Valors de Pasqual i Cinto

De la revista Valors del mes de maig (encara ultimant-se) destaco aquestes dues primícies.
:
L'entusiasme segons Maragall
:

:

El Maig del 68 segons Amat

:

També hi ha un breu però entenedor article de Cinto Amat sobre què ens deixa el Maig del 68 a la societat actual, ara que en fa quaranta anys, amb les seves llums i ombres. Amat diu que "Hi ha valors que no va crear el maig del 68 però que indubtablement van sortir enfortits d’aquella experiència singular: el reforçament de l‘individu enfront de l’autoritarisme, la recerca de pautes de creació per trobar sentits nous que dinamitzin la rutina de la vida quotidiana en les societats benestants, la solidaritat , el gaudi personal i sexual com un valor autònom, la capacitat d’introduir la sospita intel·lectual, per principi, enfront de qualsevol directriu que emani dels poders establerts, la igualtat de la dona...". I recupera la tesi de Todorov de la que ja vaig parlar aquí, segons la qual serien els neoconservadors els que "connecten directament amb els elements més negatius del maig del 68, amb una determinada concepció “leninista” de l’acció política. Els absolutismes puristes s’assemblen a tot arreu i es repeteixen de temps en temps."

:

Ajut a Birmània

:

Us faig extensiu el comunicat de la Secretaria de Solidaritat i Cooperació del PSC, que pot se rútil als lectors d'aquest bloc, siguin del partit que siguin.

:
Ajuda humanitària per les víctimes provocades pel pas del cicló “Nargis” per Birmània
:

Nota de situació (06.05.2008):

Ajuda humanitària per les víctimes provocades pel pas del cicló “Nargis” per Birmània
:
Dades provisionals de víctimes i pèrdues materials facilitades pel Govern birmà i els organismes internacionals:
- 22.400 morts.
- 41.000 desapareguts.
- 100.000 persones desplaçades del seu lloc de residència.
- Un 95% de les edificacions a la zona del delta del riu Irauadi han patit danys. I la població viu sense subministrament elèctric, aigua potable i amb dificultats per poder adquirir aliments bàsics.

Dades d'ajuda humanitària:
L'ONU espera el vist-i-plau del govern per distribuir 800 tones d'arròs. La UE hi contribuirà amb una ajuda immediata inicial valorada en dos milions d'euros. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) i l'Unicef intenten coordinar un pla d'emergència amb entitats que treballen a la zona.

En les pròximes hores, s'espera també l'arribada des de Tailàndia del primer carregament d'aliments i medicaments. La Creu Roja treballa sobre el terreny i ja ha començat a distribuir elements de primera necessitat entre la població afectada.

Pel que fa a l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional pel Desenvolupament, després de la reunió d'urgència mantinguda aquest matí amb els principals interlocutors d'ajuda humanitària de l'estat, -incloses les ONG en presència a la zona- ha acordat una mesura inicial de 500.000 € del fons del Programa Mundial d´Aliments (PMA). Respecte a l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, està valorant les necessitats d'ajuda, tant de material, com de recursos humans per fer efectiva la seva col·laboració.

La majoria d'organismes internacionals d'ajuda humanitària consideren molt importants les pèrdues provocades pel pas del cicló "Nargis" per Birmània, una gran majoria concentrades en el delta del riu Irauadi. De confirmar-se totes les dades provisionals, ens trobem davant la catàstrofe natural amb més víctimes al món des de la tragèdia del tsunami a l´Oceà Índic el desembre de 2004.

És per aquest motiu que des del PSC manifestem la nostra solidaritat amb les víctimes i amb el poble birmà, i fem una crida a les administracions locals, a la Generalitat de Catalunya, perquè juntament amb el Govern espanyol, la Comissió Europea, i els organismes humanitaris de Nacions Unides esmercin tots els esforços i recursos (materials i humans) disponibles per col·laborar el més aviat possible amb les autoritats birmanes, així com amb Creu Roja i altres ONG,s de cooperació i d'ajuda humanitària presents a la zona damnificada.

També volem fer una crida a la solidaritat de la ciutadania de Catalunya per tal que estiguin atents als missatges de canalització d'ajuda. Considerem de gran importància actuar de manera coordinada, tant en l'etapa d´emergència com en la de reconstrucció, entre tots els organismes públics i privats que aportin la seva solidaritat.

Estem segurs que Catalunya, com sempre, manifestarà la seva solidaritat, i juntament amb els Ajuntaments, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, i l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya, i les ONGs que treballen en el territori, aportaran -per mitjà del Comitè Català d'Ajut humanitari i d'Emergència- l'ajut al poble birmà damnificat per aquesta catàstrofe natural.

Enllaços d'organismes institucionals que han confirmat la seva ajuda:

Nacions Unides (ONU):
http://www.un.org/spanish/News/fullstorynews.asp?newsID=12360&criteria1=Myanmar&criteria2=humanitaria

Oficina de Nacions Unides per la Coordinació d´Afers Humanitaris (OCHA):
http://ochaonline.un.org/News/OCHANewsCentre/2008PressReleases/tabid/3366/Default.aspx

Oficina d'Ajuda Humanitària de la Comissió Europea (ECHO):
http://ec.europa.eu/echo/whatsnew/ip_myanmar2008_en.htm

Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID):
http://www.aecid.es/03coop/5accion_human/2actividades/1actual/ayuda_nargis.htm

Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD):
http://www.gencat.cat/cooperacioexterior/cooperacio/

:

Bassat a la Farinera

L'acord signat el passat 28 d'abril entre l'Ajuntament de Mataró i la Fundació Carmen i Lluís Bassat segons el qual aquest darrer exhibiria el seu fons particular d'art de forma permanent a la ciutat va representar, alhora, fer públic l'emplaçament del futur Museu a la ciutat. Vegeu què en diu la nota de premsa:
:

La Farinera Ylla i Aliberch està situada a l'avinguda del Maresme, número 125. La fàbrica va ser construïda l'any 1948 per l'arquitecte Lluís Gallifa i actualment disposa d'un nivell de protecció A en el Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic de la ciutat. Aquesta catalogació suposa la protecció i la conservació de la façana, la volumetria i l'estructura general de l'edifici que està format per una nau d'emmagatzematge de quatre cossos i un edifici de planta baixa i quatre pisos. L'exterior de l'edifici és postnoucentista i l'interior és expressionista.

