Ocupació estable | Mora: dues cares | Si el deixes fer

Per l'ocupació estable
:

És un dels reptes que té la nostra economia. A banda de generar ocpació (només TecnoCampus i El Corte Inglés generaran milers de llocs), cal millorar la seva estabilitat. Això és el que vam anar a explicar als amics de la Unió General de Teballadors que, divendres passat, van tenir l'amabilitat de rebre'ns, amb el candidat Baron al capdamunt. Una sèrie de mesures per a la millora de la competitivitat (aposta pel valor afegit i la innovació, per les comunicacions, pel sòl competitiu, per la captació d'inversions, per la diversificació, pe la formació...) acompanyades d'altres que estirin els agents socials i els empresaris a la creació de llocs estables. Pujarem un 20% els actuals recursos que hi destinem des de l'Ajuntament, que avui ja ha anunciat les ajudes d'enguany: 600 euros per treballador.

:
Les dues cares de Mora a Cerdanyola

:
Un ciutadà m'envia un correu electrònic preguntant-me si el candidat Joan Mora es pensa que som tontos. Pren una de les entrades que vaig fer fa uns dies i em recorda l'aprovació que va fer CiU del Pacte per a l'Habitatge, que assumia un ambiciós Pla annex, el qual, a la pàg. 20 proposa la construcció de 420 pisos a l’àmbit del Sorrall quan en un recent acte sembla que s'han retractat. Jo deia l'altre dia que potser és que Mora no s'havia llegit el document, donat que la negociació la va portar en nom de CiU el regidor Antoni Valls, qui ha estat apartat de males maneres. Jo li he respost que, darrere d'una pretesa "descongestió" del barri de Cerdanyola, hi ha una voluntat implícita que el barri no disposi de més habitatges de protecció oficial, de fer operacions inviables per retardar-ne llur execució, d'evitar fer més equipaments o de fer créixer les zones verdes... És a dir, tot el que preveu el Pla que es volen carregar i que fa tan poc temps lloaven.
:
Si el deixes fer
:
Al Full Dominical de l'Arquebisbat de Barcelona de la setmana passada hi havia una breu entrevista d'Òscar Bardají a Francesc Grané, autor del documental Re-crear soledats, del que ja n'he parlat, a propòsit d'aquest darrer treball fruit d'una trobada enregistrada amb vídeo de fa uns deu anys amb la germana Cristina Kaufmann, carmelita suïssa-mataronina que finà l'any passat. Amb poques paraules tenim una breu semblança de la protagonista, que

va venir a Espanya atreta per una pintura d’El Greco. Aquí coneix les obres de Teresa de Jesús i Joan de la Creu, amb qui sent plena sintonia espiritual. L’any 1964 entra al Carmel de Mataró. Molta gent la va conèixer arran de la seva intervenció, l’any 1984, en un programa de Mercedes Milá a TVE, quan va pregar en directe amb gran senzillesa i profunditat.

Grané explica com va ser el procés que el va portar a fer el documental, que "parla de la interiorització, de la pregària, del sentit de creure, dels joves, de la manca de comunicació, del
perdó...". Per l'autor,

la trans-missió de les experiències centrals del cristianisme és urgent. Cal reconstruir el llenguatge religiós vinculant-lo a experiències humanes profundes. La soledat davant l’existència és el que més ens defineix com a persones. La feina de trobar un sentit a l’existència és feina de cadascú. Tenim l’oportunitat de Recrear-nos a partir de deixar entrar Déu en la nostra vida. Ressuscitar vol dir això: Déu et pot tornar a crear, si tu el deixes fer.

:

El dilema | Umbral i el barroc

El dilema
:

Aquest matí, al Casal Nova Aliança, Joan Antoni Baron i Carme Chacon, així com Pere Vilaseca, de la Plataforma Alcalde Baron que ja supera les 100 adhesions, presentats per Manuel Mas, han llançat alguns missatges interessants. L'Alcalde ha posat el dit a la llaga quan, amb l'exemple de la política urbanística, ha plantejat el dilema d'aquestes eleccions. O el governem de manera que les conseqüències reveretxin en el conjunt de la població (més zones verdes, més equipaments, més habitatge social) o el cedim a alguns que diuen que encara no hi gaunyen prou, amb els aplaudiments entusiastes de la dreta, de Mora i Mojedano. Aquest és el dilema d'aquestes eleccions.

:

Fora d'això, Baron també ha fet notar la manca total de rigor del candidat de CiU (només amb les xifres, ja balla tot), com avui es recull al post de Tenda de campanya. Un desgavell. No tenia tan desgavellada, aquest matí, la seva pretensió d'ultilitzar descaradament un acte religiós per fer campanya (en un lloc on mai havia anat) i no parar de fotografiar-se darrere una marededéu que veia també per primera vegada. El dilema també és entre dues categories morals.

:
Umbral i el Barroc
:
Li pregunten a Umbral si ell és barroc i diu:

¿Barroco, yo? No lo sé. Me gustaría ser barroco. El barroco supone el idioma, ese idioma sensacional. En todo el barroco supone más, en la música, en la pintura, en todo, supone más. Ir a más en lo que se inventa, en lo que se crea. Es lo inesperado, la paradoja, el juego, la ironía, la posibilidad de pensar de otro modo. La clave de todo para el artista barroco es sorprender.

Francisco Umbral entrevistat per Jordi Galves al Suplement "Culturas" de La Vanguardia, 9 de maig de 2007.

:

Per les dones | El Tot *

Per les dones
:

Dimecres passat vam presentar el programa del PSC per a la igualtat de les dones. Ho vam fer al recent Centre d'Informació i Recursos per les Dones, a Rocafonda, amb dues candidates lligades al barri, la Glòria Figuerola i l'Ana Barrera. I, òbviament, també amb Baron, altres candidates i regidores i altres persones vinculades al moviment per a la igualtat a Mataró i que ens han ajudat, sota la coordinació de la Marian i el seu grup de treball al front de la Secretaria de la Dona del PSC de Mataró, a fer el programa. Aquest Centre, el treball que fa l'Ajuntament des de fa ja uns anys i la nova Llei d'Igualtat donen un impuls important a aquesta matèria.

:

Els socialistes, que volem una regidora de la Dona que compti amb amb recursos econòmics i tècnics específics, també proposem ampliar el Centre Integral de la Dona a Rocafonda com a nucli de totes les polítiques adreçades a les dones (serveis formatius, sanitaris, laborals, atenció personalitzada...). El farem a l'equipament que sorgirà al carrer Gibraltar, d'acord amb el que hem volgut: que els barris també tinguin centralitats.

:

No deixarem de realitzar campanyes d’informació, sensibilització vers la igualtat de gènere i vers la violència masclista. També transformarem l’actual Consell d’Igualtat d’Oportunitats en el Consell de Dones amb presència de totes les entitats de la ciutat que treballen per les dones (com fins ara), i sumant-li representants de tots els agents socials de la ciutat (associacions empresarials, sindicats, àmbit educatiu, sanitari, jurídic, esportiu, etc) perquè així esdevingui un consell més representatiu de la realitat social. Donarem també un nou impuls al Protocol contra la violència vers les dones, assolint més coordinació entre els serveis i un seguiment més estricte de les actuacions que es porten a terme. Alhora, desenvoluparem dos centres familars per infants de 0 a 3 anys, que permetin la conciliació de la vida familiar i laboral, un dels reptes que tots, dones i homes, hem d'assumir els propers quatre anys. I, com va anunciar l'Alcalde i candidat a la reelecció, farem un Govern paritari. Sols o acompanyats, aquesta serà la nostra exigència. Foto: QM.

