Tàpies, la bèstia del poder i la natura barroca

Juan van der Hamen, Cardo y cesta de manzanas, 1622

L’inici d’aquesta temporada barcelonina comença amb tres exposicions que tinc moltes ganes d’anar a veure. De fet, una d’elles ja fa temps que funciona però tenim temps fins després de Reis. es tracta de “Tàpies. Col·lecció d’artista”, una mostra a la fundació que duu el nom del pintor i que presenta una vintena d’obres d’art modern occidental i una quarantena d’obres del propi Tàpies, provinents de la col·lecció particular del pintor, junt amb altres objectes. Hi ha, almenys, tres motius d’interès. El primer, el de comprovar in situ el diàleg possible entre l’obra de Tàpies i dels sues referents artístics. L’altre, el d’investigar quin podria ser el fil (o els fils) conductors de l’interès del pintor per aquestes peces, obres d’artistes de primer ordre del segle XX. I l’últim, per repassar, de nou, la trajectòria de Tàpies, amb les seves diferents etapes. No ens en cansarem mai.

La segona exposició que tinc ganes de veure serà al MACBA i, en el marc de la reflexió general sobre el poder que fa l’art contemporani, presenta una mostra col·lectiva sota el títol “La bèstia i el sobirà”. Una trentena d’artistes “qüestionen i desfan la definició occidental i metafísica de la sobirania política: com proposen noves maneres d’entendre la llibertat i l’emancipació que excedeixen el marc de l’autonomia individual, així com la forma moderna de l’Estat-nació”, segons diu el prospecte. El títol fa referència al poder com a voluntat, sense límits, i la seva complexa relació amb la llei, el límit potestatiu. Jo crec que és molt oportuna.

I la tercera, molt lluny d’aquestes dues (o potser no tant), es diu “Natures mortes del segle XVII” i serveix per anar fent gana de cara a la nova presentació d’art del Renaixement i Barroc, que s’inaugurarà el 2016 al MNAC, i que comptarà amb una selecció d’aquestes obres que el Museu avança. Crec que, tant pels autors -artistes barrocs espanyols- com per la temàtica, és del tot oportuna. Lluny de la seva pàtina decorativa, els bodegons barrocs (tant els de tradició espanyola com els de la flamenca, aleshores sota la mateixa corona) són una expressió molt genuïna de l’aportació de l’art espanyol al pensament barroc ...i contemporani. La celebració del present, la valoració del que -en teoria- és menys insignificant, l’al·legoria humana en forma de fruites, flors o aviram i el tractament tècnic de la pintura en són una contundent mostra. Jo ja hi estic fent cua.

Ramon Bassas.

“Tàpies. Col·lecció d’artista” s’exposa a la Fundació Tàpies fins al 10/01/2016; “La bèstia i el sobirà”, al MACBA del 16/10/2015 al 17/01/2016; “Natures mortes del segle XVII”, al MNAC del 08/10/2015 al 28/02/2016Article per a la revista Valors (setembre 2015)

Matrimoni

   

     En aquest món
esclau del temps,
     l'amor ha estat
aquest instant
     de cinquanta anys.


R. S. Thomas, fragment del poema "Matrimoni", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 351; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Il·lustració: "El matrimoni Arnolfini", de jan Van Eyck (1434), National Gallery, Londres.

Diumenge de ruta

A tenor de les enquestes que es van publicar fa uns dies, faig aquestes hipòtesis.

Si guanyen els independentistes de Junts pel Sí amb majoria absoluta, aconseguint que els indecisos els facin costat a l'últim moment, previsiblement caldrà aplicar dos documents. Un, que és secret, el pacte entre CDC, ERC, Òmnium i l'ANC que sembla que proposa designar el seu número 4 com a candidat a la presidència de la Generalitat. D'acord. Es vota i es forma Govern (sembla que també hi és, al pacte que han amagat a l'opinió pública). L'altre document és el famós full de ruta cap a la independència que en 18 mesos ha de fer que siguem un nou estat. 

