Comença el curs polític

Més o menys tothom ja torna a treballar. I es nota moltíssim, ja que el flux d'informació, les trucades, la feina, les reunions i les demandes comencen a prendre aquell ritme tan taquicàrdic com és habitual. Carregar les piles hauria de voler dir prendre's les coses amb més calma, i no aguantar el que sigui i al cost que sigui. Ho procurarem.

L'Ajuntament també ha reprès des dels primers dies un bon ritme. A partir de demà comencen els períodes per a la llista d'espera de compradors de 13 nous habitatges als entorns de Can Xammar, i també per les places de l'oferta pública d'ocupació. Aquests dies, l'Alcalde està visitant algunes de les obres més importants (avui can Xalant), que avancen a un bon ritme, i que permetran enllestir els compromisos contrets el seu dia. Ahir vam tenir la primera reunió del Grup Municipal Socialista després de les vacances. Els rostres ennegrits (els uns més que els altres, tot sigui dit) mostraven un somriure indissimulat i, realment, se'ns veia amb moltes ganes d'afrontar aquest nou curs polític que ara s'estrena. L'elaboració del Pressupost de 2005 és sens dubte una de les prioritats, bo i que vam fer un repàs a tot plegat. De 5 a més o menys 2/4 de 9: som incorregibles amb això de les reunions.

Un dels temes que marca el nou curs és també el debat sobre la nova estratègia urbana que vol portar a terme l'Ajuntament. En aquest sentit, avui es comencen a reunir els grups de barri del PSC de Mataró per al debat més a fons de les diferents propostes. I és que no estem davant d'un tema menor. La ciutat, Mataró, si vol fer passos endavant i els vol fer sense créixer desmesuradament, ha de readaptar el sòl que, tot i edificable, encara no s'ha desenvolupat o reconvertit. Per guanyar més zones verdes, per transformar sòl industrial en sòl més competitiu i per aconseguir habitatges més accessibles als joves. Tot això perquè no faci falta haver de marxar per viure o per treballar a Mataró, un risc que, si no afrontem, ens pot caure al damunt.

Debat latent a CDC

Em sembla que el debat intern a Convergència sobre la Constitució europea reposa sobre un altre debat latent, no resolt al seu darrer Congrés, sobre la seva posició política actual i la seva estratègia. El no, ara per ara majoritari entre les bases de CDC, sembla més una rebequeria amb el món que no una posició política sòlida davant una oportunitat per fer un pas important en la construcció europea, el vell somni catalanista i democràtic. La radicalització del seu llenguatge i alguns problemes interns (vegi's la situació al Maresme) delaten tensió. Veurem, però. Tots sabem que té limitacions (o no les tenen també la Constitució espanyola i l’Estatut? I Maastricht?), que ens agradaria anar més enllà. Però també sabem que és una oportunitat i que un no seria, clarament, un pas enrere. En fi, veurem.

.

De moment, aquest matí ens hem llevat amb les declaracions d'Ignasi Guardans, eurodiputat de CiU, advertint que CDC no pot votar "com Le Pen" i, en la línia del que deia abans, "segons com vagin les coses, hi ha en joc molt més que la pròpia Constitució: ser un partit o convertir-nos en una tertúlia de cafè".

.

Miquel Iceta, que en parlava ahir al seu blog, diu:

"Mentrestant, a Artur Mas els seus no li fan ni cas. Perdoneu el rodolí, però és que l’espectacle de veure com els principals dirigents de CiU es van pronunciant contra la Constitució europea després que Mas els demanés que no ho fessin, s’ho val. Pujol demana respecte pels que defensen el no, quan el que està per veure és si algú gosarà a defensar el sí dins de CiU. Per ara, els contraris a la Constitució europea han fet una pàgina web en la que donen com a arguments pel no la posició favorable a la Constitució de Borrell i Vidal-Quadras –amb fotos incloses-, podrien haver afegit que Aznar i Le Pen també estan pel no, resultaria molt il•lustratiu...

.

No crec que Mas s’atreveixi a defensar altra cosa que seguir la corrent. A aquestes alçades ja es podrien estalviar el Congrés extraordinari. Però si el fan podrien intentar respondre una pregunta senzilla: com expliquen el seu suport als Tractats de Maastricht, Amsterdam i Niça i la seva oposició a una Constitució que els millora sensiblement en tots els terrenys?"

.

De moment, Iceta ha obert una pàgina sobre la Constitució europea que dóna força arguments més.

Trasbals

Que les coses es trasbalsin. Alguna possibilitat que no contamplaves. Algunes notícies que t'amargen el retorn a la feina. Alguna inconveniència que dius tot sopant i de la que no saps com sortir-te’n. Alguna cosa irresolta que de cop se’t plantifica als morros i et neguiteja. Alguns gestos que et reclamen, que et recorden que la teva vida és més que tu. Alguns trets de tu mateix que no t’agraden, que no t’agraden gens. Que es trasbalsin les coses, però per no estancar-les, sinó perquè corrin avall i respirin, perquè visquin.

"Ama et fac quod vis"

Avui és sant Agustí. Valentí Puig diu que

"No el fa gaire més original que Andy Warhol o Marconi
ser primer maniqueu i després escèptic. Tothom
sap que eren paranys de la raó, abans de trobar el tacte
de la gràcia que salva l’home caigut".

("Agustí d’Hipona". Blanc de blancs. Ed. 62 / Empúries. Barcelona, 2000, p. 40)

Em sento a gust amb Sant Agustí, el subjectiu, el que defineix el coneixement místic que ell proposa com a sobri però embriagador, molt abans que l’opi marxià, molt després del vi de Canaà. El que reconeix els límits del llenguatge per poder dir-ho tot, el que confia en la voluntat dels homes, en el seu cor, bo i travessant pel risc del mal "perquè no existeixi el pitjor". El bisbe d’Hipona amb passat confessat i assumit, amb fill il·legítim d’una dona a la que respectà i tractà sempre amb tendresa, tendresa que inclou haver mantingut el secret del seu nom. Qui passà de l’estímul a l’essencial, del tot al no-res, és a dir, del no-res al tot, en un viatge interior apassionant. El que dialoga amb ell mateix sota la llum de la raó, però sense enlluernar-se, diguem. "Estima i fes el que vulguis".

Parlar cridant

"Todos los hombres que no tienen nada importante que decir hablan a gritos"

Enrique Jardiel Poncela, citat a El País, 26.8.2004.

Robatoris, grues i Seamus Heaney

Ara, robatoris

Quina setmana. Han esbotzat dos bars, un a cada banda de la ciutat i en poc temps de diferència, i se’ls han endut la recaptació de les màquines escura-butxaques. Els robatoris tenen una similitud sospitosa entre ells i amb tres més que hi ha hagut durant el mes d’agost. Això i algunes coses més han estat molt útils a la policia per continuar amb la investigació i a veure si es poden detenir els autors. Tall de veu a TV Mataró, amb qui comentem el cas i la setmaneta off the record. Freqüento de tant en tant un dels bars i els vaig a veure. Pero no hi són, tenen tancat. Lògic.

Seria llarg i segurament em deixaria gent si fes una relació de les persones que m’han trucat aquests dies, o m’han enviat e-mails, amb ànims i solidaritat per la tensió dels fets d’aquesta setmana, però val a dir que em sento molt acompanyat i que això val molt la pena, la veritat. A tots ells, gràcies. En tot cas, però, i no és cap tòpic, els únics que ho mereixen són les víctimes, directes o indirectes. En el seu honor i per la nostra dignitat com a societat ens cal a tots extremar els esforços per reparar el que ens sigui possible de reparar.

L’aturada dels gruïstes és un altre dels focus de preocupació aquests dies. Des de principis de setmana estem mitrant com podem esmorteir els sus efectes amb les grues municipals, i també amb els nostres serveis d’atenció ciutadana, i tot d’acord amb els plans de la Generalitat i del Govern de l’Estat. Avui ho hem concretat amb una ordre de servei de la Policia Local i amb un procediement d’atenció tant pel servei telefònic d’urgències de la policia, el 092, com pel servei d’atenció ciutadana, el 010. Parlo amb capgros.com. A aquestes hores els butlletins noticiaris avancen la bona marxa de les negociacions. Esperem-ho.

Heaney a Compartir

Rebo el número trimestral de Compartir, la revista de la Fundació Espriu a la qual, quasi per casualitat, em vaig subscriure fa set anys i que, malgrat que tracta fonamentalment els temes relatius al cooperativisme sanitari, m’ha doat moltes satisfaccions. Segurament hi té molt a veure que el director sigui un poeta com en Carles Torner, al que segueixo i m’agrada molt. Torner anuncia l’edició dels articles i comentaris sobre poemes de Salvador Espriu, germà del "titular" de la Fundació (ara tots dos ja traspassats), que han anat apareixent a la revista durant els darrers 8 ò 9 anys. En aquesta edició també hi ha una tanka del poeta arenyenc, comentada pel propi director, un altre poema de Víctor Hugo i un tercer de l’irlandès Seamus Heaney, extret del darrer llibre publicat a Catalunya (Llum Elèctrica, Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 2004) i que es presenta en la versió bilingüe, fantàstic. Ens parla de la predisposició personal a de la confiança i a la vida, a la responsabilitat davant les vicissituds, a anar sempre més enllà de la mort, tot a través d’una bella imatge del jove mariner que perd els homes en què confiava en una tempesta.

Cadàver a la platja i altres notícies.

Cadàver a la platja

Mentre es van coneixent les darreres notícies, aterradores, sobre la hipòtesi que l'origen de l'incendi de dilluns fos provocat per un acte criminal del marit, un altre fet aberrant m'enxampa a punt de sortir de casa aquest matí, quan m'ha trucat l'inspector en cap per comunicar-me que han trobat el cos d'un home mort, probablement es tracti d'un homicidi. Es tracta del vigilant nocturn d'un conegut xiringuito de la platja de Sant Simó, on ha estat trobat el cadàver.

:

He trucat l'Alcalde i he enviat sengles SMS als portaveus, que, com l'altre dia, han tornat a ser amables i col·laboradors. Davant el mal evident, tots els petits mals -inclosa la política, si se'm permet la broma, que no ironia- prenen una dignitat que és encomiable. La consellera d'Interior ha mostrat a l'Alcalde el suport del Govern de la Generalitat per tot el que faci falta.

:

Parlo amb la premsa, que es fa ressò de la preocupació per la segurtat de la zona. Els dic que, malgrat el fet, el cert és que es tracta d'una zona tranquil·la; que, en aquell moment, els serveis de neteja de la platja estaven treballant-hi i, per tant, pràcticament mai no hi deixa d'haver un cert grau de control. Durant el dia, els agents de platja i els socorristes reforcen la seguretat, especialment dels banyistes. A la nit, entre els responsables privats i els dispositius nocturns de la Polica per la ciutat la seguretat hauria de quedar garantida. El fet que hagin mort un vigilant, vol dir, a més, que l'establiment vetllava per la seguretat de l'espai. Però és clar, la prevenció no és infal·lible, què més voldríem. En tot cas, com sempre, la prioritat ha de ser ara l'esclariment dels fets i la detenció del culpable. El cas ha passat a mans de la policia científica dels Mossos d'Esquadra.

El Barça per dins

Ahir vaig sopar mirant un documental a TV3 sobre els primers passos de la nova Junta Directiva del Barça. M'hi vaig posar pensant-m'hi que ho miraria 10 minuts i em vaig quedar fins el final. És un documental fantàstic. Està molt ben fet des de tots els punts de vista.

:

L'Eloi Aymerich em va dir que aquest documental titulat "FC Barcelona Confidencial", ha estat coproduït per la BBC, TV3, ARTE, Canal Plus i la Televisió Nacional Alemanya i que hi havia treballat com a ajudant de producció del gener al juny del 2004, i ja m'advertia de la seva qualitat. Ja me n'havia parlat mentre s'estava fent, un dia que vam anar a sopar.

:

Li he enviat un e-mail felicitant-lo. En general, al final, la Junta surt bastant ben parada, destacant el caràcter d'aventura apassionant, de repte d'uns quants xicots que han entrat a les golfes de l'avi i volen ser els millors en tot... Em va agradar veure les juntes, s'assemblen tant a totes les altres reunions a les que acostumo a anar.... que penso que, al cap i a la fi, tot més o menys va igual, que es tracta d'un grup humà. Però m'agrada el tractament que hi van donant als problemes que van sorgint (divisions, adversitat...) per la via de la paciència, la confiança (encara que "no paciència, vull confiança" diu Laporta).

En canvi, trobo que hi ha algunes coses preocupants de la nova Junta. D'entrada, ells mateixos reconeixen un cert aire de suficiència arrogant i no es treuen del damunt la imatge de persones benestants (les escenes del casament ho demostren). Queda una mica en evidència el vicepresident Sandro Rossell, que diu "can pitxa" enlloc de "can pixa", i que "hem d'anar a hòsties" i ridiculeses com aquestes... I, per últim, una certa xuleria mal dissimulada de Joan Laporta ("dilluns vam dir que el fitxaríem i dimecres ja estava fitxat, que n'aprenguin!" o "¿te imaginas que después de ser presidente del FC Barcelona fuera el presidente del Gobierno?"). Ah, i una cosa no ha canviat gens al Barça: és una cosa tant d'homes... que les dones són representades com a auxiliars (la dona de...).

:

Més entrevistes i notícies

:

Del web del PSC de Mataró, cal destacar una entrevista a Manuel Mas que fa balanç dels primers mesos del Govern Zapatero. "El canvi consisteix en girar com un mitjó el que estàvem acostumats en els darrers anys de l'Aznar", diu. Dilluns es publicava l'entrevista a Arcadi Vilert en la que el regidor d'Urbanisme recorda que "l'estratègia del PAUM s'aprofita per aconseguir un 30% d'habitatge a preu assequible, més equipaments i més zones verdes". El dia anterior es publicava una nova entrega sobre aquest nou pla urbanístic en les que es parlava d'altres transformacions previstes per obtenir més espais lliures, equipaments i habitatges assequibles a Mataró, als sectors de Can Gassol, El Verdet i Ptge. d'En Matas. Diumenge també teníem una altra entrevista, en aquest casal regidor de Manteniment, el socialista Quico Melero: "Cal donar resposta a una ciutat cada vegada més gran, amb més serveis, equipaments i espais públics que mai", deia. I dissabte, tocava el torn a Alícia Romero, en una altra entrevista en la que la regidora de Joventut i Esports esperava "que al Pla local de Joventut hi hagi força participació i que sigui el de tots els i les joves de Mataró".

:

Per últim, destacar la nota de premsa en la que es dóna compte de la rebaixa dels incidents durant Les Santes i l'increment d'efectius de Protecció Civil (314, l'any passat, 260), qüestió de la que em sento especialment orgullós, gràcies al bon fer del conjunt de serveis professionals i de voluntariat (Policia, Creu Roja, Bombers, Comisió de Festa Major, ADF, personal del Patronat de Cultura...) així com el de la cap del servei municipal de Protecció Civil, la Montse Font.