:
Ara estem més segurs i millor preparats *

:
En matèria de seguretat ciutadana, a Mataró, el Govern té tres objectius. Un, la reducció del nombre de delictes. Dos, la reducció del nombre d'accidents de trànsit. I, tres, una actuació més global en el conjunt de riscos, nous i vells, que anem adquirint en tant que ciutat desenvolupada. Però hem avançat o hem retrocedit? Mireu, en els quatre anys que van de 2003 a 2006, els delictes han baixat un 10,8%, arribant a un dels nivells més baixos que hem vist mai. Si ens fixem en la proporció per nombre d'habitants, la reducció encara és més gran. Lluny queda, per sort, la precària situació en què ens abocà el Govern del PP amb gairebé el desmantellament del Cos Nacional de Policia molt abans del desplegament dels Mossos, justament els anys que s'incrementen nous fenòmens com el de l'estrangeria, que són de la seva competència. Un desastre. Ara, amb més agents de policia que mai als carrers de la ciutat, amb patrulles mixtes Mossos-Policia Local, amb actuacions conjuntes que permeten més detencions, etcètera, podem atendre amb més qualitat les necessitats de seguretat de la ciutadania.
:
Els accidents han baixat en el mateix període un 24,6% (mentre que s'han estancat a la resta d'àrees urbanes). No podem fer broma amb això. Reconec que les mesures per aconseguir-ho no són massa populars (bo i que han baixat el nombre de multes), però l'objectiu bé s'ho val. I, per últim, en atenció als nous riscos, he de dir que Mataró està més preparat que mai davant un incident, una catàstrofe o un incendi. I que, amb l'aplicació de la nova Ordenança de Civisme, podem atendre el principal que els veïns volen per als seus barris: més tranquil·litat i respecte als que hi vivim.

:
* publicat avui a la revista El Tot Mataró, avui.
:

Juguem per Mataró | Gospel a Mataró | Responsables de Pumsa

Juguem per Mataró
:

:
Gospel a Mataró
:

Només unes ratlles per recomanar-vos la I Trobada de Gospel que es fa a Mataró, amb un programa que inclou grups catalans de primer ordre, inclosos Gospel Sons, de la ciutat amfitriona. El PSC, al seu Programa, proposa donar continuïtat a aquest esdeveniment en els propers anys. Per no enrotllar-me més, us remeto a la relectura de posts anteriors. Un de Joan Antoni Baron i un altre, perdoneu la immodèstia, d'un servidor reproduint un article a la revista Valors.
:
CiU i PP, responsables de Pumsa
:
En els darrers quatre anys, al propi Consell d'Administració de l'empresa urbanística de l'Ajuntament de Mataró, on hi ha representats tots els grups municipals, s’han votat 467 resolucions, de les quals 435 s’han aprovat per unanimitat, i la resta per majoria, amb un total de 27 abstencions i 4 vots en contra. Amb total transparència i documentació de totes les resolucions. El paper de Pumsa, que haurà estat més o menys positiu segons cadascú, el que sí que està clar és que ha estat avalat majoritàriament per les forces de l'oposició, encara que ara adoptin el discurs dels partits radicals. Potser és CiU i el PP qui hauria de ser transparent explicant què han votat, quantes vegades i per què.
:

Bé, el gruix principal de la crítica d'aquests dops partits, si es pot parlar de gruix, consisteix en una explícita acusació d'especulació. No aporten ni una prova, però com que el palabrejo queda bé i està de moda, te l'endinyen. Però no tenen, insisteixo, cap argument raonat ni la mínima prova. Jo només recordo una cosa: Pumsa no ha venut sòl residencial des de l’any 2002 i, en els darrers vuit anys, tant sols s’han venut per concurs 7 habitatges amb règim de preus lliures. I tots els habitatges promoguts per l’empresa municipal s’han dedicat al lloguer. És clar que alguns s'estimen més recórrer a la queixa dels que volen que governi el totxo, dels que es queixen que el PSC no els deixi fer més calés amb les promocions immobiliàries, amb una campanya orquestrada des d'un despatx professional d'un ex-regidor i ex-diputat del PP.

:

Comencem la campanya | 'Donde dije TecnoCampus...'

:
Comencem la campanya

:

Avui a mitja nit començarem la campanya pròpiament dita que ens ha de dur a les eleccions municipals del dia 2007. Espero que tots plegats no molestem gaire i que, en canvi, puguem concretar i comentar amb tothom les nostres propostes, que tinguem cura en ser rigorosos i que, en el contrast que hi haurà i hi ha d'haver (jo mateix el practico en aquest mateix post), no atravessem els límits, sinó que perfilem les llums i les ombres de la confrontació política a la que assistim.
:

Nosaltres hi anem amb Baron, l'Alcalde. L'Alcalde de la gent i que compleix el que promet. L'Alcalde del diàleg i de la fermesa. El que sap molt bé com i què estem vivint (nous temps) i que proposa solucions concretes a cada qüestió plantejada (noves idees). El que, davant els altres candidats, coneix més bé la ciutat i té més capacitat de posar-s'hi al davant.

:

Ens juguem això i algunes coses més. Potser per alguns, les properes eleccions són una qüestió de matisos, un cop (i és cert) ens hem posat d'acord en temes importants de ciutat (el front marítim, el pacte per l'economia, el pacte per l'habitatge, la immigració, etc...). Però us asseguro que per la majoria, no ho són gens, de matisos. Pels que volen carrers més nets i segurs (no tenen la sort de viure segons on), pels que els serveis públics són essencials per al seu esdevenidor (l'educació, la salut), pels que aposten per la innovació i la creativitat des de sota, per les associacions, pels emprenedors, pels avis i els joves... no és una qüestió de simple matís. O l'Alcalde és Baron, amb una clara prioritat per aquesta gent i el seu progrés, o és un de dretes (Mora o Mojedano, ells ja s'han compromès a otar el que dels dos tingui més escons), amb participació del PP. Del PP de l'Aznar i la guerra d'Iraq, del de les mentides del 11-M i l'atac contra l'Estatut, del de la crispació permanent i els pelotazos costaners. No són matisos.
:
Donde dije TecnoCampus...
:

El web del PSC de Mataró va rescatar ahir una entrevista que van fer al candidat de CiU, Joan Mora, en el marc del Pla Estratègic Maresme 2015, treball coordinat pel Consell Comarcal del Maresme, celebrada fa un any justet justet. Aquesta entrevista va ser citada per l'Alcalde Joan Antoni Baron en el marc del debat electoral de dimarts passat organitzat pels empresaris del Maresme. Mora dedica elogiosos comentaris al projecte TecnoCampus i a l'alcalde Baron, pocs mesos abans de ser elegit cap de llista de CiU a les properes eleccions municipals. Del TecnoCampus deia que estava encantat i de Baron en destacava el seu tarannà. Ara en diu tot el contrari. Creu que la inversió és excessiva i malparla de la ubicació dels estudis universitaris en aquella zona quan fa només un anyet criticava el contrari. Amb aquests canvis de criteri tan arbitraris, Mora no sembla massa de fiar...

:

Foto: L'alcalde Baron el dia de la primera pedra del TCM; al darerre l'exalcalde Manuel Mas, el conseller Antoni Castells i la regidora Pilar González (foto: Romuald Gallofré / capgros.com).

:

Més gent amb feina | Maragall | Mataró ja s'ha despertat

Més gent amb feina
:

Calculen que unes 1.700 persones han trobat feina gràcies al Pacte Local per l'Ocupació que, lluny de ser un paper i prou, ha esdevingut una veritable eina per a l'obtenció de treball en coordinació amb els agents socials i econòmics de la ciutat, que són els veritable sprotagonistes. No n'hi ha prou, ha reconegut Alícia Romero. La regidora de Promoció Econòmica creu que encara s'ha de treballar més, que encara s'ha d'aprofundir més en el camí traçat el seu dia en el Pacte. Mataró té avui més treballadors i més empreses que mai, la ciutat bull d'activitat emprenedora, però encara estem algun punt per damunt de la mitjana catalana de desocupació, lògic si pensem en la nostra estructura econòmica, però també un repte per superar-ho. Els signants del Pacte parlen d'un nou text a partir de 2008 i de l'establiment d'estratègies territorials més enllà de la pròpia ciutat. Si ens n'hem sortit fins ara, veureu com assolirem els objectius marcats en el futur. Foto: ACN.

