Aurora

Aquesta noia té raó. M'ho he perdut tot -he estat un animal. La meva tendència a la tendresa em porta, per fugir del ridícul, a la duresa i la disbauxa.

Josep Pla, fragment de La vida lenta, 1 de setembre de 1956. Ed. Destino, Barcelona, 2014, p. 114. 
Foto: Aurora Perea (vegeu aqií)

Examen d'afecte

"La santedat dels afectes del cor". Mai no tractis de forçar-los. En una èopca de ciència tot és analitzable excepte una llàgrima. Allà on anava, tot el seu alçacoll i la seva llicència, ell era allí per aprendre l'amor més que per ensenyar-lo. En la més senzilla de les llars hi havia els que amb poca educació i menys universitat havien aprovat aquell examen d'afecte.

R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 295; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: Montgomeryshire, Gal·les.

Ada Colau a la Missa de les Santes

Les persones més crítiques que conec amb l'assistència de les autoritats municipals a la Missa de les Santes de Mataró són sincers catòlics postconciliars que els grinyola la barreja entre la legitimitat democràtica i un acte religiós. Ressona encara -per sort- "doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu" (Mt, 22, 21) i les ganes d'alliberar-se del jou nacional-catòlic que van viure a la seva infantesa. 

Alguna cosa d'això devia passar pel cap de Joan Majó, el primer alcalde democràtic de la ciutat, del PSC, catòlic practicant, quan força gent vinculada a la recuperació popular de la festa major i, sobretot, alguns membres del PSUC, el van convèncer que -precisament- una de les maneres de democratitzar les Santes consistia en que el Consistori elegit per sufragi universal hi representés amb tota dignitat el conjunt de la ciutat. La Missa, revitalitzada amb força l'any 1971, sota el perill de la seva desaparició, amb un cor veritablement popular i engrescat, encaixava perfectament emb l'esperit cosidor de la transició. No: no farem mai més una ciutat on els símbols tinguin "amos". Fem que els "sym-bolon" siguin això, el lloc de trobada de tota la ciutat. I la Missa de les Santes, un ofici de festa major amb una partitura musical pròpia des de mitjan del segle XIX, diguin el que diguin, simbolitza com cap altra cosa, com a mínim tan genuïnament, la nostra festa major.

L'Anada a Ofici

Des d'aleshores ençà, el canon va quedar establert, , seguint el protocol que ja s'usava al segle XVIII, quan encara no era festa major.. Cada 27 de juliol al matí, les autoritats es pengen els atributs de gala (alguns dels quals van ser creats precisament per això) i desfilen per estricte ordre protocol·lari darrere les figures institucionals (la Família Robafaves i l'àliga amb els ministrils), la banda i els heralds, els macers i les trampes. Se'n diu Anada a Ofici i és un homenatge al sol encara innocent d'un matí de canícula, a la llum que obre la foscor de la ciutat antiga. Alguns regidors potser han decidit no anar-hi, amb discreció, i més d'un d'ells pensa que fa el pallasso o un ritual anacrònic. Però té l'esportivitat de relativitzar-ho, això que tanta falta fa a la política. A l'Anada (i a l'Ofici), sovint l'alcalde hi convida altres autoritats. La comitiva, encabat la Missa, torna en cercavila fins a l'Ajuntament. L'únic que, de fet, ha posat en perill l'Anada ha estat la pràctica de llançar pastissos o escopinades sobre els representants del poble que alguns van practicar durant la seva llarga adolescència.

La irrupció de la Cup -ara que en parlàvem- al Consistori de 2007, va inaugurar una versió postmoderna de l'Anada. Anem a l'Anada però no anem a l'Ofici. Anem a fer-nos veure (ara ja sense escopinades ni pastissos) però, per favor, no suportem el calvari de tres hores d'un concert que no és d'Obrint Pas.

¿L'Ajuntament ha d'anar a l'Ofici de la festa major?

Bromes a part, la primera reflexió que em faig no té resposta però crec que valdria la pena que la féssim tots plegats. És prèvia. Consisteix en preguntar-nos si, en el clima de disrupció cultural que viu la nostra societat serà possible la continuïtat dels acords implícits o explícits sobre els quals hem construït el model de festa en la democràcia. Em refereixo al tall generacional que hi ha entre majors i menors de quaranta anys, que consumeixen, s'informen, voten i es relacionen de forma tan diferent. Sobretot, amb l'aparició d'actors polítics de la franja d'edat inferior, que aporten saba nova, però que tenen una relació conflictiva amb la memòria ("la transició és una traïció") i amb la tradició ("anar a missa no és modern"), pecant d'adamisme i amb una certa obsessió estètica.

La prova més propera la trobem en la recent decisió de la flamant alcaldessa de Barcelona de no assistir a la Missa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat, tema del que no parlaré pequè ho ha fet ja molt bé en Jordi Llisterri i perquè conec una mica millor el cas de Mataró.

Però entrem en matèria. Jo crec que, a la invitació del rector de la Basílica de Santa Maria i de l'Administració de les Santes, l'alcalde hi ha de respondre positivament. N'apunto algunes raons:

1. Perquè la festa es diu de les Santes, no del Bequetero ni de la Ruixada ni d'en Robafaves, amb tots els respectes. Com a tot arreu, la festa local es deu al patronatge d'algun sant o santa. I aquí en tenim dues. És un patronatge fixat al segle XIX (i per votació popular!), que té l'avantatge d'haver fixat la data un cop tancaven les fàbriques en una ciutat industrial com al nostra (quan van aparèixer les vacances, esclar). És lògic que hi hagi un acte de genuí record d'aquest fet i que la ciutat el reconegui a través de les seves autoritats.

2. Perquè l'ofici religiós inclou un magnífic concert de música belcantista, que ha superat vicissituds històriques diverses, entre elles la prohibició papal de fer segons quines músiques dins els temples. Un ofici de característiques úniques (potser comparable a les Completes de Cervera) al nostre país. Un concert que precisa d'un cor popular, expressament format cada any per a l'ocasió, i un conjunt orquestral. Un cor popular revitalitzat el 1971, després de molts anys de decadència, i poc temps abans de la reivindicació festiva com a expressió genuïna de la recuperació democràtica. "Les Santes, fem-ne festa major". Això el converteix en un esdeveniment cultural de primer ordre, alhora que carregat de simbolisme, que el nostre Consistori no pot deixar d'honorar. De fet, fa quasi 40 anys li va atorgar el títol de "patrimoni de la ciutat".

3. Perquè els convida l'Església Catòlica de Mataró, amb tota la rèmora que vulgueu, però amb una realitat ben viva. No els convida, només, la història, amb uns senyors que en guarden memòria. No. Els conviden els milers de ciutadans que en són membres, o que s'hi identifiquen, les set parròquies que participen en la cohesió dels nostres barris, els centres de vida religiosa (monestirs, escoles...), la seva obra social, Caritas. A la Missa de les Santes és l'únic lloc de la festa major on es parlarà dels pobres. Si el Consistori atén la demanda de qualsevol club, associació, entitat o confessió religiosa per fer acte de presència en els esdeveniments solemnes que fan... ¿a raó de què amb l'Església Catòlica no ho pot fer? L'aconfessionalitat no vol dir ni marginació del fet religiós ni falta d'educació.

4. Perquè cal reivindicar la democràcia, també als primers bancs de l'església. Durant molts anys els bancs reservats a les autoritats ho eren a qui no en tenia la legitimitat democràtica. Destacar els que l'hi tenen és una manera d'honorar el conjunt de la ciutat, és a dir, del món laic. A ningú no se li obliga a participar del ritual religiós, però sí que se'l convida a compartir la joia dels que ho fan, que no volen guardar-s'ho per ells. "La pau que donaré al del costat", podrien dir, "i la comunió que prendré és un símbol de la pau que m'agradaria que hi hagués a Mataró i del compromís ferm -corporal- que vull adquirir amb els seus habitants". La democràcia consisteix també en valorar (tot i que puguis no compartir-los) els actes de compromís comunitari de les seves diferents parts.

Segur que hi ha més raons, encara. Jo, amb una d'elles ja en tindria prou. Estic segur que els vint-i-set regidors de l'Ajuntament, repartits entre nou grups polítics diferents, ho sabran apreciar. I podrem dir a la metròpoli que encara és a temps per corregir. Té dos mesos. Podríem començar convidant l'alcaldessa Ada Colau a la Missa de les Santes, oi, David Bote?

N'he parlat més a Les meves Santes-4 (2008), Rancis fora de test,  Les Santes de cada dia (3) (2009), L'Església de la festa, Missa amb Bildu i PxC (2011), Les noves devocions, Anglada, l'altra àliga de les Santes (2012), La missa de Sant Jordi, A cau d'orella (2013), ¿Hem de celebrar les Santes? (2014), Les Santes d'en Joffre (2015).

Vídeo: La Trinca - Festa Major - 5 - El Sermó (1970)
Fotos: Romuald Gallofré, Sergio Ruiz, Quim Puig.

Explicar el món o narrar la vida

Ruth Moran, amb l'obra guanyadora 'Gravitaciones' (Foto: El Tot Mataró)

L’art ha estat sempre un bon camí per explicar el món, de forma més o menys narrativa o abstracta, amb l’ús de signes més o menys compartits o a la recerca de signes nous. Explicar el món, però, ha esdevingut una àrdua i sovint falsa tasca, de manera que -i en això deu consistir la potsmodernitat- ens acontentem en els seus fragments d’impossible reconstrucció. El micro-relat (el paradís de Twitter) tapa amb la seva abundància quantitativa qualsevol rastre de macro-relat que, com dic, viu a l’armari de les sospites. Però una repassada a les obres seleccionades de la 6ª biennal del Premi de Pintura Torres Garcia - Ciutat de Mataró ens revela fins a quin punt la necessitat de relats globals, de narratives del tot, malda per sortir d’aquest armari. Ho fa, a parer meu, explicant-nos la titànica tasca d’ordenar el caos i la necessitat de llenguatge tot just per poder començar. Els treballs d’Èlia Llach, Víctor Solanas, Guerrero Tinda, els dos Miguel Hernández o Jordi Bresolí ho corroboren. Kihong Chung i Mònica Vilert semblen recuperar les tradicions oriental (monista) i platònica (dualista) amb la contundent força de la seva poètica.

Ruth Moran, però, guanyadora del premi, hi respon amb una lectura un pèl diferent. Sota un immens paper negríssim, hi cus uns petits filaments de vinil dibuixant una mena de topografia que, de lluny, apareix com un cos -una presència, un esdeveniment, una vida- que va obrint-se en la foscor immensa i immesurable. Ruth Moran no pretén explicar el món sinó, probablement, una cosa encara més important i senzilla: indicar aquesta meravella d’imperfeccions perfectes que vivim en un planeta com el nostre, perdut a l’espai.

Hi ha algunes peces més que voldria citar. La precisa idea de l’hivern que transmet la peça de Miguel Galano, la versió “boirosa” dels quadrants de Rothko que hi veig a Cristophe Olivier Prat, l’excel·lent posició de la ciutat com a horitzó de dos immensos espais blancs en Diego Benéitez o -i aquesta sembla una altra constant- el món fantasmagòric de Gabriela Gallego, Marcel Rubio o Marco Noris.

El món de la pintura, que enmig de l’auge de disciplines reivindica aquesta convocatòria, té futur. El té com a suport. Hi ajuden els seus límits (espai, materials…), la seva flexibilitat un cop acabades i el temps il·limitat per gaudir-les. Però també el té per la capacitat creativa i la qualitat artística que tanta gent encara és capaç d’abocar-hi.

Article per a la revista Valors (juliol 2015)L’exposició del 6è Premi de Pintura Torres Garcia - Ciutat de Mataró, promogut per l’Associació sant Lluc per l’Art, es pot veure fins el 22 de juliol a l’Ateneu de la Fundació Iluro (La Riera 92, Mataró) fins el proper 28 de juliol. 

Crec que creure no va de creure

No m'imagino en temps de Jesús una enquesta preguntant-te si creus en Déu, si ets ateu o si ets agnòstic, tot i que el Déu dels jueus era ben original. Només n'hi havia un, amb ell havien segellat una aliança (que incloïa l'observança d'una antiga Llei) i no es podia representar. Influït pel pas de múltiples cultures (amb els seus déus) al seu territori, i potser també pel pas del poble jueu a l'exili babilònic, havien construït aquest original culte que vivia, ara, en contrast amb el paganisme romà, que anava afegint els déus dels pobles que ocupava a la seva particular nòmina. Déu, o -millor- la idea de déu, doncs era ben corrent, tant com dir "cadira" o dir "pedra". La cosa no era, crec, dir si déu existia o no sinó en quin era, o com era, el teu déu, o els teus déus.

És en aquest context, i en l'ampli coneixement de Jesús de la tradició jueva a través dels textos sagrats, que cal entendre l'ús de les paraules déu, com també àngel, o miracle, o el cel i l'infern, o tants i tants conceptes inclosos al diccionari cultural del segle I a Palestina que als homes del segle XXI ens semblen incomprensibles. La passió occidental (és a dir, hereva directa d'aquella cultura i de la filosofia grega) per determinar el que existeix o no, i en aclarir els substrats de la realitat, deixen en un mal lloc aquells conceptes que no es deixen atrapar, de fet, per cap d'aquests substrats. Si no el sabem ubicar, no sabem parlar-ne. ¿Què és -diem-, un producte de la imaginació? ¿una metàfora? ¿un director d'escena? ¿una excusa per afrontar la mort?

Segurament podem parlar de déu, o del diví, tant de productes de la nostra imaginació, com de l'ordre que desitgem al caos vital, o com del consol a la por i el sofriment que voldríem extirpar. I, al revés, podem justificar tant com vulguem que tots aquests sentiments i d'altres (l'amor, la gratuïtat, la lluita per la dignitat humana, fer-se càrrec dels altres...) rebutjant que siguin 'divins'. A fi de comptes, els conceptes són el que ens permet parlar de les coses, no que les coses hi siguin o no (sense parlar-ne, però, hi tenim una relació animalitzada). Ara bé, d'alguna manera n'hem de dir d'allò que notem al fons de totes aquestes coses i que actua, o així ens ho sembla, com un subjecte, no només com un objecte.

Que en diguem Déu, a parer meu, resol unes quantes coses. La més important és que és una experiència compartida (i llegada) que ens pot ser útil. Si en una carta, sant Joan ja va dir que "Déu és amor", diríem que ens estalvia moltes hores, potser anys, per focalitzar la cosa. I no diguem el propi Evangeli, on Jesús, d'una banda, mostra amb la seva vida que això de Déu no va de teologia sinó de nosaltres i on, de l'altra, hi manté una relació íntima. Això no ens estalvia l'experiència de viure, òbviament, ni de fer el propi viatge en què divinitzarem de tot excepte l'amor. No parlo de màgia. Parlo de cultura, de tradició, de crossa. De tants i tants que, abans que jo, s'han preguntat què coi hi fan aquí, què val i què no val la pena, i m'ho han deixat escrit, tot i que algunes coses -home com sóc d'avui- em costin d'entendre. 

Déu no va de teologia, de la mateixa manera que menjar no va de gastronomia, ni el sexe de ginecologia. I creure no va de creure, crec. Una de les coses que m'agrada (dels dogmes?) de l'encarnació i la ressurrecció és que el Déu creador existirà en aquesta vida material i tangible si creo (si passa a través meu i en faig res, amb això). I el Déu amor existirà si estimo. Fora d'això, hauríem de ser una mica agnòstics, tots, és a dir, respectuosos. Respectuosos amb el llenguatge de l'home modern i respectuosos, goso dir, amb Déu mateix, que continua sent irrepresentable. No parlant del que no sabem com si ho sabéssim, per exemple. Usant amb més consciència el doble sentit de la paraula "creure", tant "em sembla que" -pel cap- com "confio que" -pel cor-.

Bé, no sé si m'he explicat gaire o si la calor m'ha estovat les quatre neurones amb què compto. I tampoc sé si he estat excessivament banal (més que heteodox, que no em preocuparia tant). Però fa dies que volia deixar escrit això perquè m'he trobat en diverses situacions i em voltava pel cap aclarir-ho, o aclarir-me. Ho deixo aquí.

Foto: Tapís de la Creació, ss. XI-XII, Museu Capitular de la Catedral de Girona.

Aire mastegat

De Barcelona, el que m'agrada menys és l'aire, que ja sembla haver estat mastegat i respirat pels altres.

Josep Pla, fragment de La vida lenta, 27 de maig de 1956. Ed. Destino, Barcelona, 2014, p. 69. 
Foto: Xavier Miserachs

Ombra

La Creu sempre és avantguarda.

(...) a L'altar,
una creu, al darrere
la seva ombra i, al darere,
l'ombra de la seva ombra.

(...)
Les dues ombres són
per la lluïssor de les dues espelmes.
Així aprenem alguna cosa
de la naturalesa de Déu.


R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 287; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Antoni Tàpies. Gran llibre (1990): Museo Reina Sofía, Madrid.

La llista conjunta de Ponç Pilat

Vejam: a mi tant m'hauria de fer. Si CDC, ERC i la Cup (la Cup, ¡valga'm Déu!) volen presentar-se junts en unes eleccions autonòmiques per fer veure que són una altra cosa, allà ells i els que els comprin aquest miratge. Si resulta que una entitat parapolítica com l'ANC els aporta una sèrie de noms per posar a les llistes i, sobretot, els organitza un gran míting quinze dies abans de les eleccions, ells sabran el que es fan. Si, a més, una entitat en defensa de la llengua i la cultura catalanes comet l'error d'identificar-se amb aquests tres partits (de manera que foragiten aquells qui defensem com el que més la llengua i la cultura però no som suïcides sinó federalistes, és a dir, que sabem que les espècies febles sobreviuen gràcies a la cooperació i no la confrontació), em farà molta pena, però ja són prou grans. En fi.

Finalment, sembla que aquest maremàgnum se servirà sense la Cup (per sort per ells), però que no cal que tinguin por, que faran d'obedients escolanets fent veure que fan pupa perquè aixequen espardenyes. I ja tenim la comèdia muntada.

Com deia, a mi tant m'hauria de fer. Ni els votaré junts ni els votaré per separat. Ni sóc nacionalista ara que pacten amb ERC ni ho era quan pactaven amb el PP, fa quatre dies.

Una mica d'enveja, però, sí que em fan. Els que creiem que hi ha ideals millors que els de posar fronteres i demanar passaports als cosins de milions de catalans ens agradaria que les confluènceis fossin, per exemple, per crear estratègies "regionals" de cara als enormes riscos de l'economia mundial i a les incerteses amb què els afronta Europa... començant precisament amb els que sembla que ens hem de separar. Més que res perquè vivim allà mateix i són els "enemics" els que ens compren la majoria dels productes que els catalans exportem. En fi, coses com aquestes que no fan manifestacions, ni es permeten tòpics homèrics, ni, ai, mouen la "societat civil". Començant pel PSC, per exemple, ens agradaria una nova "confluència" -d'entrada- entre la diàspora socialista. Sembla que els déus ens ho reserven per altres temps, de manera que ara tocarà sofrir els que vivim.

¿Cantem La gallineta?

No m'hauria d'importar, dic, però és obvi que em preocupa. Es veu que l'objectiu d'aquesta opció electoral nacionalista és entrar al Parlament, declarar la independència i tornar a fer eleccions. Com si ens sobressin els quartos. Es veu que després d'aquestes segones eleccions (de fet, terceres o quartes...) caldrà fer una Constitució catalana i una negociació amb el Govern espanyol, no sé si amb dues o tres eleccions més. Ningú no ens diu el pla B, és a dir, què passa si els acords són declarats nuls de ple dret i el Govern, com és natural, es nega a negociar res que no reconeix. I la UE, que ja té prou maldecaps, fa costat -com és obvi- a un dels seus estats membres i la legalitat vigent. ¿Què passa? ¿Girem cua? ¿Fem una guerra? ¿Fem una vaga de fam? ¿Fem una rotllana? ¿Cantem La gallineta? ¿Tanquem els repetidors d'Antena 3? ¿Desconnectem amb l'Estat? ¿Diem als pensionistes i als aturats que, sisplau, no cobrin fins a la victòria? ¿Demanem als funcionaris que facin la feina gratis fins el dia de l'Albada de la Nova Era? ¿Tallem la llum a la Capitania General?  

Això és el que em preocupa. Si per alguns la independència és tan i tan important que estan disposats a sacrificar-se, ho trobo molt bé, hi ha d'haver gent per tot, però que hi fiquin a la resta de ciutadans, amb les conseqüències d'empobriment que inevitablement ens durà, ho trobo una barbaritat. ¿De veres que no queda ningú a CDC i a ERC (a la Cup ja sé que no) amb una mica de seny per veure-ho? ¿I els de l'Òmnium, no eren tan intel·ligents? ¿De què serveix protegir els pronoms febles si ens importen un borrall les persones febles?

Tothom fa paral·lelismes interessats amb l'actual crisi grega i el ditxós referèndum de l'altre dia. El primer ministre Tsipras ha acordat amb la UE un paquet de solucions tant o més dràstiques que les que els grecs van negar-se en referèndum. La política no consisteix en fer, com Pilat, responsable al poble i rentar-se'n les mans. No. És justament al revés, com ara aprèn amargament el jove estadista grec. Jo també faré un paral·lelisme interessat. L'endemà de proclamar la independència ens n'adonarem que la independència no existeix i, amargament, caldrà pactar amb la Realitat, amanida pels avinagrats condiments del temps que haurem perdut votant-nos els uns els altres davant les mans impol·lutes de Ponç Pilat.

Foto: Ecce Homo, per Antonio Ciseri (1871), col·leció particular.

Dialecte

Els dialectes de la baixa Itàlia: fa l'efecte que la gent parla més per donar-se gust a la boca que per fer-se entendre.

Josep Pla, fragment de La vida lenta, 24 de març de 1956. Ed. Destino, Barcelona, 2014, p. 9. 

Il·lustració: fotograma de "L'oro di Napoli" (1954), de Vittorio de Sica.

Corda fluixa

                       Jo encara li agafava la mà
i feia dels nostres dits una corda fluixa
perquè els sentiments deformes
mantinguessin l'eruilibri.

R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 283; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: Silè i Dionís. Escultura grega, ca. 310 – 300 s C., Museus Vaticans, Roma. 

Borratxo

Per l'horror que em fan els borratxos, em faig càrrec de l'horror que dec fer a la gent quan m'emborratxo.

Josep Pla, fragment de La vida lenta, 15 de gener de 1956. Ed. Destino, Barcelona, 2014, p. 9. 

Il·llustració. José de Ribera, Silè ebri, 1626, Museo de Capodimonte, Nàpols.

Més que humà

El que demano a l'ésser humà
és més que humà,
així que sense idolatria
puc continuar.

Mentrestant, ell, aquest que en diuen Déu,
tan aviat em crema amb espurnes de sang
com em glaça en aquest corrent d'aire
que m'arriba des de la seva tomba.

R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pà 273; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració Caspar david Friedrich, Home i dona contemplan la lluna (1818-24). Alte Nationalgalerie, Berlín.

Sort de les pilotes

Diuen que un dels esdeveniments clau de la nostra civilització va ser, a banda del foc, el descobriment de la roda, fa tot just uns sis mil anys. La lògica fa pensar que els seus primers usos fossin de caràcter tecnològic, amb la millora del transport i, per tant, la reducció de distàncies tan necessària en un món on tot era per descobrir. Una variant esfèrica de la roda, la pilota, és probablement una mica més moderna, tot i que els egipcis ja hi jugaven. El 1938, l’any en què es va inventar la pilota de platja, Johan Huizinga publicava una obra en la que reivindicava la triple dimensió de la civilització actual: el coneixement (homo sapiens), el treball (homo faber) i el joc (homo ludens). De la roda a la pilota.

Aquest pot ser un bon punt de partida per enfrontar-se amb la peculiar exposició “Prohibit jugar a pilota al parc”, d’Albert Gusi, a Can Palauet de Mataró, on hi exposa tres documentals corresponents a tres accions similars: un descendiment d’una enorme pilota de platja en tres paisatges diferents, a Montserrat, a l’Aneto i en un volcà d’Olot. L’exposició clourà amb una performance fent córrer una altra pilota -que també s’exposa, amb altres pilotes més petites- des del lloc de la mostra fins al mar, el proper dia 5 de juliol al matí.

Però hi ha més itineraris possibles. Per exemple, la interessant combinació d’elements moderníssims (els drons, per exemple) amb una temàtica clàssica com el paisatgisme, que ressorgeix amb el que se’n diu LandArt. O l’interessant joc -de nou, joc- entre la subjectivitat i l’objectivitat, ja que la pilota (no sabem si objecte o subjecte) incorpora una càmera, més guiada per l’atzar que no per cap projecte humà. O encara una reflexió més que suggereix l’enregistrament del procés: allò que “cau del cel” l’hi hem anat a posar nosaltres, de manera que el pensament dual, bàsic -diuen- per als contrastos que ens orienten, quedaria notablement en entredit. Parlo no només del cel i la terra, o sigui, de l’ideal i el real, sinó del cos i de l’ànima, el blanc i el negre, el tu i el jo, el dins i el fora, la dreta i l’esquerra, el davant o el darrere, el masculí o el femení, el singular o el plural… Es veu que el cel l’inflem amb el nostre alè. Ara, sort de les pilotes que ens permeten jugar-hi.

“Prohibit jugar a pilota al parc”, d’Albert Gusi, s’exposa a Can Palauet de Mataró fins el proper 5 de juliol.Article per a la revista Valors (juny 2015)