: 
En plena inauguració de la capella que
Miquel Barceló ha enllestit per la
Catedral de Palma, el pintor de Felanitx
obre el cicle d'exposicions de la nova seu de
Cercle de Lectors a Barcelona. Ho fa mostrant els originals de les il·lustracions publicades a l'edició de
La Divina Comèdia que féu l'editorial el 2002. L'exposició d'aquarel·les es completa amb amb tres peces de gran format:
La grotte (2002),
Multiplicació del Pa i els Peixos II (2003), mural ceràmic que forma part dels preparatius de la intervenció a la seu de Mallorca, i
Crâne aux allumettes (2006).
:
Al marge de la capacitat per representar l'esplèndid cant de
Dante, en
versió catalana de Josep Mª de Sagarra i castellana de Miguel Ángel Crespo, crec que val la pena destacar, especialment, les evidents capacitats plàstiques del que, segurament, passa per ser un dels pintors vius més destacats del món. I en plena etapa creativa, arribat ja als cinquanta anys.
:
Jo només us proposo quatre o cinc idees. De fet, Barceló que, com Tintoretto, diu que "ho vol pintar tot", és un volcà d'idees, té un domini desimbolt de tècniques pàstiques i, especialment, recull, a vegades amb molta simplicitat, tota la tradició pictòrica que ens ha acabat influint, fins i tot aquella que posava en dubte la tradició. Per això és tan adequat davant un text renaixentista, que parla tu a tu a l'home i el seu destí, que refà la tradició per humanitzar-la i que enllaça allò modern amb els pressupòsits clàssics, si bé amb la murrieria, o l'experiència, que hem pogut anar adquirint. Barceló, així, pren per refer-la tota l'experiència. Iconogràficament, per exemple, beu dels retaules barrocs on tot és a flor de pell, inclòs el foc, i també beu de l'avantguarda cubista, de Tàpies, fins i tot d'ell mateix. O de les cavernes que convertien els bonys en animals mentre amassaven l'argila eterna per nosaltres. Malgrat tot, la mirada és nova, radicament moderna, com qui para damunt la taula tot l'aixovar i el posa al servei de l'home d'avui, fràgil malgrat la potència tècnica, terròs malgrat les aleacions industrials, aqüós en els seus relats, preciós però limitat com els fruits, les hortalisses i l'aviram.
:
Acostar-se amb tot això a l'experiència del Paradís, del Purgatori i de l'Infern, és a dir, acostar-se al Bé i el Mal, sembla dir Barceló, només ho puc fer amb això. Amb les icones que l'experiència ha anat modelant, amb la vida d'aquests éssers passavolants plena de goig i d'horror, amb la terra i l'aigua, l'argila, els fruits que en surten, amb tots els colors del món a la cara del Mal davant la qual la bellesa irromp feble, clara, atenent la contingència però desprenent-se'n també. No sé si ès comèdia, aquest espectacle diví, el que sí sé és que els protagonistes som nosaltres.
* article publicat a la revista Valors (febrer 2007)
L'exposició Miquel Barceló. Divina Comèdia és oberta fins el 28 de febrer de 2007 al Centre Cultural Fundació Círculo de Lectores (Consell de Cent 323, Barcelona).
Post de Pere Pascual
:
Alguns recents articles sobre el fenomen. D'entrada, una interessantíssima entrevista a Ciberpaís a Evan Hansen (a al foto, de Laia Reventós), de la revista Wired News, ue analitza el fenomen des de la perspectiva que, amb els blocs i altres eines, cadascú esdevé el seu editor i, a través de les xarxes socials, s'està transformant el periodisme. El País també publicava un reportatge, fa pocs dies, sobre els delictes pels quals só acusats alguns blocaires en països com Egipte, Iran o la Xina. Glups. I de l'Avui us enllaço amb una ressenya de Toni de la Torre d'un recent llibre que es diu Els blocs, d'Enric Bruguera (Editorial UOC, Barcelona, 2007) que també és professor d'un curs específic sobre el tema a la mateixa Universitat.