:
Maragall parla

I ho fa ben clar, sense mediacions ni segones interpretacions, en un article publicat avui a La Vanguardia que trobareu al bloc d'en Miquel. I, com diu Maragall, ara a fer campanya.
:
Quan Mora arriba a Mataró, la ciutat ja s'ha despertat
:
No sé qui va assessorar Joan Mora amb l'eslògan "Despertem Mataró", una mena de despertaferro del que ignora completament la ciutat. Segurament un enemic. La ciutat és vital, té un teixit associatiu complex i riquíssim, al que si algú hi acudís només per fer una foto el tirarien escales avall. Potser quan les visiti li podran dir. Cada dia es lleven gairebé 34.000 persones per anar a treballar, unes 3.000 més que fa quatre anys, en una de les 4.250 empreses, un 6,5% més que a l'inici del mandat, i la resta per fer moltes més coses, som ciutat matinera. Tant, que el candidat de CiU, quan arriba a Mataró, tots aquests ja s'han llevat.
:

Però un dia va a Cerdanyola, un barri que també és molt despert. Contra el que va dir fa un anyet el seu partit, quan va aprovar el Pla d'Habitatge (que inclou 420 pisos per a l'àmbit del Sorrall, v. p. 20), ara se'n desentén i adopta les tesis dels partits més radicalitzats. Es deu pensar que els de Cerdanyola no saben llegir. O potser és ell que no ho va llegir. No m'estranya. El pes de la negociació per part de CiU el va portar un excel·lent i molt treballador regidor de CiU, Antoni Valls, a qui Mora ha tractat amb força desconsideració. I que té les coses més clares.
:

Foto: Signatura del Pacte per l'Habitatge, l'abril de 2006. Foto: Sergio Ruiz.

:

Vetllar i actuar * | Mobilitat

Vetllar i actuar per la seguretat a Mataró *
:

Senyor Alcalde, senyores i senyors regidors, comandaments de forces i cossos de seguretat, membres de les Forces Armades, membres de la Policia Local de Mataró, membres d'altres estaments de seguretat i de protecció civil, del Consell Municipal de Seguretat i Prevenció, d'empreses, d'institucions, treballadors de l'Ajuntament, senyores i senyors, bon dia i benvinguts de nou a casa vostra.
:
Aquesta Diada de la Policia Local ve, en primer lloc, marcada per la joia en forma de commemoracions i medalles als membres de la Policia Local i a altres persones que han estat distingides per la seva contribució a la seguretat dels nostres veïns. Felicitats a tots ells, als seus companys sense els quals seria impossible treballar amb èxit i, molt especialment, a les famílies.
:
També és una Diada joiosa, una jornada d'agraïment, perquè heu complert amb l'encàrrec que us vaig fer en nom del Govern a l'inici d'aquest mandat: hem de reduir els índexs delictius i hem de reduir els índexs d'accidents. Els ciutadans s'ho mereixen. Un entorn segur, una ciutat que vetlla per la seva integritat, és una ciutat més civilitzada. Vetllar vol dir pensar, és clar, però també actuar, actuar amb tensió. Planificar i treballar. Preveure què pot passar d'aquí a un temps però resoldre allò inevitable que passa a cada minut.
:
Ho hem fet. Ho heu fet. Vam aprovar el Pla de Seguretat, o un pla estratègic específic per la Policia Local, però el millor no és això sinó constatar com hi ha menys delictes i molts menys accidents, és a dir, hi ha menys víctimes, o més persones que no saben que podrien haver estat vícitimes. Vam aprovar ua nova Ordenança de Civisme però no hauria estat res si no s'hagués aplicat amb rigor, com heu fet, per millorar la qualitat i la tranquil·litat dels barris. Hem fet una nova carta de serveis, aquesta vegada amb els Mossos, però serà paper mullat si no treballem encara més per atendre amb més destresa i rapidesa als ciutadans.
:
Perquè, i aquí ve l'altra cara, podem fallar, per això som persones. La tristesa perquè ens va deixar l'agent Sánchez Leno, per exemple, el seu buit... és insubstituïble. O, de cop, veiem que el camí que hem de recórrer encara és més llarg que els que hem recorregut. I l'haurem de fer amb humilitat i amb fermesa, no pas amb resignació. Algun fet lamentable, tingui o no ressò als mitjans de comunicació, posa de nou de manifest la necessitat d'incrementar encara més aquest camí imparable que vam iniciar fa uns anys. Ja no té marxa enrera. La coordinació policial entre els Mossos i la Policia Local, així com també amb els altres cossos, les patrulles mixtes i les actuacions conjuntes, no tenen marxa enrera. La cooperació per a la prevenció, per la investigació o per les detencions no té marxa enrera. La necessitat d'integració tecnològica del conjunt de policies que operen al país, més enllà del que és estrictament policial, és un clam. des d'aquí vull agrair públicament al Director General de Policia, aquí present, la seva immediata reacció per posar-se al servei dels ajuntaments catalans en aquesta direcció.
:
Però, com deia al principi, avui és un dia de joia i d'agraïments, de ganes de trobar-nos per veure que som aquí, cada any una mica més grans, però aquí; per dir-nos d'alguna manera que els nostres propòsits no els podem fer pas sols i que no hi ha ningú que sobri.
:
Em permetran una darrera cosa. No sé si l'edevenidor em permetrà una ocasió tan propícia, o sigui que aprofito per confessar-los que aquest temps que he tingut l'honor de fer de regidor de Seguretat al seu costat ha estat una etapa magnífica, en el que he rebut molt més del que modestament he pogut donar i que els ho vull agrair de tot cor.
:

* discurs llegit avui al Dia de la Policia Local / Foto: Romuald Gallofré (capgros.com)
:

Propostes de mobilitat
:

Avui hem presentat les propostes que el PSC té al seu programa sobre mobilitat. 4400 noves places d'aparcament, 31 autobusos (sis més que ara), que arribaran als polígons indstrials, mesures de pacificació del trànist, el desenvolupament de noves infrastructures (tren orbital, enllaços a la C32, etc.), la recuperació del tot de l'antiga N-II... són alguns dels reptes que ens proposem pels propers anys. En parla capgros.com, d'on trec aquesta foto, de Ramon Radó. Al vespre, de nou, porta a porta, amb altres companys, entre els que sobressortia el saber fer de la candidata Glòria Figuerola, tota una experta. La gent ens espera per dir-nos que sí, que el 27 de maig votarà per tot això que encara hem de fer i tenim tantes ganes de fer.

:

Més amb Baron | Valls elogia Baron | Front Marítim

Cada dia més gent amb Baron
:

La gent de la Plataforma Alcalde Baron suma ja una cinquantena de noms, entre els darrers s'hi compta aquests tres de la foto: l'actor Roger Pera (som de família però elles no s'ho creuen), que ha cedit també la seva veu per als anuncis en ràdio, la coreògrafa Maria Rovira o la vitrallista Eugenia Mugnani. Però també dos grans impulsors del hockei mataroní: Josep Mª Spa i Mario Keudel. També s'hi han afegit Tomás Santonja, assessor fiscal, Teresa Sesén, esteticista, Albert Forns, del C.E. Pla d'en Boet, Laureano Marini, del moviment esportiu, Ferran Gómez, catedràtic i membre de l'equip de vela Solaris, Manuel Romero, delegat del Col·legi d'Àrbitres al Maresme i en Santiago de San Pedro, jubilat.
:
Valls (UDC) elogia Baron
:
Justament en una carta adreçada als membres d'aquesta Plataforma, l'exregidor Antoni Valls, que ja havia expressat les seves profundes discrepàncies amb la manera d'actuar de Joan Mora (CiU) com a motiu de l'abandonament del seu escó, elogia el candidat Baron i mostra les seves simpaties polítiques i personals a la seva persona. Valls creu que molta gent de CiU podria votar Baron a l'Alcaldia en cas que tinguessim un sistema de llistes obertes. No m'estranya. Em consta la consternació de força votants i simpatitzants de CiU davant la forma de procedir del seu candidat, de la prepotència i el radicalisme que gasta i, especialment, de les seves preferències per un govern amb el PP. I em consten a l'abast les simpaties i els recolzaments que el candidat Baron està rebent de molts sectors de la ciutat, d'un ampli origen ideològic, que confueixen en confiar en l'actual Alcalde per als reptes que té plantejats la ciutat. per damunt de tot, però, elogien la seva manera de fer, la capacitat per liderar tot escoltant, la voluntat de sumar el màxim d'energies per situar Mataró al capdavant. Foto: Romuald Gallofré (capgros.com).
:

En parla capgros.com.

:

Front marítim: un gran actiu

:

Dissabte vam ser a en un acte Vista Alegre, en una ambient d'entusiasme pels dos veïns que incorporem destacadament a la nostra candidatura, en Carles i la Mª Àngels. Avui hem estat a Pla d'en Boet (bé, jo no que estava fent el porta a porta), el barri de l'Alcalde i d'en Quico Melero (autor d'aquesta foto, que és de l'acte que parlo després), en un acte també força concorregut al centre cívic, pel que sé. I diumenge vam presentar als mitjans de comunicació (sí, els fem pencar en diumenge, com als capellans...) les nostres propostes sobre el Front Marítim. No parem en aquest darrer tram de la precampanya.

:

El Front Marítim, des de tots els punts de vista (econòmic, de lleure, ambiental, esportiu, turístic....) és el nostre gran actiu. Amb el desenvolupament de dos barris nous (Porta Laietana i El Rengle), al voltant d'activitats econòmiques de primer nivell (des del TecnoCampus al Port) i amb tot el que queda per fer (doblar la platja, per començar), us asseguro que el millor és per venir.

:

El candidat del PP va tenir la genial idea de fer venir creuers tipus "Vacaciones en el mar" al nostre port, sense adonar-se que es podria carregar l'alguer o que, senzillament, l'escullera no ho permet. Coneguts aficionats al mar de Mataró se'ns van adreçar astorats quan van sentir les genialitats dels que van fer el Passeig Marítim només quan una sentència els va obligar. Tranquils, d'aquí vint dies entre tots els enviarem a un creuer ...a l'oposició.

:

Antígona

Quan vaig arribar a casa, vaig buscar l'edició de la traducció de Carles Riba. L'edició és de 1987, d'Ed. Curial, i reprodueix la versió de 1951. No, el text que ahir vam sentir al Teatre Monumental de Mataró era de Jeroni Ribó, un text més mastegable. Ja sé que alguns preferiran la de Riba, però a mi em va semblar molt clara, molt directa, molt propera la versió d'Antígona (dirigida per Oriol Borggi), el vell text de Sòfocles transportat fins avui. Sòfocles expressa com ningú la fissura tràgica entre la voluntat dels déus i la dels homes, a través de conflictes de poder, de fidelitats i de l'amor que són narrats pels mites. Tant l'estructura narrativa dels mites grecs com la seva eficàcia simbòlica han perdurat en la cultura occidental, directament o per la seva influència. No fem més que anar-hi, despullar-los i revestir-los, com feren en aquesta magnífica representació, neta i emotiva, brodada pel cant final en grec.

:

Bé, la versió de Ribó, doncs, més actual i despullada d'atavisme que la de Riba, assoleix moments de veritables himnes que repassen només de ser dits milers d'anys d'història de la nostra civilització. Com la confusió que té mig món entre els pilots suïcides nihilistes (i algun revolucionari) i els herois o heroïnes de veres (qui compleix la voluntat dels déus?); "que mori, que morta algú farà morir", respon Hèmon, fill de Creont, al seu pare. Com quan clarament el Missatger t'etziba que "un home sense felicitat és com un cadàver animat" (més o menys) enlloc de "Car els homes, jo, / quan renuncien als seus goigs, no els sé tenir / per vius, em semblen uns cadàvers animats". Però per més clar que es digui, encara és una proposició clàssica, encara remet a la fissura tràgica que ens impedeix assolir als homes la voluntat dels déus. I ens hem de veure'ns fent teatre, organitzar-nos amb la democràcia ("és Tebes qui em dirà qui ha de manar?" es pregunta Creont), o ballar la dansa de nous rituals que ens treguin aquesta cara de cadàver que sovint tenim els homes. Tants anys i la mateixa cara.

:

Crítiques de l'estrena aquí

:

Perecoll a Can Xalant

Ahir al vespre vaig trobar una estona per anar a una xerrada que em feia molta il·lusió. L'artista Perecoll, de qui parlo sovint, en el marc de Can Xalant, proposava una lectura a partir de la qual expressava algunes idees i després el públic podia intervenir. És la primera de xerrades mensuals que han programat els responsables d'aquest centre artístic. Jo vaig anar a aprendre, malgrat que els intervinents proposessin debats interessantíssims sobre la relació entre l'administració i la creació (amb en Pere, menys intervencionista, n'hem parlat alguna vegada i coincidim).

:

Però van sortir més coses. Per exemple: el text triat era d'un antic llibre de converses amb Piet Mondrian. Perecoll, no sense una mica de sorna, volia fer-nos veure com pesaven aquelles paraules a vegades incomprensibles i hermètiques en un món tancat, amateur i mancat de referents com era el de la creació artística en una ciutat com la nostra als anys cinquanta i seixanta. Amb cert acomplexament (avui del tot superat), artistes com ell anaven a la recerca de referents, de mestres, de punts de coincidència creativa que, d'altra banda, no esdevinguessin patrons. A rel d'una relativament recent conversa amb Carlos Pazos (em va entusiasmar les ganes de Perecoll de dialogar amb els artistes el llenguatge dequal és molt diferent al seu), i que diu que li va impressionar molt, arribava a una conclusió: mentre que la seva generació l'art sorgia de dins cap enfora (de la intuïció al coneixement), el procés de les generacions posteriors, que han estudiat i tenen moltíssima informació al seu abast, va d'enfora cap endins. Trobo a faltar, però, en un món on tothom pot ser creador (i això és bo) que, com quan l'artista era amateur, ens refiéssim més dels mestres, que algú s'atrevís a dir que tot no val, que tinguéssim ounts de partida dels quals ser deixebles ...o detractors. I creu una cosa encara més interessant: que la generació posterior és la del silenci. No m'estranya. Davant l'excés d'informació (soroll?), davant la hiperexperimentació, davant la inutilitat de l'avantguarda (ja res no sorprèn), creu que el nou llenguatge artístic és el del silenci.

:

Per últim, em va agradar la revindicació que Perecoll feia de l'ofici, de les condicions de treball d'un artista (l'estudi, per exemple), de la seva relació amb el material pictòric i les tècniques artístiques, de les converses amb artistes i crítics, de la dificultat d'encertar, etcètera. Crec que hi ha diversos perills en l'art, com resumia esplèndidament en Rubert de Ventós (i un dia ja vaig citar-vos), un d'ells és el de considerar-lo com quelcom completament hermètic. Just és el contrari, i la referència a l'ofici ens hi acosta una mica. Certament, hi ha camins nous cada vegada que mirem una obra d'art, hi ha secrets amagats per sempre, però, fonamentalment, hi ha invitacions a entrar-hi, a emocionar-nos, a fer el possible que res, ni tan sols l'excés d'explicació, s'interposi en una experiència única que cal viure amb tots els sentits.

:

Foto: Sergio Ruiz.

:

Mats Lindrgren | L'Església perplexa *

Mats Lindrgren
:

Avui, "la contra" de La Vanguardia ens ofereix una interessant entrevista al suec Mats Lindgren, expert en prospectiva i fundador de l'empresa Kairos Future i, com ell mateix diu, cristià practicant. Parla del que ell diu que anem avançant al món occidental, "l"apoteosi del jo", que es concreta en el pas dels compromisos i fidelitats que cal complir a les opcions que es poden elegir o descartar. De fet, descriu, és el pas de tenir les necessitats cobertes a la satisfacció del desig el que fa triomfar l'ego com a centre del món, on aquest es pren a trossos i a la carta de cadascú.
:
Parla de l'evolució del paper de les iaies, com a exemple que "la necesidad de mantener la familia ha cedido hoy ante el deseo de realizarse como personas".

:

"De igual modo", segueix, "todos los valores en nuestra existencia serán a la carta: tendremos religiones de menú personal, donde cada uno habrá elegido lo mejor del budismo y del cristianismo, por ejemplo, o dirá que es socialista en unas cosas y liberal en otras; o en la vida familiar querrá ser padre, pero no pareja, o al revés... ¡Opciones, no obligaciones!". Recordo que en Rubert de Ventós parlava d'aquestes identitats a la carta en un llibre recent. I adverteix que "el peligro está en pasar de la necesidad al deseo y del deseo al capricho, a la tontería. No habrá grandes fes ni grandes principios, ni grandes decisiones, y desde luego nada será de por vida". Em temo que ja hi som.
:

Encara més. Em fa pensar en aquesta mania dels blocs com a exemple de l'egocentrisme contemporani barrejat amb una explosió creativa a rel de la tecnologia: "El bajo coste tecnológico proyectará los egos al poner al alcance de cualquiera una enorme capacidad de proyectar sus obsesiones, incluso de ser artista". Diu que el fenomen del baix cost es deu a que "el tardocapitalismo ha hipertrofiado el sistema de producción: producimos demasiado de todo. Nos sobra un 20 por ciento de la capacidad productiva de necesidades pasadas; esto obliga a abaratar precios y conecta con la otra gran tendencia: la democratización del diseño, como en Zara o Ikea".
:

"La democratización de la tecnología", aderteix, "acentúa las ganas de personalizarse, ser diferente". De nou penso amb els blocs: "O el periodismo masivo... ¡Todos somos ya periodistas, porque todos podemos enviar una noticia y, si es interesante, se difundirá en la red! Incluso podemos jugar a abogados, economistas o médicos al consultar la red".
:

Lindgren acaba parlant del poder, com no podia ser d'una altra manera, creu que cada vegada serà més difús: "grandes bloques de influencia donde las partes estatales cederán potestades del centro a la periferia, mientras que los centros de decisión se trasladan cada vez más del Oeste al Este", tenint clar que "los paradigmas antaño eran mecanicistas y jerárquicos, hoy son organicistas y complejos: imitan a la naturaleza. Igual en las empresas: YouTube, Skype, Wikipedia o Google en realidad han sido las masas quienes los han creado, no las elites. Tendremos que ir aprendiendo a rentabilizar el poder de todos".

:

Ja sabeu.
:
L'Església perplexa *

:
Una de les contradiccions més interessants que vivim les societats occidentals en els nostres dies és, d'una banda, la crisi de la religió tradicional, especialment del cristianisme, i, de l'altra, l'aparició d'un creixent interès pel misteri i allò sagrat. Per un cantó, els bisbes es queixen de la poca influència que tenen les seves pastorals a la societat secularitzada alhora que veiem com decreix l'assistència a missa, especialment entre els joves, cosa que preocupa seriosament per la pervivència de l'Església. Per l'altre cantó, els best-sellers tenen com a referència una suposada mitologia cristiana (des d'El Codi Da Vinci fins a La catedral del mar), els filòsofs creients i no creients redescobreixen la fe i el sentit, la religiositat popular perviu a les ciutats, amulets i marededéus competeixen en braçalets i collarets o, de cop, un film lent i mut sobre uns cartoixans porta força gent a les sales comercials.
:
Aquesta contradicció, és a dir, la perplexitat que provoca la necessitat aparent de misteri i de transcendència de molta gent i el fet que una institució com l'Església, que es dedica a això, vagi buidant-se, porta molts de maldecaps als cristians. Hi ha vàries vies per curar el maldecap. Una, la fàcil, és l'atrinxerament: això és el que hi ha i qui no li agradi que no vingui. L'altra, també simple, és l'abandonament, l'entotsolament: Jo practico la fe a la meva manera però que no em busquin, passo de capellans i d'esglésies, que les trobo massa carques, i de tant en tant signaré un manifest pels teòlegs de l'alliberament, posem per cas.
:
Hi ha una via, però, que és una mica més complicada, que requereix cert esforç i que, sobretot, no sabem massa com pot acabar. Consisteix en mirar d'entendre què passa, quins són els fonaments de la crisi que estem vivint (crisi vo dir canvi, no ens n'oblidem) i, si en treiem alguna cosa clara, mirar com hi pot respondre l'Església. Des de dalt, o des de sota.
:
Aquersta és la via que va proposar el professor basc José María Mardones en unes conferències que va fer a l'Aula Joan Maragall, l'any 2003. L'any passat, poc abans que Mardones morís, als 63 anys, la Fundació Maragall va aplegar les conferències en el llibre que avui us presento, que porta per títol Retorn del sagrat i cristianisme**. És un llibre molt complert, va al gra però no es deixa res.
:
El llibre té cinc parts, que recull les cinc xerrades. En primer lloc, descriu breument en quin marc cultural es troba el fet religiós, des de tots els punts de vista. En una societat on no té la religió al seu centre, que desconfia de les institucions religioses i que ha deixat l'Església una mica a la intempèrie. Després avança cap a un diagnòstic que, de fet, posa de manifest la doble crisi: no tan sols la del cristianisme, sinó també de la modernitat, és a dir, dels valors de la Il·lustració. De manera que no és que aquests valors (la igualtat, la llibertat i la fraternitat, per resumir) hagin substituït els valors religiosos... sinó que tots ells es troben en situació de crisi de la seva legitimitat.
:
La tercera part es centra en els canvis en la forma de viure l'experiència religiosa, en dos pols (que ja he avançat abans dient-ne solucions fàcils als maldecaps), dos pols que, encara que potser no majoritaris, sí que són els que tenen més força i més vigor. D'una banda, el que l'autor en diu "la religió difusa", prop de new age i altres experiències semblants, religió que en diríem fluixa, que es basa més en l'experiència que en la doctrina. De l'altra, una religió forta, fonamentalista, reactiva a la Modernitat, que ofereix seguretats.
:
La quarta part fa una mirada concreta a les religions cristianes, fent una diferència entre "el cristianisme que s'ensorra", segons ell, que seria la típica formulació de la cristiandat que amb menys força que mai i potser esgotada ja la seva formulació postconciliar perviu a casa nostra, amb "el cristianisme que s'expandeix". D'aquest darrer, posa d'exemple el pentecostalisme, que creix exponencialment als països pobres i que té característiques litúrgiques, comunitàries i evangelitzadores molt atractives.
:
El darrer capítol és una proposta de "reconstrucció catòlica", diu Mardones, a partir dels trets de renovació que ha observat en els moviments pentecostalistes. També proposa no pas abandonar sinó refundar el símbol cristià en un món que va a la recerca de símbols, fent-lo més proper a l'experiència humana del segle XXI. No pas la mandra, ni tampoc la nostàlgia. El camí que proposa és trobar de nou el Crist encarnat en les dones i els homes que es mereixen ser feliços.
:
I, en fi, que sigui el que Déu vulgui.

:

* text del comentari sobre llibres que s'ha emès avui a les 8 del vespre (reemissió dilluns al migdia) al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró.

** n'he parlat en aquest post.

Vegeu article de Mardones de tema sililar.

:

Xarxa de pregària *

:
El web d'avui, a cura dels Jesuïtes de Catalunya, és la trasllació d'una iniciativa sorgida el 1999 a Irlanda i que ha obtingut un èxit notable.

:
La idea és ben senzilla, s'ofereix una breu guia per pregar i una sèrie de recursos, bàsicament textos, que tant poden ser impresos, com llegits o parlats davant la pantalla. Com diuen al web "Al principi, això de pregar amb l'ordinador al davant pot semblar estrany, difícil o poc profund. L'experiència d'espai sagrat, ha demostrat però, que l'ordinador pot ser un bon instrument, si ens anem convencent que Déu està més enllà d'uns llocs especials i que és a tot arreu on hi ha una dona o un home en recerca sincera. L'oficina, l'habitació de casa, un cafè d'internet... són llocs que pots convertir en "sagrats" si ets capaç de donar a Déu una mica del teu temps."

:
El web és molt bo. D'entrada, hi ha tres opcions: la d'altres idiomes, les pregàries del Papa i, per últim, una proposta diària. Aquesta, després d'una breu introducció, s'estructura en aquests passos:

:
Presència de Déu, Llibertat, Prenc consciència, La Paraula, Conversa i Conclusió. En qualsevol moment es pot accedir a una "Guia de pregària" o a imatges per a la contemplació. És clar i senzill, sense cap excés, amb un disseny de les planes que permet el compàs per ajustar el ritme a un mateix.
:

Per últim, permet una subscripció a un butlletí de novetats, descarrega-se un pòster, l'accés a l'arxiu de pregàries i un arxiu d'homilies.

:
La pregària és un element un pèl abandonat per als cristians d'avui, més racionalistes que mai. Tampoc l'entorn, cristià o no, no ens porta a espais de diàleg interior, de silenci, de contemplació. Penso en les aportacions laiques d'espais per a la meditació a les universitats que el seu dia van fer Rothko o, més a prop, Tàpies. Però, en canvi, resar, parlar amb Déu de tu a tu, descobrir-lo en un mateix, és potser la pràctica més genuïna de la proposta de Jesús. L'ús dels nous llenguatges i mitjans hi pot contribuir, sense excuses, als que ens passem diàriament moltes hores davant l'ordinador.

* comentari del web http://www.espaisagrat.org fet a la revista Valors, el febrer de 2004, no
recordo haver-ho transcirit al bloc.

Cuyàs a Laietània

He parlat en alguna ocasió, en aquest bloc, de Manuel Cuyàs i Duran, dibuixant mataroní (ninotaire, que diria ell) que morí ara farà dos anys a Mataró, la seva estimadísima ciutat. Ara és notícia per l'edició d'un llibre d'homenatge que ha editat el Centre Atlètic Laietània amb l'ajut de Caixa Laietana, a cura del president de l'entitat esportiva, en Jordi Buscà, presentat el dia que s'inaugurava una mostra molt sintètica però completa, en el sentit que hi és una representació de tot el que Cuyàs ha fet en la seva faceta professional. La mostra ha anat a càrrec de Jaume Calsapeu i Manel Contreras i és al vestíbul de la seu social del club mataroní.

:

L'acte de presentació va ser emotiu, amb intervencions del propi Buscà, d'Antoni Bonamusa, de Joan Antoni Baron i del fill del dibuixant, el periodista Manuel Cuyàs. Entre els assistents hi havia el president Pujol i una nodrida representació d'entitats mataronines. Les intervencions, que van ser closes per un conjunt d'interpretacions musicals, van destacar els trets més característics de la seva personalitat (el catalanisme, l'elegància particularíssima, la discreció, el civisme...) immersos bàsicament en una època trista com fou la de la postguerra i la dictadura.

:

El llibre i la mostra, com deia, són una manera ràpida però eficaç d'endinsar-se a les múltiples activitats del dibuixant: la publicitat, el dibuix religiós (realment admirable i catequètic el Via Crucis), les il·lustracions literàries o de revistes femenines, el còmic, els retrats o caricatures, etcètera. No hi ha massa documentació sobre Cuyàs, almenys disponible. De manera que el que està passant aquests dies al C.A. Laietània té una importància cabdal per la pervivència de la memòria d'un gran dibuixant. I, vestit de senyor o no, un bon home.

:

En parlen El Tot Mataró, Capgròs, El Punt, Pere Pascual i Joan Antoni Baron.

:

Primer de Maig | Baron i la intel·ligència

Visca el Primer de Maig
:

Clicant aquí obrindreu el Manifest del PSC amb motiu de la celebració del Dia Internacional del Treball, que concreta els compromisos dels socialistes catalans en tots els fronts en els quals estem treballant, tal i com comenta en Guillem. Des dels programes electorals de les eleccions municipals, amb mesures molt clares, fins a l'acció del Govern de la Generalitat en matèria de millora de l'economia i dels drets dels treballadors; des del desenvolupament estatutari a les lleis d'igualtat o contra les exclusions i el seu compliment. Felicitats a tots els que han santificat aquesta festa.

:

La idea és treta del bloc d'en Miquel i la imatge és treta del bloc de l'Esteve. P.S.: Recomano les reflexions d'en Cinto.

:
Baron al 33
:

L'Alcalde Joan Antoni Baron va participar al darrer debat del programa Àgora de la cadena autonòmica. Baron va dir, en el marc d'un debat de cara les properes eleccions municipals, que "la cohesió social garanteix una major seguretat. Uns barris dignes, uns carrers nets i endreçats, uns equipaments sanitaris, cívics i educatius de qualitat, garanteixen unes ciutats més segures". També va posar d'exemple mataró, on "l'espai públic és el principal espai de trobada i activitat de la gran majoria de la ciutadania". Per Baron, per exemple, l'ordenança de civisme és la garantia "que ningú s'apropia de l'espai públic, sinó que es manté com a espai de convivència per a tots els ciutadans".

:
Cara de tonto
:

Llegeixo al setmanari El Tot Mataró una entrevista al meu company i amic Jaume Graupera (candidat d'ICV) qui, entre d'altres coses (més afortunades, tot s'ha de dir), diu que l'opció intel·ligent de votar Baron és votar Graupera. Jo, que reconec que sóc bastant simple, a banda de no entendre res, se'm queda cara de tonto. Com ens deu haver quedat a tots els qui pensem que el vot intel·ligent val tant com el nostre i que, qui sap, segurament hi haurà molts intel·ligents que votaran directament Baron.

:

Elogi del respecte

Amb aquest títol dedica la revista Compartir, editada per la Fundació Espriu (sempre interessantíssima) el seu monogràfic del trimestre on som. En ell, destaca una entrevista de Sergi Rodríguez a Josep Maria Esquirol, a rel de la publicació del seu llibre El respeto o la mirada atenta (Ed. Gedisa, Barcelona, 2006). Esquirol parteix de la idea que la violència ("etimològicament violare, vol dir trencar tota distància, dominant l'altre fins i tot físicament") és la conseqüència no pas de poc apropament sinó d'excessiu apropament, de manca de la distància necessària per mantenir cert secret, per preservar la individualitat de l'altre. Així, el respecte esdevindria la preservació d'aquesta distància, harmònica, per "anar més enllà" de l'altre mateix, com bé diu. Estar junts, a vegades, és el primer pas per violar. Crec que caldrà llegir-lo, a tenor de les idees que mostra en aquest text i que us en destaco algun fragment:

:

El respecte seria així un apropament a l’altre o a l’altre cosa mantenint una distància mínima.

:

Per exemple, si miro amb atenció la persona que tinc al davant m’adonaré que, aquella persona, mai no la podré arribar a entendre del tot; en la seva profunditat inabastable hi ha quelcom de secret. Pràcticament totes les cultures han considerat que hi ha esferes del misteri o del sagrat que fan tenir una actitud de distància, de no possessió, de cura.

:

Si veig la fragilitat, l’harmonia o el secret en allò que m’envolta, no fonamento absolutament l’ètica sinó que adverteixo algunes característiques de la realitat que m’envolta i això em fa adoptar una actitud de respecte.

:

Aquesta proposta no té com a fonament la transcendència però tampoc l’exclou, perquè es pot parar atenció i advertir que les coses del món em porten més enllà, veient petjades de l’infinit. No és que parteixi de la idea de Déu, sinó que mirant un altre puc advertir una profunditat que em porta més enllà. Això significa literalment la transcendència: el que va més enllà.

:

Sofia | Pamuk

Sofia
:
Avui neix una princesa i el drac ja l'esguarda. Cavaller Sant Jordi, on ets?
:
Micro-relat escrit a petició de Jaume Subirana per al seu bloc.
:

Pamuk

:
Al Magazine de La Vanguardia de diumenge passat hi ha una interessant entrevista de Xavi Ayén a l'escriptor turc Orhan Pamuk, el darrer Premi Nobel de Literatura. Fa pocs dies que vaig acabar Estambul. Ciudad y recuerdos (Círculo de Lectores, Barcelona, 2006, en català aquí) i he de dir que m'ha agradat moltíssim. En parla, a l'entrevista, i repeteix alguna de les idees que hi expressa enmig de la seva vida d'infant i d'adolescent que repassa a partir del paisatge personal de la ciutat d'Istanbul. Pamuk, que no les té totes a causa de les seves declaracions contra el genocidi armeni (va amb escorta i passa temporades fora del país). passeja pel seu barri, va de l'estudi a casa seva, parla de la seva aversió a la vida social, de la seva famíla, d'Europa... També parla de Déu, del Déu dels pobres i misericordiós, de la diferència entre Turquia i Occident com una qüestio de gelosia, de la literatura... i diu meravelles com aquestes:

De niño, "las únicas personas que veía interesarse por Dios eran las criadas y los cocineros, y yo relacionaba sus crrencias con el hecho de que eran pobres. Siempre pensé que Dios, si era un ser omnisciente, me perdonaría porqué entendería el motivo porque yo era incapaz de creer"

:

Los celos que siempre ha sentido se refieren "a la idea que en el cuarto contiguo, enotro sitio, en otra cultura, en otro país, estén disfrutando algo más sexy, rico e interesante que lo que yo tengo".

:

"Me importan las verdades que no han sido reveladas acerca de la humanidad y, para descubrirlas, todo lo que hay que gacer es explorarse interiormente de una manera honesta, franca, cándida y simple. Lo mágico de la literatura es descubrir cosas que todos abemos, hacer emerger el carácter humano"

:

Més oportunitats *

Més oportunitats, més creació, més societat *
:
Em demanen un breu comentari sobre el què penso de Catalunya i del que hi hauria de canviar. Per circumstàncies que no vénen al cas, dedico bona part del meu temps a reflexionar-hi, junt amb altres persones, sovint marcats per l'actualitat i també per la definició d'ofertes programàtiques de cara a les eleccions. En aquesta ocasió que em brinda L'Agulla voldria, però, fugir de la temptació en forma de llistat de les prioritats de l'alternativa de govern a Catalunya. I proposo, lluny també de la crítica fàcil, 3 apostes de futur que jo, modestament, penso que el país hauria de fer.
:
1. Una aposta per les oportunitats: El filòsof Manuel Cruz diu, més o menys i ironitzant amb Marx, que fins ara ens hem dedicat a canviar el món, i potser ve a ser l'hora de començar a comprendre'l. A escoltar-lo. A aprendre'n. A veure-hi les oportunitats de canvi i millora. Penso que això és el primer que hauria de passar a Catalunya; cap endins: destacant el paper clau del territori (també l'Ebre!) com a factor de riquesa, per exemple; i cap enfora, assumint sense complexes un rol participatiu obert al món, a la resta d'Espanya, a la societat del coneixement…
:
2. Una aposta per la creació: Per les capacitats individuals i col·lectives. De creació de valor i de cultura. D'innovació tecnològica i empresarial, sense por al risc (i sense temptacions proteccionistes), perquè només així (bé, i amb més inversió en infrastructures: l'aeroport també) serem competitius i crearem ocupació. Però també, idees i infrastructures en el terreny de la cultura (no només TNC's, sinó també indústria) i de la creativitat; del coneixement compartit i convertit en valor, un coneixement que és màquina, sí, però sobretot contingut!.
:
3. Una aposta per la societat: Ni del Cel ("què esteu fent mirant-vos el cel?" Ac 1, 11), ni del Futur, ni de cap oracle ens vindran les respostes als problemes de la societat. Ella mateixa en té les claus. També la societat s'ha de redescobrir. La societat que és pública, però no necessàriament estatal; que és feta d'individus, però també d'associacions (i famílies!); que funciona amb una sístole-diàstole anomenada competitivitat-cooperació; que ha de representar la majoria (no n'hi ha prou amb tenir raó, companys); que té identitat, sí, però projectada en un futur desitjable (Carod-Rovira diu, amb raó, "despolititzem la llengua"); que protegeix (sí, la seguretat no és una cosa només de la dreta, més aviat tot el contrari), però que també és l'única capaç d'oferir oportunitats d'emancipació i de realització dels individus.

* article publicat el desembre del 2001 (crec) a la revista L'Agulla dins el cicle Què hauria de canviar a Catalunya?. Òbviament, abans del canvi.

;

Montilla es consolida

El Baròmetre de primavera que va pubicar ahir El Periódico dóna una sèrie de dades que fa bo de recordar per veure quina és la tendència en el marc de la política catalana que, a tenor d'altres enquestes publicades recentment, pren coherència. Diu que els dos principals partits de Catalunya milloren les seves posicions en quant a intenció de vot directe respecte al gener, si bé el PSC ho fa en un 3% mentre que CiU tan sols en un 0'3%, de manera que els partits que conformen el Govern d'Entesa tornarien a superar la majoria absoluta. El President José Montilla és el líder més ben valorat amb un 5'5%, una dècima més que el cap de l'oposició, i més de la meitat dels enquestats, un 56%, creu que és un bon president. Encara que, si avaluem el conjunt de líders catalans, un 26'6% prefereix Artur Mas davant un 26'1% que prefereix Montilla, el President va consolidant en el seu lideratge, que s'incementa un 3'% front al 0'5 de Mas. En canvi, si enfrontem Montilla amb Mas, guanya el primer amb un un 3'2%. El Baròmetre també diu que el PSC augmentaria el seu avantatge significativament en cas de celebrar-se eleccions generals, que ja era alt el 2004.

:

Mor Jimmy | Simulacres buits

Mor Jimmy
:

Ahir va morir l'amic i company Jimmy Bah, tot un entranyable personatge de la ciutat. Com diu a la nota informativa que ha emès el PSC, en Jimmy va ser un dels primers immigrants africans que es van veure a la ciutat, la majoria provenien de l'àrea subsahariana, gambians com ell molts d'ells, i són un exemple d'integració. Actiu des de sempre, tant en la defensa dels altres immigrants com en la dels interessos col·lectius, en Jimmy va recalar al PSC deu fer un quinzena d'anys, després d'haver passat al CDS i fer-se famós a tota Espanya. El vaig veure per darrer cop fa uns mesos, apagat (no semblava pas ell, sempre tan actiu) però alegre de veure'ns. Descansi en pau. Foto: PSC.

Simulacres buits
:


Vídeo: Processó General del passat Divendres Sant, del bloc de Setmana Santa a Mataró.
:
En aquesta mena de vampirisme que estic practicant aquests dies contra revistes que m'aprecio molt, avui em permeto de transcriure un article de la publicació Valors que és disponble en pdf a la xarxa. El signa Francesc Grané, té ressonàncies encara de la Setmana Santa i reclama la pervivència de l'origen religiós en els simulacres buits de sentit (a mode de Baudrillard) de la festa i el ritu actual. A més, revela un secret: ha participat de costalero en un dels passos de la Setmana Santa mataronina d'enguany. Jo, que subcric el que diu a l'article, no arribo a tant. Encara.

Simulacres: buidor vital

Jean Baudrillard va parlar de simulacres per definir aquelles paraules, signes o símbols que no mantenen cap relació amb la idea de referència d'on va sorgir i que li donava un sentit. Són paraules o símbols que van sorgir del món de la vida però que avui ja no signifiquen res en referència al món de la vida. Un exemple senzill de simulacre, a casa nostra, és la Vella Quaresma.

En algunes ciutats s'ha mantingut aquest símbol, però sense fer referència a les pràctiques de sanació personal d'on van sorgir: ha deixat de ser símbol i és ja un simulacre. Ni la més mínima referència al temps d'interiorització personal per a trobar el jo. A casa nostra, una de les característiques essencials de les generacions joves és el fet d'haver estat educats en base a simulacres, en base a una cultura que està morta. L'escola s'ha convertit en un museu de paraules, signes i símbols passats. Es transmeten paraules, narracions, símbols i idees que no tenen vinculació amb la realitat. I això per dos motius importants. Un primer, per ignorància. Els nivells de formació sobre qüestions simbòliques no està a l'alçada de tota la gamma d'altres coneixements. Un segon, per qüestió ideològica: tota cosa que suposi un plantejament existencial de la vida és volgudament eliminat de l'esfera i l'agenda pública.

De nou, he pogut assistir a l'espectacle segons alguns premodern de la processó mataronina. Aquest any com observador privilegiat, des de dins. M'ha impressionat la seriositat dels espectadors: mares i pares explicant la història dels quadres representats als fills: la traïció, la solidaritat, l'odi, la venjança, la destrucció del just... Un conflicte entre ninots? Els qui tallen la Vella Quaresma, per dir un exemple, no hi són a la processó. Una part de la població, la que està de tornada sense haver anar mai enlloc, la qui sermoneja contra la processó, pagarà per veure els ninots de Disney a Paris o els dinosaures del Parc...

El conflicte és profund: hi ha qui s'entesta a viure i transmetre únicament simulacres. Com si els significants només tinguessin només una única lectura, que rebutgen. Però quan l'educació i la pròpia vida es basa únicament en els simulacres, el resultat és la buidor. La buidor vital. Allò que fem no ens expressa, ni ens dóna vies per on continuar la recerca. El ser no troba expressat ni representat el seu món interior, les seves recerques, angoixes...

El sentit de les coses i d'un mateix no existeix per si sol. Costa de trobar. És una construcció personal que requereix dels altres. Els símbols i els signes són necessaris per a construir-nos. Ser antisistema, avui, és mantenir una unitat entre allò viscut, real, el món de la vida, i el món de la representació (narratiu, conceptural, simbòlic i imaginari). És lluitar perquè els qui volen construir un sentit personal i col·lectiu a la vida ho puguin fer, interna i externament.

:

Església, de calentes i de freda

Un Papa, un bisbe i un abat
:

Tres de calentes. No és corrent que el Papa i els bisbes (o els abats, tan calladets) siguin notícia per coses bones. Per demèrit d'ells o pel tòpic conservadorament assentat respecte al qual d'un bisbe (o d'un militar) no se'n pot esperar res de bo. Però jo, que ja he dit algunes vegades que veig amb simpatia l'excurs intel·lectual del Pontífex romà actual i que he elogiat la manera de fer del president de la Conferència Episcopal Espanyola, m'he alegrat de tres notícies recents que us vull recordar i que protagonitzen, un cada una.

:

La primera és la carta del Papa feta pública aquests dies, i que fou tramesa fa uns mesos a la cancellera Merkel, en la que aplaudeix la decisió del G-8 de prioritzar la lluita contra la fam i ofereix el recolzament de la Santa Seu. Com diu en Jordi Llisterri, amb una claredat impossible de superar. Sembla que no és tan sols la seva aportació intel·lectual sinó també les prioritats pastorals les que estan prenent un curs molt més adequat al paper de l'Església. Sí senyor: primer, eliminar la fam.

:

La segona correspon a les declaracions efectuades pel bisbe de Bilbao i president de la Conferència Episcopal Espanyola, que reprèn els bisbes i capellans que utilitzen la trona o l'altar per fer política, en clara referència a l'alineament duna part de l'episcopat espanyol amb la branca (l'única?) més dura del PP. Blázquez ha hagut de recordar que és el poble qui ha de decidir les formes de gestió de la seva democràcia i que no pertoca a l'Església fer cap orientació del vot, independentment que sí pugui donar l'opinió (dels bisbes) respecte a temes que tenen o no transcendència pública. La fam, per exemple, un problema una mica més important que els condons, dic jo.

:

I la tercera és l'alegria amb la qual he obert un sobre provinent del col·lectiu Església Plural, aquest matí, en el que m'adjuntaven un preciós regal: l'edició de l'entrevista de Mª Antonia Iglesias a l'abat de Montserrat, Josep Mª Soler, que ja us vaig parlar i transcriure un tros, i que fou publicada al diari El País l'agost passat. En ella, sense pèls a la llengua i amb una llibertat i claredat envejable, alhora que amb una confiança sana amb l'Església i el seu futur, l'abat Soler repassa els elements més controvertits de la presència de l'Església a la societat espanyola. Gràcies, Josep, per la tramesa.

:
Església i xarxa, mal avingudes
:

Una de freda. Al mateix número de Foc Nou que citava ahir, a la plana anterior, hi ha una altra molt bona columna de l'Ignasi Moreta (a la foto) queixant-se de la lamentable imatge que dóna l'Església a la xarxa. Ara em passo del tot i trasncric aquest altre article (disculpa'm, Jordi, tot és per la causa):

:

La imatge de l'Església a la xarxa

Titular de l' agència de notícies Flama: "El Seminari interdiocesa presenta la seva web i remodela la façana" (14 de març de 2007). Entro, doncs, a la flamant pàgina web dels nostres seminaristes i descobreixo una de les webs més espantoses que he vist mai: ho emmarca tot una creu lila sobre un fons negre; al capdamunt, unes lletres grogues, vermelles i verdes; d'unes fotografies amb els límits difuminats en surten uns rètols festius; i a sota, dos requadres ridículs amb una pilota de ping-pong i una de futbol en moviment constant. Clicant a "Qui som?" apareixen uns ulls i unes celles que es mouen ximpletament de dreta a esquerra, mentre unes mans apunten cap a tres submenús. Si es clica al dels seminaristes i s'escull qualsevol dels noms que apareixen, us trobareu amb la fotografia, el perfil biogràfic i una lectura preferida de cadascun d'ells, presentats en una mena de diplomes verds sobre un fons groc.Vergonyós.

No ho vull frivolitzar, però em preocupa molt més la imatge lamentable que dóna l'Església amb aquesta mena d'aparadors, que no pas els suposats errors teològics presents en dos llibres de Jon Sobrino. ¿Algun cap entendrem que les formes també compten, que una web és una imatge pública de la institució que hi ha al darrere, i que l'amateurisme i la bona voluntat no ho justifiquen tot?¿Ens adonem de que ens hi juguem?

: