtes que l'il·lustre blocaire expressava.

:

El que deia. Cal fer èmfasi en la fragilitat del poder (ep, de tot el poder, no tan sols del democràtic, no siguem enzes); sí, i és bo l'humor, especialment el que ens fa riure de nosaltres mateixos. Però encara és més urgent refer la cultura del respecte a la integritat personal, reinventar potser els mites moderns (i els tabús moderns... o algú es pensa que podem viure sense tòtems i tabús?) i cercar en els altres les virtuts que ens agradaria tenir (encara que sigui assenyalant els defectes) i que, òbviament (l'humor també ens n'ha fet adonar) no tenim. O algú es pensa que podem viure sense ídols?

:

El PP i les famílies | Més aparcament

Al PP li importen un rave les famílies
:

Seguint amb aquest mini cicle descriptiu del PP de Mataró, amb qui el candidat de CiU frisa per pactar (ja ho dèiem), avui ofereixo una altra mostra relativa al Ple d'ahir, que en dóna per unes quantes. Per exemple, el meu company Oriol Batista va donar compte del Pla per a la Infància i les Famílies que ha aprovat la Junta de Govern Local (òrgan on també hi ha el PP i en el que es va abstenir), un important impuls a les polítiques municipals d'atenció als nous fenòmens que viuen les famílies i a la necessitat de donar suport a les estructures familiars i als infants.

:

Al torn de paraules dels grups, només el portaveu del PP (i candidat) va obrir la boca. I va ser per demanar vagament algunes ajudes més, algun increment pressupostari.... això sí, amb els discurs demagògic de les famílies que ens acostuma a fer la dreta (ja sabeu: molts discursos i pocs recursos). Batista va tenir una resposta brillant (a més d'indicar una per una on hi havia la resposta a les inquietuds del portaveu conservador): "Segurament podríem haver parlat i incorporat alguna de les seves propostes si en el període de consulta als grups municipals haguéssim rebut una sola proposta", va dir, " i no en vam rebre cap, tampoc de vostès". Touché.

:

Potser que treballessin més enlloc de tanta xerrameca buida. I més en un tema tan sensible com l'ajut a les famílies que, si no ha rebut cap esmena ni proposta del PP deu ser perquè els deu importar un rave. Foto: capgros.com.

:

3000 places d'aparcament en tres anys

:
César Fernàndez i el regidor Fermí Manchado, gerent i president de Gintra durant la roda de premsa d'ahir. Foto: Romuald Gallofé (capgros.com).
:

Avui publica El Punt que en els propers 3 anys l'Ajuntament projecta la construcció de tres mil noves places d'aparcament. I respon al fet que ahir es presentés l'avantrojecte d'un aparcament al Parc del Palau, a Mataró, un barri que veurà reduït notablement el dèficit de places d'aparcament. I que s'anunciés l'inici de les obres de l'aparcament del carrer Terrassa, prop del barri de Cirera, al costat del nou Poliesportiu que és a punt d'obrir.

El PP contra les residents | El PP vol urbanitzar les Cinc Sénies

El PP vol fer fora les residents
:

Davant una situació com la que es viu de fa anys en un bloc d'habitatges de Mataró, on hi conviuen una residència de gent gran i veïns de manera que aquests darrers han manifestat les seves queixes, es pot actuar de dues maneres. O bé per resoldre els problemes o bé per atiar el foc (com explica molt bé l'editorial de capgros.com d'avui). La primera és la via lenta (enmig de resolucions judicials que emparen l'activitat), difícil, que no satisfà mai ningú ...però que cerca una solució viable pels dos drets que entren en col·lisió. La segona és la fàcil, la que busca un rendiment polític de vol gallinaci, la que confon les usuàries d'aquest centre amb els ocupes ...i la que vol portar a que la Policia Local les hagi de desallotjar. Aquesta darrera via és la que ha optat el PP a qui la cobdícia pel vot fàcil pot portar-li a endur-se pel davant a persones indefenses, si cal. Aquests són els escrúpols de la dreta que tenim a Mataró, senyors, amb la que el nou candidat de CiU vol pactar "per treure els socialistes", com ha dit. Els socialistes i les residents. (Foto: Sergio Ruíz, capgros.com)

:

El PP vol urbanitzar les Cinc Sénies

:
Rafa Liñán.
:
L'altra conclusió que trec de les inciatives que el PP porta avui al Ple és que no sap com amagar que, en realitat, vol urbanitzar les Cinc Sénies, un espai de Mataró protegit ara fins i tot pel Pla del Sistema Costaner i que, entre d'altres coses, la seva no urbanització ha permès que el conjunt de la ciutat hagi pogut refer el seu teixit urbà. Vegeu el treball que va fer el blocaire mataroní Rafa Liñán). El PP, ja sabeu, declarava com a urbanitzable tot el sól no programat a través de la seva nefasta Llei del Sòl, l'aplicació de la qual ha coincidit amb dos fenòmens: l'encariment més fort que mai dels habitatges i l'aparició de nous fenòmens de corrupció en alguns municipis, la majoria d'ells governats pel PP, per cert.

:

Per què dic que volen urbanitzar les Cinc Sénies? Només juntant un parell de dades... Una, perquè abans no se n'amagaven. Dues, perquè (en aquest mandat) el seu antic cap, l'exdiputat Joan López, va dir a Televisió de Mataró, exactament, que "el PP urbanitzaria tot l'espai que hi ha des de la variant fins al mar", i les Cins Sénies són en aquesta àrea, com podeu comprovar al plànol. I, tres, perquè la proposta "estrella" del PP sembla que és la revisió del Pla General d'Ordenació Urbana. Els plans generals es canvien previ a un canvi estratègic que cal definir, no perquè sí. I si es tracta de modificacions puntuals, això ara ja s'està fent, a través d'un fil conductor que ja s'ha presentat i discutit a l'abast. Aleshores veuríem què cal fer, com, a qui hauria de beneficiar aquest canvi, etc... Ells, els objectius d'un nou Pla General els del PP no els han definit, no han dit exactament per quina raó. No cal. Oi que ens entenem?

:

Mataró crea llocs de treball *

:
Font: Observatori del Mercat de Treball, Ajuntament de Mataró, 2006.
:

Tenir feina és molt important per a la qualitat de vida de les persones. Actualment, Mataró gaudeix del més alt nombre de persones ocupades, creix cada any el nombre de nous contractes i cada mes redueix les xifres de persones a l’atur.

:
La bona situació econòmica del país hi ajuda, amb el Govern espanyol aplicant una política de rigor i el Govern català impulsant un Acord de Competitivitat. L’Ajuntament de Mataró, que també ha pactat amb les forces polítiques i socials el seu desenvolupament estratègic, també ha impulsat un seguit de polítiques orientades a la creació de nous llocs de treball. Com?

:
D’una banda, ajudant a la innovació i la formació del nostre teixit productiu, com hem vist en la recent Fira Innovàtic, la creació de noves empreses en sectors emergents i també incidint en el sector dels serveis, en una ciutat com la nostra, ben dotada de comerç i desplegant un programa de promoció turística. Mataró ha vist néixer un milió de metres quadrats nous de noves zones industrials, que han permès esponjar la ciutat i dignificar-la. Ara cal assessorar bé aquestes empreses, i potenciar-les.

:
Per als socialistes, aquest increment de l’ocupació ha d’anar acompanyat de mesures que el consolidin. Per exemple: ens cal treballadors i treballadores més preparats, més propensos a la innovació i a emprendre, amb un ambient que hi ajudi. El TecnoCampus, però també el conjunt de serveis de tota mena que presta la ciutat, van en aquesta direcció. En aquest sentit, també hem promogut la reconversió de zones industrials encara no urbanitzades, com el Sorrall o el Rengle, en zones mixtes perquè hi visquin la natura, l’oci, la vida diària i l’activitat empresarial d’alt valor.

:
I per últim, de nou, cal aprofitar el canvi en infraestructures que viu el nostre entorn. La millora del transport ferroviari, amb una línia orbital projectada que ens portarà al conjunt de la regió metropolitana en pocs minuts. O l’AVE. O les carreteres que falten, o la millora de les comunicacions amb els aeroports del Prat i de Girona.... Tenim força oportunitats.
:
* Article a la revista mésmataró (desembre 2006) com a Portaveu del Grup Municipal Socialista.

:

La innocència | El conill de Rajoy

La innocència
:
Diu avui Jaume Sisa a El País: "Tenía 26 o 27 y era inocente, mientras que ahora estoy estudiando para volver a serlo". Foto: Mercel·lí Sàenz.

:
El conill de Rajoy
:

Com recordava avui Enric Sopena a ElPlural.com, l'aleshores ministre Mariano Rajoy va qualificar com a “el último conejo que se ha sacado el señor Zapatero de su chistera” l'oferta que aquest va fer, des de l'oposició, per un pacte d'estat contra el terrorisme, poc després de l'assassinat d'Ernest Lluch.

:

El primer que cal dir és que el Pacte, que es va signar poc després de l'exabrupte de Rajoy, ha estat un molt bon instrument, malgrat les seves mancances i limitacions (una d'elles, que no hagi estat ampliat a les altres forces democràtiques). Eta, també malgrat tot, ha estat més debilitada que mai, el seu entorn ha deixat de finançar-se amb fons públics, l'honor de les víctimes restituït, els ciutadans bascos més emparats en l'exercici de les seves llibertats... I, això sí, fins que van canviar els papers entre Zapatero i Rajoy (malgrat els compromisos d'investidura del socialista), amb una gran unitat d'acció entre les dues principals forces polítiques, talment com ho havia estat en l'anterior treva i el seu fracàs, en temps d'Aznar. Vaig defensar aleshores el Pacte per les Llibertats i encara crec que ha estat un dels millors instruments polítics en la lluita antiterrorista. (Foto: http://www.elsemanaldigital.com)

:

Però el 2000 no és el 2006, com deia ahir la Vicepresidenta Fernández de la Vega. Entre d'altres coses, gràcies al propi Pacte i, si voleu, gràcies també a l'acció policial i política contra la banda dels governs d'Aznar. De manera que aquest nou horitzó precisa de nous instruments polítics que, sense negar els anteriors, facin alguna cosa més. Per exemple: que reforcin l'Estat de Dret davant la banda i les seves activitats (molt bé les detencions d'avui a França), que ampliïn el front polític del cantó dels demòcrates, que siguin determinants en prendre la iniciativa política per la finalització de l'activitat armada d'Eta (vegeu l'inclassificable comunicat d'avui), etcètera... I amb discreció. Serà possible amb el Rajoy que ha mostrat una gran visió política amb "los hilillos" del Presitige o amb "el conejo y la chistera" amb el Pacte Antiterrorista?

:

5 coses que probablement no saps de mi

L'amic i diputat Jordi Pedret m'envia un meme (una xorrada que és la manera més divertida i ràpida de fer xarxa), aquesta vegada consistent en relatar 5 coses que probablement no saps de mi. Com que totes les explicables ja les dec haver dit al bloc (tot això que m'estalvio de psiquiatre) i ara no estic prou alliberat per narrar les inconfessables, he tingut una mica de feina i em surten una mica avorridetes. Però aquí van:

:

1. El primer article, als 10 anys.

:

Ja sabeu que m'agrada escriure, sempre m'ha agradat. Amb un parell de trucs i amb certa pràctica, així com a còpia de llegir, aconsegueixo enredar una mica el personal i es pensen que en sé. Això ja ho feia de be petit. De manera que, als 10 anys, en Josep Mª Torrent (un periodista que va ser cap de política de l'Avui, director de la revista Mataró escrit i cap dels informatius de TV3), que treballava al desaparegut i mític setamanari El Maresme, i que no sé ben bé quina relació tenia amb alguna monitora del Grup d'Esplai Garbí, em va demanar que fes un article. No sé massa per què, però devia ser la primera persona que vaig enredar. Em sembla que li vaig fer manuscrit i va venir a casa a buscar-m'ho. Va sortir el 1979, al número 82, i aquí teniu el text. Còpia cedida per la Coral Mas; gràcies.

:

2. Vaig fundar el Grup d'Esplai Garbí

:

:

Com a nen, usuari, vull dir. És el centre del que us parlava a sobre, que,a sl seus inicis, era a l'Escola Pia de Santa Anna, de la que també n'era alumne. Devia tenir 7 anys, i hi vaig anar amb un noi, l'Ignasi, que encara és amic meu (ens vam veure fa uns dies fent reis...). Hi vaig estar molts anys, va ser una gran experiència i, en general, ho recordo tot molt positivament (no sé si tant els que em van aguantar...). Es dóna la circumstància que aquest fet deu ser hereditari. I amb molt de gust. Bé, abans d'El Maresme, es veu que també escrivia al butlletí. Aquí teniu el conte, amb una còpia cedida per Quim Fernàndez (que en va ser monitor; ara ho és son fill ...ja dic que s'hereta). Com a curiositat, comprovareu que sempre m'ha interessat saber dón vénen els nens...

:

3. M'agrada dibuixar

:

:

Seguint amb aquest retorn a la infantesa (ja dic que el bloc estalvia psiquiatre...), també als 10 anys vaig fer aquest dibuix a l'il·lustrador Manuel Cuyàs i Duran, traspassat no fa pas gaire. Jo no recordava res d'aquesta caricatura però, fa poc, l'historiador mataroní Manuel Cusachs em va enviar una còpia d'aquest dibuix que diu que "va sortir publicat a la revista Bruguelandia, de la que no sé la data si bé calculo que devia ser pels anys 80, on hi ha una extensa entrevista amb el senyor Manuel Cuyàs on hi surt la teva obra de quan tenies 10 anyets". Bé, m'agrada dubuixar, vaig fer classes a casa del Sr. Jaume Arenas fins que es va morir, vaig estar després un temps amb Guerau Calàbia, però ara toit just arribo a fer alguna caricatura quan m'avorreixo en alguna reunió. Com fa poc em va dir el fill de Cuyàs, el periodista, Mingote deia que els nens saben dibuixar molt bé fins que n'aprenen. Deu ser això.

:

4. He estat a quatre dels cinc continents

:

:

Només em falta Oceania. Però, especialment quan era més jove, havia recorregut bona part del món amb viatges de baix cost (i sense internet ni les companyes de baix cost!) i sota el mestratge d'un gran amic meu que es diu Quim (i que ell no para de viatjar, cada vegada més barat). Tinc anècdotes per un tubo (per un youtube!), però la meva família diu que sóc un plasta perquè les he explicat mil vegades. O sigui que me les estalvio. (La foto és del 2003 a Venècia, poc després de Corpus i de les eleccions municipals, feta per en Marc).

:

5. Fumo 2 purets diaris

:

:

Forma part del meu ritual, si dino a casa (he renunciat a fer-ho fora) cosa que, per incompatibilitat horària, acostumo a fer sol des de fa anys. Llegeixo el diari, escolto la tele, prenc dues tasses de cafè, fumo dos purets d'aquests petitons i gairebé sempre enllesteixo uns encreuats (els fàcils). El meu cervell està motivadíssim per enfrontar les tardes i els vespres.

:

Passa-ho

:

Les cinc víctimes a les que passo aquest meme (no cal que sigui tan llarg...) són Poderoso Caballero, Roland Ledo, Pedro, Encarna Siles i Maribel Fàbregas.

:

Youtube 'per un tubo'

Ahir parlàvem dels narcoblocs i de l'ús del youtube per part de bandes criminals mexicanes. Avui, repassant la premsa, em trobo amb dues notícies relatives a aquest fenomen. Una, al suplement "Negocios" d' El País, on es parla de l'experiència de penjar el currículum a aquest web per buscar feina, un fet que pretén mostrar les habilitats (a la foto, Aleksey Vayner, un dels que ho fan). Al flickr hi ha algun precedent, i s'atribueix al fenomen web 2.0 o internet.2, una manera de denominar la tendència actual dels internautes a passar d'espectadors a actors actius de la xarxa.

:

De fet, el 2006 la revista Time ha atorgat el títol de personatge de l'any a tu, "you" diu amb lletres damunt una pantalla d'ordinador. Aquest fet i d'altres del fenomen youtube són també comentats avui en un ampli reportatge al suplement "Vivir" de La Vanguardia. Tots dos diaris, als seus suplements dominicals de fa una setmana (Magazine i EPS, 31.12.2006) feien esment al youtube com un dels protagonistes de l'any, tant per l'adquisició del web per part del gegant Google (que és també l'amo d'aquest bloc des de quals els escric, de fet), amb un cost de 1650 milions de dòlars, així com del seu creiexement i ús (65 mil noves entradies diàries i 24 milions de decàrregues el 2006).

:

Aigua a Kènia | Narcoblocs

Aigua a Kènia
:

Un reportatge a El País d'abans d'ahir, de Lila López Gil, parlava de la ingent tasca d'aquest home de la foto, el missioner italià Giuseppe Argese, que ha aconseguit construir preses de forma quasi artesanal i un sistema d'extracció i conducció de l'aigua que ha permès que aquest bé tan preuat arribi a moltíssimes persones que, si no, s'haurien mort. Així de clar. Ha fet una feina de formigueta, d'anys i panys, irradiant empenta i ganes de no resignar-se davant les circumstàncies adverses.

:

Això és l'Església, senyors. La que dóna de beure a qui té set i fa ressuscitar els que ja donàvem per morts. La que és catòlica etimològicament, és a dir, oberta i estesa per tot el món. Això són els Reis.
:
Narcoblocs
:
Llegeixo a El Periódico una crònica esfereïdora sobre l'ús de la xarxa, concretament dels blocs i del youtube, per acollir baralles entre bandes rivals de narcotaficants mexicans, fet que ja ha costat una vida. En aquesta foto Lucio Vázquez Castro, membre d'un dels càrtels més actius als narcoblocs, el de Sinaloa, és arrestat el 21 de desembre, a Sonora (Mèxic). També té aquesta cara, el món bloc, la xarxa. Foto: Efe / Bárbara Vázquez.

:
Aficionats al notari
:

CiU ha hagut d'acudir al notari, novament, per repartir-se els càrrecs que puguin assolir després de les elecicons municipals a Tarragona, donat que uns i altres (Unió i Convergència) desconfien fins i tot entre ells. La lluita pel poder és tan acarnissada que s'estan venent la pell de l'ós abans de caçar-lo. El sector del notariat té un auge notable després que Artur Mas hagués de recórrer a ell per treure's la imatge de desconfiança ...i encara li vam agafar més. Hi ha un petit detall que se'ls escapa: primer haurien de guanyar les eleccions (no és el notari, és la gent qui decideix el govern dels ciutadans). I en Pep-Fèlix Ballesteros els ho està posant molt difícil.

:

Més agents | Reis | Móra aposta pel PP

Més agents, més seguretat
:

Aquest matí, amb l'Alcalde i el regidor Fermí Manchado, junt amb els comandaments de la Policia Local de Mataró, hem presentat els 8 nous agents del cos municipal amb que comença a desenvolupar-se el Pla Estratègic de la Policia Local, que vam aprovar fa uns mesos, i que g¡ha de dotar la ciutat de 46 agents més al carrer el 2013. També hem presentat la renovació dels vehicles policials. Aquest conjunt de recursos, junt amb les millores tecnològiques que presentarem d'aquí un temps, permetran una millor dotació i, per tant, representaran l'ampliació de la capacitat de la Policia Local per assolir noves fites en la reducció dels accidents i dels delictes, com ja s'ha vist durant aquests darrers anys. Tots els nous agents aniran a reforçar la Policia de Barri, de manera que incrementem el grau de cobertura a índexs molt superiors, i la presència dels agents als barris es vegi notablement millorada. (Foto: Romuald Gallofré / capgros.com).

:

I avui, Reis

:

Avui també és un dia especial per la Policia Local, que està mobilitzada en el pla de seguretat per la Cavalcada de Reis, un dels esdeveniments més populars de la ciutat (es calcula una moguda de setanta mil persones) i que, per tercera vegada (la segona, oficialment), fa servir un pla específic de protecció que mobilitza un munt de serveis municipals i no municipals i de voluntaris de diferents procedències.

:

Móra aposta pel PP

:
Mora i Mojedano ja són socis.
:

Avui hem sabut que el candidat de CiU ha recollit l'oferta (quant de teatre... tots ja ho sabíem) que li havia fet ahir mateix el PP per fer un front comú i assolir l'alcaldia de Mataró amb els mutus suports. No sabem massa per fer què, però sí que sabem que volen treure el PSC i ICV del Govern. Ja acostuma a passar que alguns no parlin mai del seu programa, de fet, no deu ser rellevant. L'anunci contradiu unes declaracions anteriors, el passat setembre (abans de les autonòmiques, doncs), en les que Móra havia exclòs el PP i que ja aleshores molts vam dubtar. De fet, es podria donar el cas que Móra errés en els càlculs i, malgrat que la suma fos possible, hagués de fer Alcalde enl candidat popular. No seria cap contradicció: Ho van fer dues (dues!!) vegades amb Aznar i Duran Lleida ja demana de fer-ho amb Rajoy així que puguin.

:

(Algú ens pregunta si estem nerviosos, com el PP i alguns de CiU diuen de nosaltres... la veritat és que amb coses com aquestes estem molt divertits).

:

En fi, gràcies a la sinceritat de Móra tornem a la política clara i catalana: les dretes i les esquerres i així tots ens entenem. Votant-lo a ell farem que el PP governi a la ciutat.

:

Mataró i la pressió fiscal | Fer el sant

Mataró i la pressió fiscal

:
Plaça Granollers, de Mataró (detall). Foto: djkubik
:

Al diari La Gaceta de los Negocios, el passat dijous 21 de desembre, va aparèixer un suplement que es diu Gestión Pública, on hi ha un extens reportatge sobre els 500 municipis amb major pressió fiscal d'Espanya. Mataró és al 211 (amb dades padronals de fa uns anys, ara estic segur que tenim una pressió menor). Dels que precedeixen Mataró, del rànquing elaborat pel catedràtic de la Universitat de Màlaga Rafael Carrasco i dos professors de la Universitat de Granada, surten 24 capitals de província i 43 municipis de la de Barcelona. Aquestes dades es corresponen amb la impressió que tenim des de fa uns anys i amb les dades que l'Ajuntament de Mataró va publicant, segons les quals la pressió fiscal dels tributs locals es situa any rera any per sota de la inflació.

:

I això, contra el que es pot pensar, no s'ha fet a costa dels ingressos municipals, que, per cert, han viscut anys també d'increments molt per damunt de la inflació (compte: el debat fiscal s'ha d'acompanyar sempre sobre el debat polític de priorització de la despesa). Com pot ser que pugin els ingressos si baixen els tributs? D'una banda, amb l'ampliació de la base fiscal, tant pel creixement de la base imposable (hi ha més habitatges, més contribuents, més cotxes, més riquesa) com per la inspecció tributària, instrument indispensable contra el frau. I de l'altra, especialment des de l'arribada de Zapatero, per la compensació efectuada als municipis per l'aplicació de la darrera Llei de Finançament Local, un atac d'Aznar als municipis, compensació promesa però mai feta per aquell Govern.

:

Per cert, no he comptat quants, però en els 210 que van abans que Mataró hi ha moltíssims ajuntaments governats pel PP, ja sabeu, el partit que puja impostos quan diu que els baixa.

:

Fer el sant

:

:

El dia 1 vaig felicitar el sant al periodista Manuel Cuyàs, el qual em va respondre amb una breu reflexió que avui exposa a la seva columna a El Punt i que comparteixo plenament. Crec que, de totes totes, és molt millor celebrar el sants que els aniversaris. Cuyàs argumenta que és molt més senzill de recordar, i té raó. Permet, a més, felicitar persones que segur tenim una mica lluny i que, òbviament, no en recordarem l'aniversari.

:

Contra aquesta tesi, cada vegada sento el mateix argument: que això dels sants és una convenció de l'Església i que els que no són catòlics no tenen per què seguir-la. A banda que, si ho féssim tot així, deixaríem de celebrar Nadal, Sant Esteve, les pasqües i la festa major, ni potser menjaríem crema per Sant Josep, crec que hauríem de posar una mica les coses al seu lloc.

:

Primer, és una convenció instituïda per l'Església, l'onomàstica, a partir de la beatificació o canonització de determinats personatges que constitueixen el santoral catòlic, sí. Però les convencions, a força de repetir-les (i a força de ser eficaces: a qui no li agrada que el felicitin!), acaben essent tradicions, consuetuds compartides. I les tradicions, com deia Husserl, obliden l'origen de les coses.

:

Segon, que aquesta pràctica canonitzadora no forma part ni de l'Evangeli ni de res essencial de les creences cristianes ni de les pràctiques catequètiques o sacramentals instituïdes per l'Església Catòlica, amb la qual cosa ningú ha de témer de fer "sense voler" cap pràctica religiosa. (Si ho fos, tampoc faria cap mal, eh?, l'únic és que no serviria per res). Més aviat, alguns corrents ortodoxos i centralitzadors de l'Església han vist en el culte als sants (que no és del que estem parlant, de fet) una mena de retorn a les antigues divinitats o creences pre-cristianes contra les quals es van promoure els cultes marians *.

:

I tercer, que la convenció temporal amb la que ens regim, l'actual, es basa amb el calendari gregorià, instituïda per un Papa catòlic substituint el calendari julià amb el qual es regia tot l'imperi romà des de l'any 45 a.C. i el món occidental fins el segle XVI. O sigui que qui tingui escrúpols anticatòlics que porten a blasmar de les onomàstiques, que ens proposi un altre calendari o que deixi de celebrar anys gregorians, papals o papistes.

• Imatge: el Papa Gregori XIII, que va instituir el calendari amb què ens regim
• *vegeu Josefina Roma, "Els goigs com a èpica local: universalitat i localitat" a Ignasi Moreta (ed.), Estudis sobre els goigs, Ed. Mediterrània, Barcelona, 2002, p. 106.

:

Fermesa i retorn

Arribes a dalt i s'ha de començar de nou, com il·lustrava Manuel Mas al seu post de l'altre dia, amb Sísif. O com ho feia Quico Melero en el seu flikr amb la foto que us brindo, un cop has pujat les escales (amb l'esbroncada d'algun dels teus, almenys en teoria), i el senyal de prohibit era allà, com el dinousaure de Monterrosso, com diumenge ens feia Enric Juliana des de La Vanguardia.

:

No aquest, potser un altre procés, però no aquest, va dir clarament el ministre Pérez Rubalcaba. Pesi a qui pesi, no podem fer veure que l'atemptat no hi ha estat. Sense haver d'anar a l'altra banda, com si patíssim de bipolaritat emocional, és a dir, a la banda dels que diuen (ara) que mai no s'ha de parlar res, sí que els de la banda armada han de notar la fermesa del Govern i de la resolució parlamentària que l'empara. I només en aquell marc ha de ser possible refer el camí, una mica més cansats, sí, una mica amb la sensació de Sísif, però conscients que el pa que s'hi dóna és aquest i no pas un camí de roses. Recomano el post de l'Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans.

Nacho Vidal | Baron | Blocs a TV3

Innocentada
:

El mitjà local capgros.com va tenir l'ocorrent pensada de fer veure que l'actor Nacho Vidal (a la foto, amb Miguel Bosé) tancaria la llista del PSC de Mataró a les properes municipals, que ha de ser "llarga, potent i amb capacitat de motivar els mataronins i les mataronines”. Boníssim. Vaig rebre algun correu i sms demanant el lloc just al davant. I en Manuel Mas en fa broma al seu bloc, si bé oblida que "el primer secretari [jo] i el primer company [Baron]", com diu ell, són de la secta del Verb que es va fer carn. Es veu que aquest mataroní il·lustre està molt encarnat.

:

Entrevista a Baron

:

El mateix digital, ja en pla seriós, ens ofereix una extensa entrevista a l'Alcalde Joan Antoni Baron. Aquí teniu l'edició en paper que va aparèixer al gratuït Capgròs de divendres, i aquí [1], [2] [i 3], l'entrevista complerta al digital. No faré la broma de comparar-ho amb el paràgraf anterior i qualificar l'entrevista de "llarga, potent i amb capacitat de motivar els mataronins i les mataronines”, però vaja... Destaca, crec, un estil sense embuts, entrant a tots els temes que se li proposa, amb l'esforç constant d'assenyalar les oportunitats a cada problema, i d'explicar-les després d'escoltar. Escoltar, la primera paraula del diccionari d'un alcalde. Foto: Romuald Gallofré.

:
Blocs polítics a TV3
:
L'edició d'avui del Telenotícies Migdia de TV3 han emès el reportatge que en Saül Gordillo parlava fa poc sobre els blocs polítics a Catalunya, fenomen que, si algú en sap realment res, és precisament el propi Saül que (ho he de dir perquè tothom parla del seu llistat i sembla com si el contingut no valgués), té moltes altres virtuts al seu seguidíssim bloc. En tot cas, ell ha estat el fil conductor de la notícia que, entre d'altres coses, mostrava la primacia de la xarxa socialista molt per damunt de la de les altres opcions.

Gonnord i el barroc | Dimarts a les 12

Gonnord i el barroc
:
Vinc de Sevilla, on he estat des de Sant Esteve al vespre. És la quarta vegada que hi anava, però la primera que era per uns quants dies, de manera que en vinc entusiasmat. Un dels motius del meu entusiasme és la quantitat (i qualitat) de Barroc, d'altra banda, ben viu: convents i esglésies curulles de peces i en ple rendiment, folklore forjat a partir de vàries peces des del segle XVIII, pietisme barrejat amb una mena d'hedonisme, etc. Ben viu.

:

Un dels llocs clau, en aquest sentit, (si bé no l'únic, ni molt menys) és el Museo de Bellas Artes de Sevilla, una magnífica institució que, seguint el corrent del diàleg, presenta un parell de mostres. Una, comparant peces del Museu Goya de Castres. L'altra, dins la col·lecció pemanent, insertant fotografies de Pierre Gonnord, que enguany ha exposat a Barcelona, que permet de veure similituds i diferències importants amb la mirada del barroc espanyol, especialment del retrat (tema que tractà El Prado fa uns mesos). Mirem-ho: Els models de Gonnord són captaires, gent del carrer, joves, extrets d'arreu del món (Velàzquez també ho feia i Caravaggio utilitzava delinqüents, prostitutes i xaperos per fer models de déus, sants, herois i aristòcrates). Incorpora tot el llegat psicològic que ha anat adquirint la tradició del retrat i que el Barroc tot just insinuava (però de quina manera!). Llevat d'alguns casos, despulla els seus models de tot atribut, de tot "arranjament". Però (i aquí hiha una similitud evident) incorpora a la idea de bellesa allò no canònic, la lletjor fins i tot, allò que un dia és flor i el dia després decrepitud, la llum i la foscor, el flaire de la mort i la malaltia, la càrrega de la responsabilitat (o el pecat), la carnalitat... Crec que aquestes idees, cultivades a Espanya en oposició a les idees clàssiques i antropocèntriques que la Contrareforma combatia, són avui el que confereix al llegat barroc una modernitat brutal, i que Gonnord ens mostra sense embuts.
:
Il·lustracions: Josep de Ribera, Santiago el Mayor (c. 1634), Pierre Gonnord, Eladio (2004)
:
A les 12 a l'Ajuntament
:
Demà dimarts dia 2 (pels lectors matinals, avui), a les 12, a Mataró ens sumem a la crida de la Federació de Municipis de Catalunya i l'Associació Catalana de Municipis i farem una concentració silenciosa davant l'Ajuntament per mostrar el nostre rebuig a l'atemptat d'abans-d'ahir a Barajas, el nostre clam a favor de la pau i la nostra solidaritat amb les víctimes d'aquest fet. Vindreu?

:

Ell ja és aquí amb mi | Pau

De Nadal a Cap d'Any - i VIII
:

Espero aquí
Mentre un àngel és aquí amb mi
Ell coneix bé
Els llocs on aniré
Quan sigui el moment
I ell des del seu món
Ha vingut aquí per poder estar amb mi
I ara des d'aquí al meu llit
Records que em van passant
I veig l'amor que va morint
L'amor dels àngels ve a mi
Em protegeix i sé que sempre ha estat ell
Sense jutjar els meus actes
Hagi errat o no.
I sota el vel
Que fa aquest salt d'aigua
Que és el que ens separa
Ell ja és aquí amb mi o jo ja sóc amb ell
L'amor dels àngels ve a mi.
:
Ja s' acosta la fi
El dolor se'n va, veig el camí
Jo ho crec així
Jo crec en ¡'amor que és qui venç el mal
Són forts els sentiments
Ells volen amb el vent
L'amor deixa el cos
Jo seré un angel com ell
:
Em protegeix i sé que sempre ha estat ell
Sense els meus actes
Hagi errat o no.
I sota el vel
Que fa aquest salt d'aigua
Que és el que ens separa
Ell ja és aquí amb mi o jo ja sóc amb ell
L'amor dels àngels ve a mi.
:
Robbie Williams / Guy Chambers, Angels. Adaptació: Joan Milà, cantat per The Chanclettes a 'El disc de la Marató', 2006. Un fragment, aquí.

Pau, més que mai
:
No és pas un desig protocol·lari o de compromís, un dia de cap d'any, no. És un clam, és la resposta que una i altra vegada caldrà donar als qui es pensen que la mort, una sola mort, especialment la de les persones senzilles contra les quals s'està especialitzant el terrorisme, serveix de res. La pau no és qualsevol cosa, no almenys la que volem. No és la pau dels cementiris, no. És la pau que reconeix el sofriment de les víctimes, per damunt de tot. Que deté, jutja i empresona els terroristes. Que no confón procés, o final dialogat, amb claudicació. Que no confon tampoc els bàndols, però. Que no fa cap concessió fora del marc democràtic que va costar també tantes víctimes d'assolir. Que sap, a contracor, que el camí menys fressat, el més ple d'esbarzers i de dolor, també s'ha de travessar. I que plora avui, amb ràbia continguda, la mort i la sang vessada a Barajas ahir al matí.

* Feliç any 2007 *

:

Als ulls dels que esperem | Montilla a Mataró

Entre Nadal i Cap d'Any - VII
:

:
A punt de caure, l'any té el pes eteri
d'una pinya petita, oberta.
Jo escric la carta al full de ratlles blaves
guarnit amb un estel i tres camells
amb cofres de misteri:
que l'arbre no s'esgoti, que la llum
esclati als ulls dels que esperem
com aleshores.

Jaume Subirana, "La carta", a Final de festa, Ed. Proa, Barcelona, 1989, p. 53.
Il·lustració: Els tres Reis de l'Orient, Cresques Abraham, Atlas Català , 1375 (París, BNF, ms. Esp. 30)
:
Montilla a Mataró
:
El President de la Generalitat, José Montilla, ha triat l'Hospital de Mataró per fer la seva primera al·locució pública per televisió, amb motiu de Cap d'Any. El gest del President cal interpretar-lo en el terreny simbòlic del que vol que sigui aquesta nova etapa del Govern de Catalunya: l'etapa de les persones, dels llocs on també ha d'arribar el missatge del President (i del Nadal), físicament, dels serveis públics, dels 'palaus de la gent' enlloc dels palaus presidencials. Òbviament, ens omple d'orgull que hagi elegit aquest centre de Mataró.

:

Aquí m'estic

De Nadal a Cap d'Any - VI
:

:
Ja no recordo res. Aquí m'estic:
sóc la mirada
a les portes del metro.
En veig sortir vells patges, espellifats i bruts,
pastors que puden a ginebra, anyells i cabres
i àngels de pessebre amb ales de lloguer.
De tant en tant enfoco: un sant Josep
amb son endarrerida,
un Zacaries beneint a rots els vents
com un orat, un Baltasar d'estranquis,
un missatger d'Herodes fins i tot
s'emmarquen al meu objectiu.
Amb el flash carregat amb uns versos antics
i l'índex tremolant d'impaciència
per disparar, frisós de veure
com passa arran de la paret,
a frec de les grans fotos dels anuncis,
la panxa de la noia que s'amaga
per pur temor de Déu,
aquí m'estic.
:
Vindràs, tu, estrangera?
Hi haurà mai més novetat?
:
Carles Torner, "La notícia", a Viure després. Ed. Proa, Barcelona, 1998, p. 57
Foto: Papalars, Green Line--make it larger to see movement better.

:

L'aurora de demà | Per què Marina és cristià?

Entre Nadal i Cap d'Any - V
:

El carro alat del temps, que ens sotragueja
i segueix el camí que l'ombra fa,
mentre cap a orient, d'on venim, ja fosqueja
(i potser no veurem l'aurora de demà),
va creuant rius que lentament s'apaguen
i a voltes en segueix el curs discret,
sota arbredes on els records s'amaguen,
o travessa deserts d'amor desfet.
I ens va glaçant la sang, mentre les rodes
llisquen en ardents per roderes d'oblit
i, amb implacable afany d'un rei Herodes,
degolla il·lusions, cobert de nit.
:
Narcís Comadira, "Reqviem, ii" d'Enigma, Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 2001, p. 60.

Il·lustració: Duccio di Buoninsegna (1308-1311), Infanticidi de Betlem, Museu de l'Òpera, de Siena.

Per què Marina és cristià? *
:
La mà de Déu, del Mestre de Taüll (MNAC), il·lustrració de la postada del llibre comentat.
:
El llibre que presentem avui és d'un autor que, a ritme d'un llibre per any, té la gentilesa d'abocar tots els seus coneixements i reflexions en els temes que més li interessen i que, a la vista de les seves vendes, també interessen el conjunt de la societat. Parlo de José Antonio Marina, un mestre de secundària sexagenari que passa per ser un dels filòsofs més prolífics dels darrers anys a Espanya i que va escriure el llibre Por qué soy cristiano l'any passat.
:
Hi ha vàries coses rellevants d'aquest llibre que us voldria comentar per recomanar-vos-el. En primer lloc, perquè no és massa corrent que els cristians que són coneguts en altres facetes de la vida pública (artistes, escriptors, penadors, esportistes) parlin obertament de les seves creeences i diguin sense embuts i sense vergonya que són cristians. I que, a més, reflexionin en veu alta sobre per què ho són. Sovint és vist com un exercici de proselitisme o d'exhibició impúdica, com si parlessin una cosa que és privada i prou. Crec que cal remarcar doncs, que algú hagi decidit sortir de l'armari (encara que en un darrer llibre, Dictamen sobre Dios, se li veiés la poteta).
:
En segon lloc, el llibre és rellevant perquè crea una teoria sobre "la doble veritat", és a dir, l'evidència humana que hi ha una veritat empírica, racional, lògica, que explica les coses del món i que permet avançar la Humanitat o, almenys, entendre-la; i que n'hi ha una altra de personal, que forma part del món de les creences, que remet a una veritat no comprovable i que, per tant, anomemen fe. Una fe paradoxal, a vegades contradictòria, però que no pot pretendre pas competir amb la veritat racional, donat que les dues tenen una funció diferent. En tot cas, l'autor situa l'ètica en un punt intermig i, especialment, en el camp de l'acció, que és on, al cap i a la fi, es determina el valor de les coses i de la gent que les fa possible. En aquest darrer, doncs, si bé l'adscripció religiosa (o la fe) juga un paper secundari, és el seu destí, els seus "resultats", parlant en termes pràctics, els que compten. Almenys per un cristià.
:
I, finalment, recomano el llibre perquè és també un testimoni personal sobre el trajecte de la fe d'una persona que, com vostè i jo, no les té totes, no ho té pas tot clar. Juatsament, per això creu. Creure és confiar, és admetre que no ho sabem tot, però que hi ha coses, això sí que ho sabem, més importants que les altres. I aquestes "coses" es porten a terme a traves d'altres persones com vostè i jo. Déu (que seria el súmmum de les coses que valen la pena), per tant, s'ha fet home, s'ha convertit en una persona. I aquesta persona els cristians la centrem en Jesús. I la trobem en el rostre dels altres.
:
Deu ser un bon missatge pel Nadal, doncs. O sigui que molt bon Nadal a tothom.

* text del comentari sobre llibres que serà emès demà a les 8 del vespre (rremissió dilluns al migdia) al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró.

:

El pas de la recerca | L'autoritat democràtica

De Nadal a Cap d'Any - IV
:
Ara que la neu
reposa en la pell
adormida de la terra,
i el matí es desperta
amb un mandrós blanc
agrisat de solitud;
ara que la mar
jeu damunt la platja
i tot cos retorna a l' aigua
el glaç del seu somni,
és temps d'alçar els ulls
i gosar llegir
l'anunci que ens ve del Nord:
massa gent tremola
en el fred dels mots abandonats.
I el cant esdevé pregaria
que neix i s'escampa
damunt les empremtes
dels darrers vehicles,
sota els arbres de Nadal
que regalen llum
al desert de la ciutat.
No importa tant allò que cerquem,
com el pas de la recerca.
No importa tant allò que escrivim,
com esdevenir una lletra
en la paraula del món.
I aprendre a crear
mans i ports i llars enceses
totes les nits de la Nit
per guanyar la dignitat
de recordar-nos humans,
ara que l'hivern
lliura el seu cor de neu a la terra.
:
Vicenç Llorca, "Per un record digne de la neu" a De les criatures més belles. Ed. Proa, Barcelona 2006, pp. 69-70.
Foto: Memo-Uribe, En la calle 75th West 2006.
:
L'autoritat democràtica *

:
Els parcs són per gaudir-me lliurement. Foto: Quico Melero.
:
Una de les assignatures pendents de la nostra democràcia és la reinvenció del concepte d'autoritat. Tants anys de dictadura marquen. De manera que hi ha coses que, injustament, s'associen massa a la seva experiència: des del folklore fins a l'exercici del poder. Sempre es diu que el poder té dos atributs el de la potestas i el de l'autoritas. Al primer ningú li fa fàstics: costa molt poc demanar als que manen fins i tot quan no són responsables els "de dalt" (també la sensació d'omnipotència del poder polític és una conseqüència dels règims autoritaris). El debat sobre els límits de l'Estat del Benestar s'inscriu aquí, per exemple. Però al segon encara li cauen alguns complexos, com si democràcia fos sinònim de desgavell. Just al contrari: la democràcia és un nou ordre que situa els deures a la frontera dels drets de manera que aquests darrers no poden ser exercits sense els primers.
:
Diuen que el boig és aquell que ignora els límits. I tindríem una societat boja, és a dir, sense capacitat per fer exercir els drets i les llibertats, si no s'imposessin els límits que, com tota resistència, com una nansa, com un graó, com l'aigua que permet nedar, possibiliten que avancem. O que no caiguem.
:
Avui, als carrers i places de les nostres ciutats i barris, hi ha el clam de poder exercir el drets de gaudir-ne. Potser perquè ha baixat la delinqüència, o perquè, efectivament, disposem de més espais per fer vida de carrer, els veïns reclamen amb raó coses tan bàsiques com caminar sense haver de sortejar excrements, respirar aire pur i no pixats, vòmits, escombraries o fums, limitar l'exhibició pública del consum de drogues legals o il·legals, conquerir tots els racons "privatitzats" per determinats grupets o bandes, dormir tranquils, conservar una façana i mobiliari públic en condicions, controlar els abocaments de residus també a escala domèstica, sancionar els insults, etcètera. Tot això li hem dit "incivisme". És un clam ben comprensible. I el poder s'ha d'exercir de les dues maneres, amb la potestas: educant, advertint, mediant, socialitzant... però també amb l'autoritas de la sanció o la reparació sense cap complex. Perquè haurem fet valdre els límits que ens permeten ser més lliures, o menys bojos. Haurem redescobert l'autoritat democràtica que és la que, enlloc de negar la llibertat –com l'autoritarisme- la potencia a través del respecte a l'espai de llibertat de cadascú.

:
* article publicat a la secció "Des dels límits" de DiariMaresme.com (24.12.06)
:

Nadal incomprensible | Primera brossa

De Nadal a Cap d'Any - III
:

Té sis punxes, com una estrella, pero no és una estrella. La cullo i la des o a la bossa, al costat del pot de neules, vigilant que no prengui mal amb el groc lacerant de la pinya. Un cop a casa, trio un enlloc preferent on col·locar-la, que estigui ben invisible als ulls de tothom. De vegades, amb el silenci de la nit, se sent passar la llarga caravana de la set: palmeres mil·lenàries, camells foscos com dàtils, vells astròlegs de barbes enfarinades. I és que la realitat és així, o aixà, i no s'hi pot fer més, malcriada i enganyosa. Per aquest motiu hi ha qui ja no la busca, per aquest motiu hi ha qui encara la troba. Vet aquí un nadal incomprensible com la vida mateixa, explicat en sis ratlles, com si fos un poema, pero no és un poema.

:

Gemma Gorga, Llibre dels minuts, "46", Ed. Columna, Barcelona, 2006, p. 54.

Il·lustració: Giotto. L'Adoració dels Mags (1304-1306). Fresc a la Capella degli Scrovegni, Pàdua, Itàlia.

La meva primera brossa orgànica
:
Deu fer més o menys una setmana. Des que tinc el cubell que regala l'ajuntament als veïns. Després d'anys de reciclar el paper, els envasos i el vidre, ara he assumit amb molt d'entusiasme aquesta nova fracció. És ben fàcil contribuir a un món una mica més net i emnys desgavellat, ben a mà. Hi ha coses més heroiques a fer, segur, però de tant en tant convé d'inverntar-ne de senzilles per assolir el màxim d'impacte. El regidor de Serveis Municipals i Manteniment, Francesc Melero, m'avançava en privat les primeres dades que a ell li consten i són francament molt bones. L'acollida d'aquest nou sistema ha estat realment molt ben seguida. Si us avorriu després dels àpats de Nadal, vet aquí una bona distracció.

:

Es quedés aquí | Taula

De Nadal a Cap d'Any - II
:

:
Quan la pluja fa remor de tren,
quan la gent s'afanya pel carrer,
quan s'encén un llum,
sempre es fa més gran la tristesa.
:
Vaig pintant somriures de paper,
sospesant el temps entre les mans.
L'aire s'ha enfosquit
i la nova nit passa de pressa.
:
I l'hivern que ja ha arribat,
em porta vora el foc
el pensament d'altres temps millors.
:
I els carrers engalanats
emb les llums de colors,
tt fan sorgir
entre els meus records
de Nadal.
:
Estirat sobre un jardí de neu
faig dormir les mans dins de l'abric.
Miro cap al cel,
i et veig tremolar com un estel.
:
Tirem pedres a tots els fanals,
caminant amb el pas imprecís,
volem veure si hi ha,
Darrera el núvol gris,
la nostra estrella.
:
I l'hivern que ja ha arribat,
em porta vora el foc
El pensament d'altres temps millors.
:
I els carrers engalanats
amb les llums de colors,
et fan sorgir
entre els meus records
de Nadal.
:
Tants desitjos de prosperitat.
La tendresa es fa provisional.
Tan de bo tot això fos real,
i es quedés aquí, molt més enllà
de Nadal.
:
Carles Sabater / Pep Sala (Sau), Cançó de Nadal.
:
Taula de Nadal
:

Aquesta era la taula de casa, avui, Dia de Nadal, abans de començar l'àpat. Us l'ofereixo així, neta, disposada a rebre, preparada per donar-ho tot, buida (encara), plena de bons presagis. I us imagino venint-hi. Una abraçada.

:

Et veig | Pessebre

De Nadal a Cap d'Any - I
:

:

De pressa i d'amagat
entre dues xerrameques
i abans d'una visita
obligatòria al bressol
del salvador futur
que es mostra sempre
amb una cara nova
en un cos diferent
contemplo molsa humida i
plàncton fosforescent
en un mar soterrani
on no esperava trobar-te
i et veig, de carn i os.

Enric Casasses, "Laig", a Calç, Ed. Proa, Barcelona, 2005(2), p. 26
Il·lustració: Mestre de Santa Coloma (segle XII): Detall d'un apòstol. Pintures murals de Sant Romà de les Bons, Andorra.
:
El pessebre de casa
:
Aquest any hem posat una escena a cada graó de l'escala, consumint-ne 6, afegint una repiseta amb els Reis i, al final, caganers i pixaners. El primer graó, animals. El segon, pastors, el tercer, escena de riu, el quart, romans, el cinquè, anunciata. El graó de dalt, com no, és el del neixement. A dalt i tornar a començar. Bon Nadal.

10 minuts | El 2006 en imatges | Nadal és esperança

Para 10 minuts
:
:
El 2006 dels socialistes
:

Prem sobre la imatge.
:
Nadal és esperança, no novetat
:
Daniel Inerrarity (Foto: El País) i Friedrich Nietzsche (Edvard Munch)
:

De nou, Daniel Innerarity ens obsequia des de les planes d'El País amb una de les seves antinades reflexions. Ho fa, com no podria ser d'altra manera, amb el Nadal, contraposant aquesta obsessió per allò nou que té la societat moderna amb l'esperança. No fos, diu, com deia Nietzcshe, "cuando afirma que no hacemos otra cosa que simular el asombro al encontrar en las cosas lo que previamente habíamos escondido en ellas". Mireu...

Aquí radica la diferencia entre esperanza y expectativa. La novedad que nos cabe esperar implica siempre una cierta ruptura de las expectativas. Por eso la esperanza tiene muy poco que ver con el optimismo, que no es más que un estado de ánimo para facilitar la consecución de lo que deseábamos. Pero la esperanza es otra disposición, gracias a la cual estamos abiertos a una sorpresa superior a nuestros deseos. (...) También en Navidad hay que distinguir el relato sobre la novedad, el nacimiento de las cosas nuevas, de lo que no es más que un puro cuento acerca de la novedad, la misma historia.

Bon Nadal d'esperances, doncs, d'allò superior als nostres desitjos, que aquests potser van massa satisfets de novetats.

:

Caurem dins? | Cesc

Caurem dins?
:

En David, del Jergón, publicava ahir un post amb una magnífica il·lustració de Calpurnio, de la seva sèrie sobre Cuttlas a 20 minutos. La trobo tan adequada al món blocaire que la reprodueixo de nou:

:

:
Cesc
:
I abans de penjar el post veig que s'ha mort Cesc, en Francesc Vila Rufas, que va fer que penséssim, que ens emocionéssim i que somriguéssim tantes vegades. Us deixo amb aquest dibuix nadalenc.

: