Patrimoni i reencantament | El règim

Patrimoni i reencantament

:
Can Marfà, a Mataró (DiariMataro.com).
:

Enmig del debat que aquests dies ha originat la decisió del Consell Municipal de Patrimoni Arquitectònic de Mataró sobre el canvi de catalogació d'una nau mataronina, vaig llegir al suplement "Propiedades" d'El País un reportatge sobre la protecció del patrimoni arquitectònic a les ciutats. Alguns dels experts veuen amb preocupació com s'ha passat d'un paradigma absolutament insensible al valor patrimonial a un afany conservacionista que els arquitectes Ramon Sanàbria i Ramon Mª Puig qualificaven d'histèric. De Le Corbussier a Carcassona, exemplifiquen. Sanàbria mateix demanava, per exemple, superar la confusió entre edificacions "velles" i "antigues" i que no es pretengui el risc de convertir les ciutats (fenomen viu i complex) en una mena de parc temàtic, sense vida cívica real. Puig també diu que el tractament del patrimoni "no és un problema de quantitat, sinó de qualitat, i la realitat ens ha demostrat que la ciutat sempre s'ha cosntruït sobre la ciutat. No serveix de res aferrarse a un edifici vell perquè és vell", diu.

:

L'arquitecte i urbanista Manuel de Torres deia també fa uns dies a Mataró, on presentava el seu magnífic llibre sobre el Centre, que "els centres de les ciutats no són intocables", al·ludint el·lípticament a aquest i altres debats. L'Arnau Vilardell i en Sergi Bonamusa donen bones raons per a defensar un Catàleg que, en el seu conjunt, ofereix la possibilitat de llegar un bon ventall de mostres de l'arquitectura mataronina de tots els temps. I que, per cert, darrerament ha incorporat altres peces arquitectòniques que, curiosament, no han estat notícia.

:

Només voldria apuntar un altre dels factors que incideix en aquest debat: el corrent de reencantament del món, com diuen alguns. És a dir, després de conèixer les limitacions del programa il·lustrat, després d'estar aclaparat pel domini científico-tècnic i utilitarista de l'entorn (en aquest cas, la fase que dèiem absolutament insensible a la conservació del patrimoni), es contra-resta amb la necessitat de mite, amb la idea de re-narrativitzar i, especialment, de sacralitzar els objectes, els paisatges, alguns llocs, etcètera. També en aquest àmbit, crec, es produeix aquest fenomen.

:

Els experts parlen que, després de la pèrdua de l'hegemonia simbòlica religiosa en l'àmbit del sagrat, i de l'afartament del domini científico-tècnic, s'observa aquest procés des de diverses experiències d'ampli seguiment. La re-sacralització del paisatge (aquí hi trobaríem també el paisatge de la infància, o l'arcaic, o el simulacre d'arcaic, els arbres, les muntanyes, les tradicions festives... i una part del debat mataroní sobre el Catàleg), la revitalització de les rutes (des del Camí de Santiago a la Ruta 66), els objectes (pulseres, pedres...), probablement també la violència (gamberrisme transvestit amb lluita política), el cosmos (secrets que ens revelen les estrelles, les mans, les cartes, els àngels...), determinats espais, determinats moments, etc... Pels que vulgueu conèixer més d'aquest fenomen, us recomano el llibre de Morris Berman El reencantamiento del mundo (Ed. Cuatro Vientos, Santiago de Xile, 2004-9-) i, especialment, el de José María Mardones Retorn al sagrat i cristianisme (Fundació Joan Maragall / Ed. Cruïlla, Barcelona, 2006), que m'acabo de llegir fa uns dies i és molt bo, molt, i que també té a internet alguns articles on en parla.

:
Dues ciutats - III
:
El nuevo régimen [comunista] se reconocía sólo por los síntomas siguientes: la palidez del rostro, el temblor de las manos, las conversaciones en voz baja, el silencio, la apatía, la costumbre de cerrar a conciencia las ventanas, la desconfianza para con los vecinos y la afiliación masiva al partido detestado.
:
Adam Zagajewski, Dos ciudades, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 39.
Il·lustració: Eric Bulatov, Carrer Krasikov (1977), Museu d'Art Jane Voorhees Zimmerli, Rutgers, Universitat de l'estat de Nova Jersey, New Brunswick.

:

El dret a l'habitatge | Ernest Maragall | Fer el joc | Passió pel concret

El dret a l'habitatge
:
Algunes persones properes coneixen el meu entusiasme per l'estudi que ha publicat recentment l'Enric R. Bartlett Castellà El dret d'accés a l'habitatge (que podeu baixar-vos íntegrament clicant aquí) a la col·lecció Quaderns de Cristianisme i Justícia de la Fundació Lluís Espinal. Ens vam conèixer amb l'Enric, ara professor a Esade, fa molts anys (tretze?), en unes jornades de la mateixa Fundació, i després hem coincidit alguna vegada més quan ell va ser adjunt al Síndic de Greuges en l'època d'Anton Cañellas. L'estudi fa un bon diagnòstic, crec jo, de problema actual de l'accés a un dels drets constitucionals (ja sabeu que un bon diagnòstic és el 50% de la solució) i recomana tres eixos en les polítiques públiques: acció sobre el sòl (la clau de tot, diu... potser ho hauria de dir a alguns de Mataró que no s'han assabentat), els ajuts a determinades persones amb problemes de renda o d'altres i, per últim, un impuls al mercat de lloguer.

:
Ernest Maragall
:

Fotos: C.Fernàndez, J.G.Jané, S.Flores.
:
Dissabte passat vam gaudir de al visita del Conseller d'Educació, Ernest Maragall, a la ciutat de Mataró. Primer, en l'acte d'inauguració de l'escola bressol Els Menuts (segona foto), amb la que Mataró continua al capdavant dels municipis de Catalunya en la ratio de places d'escola bressol per habitant, i que representa un pas més en la dotació d'un seguit d'equipaments escolars amb la qual treballen la Generalitat i l'Ajuntament, després de la despreocupació de la primera en els darrers anys del govern conservador. Per cert, Els Menuts (paraula amb doble sentit: les menudències que s'hi feien a l'edicle restaurat, que formava part de l'antic Escorxador modernista i els infants que avui omplen les aules) és la primera de les escoles bressol fetes a Mataró amb el niou règim de cooperació amb la Generalitat que ha de permetre la creació de 30 mil places que, en fi, també es van quedar a les baceroles quan Artur Mas era conseller en cap. Vegeu l'editorial de capgros.com d'avui, els comentaris de Pere Pascual, de Carles Fernàndez i de Glòria Figuerola i el flash d'Esteve Terradas.

:

La segona ocasió va ser un dinar (vegeu primers foto) que, aprofitant la visita, vam oferir al conseller els del PSC de Mataró i que vam compartir amb una quarantena de membres del sector educatiu de la ciutat. A la nota que ha emès el Partit es traspua l'alt nivell del debat que hi va haver i les enormes ganes d'enfrontar els reptes educatius del país que té el Govern. I el sector.

:

Fer el joc

:

Sento a Mataró Ràdio que el portaveu del PP a l'Ajuntament (sí, aquell que encara no ha rectificat cap mentida) que, enlloc de posar-se al costat de la Llei i els qui la fan complir, davant un pressumpte nou delicte d'usurpació a la ciutat, carrega contra "els partits d'esquerres". Quina barra. Al digital ElTotMataro.cat continua pixant fora de test abundant en una suposada falta d'efectius policials i a mi mateix com a una de les causes d'aquest delicte (quan la Policia Local i els Mossos van aparèixer ipso facto). No li vam sentir dir res quan el Govern del PP ens va deixar pràctucament sense efectius, abans dels Mossos. Ara, n'hi ha més que mai. No el vaig sentir dir res quan l'Ajuntament va fer complir, amb els Mossos, una ordre judicial de desallotjament en un parell d'ocasions (espero que en aquest cas passi el mateix... no tan tard). No el vaig sentir pas queixar-se de la tardança en el desallotjament dels cinemes Princesa, a barcelona, en temps d'Aznar (que no va fer res de rellevantcontra aquesta pràctica). Tampoc l'hem sentit posant-se al costat de qui s'ha de posar quan s'han fet efectives les sancions que s'han imposat a Mataró en virtut de les competències en Joc i Espectacle o per l'Ordenança de Civisme (que el PP trobava massa dura i que per això es va abstenir). Res. Això, que ho han fet "els partits d'esquerres" que governen a Mataró, només mereix el rebuig del PP. Se'n diu fer el joc.
:
Dues ciutats - II

:

:

Sentía una predilección especial por los paisajes y los bodegones, porque encajaban muy bien con su pasión por lo concreto, lo ordenado y, sin embargo, no exento de autonomía.