Bé, totes i cadascuna de les fases d'aquest últim programa són impugnables, per il·legals, i qualsevol tribunal les tomba. Aleshores,el Govern què farà? Governar? Ja seria hora. No, no. Si tu l'estires fort per aquí, aleshores jo l'estiro fort per allà. Farem moltes manifestacions, però el procés no avançarà. Els partidaris del diàleg, com que hauran estat marginats (en aquesta hipòtesi), tot i sabent que és l'única solució política a tot aquest enrenou, veuran astorats com les posicions s'enquisten encara més. Però quin seria aleshores el camí del Govern? Dimitir?

Hi ha una altra possibilitat. No fer cas als tribunals i declarar vàlids tots els acords del Parlament, creant una inseguretat jurídica inèdita que, probablement, els mercats agrairan com cal. Així, haurem de pagar els nostres impostos a l'Agència Catalana i les nostres contribucions a la Seguretat Social Catalana, per exemple (això deuen ser les estructures d'estat a crear, oi?). Si em nego, en virtut de la llei que m'assisteix (llei que estarà en un llimb), quedarà per veure amb quina força m'obligaran a complir els dictats il·legals del Parlament. D'això se'n diu conflicte i, com que els tribunals hauran estat burlats, ara estem parlant només de força. M'agradaria sabr com ho resoldran.

Previsiblement, l'Estat haurà fet ús de les seves atribucions per obligar-me a complir la llei vigent i no la que s'imposa per la voluntat il·lícita d'un Parlament que no és competent. Esclar, conec perfectament amb quina força l'Estat em pot obligar. El que no conec és amb quina ho pot fer la Generalitat.

¿Aleshores, què farem?

Més que si ens fan fora o no de la UE, m'inquieta això. I si algun babau diu que tot plegat és per fer por, que primer faci l'esforç de respondre a aquest pobre ignorant.

Més hipòtesis

Bé, segona hipòtesi. Si guanyen els independentistes, però han de sumar la Cup, si fem cas de les declaracions del seu cap de llista, el primer problema del nou Parlament no serà la independència sinó triar president. Tema que, si no es desbloqueja, ens aboca a unes noves eleccions.

Si es desbloqueja (posant-ne un altre o empassant-se el gripau, que és el que s'acostuma a fer en la política democràtica), tornem a la hipòtesi anterior, però amb la variable de la insubmissió legal elevada al cub. Al cub de la Cup. Coneixent-los les amistats, sé perfectament amb quina força -aleshores- actuaria la majoria parlamentària per imposar els seus dictats il·legals. Ja ens han amenaçat: el regidor de la Cup de Mataró ja va assenyalar fa poc un amic meu que havia qüestionat que una fundació pública tingués una estelada a la façana dient que el vol fora de la ciutat. ¿És aquesta la ruptura que volen? En fi. Insisteixo, si hi ha cap altra via, expliqui'ns-la.

I tercera hipòtesi. Si l'independentisme no guanya la majoria absoluta dels escons, em temo que hi haurà noves eleccions, perquè no veig cap majoria alternativa viable. Contra el que diuen, no hi ha front del "no". Ara, com que "no ens deixen votar", ens ha agafat diarrea i no parem de fer eleccions. I així fins ves a saber quan.

Només podria passar que, en aquest últim cas, un gruix transversal de diputats i partits fes un cop de cap i dibuixés un altre full de ruta. El de la negociació i l'acord. El que sempre ha fet forta Catalunya i l'únic possible per desfer l'atzucac ...que dóna tantes rendibilitats electorals.

Veurem què passa. 

Marco, el mirall

S'ha escrit molt sobre l'últim llibre de Javier Cercas, El impostor (Penguin Random House, 2014), de manera que no m'estendré gaire. Sobretot, vull dir que és un molt bon llibre i que recomano. Per la forma i el fons. La forma, com ens té (ben) acostumats Cercas, depassa els gèneres literaris. En aquest cas, podríem dir que és una crònica on l'autor ens explica com va recomposant les peces d'una narració, és a dir, la vida "real" d'un personatge, Enric Marco, que un dia es va saber que l'havia amagat explicant-ne una de fictícia molt més interessant i excitant. Una crònica amb les vicissituds i les reflexions (literàries, morals, polítiques) que necessàriament hi han sorgit en els anys en què ha invertit en el projecte, que inclou, com a treball de camp, una sèrie d'entrevistes mab el propi interessat.

El fons, tot i així, encara és més ric. El gran tema del llibre és, com ha dit l'autor, no tant Marco com la necessitat que tenim tots, en més o menys mesura, de construir un personatge fet de petites o grans impostures, per no dir directament mentides. Aquesta és la gran interpel·lació del llibre. Però com en tota bona novel·la (si ens atrevim a qualificar-lo així), hi ha moltes més salses en les que mullar el pa: les diferències generacionals en afrontar aquest cas, per exemple, amb la participació del fill d el'autor. El papanatisme davant els relats "autèntics" que l'anomenada "memòria històrica" també se'n ressent. O, dit d'una altra manera, la difícil relació entre "veritat" i "realitat", que ens porta sempre tan despistats. L'actualitat del Quixot, també. O, de manera més abstracta, la dificultat de discernir entre el relat necessari a les nostres vides (sense el qual no les comprenem) i l'embelliment d'aquest relat amb l'excusa de fer-lo més atractiu i autèntic, oblidant-nos de la vida real que embolcalla. Els límits de la privacitat. Algunes misèries de la nostra transició (el relat de la vinculació de marco amb la CNT o el món universitari). I moltes més coses. En tot cas, l'autor pretenia (com diu la dita) no tant fixar-nos amb el que assenyala el dit índex quan cacem algú amb una mentida com, de fet, el que assenyalen els altres tres dits discrets. És a dir, fer-nos de mirall. Fer-nos recordar que segurament cadascú de nosaltres té prous motius per no tirar la primera pedra.

El plebiscit de la 'Civitas fracta'

El pàmpol que tinc al món sobiranista em diu que està molt mobilitzat, molt engrescat i poc dat a discutir res, sobretot als riscos evidents d’un procés de ruptura com el que desitgen. Tot són facècies i ens en fotem amb el mateix somriure de la nostra particular revolució cumbaià. El pàmpol que tinc al món no sobiranista em diu que hi ha de tot, encara que la fredor (o la contenció, o la perplexitat, o l’escepcitisme, no ho sé) sembla predominar-hi. Si això són unes plebiscitàries, com demanen els primers, aquest és el meu subjectivíssim diagnòstic dels dos bàndols. El relat independentista amb què Catalunya pensa sortir de la profunda crisi política, econòmica i, potser, moral que hem descobert els darrers anys, que té totes les característiques per esdevenir relat únic, no penetra més enllà del topall que ja ha mobilitzat en cada “esdeveniment històric” de l’últim lustre: manifestacions, consultes, recitals i focs de camp.

Però el topall és alt i, com dic, es troba al davant un grup heterogeni, no exactament un “no”, i que no se sent al·ludit per cap plebiscit. Maquiavel diria que el que falta és un relat alternatiu, un projecte que “sembli” tan viable i fàcil, i segurament tan maniqueu, com l’independentista. Els arguments plens de raons que esgrimim els que veiem que ens n’anem pel camí del pedregar són clarament insuficients. La raó sense emoció, sense una mica de “mentida”, d’aquelles “mentides” que fan dir la veritat, vull dir, és esquifida com els previsibles resultats dels racionalistes el proper dia 27.

Campanya de to baix

Però d’això ja en parlarem un altre dia. A Mataró, que és del que m’han demanat que parli, els meus pàmpols repartits a banda i banda de la Civitas fracta diuen el que diuen. No m’estranya, doncs, que el to general de la campanya sigui baix, reconeguem-ho. Un increment de vot, diuen les enquestes, pot allunyar Artur Mas i els seus aliats de la cobejada majoria absoluta que s’està plebiscitant. No és cap qüestió menor fer les eleccions en un pont a l’àrea metropolitana i començar la campanya amb la manifestació de la Diada. No, no em dóna la sensació d’estar davant unes eleccions “per fer història” com les de Felipe del 1982, les de Pujol al 1984, les d’Aznar al 1996 o les (frustrades) de Maragall el 1999. És com si l’enorme “bossa” de vots moderats, de centre-esquerra, sense massa sensibilitat a l’eix nacional, que és la que fa canviar la truita, estigués en stand by. Pels que es jugen el plebiscit, millor, clar.

Les preguntes que no es fan

Tant és així que, mentre escric aquestes línies, només hi ha anunciada la visita només de dos candidats a la presidència de la Generalitat a la nostra ciutat per fer-hi un míting (o a ballar, no ho sé), Miquel Iceta i Antonio Baños. Tan sols conec l’organització d’un sol debat (el que organitzen la televisió i ràdio locals conjuntament) i no he vist enlloc que ningú es pregunti per temes locals que afectin a les competències autonòmiques que ja tenim al cove. Sí, d’aquestes que fan manifestacions tan sorolloses a La Riera 48. Per exemple: ¿Ja no és un problema l’autopista de peatge? ¿On han anat a parar els diners finalistes que l’estat ens va atorgar pels accessos a la C32 i que amb el projecte actual no s’utilitzaran? ¿Els ajuntaments hauran d’anar fent invents o finalment hi haurà una normativa de la Generalitat que no empari els macroprostíbuls com l’actual? ¿Per què un dels dos partits de la coalició Junts pel Sí té les dues seus de Mataró embargades? ¿El nou Govern Mas continuarà retallant l’atenció sanitària a la nostra ciutat, en cas de ser reelegit? ¿Com pensen resoldre el dèficit de places d’educació secundària l’any que ve?¿Flexibilitzaran les normes perquè a Mataró s’hi pugui instal·lar una universitat privada? Si volen segueixo. Segur que tots tenen moltes preguntes a fer i els puja la mosca al nas quan totes les respostes acaben amb la independència, com una medecina universal infal·lible. Doncs seria ara l’hora de fer-les. La campanya electoral, de fet, és això, és on cal plantejar aquestes preguntes, comparar les respostes i triar. No sobre contes de la lletera que, per més inri, amaguen els costos econòmics, polítics i humans d’una secessió unilateral com pregonen. Per cert, tampoc s’ha plantejat cap debat plebiscitari, a Mataró, amb pros i contres del procés. Curiós plebiscit.

Article per al blog La Riera 48Foto: Debat electoral de 2011 (El Tot Mataró)

El guepard conserge

Arruïnada la imatge de l'intel·lectual progre, protector dels ramats desemparats, va tornar l'intel·lectual aristocràtic, el guepard atrad¡ctiu i implacable. Es burla dels catecismes solidaris, ja caducs, i estableix una necessitat irrefrenable de contradir el políticament correcte. Ara bé, és relament un guepard? Més aviat sembla un conserge del nou déu.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 302.

El futur

Guardem els estalvis pel futur
i quan arriba som uns insolvents.

De joves, el hobby era assassinar-lo.
De vells preguem per la seva recuperació.

R. S. Thomas, fragment del poema "Temps", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 343; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Marías i la memòria

"A la vida de las personas siempre llegamos tarde". (p. 208) 

"Cuando uno renuncia a saber lo que no se puede saber, quizá entonces, parafraseando a Shakespeare, quizá entonces empieza lo malo". (p. 324)

"Fíjate bien en esta experiencia y no pierdas detalle, vívela pensando en mí y como si supieras que nunca va a repetirse más que en tu evocación que es la mía; grábala en la retina como si fueran las secuencias y planos más memorables de una película; no podrás conservar la excitación, ni revivirla, pero sí la sensación de triunfo, y sobre todo el conocimiento: sabrás que esto ha ocurrido y lo sabrás para siempre; cáptalo todo intensamente, mira con atención a esta mujer y guárdalo a buen recaudo, porque más adelante te lo reclamaré, y me lo tendrás que ofrecer como consuelo". (pp. 381-382)

L'última novel·la de Javier Marías podríem dir que és un llibre sobre la memòria. Segurament aquest és un dels grans temes de la literatura actual. El que sabem i el que no sabem, i la responsabilitat que adquirim quan sabem, és un dels temes recorrents de la narrativa de Marías, que a Así empieza lo malo (Alfaguara, 2014) es posa al servei d'una història en el que hi conflueixen el desig sexual (que també funciona amb memòria), les traïcions i, en el fons, els "danys col·laterals" de l'exercici de desmemòria absolutament imprescindible per traçar una transició espanyola amb els mínims costos de sang possibles. A mi, en realitat, m'ha semblat que el gran absent, la gran necessitat alliberadora d'uns personatges tancats en la seva memòria, és el perdó, una cosa molt diferent de l'oblit.

Enmig, hi trobem els trets característics de la prosa de Marías. Les digressions, la barreja de realitat amb ficció, l'ús de personatges (explícits o implícits) amb qui l'autor vol passar comptes o senzillament passar-s'ho bé (un retrat divertidíssim de Francisco Rico, que té un paper rellevant), les precisions filològiques-skakesperianes, etc...

Probablement no és la millor novel·la de Marías, però, a qui ens agrada (compte: hi ha molta gent que el detesta) ens farà reviure els bons moments que hem passat llegint-lo. Amb un llibre seu... sempre comença lo bo.

Tornen

En el temps d'ara, aquelles grans decepcions del segle XX troben una nova confirmació: tot és ple de nous radicalismes, fanàtics o integristes dels quals l'islàmic és el més exitós.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 301.

A l'horitzó

Els vells miraven cap enrere,
els joves endavant.
Què importava un món rodó?
L'amor, la veritat, mantenien el lloc

a l'horitzó.

R. S. Thomas, fragment del poema "Cercles", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 341; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Il·lustració: "Els primers freds", de Miquel Blay (1892), MNAC, Barcelona.

Estiu a Pòrcaròlas

Llegint El círculo de los Mahé (Georges Simenon, Acantilado, 2014) em van venir ganes d'estiuejar a l'illa de Pòrcaròlas (en francès Porquerolles), prop de Toló, on l'autor hi situa aquesta petita novel·la, de l'ayn 1945, una altra sense Simenon, que narra les dificultats d'un metge per sentir-se lliure arran d'uns fets en què ha d'intervenir durant les vacances que hi passa. M'hi van fer venir ganes les imatges que vaig consultar a internet, no especialment la història que, com tant bé sap fer Simenon, va endinsant-se pel més profund del protagonista a mesura que aquest fa passes per descobrir-se i, en certa manera, fugir de la presó sense barrots que -de cop- li apareix la seva apacible vida. No sabrem mai, però, si la "recerca d'un mateix" i l'apassionament són el que cal o el que dificulta "anar a bon port", crec que ens diu l'autor.

Jo torno a Simenon una o dues vegades l'any per de l'espectacle narratiu de la recerca de "realitat" més enllà de les aparences més epidèrmiques amb què ho anem passant tot, per la capacitat d'introduir-se amb la mateixa perplexitat que ells dins dels personatges. I per poder dir-vos, des d'aquest humil blog, que no us deixeu perdre l'oportunitat de llegir-lo. Mireu, demà mateix és un bon dia.

Il·lús

"No ens parli de coses tristes o dolentes que ens poden passar!", m'exigeixen. "Sembla que ens vulgui portar mala sort. S'ha de ser optimista, home! S'ha de tenir il·lusió!".

I, tanmateix, resulta que el consumidor il·lusionat, a qui també podríem anomenar votant (o, si s'escau patriota), xoca una vegada i una altra amb la condició d'il·lús.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 291.

Univers

Ai, amor, amb els teus braços
oberts, digue'ns quant,
encara, hauràs d'estrendre'ls
per abastar un univers que, a la velocitat
de la llum, va allunyant-se de nosaltres.

R. S. Thomas, fragment del poema "Expliqueu-nos", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 333; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Cuyàs enamorat

L'estil de Manuel Cuyàs, i l'ús de la llengua, és el principal atractiu dels seus articles, que ja vam començar a llegir a la revista El Maresme. Són els seus principals instruments per intentar un punt de vista original, una reflexió sempre una mica més enllà de l'anècdota. Alguns d'aquells escrits, els que coincidien amb l'inici de l'etapa democràtica dels ajuntaments, van ser recollits al llibre Mataró, suau i aspre (Ed. El Maresme, 1985), que convé rellegir de tant en tant per entendre una mica més aquella etapa. No és ben bé el cas d'Enamorats de l'Audey Hepburn (Ed. Proa, 2015), una selecció d'articles publicats els darrers anys a El Punt Avui elaborada pel també mataroní Joan Safont, que exclou l'actualitat més "rabiosa" i els agrupa en una quinzena d'àmbits. Cal dir que, tot i que molts dels articles ja els havia llegit, l'agrupació és un encert i la seva relectura resulta de profit. Creieu-me.

El llibre també m'ha semblat una mena de continuïtat del llibre El nét el pirata (Ed. Proa, 2014), més memorialístic, del que ja us en vaig parlar aquí. Ho dic perquè a mi, les reflexions que més m'han interessat, són les relatives al pas del temps, als canvis i comparacions que ja s'intuïen al llibre citat. A la p. 82 Cuyàs situa el canvi brutal de paradigma social als anys 1992 i 1993: "La frontera que separa un món cada cop mé sincomprensible i el nostre s'ha de situar en aquell punt".

És en aquestes reflexions on aflora, crec jo, un Cuyàs una mica més profund del que sembla i del que el format imposa. Segurament, per sort. L'autor opta clarament pel seu paper de narrador, de cronista fragmentari, d'un món en canvi, amb les seves perplexitats, i sense cap nostàlgia. Poso un nou exemple per explicar-me millor. A la pàgina 125 narra un ofici de Divendres Sant de la seva infantesa. "Quan el narrador dia 'Respondit Pilatus' jo em posava a tremolar perquè encara que no entengués el que seguia estava segur que Ponç Pilat havia de dir unes coses terribles. Després vaig saber que una de les coses que Pilatus respondit era la interrogació que fa 'I què és la veritat?', que encara m'impressiona perquè, dita així, no hi he sabut trobar resposta".

Mentre tant, sembla dir, ens conformarem amb aquestes petites dosis de realitat que, potser, ves a saber, és l'únic útil que podrem fer mentre visquem.

L'ANC va a missa

Foto: ANC Dosrius

Diumenge passat, aprofitant la festa de sant Llop, a la seva ermita de Dosrius, els feligresos que assistien a missa van tenir la sorpresa de trobar-se amb un xicot (que no sé si després els va acompanyar) que els repartia uns papers. ¿Era un captaire? ¿Era un escolanet carregat amb l'última encíclica papal? ¿O els cants de la missa? No, era un militant de l'ANC, una organització que avala la candidatura de CiU i ERC a les properes eleccions autonòmiques, repartint un pamflet propagandístic.

Si l'acció ja és del tot irrespectuosa, els educats veïns que van tenir la deferència de prendre'n un es van trobar amb una enganyifa diria que gairebé digna d'excomunicació. El pamflet utilitza la imatge de diverses personalitats, ¡fins i tot el Papa!, per fer-los dir el que els convé, per treure frases fora de context i per simular una línia de continuïtat entre la Doctrina Social de l'Església, l'opinió d'aquestes persones i el debat actual sobre la independència. Òbviament favorable. Fins i tot es publiquen declaracions d'alguns morts, que suposo que han tret d'una sessió d'espiritisme. La resta de la filípica, maniquea, provocaria les arcades de qualsevol que tingui aversió al nacionalcatolicisme, en català o en castellà. Per sort, no hi ha ni una sola línia de la Bíblia ni molt menys, doncs, de Jesús a l'Evangeli. És lògic. El cristianisme va d'un altre rotllo. Bé, sí, diuen que l'amor a la pàtria és un manament. Jo diria que s'han equivocat de Bíblia, tot i que ni tinc res contra l'amor a la pàtria ni crec que això tingui res a veure, tampoc, amb la independència.

Que hi hagi cristians que estiguin a favor de la independència de Catalunya, de les rebaixes del Media Markt o de la dieta vegetariana (altres propagandes que em trobo pel carrer, sense que se'm fiquin a missa), em sembla tan bé com els que estan a favor de legalitzar el cannabis, de les promocions d'un meublé o de la matança del porc. Tot deuen ser coses molt lloables, però no tenen res a veure amb l'Evangeli. Ni amb el missatge del cristianisme el qual, per cert, convida els cristians a participar a la vida pública amb els instruments de la vida pública, no amb coartades espirituals. Al Cèsar, el que és del Cèsar. Pagans entre pagans.

Parlant de pagans. ¿Sabria dir-me algú qui coi ha pagat aquests pamflets de vuit pàgines a quatricomia? ¿Ho considerarà el Tribunal de Comptes una despesa electoral? De les possibles respostes a aquestes preguntes potser sí que en parla, la Bíblia.

N'he parlat, també a Cristians per la independència, sí!, Els 'nacionals' a Montserrat, L'heretgia, Entre els bisbes i els 'aiatolàs', Un 'pacte' amb l'entusiasme, sisplau, Bisbes acampanats, Clergues i cristianisme 'cool'.