

La decisió d'ERC de demanar el vot nul per l'Estatut és pròpia d'un partit més còmode a la trinxera que al Govern, més propi de l'excitació que de la resolució de problemes i l'assolioment d'acords. És un greu error, per ERC i per Catalunya, que el text que dóna el grau més alt d'autogovern que mai haurà tingut Catalunya no compti amb el concurs d'un dels partits que més hi ha treballat. I que, segurament per covardia, per donar peixet a la síndrome de català emprenyat que s'està convertint en el moll de l'os del discurs independentista, per satisfer unes bases assedegades de política heavy (molestes per les incomoditats i limitacions de governar), es llancin a la piscina quan l'electorat (aixó ho diuen a les enquestes) més aviat és partidari del sí. (Foto: Julián Martín / Efe).
Els electes i les administracions locals de segon grau
Els amics del Consell Comarcal del Maresme em van convidar a moderar, primer, i a participar després (en substitució de l'Antoni Soy, tot un honor) a una Jornada (foto: CCM) que tractava sobre algunes dificultats de les administracions locals de segon grau (consells comarcals, diputacions, consorcis...) i de la que em plau traslladar-vos l'esquema de la meva intervenció. No sé si s'entendrà prou (els esquemes, ja se sap...), però veig que hem coincidit força amb l'Alcalde de Mataró, que n'ha fet la cloenda (em preocuparia si no fos així, ejem). Aquí va:
1. L'organització territorial de Catalunya no està resolta
Legislativament
Institucionalment
Descentralització Generalitat
2. Els municipis, regidors i la política, enmig d'aquest merder
Què busquem en una administració de 2n grau?
L'electe, atabalat
El ciutadà
3. La repolitització
En algun lloc s'ha de coure la política
La participació ciutadana no és un problema organitzatiu
Agilitat per aproximar la política dels resultats
A casa d'en Rubert - VIII
: "Sovint fem cultura quan creiem estar fent o buscant una altra cosa: divertint-nos, venjant-nos, pintant una paret o enamorant-nos. És més: quan es desitja expressament 'fer cultura' és molt probable que el que estem fent realment sigui poitica, urbanisme, publicitat, fons d'inversió o vagi vostè a saber (...). Cultura pot ser des d'allò que dol -en Kierkeggard o en Kafka- fins allò que diverteix o emociona -de Shakespeare a Chopin. (...) Cultura és encara allò que transforma una realitat dura i opaca en una forma simbòlica (artística, científica, lingüística, religiosa...) fins a convertir aquesta realitat en quelcom penetrable a l'esperit humà. És doncs allò que fa comprensibles les coses, no allò que es vol o que s'adquireix ja comprès -'que si faig gaire l'amor? No, no, prefeixo comprar-lo fet' (...). Perquè una peça cultural sigui legítima, o bé ha de poder ser falsa o bé ha d'arribar a ser bella. I que per produir cultura i no un succedani cal que algú pateixi o es diverteixi, jugui o se la jugui."
Soldats israelians traslladant un activista palestí greument ferit en una operació militar a Betlem. (Foto: Associated Press, publicada ahir a El País).
José de Ribera, El martiri de Sant Felip (1639), Museu del Prado (Madrid)
A casa d'en Rubert - VI
"El fet de saber que hem de morir no ens permet viure al dia com a autèntics animals, però tampoc de raonar cada dia com a éssers racionals."
Esquerra transporta el mismo germen que la Liga Norte italiana. A ellos les molesta que se diga así, quizá porque no conocen el origen de la Lega Nord. ERC es el partido del català emprenyat,EFE asustado por el curso del mundo y rebotado contra los que mandan, porque deseando ocupar su puesto, sabe que no tiene fuerzas suficientes para ello. De ahí, la idealización de una Catalunya independiente. Esquerra suscita apoyos porque molesta a los de arriba, sin que importen mucho la elegancia, las formas o los modales. Fíjese en ese hombre, Vendrell, recién nombrado conseller. Viene a decir: "No os caigo simpático, ¿verdad? Pues me vais a tener que aguantar". Esquerra es antinoucentista. Y su caligrafía comienza a ser común en Europa. Quizá menos en España, porque los dos grandes partidos aún son capaces de sintetizar diversos humores sociales.
A casa d'en Rubert - II
:
"Nova York és l'expressió cosmopolita d'un món d'escapats a la recerca de la felicitat personal. Nova York és la màxima expressió -no l'excepció- d'un patriotisme afirmatiu d'aquells que van aconseguir fugir, arribar i "fer-la". Un patriotisme ben distint del nacionalisme afirmatiu dels estats europeus, sempre amb la seva gelosa identitat per darrere i el seu destí universal vist pel retrovisor."
Zhang Huan, és l'autor d'aquesta foto, que pertany a la la sèrie Pelegrinatge a Santiago (2001), i que em permet una nova mostra de l'actualització de la iconografia tradicional cristiana a l'art modern. Vaig descobrir aquest autor l'estiu passsat, en una fantàstica exposició a La Panera de Lleida justament sobre el diàleg de l'art contemporani i l'art medieval i barroc. M'agrada perquè recull molt bé la idea del que estem vivint, a la Setmana Santa (i a a resta de la vida, per cert) que és la Pasqua (etimològicament, el pas, commemora originalment l'alliberament dels jueus del jou d'Egipte) i que es representa simbòlicament amb els passos, les processons, els pelegrinatges... En altres cultures, en els rituals de pas lligats al creixement i l'adolescència, qui sap si, avui, cinematogràficament, amb les road-movies. També m'agrada la idea del despullament i el revestiment, l'isolament i el camí conjunt. Són, de fet, els diàlegs que establim en el camí que fem.
No és pas un camí fàcil, ve a dir la Setmana Santa. "Un de vosaltres em trairà" diu l'Evangeli que es llegeix avui (Joan 13, 21).
La processó va per fora *
Ja hi som. Per acabar la Quaresma i per rebre la Pasqua, moguda des de racons profunds de la tradició i del cor, de la nostàlgia i de l’esperança, a cavall entre la festa i el plany, la ciutat s’omple de processons. Tenen el seu punt culminant en l’acte més massiu, plural i de tradició (relativament moderna) participada de Mataró: la Processó del Divendres Sant. En la fe, potser seduïts per la pràctica protestant de la pregària individual, o potser avergonyits per l'aprofitament que s’ha fet de la fe catòlica als països mediterranis, no és difícil desconfiar de manifestacions com les processons com a alguna cosa útil per al creient. I tant que són útils, i per a molta gent. Creients de missa setmanal i creients sense massa pràctica. Persones amb una fe a prova de bombes o d’altres amb fe més feble, de "canya esquerdada" o "ble que vacil·la" (Mt 12,20). Bé, així, amb una barreja de "talents" (Mt 25, 14-26) és com m’imagino el Regne de Déu, de fet. I si hi vinguessin "publicans i altres pecadors" (Mc 2,15), millor. No sabria trobar festes religioses que més s’hi acostin. "Desitjo que els homes preguin per tot arreu" deia Sant Pau (1Tm 2,8). Després de la Quaresma, si hem fet una ullada al nostre cor, cansats de tantes processons que van per dins i que ens el corquen, rebrem amb alegria aquesta exteriorització de la nostra fe, potser manifestada amb pobresa i barroquisme alhora, però expressada per a tothom, en l’espai comú que per unes hores esdevé pregària. Com si fos una "performance". Veient passar els armats, les imatges sofrents de la Verge i de Jesús pels carrers de la nostra ciutat, serà aquesta, la nostra realitat quotidiana, i el nostre cor, qui en sortirà "tocat".
* Publicat a El Full de Mataró, butlletí de l'Arxiprestat, el 24 de març de 2002. Foto: A. Clavell.
Sant Jordi