:

Primer dia de feina

Abans de sortir de casa ja estava parlant per la ràdio. M'he llevat amb el soroll de les sirenes de l'incendi, o una mica més tard. Dues persones mortes en un incendi, i un ferit per inhalació de fums, en una casa del barri de Vista Alegre. Amb la informació que tinc, atenc els mitjans de comunicació i em preocupen dues coses, un cop el noi està hospitalitzat i el fill del matrimoni avisat: què fem amb els veïns del bloc que han estat desallotjats (podran entrar a casa avui?) i quina és la causa de l'incendi. Els bombers (un d'ells anava a treballar quan ha vist l'incendi) extingeixen el foc, l'arquitecte municipal certifica que no ha estat afectada l'estructura i, per tant, els veïns tornen a casa. Per determinar-ne les causes, és el torn de la policia científica i ara cal silenci i concentració. Amb l'Alcalde i Fermí ens arribem al lloc dels fets, just quan s'emporten els cadàvers. Ens atenen els comandaments de Mossos, Policia Local i Bombers destacats. Parlem amb els veïns, que encara no s'han recuperat de l'ensurt i que encara s'espanten més quan pensen que les coses podrien haver anat pitjor. Però se'ls veu serens, cívics. Parlo amb els portaveus dels grups municipals, que han esta molt amables. Més mitjans, TV i ràdio. Des de primera hora ja hi ha publicacions a Internet.

:

Webs d'interès:

• Europa Press
• Agència EFE
• Catalunya Ràdio
• Capgros.com
• La Vanguardia
• El Periódico

Perú i pregària

Tornant del Perú

Ahir al vespre vaig veure QA que fa uns dies qua ha arribat, junt amb altres mataronins, d’Ayaviri, una ciutat a les muntanyes del Perú el bisbe de la qual és mataroní. Aquesta casualitat ha permès d’establir-hi llaços fecunds, i em parla de l’èxit obtingut pels projectes que s’han finançat a través de l’Associació d’Amics del Bisbe Joan Godayol amb subvenció de l’Ajuntament i del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Famílies que es guanyen la vida gràcies a un tractor o altres elements i que es permeten una vida més digna que molts altres compatriotes. Estan preocupats per la marxa del bisbe cap a les valls, per motius de salut, i de la continuïtat dels projectes inciats per la seva tasca pastoral. En QA em parla del Perú, en general, que han aprofitat per visitar. Diu que l’ha deprimit i que creu que no se’n sortiran. Curiosament, la mateixa visió pessimista que, de refiló, explica avui l’escriptor Jaime Bayly a El País Semanal, de passada, tot parlant de Miami en un article molt ben escrit, per cert.

Diu en QA que se’n va a Bolonya unes dies més, es veu que el bitllet li va costar 2 euros. No sé com s’ho fa, però fidel al seu esperit aventurer, i sempre amb nas per trobar el més barat de tot, té un ritme de viatges al·lucinant i trepidant. Encara ha trobat temps, però, per fer-me alguns suggeriments per e-mail sobre temes municipals que, diu, dilluns em trobaré al meu correu quan arribi al despatx. Gràcies.

:

Quan va fer 60 anys li vaig escriure això: "Els propers deu, vint o trenta anys me l'imagino com aquell corredor veterà de maratons que sempre ens admira. Mentre nosaltres ens queixarem de les nostres febleses, malalties o pobreses, aquest corredor de fons exhibirà de nou les seves forces, les seves fibres, desafiant els temps en aquest llarg viatge. Un viatge al millor d'ell mateix."

Preguem

:

De fet, me’l vaig trobar sortint de missa a Sant Josep. El conjunt de parroquians allí reunits, del primer a l’últim, vam pregar per aquells que són perseguits per la seva orientació sexual. Us asseguro que no era una missa progre (ja no en fan). De fet, fora dels mitjans de comunicació, i amb declaracions de paios de l’estil del bisbe de Mondoñedo (la diòcesi natal de Franco), no tinc massa la sensació d’haver notat, a l’Església que he viscut jo almenys, un ambient contrari a l’homosexualitat ni a molts d’aquests temes de moral sexual que van tan bé per animar les tertúlies de Tele 5. Més aviat, hi he trobat actituds que van des de la indiferència (amb certa hipocresia, això sí) a l’acolliment més sincer. Bo i així, m’ha agradat que recordem amb estimació i companyia els que són perseguits, insultats, parodiats, menystinguts a causa de la seva sexualitat. I com que això no sortirà a cap diari, m’apresso a escriure-ho aquí.

:

Un regal

El regal que he fet a la persona que m’estimo el dia del seu aniversari, de fet, em sembla que me l’he fet a mi. La qual cosa no crec que sigui cap mala notícia, especialment si li ha agradat. Aspiro, de fet, ser-li un regal, i em sembla que no ho aconsegueixo massa sovint. Però reconec que he disfrutat moltíssim escoltant els boleros de Moncho en directe, aquesta nit passada, al Casino de Lloret, una promoció que vaig veure a La Vanguardia fa unes setmanes. Com si el meu esperit volgués més, perseguint l’èxtasi, el cabró, li he permès de degustar una copa d’un conyac fantàstic: Duque de Alba.

:

Els errors

Acabo Els errors, de David Cirici (Ed. Columna, Barcelona, 2003). M’impacta una visió un pèl determinista de la vida, com si una força superior evités que la gent triés el seu propi futur. Dues idees: D’una banda, l’amor que perdura en el temps, d’impossible oblit, l’amor veritable que, malgrat tot, no obté satisfacció real, per la qual cosa la vida esdevé una angoixa insuportable, infecunda. De l’altra, aquest determinisme del laisser passer (els passen més coses per no fer que no pas per fer), provoca més angoixes que seguretats, més incertesa que certeses. I una nostàlgia impossible pel que no hem fet, per allò que seríem si haguéssim optat just pel contrari del que vam optar (i que, sigui dit de passada, ningú garanteix que fos millor). Recordo com hi reflexionava Javier Marías a Negra espalda del tiempo (Ed. Alfaguara, Madrid, 1998) i que em va agradar tant.

:

A Gràcia i en gràcia

Aquest matí hem visitat, amb Joan Antoni, Ivan i Fermí, el Bus de l’Estatut.

:

A la tarda, hem anat a Gràcia, a veure els carrers engalanats d’enguany. Fotos. El meu fill em sorprèn identificant un dels grups d’animació "La gresca i la ventresca", diu, "han actuat tant a l’escola com a l’esplai". També em sorprèn la seva desimboltura a les llibreries que hem visitat, abans de pujar a Gràcia.

:
He fet algunes compres. Destaco dos llibres d’oferta de Donna Leon en català a la Catalònia, Mort a Venècia (no confondre amb la famosa obra de Thomas Mann) i Mort en un país estrany, d’Edicions 62 (Barcelona, 2001). I també, a la Claret, de la col·lecció "Espai obert" que editen a Barcelona Claret i el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, tres quaderns interessantíssims: de l’amic Francesc Grané El consum mediàtic, indicador de la recerca individual. Mitjans de comunicació i experiència cristiana (2003), d’Albert Sàez El rebuig del fet religiós a Catalunya (2003), i de Lluís Duch, Cristianisme i secularització (2004). Per últim, el darrer llibret de Gaspar Mora, Què és ser cristià, editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (Barcelona, 2004).

Un parell de comentaris:

:

Del llibret de Francesc Grané em queden dues conclusions bàsiques. Primera: la necessitat de no rebutjar les possibilitats que ens permeten tots els actuals mitjans de comunicació de masses, especialment la televisió, per poder viure l’experiència religiosa. I segona: la necessitat de reivindicació dels elements claus, "forts", que té el cristianisme en un món que no en parla: Déu, Jesús, l’Evangeli... És un llibret molt recomanable I no és perquè sigui amic meu), amb molts suggeriments sobre el nostre quefer quotidià, sobre la crisi de la religió, sobre l’absurd del rebuig als productes de la televisió...

I un altre comentari. No sé si m’agradarà o no el llibre de Gaspar Mora, m’imagino que, com tot el que he llegit o sentit d’ell, serà molt profitós. En tot cas, és un autor al que tinc molt d’apreci des de fa força anys. Mig per casualitat, un amic i jo ens vam apuntar a un curset que feia la parròquia sobre la moral cristiana. Devíem tenir 14 o 15 anys i, per tant, l’esperit més obert als dubtes i a la rebel·lia que no a res més. Jo no sé al meu amic (que, per cert, em sembla que ja no és creient), però sí sé que a mi em va impressionar. Sobretot, em va aclarir molts dubtes i em va ampliar notablement els horitzons intel·lectuals de la meva fe. Parlar de Déu i parlar clarament de Déu, això que volia en Grané, em va servir molt més per a la meva fe (o de colofó, en tot cas) que no anys i panys de catequesi que, això sí, tractava temes d’actualitat, temes pretesament més "propers" als adolescents, o la classe de religió a l'Escola Pia que, després, he hagut de reconèixer com a una font inesgotable de coneixement. No és massa exagerat dir que si avui sóc creient, si vaig superar uns quants anys de risc potencial de deixar de creure (i segurament hauria estat així, conec molt pocs supervivents) , és perquè aquell senyor em va explicar més clarament que mai (amb les claus que segurament aleshores buscava) de què va això de Déu, i quina mena de proposta és la cristiana. Em sembla que tot, des d'aleshores, m'ho explico a través dels paràmetres que vam comentar en aquell curset.

Recomanable.

En Joan Salicrú fa uns interessants articles sobre el seu viatge, fa uns dies, a Israel i Palestina. recomanable, a www.capgros.com. Demà ve el bus de l'Estatut a Mataró.

El paisatge, la bici i l'autobús

Els parcs sentimentals

Vaig amb bici, aquests dies, cap al vespre. Visito els parcs, des del Parc Central. Els centenars de milers de metres quadrats de verd en forma de parcs que Mataró s’ha dotat els darrers anys és impressionant. I permet una mirada amable, de certa satisfacció, a la mena de ciutat que anem fent. També aquí hi ha una mena de mite del bon salvatge quan es critica l’expansió urbana que ha possibilitat l’enllaçament dels diversos barris de la ciutat. En realitat, hi hem guanyat molt i, exspecialment, en aquests parcs, inèdits fins aleshores, que omplen aquests espais: el propi Parc Central, el parc de Roques Albes, el Parc Machado, el Parc de Can Boada, etc... Els parcs tenen de bo això: aquesta nova mirada sobre la ciutat, l’aportació d’espai aparentment no conquerit (però realment conquerit, un oasi conquerit al desert) per poder respirar... però també són escenaris d’història sentimental, formen part del patrimoni inalienable dels nostres records, ja.

Respecte a la idealització del paisatge, així com a la idea de jardí, i des de la crítica a la “verdolatria”, com diu l’autor, recomano d’Alain Roger Breu tractat del paisatge, Ed. La campana, Barcelona, 2000.


Fermí, Oriol, Pilar, Nadal...

Més entrevistes a regidors al web del PSC de Mataró, aprofitant l’estiu. En Fermí Manchado anuncia que es manté el creixement paulatí dels usuaris del Mataró Bus i que, per tant, aviat s’arribarà als 5 milions de viatgers anuals. La dignificació del transport públic és un dels objectius més ambiciosos que els governs municipals de Mataró han tingut fins ara i crec que el creixement paulatí dels seus usuaris demostra que han estat ben assolits. El propi Fermí va tenir un paper importantíssim en la definició de l’actual concessió, el 1998, des de la qual hi ha hagut una millora més que susbtancial. Amb en Joan Antoni Baron com a regidor, el mandat passat, es va consolidar aquesta opció amb un increment quasi a tres vegades més de l’aportació municipal i la introducció de millores qualitatives de gran importància. A més, hi ha altres entrevistes recomanables, com la d’Oriol Batista, l'altre dia, o Pilar Gonzàlez, demà. Mireu http://mataro.psc.es

També és recomanable l'entrevista a El País a Joaquim Nadal posant seny i fent pedagogia en el tema de l'Espanya Plural.

:

L'alegria

Guanyar coses

Quasi també per casualitat, recupero el Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana (Ed. . Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1993), que havia extraviat. Un dia es guanya i l’altre es perd.

Magnificat

M’agrada, el dia de la Mare de Déu d’Agost. Maries, mireies, marujes i centenars de poblacions fan festa. Visito la meva àvia per felicitar-la. Tots esperem que la visita li hagi portat l’estimació i l’alegria que tots li volem demostrar, estant com està. L’amor que s’estén “de generació en generació” i que “ha posat els ulls en la humilitat de la seva serventa” (Lluc 1, 50.48). Després, dinem al Port. L’alegria.

:

Cremar tanta vida

“(...) I ara amb tu al costat,
amor de veritat,
companya dels dies,
oblidant records,
segueixo l’esforç
i espero alegries.

Temps i temps patint,
vivint i morint, plens de preguntes,
amb la cara al vent,
la sang nova al vent
i les mans juntes.

I no em sap cap greu,
així, vora teu,
cremar tanta vida,
si és que amb aquest foc
alcem altre cop
la terra adormida.”

Josep Mª Andreu, “Temps i temps”, al disc Poetes, de Lluís Llach (Barcelona, 2004).

El salvatge europeu

Repasso el catàleg de l’exposició El salvatge europeu, que vaig tenir la sort de veure el febrer passat, aprofitant unes hores mortes de Barcelona. L’exposició, produïda pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Bancaixa, ara es pot veure (i fins el dia 29) a la Fundació bancaixa de València. El catàleg és preciós, amb il·lustracions molt interessants sobre la visió del mite del salvatge a la cultura occidental, i amb textos dels dos comissaris de l’exposició: el mexicà d’origen català Roger Bartra, fill del poeta Agustí Bartra, i de la toledana Pilar Pedraza.

De Bartra coneixia ja el seus estudis publicats El salvaje en el espejo i El salvaje artificial (Ed. Destino, Barcelona 1996 i 1997). Només tinc el primer, que ja em va interessar moltíssim. En el catàleg, Bartra reprèn el fil i resumeix les seves tesis, que Pedraza recupera amb aproximacions pràctiques en l’àmbit de l’espectacle o la visió femenina, per exemple. El salvatge europeu, segons els autors, és un mite explotat a l’abast per poder configurar la identitat occidental, un artifici de l’alteritat a partir de la qual establim relacions ambigües, d’odi i de curiostat, de rebuig i d’atracció, o de paradigma de maldat o bondat. Aquesta forma de mirar a l’altre, l’altre d’una altra civilització o l’altre que hi ha dins nostre, s’ha vist reflectida en figures reals o mítiques com els indis americans o les bruixes, per exemple. Més modernament, els super-herois o els clochard exemplifiquen la pervivència del mite en la nostra cultura.

El salvatge seria tot allò que hem renunciat a ser a causa de la nostra civilització, una renúncia que provoca sentiments, com deia, ben dispersos. El salvatge és més a prop, doncs, de la natura que no de la cultura, i la nostra relació amb ell és plena de les tensions entre allò que roman (les passions, el que habita en el subconscient, la relació amb els déus) i allò que és passatger i que sovint és malgrat allò que roman (la nostra pròpia vida, en forma de laberint, l’autonomia individual, la raó). Aquest encontre, en la cultura judeocristiana, es realitza fonamentalment en el desert. Bartra fa un excel·lent repàs a la idea de desert, com a metàfora de la mort i de la solitud, com a buidor del sentit de la natura, tan present en la nostra cultura. I també en els éssers mitològics, mescles de natura i cultura.

Tornant a casa, recordo que Bartra posava d’exemple del nou salvatge el comandant Marcos dels zapatistes, posat d’exemple del “bon salvatge” que el mite europeu ha posat tant de moda (a rel de la Reforma protestant, b`pasicament, i a partir de les idees russeaunianes, després) i que, a parer meu, té exactament la mateixa funció que el mite en negatiu i, per tant, els mateixos perills. Els actuals “salvatges”, tenen tant hooligans de l’anatema (políticament incorrectes, sigui dit de pas) com de la seva exaltació. En fenòmens que ja he comentat, com els dels squatters o ocupes, per exemple, la seva defensa argumenta una “autenticitat” contra l’ordre establert. Molt semblant a la mateixa visió que molts europeus tenen de Marcos, doncs, o dels processos revolucionaris d’Amèrica Llatina que, com deia Frei Betto dijous, han estat un fracàs. En els clochard o “sense sostre”, com deia, hi veiem el fracàs i la lletjor, que també té adeptes (encara que pocs). Darrerament, a rel de la presència d’un grup d’indigents en un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, hi ha la temptació de referir-nos-hi des de la visió mítica, i proposar mesures típiques dels mites.

En tot cas, els estudis de Batra i Pedraza, i la magnífica exposició que es va fer al CCCB, estic segur que ens permetran veure més críticament alguns fenòmens actuals, més clarament algunes obsessions la funció de les quals és resoldre per la via del mite les tensions que vivim al voltant de l’alteritat i de les opcions de la civilització occidental que, òbviament, no ho expliquen tot.

:

Frei Betto

D’El País d’avui val la pena l’entrevista al dominic brasiler Frei Betto, inspirador del programa “Fam Zero” del president Lula, que és a Barcelona amb motiu del Fòrum 2004. Frei Betto es mostra molt satisfet de la feina del Govern Lula fins avui, especialment en l’objectiu de treure de la fam els milions de famílies que encara hi són. Fins ara han arribat a 4 milions de llars, enguany hauran arribat als 6’5 milions i a continuació esperen arribar als 11, és a dir, a uns 50 milions de persones. El programa consisteix en una mena d’acord amb les famílies, remunerat, a canvi d’obligar a l’escolarització i revisió sanitària dels seus components. La fam, diu Betto, mata cada dia l’equivalent a “10 torres bessones plenes d’infants famolencs sense que ningú protesti”.

Al final de l’entrevista, Frei Betto reflexiona sobre l’experiència de l’esquerra a Amèrica Llatina que, sortosament, aconsegueix els seus objectius en el marc de la democràcia i polítiques de rigor, deixant enrera el paradigma revolucionari que tants neoromàntics (com deia l’altre dia) han ventat des de l’Europa còmoda del benestar, Heus ací algunes perles:

• “Vam cometre un error (...) que fou el d’importar a Amèrica Llatina els paradigmes de l’esquerra europea”.
• “El socialisme no existeix perquè hi hagi un partit comunista o la teoria marxista, sinó perquè hi ha pobresa (...). Cal acceptar d’una vegada que els pobres són subjectes i protagonistes de la història”.
• “No podem partir més de pressupostos religiosos. L’esquerra ha mantingut massa temps els dogmes de fe del materialisme històric”.
• “La revolució (...) avui tan sols interessa a l’extrema dreta i els fabricants d’armes”

Foc Nou

Rebo la revista Foc Nou corresponent als mesos d’agost i setembre de 2004, que dedica forces pàgines a criticar la recent divisió de les diòcesis de Barcelona i, en general, el conjunt de decissions del Vaticà al respecte. Però a mi m’ha interessat un altre reportatge (Jordi Sánchez Torrents, “Entendre la fe, estudiar ciències religioses”) sobre els estudis de ciències religioses. El testimoni més curiós és el testimoni de Dani López, de 20 anys, que ha començat a estudiar, tres anys després de batejar-se, no havent mai freqüentat cap ambient catòlic, ni a la família. Diu que li va impressionar la lectura d’un Nou Testament trobat casualment a la tauleta d’una habitació d’un hotel.

Reprodueixo el meu article a la revista Valors del passat mes de març, al respecte del tema dels estudis de ciències religioses:
_____________________

Teologia per internet

No fa falta veure per creure, com ja li va dir Jesús a l'apòstol Tomàs. No fa falta ser un llicenciat en Belles Arts per gaudir d'un quadre. Ni tampoc per ser artista, de fet. I per fer vida de parella no cal aprendre psicologia ni anatomia... (encara). Tot això és cert. Però també és cert que, per alguns, de les coses que vivim i ens apassionen, voldríem saber-ne més. L'esperit crític, les ganes de veure-ho des de més dimensions, la necessitat d'investigar les fonts o les conseqüències d'aquell fet, d'entrada tan natural, ens menen a la recerca.

Creure, la fe, és una d'aquestes coses tan naturals. No s'aprèn, però es transmet. Sovint amb eines rovellades o amb ritus complexos, però la fe no és un títol al final d'un curs, més aviat una predisposició, un acompanyament continu del veritable curs, el del riu que va a parar al mar, que és el morir, que diria Manrique.

Aprendre teologia, doncs, no ens farà tenir més o menys fe. No ens farà més bons ni més dolents. Però pot ser una bona sortida per a la inquietud intel·lectual que la fe ens provoca. A alguns, els por dur a fer classes de religió (això tan mal resolt que entre tots es carregaran, especialment els seus defensors...). A d'altres, a explorar nous camins en l'aproximació al fenomen de la fe, com un viatge en el que trobarem perles amagades. A tots, segurament, a expressar-nos millor, a entendre'ns millor.

L'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (Iscreb), des de fa un temps, ha volgut anar més enllà i ofereix la Diplomatura en Teologia a distància, des d'Internet. Amb aquest pas obre les portes de la Teologia a més gent que no pas els, diem-ne, clàssics (capellans, monges, catequistes...). Ara, als atrafegats, als agnòstics que tot el dia parlen de Déu, als que són lluny de Barcelona, als que potser tenen altres prioritats... els ha arribat l'oportunitat.
:

D'ocupacions i altres peocupacions

Algunes notícies d’aquests dies em fan pensar que, curiosament, hem de ser els de l’esquerra els que hem de recordar de tant en tant que hi ha una cosa que es diu el dret a la propietat privada i l’economia de mercat, i que ambdós han d’actuar com a garanties per a la seguretat i llibertat dels individus. Que, efectivament, quan no ho fan, és quan hem d’intervenir, però també amb totes les garanties...

Casa ocupada

Passo pel davant d’una casa d’un antic company del partit, que va morir no fa pas gaire, i que, donada l’afectació urbanística de l’immoble, i la dificultat que ella tenia per moure’s-hi, la seva vídua va arribar a un acord amb l’Ajuntament segons el qual la casa és avui esperant el seu enderroc. La idea és la de dignificar un espai degradat al centre històric de Mataró. Li convé esponjar-se, renovar-se, fer-lo atractiu i alhora capaç de retenir-hi habitants de tota mena, i activitat econòmica i cultural. Quant més s’avanci en l’adquisició d’immobles, més aviat podrà fer-se i evitar l’actual estat.

Bé, resulta que fa pocs dies un parell l’han ocupat, en plena febre de l’anomenat moviment ocupa (o okupa) després del desallotjament d’una antiga fàbrica a Barcelona. A prop, en un immoble semblant, hi ha un altre local ocupat des de fa uns dos anys. Passo pel davant, deia, i veig una noia que fa un xiulet, en surt una altra pel balcó i diu “hola, et tiro les claus”, i li tira les claus. La noia obre, entra i tanca la porta. Penso que és una paradoxa molt reveladora ocupar un espai criticant l”especulació” i tancar la porta amb pany i clau. Hi ha, en aquestes protestes, junt amb un discurs que podria compartir (és cert que hi ha un problema seriós en l’emancipació dels joves quant a l’accés a l’habitatge es refereix), una important dosi de conservadurisme, d’apropiació, de resistència als canvis. I també una certa simpatia de neo-romàntics que s’apunten sempre a les darreres utopies ...asseguts al sofà, és clar.

Llibres a Can Xammar

Una altra polèmica d’aquests dies ha estat la reacció del Gremi de Llibreters al resultat del concurs que hi ha hagut per a l’alberg d’una activitat econòmica atractiva en una altra banda del mateix barri, a Can Xammar. És a dir, l’administració ha intervingut en l’ordenació de la zona, en la dotació de nous espais verds, vials, aparcament, etc... i en promoure l’activitat humana i econòmica. I ara toca a la iniciativa privada de respondre-hi. Per això es féu un concurs les bases del qual, si no recordo malament, van ser portades al consell d’administració de l’empresa municipal promotora, al qual hi ha tots els partits representats. Un dia miraré l’acta a veure què hi van votar. I la publicitat que se'n va fer

Ho dic perquè ara, quan el Gremi de Llibreters de Barcelona es queixa que una societat formada per dues cooperatives de llibreters (una de Mataró i una altra de Barcelona) hagin guanyat el concurs, bàsicament pels temors de competència deslleial, em consta que alguns dels partits de l’oposició (“els partits que no governen”, em va dir personalment un testimoni l’altre dia) denuncien sotto voce la manca de transparència i les condicions del concurs. Tirar la pedra i amagar la mà. A banda de les conseqüències de l’operació (no cal dir-ho, transparent del tot) per a la competència, que m’agradaria analitzar amb calma, crec que aquesta serà molt beneficiosa almenys en tres àmbits: en aquella zona, mancada d’activitat econòmica d’atracció però amb molt de potencial; en el sector, sens dubte, que és molt bo que una activitat lligada a la cultura creixi; i m’atreviria a dir en el teixit empresarial mataroní on una cooperativa dedicada als discos i els llibres s’ha sabut fer un lloc no tan sols a la ciutat (tres centres en un mateix carrer, també al centre històric, nombroses activitats literàries, etc...) sinó també fora d’ella, amb l’adquisició de la llibreria Catalònia al bell mig Barcelona. Ens agradin o no, aquests senyors han fet un projecte empresarial d’èxit amb clar segell mataroní i, què voleu que us digui, això, a mi, m’agrada.

A Can Xammar, fins ara una zona una mica desgraciadeta, s’està fent una operació de recuperació que, malgrat tot, sospoto que serà fonamental per refer i revitalitzar la zona més antiga de la ciutat. I, ves per on, enlloc de sabates o ulleres com tot el que s’obre darrerament, s’hi vendran llibres.

La llibertat per als humils

En fi, ja veieu: els socialistes defensant la cultura liberal, en la millor accepció possible. Ja deia Bobbio que “la desconfiança i la ignorància mútua (...) de la cultura liberal i de la cultura socialista són a un pas de desaparèixer” (citat a Alain Touraine, ¿Qué es la democracia?. Ed. Temas de Hoy. Madrid, 1994, p. 113) . I Rosselli, al qual citava fa uns dies, deia que el socialisme “és un liberalisme en acció, és la llibertat que s’elabora per als humils” (Socialismo liberal, Ed. Fundació Pablo Iglesias . Madrid, 1991, p. 80). Si és així, endavant.

:

Perdre coses

Una avaria a l’ordinador de casa (i la meva inconsciència) m’ha fet perdre un munt d’arxius que guardava sense còpia. Reinstal·lant-hi alguns programes, trobo a faltar el CD que vaig comprar fa pocs anys que conté la Bíblia Interconfessional, que m’anava molt bé... Faré algunes gestions per recuperar-ho, però m’he començat a resignar. Fa pocs dies, en un oblit, vaig perdre en un banc al carrer el darrer llibre de Donna Leon que havia comprat... Sempre que perdo coses de valor, recordo l’anècdota que en Pere Carulla em va explicar sobre la reacció de Joan-Lluís Vives, avui Bisbe de la Seu d’Urgell, quan el primer li va explicar que l’havien robat, a punta de navalla, a l’aparcament del Pryca (avui Carrefour) de Cabrera: “Això és un senyal que Déu t’envia perquè t’adonis que tot allò que havies comprat no t’era necessari”, li va dir, més o menys, com qui no vol la cosa i tot conduint. És el que em costa més, a mi, relativitzar el que tinc, ser capaç de desprendre’m de les coses, no tan de resignar-se com de veure el valor de la probresa, del deslligam que ens fa lliures... per això, aquests dies, penso si no seran un senyal del cel, els meus oblits. D’altra banda, un senyal ben senzill, prou barat.

:

Creure en negatiu

Consolació: Veure el mal per creure en Déu?

"El europeo vive sin Dios, y es obligado a constatar que vive bien. Pero también vive como si el mal no existiera, y corre el peligro de acabar mal".

:
André Glucksmann, Dostoievski en Manhattan, Ed. Taurus, Madrid 2002, p 230.
:
Desconfiar dels homes per creure en els homes?

:

"La vida es atroz, ya lo sabemos. Pero precisamente porque espero poco de la condición humana, los períodos de felicidad, los progresos parciales, los esfuerzos de reanudación y de continuidad me parecen otros tantos prodigios, que casi compensan la inmensa acumulación de males, fracasos, incuria y error"
:

Marguerite Yourcenar, Memorias de Adriano, Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1989, p. 199.

La dignitat humana

Divendres a la tarda vam baixar des de Queralbs a peu, amb una passejada. Dissabte, baixant, Ribes s’ha omplert de participants al concurs de pintura ràpida.

La mala educación

Divendres a la nit, a Ribes, vaig poder anar a veure La mala educación (2004), la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar que, per una cosa o per una altra, no havia vist. Conté diversos ingredients característiques de la filmografia de l’autor manxec, tòpics inclosos: el capellà pederasta, el transvestit drogaaddicte, l’espectacle de varietés, amb presentació cutre inclosa, els cartells, la mirada del cos, la màquina d’escriure, les cartes, els canvis d’identitat, la referència al món rural com a refugi (impactant, la tieta gallega)... El que més m’ha agradat ha estat la música i l’estructura narrativa (amb flash back i amb el recurs del cine dins el cine, tant en la intercalació de seqüències com en la pròpia estructura). I també Lluís Homar. El guió (que no m’ha semblat massa bo), la història i molts elements m’han recordat La ley del deseo (1986).

Com a curiositat, algunes escenes han estat rodades al recinte dels Escolapis d’Alella (crec que ja s’ho han venut), on havia estat algunes vegades que a l’escola ens hi portaven a fer esport. Realment és un lloc magnífic. Anys després, un company em va explicar que les seves primeres experiències homoeròtiques també van ser allà. Hi vaig pensar, l'altre dia.

Més enllà de la crítica a l’educació religiosa del franquisme, especialment en els abusos sexuals a menors que s’hi cometien, i més enllà fins i tot d’un cert ajuste de cuentas, la història narra una certa calamitat damunt els homes que no els permet de viure feliços, que els mena a l’engany i al sofriment, sense sortida. Ni el sexe, que és la primera vàlvula de llibertat de tots ells, n’està exempt. Només el "vés-te’n" del director (curiosament anomenat Goded, potser un homenatge a Beckett, potser una llicència d’un director endiosado...) sembla retornar al camí de la dignitat humana.

BIBLIOGRAFIA

• Nuria Vidal. El cine de Pedro Almodóvar, Ed. Destino, Barcelona, 1988.
• Pedro Almodóvar. La mala educación, Ed. Ocho y Medio. Madrid, 2004.

De les lectures d’avui

Creure no és esperar aquesta vida com en una sala d’espera, o com el que confia que algú altre (o el cel) li resolguin la papereta, o com un reu, o com qui no veu més alliberament que la mort. Més aviat "creure és avançar anticipadament els béns que esperem, és conèixer per davant allò que encara no veiem" (Carta de Sat Pau als Hebreus 11, 1). Fer visible l’invisible. Quina és la bona nova d’aquest hedonisme estrany? De què va el carpe diem cristià? Avançar els béns. Però quins béns ens aporta aquest Regne que ens és donat pel simple fet de viure? "Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als que ho necessintin (...) On teniu el vostre tresor, tindreu el vostre cor" (Lluc 12, 32.34).
:

Montse López i més llibres

Montse López

Avui li toca a la regidora Montse López protagonitzar l'entrevista d'estiu al web local del PSC. La recomano. La Montse insisteix en el tema de la proximitat com a valor fonamental, en política, més encara en l'àmbit municipal.

Incorporar la Montse al Govern de Mataró ha estat, almenys per mi, una satisfacció. Els resultats electorals del maig del 2003 no ens van anar exactament com volíem. I això va portar que l'equip que havíem preparat per governar en el següent mandat -aquest que som ara- quedés escapçat. Montse López ha contribuït de forma tan eficaç com potser discreta, a formar les bases del futur de la ciutat, amb l'actualització de l'Agenda 21, amb el document que ella va coordinar sobre el creixement al Maresme i, després, amb el Programa Electoral de 2003, que també va coordinar de forma exemplar.

Era una llàstima no poder comptar amb la seva experiència i amb la seva manera, meticulosa i clara, de resoldre els reptes que se li han plantejat, fins ara sempre amb èxit. Per sort, que Manuel Mas i Consol Prados hagin estat elegit diputats, ha portat a l'equip de Govern, un equip plural des de tots els punts de vista, a substituir-los per persones joves però (com deia l'altre dia d'Ivan Pera) amb una experiència política de primer ordre. Tot una garantia pels primers passos de l'Alcalde Baron.

Més llibres

He començat a llegir els Cants de Giacomo Leopardi, traduïts per Narcís Comadira (Ed. 62/Empúries, Barcelona, 2004), i Els errors, de David Cirici (Ed. Columna, Barcelona, 2003). Ja us comentaré. De moment, m'ho passo molt bé.

Més visites recomanades

Avui, jornada a Sant Joan de les Abadesses, al matí, i Ventolà, a la tarda.

Visita ràpida al monestir de Sant Joan, una de les peces romàniques més interessants del país. De nou, la mateixa impressió que sempre m'ha fet el Santíssim Misteri del davallament de la creu (s.XIII), amb una policromia i composició exquisides. Destaco també la capella barroca dels Dolors, amb la seva cúpula centrifugant.

De Ventolà, des de l'església romànica de sant Cristòfor (s.XI) es veu una fantàstica vista a tota la vall, des de Ribes a Planoles, amb totes les planes d'un verd intens al capdamunt de la carena.

El Déu de Bush

Amb aquest nom es publica el darrer quadern (126) de Cristianisme i Justícia (Fundació Lluís Espinal), l'autor del qual és el professor d'Història de la UAB, Jaume Botey. Fa una interessant anàlisi de la religiositat americana i teoritza sobre els fonamentalismes. Destaco aquesta frase:

• "La mirada inicial de Jesús no anava dirigida al pecat dels altres sinó al sofriment dels altres" (p.30)

Des de Ribes, dia de pluja.

El tros de temps sense pluja que tenim concedit ens dóna per visitar, de nou, mai de nou, el poble i l'església de Queralbs. Ahir, caminada a Bruguera. Abans-d'ahir, Núria.

Recomanacions d'avui a La Vanguardia:

• Ray Loriga diu: "Cansado de ser agnóstico, soy cristiano".
• Entrevista a Philip Pettit, l'inspirador de Zapatero, al suplement Culturas, num. 111. La llibertat com a no dominació, més enllà de les teories de John Rawls, segons reconeix Victòria Camps, introductora de Rawls (almenys per mi).

Acabo "Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn", de Quim Monzó. M'ha agradat molt, tant per la redacció, impecalble, com pel contingut, a vegades impressionant (el relat de l'ex-marine post-11-S, les cròniques des d'Israel...). Dosis d'humor ben intercalaes. Com qui no vol la cosa, des e la porta del darerre, ens mostra la realitat, la part de realitat que sovint no veiem.

Avui em fan una entrevista a mi, al web del PSC. La reproduiexo a continuació:
____________________________

Entrevista al 4t Tinent d'Alcalde i regidor de Seguretat i Prevenció de l'Ajuntament de Mataró.

- Ara fa un any que ets el nou responsable de Via Pública, concretament de Seguretat i Prevenció. Com t´ho has trobat?

- Doncs molt bé, francament. Amb una reducció importantíssima del nombre de delictes comesos, especialment els prioritaris, i amb molts projectes en marxa. Em precedeixen dos companys que han donat un gran impuls a la seguretat ciutadana a Mataró: Remigi Herrero, que va introduir elements de proximitat i eficàcia, com la policia de barri, i Joan Antoni Baron, que va aconseguir unir les sinèrgies de la Policia Local amb els Mossos d´Esquadra, amb un desplegament i col·laboració institucional que avui és una referència.

- I ara?

- Ara tenim dos reptes: prevenir la seguretat de forma global, amb especial atenció als nous riscos que viuen les ciutats, també Mataró, i la millora de la prestació dels serveis que, amb la nova seu de Via Pública, al nou Parc Central, tindrà un gran impuls. I tot això, amb la col·laboració i participació de les administracions i dels agents socials.- Sembla com si acceptéssim com a inevitable, sobretot després dels fets del 11-S, que a canvi de més seguretat hem d´acceptar menys llibertat. Hi estàs d´acord? - Jo crec que és just a l´inrevés. Hi ha una gran demanda de seguretat, sí, això és cert. sesne seguretat, no cal que parlem de res més. Però la seguretat, la tranquil·litat, la volem precisament per ser més lliures. Per això la seguretat és un bé públic. Fixa´t que amb el Govern del PP, Espanya va perdre uns 6.000 agents de policia, però va multiplicar els agents de seguretat privada, podríem dir que el plus de seguretat (ergo, el plus de llibertat) calia pagar-lo. A més, la percepció sobre seguretat ciutadana a Espanya ha baixat notablement. Això no pot ser. Apostar per més dotacions policials, per exemple, és apostar per la socialització de la seguretat. I reduir-les, com el PP ha fet amb la Policia Nacional de Mataró, és just el contrari.

- Però no tot és més policia, no?

- No, és clar. L´altre factor de la seguretat és el de la prevenció. Ja t´he dit que en els reptes que tenim plantejats, a Mataró, hi ha el de prevenir la seguretat de forma més global, no estrictament policial.

- Et refereixes al que va dir Joan Antoni Baron al discurs de presa de possessió com a nou Alcalde, que va posar èmfasi en la necessitat d´avançar en el Pla de Seguretat de Mataró?

- Sí, sí, això mateix. Pensa que una de les claus d´això, per exemple, és convertir les amenaces, les pors, en oportunitats. Un exemple són els riscos per la salut de les indústries, que ens han permès millorar moles altres qüestions relatives a la seguretat de les persones i els treballadors. O, sense anar més lluny, el programa "Nit Oberta", que impulsa la companya Alícia Romero com a regidora de Joventut, que pretén que la creativitat juvenil es pugui desenvolupar sense necessitat de molestar ningú.

- Una de les coses que preocupa més els ciutadans és, sobretot, la petita delinqüència o, fins i tot, actes que no es poden ni considerar delictes, que tenen a veure més amb l´incivisme. Què creus que es pot fer?

- Tornant de vacances tindrem a debat públic una Ordenança de Civisme que, en el marc d´un Pla de Civisme que està portant el company Esteve Terradas, pretén ser un instrument útil per arribar on les actuals ordenances i lleis no arriben. Però, com et deia abans, és només un instrument reactiu, el Pla de Civisme inclou altres activitats preventives. El comportament de la gent, i el mal comportament d´alguna gent més aviat, l´ús de l´espai públic, la qualitat de les relacions humanes... tot això ens preocupa i pensem que no és fer cap intromisió a la vida privada que l´Ajuntament hi vulgui intervenir, sinó tot al contrari. De fet, és el que més ens demana la gent.

- Mataró és una ciutat que veu créixer el seu parc automobilístic ...

- Sí, Mataró i totes les ciutats, però...

- ..tens raó. Quines conseqüències té, això? Hi estem preparats?

- Té enormes conseqüències. El parc automobilístic, històricament, ha crescut tan ràpid que les ciutats han trigat molt en assimilar-ho. I assimilar-ho vol dir ordenar-ho, reconduir algunes pràctiques, preveure més espai encara per dipositar-los i per transitar, protegir els vianants, promoure el transport alternatiu... Però fa molt anys que Mataró hi està pensant, i això es nota. Hem fet milers de places d´aparcament i estem projectant-ne uns quants milers més, la posada en marxa de la Ronda de Mataró ens va permetre posar molt d´ordre i, a més, hem fet una clara aposta pel transport públic triplicant, el mandat passat, els recursos que s´hi destinaven. El meu company Fermí Manchado, regidor de Mobilitat, està preparant un Pla de Mobilitat Urbana que, d´una banda, definirà quins són els estàndards de mobilitat interna, de tots els modes, i quin és el capteniment de la ciutat respecte tot això. El repte és fer una ciutat encara més habitable tot garantint que la gent es pugui moure bé, amb tranquil·litat i garanties.

- Un altre tema que preocupa molt són els accidents de trànsit. Què es pot fer?

- El tractament que ha de tenir aquest problema és com el d´una epidèmia. Hi ha 40.000 morts anuals a la UE, i em sembla molt correcta la posició d´enduriment contra els comportaments de risc que està adoptant el Govern català i el nou Govern espanyol. Van en la línia d´experiències com la de França, on s´han reduït notablement els accidents i les víctimes. La ciutat, en aquest sentit, és el primer àmbit d´actuació. Tant en la no permissivitat de conductes arriscades (parlar per mòbil, el cinturó i el casc, no respectar els senyals, les taxes d´alcohol...), que és evident, com en la prevenció, ponenciant els cursos d´educació viària especialment entre els més joves.

- Per últim, què ens recomanes per tenir un estiu més segur?-

Cal anar amb compte, perquè a l´estiu relaxem els hàbits. Els Mossos d´Esquadra i la Policia Local de Mataró han publicat uns consells de seguretat per a l´ús dels caixers automàtics, en les targetes de crèdit o en les compres, que són els tres punts més vulnerables. Us recomano que els demaneu als policies i els feu cas. També hem donat a conèixer la possibilitat de denunciar per internet a partir del web municipal, per si ets víctima d´un delicte fora de Mataró o en hores intempestives. Bé, espero que no ho hagueu de fer servir.

BREUS:

- Carn o peix?

- Ara a l´estiu, peix.

- Mar o muntanya?

- Muntanya.

- Nudisme o tèxtil

- Tèxtil (i reflotem el sector!!)

- La platja de Mataró: de nit o de dia?

- De nit.- Què fas aquestes vacances?

- M´en vaig uns dies al Ripollès

- De quin lloc on hagis passat les vacances tens un millor record?

- Turquia- Què no et perds mai, de Les Santes?

- Els focs. - Quin llibre estàs llegint?

- "Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn", de Quim Monzó. També estic acabant alguns capítols que tenia pendents de "Dostoievski en Manhattan", d´André Glucksmann, i estic rellegint les "Memòries d´Adrià", de Marguerite Youcenar. Per últim, de tant en tant repasso els "Cants" de Leopardi, recentment traduïts per Narcís Comadira.- Quin fet històric t´hauria agradat viure?

- Més que un fet, una època: el Barroc.

- Quina pel·lícula és la darrera que has vist i t´hagi agradat?

- Lost in traslation, de Sofia Coppola- Quin esport t´agrada més? - Per desgràcia, no sóc massa aficionat.-

Quin disc ens recomanes?

- Els dos que he comprat darrerament són "Poetes", de Lluís Llach, i el "Misteri d´Elx - La Vespra" dirigit per Jordi Savall.

- Quin any vas entrar al PSC?

- Cap el 1988, des del 85 o 86, però, ja estava a la JSC.

- Quina és la teva vocació frustrada?

- Escriure

- Quina és la millor vista de Mataró?

- La que es veu de la ciutat des del Port

Enllaços:

• Enllaç a dades biogràfiques de Ramon Bassas.
• Enllaç "Avui, Mataró és una ciutat més segura però ho ha de seguir sent", discurs de Ramon Bassas amb motiu del Dia de la Policia Local de 2004.
• Enllaç a "El cap dels Mossos d'Esquadra posa d'exemple el model de seguretat ciutadana de Mataró".
• Enllaç a "L'Ajuntament presenta la Memòria 2003 de l'Àrea de Via Pública". Enllaç a "Els delictes baixen d'un 17% en un any a Mataró".
• Enllaç a "Mataró treballa per definir el pla local de seguretat, que serà el primer que s'aplicarà a Catalunya".
• Enllaç a "Baixa el nombre de delictes a Mataró".
• Enllaç a dades del llibre recomanat de Quim Monzó.
• Enllaç dades del disc recomanat de Lluís Llach.
• Enllaç a informació del disc recomanat de Jordi Savall.
• Enllaç a informació de film recomanat de Sofia Coppola.

"A la palabra lograda al silencio"

Ihr, das erschwiegne Wort

Paul Celan, Obras Completas. Ed Trotta, Madrid, 1999, p. 110 (Trad. J.L.Reina)

Des de Ribes de Freser

Sóc a Ribes de Freser, de vacances. Si no passa res, m'hi estaré fins dissabte dia 7.

De nit el cor no descansa

No comencen bé aquestes vacances. La mort d'en Quico Oller (no he pogut anar a la cerimònia de comiat, però m'informen que ha estat molt digna, ho celebro), una vista corre-cuita a Urgències de la meva àvia, altres males notícies... Avui, a la missa de Ribes he pogut reflexionar una mica sobre tot això. I resar. Sort que podem resar. Destaco dos fragments de les lectures d'avui:

• "Perquè, de fet, què en treu l'home de tot l'esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el cor no descansa". (Cohèlet 1, 22-23)
• "Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, de qui serà?" (Lluc 12, 20)

Dels diaris d'avui

Destaco l'entrevista a Miquel Iceta, a El Punt.

"Esperant, potser, l'inesperable"

Un llibret de l'antic alcalde de Venècia, reflexionant amb Leopardi, em va alegrar la nit divendres passat. Heus ací un fragment:
:

"L'Home (...) no té altra cosa que la buida i solitària claredat dels signes que formen el seu llenguatge (...) esperant, potser, l'inesperable".

Massimo Cacciari, Soledad acogedora. Abada Ed. Madrid, 2004, p. 71.