:

Adam Zagajewski, Dos ciudades, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 29.

Il·lustració: Francisco de Zurbarán, Bodegó amb trastos (tasses i vasos) (c. 1636), Museu del Prado, Madrid.

:

Nous blocs | Abbé Pierre | Afabilitat i intransigència

Nous blocs agregats
:

(Bé, ara ve quan batejo, que diu en Joan). Els més observadors haureu vist que he agregat nous enllaços a blocaires que conec, o que em fa gràcia que coneixeu. Parlo, per exemple, de la Cristina Jaumandreu, monitora del Grup d'Esplai Garbí. També hi he posat en Martí Casares, director del CEIP Anxaneta i veterà lector d'aquest bloc (avui he descobert que també veterà i clandestí blocaire), que em comenta directament i indirecta. També hi tinc el pinedenc Albert Lladó, alma mater de DiariMaresme.com i vàries inciatives, amés de flamant escriptor. I el que segur que serà el seu proper alcalde, l'amic Xavier Amor (el bloc de l'Amor, li dic jo). També hi he posat l'amic Vador Casas, amb qui ens coneixem de fa molts anys, quan jo vaig entrar a la JSC, i que té més possibilitats que mai d'atorgar l'Alcaldia d'Argentona al PSC (és el de la foto, menjant un cucurutxo). Un que ja és alcalde, i que ho seguirà sent, és el colomenc Barto Muñoz, que també he afegit al club. I, de molt a prop, el badaloní Ferran Bello, fins fa poc director del Centre de Cultura Tradicional i Popular de la Generalitat. De missa, diguem, incorporo tres blocs curiosos de la mà de l'Eloi Aran: La primera monja, la germana beneta de Montserrat Regina Goberna; el director del Full Diocesà de Solsona Josep Àngel Colomés, i de Marc Vilarassau, jesuïta que ara és a Lleida. També hi poso l'escriptor mataroní Jorge Carrión (o Jordi), ell no em recorda però jo sí. I, crític com és, fa que la llista sigui del tot heterogènia, a banda de la seva evident qualitat.

:

Mor l'Abbé Pierre

:

O la llibertat total dins la fidelitat total a Jesús i els pobres. I com a tribut, us deixo amb el post que li vaig dedicar fa poc.

:

Dues ciutats - I

:

:

La suya era la dureza de un burgués consciente de que en los negocios no se deben hacer concesiones. La afabilidad es adecauada para la familia y la iglesia; por el contrario, en la tienda, en el despacho o en la oficina hay que ser intransigente.

:

Adam Zagajewski, Dos ciudades, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 27.

Il·lustració: Francisco Pacheco, Retrat d'una dama i cavaller joves (c. 1630), Museu de Belles Arts, Sevilla.

:

La qüestió decissiva | Enquesta

La qüestió decissiva
:

De nou us recomano avui l'Armand Puig que, amb motiu d'assumir el deganat de la Facultat de Teologia de Catalunya, concedeix una entrevista a la secció de religió de La Vanguardia (per què caram no hi ha secció de religió en cap altre diari de Barcelona?). Desprèn dues preocupacions essencials. La primera: la importància de separar (o de definir per separat, més aviat) el Jesús històric del Jesús Fill de Déu. És en aquet darrer on es troba allò genuí del cristianisme. La segona, la necessitat de comunicar millor aquest Jesús al món d'avui, amb el seu llenguatge i amb la crida a les aventures interiors que duu aquesta època. Us en deixo alguns fragments (la traducció maldestre és meva):

• Déu decideix entrar a la història d'una manera pobra. L'entrada de Déu a la història és l'antítesi d0una entrada potent. L'Omnipotent es depulla de la seva omnipotència. Aquesta imatge de Déu és completament paradoxal perquè relacionem la paraula Déu amb el poder i la força. però el cristianisme no presenta Jesús com un heroi. El cristianisme presenta Jesús com el fill de Déu que neix en un estable. Així és el Déu encarnat. I el secret de Jesús tan sols es manifesta després de la seva ressurecció: aquell que ha sortit de Déu retorna a Déu.
• La raó de ser del cristianisme és comunicar la figura de Jesús. L'Església és al servei d'aquesta comunicació.
• Parlar de la fe i del que creiem vol dir parlar de la llum que rebem, no pas de la llum mateixa.
• Parlar de Jeús és parlar de la cara visible de Déu.
• per comprendre el cristianisme cal entendre que Jesús no és només un gran profeta.
• Jesús no va voler ser mai protagonista de la seva pròpia història. sempre es va posar al servei del seu objectiu darrer: deixar que a través d'ell s'arribés al Deú de la compassió, la pau i la justícia.
• Un cristiaisme sense creu seria gnosticisme.
• No podem fer un discurs endogàmic sobre Jesús. ja ha passat l'època de cristiandat amb el seu discurs de portes endins. Hem de sortir a la plaça com Pau, que anà a l'àgora d'Atenes. La teologia ha de tenir una gran sensibilitat pel nostre món i un llenguatge intel·ligible. Llegir seriosament l'Evangeli comporta una saccejada interior ja que posa en qüestió qualsevo certesa. Alhora es creen noves certeses capaces de transformar el món. Entrem en una època on seran possibles grans aventures interiors. Hi haurà lloc per l'amor.

Enquesta
:
En un altre ordre de coses, el mateix diari publica avui una enquesta en la que mostra que els socialistes aguantaríem l'actual majoria, que s'ampliaria la representació dels aliats i que baixaria la del PP, just després de l'apretada insensata que el partit de Rajoy ha fet a rel de l'atemptat de Barajas. La conclusió de Julián Santamaría, que ha estat el seu responsable, és que l'electorat castiga a qui promou la crispació. A veure si prenen nota. (Vegeu Miquel Iceta, avui)

:

Amb Sopa | Trobat en un bloc

Amb Sopa
:

No sóc gaire musical, almenys en comparació a la gent que m'envolta. Tinc alguns referents, alguna sortida eclèctica (sí, he disfrutat en un concert d'Apocaliptika amb versions heavy de clàssics), però no vaig amb mp3 pel món i, en general, no tinc massa cultura musical. Trobo, a més, que va molt més de pressa del que sóc capaç de registrar. O sigui que no us refieu de mi en aquest tema.

:

Però he de dir que m'agrada Sopa de Cabra. No en tinc cap disc, que m'agrada ho he anat descobrint, potser, després que se separessin. I deu tenir a veure que associo les seves cançons a determinats moments de quan era més jove. Ara mateix em ve al cap una nit, en un antro d'Arenys, on sonava mentre els amics feien un billar i jo no sé massa ben bé què però que el meu cervell associa a la felicitat. No sé. El fet és que he anat seguint una mica Gerard Quintana, després (els seus discos, les seves versions de Dylan, que vaiog sentir en un concert...) i, ara, per Reis (bé, canviant un disc repe que em van regalar per Reis) ha caigut aquest Podré tornar enrera. El tribut a Sopa de Cabra que recomano. M'he aficionat a aquesta moda de les versions (me'n van caure un parell més) i trobo que m'agrada. Ja dic que no en tinc ni idea.

:

En tot cas, les cançons crec que són molt bones, les interpretacions les fan persones algunes de les quals no conec de res (i que, per tant, em prenc com una troballa), les lletres mostren un camí molt curiós d'acord, suposo, a l'edat i experiència dels seus integrants (del viure de pressa a l'elogi de la lentitud, diria jo), i, en general, la i de que "seguirem somniant / escoltarem la llum / mentre el món es mou dins els teus ulls", com diu la cançó que la formació ha fet per a l'ocasió.

:

Trobat en un bloc
:
A vegades et preguntes si això els blocs és de frikies, com avui nega en Saül. I hi ha molts dubtes, malgrat tot, dubtes raonables de gent que no augura pas massa futur a aquest món i que no passa de veure'l amb la condescendència que ens provoca el narcisisme i l'exhibicionisme dels altres. Sempre he pensat que tenen una mica de raó. Però en aquesta sinrazón, en aquest mitjà la utilitat del qual (si n'hi a d'haver) encara se'ns escapa, en aquest frontera entre el jo privat, íntim, feble, líquid, i el jo públic, impúdic, crosta, trobem perles com aquesta que ens brinda la Maria Escalas. El misteri de la vida interpel·lant directament al nostre cor, la perplexitat oberta i explicada a una xarxa plena de virus i d'incògnites, la humanitat que no acabem d'abastar i que diem amb referents (simbòlics?) fets justament per explicar aquestes coses, o per relacionar-nos-hi (per "relligar-les", aquesta és l'etimologia de religió): Déu, Setmana Santa, ressurecció... I un desig de baixar als inferns, a la mort, al no res... per besllumar tan sols el rostre fràgil del Tot.

:

Legionel·losi 2002: solidaritat i fermesa

Aquesta tarda he hagut de substituir el meu company Oriol Batista, regidor de Benestar Social i Salut, absent per motius familiars prioritaris, i he presentat als mitjans de comunicació la resolució que ell ha signat a la vista de l'auto que el jutge ha dictat avui mateix i que exculpa les administracions de qualsevol responsabilitat a rel del brot de legionel·losi de l'any 2002.

:

Ho ha fet amb l'advocat Lluís Clemente, que ha estat qui representa l'Ajuntament en aquest cas, que és també el cap del servei jurídic administratiu de l'àrea municipal que presideixo (i que surt al meu costat a la foto). La resolució del regidor reprèn els compromisos contrets per unanimitat per l'Ajuntament en ple el 2002: màxima atenció i solidaritat amb les víctimes (94 afectats, 2 d'ells morts) i contundència en l'aplicació del Codi Penal sobre els responsables. Un cop el jutge (un molt bon jutge, segons la seva trajectòria, a Mataró tenim un luxe) ha exculpat l'Ajuntament i els seus funcionaris de tota responsabilitat, i un cop ell mateix ha reconegut el paper diligent i exemplar de l'Ajuntament aleshores (amb un operatiu dirigit per l'aleshores Alcalde Manuel Mas i el propi Batista), ara que les coses tornen a estar clares, aquest reprèn l'atenció a les víctimes i avança les indemnitzacions que el propi jutge ha fixat. I es persona com a actor civil per recuperar-les en la sentència que esperem condemnatòria. Solidaritat, doncs, i fermesa. I de nou, al capdavant. foto: Marcos Lossius (capgros.com)

:

L'administració que estalvia

Aquests dies s'ha donat a conèixer la feliç iniciativa del Consell Comarcal del Maresme que estén a la pràctica totalitat dels municipis de la comarca la iniciativa que, des de l'any 2002, i de manera pionera, ja ha implantat l'Ajuntament de Mataró. Consisteix en una cosa aparentment tan senzilla com posar a concurs els serveis de telecomunicacions (telèfons fixos, mòbils i accés a internet) perquè els operadors competeixin per cada un dels trams. Mataró, a més, ja havia reduït la despesa amb l'úis de la xarxa pròpia de fibra òptica per a les comunicacions internes.

:

Jo, que aleshores era el regidor que s'encarregava d'aquestes coses, tinc molt bons records d'aquell procés (que en Xavier Castellà, el responsable del projecte, va escriure molt bé a la revista Catalunya municipal i que l'Aurora Baena i en Jordi Dòria van dirigir molt bé), en el que vèiem com una idea tan senzilla s'anava fent evident, aprofitant la recent (aleshores) liberalització del mercat de les telecomunicacions. La reducció de costos va ser espectacular: 40 milions de pessetes en 4 anys, si no recordo malament. Aquest know how de l'Ajuntament de Mataró, que ja s'ha utilitzat en un altre projecte sobre compres per internet, demostra fins a quin punt és possible la cooperació municipal a diferents escales i, també, com un tractament diferent per municipis (en el que Mataró esdevé motor) assoleix rendiments molt més alts d'eficiència municipal. Foto: R. Gallofré / capgros.com.

:

Captar l'alè *

Josep Guinovart, Cap i Camp (1989).
:

Gràcies a la itinerància de les exposicions de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani, hem pogut veure a diversos indrets (ara a Mataró) l'exposició de gravats de Josep Guinovart, la majoria d'ells corresponents als anys vuitanta. La crítica ja ha destacat el valor intrínsec d'aquesta tria, la seva originalitat i, per tant, la importància dels gravats per acabar de fer una arrodonida idea del que ens proposa un dels millors artistes catalans, com passa quan altres grans artistes s'han acostat a aquesta tècnica (ho vam veure fa poc amb Rembrandt). Especialment se'ns convida a veure'n la part més reflexiva. Jo m'hi apunto.

:
Josep Guinovart, Terra i espais (1989)
:
I el primer que veig és una manera de reflexionar, diem-ne, dialèctica. Ho és cromàticament, on predomina el característic blau de Guinovart (motiu d'una altra recent exposició), el blau de l'aigua, del cel, de les finestres, d'allò que flueix amb l'aire, també el blau del sexe i del desig (p. ex: sèries Figueres , de 1989, o Llaucets, de 2004, o la peça La joie de vivre, de 1997), en diàleg amb els colors terrosos, l'ocre dels deserts i el marró del fang (p. ex: sèrie Fang, de 1982), els llots de la misèria i de la suor, el fang de l'esquitx i la protesta, la solidesa de les pedres, pedres de terra i memòria, el roig de la sang vessada. La dialèctica s'estén en el terreny conceptual, també, on Guinovart sembla dir-nos que les coses, els objectes, les imatges, no les podem entendre sense reformular-les. Com si haguéssim de prescindir un moment d'aquella proesa del cervell que associa en dècimes de segon l'objecte amb una idea per estalviar-nos feina ja registrada. Feu la prova: en la penombra, per exemple, les coses no sabem massa què són i el cervell envia diverses imatges per classificar-ho. Reformular els objectes vol dir aturar-se un moment a fer la guitza al cervell. I, dit amb títols dels gravats, representarem els objectes Com la muntanya (1982) i veurem unes peces que són alhora Pedres i dents (1982).

:
Josep Guinovart, Joc a terra (1982)
:
I tot això, on porta? Crec que a l'antiquíssima saviesa de contemplar els objectes, d'anar-los donant nom, de refer-los, de fer-los vinculants amb la vida i fer que entre ells i nosaltres apareixi quelcom nou. Com mostra el gravat Cal i ritme (1982), la vida és feta de matèria i de moviment (o de fang i alè de Déu, que diria el Gènesi), i el lloc de l'artista, segurament, deu ser aquell que pot captar el moment que aquest misteriós procés es posa en marxa.

• * Article a la revista Valors (gener 2007)
• L'exposició Guinovart. Terra i memòria és oberta fins el 28 de gener al Museu de Mataró (Carreró, 17-19. Mataró).
• Crítica de Pere Pascual a capgros.com.

:

Milà fa diana | Bonhoeffer

Milà fa diana

:
Aquest matí he llegit un magnífic article de El País i que en Miquel Iceta ha fet bé de recomanar amb entusiasme en un post. En ell dóna algunes claus respecte a les possibles causes de l'abstenció a les passades eleccions al Parlament de Catalunya, en una perpectiva més estructural, i proposa la reactivació de polítiques d'atenció política prioritària als temes que més preocupen els ciutadans (l'estabilitat de l'ocupació, l'accés a l'habitatge, la qualitat urbana als barris, etc...). Com deia en Miquel, imprescindible. Gràcies, Salvador.

:

Recordant Bonhoeffer

:

Demà dimecres dia 17 (avui pels lectors matinals) se celebra a Barcelona l'acte commemoratiu del centenari del teòleg luterà Dietrich Bonhoeffer, que fou pastor evangèlic a la Ciutat Comtal prèvia a la República i que després fou assassinat pel règim nazi. Les aportacions d'aquest teòleg protestant han influït el pensament cristià (també catòlic) del segle XX. Bonhoeffer recomanava, entre d'altres coses, "viure com si Déu no exisitís", recollint una frase de Sant Ignasi de Loiola, el crit de Jesús "Eli, eli..." i l'experiència cristiana de ser forts en la feblesa, de no refiar-se de la salvació final, de compartir amb la humanitat el seu goig i el seu sofriment.

:

Naím i el delicte organitzat

Moisés Naím (foto: Bernardo Pérez)
:

Ahir, el darrer llibre del director dela prestigiosa revista Foreign Policy (no sé si encara es publica l'edició espanyola, però és una magnífica revista), Ilícito, de recent edició a Espanya, va ser notícia a El País per partida doble. El veneçolà Moisés Naím, que havia estat ministre de Foment a aquell país, és entrevistat al suplement Domingo i el seu llibre és ressenyat per Guillermo de la Dehesa al suplement Negocios. Probablement és una descoordinació, però jo crec que és una meravellosa coincidència.
:

Naím posa èmfasi en dues caracterísiques respecte a la presència de fortes xarxes de delicte a nivell internacional (drogues, falsificacions, armes, tràfic de persones, d'òrgans, de residus, d'articles de valor). Una, el creixement espectacular dels negocis il·lícits els darrers anys, aprofitant l'obertura dels mercats i la globalització de les comunicacions, de manera que ja representen un 10% del comerç mundial. Dues, la invisibilitat d'aquest fenomen gràcies a la importència del poder polític davant d'ell: corrupció de polítics, funcionaris i policies (en alguns països el seu volum de negoci supera els pressupostos de l'Estat), mancança de plans i institucions internacionals que hi facin front, imbricació en altres negocis nets i fins i tot filantròpics, etc. Jaume Curbet, com ja vaig explicar un dia, ja ha fet a casa nostra algun advertiment al respecte, insistint en la localització d'aquest fenomen en societats com la nostra, i no tan sols en l'espai global (tot espai global s'acaba localitzant), en forma de crims. Com sempre, les víctimes també acostumen a ser els més febles.
:

Aquest és un dels reptes més importants de la política i de la seguretat mundials. M'atreveixo a dir que al mateix nivell dels fenomens que, al contrari d'aquest, justament la visibilitat és un dels seus factors d'èxit. Parlo del terrorisme. Per cert, com recordava també a El País André Glucksmann divendres passat, les vícitimes del terrorisme (ell ho exemplificava en l'islamista) tampoc no són els poderosos, no tan sols els "occidentals" sinó, especialment, les persones a les que diuen voler alliberar o per les quals diuen lluitar (líbrame de mis amigos...). En el cas d'Al Qaeda, milers d'àrabs.

:

Visca el PP | La por i el perdó

Visca el PP
:

El PP de Navarra (o UPN, la seva marca electoral a la comunitat foral), amb el seu President autonòmic al capdavant, i el de Santander, crec, que, junt amb altres militants i simpatitzants del partit de Rajoy van fer el que creien que havien de fer: posar-se al costat de les víctimes del terrorisme, siguin quines siguin, condemnant l'atemptat de Barajas i reclamar a Eta el cessament de la violència per sempre, sumant-se a les manifestacions d'ahir. I també la llibertat, és clar, no és pas la pau dels cementiris la que volem els demòcrates. Els demòcrates, sí, aquells que coneixem les nostres diferències i les exposem en públic, aquells que, justament per considerar-nos iguals i respectables, tractem amb poc respecte les idees, que ens passem el dia rebatent i debatent, i molt les persones. I que, això sí, quan algú atempta contra el marc que fa possible tot això, ens unim com un sol home. Les esquerres i les dretes, els nacionalistes i els federalistes, tot quisqui. Per sort per tots nosaltres, hi a gent sensata al PP. De dretes, adversaris contra els que debatrem apassionadament i intentarem guanyar a les urnes, però amb els que compartim unes febles regles del joc que defensarem amb les dents. (Foto: Efe / Juan Carlos Hidalgo, vista general de la manifestació ahir quan va arribar a la plaça de Cibeles).

:
La por i el perdó
:
Javier Cercas
:

Dels molts articles, i tots atinats, sobre aquest tema de l'atemptat que he pogut llegir a la premsa d'avui, n'hi ha hagut un que m'ha impactat. És la crònica que fa Javier Cercas a El País semanal sobre com va viure ell les primeres impressions de la notícia, el passat dia 30, quan anava a veure la pel·lícula Babel (que encara no he vit, però que en tinc moltes ganes). I en fa un paral·lelisme inquietant. I acaba així:

Me importa un rábano por qué ETA ha roto su tregua. Me importa un rábano si el Gobierno ha hecho bien o mal negociando con ETA. Me importa un rábano si el proceso de paz debe continuar o no. Me importa un rábano lo que digan Zapatero y Rajoy y Otegi. Lo único que me importa es el miedo que han vuelto a meternos dentro, el peor pánico imaginable, el más feroz, avasallador y anonadante. Pero lo que sobre todo me importa es que esos cabrones se pudran para siempre en el infierno. Y que sean sus hijos, si es que alguna vez son capaces y la compasión y el miedo les alcanzan, quienes acaben por fin perdonándoles.

:

'Polònia' i la crisi de referents

:

M'ha fet gràcia el recent post de Manuel Mas perquè, aquest exemple, el de les conseqüències respecte a la democràcia que té la sàtira política, a propòsit de Polònia, l'he fet servir un parell de vegades, insinuant-lo, a l'hora d'explicar la política municipal sobre civisme. Concretament, el poso d'exemple per il·lustrar la crisi de referents que, junt a la crisi de la idea d'autoritat, reclamen unes noves bases per a l'autoritat democràtica (front a l'autoritarisme de la dreta que vam conèixer a aquest país durant massa anys).

:

L'he fet servir un parell de vegades i ningú no ha entrar a trapo. La meva tesi, resumida, és: vivim en una època de crisi dels referents, és a dir, d'aquelles persones qe esdevenen punts de referència (en positiu o en negatiu) respecte als quals articulem la transmissió de la tradició, dels valors, del coneixement (també l'emocional), el guiatge i el mestratge, el respecte, etcètera. Un dels exemples és aquest magnífic programa de TV3 (confesso que habitualment em fa riure molt), el qual s'inscriu en la sana pràctica democràtica d ela relativització del poder i de mostrar la seva faceta polièdrica i sovint hipòcrita. També contribuexi, segurament, a fer més popular, més digerible, una informació política sovint pensada per entesos. Fins aquí, molt bé. Però que té uns efectes secundaris que cal tenir presents. En detecto un parell, almenys. Un, que ens acabem pensant que la política (i no tan sols la política) és sempre cosa de fer riure, que tot gira al voltant de la part més frívola i interessada, que és la que és més senzill d'enriure's-en. I l'altre, que, donat que s'han traspassat ja força límits fins fa pocs anys impensables (la monarquia, el Papa, el terrorisme...), que tot, absolutament tot, és vàlid per riure's-en. Aquest és el motiu que ha portat a Manuel Mas a expressar en públic els seus dubtes. Segurament hi haurà qui sospiti que una persona que es dedica a la política expressi els seus dubtes justament d'un programa de sàtira política, però aquest és el meu únic "però".

:

La televisió ens mostra cada dia exemples similars. Les interioritats de qualsevol persona i de qualsevol família poden veure's airejades sense cap mena de pudor, trobem normal la comercialització del cos i de les relacions personals a través dels mass media. Per entendre'ns, hem passat de seguir el model de models i princeses (model Hola) a veure'ls-hi les calces, les infidelitats, les febleses que convertim en riota. I no ens hem quedat en aquest nivell, ara s'ha democratitzat el fet de ser famós (model Tomate). Seguraent el primer model era encarcarat i antic. El segon model és més divertit, sí (la diversió, el gran objectiu), però també és molt més denigrant per la integritat personal. També aquí a democràcia ha de saber acordar uns nous límits. I segurament aquesta és la tasca pendent que genera els dubtes que l'il·lustre blocaire expressava.

:

El que deia. Cal fer èmfasi en la fragilitat del poder (ep, de tot el poder, no tan sols del democràtic, no siguem enzes); sí, i és bo l'humor, especialment el que ens fa riure de nosaltres mateixos. Però encara és més urgent refer la cultura del respecte a la integritat personal, reinventar potser els mites moderns (i els tabús moderns... o algú es pensa que podem viure sense tòtems i tabús?) i cercar en els altres les virtuts que ens agradaria tenir (encara que sigui assenyalant els defectes) i que, òbviament (l'humor també ens n'ha fet adonar) no tenim. O algú es pensa que podem viure sense ídols?

:

El PP i les famílies | Més aparcament

Al PP li importen un rave les famílies
:

Seguint amb aquest mini cicle descriptiu del PP de Mataró, amb qui el candidat de CiU frisa per pactar (ja ho dèiem), avui ofereixo una altra mostra relativa al Ple d'ahir, que en dóna per unes quantes. Per exemple, el meu company Oriol Batista va donar compte del Pla per a la Infància i les Famílies que ha aprovat la Junta de Govern Local (òrgan on també hi ha el PP i en el que es va abstenir), un important impuls a les polítiques municipals d'atenció als nous fenòmens que viuen les famílies i a la necessitat de donar suport a les estructures familiars i als infants.

:

Al torn de paraules dels grups, només el portaveu del PP (i candidat) va obrir la boca. I va ser per demanar vagament algunes ajudes més, algun increment pressupostari.... això sí, amb els discurs demagògic de les famílies que ens acostuma a fer la dreta (ja sabeu: molts discursos i pocs recursos). Batista va tenir una resposta brillant (a més d'indicar una per una on hi havia la resposta a les inquietuds del portaveu conservador): "Segurament podríem haver parlat i incorporat alguna de les seves propostes si en el període de consulta als grups municipals haguéssim rebut una sola proposta", va dir, " i no en vam rebre cap, tampoc de vostès". Touché.

:

Potser que treballessin més enlloc de tanta xerrameca buida. I més en un tema tan sensible com l'ajut a les famílies que, si no ha rebut cap esmena ni proposta del PP deu ser perquè els deu importar un rave. Foto: capgros.com.

:

3000 places d'aparcament en tres anys

:
César Fernàndez i el regidor Fermí Manchado, gerent i president de Gintra durant la roda de premsa d'ahir. Foto: Romuald Gallofé (capgros.com).
:

Avui publica El Punt que en els propers 3 anys l'Ajuntament projecta la construcció de tres mil noves places d'aparcament. I respon al fet que ahir es presentés l'avantrojecte d'un aparcament al Parc del Palau, a Mataró, un barri que veurà reduït notablement el dèficit de places d'aparcament. I que s'anunciés l'inici de les obres de l'aparcament del carrer Terrassa, prop del barri de Cirera, al costat del nou Poliesportiu que és a punt d'obrir.

El PP contra les residents | El PP vol urbanitzar les Cinc Sénies

El PP vol fer fora les residents
:

Davant una situació com la que es viu de fa anys en un bloc d'habitatges de Mataró, on hi conviuen una residència de gent gran i veïns de manera que aquests darrers han manifestat les seves queixes, es pot actuar de dues maneres. O bé per resoldre els problemes o bé per atiar el foc (com explica molt bé l'editorial de capgros.com d'avui). La primera és la via lenta (enmig de resolucions judicials que emparen l'activitat), difícil, que no satisfà mai ningú ...però que cerca una solució viable pels dos drets que entren en col·lisió. La segona és la fàcil, la que busca un rendiment polític de vol gallinaci, la que confon les usuàries d'aquest centre amb els ocupes ...i la que vol portar a que la Policia Local les hagi de desallotjar. Aquesta darrera via és la que ha optat el PP a qui la cobdícia pel vot fàcil pot portar-li a endur-se pel davant a persones indefenses, si cal. Aquests són els escrúpols de la dreta que tenim a Mataró, senyors, amb la que el nou candidat de CiU vol pactar "per treure els socialistes", com ha dit. Els socialistes i les residents. (Foto: Sergio Ruíz, capgros.com)

:

El PP vol urbanitzar les Cinc Sénies

:
Rafa Liñán.
:
L'altra conclusió que trec de les inciatives que el PP porta avui al Ple és que no sap com amagar que, en realitat, vol urbanitzar les Cinc Sénies, un espai de Mataró protegit ara fins i tot pel Pla del Sistema Costaner i que, entre d'altres coses, la seva no urbanització ha permès que el conjunt de la ciutat hagi pogut refer el seu teixit urbà. Vegeu el treball que va fer el blocaire mataroní Rafa Liñán). El PP, ja sabeu, declarava com a urbanitzable tot el sól no programat a través de la seva nefasta Llei del Sòl, l'aplicació de la qual ha coincidit amb dos fenòmens: l'encariment més fort que mai dels habitatges i l'aparició de nous fenòmens de corrupció en alguns municipis, la majoria d'ells governats pel PP, per cert.

:

Per què dic que volen urbanitzar les Cinc Sénies? Només juntant un parell de dades... Una, perquè abans no se n'amagaven. Dues, perquè (en aquest mandat) el seu antic cap, l'exdiputat Joan López, va dir a Televisió de Mataró, exactament, que "el PP urbanitzaria tot l'espai que hi ha des de la variant fins al mar", i les Cins Sénies són en aquesta àrea, com podeu comprovar al plànol. I, tres, perquè la proposta "estrella" del PP sembla que és la revisió del Pla General d'Ordenació Urbana. Els plans generals es canvien previ a un canvi estratègic que cal definir, no perquè sí. I si es tracta de modificacions puntuals, això ara ja s'està fent, a través d'un fil conductor que ja s'ha presentat i discutit a l'abast. Aleshores veuríem què cal fer, com, a qui hauria de beneficiar aquest canvi, etc... Ells, els objectius d'un nou Pla General els del PP no els han definit, no han dit exactament per quina raó. No cal. Oi que ens entenem?

:

Mataró crea llocs de treball *

:
Font: Observatori del Mercat de Treball, Ajuntament de Mataró, 2006.
:

Tenir feina és molt important per a la qualitat de vida de les persones. Actualment, Mataró gaudeix del més alt nombre de persones ocupades, creix cada any el nombre de nous contractes i cada mes redueix les xifres de persones a l’atur.

:
La bona situació econòmica del país hi ajuda, amb el Govern espanyol aplicant una política de rigor i el Govern català impulsant un Acord de Competitivitat. L’Ajuntament de Mataró, que també ha pactat amb les forces polítiques i socials el seu desenvolupament estratègic, també ha impulsat un seguit de polítiques orientades a la creació de nous llocs de treball. Com?

:
D’una banda, ajudant a la innovació i la formació del nostre teixit productiu, com hem vist en la recent Fira Innovàtic, la creació de noves empreses en sectors emergents i també incidint en el sector dels serveis, en una ciutat com la nostra, ben dotada de comerç i desplegant un programa de promoció turística. Mataró ha vist néixer un milió de metres quadrats nous de noves zones industrials, que han permès esponjar la ciutat i dignificar-la. Ara cal assessorar bé aquestes empreses, i potenciar-les.

:
Per als socialistes, aquest increment de l’ocupació ha d’anar acompanyat de mesures que el consolidin. Per exemple: ens cal treballadors i treballadores més preparats, més propensos a la innovació i a emprendre, amb un ambient que hi ajudi. El TecnoCampus, però també el conjunt de serveis de tota mena que presta la ciutat, van en aquesta direcció. En aquest sentit, també hem promogut la reconversió de zones industrials encara no urbanitzades, com el Sorrall o el Rengle, en zones mixtes perquè hi visquin la natura, l’oci, la vida diària i l’activitat empresarial d’alt valor.

:
I per últim, de nou, cal aprofitar el canvi en infraestructures que viu el nostre entorn. La millora del transport ferroviari, amb una línia orbital projectada que ens portarà al conjunt de la regió metropolitana en pocs minuts. O l’AVE. O les carreteres que falten, o la millora de les comunicacions amb els aeroports del Prat i de Girona.... Tenim força oportunitats.
:
* Article a la revista mésmataró (desembre 2006) com a Portaveu del Grup Municipal Socialista.

:

La innocència | El conill de Rajoy

La innocència
:
Diu avui Jaume Sisa a El País: "Tenía 26 o 27 y era inocente, mientras que ahora estoy estudiando para volver a serlo". Foto: Mercel·lí Sàenz.

:
El conill de Rajoy
:

Com recordava avui Enric Sopena a ElPlural.com, l'aleshores ministre Mariano Rajoy va qualificar com a “el último conejo que se ha sacado el señor Zapatero de su chistera” l'oferta que aquest va fer, des de l'oposició, per un pacte d'estat contra el terrorisme, poc després de l'assassinat d'Ernest Lluch.

:

El primer que cal dir és que el Pacte, que es va signar poc després de l'exabrupte de Rajoy, ha estat un molt bon instrument, malgrat les seves mancances i limitacions (una d'elles, que no hagi estat ampliat a les altres forces democràtiques). Eta, també malgrat tot, ha estat més debilitada que mai, el seu entorn ha deixat de finançar-se amb fons públics, l'honor de les víctimes restituït, els ciutadans bascos més emparats en l'exercici de les seves llibertats... I, això sí, fins que van canviar els papers entre Zapatero i Rajoy (malgrat els compromisos d'investidura del socialista), amb una gran unitat d'acció entre les dues principals forces polítiques, talment com ho havia estat en l'anterior treva i el seu fracàs, en temps d'Aznar. Vaig defensar aleshores el Pacte per les Llibertats i encara crec que ha estat un dels millors instruments polítics en la lluita antiterrorista. (Foto: http://www.elsemanaldigital.com)

:

Però el 2000 no és el 2006, com deia ahir la Vicepresidenta Fernández de la Vega. Entre d'altres coses, gràcies al propi Pacte i, si voleu, gràcies també a l'acció policial i política contra la banda dels governs d'Aznar. De manera que aquest nou horitzó precisa de nous instruments polítics que, sense negar els anteriors, facin alguna cosa més. Per exemple: que reforcin l'Estat de Dret davant la banda i les seves activitats (molt bé les detencions d'avui a França), que ampliïn el front polític del cantó dels demòcrates, que siguin determinants en prendre la iniciativa política per la finalització de l'activitat armada d'Eta (vegeu l'inclassificable comunicat d'avui), etcètera... I amb discreció. Serà possible amb el Rajoy que ha mostrat una gran visió política amb "los hilillos" del Presitige o amb "el conejo y la chistera" amb el Pacte Antiterrorista?

:

5 coses que probablement no saps de mi

L'amic i diputat Jordi Pedret m'envia un meme (una xorrada que és la manera més divertida i ràpida de fer xarxa), aquesta vegada consistent en relatar 5 coses que probablement no saps de mi. Com que totes les explicables ja les dec haver dit al bloc (tot això que m'estalvio de psiquiatre) i ara no estic prou alliberat per narrar les inconfessables, he tingut una mica de feina i em surten una mica avorridetes. Però aquí van:

:

1. El primer article, als 10 anys.

:

Ja sabeu que m'agrada escriure, sempre m'ha agradat. Amb un parell de trucs i amb certa pràctica, així com a còpia de llegir, aconsegueixo enredar una mica el personal i es pensen que en sé. Això ja ho feia de be petit. De manera que, als 10 anys, en Josep Mª Torrent (un periodista que va ser cap de política de l'Avui, director de la revista Mataró escrit i cap dels informatius de TV3), que treballava al desaparegut i mític setamanari El Maresme, i que no sé ben bé quina relació tenia amb alguna monitora del Grup d'Esplai Garbí, em va demanar que fes un article. No sé massa per què, però devia ser la primera persona que vaig enredar. Em sembla que li vaig fer manuscrit i va venir a casa a buscar-m'ho. Va sortir el 1979, al número 82, i aquí teniu el text. Còpia cedida per la Coral Mas; gràcies.

:

2. Vaig fundar el Grup d'Esplai Garbí

:

:

Com a nen, usuari, vull dir. És el centre del que us parlava a sobre, que,a sl seus inicis, era a l'Escola Pia de Santa Anna, de la que també n'era alumne. Devia tenir 7 anys, i hi vaig anar amb un noi, l'Ignasi, que encara és amic meu (ens vam veure fa uns dies fent reis...). Hi vaig estar molts anys, va ser una gran experiència i, en general, ho recordo tot molt positivament (no sé si tant els que em van aguantar...). Es dóna la circumstància que aquest fet deu ser hereditari. I amb molt de gust. Bé, abans d'El Maresme, es veu que també escrivia al butlletí. Aquí teniu el conte, amb una còpia cedida per Quim Fernàndez (que en va ser monitor; ara ho és son fill ...ja dic que s'hereta). Com a curiositat, comprovareu que sempre m'ha interessat saber dón vénen els nens...

:

3. M'agrada dibuixar

:

:

Seguint amb aquest retorn a la infantesa (ja dic que el bloc estalvia psiquiatre...), també als 10 anys vaig fer aquest dibuix a l'il·lustrador Manuel Cuyàs i Duran, traspassat no fa pas gaire. Jo no recordava res d'aquesta caricatura però, fa poc, l'historiador mataroní Manuel Cusachs em va enviar una còpia d'aquest dibuix que diu que "va sortir publicat a la revista Bruguelandia, de la que no sé la data si bé calculo que devia ser pels anys 80, on hi ha una extensa entrevista amb el senyor Manuel Cuyàs on hi surt la teva obra de quan tenies 10 anyets". Bé, m'agrada dubuixar, vaig fer classes a casa del Sr. Jaume Arenas fins que es va morir, vaig estar després un temps amb Guerau Calàbia, però ara toit just arribo a fer alguna caricatura quan m'avorreixo en alguna reunió. Com fa poc em va dir el fill de Cuyàs, el periodista, Mingote deia que els nens saben dibuixar molt bé fins que n'aprenen. Deu ser això.

:

4. He estat a quatre dels cinc continents

:

:

Només em falta Oceania. Però, especialment quan era més jove, havia recorregut bona part del món amb viatges de baix cost (i sense internet ni les companyes de baix cost!) i sota el mestratge d'un gran amic meu que es diu Quim (i que ell no para de viatjar, cada vegada més barat). Tinc anècdotes per un tubo (per un youtube!), però la meva família diu que sóc un plasta perquè les he explicat mil vegades. O sigui que me les estalvio. (La foto és del 2003 a Venècia, poc després de Corpus i de les eleccions municipals, feta per en Marc).

:

5. Fumo 2 purets diaris

:

:

Forma part del meu ritual, si dino a casa (he renunciat a fer-ho fora) cosa que, per incompatibilitat horària, acostumo a fer sol des de fa anys. Llegeixo el diari, escolto la tele, prenc dues tasses de cafè, fumo dos purets d'aquests petitons i gairebé sempre enllesteixo uns encreuats (els fàcils). El meu cervell està motivadíssim per enfrontar les tardes i els vespres.

:

Passa-ho

:

Les cinc víctimes a les que passo aquest meme (no cal que sigui tan llarg...) són Poderoso Caballero, Roland Ledo, Pedro, Encarna Siles i Maribel Fàbregas.

:

Youtube 'per un tubo'

Ahir parlàvem dels narcoblocs i de l'ús del youtube per part de bandes criminals mexicanes. Avui, repassant la premsa, em trobo amb dues notícies relatives a aquest fenomen. Una, al suplement "Negocios" d' El País, on es parla de l'experiència de penjar el currículum a aquest web per buscar feina, un fet que pretén mostrar les habilitats (a la foto, Aleksey Vayner, un dels que ho fan). Al flickr hi ha algun precedent, i s'atribueix al fenomen web 2.0 o internet.2, una manera de denominar la tendència actual dels internautes a passar d'espectadors a actors actius de la xarxa.

:

De fet, el 2006 la revista Time ha atorgat el títol de personatge de l'any a tu, "you" diu amb lletres damunt una pantalla d'ordinador. Aquest fet i d'altres del fenomen youtube són també comentats avui en un ampli reportatge al suplement "Vivir" de La Vanguardia. Tots dos diaris, als seus suplements dominicals de fa una setmana (Magazine i EPS, 31.12.2006) feien esment al youtube com un dels protagonistes de l'any, tant per l'adquisició del web per part del gegant Google (que és també l'amo d'aquest bloc des de quals els escric, de fet), amb un cost de 1650 milions de dòlars, així com del seu creiexement i ús (65 mil noves entradies diàries i 24 milions de decàrregues el 2006).

:

Aigua a Kènia | Narcoblocs

Aigua a Kènia
:

Un reportatge a El País d'abans d'ahir, de Lila López Gil, parlava de la ingent tasca d'aquest home de la foto, el missioner italià Giuseppe Argese, que ha aconseguit construir preses de forma quasi artesanal i un sistema d'extracció i conducció de l'aigua que ha permès que aquest bé tan preuat arribi a moltíssimes persones que, si no, s'haurien mort. Així de clar. Ha fet una feina de formigueta, d'anys i panys, irradiant empenta i ganes de no resignar-se davant les circumstàncies adverses.

:

Això és l'Església, senyors. La que dóna de beure a qui té set i fa ressuscitar els que ja donàvem per morts. La que és catòlica etimològicament, és a dir, oberta i estesa per tot el món. Això són els Reis.
:
Narcoblocs
:
Llegeixo a El Periódico una crònica esfereïdora sobre l'ús de la xarxa, concretament dels blocs i del youtube, per acollir baralles entre bandes rivals de narcotaficants mexicans, fet que ja ha costat una vida. En aquesta foto Lucio Vázquez Castro, membre d'un dels càrtels més actius als narcoblocs, el de Sinaloa, és arrestat el 21 de desembre, a Sonora (Mèxic). També té aquesta cara, el món bloc, la xarxa. Foto: Efe / Bárbara Vázquez.

:
Aficionats al notari
:

CiU ha hagut d'acudir al notari, novament, per repartir-se els càrrecs que puguin assolir després de les elecicons municipals a Tarragona, donat que uns i altres (Unió i Convergència) desconfien fins i tot entre ells. La lluita pel poder és tan acarnissada que s'estan venent la pell de l'ós abans de caçar-lo. El sector del notariat té un auge notable després que Artur Mas hagués de recórrer a ell per treure's la imatge de desconfiança ...i encara li vam agafar més. Hi ha un petit detall que se'ls escapa: primer haurien de guanyar les eleccions (no és el notari, és la gent qui decideix el govern dels ciutadans). I en Pep-Fèlix Ballesteros els ho està posant molt difícil.

:

Més agents | Reis | Móra aposta pel PP

Més agents, més seguretat
:

Aquest matí, amb l'Alcalde i el regidor Fermí Manchado, junt amb els comandaments de la Policia Local de Mataró, hem presentat els 8 nous agents del cos municipal amb que comença a desenvolupar-se el Pla Estratègic de la Policia Local, que vam aprovar fa uns mesos, i que g¡ha de dotar la ciutat de 46 agents més al carrer el 2013. També hem presentat la renovació dels vehicles policials. Aquest conjunt de recursos, junt amb les millores tecnològiques que presentarem d'aquí un temps, permetran una millor dotació i, per tant, representaran l'ampliació de la capacitat de la Policia Local per assolir noves fites en la reducció dels accidents i dels delictes, com ja s'ha vist durant aquests darrers anys. Tots els nous agents aniran a reforçar la Policia de Barri, de manera que incrementem el grau de cobertura a índexs molt superiors, i la presència dels agents als barris es vegi notablement millorada. (Foto: Romuald Gallofré / capgros.com).

:

I avui, Reis

:

Avui també és un dia especial per la Policia Local, que està mobilitzada en el pla de seguretat per la Cavalcada de Reis, un dels esdeveniments més populars de la ciutat (es calcula una moguda de setanta mil persones) i que, per tercera vegada (la segona, oficialment), fa servir un pla específic de protecció que mobilitza un munt de serveis municipals i no municipals i de voluntaris de diferents procedències.

:

Móra aposta pel PP

:
Mora i Mojedano ja són socis.
:

Avui hem sabut que el candidat de CiU ha recollit l'oferta (quant de teatre... tots ja ho sabíem) que li havia fet ahir mateix el PP per fer un front comú i assolir l'alcaldia de Mataró amb els mutus suports. No sabem massa per fer què, però sí que sabem que volen treure el PSC i ICV del Govern. Ja acostuma a passar que alguns no parlin mai del seu programa, de fet, no deu ser rellevant. L'anunci contradiu unes declaracions anteriors, el passat setembre (abans de les autonòmiques, doncs), en les que Móra havia exclòs el PP i que ja aleshores molts vam dubtar. De fet, es podria donar el cas que Móra errés en els càlculs i, malgrat que la suma fos possible, hagués de fer Alcalde enl candidat popular. No seria cap contradicció: Ho van fer dues (dues!!) vegades amb Aznar i Duran Lleida ja demana de fer-ho amb Rajoy així que puguin.

:

(Algú ens pregunta si estem nerviosos, com el PP i alguns de CiU diuen de nosaltres... la veritat és que amb coses com aquestes estem molt divertits).

:

En fi, gràcies a la sinceritat de Móra tornem a la política clara i catalana: les dretes i les esquerres i així tots ens entenem. Votant-lo a ell farem que el PP governi a la ciutat.

:

Mataró i la pressió fiscal | Fer el sant

Mataró i la pressió fiscal

:
Plaça Granollers, de Mataró (detall). Foto: djkubik
:

Al diari La Gaceta de los Negocios, el passat dijous 21 de desembre, va aparèixer un suplement que es diu Gestión Pública, on hi ha un extens reportatge sobre els 500 municipis amb major pressió fiscal d'Espanya. Mataró és al 211 (amb dades padronals de fa uns anys, ara estic segur que tenim una pressió menor). Dels que precedeixen Mataró, del rànquing elaborat pel catedràtic de la Universitat de Màlaga Rafael Carrasco i dos professors de la Universitat de Granada, surten 24 capitals de província i 43 municipis de la de Barcelona. Aquestes dades es corresponen amb la impressió que tenim des de fa uns anys i amb les dades que l'Ajuntament de Mataró va publicant, segons les quals la pressió fiscal dels tributs locals es situa any rera any per sota de la inflació.

:

I això, contra el que es pot pensar, no s'ha fet a costa dels ingressos municipals, que, per cert, han viscut anys també d'increments molt per damunt de la inflació (compte: el debat fiscal s'ha d'acompanyar sempre sobre el debat polític de priorització de la despesa). Com pot ser que pugin els ingressos si baixen els tributs? D'una banda, amb l'ampliació de la base fiscal, tant pel creixement de la base imposable (hi ha més habitatges, més contribuents, més cotxes, més riquesa) com per la inspecció tributària, instrument indispensable contra el frau. I de l'altra, especialment des de l'arribada de Zapatero, per la compensació efectuada als municipis per l'aplicació de la darrera Llei de Finançament Local, un atac d'Aznar als municipis, compensació promesa però mai feta per aquell Govern.

:

Per cert, no he comptat quants, però en els 210 que van abans que Mataró hi ha moltíssims ajuntaments governats pel PP, ja sabeu, el partit que puja impostos quan diu que els baixa.

:

Fer el sant

:

:

El dia 1 vaig felicitar el sant al periodista Manuel Cuyàs, el qual em va respondre amb una breu reflexió que avui exposa a la seva columna a El Punt i que comparteixo plenament. Crec que, de totes totes, és molt millor celebrar el sants que els aniversaris. Cuyàs argumenta que és molt més senzill de recordar, i té raó. Permet, a més, felicitar persones que segur tenim una mica lluny i que, òbviament, no en recordarem l'aniversari.

:

Contra aquesta tesi, cada vegada sento el mateix argument: que això dels sants és una convenció de l'Església i que els que no són catòlics no tenen per què seguir-la. A banda que, si ho féssim tot així, deixaríem de celebrar Nadal, Sant Esteve, les pasqües i la festa major, ni potser menjaríem crema per Sant Josep, crec que hauríem de posar una mica les coses al seu lloc.

:

Primer, és una convenció instituïda per l'Església, l'onomàstica, a partir de la beatificació o canonització de determinats personatges que constitueixen el santoral catòlic, sí. Però les convencions, a força de repetir-les (i a força de ser eficaces: a qui no li agrada que el felicitin!), acaben essent tradicions, consuetuds compartides. I les tradicions, com deia Husserl, obliden l'origen de les coses.

:

Segon, que aquesta pràctica canonitzadora no forma part ni de l'Evangeli ni de res essencial de les creences cristianes ni de les pràctiques catequètiques o sacramentals instituïdes per l'Església Catòlica, amb la qual cosa ningú ha de témer de fer "sense voler" cap pràctica religiosa. (Si ho fos, tampoc faria cap mal, eh?, l'únic és que no serviria per res). Més aviat, alguns corrents ortodoxos i centralitzadors de l'Església han vist en el culte als sants (que no és del que estem parlant, de fet) una mena de retorn a les antigues divinitats o creences pre-cristianes contra les quals es van promoure els cultes marians *.

:

I tercer, que la convenció temporal amb la que ens regim, l'actual, es basa amb el calendari gregorià, instituïda per un Papa catòlic substituint el calendari julià amb el qual es regia tot l'imperi romà des de l'any 45 a.C. i el món occidental fins el segle XVI. O sigui que qui tingui escrúpols anticatòlics que porten a blasmar de les onomàstiques, que ens proposi un altre calendari o que deixi de celebrar anys gregorians, papals o papistes.

• Imatge: el Papa Gregori XIII, que va instituir el calendari amb què ens regim
• *vegeu Josefina Roma, "Els goigs com a èpica local: universalitat i localitat" a Ignasi Moreta (ed.), Estudis sobre els goigs, Ed. Mediterrània, Barcelona, 2002, p. 106.

:

Fermesa i retorn

Arribes a dalt i s'ha de començar de nou, com il·lustrava Manuel Mas al seu post de l'altre dia, amb Sísif. O com ho feia Quico Melero en el seu flikr amb la foto que us brindo, un cop has pujat les escales (amb l'esbroncada d'algun dels teus, almenys en teoria), i el senyal de prohibit era allà, com el dinousaure de Monterrosso, com diumenge ens feia Enric Juliana des de La Vanguardia.

:

No aquest, potser un altre procés, però no aquest, va dir clarament el ministre Pérez Rubalcaba. Pesi a qui pesi, no podem fer veure que l'atemptat no hi ha estat. Sense haver d'anar a l'altra banda, com si patíssim de bipolaritat emocional, és a dir, a la banda dels que diuen (ara) que mai no s'ha de parlar res, sí que els de la banda armada han de notar la fermesa del Govern i de la resolució parlamentària que l'empara. I només en aquell marc ha de ser possible refer el camí, una mica més cansats, sí, una mica amb la sensació de Sísif, però conscients que el pa que s'hi dóna és aquest i no pas un camí de roses. Recomano el post de l'Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans.

Nacho Vidal | Baron | Blocs a TV3

Innocentada
:

El mitjà local capgros.com va tenir l'ocorrent pensada de fer veure que l'actor Nacho Vidal (a la foto, amb Miguel Bosé) tancaria la llista del PSC de Mataró a les properes municipals, que ha de ser "llarga, potent i amb capacitat de motivar els mataronins i les mataronines”. Boníssim. Vaig rebre algun correu i sms demanant el lloc just al davant. I en Manuel Mas en fa broma al seu bloc, si bé oblida que "el primer secretari [jo] i el primer company [Baron]", com diu ell, són de la secta del Verb que es va fer carn. Es veu que aquest mataroní il·lustre està molt encarnat.

:

Entrevista a Baron

:

El mateix digital, ja en pla seriós, ens ofereix una extensa entrevista a l'Alcalde Joan Antoni Baron. Aquí teniu l'edició en paper que va aparèixer al gratuït Capgròs de divendres, i aquí [1], [2] [i 3], l'entrevista complerta al digital. No faré la broma de comparar-ho amb el paràgraf anterior i qualificar l'entrevista de "llarga, potent i amb capacitat de motivar els mataronins i les mataronines”, però vaja... Destaca, crec, un estil sense embuts, entrant a tots els temes que se li proposa, amb l'esforç constant d'assenyalar les oportunitats a cada problema, i d'explicar-les després d'escoltar. Escoltar, la primera paraula del diccionari d'un alcalde. Foto: Romuald Gallofré.

:
Blocs polítics a TV3
:
L'edició d'avui del Telenotícies Migdia de TV3 han emès el reportatge que en Saül Gordillo parlava fa poc sobre els blocs polítics a Catalunya, fenomen que, si algú en sap realment res, és precisament el propi Saül que (ho he de dir perquè tothom parla del seu llistat i sembla com si el contingut no valgués), té moltes altres virtuts al seu seguidíssim bloc. En tot cas, ell ha estat el fil conductor de la notícia que, entre d'altres coses, mostrava la primacia de la xarxa socialista molt per damunt de la de les altres opcions.

Gonnord i el barroc | Dimarts a les 12

Gonnord i el barroc
:
Vinc de Sevilla, on he estat des de Sant Esteve al vespre. És la quarta vegada que hi anava, però la primera que era per uns quants dies, de manera que en vinc entusiasmat. Un dels motius del meu entusiasme és la quantitat (i qualitat) de Barroc, d'altra banda, ben viu: convents i esglésies curulles de peces i en ple rendiment, folklore forjat a partir de vàries peces des del segle XVIII, pietisme barrejat amb una mena d'hedonisme, etc. Ben viu.

:

Un dels llocs clau, en aquest sentit, (si bé no l'únic, ni molt menys) és el Museo de Bellas Artes de Sevilla, una magnífica institució que, seguint el corrent del diàleg, presenta un parell de mostres. Una, comparant peces del Museu Goya de Castres. L'altra, dins la col·lecció pemanent, insertant fotografies de Pierre Gonnord, que enguany ha exposat a Barcelona, que permet de veure similituds i diferències importants amb la mirada del barroc espanyol, especialment del retrat (tema que tractà El Prado fa uns mesos). Mirem-ho: Els models de Gonnord són captaires, gent del carrer, joves, extrets d'arreu del món (Velàzquez també ho feia i Caravaggio utilitzava delinqüents, prostitutes i xaperos per fer models de déus, sants, herois i aristòcrates). Incorpora tot el llegat psicològic que ha anat adquirint la tradició del retrat i que el Barroc tot just insinuava (però de quina manera!). Llevat d'alguns casos, despulla els seus models de tot atribut, de tot "arranjament". Però (i aquí hiha una similitud evident) incorpora a la idea de bellesa allò no canònic, la lletjor fins i tot, allò que un dia és flor i el dia després decrepitud, la llum i la foscor, el flaire de la mort i la malaltia, la càrrega de la responsabilitat (o el pecat), la carnalitat... Crec que aquestes idees, cultivades a Espanya en oposició a les idees clàssiques i antropocèntriques que la Contrareforma combatia, són avui el que confereix al llegat barroc una modernitat brutal, i que Gonnord ens mostra sense embuts.
:
Il·lustracions: Josep de Ribera, Santiago el Mayor (c. 1634), Pierre Gonnord, Eladio (2004)
:
A les 12 a l'Ajuntament
:
Demà dimarts dia 2 (pels lectors matinals, avui), a les 12, a Mataró ens sumem a la crida de la Federació de Municipis de Catalunya i l'Associació Catalana de Municipis i farem una concentració silenciosa davant l'Ajuntament per mostrar el nostre rebuig a l'atemptat d'abans-d'ahir a Barajas, el nostre clam a favor de la pau i la nostra solidaritat amb les víctimes d'aquest fet. Vindreu?

: