Wert, la religió i el pacte

És tan gros el despropòsit respecte al català a l'escola en la reforma Wert que hem conegut aquests dies que potser no acabem de veure la resta de punts un dels quals, la qüestió sempiterna de la classe de religió, té tots els números d'esdevenir una nova trinxera on desplegar, d'una banda, totes les ires anticlericals i, de l'altra, el tremp regressiu amb què el govern del PP sembla voler fer content el seu electorat més tradicional. És possible que, així, sigui inviable una reflexió més serena i ens aboqui a més anys d'estira-i-arronsa segons qui guanyi les eleccions que no acabi de resoldre l'encaix definitiu dels estudis religiosos a l'escola. Ni a Espanya ni a Catalunya, per cert, on un intent d'aproximació a aquesta qüestió iniciat durant el primer tripartit va quedar al calaix.

Sota el meu punt de vista, en canvi, crec que seria molt bo que, així com segur que sortiran plataformes per defensar el model igualitari d'immersió lingüística a Catalunya (que ha estat la base de la unitat civil del poble) en pugui sortir una altra per defensar que s'abordi seriosament la matèria escolar de religió. Una plataforma plural, que englobi el món educatiu, associacions religioses i laiques, etc..., que vulgui sortir de les trinxeres i que, posats a somniar, podria sortir amb un pacte de mínims semblant al següent.

1. El fet religiós és matèria escolar. 

Els éssers humans ens relacionem, en totes les cultures, els temps i les civilitzacions, amb el sagrat, el transcendent i els seus mecanismes de celebració i transmissió. Comprendre això és bàsic per entendre com som. El nostre entorn n'és ple de mostres d'impactes al conjunt de la nostra experiència (la història, la cultura, les guerres, la pau, els drets, les imposicions, els rituals festius i de pas, els mites compartits, la vida quotidiana de molts veïns, la diversitat cultural...). Ignorar-ho perquè "pertany a l'àmbit íntim" o "perquè les religions han fet molt de mal" tindria el seu parió en no voler parlar de sexe perquè hi ha gent que es transmet la sida. Al revés, la llibertat s'amplia amb els coneixements i l'actual silenci sobre el fet religiós fa, doncs, éssers menys cultes, menys lliures i més predisposats al sectarisme.

2. Si és matèria escolar, ha de regir-se segons l'administració educativa.

La dignitat de la religió com a matèria passa per la seva professionalització i pel seu ingrés al món acadèmic com ho fan altres matèries d'estudi. No sota un eufemisme, sinó amb tot el nom: religió. Amb professionals capaços d'impartir-la sabent que no estan ni evangelitzant ni catequitzant sinó donant eines per dotar de coneixements suficients en matèria de religió als catalans. La matèria dóna per molt, crec que és necessària tant a l'educació primària com a la secundària i és molt probable que el currículum fos fàcilment pactable.

3. Gran pacte.

Un canvi d'aquestes característiques precisa d'un gran pacte, òbviament. En primer lloc entre la dreta i l'esquerra, que tindria com a objectiu no fer perillar la religió com a matèria però alhora desvincular-la del seu caràcter confessional. En segon lloc, de l'Estat amb l'Església catòlica, encara que sigui perquè ni podem ignorar la tradició d'aquest país ni podem malmetre l'experiència. Ni tampoc podem bloquejar aquesta qüestió per més temps en un mapa on l'Església pretén conservar els seus drets (?) contra una societat que  pot arribar a confondre l'ensenyament de la religió com un privilegi eclesial. En tercer lloc, amb el món acadèmic, les altres confessons religioses i tothom que hi pugui aportar alguna cosa. No és fàcil, però tampoc no és impossible.

4. Els professors de religió.

Una qüestió que sembla menor és la situació del professorat de religió, absolutament precària i dependent. En aquest somniat acord, proposaria un termini perquè l'actual professorat pugui accedir a la funció publica (en cas dels que exerceixen a l'escola pública) o a l'empresa aportant la titulació necessària i després, si s'escau, d'un procés de caapcitació o oposició, com ha estat el cas d'altres col·lectius en el passat (penso en el cas dels mestres de l'escola catalana).

Hi ha una bona colla de referències per qui vulgui saber-ne més. Jo recomano la lectura del llibre (Escola, religió i poder, d'Enric Canet, Jordi Puig i Pere Vilaseca (Viena Edcions, Barcelona, 2008), que inclou una sèrie d'entrevistes molt útils per fer mirar d'aclarir aquest entrellat. Està en català, correu abans que les ocurrències de Wert ens impedeixin de llegir-lo.

(en castellà)