:
Cassanyades - VII
:
Entre les inversions computades, destaquen les previsten en:
𐂾 Ferrocarrils: 1.198 M€ (més els corresponents a la línia Figueres-Perpinyà)
𐂾 Carreteres: 66% més que 2006
𐂾 Aeroports: 40% més que el 2006
𐂾 Habitatge: 18.870 actuacions, entre elles, el finançament per la construcció de 9.050 habitatges protegits.
Pagamos hoy también la muy indigna reacción de la mayor parte del mundo occidental en la crisis de las viñetas de Mahoma, cuando quedaron en evidencia las dudas y fisuras sobre nuestros principios en Occidente. El ejército de caricaturistas, intelectuales y políticos que se prodigan en guasear sobre un Cristo o el papa se abstuvieron de solidarizarse con los daneses y de paso les tacharon de ultraderechistas. (...) Es el islam el que debe dejar de amenazar, quemar y matar por el hecho de que alguien hable, escriba o dibuje.
:
Vaig anar a la inauguració de la mostra de l'Edu Novellas, un jove pintor mataroní al que li han encarregat d'exposar, en una de les cambres petites de ca l'Arenas, la seva particular visió del retrat (sóc el que hi ha davant les copes, sempre ben posat, jo; fotos: R. Gallofré).
"Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m'acosti!"
Coincidint amb el primer aniversari de la mort del pintor i escriptor Ramón Gaya (Múrcia 1910- València 2005), s'exposa a La Pedrera una retrospectiva de la seva obra pictòrica, pautada amb fragments dels seus escrits i poemes, a més d'una projecció d'un documental sobre la seva visió de Venècia. Gaya és, amb la resta de components de la Generació del 27, un exemple dels qui van veure escapçada la seva etapa més creativa a causa de la Guerra i l'exili. Aquest allunyament, però, el portà a reforçar els que podrien ser els trets més identificatius de la seva obra.
Ramón Gaya, Tramonto a Venezia, 1953.
En primer lloc, la seva clara opció per la pintura figurativa, un homenatge a la tradició de la pintura clàssica espanyola des del Barroc a Picasso, front a les avantguardes que estaven en boga als anys vint. I, també cal dir-ho, amb una actitud gens bel·ligerant, modestíssima, actitud que es veu en els seus dos úinics autoretrats mostrats, en els que apareix molt en segon pla, talment com féu en el panorama cultural espanyol. Tant poc bel·ligerant, que permetia la inclusió de trets contemporanis, que ara diríem minimalistes, a la seva revisió del classicisme més tardana, ja retornat a Espanya: economia de l'espai (el retrat de Victoria de los Ángeles de 1986 o "Dues roses" de 1995), economia de traços ("El julivert", de 1994) i economia cromàtica (com es pot veure en la seva pintura al·lusiva a Velázquez el 1969).
Ramón Gaya al Louvre, La Verdad, Múrcia.
El segon tret destintiu té a veure amb el trasbals de l'exili, els efectes del desarrelament i la seva particular relació amb les ciutats que l'acollien com a habitant o visitant, que retrata amb un deix de nostàlgia. Per Gaya, la seva pàtria era la pintura antiga, a la qual ret continus homenatges fins a la mort, amb bodegons on apareix, al fons, una reproducció d'una obra en concret de l'artista citat. Però més que l'obra antiga, o clàssica, el pintor murcià diu clarament (1958) que la seva pàtria és el Prado. Buscar d'on és, sentir sense palpar la crida de la identitat, és un altre dels seus trets característics.
Per últim, cal destacar la seva inquietud intel·lectual i, en especial, la seva producció literària, que no queda enrera, i en la que ha deixat constància de la seva proecupació sobre el destí, sobre el missatge amagat dels pintors, sobre el fet de crear, sobre els dubtes i la seva capacitat d'enfrntar-s'hi, en mig d'un context, el segle XX, que era poc amant dels matisos i de la calma.