:

Les fotos que s'han publicat fins ara no corresponen, de fet, a les naus catalogades, mig amagades avui entre les edificios adjacents i encara amb activitat tant a dins com a fora. Les tres naus originals de la farinera tenen uns mil metres, amb la seva estructura repetitiva d'arcs de fàbrica que les fa atractives. De moment, el Museu encara pot ocupar 2.500 metres més al primer soterrani que s'hi farà, que donarà a la plaça inferior sobre la qual s'alça una torre emblemàtica de 24 plantes que obrirà la nova Ronda Barceló. Total: 3.500 metres ampliables amb les plantes baixes de l'edificació de l'entorn, que permet una varietat d'accessos i de perpsectives.

:

No cal dir que l'emplaçament és absolutament estratègic: És en un extrem de les rondes de l'eixample del segle XIX, avui en transformació. És al final d'un gran eix estructurador de la ciutat, que comença amb la Via Europa fent una Ronda que, des de l'accés Mataró–Oest, l'Hospital i Mataró Parc, passant pel nou Parc Central, arriba fins al Port (entre aquest museu i el Port hi haurà el nou Hotel). Així, esdevé clau en el punt de contacte entre la ciutat i el port a través del nou pas soterrat per a vianants. També és el punt d’inici de la transformació urbana més important del front marítim: 1,5 Km de nova façana urbana (Porta Laietana, Rengle) que comença en aquest punt i inclou projectes tan importants com el TecnoCampus. Com he dit, cal destacar també la singularitat simbòlica de l’emplaçament, amb la presència de la nova torre de la Ronda Barceló com a referència urbana. Finalment, un altre dels factors a destacar per a l'elecció d'aquest emplaçament és la seva alta accessibilitat, tant a nivell de transport públic (proximitat de l'estació de ferrocarril, gran cobertura de la xarxa d'autobusos urbans...), com amb mitjans privats (a peu des del centre, amb vehicle a través de les rondes i l'avinguda Maresme, disposant d’aparcament al subsòl de a la ronda). I amb vaixell, si m'apureu....
:
En aquest entorn, per resumir, conflueixen elements singulars a diferents nivells: la torre, el pas soterrat, la plaça deprimida, la singularitat de les naus de la farinera, la "punta" terciària de Porta Laietana, el gran interès de l’ordenació urbanística i la gran varietat d’activitats residencials, terciàries i comercials.
:
L'emplaçament és, a més, en un lloc clau de diversos desenvolupaments urbanístics en marxa o dels quals falta poc per a la seva aprovació final (Rda. Barceló, Porta Laietana i la torre i plaça esmentades). D'aquesta manera, la propietat de la Farinera s'obtindrà per cessió en el marc de la reparcel·lació del sector Porta Laietana a principis de 2009. Fins aleshores, caldrà treballar força per al projecte. La part que connecta el subsòl de la Farinera amb la plaça deprimida, s'haurà de comprar. Paral·lelament, la torre del costat començarà construir-se abans d'acabar aquest any (24 mesos d'obra) i anirà simultània amb la del pas soterrat i la zona comercial de la plaça deprimida.
:

Fotos: © 2008 Ajuntament de Mataró i ElTotMataro.cat.

:

Poesia a la xarxa

:

Al mateix El País Semanal que us comentava ahir hi ha una plana que mostra una sèrie de webs dedicades a la poesia, que em plau de copiar-vos:

• Rafael Alberti: vida i obra: http://www.rafaelalberti.es/.
• 470 poetes en 49 llengües i 4.700 poemes: http://www.lyrikline.org/
• Poesia en castellà: http://www.poesi.as/
• Per llegir i comentar poesia: www.quieroquemeleas.com/
• En anglès, buscador de rimes: http://www.writeexpress.com/
• Per llegir en veu alta (inclou vídeos): www.palabravirtual.com/index.php?ir=video.php
• Haikus, en castellà: http://www.elrincondelhaiku.org/
• 310.000 composicions (poemes, frases, cançons...) de gairebé 25.000 autors: http://www.poemhunter.com/.
• Tot sobre poesia contemporània: http://internationat.poetryinternationatweb.org/
• Sentir els poetes llegint poesia, d'ells o d'altres: http://www.amediavoz.com/
• Llistats d'exemples de la rima castellana: www.apoloybaco.com/Lapoesiatiposdeestrofas.htm

Com a complement, ara us passo els enllaços que té el bloc de Jaume Subirana sobre poesia:

• abcd blog de Xavier Farré
• Abel Martín: sobre Machado
• Baleigs digitals
• Czeslaw Milosz
• Dylan Thomas en català
• El Corb
• Els entra-i-surts de Brossa
• La Il·lustració Poètica...
• Mag Poesia
• Música de poetes
• Norton poets online
• Poesia clàssica xinesa
• Poesia infantil i juvenil
• Poetry.com
• Poetry International
• Poets House
• Portal de poesí­a
• Selecció de Poesia Catalana
• The Seamus Heaney portal
• Viu la poesia
• Yo etc [Martín López-Vega]

Il·lustració: El poeta Rumi, per Marianne Goldin.

:

Aixeca't

Cada dia
:

Si algun dels lectors, per una casualitat d'aquelles (un bateig, perduts a la ciutat per un atac d'amnèsia, buscant ja l'ombra en aquesta primavera radiant...) ha passat avui per una de les esglésies catòliques del món, s'haurà trobat amb tres de les frases més rellevants, crec, que pot haver sentit mai. La primera, una mena de retret als venedors de més enllàs diversos ("el más allá es acá... como el cristal roto entre polvo y desechos" deia Octavio Paz) i diu: "Homes de Galilea, per què us esteu mirant el cel?" (Ac 1, 11); de manera que celebrem l'Ascensió fotent-nos de morros al terra. La segona, en un segle que ha perdut la noció de la paraula "Déu", li atorga el millor significat semàntic que es pot trobar: és qui "té en totes les coses la seva plenitud" (Ef 1, 23). I la darrera, trencant totes les lògiques, desbordant els límits, afirmant la vida, desafiant la Mort i les morts quotidianes, es proclama la confiança que aquesta plenitud, que no és pas al més enllà, serà amb nosaltres "cada dia fins a la fi del món" (Mt, 28, 20).

:

Il·lustració: Salvador Dalí, L'ascensió de Crist (1958), col·lecció privada.

:

A Sierra Leona

:

Tot això és molt maco, molt teòric. Però si algú vol veure, a nivell pràctic, què vol dir això de la Ressurrecció, li reocmano el reportatge d'avui a El País Semanal que relata l'acció del missioners xavieristes a Sierra Leona, que són a la regió més pobra del país més pobre de l'Àfrica, amb una violència extrema que sorgí quasi del no res per apagar-se igualment. Quan la destrucció, la mort i l'odi semblen regnar pertot, sorgeix exactament el contrari, mica en mica, amb petits gestos. Això és la Resurrecció o, com se celebra el dia d'avui, l'Ascensió: aixecar-se un cop tot era per terra. Aixeca't i camina. I potser no cal anar tan lluny... oi?

:

Foto: Alfredo Cáliz.

:

Habermas i la religió

:

El que ve ara és una mica llarg, disculpeu. Però és molt bo. Són fragments d'un article de Reyes Mate (que us podeu descarregar aquí en pdf) aparegut al darrer número de Claves (abril 2008) en el que reflexiona sobre les idees del filòsof alemany Jürgen Habermas sobre el paper públic de la religió, tant des dels seus darrers llibres com a partir dels diàlegs que ha mantingut amb Paolo Flores d'Arcais (recent, en vaig parlar aquí) i, just abans de ser Papa, amb Joseph Ratzinger (a la foto, amb Habermas), del que vaig parlar aquí. El duel filosòfic Habermas-Flores em sembla una bona manera de veure com s'afronta el fenomen religiós (actual) al si de l'esquerra europea, de la que nosaltres, aquí a Catalunya o Espanya, no en som pas exempts de fer-lo. Vaja, callo per facilitar la vostra lectura. I, quan vulgueu, en parlem. Sigueu creients o no, això no hauria d'importar gens.

:

El yunque en el que el filósofo alemán transforma el mito en logos es la filosofía del lenguaje. Está convencido de que la construcción de una racionalidad más razonable consiste hoy como ayer en "la linguistización de lo sacro". Las funciones de integración y de explicación del mundo que en tiempos arcaicos desempeñó la religión mediante símbolos, deben ser ejercidas ahora por el lenguaje. Hablamos para darnos a entender y para entendernos; es decir, el lenguaje es comunicación, supone una comunidad de comunicación basada en la racionalidad, en la capacidad de entender al otro y de darnos a entender. Eso significa que si queremos universalizar el entendimiento que el lenguaje simbólico limitaba a los creyentes, la comunidad de fe debe convertirse en una comunidad de comunicación y la ética religiosa, en una ética comunicativa. Lo dice con todas las letras: "no son ni la ciencia, ni el arte los que recogen la herencia de la religión; sólo la moral convertida en ética del discurso, fluidificada comunicativamente, puede en este aspecto sustituir a la autoridad de lo santo".

:
(...) Hay espacios de la religión que el lenguaje racional no sabe aún verbalizar. Por eso dice y repite que "mientras que el habla no encuentre mejores palabras", la religión tendrá su sitio en la democracia deliberativa. Lo que se espera entonces de la religión es que verbalice aquellas experiencias que escapan de momento al lenguaje racional. ¿A qué nos estamos refiriendo exactamente?. Habermas habla de dar "sentido a aquello que ha sido malogrado u objeto de desposesión". Está apuntando a experiencias frente a las cuales la filosofía no sabe qué pensar, por ejemplo, aplicar el noble y universal concepto de justicia a las víctimas. Para casos así "la tradición monoteísta... tiene a su disposición un lenguaje que posee un potencial semántico todavía no agotado, que se muestra superior en su poder de abrir al mundo, de formar la identidad...". Mientras ese capital semántico no sea gestionado por la razón, bueno es que lo haga valer la religión.
:

(vegeu què en vaig dir diumenge jo mateix aquí)

:

"en los textos sagrados y en las tradiciones religiosas", confiesa [Habermas] (...) "se encuentran articuladas intuiciones de pecado y redención, de salida redentora de una vida experimentada como irrecuperable, intuiciones que se han ido verbalizando sutilmente durante milenios y mantenidas vivas gracias a medios hermenéuticos. Por eso en la vida de las comunidades religiosas, en la medida en que logren evitar el dogmatismo y la coerción sobre las conciencia, permanece intacto algo que en otros lugares se ha perdido y que tampoco puede ser reproducido en el solo saber profesional de los expertos: me refiero aquí a las posibilidades de expresión y a sensibilidades suficientemente diferenciadas para hablar de la vida malograda, de las patologías sociales, de los fracasos de los proyectos vitales individuales y de la deformación de los contextos de vida desfigurados".

:

Si Habermas osa dar este salto cualitativo es porque estamos ante un nuevo tiempo que él llama "sociedad postsecular" y eso significa lo siguiente: si la sociedad secular estaba caracterizada por la tesis de la emancipación, el desprendimiento o alejamiento respecto a la religión, la sociedad postsecular tiene que completar esa tesis con esta otra, a saber, que esa misma sociedad secularizada es una secularización del cristianismo y del judaísmo. (...) La conciencia postsecular debe reconocer que la conciencia pública está compuesta de tradiciones laicas y religiosas que se fecundan y transforman mutuamente.

:

Para estar a la altura de los nuevos tiempos la religión y la razón ilustrada tienen que hacer un aprendizaje. Las religiones han (...) tenido que reconocer la secularización del saber, la neutralidad del Estado y la generalización de la libertad religiosa. El creyente de un Estado democrático sabe que las exigencias que tiene como miembro de una comunidad religiosa no coinciden exactamente con las que tiene como ciudadano. También el ciudadano laico tiene que hacer su aprendizaje y reconocer que valores tan suyos como la igualdad o la justicia, aunque estén basados en principios racionales, "deben poder insertarse en los respectivos contextos de fundamentación ortodoxos"; es decir, la justicia será políticamente más exigente si hay ciudadanos que la viven como virtud cardinal. (...) Por eso "los ciudadanos secularizados no deben negarles a las imágenes religiosas del mundo un potencial de verdad, ni deben cuestionarles a los conciudadanos creyentes el derecho a hacer aportaciones en el lenguaje religioso a las aportaciones públicas" [diu Habermas] (...). Si el laicista quiere que el creyente valore racionalmente sus puntos de vista, deberá reconocer al interlocutor que "no es totalmente irracional" en los suyos.

:

Hay que reconocer que el sujeto político contemporáneo se encuentra ante lo que Habermas llama "deficit motivacional". Se siente más cliente que ciudadano, más consumidor de bienes que protagonista de proyectos políticos, de ahí la duda sobre si encuentra en la cultura política que le habita razones para defender valores que trascienden su propio interés.

:

A la vista de la política que se trae entre manos de la Iglesia católica, está justificada la pregunta de si tienen sentido discursos como éstos que buscan un sentido político de la religión al margen de la Realpolitik eclesiástica. ¿Qué pintan Habermas o Metz al lado de obispos mosqueteros, como Rouco, Cañizares o García–Gascó, listos para disparar sobre cualquier movimiento que vaya en esa dirección?. Siempre se puede responder con lo que decía Alfonso Comín, comunista y cristiano, de sí mismo: "pertenezco a una Iglesia que ha quemado a santos, y a un Partido que ha fusilado a héroes". Grandes instituciones, como el cristianismo o el marxismo, están surcadas por una pluralidad de tradiciones. Las que dominan políticamente no son necesariamente las que más razón tienen. Lo que importa es de dónde, en situaciones críticas, salen recursos para sacar adelante una razón, una política o una ética a la altura de los problemas que tenemos.

:

Diaridelamusica.com | Montilla | Nació

Neix Diaridelamusica.com

:

:

Un nou bloc temàtic apareix a Mataró. És el Diaridelamusica.com és "el primer mitjà informatiu multimèdia sobre l'actualitat musical de Mataró i el Maresme", segons diuen els autors a l'encapçalament. És la versió digital de l'espai amb el mateix nom que s'emet cada dijous a les 19.30 h. als informatius de Mataró Ràdio (89.3 FM). des del gener que van provant i els han sortit una bona colla d'articles en forma de petita crònica de cada concert.

:
Montilla cada vegada més preferit
:

De l'enquesta que publica avui El Periódico relativa a la política catalana (en la que CiU i el PSC recullen la minorització dels altres grups) en destaco el suport creixent dels catalans a la figura del President José Montilla, que és preferit a Artur Mas (49 vs. 42 %), fins i tot quan millora l'expecativa de CiU. Montilla s'ha anat descobrint com un president ferm i resolutiu.

:
Nació constitucional

:

La Vanguardia avança el rsultat d'un debat al si del Tribunal Constitucional (TC), sense votació, en el que sembla que seria acceptada la tesi de situar el mot 'nació' referit a Catalunya al nou tet estatutari refrendat pels catalans. Si finalment el TC resol així, seria una molt bona notícia en la línia de la idea d'Estat que recull la pluralitat nacional que ja preveia la Constitució de 1978. Per tant, en la línia dels que -com la majoria de catalans- defensem que és possible (i fins i tot prefreible) pertànyer a una nació dins d'Espanya, en el moment que aquesta darerra es reconeix plural.
:

Facebook | Romero Gil

M'estreno al Facebook
:

Bé, després de rebre diversos suggeriments al respecte, he obert un perfil al Facebook, una de les xarxes socials més potents que hi ha aquest moment a Internet. Els que en sigueu membres, allà em teniu. Hi haurà, com no, les actualitzacions d'aquest bloc i del flickr, alguna notícia més, els víedos que tinc seleccionats del Youtube i alguna parida més. També accedireu al grapat de bones persones que han decidit presentar-se'm com a amics dins aquest oceà de desconeguts i als grups que em vaig incoporant. Això és com una festa amb molta gent, primer busques els teus...: una setantena de mataronins, una altra de santeros, una vuitantena de socialistes.... Si voleu conèixer més sobre aquesta xarxa, en va parlar Saül aquí, que enllaçava aquest post d'un grup d'estudiants d'Elx que ho explica mot bé, i jo mateix aquí i aquí,

:
Alberto Romero Gil
:

Ahir vaig anar a l'obertura de l'exposició Qu4atre, a l'Ateneu de Caixa Laietana. Us la recomano. Hi exposen Máximo Almeida, mataroní, Laia Bedós, de Blanes, Àngel Martínez, de Barcelona, i Stella Atal, d'Uganda. En ella, junt al primer dels citats, en Pere Pascual em va presentar -amb la seva profètica exageració- un pintor també mataroní del que ja n'havia parlat una vegada en aquest bloc (i ell ja m'havia llegit, segons em va dir...). Com que no m'agrada massa semblar una bleda davant de qui admiro, vaig balbucejar quatre xorrades inconsistents i em vaig quedar amb una dada: el jove pintor de Rocafonda -barri mataroní-, deixeble d'Antonio López, ha obert un bloc. Aquesta magnífica notícia (un dia faré un curs gratis de blocs per una colla d'artistes coneguts que haurien de tenir-ne un d'una punyetera vegada...) i aquest parell de quadres dels que us havia parlat al post citat he pensat que no us podia passar desaparcebut.

:

Obres: Llum de tarda i Llum de nit, totes dues de 2007.

:

Subjectes femení i masculí

:

Valors, revista de la que parlàvem ahir, dedica la part central del número de l'abril a la feminitat i el gènere, i dedica força aspectes a veure si hi ha valors associats al gènere. Com a mostra, val la pena que us llegiu els articles dels dos directors de la revista sobre el tema a propòsit de les primàries dels demòcrates als estats Units: un perfil del Barack Obama femení (Maria Coll) vs. un altre perfil de Hillary Clinton masculina (Joan Salicrú). N'hi ha més i de molt interessants. El que més (en sóc fan) és el de Teresa Forcades, que en fa una boníssima introducció. Us el recomano tot, de manera que ja el podeu clicar. Però en destaco com acaba, ja veureu com us recorda força coses de la vida que vivim:

:

La noció de ‘valor ètic’ pressuposa un subjecte adult capaç d’autodeterminar-se en llibertat. Avui es discuteix fins a quin punt aquest subjecte (el subjecte modern) és una mera il·lusió, una mera projecció del desig d’omnipotència infantil que hauria quedat desemparat després de la mort de Déu. Així com l’anomenada mort de Déu representa en la pràctica només la mort d’un Déu omnipotent concebut com a incompatible amb una llibertat humana plena, l’anomenada mort del subjecte representaria només la mort del subjecte masculí immadur concebut com a aquell que pretén exercir la llibertat sense tenir en compte l’amor. El subjecte femení immadur (el subjecte concebut com a aquell que pretén exercir l’amor sense tenir en compte la llibertat) tendiria a ocupar avui el lloc que la crisi del subjecte masculí immadur està deixant vacant, amb la qual cosa només fem que fer bascular el pèndol d’un extrem a l’altre sense moure’ns en realitat de lloc. No es tracta de triar entre aquests dos models de subjectivitat immadura sinó de posar a l’horitzó ètic el subjecte capaç de travessar les fantasies identitàries infantils, sabent que la identitat d’aquest subjecte madur no és assolible d’una vegada per totes, sinó que s’ha d’actualitzar un cop i un altre en la novetat imprevisible i irrepetible de l’amor lliure i concret.

:

El símptoma Chikilicuatre

Al Valors del mes d'abril hi ha un interessant article de Francesc Grané el qual pren el fenomen de moda i la rocambolesca història de l'elecció de Rodolfo Chikilicuatre per a Eurovisió per parlar sobre les idees que hi emergeixen. He de dir que vaig prendre'm aquest fenomen amb la conya que més o menys tothom se l'ha pres: a una entelèquia com aquest festival una bona resposta és ridiculitzar-lo amb una fenomenal broma... que acaba per ser oficial. És que als bufons els paga el rei, i el rei avui és el mercat. A vegades penso si fenòmens polítics semblants amb major o menor grau que es presenten con a radicalment anti-sistema no són pas el millor aliat del sistema... donat la seva impossibilitat real de fer-ne cap canvi en el sentit que es proposa. L'humor no és innocent (n'he parlat també aquí, aquí i aquí) . Bé, aquí teniu un bon tros de l'article.

:

Isaiah Berlin diu que "cal comprendre els mitjans com a textura general de l' experiencia humana". (...) Avui els mitjans de comunicació són el vehicle de construcció per excel·lència dels significats que atorguem a les coses, a les persones, al sentit de les nostres experiències. (...) Com es diu sovint, la vida, per si sola, no té sentit:es tracta de construir-lo. I, en aquesta feina, cadascú fa servir els materials de que disposa.

:

(...) Els ratolins de Gran Hermano o Chikilicuatre, representant espanyol -català!- a Eurovisió, són expressió d'una forma de pensar i sentir social. Una forma peculiar d'identitat. Chikiliquatre, herència de La Trinca (com a productors de Gran Hermano...), exponent paradigmàtic de la indústria de la telescombraria, arriba associat a un discurs social progressista.

:

Perquè allò rellevant del Chikilicuatre és el fet de ser un representant d'aquesta tradició crítica (vinculada al pensament crític, eufemisme d'una certa esquerra que s'atribueix el monopoli de la consciència crítica). La funció social de la crítica és constituir-se en els veritables coneixedors dels interessos dels altres. Crítica i ironia es converteixen en el capital cultural que atorga superioritat respecte la resta del grup.

:

Malalts de tele va viure durant anys a base de riure del que feien "a Espanya". Chikilicuatre és una paròdia d'Eurovisió, se'n riu d'Eurovisió, pero competirà a Eurovisió. La indústria crítica, com el pensament crític, no trenca res, no canvia res, no transgredeix res. Al contrari. El negoci de l'humor és la victòria del gran capital. Crítica i ironia són aliats de la mateixa indústria, del mercat, del gran capital donant lliçons de progressisme.

:

Chikilicuatre, el Torrente català, és un símptoma del distanciament. La vertebració social catalana es construeix avui sobre l'humorisme. Humorisme de la distància, del rebuig. (...) Sentir-se per sobre de tot. La seva forma de relació és la ironia -despectiva- envers el fet social. Possiblement per això la irrealitat esta tan instal·lada en les elits dirigents del nostre país i anem somniant independències o utopies. Els valors de l'humorisme són els valors del lliure mercat, exponent d'un tarannà fonamentat en el desapego, en el distanciament, en la relativització de tot, excepte el mercat. (...)

:

Dos apunts per l'esquerra

:
L'eurodiputat Henri Weber presenta la nova Declaració de Principis del PS (21.4.2008).
:

A través del bloc de Raimon Obiols em trobo amb dues aportacions interessants sobre el futur de l'esquerra. L'una seriosa i l'altra de riure. La primera és la (referència i una breu traducció, que us poso a continuació), de la nova Declaració de Principis del PS francès, que substiutueix la de 1990. De moment, el text -que ha preparat una comissió presidida per Alain Bergounioux- es troba en una fase d'esborrany i pel que sé ha propiciat un debat molt interessant a les bases socialistes del país veí. Aquí van els trossos traduïts pel propi Obiols:

:

• “L’objectiu de l’acció socialista és l’emancipació completa de la persona humana i la salvaguarda del planeta“.
• “A les injustícies i violències del món, la idea socialista oposa un compromís per una humanitat lliure, justa, solidària i respectuosa de la naturalesa (…) Aquests objectius no poden ser assolits a partir del funcionament espontani de l’economia i de la societat. La redistribució permanent dels recursos i de les riqueses és necessària per donar realitat a la igualtat de drets, oferir a cadascun les oportunitats de dirigir la pròpia vida, i reduir les diferències de condicions”.
• “Els socialistes són partidaris d’una economia social i ecològica de mercat, una economia regulada pel poder públic, així com pels interlocutors socials. El sistema volgut pels socialistes és una economia mixta, combinant un sector privat dinàmic, uns serveis públics de qualitat, un tercer sector d’economia social”.
• “El partit socialista és un partit internacionalista. Condemna totes les opressions i explotacions de les que són cíctimes els homes i els pobles, siguin quines siguin els orígens i les causes. Actua pel desenvolupament dels països del Sud. Combat la xenofòbia, el racisme i l’antisemitisme en totes les seves formes. Milita per un ordre internacional just i respectat, per una cooperació entre els pobles. Defensa el paper de les Nacions unides i de les institucions internacionals. Desitja que la Internacional socialista, de fòrum internacional pels partits i les forces progressistes que tendeix a ser avui, esdevingui un veritable moviment progressista i internacionalista”.
• “El partit socialista vol unir totes les cultures de l’esquerra. No es resigna a les divisions de la història. Organitzant en el seu si un lliure debat, crida a tots els homes i a totes les dones a unir-se al seu combat“.

:

Aquest darrer punt, la de la unió de les cultures d'esquerres, la de fer del PS la gran referència de l'esquerra democràtica, plural i unida, he de dir que em sembla molt interessant. També fou la raó de ser del PSC, al congrés constituent de 1978 i, com diu Obiols sovint, no ha acabat pas. I aquí ve la segona recomanació, humorística, que treu de la xarxa a rel d'un text molt interessant d'un militant d'IU, després de les passades eleccions. Forma part de La Vida de Brian (1979) i resumeix un dels vicis més arrelats i perniciosos de l'esquerra, que més creix quan més petit és el grup. Aquí ho teniu:

:

:

Fericgla i les paraules

Del debat d'ahir a la nit al programa Millenium (Canal 33) em van interessar molt les aportacions de Josep Mª Fericgla, un antropòleg especialitzat en l'Amazònia i en moltes coses més (vegeu aquesta entrevista sobre la vellesa a Valors -oct. 2005). M'interessaren, especialment, la seva idea segons la qual la mutació del llenguatge, que sap designar avui gairebé tot allò que té a veure amb la tècnica però que va perdent pes en àmbits de més profunditat, provoca que no puguem designar aquestes experiències més profundes, que pràcticament queden relegades, per exemple, als xamans. A vegades crec que les diferències entre el món creient i el no creient són purament de llenguatge. Els primers designen amb unes paraules uns fenòmens que els altres designen amb altres o, seguint la pauta lingüística que observàvem, s'han quedat senzillament sense paraules. "I les paraules són la representació de la realitat", diu Fericgla, de manera que ens allunyem de la part de la realitat que no és empírica, ens podem quedar sense la seva experiència; o caldrà redescobrir-la en el millor dels casos, prescindint de tota transmissió, tradició o evolució, que és el que fan les paraules un cop són a la vida.

:

També em va interessar la seva idea sobre la necessitat de diversitat cultural per prosseguir amb la civilització, sense ella no hi ha la interacció que la faci viva. I la frase que 'l'home profund és aquell qui sap trobar el seu lloc', contra el paradigma de la societat líquida, del no-lloc, de passa-volants. Lloc és identitat, de fet. El que som. I 'som el que fem més sovint', com ha citat d'Aristòtil.

:

(Ha tret un llibre que em crida l'atenció. Si algú l'ha llegit, el convido a comentar-lo.)

:

Un exemple. Avui, a El País, llegeixo una entrevista al cantautor Roger Mas, en la que reconeix que ha seccionat la part que contenia referències religioses explícites de magnífics poemes de Jacint Verdaguer ja que aquestes, segons el solsoní, eren fetes "para contrarrestar la belleza, que se podía confundir con el pecado". Aquesta censura -censura i Verdaguer van units, sembla-, aquesta ferida a l'obra del gran poeta, és també fruit de l'abandonament de les paraules, no fos pas que concretéssim aquesta espiritualitat etèria tan còmoda (que, si es barreja amb la 'realitat' es desfà com un tarròs). No fos pas que veiéssim més enllà de la bellesa new age, tel·lúrica, tàntrica o com cony en diguin. No fos pas que pequéssim practicant el nou tabú que els nous sacerdots amaguen.

:

Roger Mas / Jacint Verdaguer, Caminant, al disc "Les cançons tel·lúriques" (K Indústria Cultural, 2008).
:

Neocarlisme

:

Us poso alguns fragments de l'article que ahir publicava El País signat per Joan B. Culla:

:

De todo este enorme embrollo [del debat sobre l'aigua], la consecuencia que me parece más preocupante, más descorazonadora, es el virulento revival, en muchas zonas del país, de un sentimiento antiguo y profundamente reaccionario: el victimismo comarcalista que se traduce en fobia contra Barcelona. (...)

:
Desde principios del siglo XIX, todo el discurso antiliberal europeo, todas las corrientes hostiles a la revolución francesa, al parlamentarismo, al sufragio universal y al progreso han abominado de las grandes ciudades, esas Babilonias mestizas, esos hormigueros humanos de crecimiento aluvial donde se transgredían las leyes naturales, se pecaba sin freno y las ideas subversivas hallaban siempre terreno abonado. El belicoso carlismo catalán del ochocientos participó plenamente de esta visión antiurbana y, ya en las postrimerías de la centuria, hubo una corriente nada desdeñable, el llamado pairalisme o vigatanisme, que reelaboró aquellas ideas y las incorporó al bagaje del catalanismo entonces en gestación. (...)

:

L'hora del Maresme

El Conseller Nadal i la Ministra Álvarez. Foto: EFE / Juanjo Martín.

:
Ahir va signar-se un acord històric per la comarca. Fa temps que l'esperàvem. Resumint, el Ministeri deixa de considerar l'actual N-II com a tal (traspassant-la alhora a la Generalitat) i treu aquesta qualificació que tota via que hi hagi ara o en el futur al Maresme. Aquest acord permet dues coses, d'entrada: una: permetre que, d'acord amb la seva vocació (consumada en força trams, entre ells els de Mataró), es recuperi aquesta carretera com a 'carrer gran' de la comarca, al costat del mar; dues: que la via alternativa que s'ha de construir al voltant de l'autopista C-32 no hagi de tenir els requeriments (de velocitat, d'enllaços, etc...) que són obligats en una carretera de la N-II. Per últim (quin resum tan llarg....), l'acord inclou 400 milions d'euros per foinançar aquesta darrera via. Ara, Nada i Álvarez han fet bona part de la seva feina, la que costava més, potser.
:
Ara, la Generalitat haurà de definir el model amb un traçat determinat. El fet que el recent publicat avantprojecte del Pla Territorial Metropolità el defineixi com a 'via estructurant secundària' dóna les pistes i, òbviament, s'acosta més a les sensibilitats expressades fins avui pel territori. El territori, els municipis, ara haurem d'estar a l'alçada del que se'ns demana, amb la cintura, generositat, celeritat i visió de país. Ahir que, modestament, vaig acompanyar els responsables del PSC del Maresme en una roda de premsa (faltava Rangel, clau, que era a Madrid) vaig permetre'm reclamar que "no ens quedem en la política de campanar i demostrem que units podem assolir el que desitjàvem fa tant i tant de temps". Consens, doncs. Però si no n'hi ha, decisió, sisplau: els ciutadans s'ho mereixen.

:

Per últim, és obvi que les apostes de mobilitat que ha de fer el Maresme no es poden quedar aquí: les inversions ferroviàries (el tren orbital entre elles) i les dotacions per millor i més transport públic són el complement imprescindible per completar-ho. I n'hi ha més, es clar. El contrari són noves carreteres obturades.

:

En parlen Manuel Mas, Joan Antoni Baron i Saül Gordillo.

:

35... 40

M'he quedat una mica garratibat quan he vist aquesta portada de la revista Muy Interesante corresponent al mes de maig. Ara que d'aquí a uns mesos en faré 40 ...com serà la crisi si als 35 pintava ja així?

:

Res, que cada vegada serem menys interesantes.

:

Els apòcrifs

Una de les novetats literàries de Sant Jordi és l'actualització de la versió catalana dels evangelis apòcrifs, editats per Proa, a cura del teòleg Armand Puig (a la foto, de Gabriel Massana). Els apòcrifs són textos religiosos del cristianisme redactats després dels anomenats canònics que no foren adoptats com a tals per l'Església, bé pel seu caràcter excessivament novel·lesc i fantasiós -com voler comprovar a virginitat de Maria-, o aforístic en l'altre extrem, o bé per la seva discutible teologia. (Per Nadal publicaran els evangelis gnòstics, més doctrinals i allunyats de l'experiència). En realitat, l'edició catalana pren els més interessant -23- i reconeix que apareix en un moment on tot el misteriós, esotèric o 'secret' al voltant del cristianisme i dels seus orígens té una àmplia rebuda de públic. "Nosaltres venim al darrere amb informació", diu Puig. I té raó: sovint les novel·les actuals que prenen aquests temes barregen excessivament la documentació històrica amb la ficció, i val la pena que algú en doni algunes claus.

:

Potser el més interessant d'aquests textos per ciutadans com nosaltres, avui, és la seva influència en la cultura popular, especialment als territoris de parla catalana: «Els Pastorets, el misteri d'Elx o la festa de l'Assumpció es poden comprendre millor gràcies als apòcrifs, per això tenen molta rellevància cultural i històrica», diu el prestigiós teòleg.

:
Font: El Punt i Vilaweb.

:

Nostàlgia

:

Fa un parell de diumenges vaig llegir un molt bon article d'Antoni Puigverd a Presència, el suplement dominical d'El Punt, en el que parlava sobre la perillosa i atractiva afició a la nostàlgia, en tots els àmbits, també el polític. Diu Puigverd que "la democràcia assalta les acadèmies, rebenta tota forma d'ordre, talla la llengua dels entesos i entronitza la xusma. I això no és més ni menys dolent del que hi havia abans: censura, repressió, jerarquies de ferro, ordre sense discussió. Que la qualitat i la virtut triomfin és tan difícil com ahir". Glups.

:

A mesura que em faig gran, més la temo, la nostàlgia: m'entristeix i m'emprenya una mica veure com esdevé el motor d'algunes ànimes, també en làmbit polític... i no voldria acabar pas així (ja m'avisareu si em passa). De manera que us en transcric el darrer paràgraf, a veure si entre tots fem el que puguem amb les nostres vides futures.

:

Apel·lar a una epoca daurada, finida, perduda entre les boires del passat, és una trampa de la imaginació. Una trampa que a vegades, quan el present es fa insuportable, consola. Però que sovint lliga de peus i mans. La nostàlgia és deliciosa, pero perillosíssima. La nostalgia és un fang daurat que fa molt pesants els peus que s'hi passegen. Pesen tant, que s'aturen i, aleshores, ja no es possible arribar enlloc més. Empantanat en la nostàlgia, l' enamorat decebut ja no veurà les dones que passen pel seu costat, ni l'arruïnat sabrà trabar els ajuts que li calen per tornar a començar, ni el derrotat l' empenta que li permetra tornar a alçar-se. Podríem arribar molt lluny, si caminéssim prou; pero enfangats en la nostàlgia, ja no aniríem enlloc.

:

Il·lustració: Turner, Vaixell d'esclaus (1844), Museum of Fine Arts, Boston.

:

La mania de menjar cada dia

Us recomano l'entrevista que avui publica El País al subdriector general de la FAO, José María Sumpsi, un català expert en qüestions agroalimentàries de gran prestigi que des de fa pocs mesos és al capdavant d'una de les tasques més complicades d'aquest món: reduir-hi la fam. Parla d'una de les coses que més preocupen en aquests moments: l'increment dels preus dels productes alimentaris i la seva repercussió arreu del món, especialment als països en vies de desenvolupament. Sumpsi desgrana els motius pels quals es produeix aquesta alça, centrats especialment en l'increment de demanda dels anomenats 'països emergents': on abans es menjava poc o gens, ara es menja més i, a més, es demanden productes de més qualitat que la producció mundial no pot abastar. El refugi del diner en matèries primeres -fins ara un mercat residual-després de la crisi hipotecària en seria un altre factor important.

:

Sumpsi és conscient dels riscos que té aquesta situació, des que ja s'han vist alguns exemples en forma de conflictes violents. I no les té totes sobre com pot acabar aquesta qüestió. però també adverteix de les oportunitats que pot significar aquesta nova situació pel desenvolpament de països pobres: Àfrica, per exemple, té àmplies expensions infraexplotades que poden donar un tomb a economies encara molt primàries. El subdirector general proposa la intervenció de diversos organismes internacionals (a problemes globals, respostes globals) per tal de crear grans reserves, incrementar la producció d'aliments a través de mesures innovadores i calmar els conflictes polítics. No cal dir que, a banda d'assolir un major equilibri mundial i avançar en enl problema més important que té el món, Occident pot trobar també un món on s'incrementa la demanda més qualitativa i creix més harmònicament que fins ara. Però creix, per sort. Així hoe espero. Sens dubte, és un dels temes més interessants dels propers anys. Foto: Uly Martín.

:

Corbacho i la immigració

Em va agradar, l'altre dia, la crònica de La Vanguardia sobre quina ha estat fins ara la política de l'Alcalde Celestino Corbacho a L'Hospitalet en matèria d'immigració, per donar pistes sobre com pot influir en la pólítica del Ministeri que acaba d'ocupar. La seva decidida opció per governar la immigració, per combionar polítiques de control amb les d'integració, m'ha semblat com les de molts municipis que conec, inclòs el meu. No és d'estranyar, la majoria de municipis van haver de fer-se sols les seves pròpies estratègies davant un fenomen fins aleshores ignorat. Alguns, amb sacrificis i tensions importants. Fins que no arribà l'executiu de Zapatero, no rebien cap ajut de l'administració els municipis que volien fer polítiques com les de Corbacho.

:

Avui, el ministre concedeix una entrevista a un altre rotatiu, El País, en el que desgrana quines seran les seves prioritats en aquesta matèria. El treball en origen, fins i tot en iniciatives per al retorn, esdevé un dels eixos. L'atenció a les polítiques socials, fent que aquestes puguin arribar a àmplies capes socials, n'és un altre. I el suport als municipis -com no podia ser de cap alta manera- per atende alguns dels problemes que s'hi viuen n'és un altre. Això pinta molt bé. Foto: AP.

:

Patuel | Escrivim

Llibre de Jaume Patuel
:

Una de les coses que encara no havia fet mai (i me'n queden per fer...) és presentar un llibre. Havia fet alguna introducció, però merament institucional. Algú qui vaig tenir de mestre, l'endemà d'una altra cosa que no havia fet mai (un debat al cicle de Psicoanàlisi avui, a Televisió de Mataró), em va demanar que ho fes en la meva condició d'autor d'aquest bloc. Caram.

:

Us deixo amb els quatre apunts que vaig fer de la que va ser la meva breu (espero) intervenció prèvia a la lliçó del mestre i a les paraules del públic (disculpeu l'esquematisme). Vaig començar dient que, per mi, l'aportació intel·lectual de Jaume Patuel té aquestes tres característiques:

• Posa la seva saviesa (ja té pinta de savi...) i, en especial la psicoanàlisi, més enllà de l’Acadèmia. Malgrat que fa cursos, doctorats... participa en revistes comercials i internet. Al costat d’un horòscop, d’una promoció immobiliària o d¡’un anunci per paraules hi ha un article de Patuel, seguint la tradició il·lustrada. Patuel fa el llibre (en tots els sentits, ell l’edita també) i fa els articles exposant-los pertot com avui faria Voltaire amb els seus pamflets – “ens tornarem bojos si no pensem” (p. 112) / les paraules que amaguen les emocions.
• Es nota la seva opció per la docència, tant en 'lús de la metàfora (“les paraules mouen però els exemples arrosseguen”, p. 65) com la de la margarida o el compàs. També es nota en la seva procupació pel sistema d’ensenyament i l’educació els infants d’avui.
• Té l’obsessió de la recerca del criteri propi (‘sindèresi’: capacitat de jutjar rectament, p. 122), que sigui crític davant l’adotzenament, espiritual enlloc de jeràrquic i sempre profund (què és la ‘psicologia profunda’?, li vaig preguntar.... i em va fer una resposta brillant). Inclou la necessitat de discerniment davant la imatge (p. 98), cosa que ens costa tant en països de tradició icònica com la catòlica o en societats de la imatge com l’actual. Criteri també és ruptura, tot neixement és ruptura (p. 105)

Sobre el llibre (Sentiment de culpa/perdó. Obrir el tercer ull; ed. pròpia, Argentona, 2008), vaig apuntar el següent:

• La primera part és un tros de la seva tesi sobre la culpa i el perdó (la responsabiluitat i els seus límits – exemple de Civisme a Mataró: la llibretat i l'increment de possibilitats precisa d'un nou debat sobre els límits) / el jo centrat o descentrat (on poso l'altre? / narcisisme)
• 2ª part: articles a DiarideMataro.cat. Característiques (n’agafo 2)
  · La psicoanàlisi i les seves aportacions com a mètode de discerniment (relació cos/ment, viatge interior, patologies “esforç per separar dins l’ego la part bona de la part dolenta", p. 66 - i com es fa, això?)
  · La reflexió sobre el temps actual (‘axial’, p. 136) al voltant de debats com: a) espitirualitat post-religiosa vs. tradició (“Hi ha set d’aigua però no es troba la font", p. 83) / cito article sobre la Missa de les Santes ‘postmoderna’ com a paradigma de confusió / Jesús, mestre de la sospita com els crítics del cristianisme? (p. 90); b) les noves exclusions (els vells, per exemple, vegeu p. 113); c) Crisi de la raó (multifrènia –excés d’informació / multiplicitat de fonts p. 169) / angoixa d’occident (p. 53) / psicosi (p. 109)

:

Llegiu crònica a capgros.com i a TotMataro.cat.
:
De pesca - i V
:

I si escrivim per recordar
allò que encara no sabíem?
(...)

:

Jaume Subirana, a Rapala, Ed. 62, Barcelona, 2007 (bloc), "Escrivim" (fragment), p. 51. Foto: Zhang Huan, de la sèrie Family Tree, 2000.

: